De 'A cambio de nada' a 'Un prophète' i presons

La ràdio de Sant Just 98.1 Cinema sense condicions. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Ja som aquí un dimarts més. Però que bona nit, si és de dia, home. És de dia, eh? Però són les 8, i a vegades a les 8 diem bona nit. Mira que us ho he dit a vegades, bon vespre, bon vespre. Bueno, jo diré bona nit. Perquè no fas cas a la normalització de Sant Vicent del Sol. El que passa és que fa uns dies, en aquest moment fa uns dies que fa un temps tan realment d'estiu que don la sensació que estiguem a l'agost o juliol, perquè no és normal doncs bon dia, bon dia de dimarts bon dia de dimarts ja no parlo més sempre vaig interrumpir justament jo volia que parlessis al començament perquè jo ja ho sabeu, ja us he explicat abans que no he tingut temps de veure cap estrena de les que hem fet aquesta setmana i en canvi vosaltres sí que heu vist una pel·lícula que us ha semblat em sembla interessant i que a més a més com dèieu fa un moment serveix d'introductori el tema que farem. De dues maneres, val la pena que presentem les persones que estem al voltant dels micros, al voltant de la taula de l'estudi. Sobretot una, que és la novetat. Sobretot una, que és la convidada, que és el David Campo, que treballa amb una presó. Però ja sabem també que aquí té una companya, que és la Carme Nabot, que a més a més ella dona classes de matemàtiques, perquè és catedràtica de matemàtiques. Jubilada. Jubilada. a la model i per tant entre un i l'altre però sobretot ell que hi és fixa i que està allà des de fa 7 anys treballant-hi cada dia penso que ens pot donar una visió molt interessant de com es veuen les coses de la presó des del punt de vista interna, des del punt de vista d'una persona que les viu, que està a dintre Però estem també amb el Jaume. No tinc ni idea de què la música és. Què és això? Una pel·lícula, us dono una pista, que no m'agrada gens de Persons. Ah, sí, sí. Cadena Perpètua. No sé per què no m'agrada molt, la veritat. L'has de tornar a veure, Francesc, l'has de tornar a veure. Jo penso que David... jo penso que David Campo ens ha posat un que a ella li ha agradat molt ella ha dit que és la millor pel·lícula de la història i molta gent ho pensa però jo crec que David, que no sé si l'ha vist o no em dirà per què no m'agrada més tard o quan sigui tu l'has vist? jo fa temps que la vaig veure tinc algunes imatges per aquí pel cap però no sabria dir-te cadena perpètua no saps dir-me per què no m'agrada No sé dir-te perquè no t'agrada, potser perquè acaba amb molts tòpics o la fa massa bondadosa, però ja veurem. No ho sé, potser tot acaba sent una mica ensucrat, però bé, potser és una opinió ja massa personal i poc. No, no, no, m'agrada. No es posa a parlar, perquè així no l'he dit jo. Les presons americanes i les presons... Europees no són iguals, perquè l'esquema d'una presó d'aquell tipus que és privada i que té un tipus de funcionament no és ben bé de les nostres. Tot això és veritat. Estava acabant de presentar dient que el Jaume Vidal està aquí també i que darrere els vidres, com sempre, controlant-ho tot, a nivell tècnic, sobretot, i també de paraula, aquesta presó que hi ha darrere els vidres, Francesc Aguila. Aleshores, com sempre, faríem dos parts o tres parts del programa. La primera es parlaria de les pel·lícules que heu vist, la Carme en té una i vosaltres m'està odiant ara que n'heu vist una altra que val la pena comentar perquè també toca el tema dels presons. Amb una segona part donaríem la veu al convidat d'avui, en el David Campo, i la tercera part seria intervindre tots, comentar coses, pel·lícules, temes o el que hagi sugerit l'explicació del David. Jo pensava que havíem quedat d'acord en que vèiem un profeta. Sí, ella ha vist el profeta, jo també l'he vista, i els que puguin no sé qui més l'ha vist. Jo també he vist el profeta que no l'havia vist i crec que he tingut una gran sort de descobrir una pel·lícula que no coneixia. Ella em deia quan venia ara, ho dic perquè diu el mateix que dius tu, que diu que no havia vist cap pel·lícula que reflectís tan clarament les presons per dintre com ho fa aquesta. És a dir, és la primera afirmació que m'ha dit del que quan venia amb el cotxe. Per tant, això veig que coincideix quan tots ho vas comentar, també en el seu moment, jo penso que fa molts mesos, potser un any i tot, ens ho havies comentat i per tant això servirà de referència per parlar de la pel·lícula i parlar de les pel·lícules en general que toquen aquest tema. Per tant, comencem per vosaltres. Què heu vist? El Francesc, què has vist? Ara comentàvem, abans d'entrar en el programa, que tant Jaume com jo mateix, sense haver-nos posat necessàriament d'acord, però hem vist a canvi de nada. Que no és una pel·lícula que parli de presons, si recordeu, és la pel·lícula que va guanyar a Màlaga, que ho han comentat aquí amb l'Alba. Tu l'havies comentat. No, no l'havia comentat. Tu l'havies comentat a nivell personal que havies vist. No, l'he vist aquest divendres, llavors encara no l'havia vist perquè en el poc temps que vaig estar allà no em va donar temps. I a més a més es va passar, em sembla un dijous, la qüestió és que no. Però que sí que vam saber que havia guanyat el premi al Festival de Màlaga com a millor pel·lícula, com a millor producció, com a millor director també i un parell de premis més que ara mateix no recordo. I bueno, a l'estrenar-se em va fer gràcia anar-hi, no? No sé, allò que has estat allà a Màlaga un parell de dies i dius, bueno, doncs vaig a fer el seguiment de les pel·lícules que es vagin estrenant I el que no deixa de ser curiós és això, que per mi té una certa relació amb el tema d'avui, perquè no parla de l'interior de les presons, però sí com de l'avançada, és a dir, de com podem entendre la gent que arriba a la presó, per què pot arribar. En el cas de la pel·lícula és un adolescent que per la discòrdia que hi ha entre els pares, discòrdia que els pares volen que arribi al judici i ell no vol de cap manera... On passa això? S'ha una capital de l'estat espanyol. Jo diria que a Madrid, directament. Diria que sí, que a Madrid. Sí, és un dels barris periferis. Com li vas dir l'altre dia, en Francesc? Ah, no, a Balier. Un Balier, però a Madrid. Un Balier de Madrid. És un subordi, és un subordi. El que entenem nosaltres per subordi. Doncs seria això, però... Sí, em sembla que fins i tot diuen el nom del barri, però no recordo. Ja. Llavors el nen, el noi, jovenet, vas descobrint que la situació en la que veus en aquell moment no és la que ha tingut sempre. Ha estat un estudiant més aviat competent, però ha anat deixant els estudis i ha començat a intentar guanyar-se o intentar tenir una vida més o menys normalitzada fora del context familiar. Però la dificultat que això comporta l'ha fet fer juntament