De Bobby Fischer a El rei Borni: cinema social vs. blockbuster, amb "Arrugues", "La delicadesa", "Magical Girl" i l’ombra de Nolan i Deadpool

Cinema sense condicions. . Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Val reconèixer les ignoràncies i en aquest camp és que no entro, no entro de cap manera. Us volia... O sigui, dic això i d'aquesta manera introdueixo ja el tema que aquesta setmana el que he vist és la pel·lícula aquesta que han fet sobre el senyor Fischer, Bobby Fischer, el senyor aquest que... Ah, sí? No hi vaig poder anar, però és el caso Fischer, no? Sí, la vaig estar veient. Aquest és el jugador d'escacs, no? Sí, sí. Això m'interessa molt. Bé, vull dir, el que està més bé de tot això és que el tracten des d'un punt de vista psiquiàtric, psicològic molt punyent, vull dir, molt potent, no? I la veritat és que em va sorprendre el moment de veure-la. Per mi va ser molt emocionant. Aquí sí que hi agafava tot el que tu vulguis, no? Després un cop ja l'he paït així mitjanament, vull dir, ja hi veig algunes llacunes, no? Però però la veritat és que, bueno, el moment de veure-la... I penso que és un èxit assegurat, eh, això? perquè té una potència de la manera que tracten amb quina... amb quina lluantor planteja la rivalitat i, en definitiva, la filosofia de determinats països, aquesta lluita que va existir entre la Unió Soviètica i els Estats Units, de com s'aprofiten d'aquesta constant, per exemple, amb el futbol mundial. Ara, el futbol que estem veient també té aquest component, no? Però potser probablement en el temps que estem no en aquesta volada, però aquí, veritablement, hi ha persones que estaven en el context, diríem, de... Tu t'imagines que aquest paio arribés a superar a tot l'equip rús? Perquè una de les coses més interessants que planteja la pel·lícula és de la manera que funcionen cada un. Esclar, alguns funcionen com a equip i l'altre funciona com a individu. Clar. I llavors, doncs, escolta, molt bé, eh? Em va agradar moltíssim. Però és més una pel·lícula històrica o és una pel·lícula com agafa el tema i es fa la pel·lícula...? És que aquí és on està el que... que l'altre dia no sé qui m'ho preguntava, no sé si... què és el que a mi m'agrada del cinema i vaig pensant en la mediació. O sigui, com a element mediador em sembla molt interessant el cinema. Llavors, aquesta pel·lícula, a més a més, aporta, doncs, constants reals, o sigui, que han succeït, vull dir, la Guerra Freda, no? Com a punt de trobada. I, a més a més, doncs, aquest fenomen, aquest fenomen de les cacs com a punt de dir, ostres, tu, quina superioritat tenen aquests personatges. I aquesta superioritat és qüestió, és molt interessant veure que l'abasteixen, precisament, de problemàtica mental. I això em va sorprendre molt. Però tant a un com a l'altre. Més amb un que no amb l'altre, eh? Perquè, al final, la rivalitat recau sobre... no sobre un equip soviètic, sinó com el millor d'ells. Sí, sí, sí. Això també em va semblar una mica la llacuna, molt nord-americà, això. Crec que havien d'insistir en aquesta jugada, no? I com es comporten uns i altres, quina mena de recolzament, fins i tot religiós, en fi, vull dir, hi ha un component... A mi em va agradar moltíssim, eh? Les llacunes ja en parlarem, quan la veiem tots, no? Sí, sí, perquè la veurem. Sí, home, ja penso que sí. L'ha dirigit el senyor Swick aquest, oi? És Swick? El Edward Swick, no sé com... si ho dic bé, és Z, B baixa doble, I, C, K. No sé si ho coneixeu, jo sí que l'he vist. Sí. Sí. Bé, la realitzo, molt clàssica. Hi ha el Francesc, el Francesc. Sí, molt clàssica, eh? Jo el conenc aquest, sí? De què? El conec a l'Edward Swick? No, no, però com que l'estàs... Ah, l'estic buscant, però no trobo així d'allò molt coneguda. Amor i altres drogues, Resistència, són els títols que veig, però no em sona molt bé. Diamante de Sangre, aquesta sí que va ser... Ah, Diamante de Sangre. Oi? Relativament coneguda. Sí, com bé. Bé, és un clàssic... L'último Samurai, perdoneu, amb el Tom Cruise, també. Ah, aquesta va fer, també. Sí, sí, sí, sí. Doncs allà ja també hi posava coses prou interessants, no? Vull dir, jo el que feia és que allà introduïa el tema, dir, eh, això de la mitologia només japonèsa no. No ho vam dir. No ho sé, ja hi havia alguna coseta. El Toby McGeard és el seu protagonista, el de l'home aranya, no? Sí, el que feia Spiderman. Spiderman. Entre altres coses, ha fet moltes, eh? Sí, sí, sí. La veritat és que ho treu bé, sobretot amb determinats passatges de la pel·lícula, que és quan ell està més creatiu, que és quan guanya, en definitiva, no? La veritat és que em va sorprendre. L'altre és el Liffes Kreiber, que també el deus conèixer. N'ha fet moltes, aquest, també, jo l'he vist per tot arreu. És un paio també molt fred, molt distant, però de mica en mica com ens