amb un altre amic, que ell ha anat complicant-lo, un vell seu, fer una sèrie de qüestions que són delictives directament involucrar-se en el taller d'una persona que hi ha connexió una mica per la qual havia fet treballets i que vas veient que és un home que es dedica fonamentalment a robar motos i després vendre-les després d'haver-li fet una sèrie de canvis a la moto llavors és aquest tipus de pel·lícula i en un moment en què hi ha un judici que se li fa a ell que jo penso que és de les escenes una mica més representatives de la pel·lícula, perquè ell al final ja s'enfonsa perquè té com una mena de versió del que ha passat, i va dient tota l'estona, no, és que jo això ho he trobat, aquests diners els he trobat en un parc, allà amb una bossa, i llavors ja es veu que allò no encaixa per enlloc, i al final s'enfonsa emocionalment i confessa tot el que ha de confessar, I quan ja ha confessat, el jutge, que és un actor també força reconegut, que no me'n recordo de la lleu, però quan el veus allò que dius, aquest el conec, em sembla que el tinc al Facebook i tot, però no me'n recordo del nom, si ho recordo o si no ho miraré ja us ho dic ara, doncs li diu que surti fora, que el treguin a fora i que entrin els pares. Això em va semblar força maco, perquè els pares els veus darrere, ja els has anat coneixent al llarg de la pel·lícula, el pare és el Luís Tossard, aquest sí que el coneix tothom, I llavors, en aquest moment, tu ja saps que el jutge s'ha adonat que aquest nen és una víctima, al cap i a la fi. És a dir, que no és un butxí, no és una persona a la qual se l'hagi de castigar, sinó la que se l'ha d'ajudar. I això, el jutge aquest, amb aquesta sensibilitat i una mica amb aquests mecanismes que hi ha, doncs evita que aquesta persona arribi a entrar dintre d'una institució com les que avui en parlarem a partir de moltes altres pel·lícules. Aquest punt em va semblar interessant. I també altres qüestions com els personatges col·laterals, una mica que es veuen. La veritat és que a mi, no sé a tu Jaume, però a mi m'agrada molt aquesta dona gran, ho sento, no sé... M'agrada molt. Quina dona és? Una dona que apareix en un moment determinat, que ell se la troba per la nit. Però gran. Una dona gran. Va morir, no? És morta? No, no, no. No és una triu coneguda. Jo no la conec de res. És el personatge. Sí, és el personatge. Una dona que troba al carrer quan està marxat de casa. El nano jove. És un noi... Es troba aquesta dona que es dedica a recollir coses pel carrer per després vendre-les al rastre. Té una paradeta, una mena de rastre. Llavors la relació que s'estableix és maquíssima. Jo penso... No estic segur, el títol de la pel·lícula a canvi de nada s'hi ve d'aquí. Jo interpreto que ve d'aquí. Ve de la relació que s'estableix entre aquesta dona gran i ell mateix. És una relació maquíssima. És allò que dius, la família... Els amics fins i tot em poden fallar, però de cop et trobes una persona que t'encaixa completament i t'aporta moltíssim, et dona un espai que no tens en un altre lloc i tu, a més a més, si tens una miqueta de sensibilitat, també li aportes un munt de coses. No sé, aquesta història per mi podria ser... Sí, podria ser com... una història a part, allò de fer un spin-off, que es diu, ara, quan parlem de pel·lícules d'aquestes de... De Hollywood. De Hollywood i de superherois i tal, un spin-off, eh? Podríem fer una pel·lícula només dedicada a aquesta dona. Perquè a mi m'ha quedat curiositat... Que l'has trobat molt suggerent. Ja ho veiem. M'ha quedat curiositat per saber una miqueta més coses d'aquesta dona, de què ha arribat aquí i com és la seva manera. Una mena, no sé, de Carmina. No sé si heu vist les dues parts de Carmina. No, jo no. Les dues són la segona, sobretot, és fantàstica. Carmina i Ament és una cosa... Impressionant, impressionant. I tu, Jaume, t'ha agradat? Tant entusiasmat com el francès? De la manera que ho fa, vull dir, gairebé... Ja sabem d'acabar la pel·lícula tota. Sí que és curiosa el personatge aquest. Jo moltes vegades ho he destacat quan al cinema nord-americà, sobretot amb una pel·lícula que recordo molt bé, que la interpretava en Rock Hudson i la Young Women, que portava per títol Obsessió. I per allà hi havia un senyor que és el que sap tot, no? Vull dir que no importa massa què és el que fa aquest senyor ni el que representa, però és com si fos una mena d'Àngel orientador, no? Llavors, el que diu el Francesc, aquí estaríem amb aquesta constància. En plan realista. Oi que és una mena de milionari, altruista, si no recordo malament, que té la característica aquesta, que va mirant gent que té molts problemes i intenta enfocar... També a canviar de nada. Sí, però probablement la gràcia més interessant és que aquests personatges estan a la vida i són. L'únic que cal és que tinguis la sort de trobar-los. Ensopegar, ensopegar, oi? Ensopegar. Això s'ho paga amb ells, perquè, esclar, són persones sàvies, que tenen una versió de la vida, coneixen el comportament humà, i llavors, esclar, ells per mi són els orientadors. El que passa és que aquí hi ha tantes coses que es poden agafar des d'aquest punt de vista, com, per exemple, això que deies que si els pares tenien els seus problemes i que el nen és una víctima. Esclar, llavors, el que ha escrit el senyor Wayne, Marc Wayne, que deia que per molts inconvenients que hi hagués, precisament perquè aquests inconvenients existien, hi ha xicots, adolescents, que surten d'una manera... molt natural i amb un ímpetu i una potència, doncs jo penso que això també és un altre d'aquests arguments que hem de tenir molt present quan parlem d'aquestes constants, perquè si no caiem amb l'element aquell fàcil de la culpabilitat. Qui té la culpa d'això? No és aquesta la qüestió per mi. La qüestió és com hi ha unes dinàmiques que més que culpables són naturals, surten del defecte humanat i el que generen són aquests grans inconvenients. No són només els pares. Recordo força bé. Només els pares seria fins a cert punt senzill. Clar, veiem també com funciona l'institució escolar, l'institució de la manera com gestionen els problemes que pot haver i sobretot a mi em m'ha quedat molt gravat la petitesa, no sé si això té importància o no dintre del context, la diferència entre els espais que hi ha al lloc on viuen, aquests pisos... tan petitons, tan petitons, que la mare, el nen, estan a tocar, vull dir que el contacte és immediat, és directe, no sé, m'ha quedat com molt gravat el fet de com reflecteixen això la pel·lícula, no?, en els pisos aquests tan petits, tan petits que es viu, no?, que la gent té la, bueno, la característica de funcionar amb aquesta dinàmica, i això també de vegades... pot condicionar, no dic que dificulti, que afavoreixi. Jo me'n recordo... Física, tota la que vulgui, esclar. Jo me'n recordo de petitot, que