el va humanitzant, i això em va agradar, també. Vaja, una pel·lícula... Completa, completa, no? Sí, sí, la veritat. Doncs deu minuts després de començar el programa, potser hauríem de dir, no?, que estem en el segon últim programa de la temporada, perquè ja vam acabar... El primer ja el vam fer. Ja vam acabar la setmana passada, però ja vam avisar que potser avui tornaríem, i efectivament aquí estem Paul Diggler, Jaume Vidal i Francesc Aguilar, Joan ja va dir que no podria venir, que per cert, li enviem una abraçada molt forta, que ha tingut un entrebanc... Ha tingut una ensopegada forta, oi? Sí, una ensopegada. Sí, sí, no, ha tingut una ensopegada, eh? Està immobilitzat, eh? Sí, sí, sí, ja hem parlat. I llavors, bueno, li desitgem el millor possible que es recuperi, que sembla ser que té per uns quants dies, però bueno... Això es recupera, sí, home. Doncs res, una abraçada molt forta, i a les persones, a les dues dones, que no han pogut venir tan bé, a Carme Nebot i a Lídia Amírez, doncs mira, no les tenim aquí, però estan en el nostre cor. Això, cinema sense condicions. Ala, ja podem continuar. Què has vist, tu? Jo no he pogut anar al cine des de la setmana passada, vaig veure la Dori, i allò, al límit d'arribar al programa, però sí que, si no he vist del cine, però sí que vaig fer, vaig veure una pel·li que no sé si... Bueno, imagino que potser l'haureu vist, que fa uns quants anys, però que és Arrugues, l'animació espanyola. Ah, sí. Ah, molt bé. Sí, no? Ostres, em vaig... em vaig... Estava estant al·lucinat. Impressionant. Sí, sí, sí, sí. Però ja no només... Bueno, a veure, farem una recapitulació, perquè si ja l'ho... Sí, potser fa temps. És sobre l'Alzheimer, és això, eh? Sí, del 2011. Però, bueno, més que el contingut, perquè això també està molt bé, que és una història que sempre te l'ha explicat tothom, que és una mica tan... Des de Demències Sanils a la Vallèsa a com viu la gent en residències. Són històries que s'han repetit molts cops en temes socials, en el tema del cine, però crec que ho tracta d'un punt que és molt interessant, sobretot aquest contrapunt de personatge, que és el... No sé si us recordeu, el personatge des Argentí, que és el que li... El que té més l'humor negre, el més negatiu, el nihilista, una mica així, i el personatge, el Rockefeller, diguéssim-me'l, el protagonista. I em va agradar molt el tractament del guió, o sigui, com... I sobretot una de les coses més interessants que jo hi ha per muntatge, que ja m'agrada bastant quan es juga amb el muntatge des del que és el procés narratiu, és les elipsis, o sigui, fer els talls, però sense que te n'adonis perquè, clar, estàs entrant en el personatge que ja estava tindent l'Ansella de Merions, aquests salts, ells, seus mentals, te'ls presenten en format elipsi de talls, i això ho vaig trobar superiure interessant. I a part, bueno, la pel·lícula ja... Bueno, suposo que la coneix tothom, però... Però no, no, em va semblar que no l'havia vist encara i vaig al·lucinar bastant amb tot. El mecanisme, o sigui, ja que parlem determinades persones quan entren en el camp de la dificultat ja per controlar l'entorn més immediat, és molt interessant i això ho he vist amb diferents persones. A més, actualment ho pateixen algunes persones molt lligades a mi mateix, a la família i tal, i la veritat és que et sorprèn. La pel·lícula està molt ben presentat, això. Però sense arribar a aquest punt de maldat... I tampoc el melodrama que podria representar un... En aquest sentit, per exemple, a diferència en quant a malalties i sobretot a les transformacions de personatge cap a formes negatives, per exemple, una pel·lícula tipus Mar adentro que t'ho presenta d'una forma molt més de viu, sent-ho, però com et vull arribar a que caigui la llàgrima i arrugues és... Jo crec que et porto el límit però sempre hi haurà aquest personatge molt negre que et fa el retorn aquest de... Bueno, és el que hi ha, una mica. llavors em va semblar molt interessant de... No és una pel·lícula del típic melodrama de caire social. Això també em semblava molt interessant. De la problemàtica. Sí, perquè és molt fàcil caure potser en els típics tòpics d'arribar massa directament a la gent perquè, bueno, vulguis o no, és això. A mi també m'ha tocat de prop amb la família i dius, vale, és un tema que a molta gent li pot semblar ja de per si a algú proper, és a dir, que ho pot considerar com una proposta interessant. Però jo crec que també està molt bé això, una proposta així. Ja que parlem d'això també, vull dir, o sigui, d'aquests desequilibris que es poden produir amb les persones, ja hem parlat del Bobby Fischer, perdó, hi ha també una altra pel·lícula que la passarem aquesta setmana que ve a l'altra, no, l'altra setmana, és el dia 14 a Cornellà, que és una pel·lícula que porta per