tenia més aviat el meu pare i el meu oncle, que treballàvem ells junts i tal, que eren com bastant hermètics, no? Vull dir, no explicaven, havíem acabat de passar la guerra i no sabíem res. Sobretot aquest tema, com si no, vull dir... I llavors, doncs, hi havia un veí allà al costat d'aquell camp que portàvem i tal, i aquell veí, escolta, era la llum, la llum que mancava, doncs, perquè tu, doncs... I jo penso que això sempre, vaja, per mi això és capdalt, eh?, molt interessant. Ara això s'ha professionalitzat, no? Sí, s'ha professionalitzat i tothom, els que treballem així, intentem ser aquesta llum. Intentem ser aquesta llum. No vol dir que sempre s'aconsegueix. Intentem ser aquesta llum, ni més ni menys. I, de fet, a la meva feina, quan explorem les biografies, que és una de les coses que fem, una de les coses que jo pregunto moltes vegades és quina ha sigut la teva llum. Perquè totes les persones amb les que parles, tots tenen algun professor, algun entrenador quan feia futbol, que el recorden de manera especial. Normalment no ha sigut suficient aquella figura... per canviar el camí. No ha sigut suficient, perquè s'ha d'acompanyar a més coses. Però tots coincideixen que poden trobar en algun moment, i jo dic, busca aquell moment, allò que et generava, perquè allò et pot donar forces. I tant que sí. Tota la vida he intentat ser una llum, jo, però... Per conseguir-ho ens fonem també. Ens fonem, si no hi ha prou bats. Això és el que pot passar i normalment passa. Però sí que penso que és bo que hi hagi una persona que entengui, interpreti, que si es transforma en una llum servirà per més enllà d'ell mateix. I llavors penso que és lluable que s'intenti, si més no. I, evidentment, avui, com que tenim mitjans molt potents com per preparar-nos, automàticament ens apareix el nostre amic aquí, que ens explicarà aquestes virtuts que té precisament això. És curiós perquè jo he vist Gueros, que, sorprenentment, no sabia el que havíeu vist vosaltres, i la vaig anar a veure perquè, per l'horari, és l'única que podíem anar a veure, perquè vam anar al cine baix de Sant Feliu. A veure, què dic d'aquesta pel·lícula? Hueros és una pel·lícula mexicana. El director es diu, no el coneixereu, però ja no tenia ni idea de qui era, Alonso Ruiz Palacios. Sí, home l'Alonso. Tu amigo, tu amigo, tu colega. El que estaria al Facebook. Sí, pues bueno, jo no el tinc, no el tinc. A veure, és una pel·lícula sobre nanos d'aquesta mena, justament. És un nano adolescent que viu amb la seva mare i que només fa desastres fins que la seva mare, el pare ni surt, l'envia amb el seu germà a Ciudad de México. I llavors, vull dir, que és un nano que ja té un problema, ha fet uns desastres, l'han agafat i la seva mare ja no pot amb ell, i diu, te'n vas amb el teu germà, te'n vas amb el teu germà, i l'envia a Ciudad de México. Llavors, el nano, el gran que viu a Ciudad de México, que representa que està estudiant, està en un pis que no sé si s'ocupa, però en tot cas agafa l'electricitat del pis de baix i estan dos amics que representen que estan a la universitat, però la universitat està en vaga, ells no fan res en tot el dia. És a dir, entra en una dinàmica moltíssim més desestructurada que la que tenia quan estava amb la seva mare, segurament. Llavors, de fet, és un... és un movirrot, perquè agafen un cotxe i van recorrent... Pobles. No, pobles no, la ciutat de Mèxico. Ah, la ciutat. La ciutat més poblada del món. Exacte. Llavors, i la història és aquesta, és el germà, l'amic del germà, una exnòvia que troben amb la vaga de la universitat a la que hi apareixen, entren i surten, i el propi nano. I llavors... Jo que havia posat com el millor, el millor sense cap mena de dubte, la descriució de la ciutat de Mèxic marginal. Uns barris, és en blanc i negre, una fotografia excel·lent, amb uns primers planos que la càmera s'acosta a les mirades d'aquests nanos i al desastre que signifiquen tots ells. Els barris bruts, desorganitzats, amb una organització que no saps ni com va ni com ve. La pròpia universitat està molt ben rodada el tema de la universitat perquè estan en vaga amb totes les pancartes, molt ben rodada allò, perquè era difícil, trobo. amb tots els nanos en una situació de no saber cap on estan tirant ni què fan, però globalment, inclús com a país, diries, és un reflex d'un país que no encerta. I això és el més ben trobat de la pel·lícula. Recorre la ciutat de Mèxic amb tots uns racons que tots ells són de perdularis, tots ells són per no ser-hi i ni tan sols per passar-hi. Llavors això és molt bo, la fotografia és molt bona, la música està molt bé, la música i el silenci, de sobte fa uns planos, els tanca, va el negre i fa un silenci, molt bonic, ho fa molt ben fet, i després un cert punt d'humor, perquè el que trobo pitjor és que no té guió, i les pel·lícules que no tenen guió surten malament. I clar, això és una mica el que li passa. Descriu bé, té quatre personatges valuosos com a personatges, però no sap ben bé què explica. Llavors s'inventen que van a buscar un cantant que tenen un caset que al seu pare li agradava molt i que sempre deia que havia emocionat el Bob Dylan. I llavors el van buscant, el van buscant i finalment el troben, té unes cirrosis de cavalls, està fet una piltrafa, I en aquell tros té alguns moments de bon humor, perquè quan estan parlant amb ell, ell s'adorm. I això té una certa gràcia, té unes certes punxades d'humor que penses, home, aquest nano, el director, que no sé qui és, té possibilitats, perquè enganxa bé els personatges, enganxa bé la història, té una càmera fabulosa, i la història li rellisca, perquè no l'acaba de centrar. Però està bé, està bé. I llavors la dosi d'humor, per quan no tens història, compensar, la juga bé. La juga bé. Per tant, és una pel·lícula peculiar, és una primera pel·lícula d'aquest director. És d'aquest any, aquesta pel·lícula? Sí, és d'aquest any. Sí, sí. no dono ni idea no, jo tampoc bueno, segons el que busco aquí seria la seva tercera pel·lícula ah sí? sí, també Café paraíso al 2008 i l'último canto del pájaro, Q doncs veus, tu en saps més no, no, jo no sé res però el film affinity sí que en sap molt i no sé res més Bé, jo què dic de la pel·lícula? Que té prou punts positius com perquè diguis que... Es podia veure. Sí, es pot veure si la veus amb aquesta òptica. És curiós que hagin coincidit... Jo la vaig anar a veure per purenzar, eh? Però coincideus que la temàtica... Sigui la mateixa en tots els casos. Sí, perquè són nanos... sense cap... sense cap consistència interna i sense cap forma de ser enganxats. Tot és mòbil allà. I està bé, està bé, això. Tu, Jaume, vols comentar alguna cosa? Passem al David. Doncs vinga, David, tens la paraula. Doncs, bueno, primer de tot donar-vos les gràcies per poder compartir aquest espai amb vosaltres. La