títol La delicadesa i parla, sí, l'has vist, l'Audrey Tutu, la francesa. A mi em va agradar molt també aquesta pel·lícula perquè és el que tu dius també, vull dir, evidentment que estem constantment amb ella i el seu dol per haver perdut el seu marit, però després hi ha com una mena d'engrescament, va dir, bueno, però a veure, com ho enfoquem tot això, com molt allò. I de la manera que ella va decidint sense estar convençuda, sense reflexionar, que jo crec que és molt important que ho plantegi d'aquesta manera perquè a vegades a la vida et porta en situacions així que no saps per què però, ui, et llences, no, i tal. També us la recomano, la passarem, com dic, el dia 14 a la sala Titan de la Biblioteca Marta Marta de Cornellà i, bueno, em va semblar que era una pel·lícula francesa de les bonotes que s'han fet últimament, no fa gaire que la vaig veure, i volia destacar precisament això. Molt bé. I ara ja podríem anar a parar amb el rei, amb el rei, no? El rei Bordi. El rei Bordi, no? Com a punt culminant d'aquesta trobada, crec jo, d'esprestigi per una part per determinades persones, de quina manera els afecta una pel·lícula com aquesta sense adonar-se que el cinema al cap i a la fi és un punt de trobada, vull dir, que és el que cal aconseguir sempre, no? i llavors, vull dir, tot el que tu vas aportar aquesta última vegada, jo penso que ho podríem lligar, doncs, amb tot això que hem anat parlant i entendre, crec jo, que el classicisme és una cosa bastant més ampla que no moltes vegades allò que ja és reconegut, assimilat i lògicament acceptat, perquè llavors és immobilisme, segons el meu, vull dir, és com posar-te amb una poltrona i allà em quedo i ja l'hi aniré consumint a partir d'allò que és hàbit per mi. Allò que es diu tantes vegades i precisament que tu també ho has de mirar, i faig un resum del que he escoltat aquí, allò dels blackbusters doncs és, però és que jo hi ha qui no l'assimila el blackbusters, bé, perquè, esclar, el blackbuster normalment no és un clàssic, és tot el contrari. És un format d'entreteniment purament comercial. Purament comercial que sintonitzarà el que ho sap fer, el grup que ho sap fer, evidentment estem parlant realitzadors i tot el que tu vulguis, ho sintonitzarà doncs amb amb un hàbit adquirit ja, o sigui, amb un punt culminant en definitiva, no?, d'un espectador més aviat jove i tal, i aquí és on precisament vaig observar i aprofito una vegada més la pel·lícula dels déus d'Egipte, és el que vaig veure doncs amb els meus nets. Diu, a mi molt, a mi m'ha agradat molt perquè hi ha molt de moviment i tot, no importa tant el gran contingut que hi pot haver, no?, sinó això. I penso que així es resumeix també aquesta definició d'art cinematogràfic i com l'hem d'anar portant entre nosaltres i sobretot enriquint-nos, no?, això és molt important. Clar, però també són els extrems, jo crec, perquè, per exemple, el cinema comercial, comercial en el sentit més taquillero, l'ideal potser seria un punt mig, és el fer la part més creativa o la part més que t'aporti tu com a autor, per exemple, en el cas de la direcció i a l'hora que una base del cinema al final és arribar al màxim de gent possible. I el màxim de gent no vol dir que tothom estigui content, sinó que realment inclús els distribuïdors, les sales de cinema agafin la teva pel·lícula i després ja que passi el que sigui, que potser sigui un fracàs o un èxit, però que arribi, que això també són el tema dels festivals de cinema, no només les sales. Clar, una, per exemple, en el cas del rei Borny, clar, és una pel·lícula potser molt, molt centrada en un tipus de públic, però no treu que pogués ser, no dic un taquillazo, però podria ser una pel·lícula que la podrien agafar a bastants països com a referència del que està passant potser inclús en els mateixos països, en la Unió Europea, en la política mundial. És que clar, aquí, i no només passa aquí, el tema també de violència policial, els Estats Units estan també molt, molt a l'ordre del dia. Tindrem-nos molts problemes. Clar, llavors, sempre és buscar, jo crec, en el procés creatiu inclús també, ja es parla de quan fas el projecte d'una pel·li o de qualsevol metratge, és quin tipus de públic va dirigit això. Llavors, tu des d'un punt de vista creatiu, però inicial, ja pots intuir o ja pots saber cap on et dirigiràs. Llavors, potser sí que un punt mig, que és el tema que t'entra, que és potser el que comentàvem l'altre dia amb Christopher Nolan, que és un d'aquests autors que ha aconseguit buscar l'equilibri entre fer alguna cosa que... És el que destacava el francès moltes vegades, no? Diu, aquest és... és molt interessant perquè és un personatge que també és el que comentàvem l'altre dia amb Edgar Wright, però Edgar Wright potser sí que s'ha quedat més en un punt més que fan, no? Allò com de gent, o sigui, a la gent li agrada perquè és un estil molt diferent, però Christopher Nolan el pot anar a veure, o sigui, ja està agafat com aquest, a més aquest cinema que et fa donar voltes al cap, diguéssim, que tu cales la pel·lícula i dius, ostres, em vaig a fer un debat, ara, no? Al bar. Necessito parlar. Necessito parlar, després d'Interesteller, després de Memento, després d'Origen, clar, sempre hi ha aquest punt final que dona ell que no és un punt final, és un punt final desdibuixat. I clar, ha pogut unir el cinema més, potser el cinema més d'autor que veiem a les primeres pel·lis, tipus, bueno, primeres, però així més entre cometes senzilles en quant a producció com podia ser Memento, amb, ara amb Interesteller, que és la superproducció de no sé quants milions de dòlars, però, alhora, amb un contingut que no és pas irrellevant com et podries trobar... Bé, aquesta dels egipcis no ho sé. No sé si... Imagina, la dels egipcis, no sé, entenc que és un desplegament molt gros de producció, però que en quant a contingut, jo com, per exemple... De 10 a 14 anys, mal a dir-ho. Ah, no, jo dic... Ah, bueno, de 10 a 14 de públic. Com a públic, jo crec que està dirigit en aquesta... No, jo dic de producció, o sigui, en temes de diners invertits, però, per exemple, fa uns mesos, que també la vaig comentar aquí, vaig anar a veure La Quinta Ola, que és aquella de la... Chloe Moretz, aquella noia així jove, que ara està molt de moda, i era una superproducció, però molt, molt, molt grossa de catàstrofes mundials, però que al cap i a la fi, sempre, com sempre en aquestes pel·lis, si causen el tòpic, doncs t'acaben dient el mateix. Doncs mira, la humanitat, en aquest sentit, dic, que sí, ens ho mereixem, perquè, clar, el canvi climàtic, és que tot això... I, llavors, acabes fent una pel·li que t'ha costat molts diners, ha arribat a molta gent, però perquè també tens cares famoses, però, en quant a cine, que és potser el que comentava el Joan, no t'aporta, no t'omple, no? Llavors, clar, trobar aquest punt mig, doncs, és complicat, aquí és potser la gallina de los huevos de oro, una mica. Mira, jo, per exemple, vull dir, ho comentava no fa gaire, hi ha una pel·lícula que he vist 500 vegades, segur, que no havies passat germans, però, llavors, aquest dia, donant-li la volta, però com se m'ha corregut això com a tema, no? I llavors, allò que de cop i volta vaig dir, vinga, aviam, quina pel·lícula podria agafar que tingués algun sentit i que jo li pogués trobar una relació. I precisament li vaig trobar. Què és el que té per mi de bonic aquella pel·lícula? És una mica aquest missatge que deia, hòstia, és que si els vells, els déus esbrallen, malament anem, no? Sí, sí, doncs aquella pel·lícula el que té és que, que això, vull dir, que són persones que viuen gaire bé d'una manera salvatge, no? I el sistema els posa dins a l'ordre, no? Esclar, llavors com ho fa? Doncs una noia, precisament aquella noia, és la que és l'eix equilibrador d'aquesta. Que això és més bo o més dolent, eh? Vull dir, que això és desitjable o no desitjable, és una cosa que no, que si vols ho discutim i no hi ha cap problema per mi. No, estava pensant, en aquest cas, equilibra, la dona equilibra la història i m'ha vingut al cap Troia la desequilibra, no? Per exemple. Ja que parlàvem. Sí, sí, vull dir, és que, esclar, llavors dius, o per exemple, l'altre dia quan vaig esmentar que vaig veure això de la Marabunta, aquesta pel·lícula de la Marabunta, no? Que sí que estaves aquí també. Sí, sí, sí. Però esclar, també és la dona equilibradora ella, perquè ell està allà perdut, ja, només li faltaven les formigues aquelles, no? Que diu aquell. I llavors, però esclar, diu ella, i clar, quina harmonització malgrat l'entrada sigui dura. Crec que són valors que en el moment que els saps estreure de l'argumentació molt clàssica, molt clàssica, doncs dius, home, doncs et serveixen per posar-ho, doncs, en constants, com per exemple el rei Bordi. A mi em sembla que hi ha una cosa molt interessant, o sigui, hi ha un fet molt interessant a la pel·lícula, que és que no hi ha cap element equilibrador, tot i que, tot i que s'ho proposen tots plegats. Sí, suposo que és bastant en quant a destrucció de personatges, de tot, no tot va cap avall, no? En algun sentit. És que quan has parlat d'allò, diu, és que això ja ho sé, o això ja ho he sabut. Probablement, la sensació de moltes persones és que el que planteja el rei Bordi és que no hi ha on agafar-se, per dir-ho d'una manera. I això... No, no, tothom enganxa, tothom surt perjudicat, no? O sigui, no hi ha un personatge, un perfil, perquè ja no són tant personatges sinó són aquests, no?, aquests grups de, digue'n, els que defensen l'acció policial, els que defensen la protesta i les revoltes i allà on es vagi a fer mal, no? Tot. I