invitació... Molt bé, perfecte. Davant la invitació que em vau proposar, dic, bueno, parlar de presó ens és una cosa com molt àmplia. El primer que se'm va acudir, em va dir, posa'm un títol de com enfocaràs el tema. I dic, bueno, doncs una realitat per descobrir. Per què vaig escollir això? Perquè em donava la sensació, o molts cops tinc la sensació, quan la gent se n'ha sabent que estic treballant dins d'una presó, que és una realitat que ens queda com molt allunyada, en general, de la complació. Polgudament allunyada, normalment. Normalment hi ha una part de voluntat en això. Tot i que, com estem dient fins ara, hi ha moltes pel·lícules que reflexen moltes situacions d'exclusió social, d'emarginació, de patiment i de sofriment que estan dintre les nostres societats, dintre de Barcelona, Ciutat Mèxic i... Però, volgudament, les deixem allà, no ens hi apropem, no hi anem... I això genera dinàmiques. I aquí a Catalunya tenim unes quantes persones. Avui en dia, crec que l'altre dia mirava xifres, hi ha com 10.000 persones dintre les parets de les persones. Només parlant de persones adultes. I si anéssim al sistema de menors i situacions com les que van sortir, la població aquesta puja. Normalment aquests menors que ara ja estan institucionalitzats acabaran passant per tot el circuit, malauradament, molts d'ells. Es veu venir, no? Es veu venir. No, i perquè ells, quan et relaten la seva pròpia història, han passat. Jo, quan parlo ara amb persones adultes que estic treballant, fas la seva biografia, el seu relat, i tots han passat per aquí. I punts en comú que ara han sortit, no?, famílies que han sigut poc contenidores, encara que no és l'únic factor com causa-efecte. Però institucions escolars que no els han sabut donar acollida o aixopluc i no han sabut entendre aquelles conductes que estan parlant i estan amagant un patiment... han fet que es vagin quedant fora de la societat, no tinguin aquestes vincles, aquesta sensació de pertany a res, i llavors ja van en contradicció, van en negació. I això és el que es viu a dintre d'una presó. Un lloc tancat, una institució que diuen tancada i total. Total perquè està al marge de la societat i tot ho tenim a dintre. Dintre de la presó tenim, jo treballo pel Departament de Justícia com a educador social, però hi ha el Departament d'Educació amb la seva plantilla de mestres, el seu director docent, hi ha el Departament de Sanitat amb els seus metges, el seu cap d'enfermeria, el seu cap dels doctors, tenim tots els sistemes que utilitzem, tots els recursos que utilitzem nosaltres aquí a la nostra societat, els tenim allà dintre. allà perquè no ens facin gaire soroll i no es parla de les presons. Tot i que és un recurs públic i un equipament públic. Una de les coses que parla és de la recuperació que es pot produir. Sí, perquè a més és un mandat que tenim. És un mandat. La definició del que pretens d'un intern és que es reinserti. Després això té les possibilitats que té. Però és un objectiu. Cosa que no té la presó americana. Per això deia que era diferent. La presó americana el que fa és separar el que fa mal del que molesta la societat. I no té aquesta intenció. El deixen anar allà. Per tant, és un contenidor de problemes. I per tant, contra més... isolats estigui, menys problemes té la societat. Aquest és l'esquema saxó en general i l'esquema americà en particular. I l'esquema nostre, no sé què aconseguim o no, però l'esquema nostre és un objectiu de reinserció. L'objectiu està molt clar que és enfocat cap a la reinserció. I tot el sistema peritenciari català, si miréssim documentació, Això és el primer objectiu que surt i està enfocat a la reinserció i per això s'ha fet molta dotació, per exemple, per això estic treballant allà dintre. Perquè fa anys enrere no existia tota l'adoptació que hi ha, tot i que jo sempre apuntaria que falta gent treballarà dintre, de psicòlegs, educadors, treballadors socials, juristes, mestres, metges, voluntaris que venen, que s'obren la porta perquè puguin entrar a fer les seves activitats, a portar recursos, fer acompanyaments... i la voluntat d'intentar que la gent surti a fora a fer activitats, tot això és amb aquest objectiu. I en el món anglosaxó no passa, inclús si sortim de Catalunya i ens anem cap a Espanya, també el concepte sembla ser que també... La dotació pressupostària i amb professionals de l'àmbit del tractament baixa bastant també. Hi ha una voluntat política molt important i això no es reconeix. Des del punt de vista dels interns, el que jo puc dir és que, del poc que conec, tu deus conèixer molt més que jo, però... El que conec és que realment ells tenen una classificació molt clara. Hi ha els bons de la pel·lícula i els malos de la pel·lícula. Tu i jo estem entre els bons. Tenim la sort d'estar entre els bons. Però els malos, que per ells, que és un altre tipus de funcionari, està molt classificat. És a dir, que posats a fer... Una jugada, el més probable és que no el diferèn. Els metges són els buenos, els voluntaris són els buenos, a l'escola són els buenos, a l'educador social són els buenos, però després el funcionari que li ha dit per aquí no se puede entrar o aquí no hi pots anar, aquell té l'etiqueta d'olent. A veure, no posaré les centres penitenciaris, com som uns àngels uns i uns dolents als altres, perquè això no és veritat, i els interns n'hi ha de tota mena, de tot color i de totes les versions, encara que nosaltres es comportin d'una manera que no es comporten amb els altres. és un món molt complex perquè aquest joc el tenen molt clar els dolents que són els de blau perquè són els que van d'uniforme els metges també van amb la bata però nosaltres anem vestits tal com jo vaig ara jo no em porto cap una identificació penjada perquè tinc l'obligació de portar-la perquè en algun moment m'han de posar una denúncia que tenen el seu dret i jo tinc el meu número de funcionari I ells de seguida els hi va molt bé també de dir qui són els bons i qui són els dolents. No vol dir que perquè nosaltres siguem els bons no ens vulguin utilitzar també. Perquè ells també ens volen demostrar una cara perquè sabem que nosaltres som un instrument per ells en molts moments. Som un instrument d'una possibilitat de començar a obrir la porta, de començar a poder sortir. perquè per a ells puguin poder sortir, necessita passar per les nostres mans. I d'alguna manera adaptar-se al que els diem, de bon grau o no de bon grau, amb més motivació perquè s'ho creuen, perquè no s'ho creguin. I com la seva pròpia personalitat, perquè trobes de totes formes i colors, no? I diries això, que tothom té potencial, uns més que d'altres, i tothom... Hi ha molta diferència, per exemple, els reincidents, una diferència abismal. Aquí jo crec que no es pot dir ni culpables ni no culpables, però hi ha un procés... que complica molt