les dues dones que estan per allà al mig a veure com em situo jo perquè tot això vagi a favor del que jo estic, per dir-ho d'una manera i com ho porto, no? Clar, això jo crec que sí que desorienta, no? Estava pensant amb el francès i era aquell dia també el Método Grosso aquell i tal, sí. Doncs el vam anar a veure en teatre, eh? Que te'n recordes que vam anar? Sí, fa uns anys ja, eh? Eh? Fa uns quants anys, això, sí. I llavors, quan vam sortir, les persones més enfadades de tot el grup que anàvem, que era una bona colla, doncs van ser una que feia de psicòloga i... Clar, li tocava de prop, li tocava de prop, no? Llavors, clar, allò és el que et dóna a pensar, digui, però, esclar, si tu no... Això és com quan jo treballava amb una empresa que estava catalogada que la nostra feina era de ganduls, no? Per què? Perquè era una empresa que estava molt ben protegida, bueno, el sistema en què vivíem ja era això, i llavors, doncs, jo defensava el meu espai dient que no, que jo no era gandul, que jo treballava i que jo em preocupava. no hi havia manera de fer-ho a creure ningú, no? Esclar, llavors, quan tu planteges una cosa com el mètode aquest amb unes persones que ja estan allà i poden, encara joves i tal, i els hi dius, eh? Vull dir, la maldat està aquí, vull dir, o no tenim res a parlar i tal, clar, i això ho entenc, i llavors penso que hem de descobrir aquests elements, no? Així, diem-ne desestibilitzadors, d'immediatesa desestibilitzadora, i jo penso que la pel·lícula del Rei Borni la veritat és que ho fem a molta gent que milita, per exemple. Sí, no, però a més em va fer gràcia perquè quan vam anar a la roda de premsa del Festival de Màlaga del Rei Borni, ell ho comentava, el Marc Carauet, el director, deia, és que quan fèiem l'obra de teatre, jo havia convidat, o sigui, no és que havia convidat, sinó, havien aparegut amics meus que no recordava que eren Mossos d'Esquadra, per exemple, llavors, per exemple, quan estaven allà a l'obra de teatre, jo els veia, no? Els veia rient, els veia reaccionant, i al sortir ja em van venir a buscar, però com de bon rotllo de, ostres, sí, sí. Però clar, és que al cap i a fi, dins del que és el sector, per exemple, policial, clar, hi ha molta gent que està en contra de certes coses, i precisament són els que no volen deixar el que és al carrer, els antibalots, evidentment, el tema de, bueno, el de patrollar, això, i potser se'n van a feines més d'oficina, o així, però perquè ja saben que hi ha gent que està trastocada, i llavors és curiós que inclús dins d'això, com també el paper del Miquis Parvé, el del rei Borny, en aquest cas, que és els manifestants que van a protestar, però no, potser, no per això van a cremar contenidors, que és com el que l'incita la seva, no?, la noia. Jo encara hi afegiria una cosa més, van a manifestar, però a vegades no agafen tota la volada del que representa aquella protesta. Sí, clar, clar, hi ha molta hipocresia també al voltant de... Esnovisme, per dir-ho d'una manera, que això... Bueno, ell és una mica el prototip d'aquest esnovisme, però que alhora... Hi ha moments que gaire bé, eh? Hi ha moments, hi ha molts moments, però sobretot, per exemple, en el moment del discurs quan ell intenta ensenyar al policia, no? És molt bé. Clar, li fa el resum, no?, un resum d'un minut de com ha estat tot i que el tio no ho entén, no li entra, no? No li entra perquè mai s'ho ha plantejat, no? I quan li entra es radicalitza, o sigui, ja no entra ni tan sols en el perfil del Miki, no? Aquest és un altre detall molt interessant. Sí, sí, sí, o sigui, és aquest boca a boca molt populista, no?, també, que tenim molt a la política, que és gairebé un discurs que es pot transformar en el discurs de l'odi, no?, que és l'evolució de, no, és que ens estan maltractant, però és el, ens estan maltractant i jo ara els maltractaré, saps? És com una evolució potser natural o no, no sé, però... No sé si has tingut mai alguna conversa amb alguna persona, diem-ne, rica i convençuda que el sistema ha de seguir com està, suposo que sí, eh, jo també, i la veritat és que aprens molt, és qüestió d'escoltar-los, esclar, aprens a què? A veure les contradiccions, evidentment, però esclar, al darrere hi ha com un, això que deies ara fa una estona, hi ha una estructura, vull dir, evidentment, i és el que tu dius, diu, si, la gràcia, crec jo, d'escoltar en aquestes persones és que no t'atrapi el seu discurs i en definitiva hi vegis el mal allà, ja estàs llest, ja estàs perdut, llavors ja entres en el camp de la mentalitat, aquest és el meu criteri, i llavors el que fas és escoltar-lo per veure on t'estan els punts i això és el que en definitiva et permetrà aprofundir sobre el que tu creus i on t'estan a les llagunes també, perquè això també és així, i llavors també s'agrebiria, no? No, no. El rei Gorni també t'hi porta per aquest camí, no?, el t'hi va portant. Home, et va portant perquè sobretot, és el que comentava un altre dia, el paper central, que és potser el paper pena, no?, que t'hauria de motivar a odiar el policia, que és el del Miquis Perbé, el del noi que li troben l'ull, clar, acaba, hi ha moments que dius, no, no és aquesta la idea que has de mantenir com a revolució, no?, és que arribes un moment, saps com els nens petits, quan veien les pel·lis aquestes de quan algú es perdia i que cridaven a la pantalla, no, no, no, torna, no, estallà al costat, doncs era una mica, jo recordo a Màlaga que passava això, que la gent, inclús li feia gràcia el dir, hòstia, com un personatge, clar, me l'estan presentant com un idiota, no?, que cadascú d'ells arriba a un punt d'absurd que diu, que perd la noció del discurs que manté, i, és clar, quan hi ha un canvi de discurs, que això és el que deia, que trobo molt interessant de quan el policia fa un canvi tan radical, inclús ell mateix, el propi personatge, el rei Borny, li diu, no, no, no, o sigui, no vagis tan enllà quan hi ha el segrest de la història, és un punt de dir, hòstia, no, no vull que vagis tan enllà, però a l'altra gent li sembla bé, o sigui, a la noia, per exemple, sí, no?, a la nòvia del Borny, no?, aquí, aquí també, jo crec que les llacunes de la pel·lícula és les noies, no?, acaben de ser prou de, o sigui, decisives, diria jo, no?, ni en B, ni en Val, ni allò, o sigui, com molt perdudes allà al mig, no?, una mica com en el rol de noia, clàssic d'abans, i, no sé, m'hi vaig perdre una mica. No, però el clàssic de la Betsy, que és la, és que els noms no me'n recordo, eh?, és igual, és igual, o sigui, la Betsy, com a nom real de l'actriu, però que, ella sí que té un paper més clàssic en el sentit d'ama de casa que fa tot el que vol ell, però jo crec que un punt també tan extrem i tan absurd que l'identifiques no com a, no com a un estereotip, sinó com a, però com a estereotip a, com a punt d'enclatge, és que no sé com explicar-ho, o sigui, és com aquest personatge del policia és un personatge que no evoluciona pràcticament mai fins que no ho fa de cop. Diguem-ne que la dona del policia estaria més en un rol més normal. Sí, però és que la dona del policia l'evolució que, jo crec que l'evolució que pren ella durant la pel·lícula és, o sigui, la seva evolució va lligada amb l'evolució del seu marit, és a dir, ella no evoluciona com a tal, ella intenta fer cursillos, ella intenta fer coses, no?, inclús per això convida els altres dos perquè vol intentar demostrar que és una persona diferent, no?, social, però clar, tot és de boca, no?, digues, de boquilla, però és quan ell canvia, bueno, de tots els canvis que experimenta, que ella va canviant, no?, en conseqüència, una mica, sí que al final, que és el que a tu no t'agradava massa, final, final, final, ella també està en un moment aquest de limbo d'hòstia, ara, salia tant ja que no, ja no sé on estic, no?, però sí que és veritat que el personatge de la Ruth, que es diu així, que crec l'actriu, que és la nòvia del Miqui Sparber, sí que és veritat que a mi em va quedar una mica, això, la llacuna aquesta, no?, que és una mica, com aquest personatge que sí que és veritat que és qui motiva el Miqui Sparber a dir, no, doncs, enfronta't a ell, però enfronta't, o sigui, converteix-lo, diguéssim, converteix-lo en un dels nostres i que entengui com va. És que analitzem una mica què representa la militància, vull dir, això que està clar és que l'Esparber que dius tu és un militant de lluita contra el sistema, precisament, perquè està convençut que el seu sistema no va, no?, i l'altre és, diríem, tot el contrari, o sigui, és aquella persona que d'una manera absolutament natural, doncs, se'n va parar, doncs, a un cos que el que preservarà és que això no se'n vagi... Clar, un és el que ho veig i l'altre és el que desobreig. Això mateix, exacte. Llavors, esclar, és el que dèiem ara fa una estona, el paper de les dues noies en el rol en el qual, alligats, jo crec que molt clarament a ells i la seva, diguem-ne, evolució, però també en el seu convenciment, és que queden com una mica en suspens, no?, vull dir, queden allà com una mica no massa convençudes de res. però la dona del policia sí que és més decisiva perquè al cap i a la fi ell canvia per ella, o sigui, en un primer moment, després perquè ell, ell mateix, a la seva manera, però entén que realment l'estat, l'estat oscuro, espanyol o mundial, necessita un canvi, però ell, o sigui, ell va al rei Borny a demanar-li que l'ajudi quan perda la dona, no?, que és una mica com, sí que és un personatge que hi ha un canvi, el que passa és que, potser depèn de com es vegi, sí que hi ha un paper més o menys petit, però, però és bastant decisiu, és el que parlàvem, així