les coses i un procés en què hi ha moltes coses a fer i que sí que te'n surts de fer cosetes. I això sí que ho sap tothom que està dintre. Sí, moltes vegades tens en aquesta feina la sensació que... Vas avançant, vas fent petites passes, però que mai acaben de ser suficients, perquè hi ha tantes coses a les que potser han de treure aquestes potencialitats i confiar i recuperar, que hi ha tanta feina per fer, que és molt difícil, perquè molts, com deia abans, venen de situacions ja... biogràfiques, molt complicades. És gent que s'hi ve de situacions d'emarginació amb molt poca formació. Això vol dir que han desenvolupat poques capacitats. No vol dir que no les tinguin, però sí que les han desenvolupat poc. Poca formació laboral, poca formació acadèmica. Imaginem llavors, en aquestes situacions, posar-te a viure aquí fora, amb les exigències que tots els que estem ja tenim de viure aquí fora. Més la problemàtica que es crea quan ajuntes tanta gent, és a dir, tenen, no sé si tu, suposo que aquella manera d'afirmar-se, que es podrien afirmar per una bestiesa i es poden barallar per una tonteria, només que per afirmar-se que ell no és com l'altre, ell és... No és el mateix que l'altre. Aquesta tendència a afirmar-se que els pot ser... Jo no he vist masses baralles, la realitat és aquesta. Però els poden barallar per una autèntica borrada. Sí, i en baralles és veritat que es veuen poc, o nosaltres les veiem poc, perquè les fan d'amagat. Veiem les conseqüències de les baralles, no? A vegades en forma de lesions en el cos, en formes de parts informatius, perquè el funcionari de vigilància els ha enganxat, però, inclús per aquesta cosa que dèiem abans, dels bons i els dolents, ells, no es barallen davant nostre, perquè tampoc els interessa, perquè llavors queden com en evidència. Llavors ells s'ho tenen molt complicat perquè també fan com aquest doble joc. La necessitat d'adaptar-te allà dintre és un medi tan hostil que els barreges... L'assinament és un problema, ja. que tots venen allà, no és un entorn on jo vinc aquí, avui aquí jo només conec el Joan, però em sento amb confiança amb els que acabo de conèixer i em sento còmode. Allà entren en un lloc on el que hem d'estar és amb la vigilància extrema, no sigui que el que tinc al costat em vingui per darrere i ja no dic que em vingui a punxar ni en res, però que me la vulgui jugar de qualsevol manera. Qualsevol manera pot venir, i com es veu en algunes pel·lícules, que potser després comentem, com en Un profeta, que la seva arribada a la presó és... que li agafen les bambes ja has de vigilar inclús per vigilar les teves coses que no t'estiguin tot el dia extorsionant perquè et treguis de la màquina del cafè i moltes vegades és per crear situacions de superioritat i inferioritat uns entre uns i els altres perquè el que sí que descobreixes és que el més greu de tot del que passa allà dins és no tenir llibertat és el més greu de tot Sí, i amb el temps veus com se'ls apodera a ells també la desesperança. I això ho vas veient a mesura que una persona porta molt de temps allà dintre. Ara acabes de dir una cosa per mi molt interessant, la desesperança que es pot crear amb ells mateixos, producte de la seva pròpia actitud, això està més clar. I també, com deia la Carme, que si es brallen, que si per qualsevol cosa, per reafirmar-se, és clar, és que això és bàsic també, no? Llavors jo penso que també ho he pensat en això de la desconfiança en el moment que vosaltres com a educadors, com a psicòlegs també perdeu aquesta confiança. I aquí és on precisament tenim la gran dificultat. de fer una feina ben feta, em sembla a mi. És evident que no es pot demanar a ningú allò que supera la pròpia dinàmica humana en el lloc on viu, però que sí que et fa pensar en tot això. Mira, en tot això també el que jo entenc és que, per exemple, en els anys 80, i això suposo que també ho saps tu, totes les persones que tenien trastorn mental i, conseqüentment, fins aquell moment, i portaven segles, eh?, Fins a aquell moment aquesta consideració feia que les persones que tenien un trastorn mental es devenien tancades en un lloc, perquè eren també un risc per la societat, eren, si més no, un neguit, no? Doncs es va arribar a la conclusió que no, que allò no era correcte i que, en definitiva, havien de canviar. Que es tenia de començar a obrir tot el tema de les institucions psiquiàtriques. Això amb els centres penitenciaris també, perquè ara... les condicionals que tenen, tot és relativament més obert, o sigui, no diré que sigui fàcil, però mirat amb uns quants anys, home, ara inclús els que estan pendents de judici i estan preventius, és que abans el de preventius era una cosa vergonyosa, perquè s'hi passaven anys i anys i anys de preventius. Molts anys. Jo crec que en aquest aspecte s'ha de dir que, com diu en Jaume, el tema de la gent esclosa socialment, el seu exemple n'és un, i els centres penitenciaris, nosaltres, ha tingut, almenys jo diria que... Evolucionat. Sí, sí. Els centres penitenciaris jo crec que estan evolucionant en aquest sentit. No sé si acabarà sent, com en aquest procés que ara ens relatava el Jaume de la psiquiatria, serà difícil perquè també genera... molta por, com també devia generar el tema del psiquiatre. I encara la genera. I si hi ha una viador que... Que en algun moment ja han fets puntuals d'aquests, ja salten totes les alarmes i tot el que s'ha avançat, tornem cap enrere. Això és una situació que es viu molt. i quan nosaltres presentem permissos i intentem ser abusarats, moltes vegades la direcció general, que és l'última que ha de donar el vistiplau o el jutge, vas veient que sou prudents i tots estem allà tocant fos de que no passi res perquè qualsevol cosa que passi Afecta a tots en què tothom fem un pas enrere. Però sí que és cert que la política penitenciària, fins i tot el mandat dels últims anys, és que cada vegada hi hagi més gent per al que es diu en tercer grau. Tercer grau què vol dir? Que puguin fer cada vegada més vida fora de la presó. Intentar treballar... estiguin només dormint de dilluns a dijous, hi ha diferents modalitats, però de grans trets seria així, i a partir del dijous tarda ja se'n van al seu domicili i tornen a ingressar el diumenge. Intentar fer la inserció d'una manera molt més dinàmica, molt més ràpida. Es fa acompanyat a l'exterior, això? Aquí és on podríem posar una mica encara més el fil a l'agulla, perquè sí que hi ha equips, igual que jo estic treballant dintre de la presó, hi ha equips que treballen a tercer grau, però pel volum de feina, l'acompanyament o el seguiment que es pot fer, de vegades queda massa allunyat, potser, del que es necessitaria. El que pogués ser interessant és que expliquessis el que fas tu específicament a dintre de la presó. Sí, jo ara estic integrat amb un equip multidisciplinar que, com deia abans, treballem juristes, treballadors socials, psicòleg i educador, i jo concretament estic amb un mòdul dintre de la presó de Quatre Camins, que és un mòdul petit, que això és un avantatge, un mòdul amb 100 interns, i que estan participant d'un programa de toxicomania. per què estan participant d'un programa de toxicomanies, perquè són gent que tenen relació, han tingut problemes de dependència amb les drogues, i que aquest ha estat el motiu que els han portat a una carrera delictiva, principalment. Que si no s'haguessin estat, no haguessin tingut aquest problema amb la dependència. El millor és gent que no hagués passat... És un percentatge altíssim dels que estan aquí. Que la presó és la gran realitat. No sé quin és el número de percentatge, però la majoria, avui en dia que entren a complir condemnes... Venen per aquesta via. Venen per aquesta via, perquè el tema de les toxicomanies a la nostra societat està... Disparadíssim. I en aquests entorns que dèiem... I després el tràfic. El tràfic. Llavors, aquesta mateixa gent moltes vegades té problemes dintre la institució, perquè, clar, imaginem una persona que entra a complir una pena que té problemes amb el consum de drogues, de cop i volta un no pot deixar de consumir així com així. I allà dintre hi ha tractaments, i el tractament també t'adona, hi ha tractaments com el problema que jo treballo, però això és un camí molt complicat. i molts cops hi ha recaigudes, això vol dir consums allà dintre, evidentment que no estan permessos, i tot això ja va per una altra banda. I això ja genera unes dinàmiques d'hostilitat entre ells, de no confiar en els equips, ja comencen a entrar a l'altra banda, sancions, i tota sanció que un té dintre de la presó el va allunyant una miqueta de la possibilitat de sortir abans. Perquè l'ascensió ens vol dir més temps d'estar a dintre, més temps de poder participar dels programes, que són aquestes contradiccions que vivim a vegades els professionals. L'ascensió a vegades ens treu oportunitats. Perquè fins que no es compleixen sancions no ens deixen fer res. Fa no gaire vaig estar parlant una estoneta, eh? No gaire. Podríem parlar d'algunes pel·lícules que reflecteixen aquesta... Sí, en una coseta. El Jaume és que no em sent, no té les aurícules. Llavors no... No, que deia que vaig estar parlant amb una persona que estava a punt d'assolir el tercer grau, amb una presó, i el que sí que em comentava era que segurament, segons com ho veia ell, tot i que les dificultats per estar dins eren aquestes que tu comentaves, el fet d'haver de situar-te, d'haver d'evitar que hi hagués una situació en la qual hi hagués un conflicte si hi hagués gent que passava per sobre teu, és a dir, que havies d'estar vigilant, però que en el fons el que ell veia és que allà dintre era més fàcil situar-te, era més fàcil aconseguir trobar una estabilitat emocional, una estabilitat... social perquè els components eren més senzills, tot estava una miqueta més controlat. I aquesta persona en concret havia aconseguit tenir aquesta estabilitat laboral, emocional, vital, que l'estava fent tenir ja una manera de viure i fins i tot agraïa el fet d'haver pogut estar allà dintre per tenir aquesta possibilitat. No sé si això és un fet també que... Això és una realitat molt comuna i molt extesa que molts d'ells manifesten perquè molts venen de situacions Tant precàries de fora que, a l'arribar aquí, al principi és un xoc, però després, quan porten un temps, s'assoleixen aquesta estabilitat que tu ara apuntaves, que comencen a tenir la seva feina, comencen ells a veure que anant a escola, estudien, avançen, se senten... Jo no sóc tan tonto com jo em pensava i sóc capaç de fer. Tenen algú amb qui parlar, ja sigui un voluntari que els ve bé, inclús semanalment, tenen un psicòleg, tenen un educador que els ajuda a fer veure els patiments que tenen, els ajuda a gestionar-los... els acompanyen amb tot això. Tot això normalment a les seves vides o durant gran part de les seves vides no ha existit. Si a més s'aconsegueixen si han tingut problemes amb les drogues, deshabituar-se d'això, la recuperació física, mental, és al·lucinant. Jo aquest grup que tinc que fan l'ingrés a la universitat, a l'UNED, per majors de 25 anys. que són nanos que problemes escolars han tingut tants com vulguis, tots han abandonat, ningú va acabar les coses, ni tan sols les va fer com... Clar, quan descobreixen que una matèria com les matemàtiques, que els hi ha estat sempre ingrata i difícil, se'n surten i és una descoberta insòlita, que és un percentatge molt petit, tot s'ha de dir, siguem ingenus, però sí que és veritat que això... poden estar allà dintre en una situació com si estiguessin al món extern. I només pensar això ja els fa sentir d'una altra manera. Sí, els fa sentir d'una altra manera. Aquí apareixen dos perills. Per una banda seria el perill que quan es comencen a sentir així, hi ha vegades que diuen ja estic preparat per sortir, llavors quan comencem a sortir... Uf, la realitat jo em creia que estic brava perquè és evident, és el que jo deia fa un moment enrere. Aquestes petites passes que hem fet, el canvi a les seves vides és molt gran, però nosaltres sabem que són petites passes i ells només ho veuen quan comencen a sortir. apuntem-nos el que ara deia en Francesc. Es troben que quan comencen a sortir, tot allò que ha avançat, tota aquella estabilitat, de cop i volta, tot torna a trontollar, perquè aquí fora l'exigència és molt més alta en molts moments. I fins allà han anat molt acompanyats. I aquí, el comentari que feia el Jaume, quan estan en tercer grau, aquest acompanyament hauria de ser molt estret per aconseguir... És el que es fa, amb el monumental. I aquí, bueno, no conec molt bé com funciona tercer grau perquè no estic treballant, però el que m'arriba és que molts cops es troben una altra vegada, molt sols, no sé què, i comencen a fer passos enrere... i malauradament molts cops tornen cap a dintre aquest és un primer factor que ens podem trobar i que hem de treballar i el segon és gent que com deia abans la Carme que ja està molt institucionalitzada que porta molt de temps a dintre quan estic parlant hi ha gent que potser porta 20 anys a dintre i comencen a sortir i amb tota la il·lusió i surten però clar es troben allà fora que que no és tan a gust. Que no és un mundo. I ven i diu, és que estic millor aquí dintre. Això, clar, com a professional et cau com una galleda d'aigua freda, perquè la primera vegada que escoltes això dius... És increïble. No pot ser. Com m'estàs dient això? Però, clar, si intentes situar-te en el lloc d'aquesta persona... Doncs, clar, s'ha d'entendre, no? Així, a tall d'anècdota, una de les últimes sortides que vaig fer amb un intern que feia 9 anys que no sortia, no donava crèdit al tema dels