com això de l'Helena de la Troia, no?, que al cap i a la fi pot ser, és molt decisiu aquest personatge. Sí. Llavors, sí que els dos són els protagonistes, els dos homes, però, però, tot i que la noia del mig pervers queda potser més desdibuixada, però també és qui motiva, va, doncs no, ajuda'l, no?, ajuda'l, però li menjarem el cap, diguéssim, aprofitem que ara està als teus peus, no? Està receptiu, per dir-ho d'una manera, no?, i li posarem el discurs ben posat i veràs. Molt bé, molt bé, bé, hem fet spoiler total, però això és... Bueno, perquè ja és que aquesta ja... No, no creieu, perquè els que l'han vist sí que sabran de què es parlava, però s'han parlat prou bé, penso jo, dels temes, no?, i es podria continuar parlant, de fet la van considerar pel·lícula del mes, ara jo crec que gairebé l'estem agafant com a pel·lícula de temporada, i ja m'agrada, perquè la veritat és que té aquesta característica, clar, s'han dit tantes coses, jo què sé, jo faria un petit així d'agafar idees que s'han dit per recapitular, però tampoc per avançar una mica, per recapitular, total, que torneu a sentir el que han dit el Pol i el Jaume, ja ho teniu, però sí que jo diria que aquesta és una pel·lícula, al contrari del mètode Gronholm, que no polaritza, és a dir, que no decideix qui són els bons i els dolents, sinó que ens posa en aquest terreny complicat de que cada espectador ha d'intentar entendre, ha d'intentar col·locar-se allà i com que en la pel·lícula en cap moment li diuen qui és el que fa bé i qui fa malament, diríem que estaria clar que és una pel·lícula que promou la reflexió, promou el diàleg en una manera també, però sobretot la reflexió, és a dir, que és una pel·lícula que estaria dirigida cap a una evolució de la societat, és a dir, que la gent que vegi aquesta pel·lícula ha de fer, com deies tu, Pol, abans, té ganes de parlar, té ganes de parlar, però què passa aquí? Anem a algun fòrum d'això? Clar, clar, llavors està clar que no correspon, aquesta pel·lícula és un intent de, no correspon a tot el que és el cinema majoritari, el blockbuster, per exemple, no? És una autohistòria, ja ha quedat clar això. No, no, no, però el que vull dir és que estem tan acostumats. No, no, ja ho sé, home, ja ho dic. Si he d'espatllar alguna cosa, jo crec que és un tema molt diferent, no? Vull dir, ho hem tocat. Hi ha una, no fa gaire, també la vaig tornar a veure, és aquella de, no me'n recordaré, la que va tenir tant d'èxit l'any passat, la nena aquella que vol el vestidet de soldat japonès. Màgica, Màgica, Màgica, Màgica, ah, sí, aquesta seria una altra, clar. Aquesta seria una altra, sí, aquesta penso que és una pel·lícula també, però diria que aquesta és com, com més ambigua, no? Vull dir, juga, juga una altra, hi ha tot un munt de, hi ha unes constants misterioses en la pel·lícula aquesta. Vull dir, aquest efecte papallona, que estem molt acostumats, però només a la primera acció, és a dir, al partir una pel·lícula quan veia la sinopsi, i dic, bueno, és Carlos Mermud, aviam què fa, i la sinopsi era una nena, no? És que no me'n recordo com era, però era com que té càncer, no? Sí, i el pare li vol aconseguir, i és això, i dius, hòstia, és la típica pel·lícula de superació, de que el pare, i que potser al final, ella potser està, com una mica l'olivo, no? Allò està a punt, allò, i ella vol aconseguir que torni l'arbre, no? aquestes històries una mica d'anar fent bola, bola, bola, fins al final s'aconsegueix o no, però, clar, Magic the Girl t'ho planteja al principi així, i dius, típica, i de com no veus, com l'acció del pare té una conseqüència a un personatge següent, i aquesta té un següent, llavors es va fent aquest cercle, que a més va en augment, però... D'una manera bestial. Bestial. Sí, sí, llavors potser en aquest, evidentment trenca una estructura que és molt clàssica també, que és aquesta, no?, fent per aconseguir que un personatge millori al final, però sí que, home, clar, és més ambigu que el Ray Borny, però perquè tampoc crec que tingui una tesi, no?, a defensar, una tesi en el sentit, per exemple, social, no?, perquè és molt difícil, per exemple, fer una pel·lícula social com el Ray Borny, perquè el social sempre s'ha associat al drama, molt de dramatisme, no?, molt quasi documental. Qui era que va fer una pel·lícula també sobre un vestit que l'hi ha d'aconseguir, no sé si era el Ken Loak o era un d'això, el Kaurostami, un d'aquests, jo sé que he vist una altra pel·lícula en aquest sentit, no?, i tot l'esforç que fa perquè aquella nena tingui, també hi havia una problemàtica pel mig, com a... A mi em sona, però no sé si, és que com que sempre, això ho vam comentar un dia, no?, que també ho, jo sempre confongo el Kaurismaki amb el Kaurostami, però bueno, no, no, per nom, per nom, llavors, hi havia la pel·lícula