cotxes. Clar, ell s'havia quedat a l'època de l'Opel Corsa. I tots els cotxes que veia li semblava que eren bòlidos. Clar, una anècdota així ens dona a entendre el desituat que es pot trobar una persona. En una situació així de banal, perquè pot ser per nosaltres. Una anècdota. Una anècdota. Hi ha gent que surt i a vegades ens hem de seure perquè la mirada, com que està acostumada sempre a tenir una paret a uns quants metres, no li dóna i es mereix i ens hem de parar fins que és capaç de la seva mirada s'acomodi a l'horitzó a l'infinit perquè 5-6 anys sempre amb una paret al davant malgrat que hi hagi uns quants metres no estic dient que sigui tots en una habitació tenen el seu pati però tampoc són masses Des d'aquest fet fins a integrar-te a treballar i tot, imaginem, si aquí estem en aquest punt, és el que ens queda per recórrer. M'agradaria insistir sobre això que acabes de dir, que aquella persona que ja porta 15-20 anys a dins d'aquest espai, S'ha fet a ell, no? Vull dir, segur que ha trobat la manera de sobreviure sense que la tollinin. Vull dir, que la manera bàsica... I està respectat allà dintre i el deixen ja... El tenen, sí, sí, com a cadena perpètua. Hi ha alguns casos allà que és bastant interessant en aquest sentit. Doncs que acabi i digui, no, no, és que jo estic més bé aquí, això és el meu espai. Això seria com l'ocellet aquell que el poses a la gàbia i el deixes anar... Es creu que ja no sap ni volar. És que ja no cal. Molt interessant això, perquè penso que es pot aprofundir molt sobre aquells hàbits que es poden arribar a adquirir. Una de les coses que em plantejo molt a la meva feina són coses molt petites, però a vegades quan anem a una aula on jo faig les sessions que em toqui fer, jo faig sessions d'habilitat social, gestió emocional, són continguts que em toca explicar i treballar amb ells, Anem a una habitació, s'ha d'obrir amb clau, jo porto la clau, jo molts cops els dono la clau perquè obrin ells. Perquè molts cops, potser fa anys, que no utilitzen una clau. Aquell dia que a algú li llences la clau i va, obre, el somriure que se'ls dispara dius que no dones crèdit en una cosa... tan quotidiana que és per nosaltres. Tu no la notes i ells... Clar, ells estan, o surts amb ells i vas a menjar a un restaurant, no utilitzen coberts com els que utilitzen nosaltres, utilitzen coberts de plàstic. Per tant, menjar amb un cobert que pesa per ells és com una... I el mateix tracte. Segons com els tractes, realment, Veus que el tracte que sí, que és un intern que està allà dintre però que és una persona, això ells tenen una sensibilitat extraordinària per dotar qui és una i qui és una. Jo crec que això és la gran arma que tenim els que treballem allà dintre. I quan dic els que treballem a dintre em refereixo a tots, des dels funcionaris de vigilància... els metges, els educadors, la gran arma que tenim és el tracte, és com ens apropen amb ells. I una de les pel·lícules que he revisat... Sí que t'ha semblat un profeta, tu. A mi un profeta m'ha semblat d'altres pel·lícules que havia vist de presó, que relata molt bé o ens descriu molt bé el que és la vida dintre de la presó, o una part de la vida de la presó, l'ambientació, tot el que són els patis, les cuines, els carros amb els menjars... les dinàmiques que hi ha entre ells, tot això, jo crec que la persona que ha fet aquesta pel·lícula estava molt ben documentada del que és una persona, en aquest cas és a França, si no m'equivoco. Jo no conec el sistema penitenciari francès, però les persones han de ser bastant semblants al que és una persona aquí a Catalunya. Perquè jo veia, el pati que veia en aquella pel·lícula és el que jo estic cada dia, passejant-me per allà, també, que veu les dinàmiques, els que estan fent esport. Jo el trobava més cutre de França, eh? Jo trobo que... Sí, aquell pati, depèn... La model no és que sigui... No, no, la model és la més... Però, per exemple, Brians... Que són més noves, sí, segurament és una persona més antiga. Jo estic a Quatre Camins, que és més antiga que Brians, i llavors potser s'assembla una mica més al pati. Perquè això, clar, els edificis també els anys els hi passen. La model cap, eh? No, aquesta ja es posa de la palma. Però en general jo crec que la trobava més cutre jo que el que sona bé aquí, me'n semblava a mi, eh? Podria ser. Jo sí que trobava que les dinàmiques que tenien, per exemple, quan surten al pati, és un pati, com jo puc veure, en el mòdul 1 de 4 camins. Allà a 4 camins treballem per mòduls, jo estic al mòdul 8, que és toxicomania, si jo deia abans tinc la sort que és un mòdul petit, 100 persones, i parlo del mòdul 1, que és un mòdul amb 200 i escaig de persones, on les expectatives encara no és d'arribar a permisos, per tant, la manera de moure's pel pati és molt semblant a aquell pati que surt en aquesta pel·lícula. La gent per allà fent esports, gent per allà fumant, gent prenent el sol sense fer res, les baralles, com si ningú passi res, la gent defensant-se i deixant que es barallin els altres, els vigilants... Tot això jo crec que està molt ben reflexat. I l'adaptació del protagonista... També l'utilització que fan ells, en aquest cas hi ha la màfia dels corsos, si no recordo malament. Passar de la màfia dels corsos a la màfia dels... La màfia dels corsos, la màfia dels àraps, tot aquest tema de les bandes i com es mou la droga per dintre, tot això passa a les presons, això és una cosa que passa, malauradament passa i és difícil d'evitar el tema de la droga i hi ha molta gent que guanya molts diners amb això. I a la pel·lícula això també ho reflexa. I a part aquesta és una pel·lícula jo diria que en el fons pessimista, perquè el que ens explica és el trajecte, el trajectori, ho estic dient tot fatal, la trajectòria, el trajecte d'aquest nano, de quan entra a la presó i com de mica en mica ell va entrant en una dinàmica mafiosa, cada vegada de més control de tot el que troba al seu voltant i al final ell se n'adona que allà pot controlar el que no controlava d'una altra forma. Quan se senten la necessitat de controlar perquè és Però es torna ell mateix el que vol controlar-ho tot. Al començament sí que és supervivència. Però després ell diu que hauré profit de tot això. A més, és gest, que tampoc és una de les característiques habituals de la població penitenciària. Normalment una de les coses que passa a les pel·lícules que podem veure és que sempre els protagonistes tenen uns recursos personals i unes capacitats que no és l'habitual. Superiors a la realitat. Ja estaria bé amb moltes de les pel·lícules que he vist, o inclús alguns clàssics, o l'Hombre d'Alcatraz, trobar-me amb aquesta fortalesa moral, aquesta fortalesa, aquestes capacitats cognitives, perquè no és l'habitual. És gent que està molt deteriorada. Això són pel·lícules, perquè són de grans perdedors... De grans perdedors, però que... Es converteix en un exemple, un referent. Sí, però que no és l'habitual. No és l'habituat. Sí que és habitual... Aquesta contracció, com veia la pel·lícula, sí que veia molt reflexat, això que també dèiem abans, que aquí es veu també que ell va a l'escola, no?, que aquí pot treure un profit i es treu, i veus que ell avança i és capaç d'aprendre italià, o sigui que té molt bones capacitats, però en comptes de, després de tot això, que és un aprenentatge, que li podria dinar uns enclatges, que és el que esperaríem com a reinserció, ell acaba derivant cap a l'altre, per controlar la màfia, per treure'n un profit... I aquí és una contradició que a nivell dels que treballem amb això sempre tenim. A vegades els ensenyem moltes coses, poden avançar molt, però si no canviem, no modifiquem, no ajudem a reflexionar sobre la seva escala de valors, no estem tampoc canviant gaire cosa. Els estem dotant de més eines, de més recursos personals, per seguir fent el mateix, perquè al final el que porta a la nostra conducta és l'escala de valors que cadascú de nosaltres tinguem. Llavors cal fer incidència amb això. I aquí, en aquesta pel·lícula, queda clarament reflectit. El personatge aquest, que al principi t'entendiries a identificar-te amb ell com a personatge, a mesura que avança la pel·lícula, jo crec que l'espectador es distancia. Sí, sí. Jo crec que et vas distanciant perquè... Ell acaba sent el padrino. Clar, ell acaba sent el... Més o menys. I el futur, clar, aquí al final el deixa obert, però jo m'aventuraria dir per experiències d'interns que he conegut, al final acabarà sent com el que li ha passat en el jefe dels corços, que, si no recordem bé la pel·lícula, acaba amb un cop de puny a l'estómac i tirat en un pati i sol, no? Gent que he conegut del que diuen aquí, la terminologia penitenciària utilitzen el nom del... com li diuen als capos, ara tenen un nom que ara no em sortirà, no? Els... Mira que es fan grans, evidentment el pas del temps els deixa raconar-se i els joves agafen el relleu, perquè portar tota l'organització de trepitjar con la mierda i tot això requereix moltes energies, i quan et vas fent gran et vas quedar anar raconat. No només això, sinó que l'estratègia penitenciària francesa els dispersa. Fixa't que al moment de la pel·lícula hi ha un moment que ells són molts, I la política penitenciana el que fa és dispensar-los, que evidentment és una tècnica per evitar acumulació de problemàtiques d'aquest tipus. Vull dir que no és només que s'hagi fet gran, que també, sinó que la pròpia dispersió dilueix aquest tipus d'agrupació. Quan hi ha un focus així molt fort aquí també s'utilitza, es fan conduccions i repartim a la gent perquè si no... hi ha un perill que t'agafin la regna el que fa el Corso és un grandíssim actor ho fa extraordinari el que fa del Corso, si us recordeu, és aquella que feia Diplomàcia que eren els dos, ell era l'alemany i tenim tota la pel·lícula d'un debat que era de l'alemany aquell, com es diu el que havia fet el que havia fet Slandor Slandor, sí senyor Slandor A mi una cosa que em sugereix, la pel·lícula és veritat, la trobo molt ben feta, molt ben ambientada, el que passa és que em deixa un regust d'insatisfacció en el sentit que és com mostrar com creix un nou element distorsionador, dolent, negatiu I clar, en el fons estem veient una cronologia d'un personatge que acaba tan malament, que em sembla que una pel·lícula, no diria cínica, però que defensa... No, no defensa res. Jo crec que ho deixa obert. Jo crec que mostra... No es pot ser càndid amb les coses, i menys de les d'aquest tipus. mostra una de les moltes possibilitats que té el desenvolupament d'un nano que entra a la presó amb 19 anys, que no tenia els 20 anys quan entra aquell nano, i que per raons justificades d'inici de defensa personal, després desenvolupa una consistència de mafiós ell, que se la crea ell, eh? i per tant és una de les moltes possibilitats que hem de saber que pot passar de dintre perquè en el fons ell juga amb tothom si t'hi fixes hi ha un diàleg que el jefe dels cursos li diu ara et toca ser un pres model i què li està dient quan diu això i les imatges ho corroboren després es fa amic dels funcionaris el fa auxiliar de mòdul li estarà tejant les vidreres això ens deixa malament els que treballem per la rehabilitació, perquè és aquella sensació que... Estan utilitzant. Estan utilitzant, perquè clar, jo, davant la seva conducta adaptada al sistema, al que li estem dient, no aparentment... Tot el que nosaltres veiem, el funcionari, el psicòleg, que aquí no surten, però segur que estan, l'educador, no ho veu perquè forma part de la cara oculta. Ara estàs parlant dels resultats. I llavors, a l'hora de fer un informe, ell diu, ara has d'aconseguir els permisos. Per tant, has de ser un prest model, ja ho aconsegueix. Però no hem canviat, no hem ajudat a transformar res. El qual vol dir que tot és més complex del que tu ens imagines. Per tant, és molt complex. I en aquest aspecte jo crec que el canvi està ben descrit, perquè una de les possibilitats que hi ha és la que descriu la pel·lícula. N'hi ha d'altres. N'hi ha d'altres de positives i de... Clar, també hem de saber que una pel·lícula és tant o més atraient amb la mida en què hi hagi tensió hi hagi finals desproporcionats. Aquesta no és tant en aquest sentit. Penso que hi ha altres pel·lícules de les típiques que hem estat comentant, qualsevol de les que has comentat ella abans, que tenen una càrrega de tensió molt més forta que aquesta. En canvi, el que té és aquesta descripció, aquesta evolució, diríem, que vas veient el personatge... i que a mi em resulta una mica com dir, hòstia, tot això per arribar a aquest final, em dol, saps? O sigui, em quedo dolgut, em quedo tocat, no? En canvi, el millor qualsevol de les pel·lícules, com aquella que li grava tant a l'alba, que potser sí que té tòpics i tal, no? Però surts bé, surts bé. No surts bé, surts encantat, perquè penso que... Jo estava revisant l'IMDB, que com el Francesc sap, és la base de dades més important, és l'hora, la base de dades més important que tenim del cinema, que és una base de dades americana, i que visca, per exemple, d'aquesta, la posava 9,7, o sigui, la pel·lícula cadena perpètua. O sigui, que l'Alba tenia raó. Que l'Alba tenia raó, en sentit que a nivell de consideració és el que té més puntuació. Jo em quedo amb el que ha dit el David, que a part de coneixements s'han de donar valors. Això em recorda molt a la família, a l'escola. És veritat, és veritat. La setmana vinent. La setmana vinent ve l'Andreu i l'Andreu ens parlarà dels formats cinematogràfics des de l'inici fins a l'actualitat, fins a arribar al digital. Caram! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Debat electoral de Ràdio d'Esvern.