que, hòstia, a veure si em fem memòria, el de... Kaurismaki és el finlandès, i el que no està a mi és el... No m'ajuda. I l'iraní. Bueno, sí, però el de... El paisatge humà i el paisatge físic. El de... Crec que es deia una cosa així com d'on està la casa de mi amic o una cosa així, que és un nen que al principi de pel·li estan a classe i un amic seu de classe no ha pogut anar i li ha d'entregar uns deures que ha de fer i és tot un road movie per tot... Clar, és això, el paisatge, i tot això, com ell caminant fins a trobar el nen, o sigui, que és com per donar-li uns deures, saps, que és el més... O sigui, amb plantejaments és el més absurd que et pot passar al cap, però clar, després és tot el procés, que és al final una mica petjava màgica el que és el procés i en aquest cas potser el Ray Borny és també un procés però de personatge més que d'història, no? Sí senyor, és que precisament l'he tret com a diferència per veure què ens surt també, no? Clar, és que quan poses una pel·lícula al costat de l'altra, jo penso que sempre i quan el que no... el que crec que s'ha de prescindir és de grans distàncies, no? Però allò que tingui aquesta petitesa per dir-ho d'una manera, jo crec que és molt diferent i a mi el que em va agradar moltíssim de Màgic Alguerl va ser el paper amb ell mateix del mestre del José Sacristán. Allò ho vaig trobar molt enriquidor i a més a més molt noble perquè... Ai, molt noble, vull dir, molt... molt accentuat en quant a valor. perquè és que jo penso que no he estat mai mestre però penso que hi ha nanos que han de fer por, no?, per dir-ho d'una manera i que quan se t'apodera la por vull dir és que pots anar a parar doncs on vulguis, no? I trobo que ho fa molt bé, a més, és un gran actor aquest paio, eh? Em va agradar molt, eh? Aquesta... Sí, però és relativament irrellevant el fet que sigui mestra o no, en el sentit que com que tampoc no et mostren res en concret de què passa entre ells ni res, en realitat és el tema de la dependència que es crea cap a una altra persona, ell el que té por és la seducció que té, en aquest cas la màgica la noia que podria ser en comptes de mestre podria ser un familiar podria ser qualsevol altra cosa s'ha deixat arrossegar per intentar ajudar pel que sigui que hagi passat en el passat bueno, més o menys ho podem deduir perquè veiem com és la noia volem que es fica amb els problemes que es fica perquè té aquesta manera de ser que es deixa portar per les coses per la seva pròpia capacitat de seducció es deixa portar i llavors aquest mestre que ja dic que és el sacristat podria ser qualsevol altra cosa simplement ell té una por terrible i a més a més una fatalitat parar una altra vegada el mateix que havia passat en el passat aquesta pel·lícula és en el fons un exercici de cinema negre però jo crec que també cinema social perquè en el fons del tot el que està fent és una crítica al materialisme al fet d'educar a la gent donant-li sempre el que vol i a més a més ho fa d'una manera molt bèstia perquè clar et posa en una situació de desavantatge molt gran de la persona que demana perquè té aquesta característica té una malaltia té una leucemia per tant sembla com molt lògic que li hagis de donar el que vol llavors és super delicat el tema i el tracta amb una fermesa el Carlos Bermud que és que aquesta no jo crec que és tipus interestel·lar aquesta l'acabes de veure i dius per on començo a parlar d'aquesta pel·lícula i està un tema que m'agradaria comentar-ho ara perquè se'n parla poc però que té la seva gràcia és el tema de la Constitució espanyola que apareix com una manera de trobar-se amb un altre personatge i diu però com sabré on trobar-nos és que ningú no mira aquest llibre ningú no el toca de res fa com una mena d'ironia de dir bueno sí parlem de moltes coses però al final el que ens està fent que puguem anar cap a un tipus de societat o una altra el deixem allà al raconat està a la biblioteca no l'ha tocat mai segurament en cap en tot el temps que porta aquell llibre allà llavors és un petit d'allò d'ironia de broma però és una de les coses de les puntillades d'allò que posa el Carlos Vermut que a veritat jo tinc moltes ganes està preparant una altra pel·lícula vull dir que que a veure perquè havia fet la de Day amb un flash que és molt recomanable de veure si la podeu veure a Filmin per exemple en treu un momentet i us costa 3 o 4 euros i val molt la pena o sigui que ja no és legal això ara Filmin Filmin sí Filmin i guac i tot això és entrar i poses les teves dades i sí, sí perquè és un videoclub per internet no, el que abans havia deixat una mica tallat perquè deies que si ho espatllava jo crec que no és que ho espatlli del tot el fet de pel·lícules com El rei Tuerto com Magic el Guel de vegades sí que molesten o posen a una sintonia d'incomoditat algunes persones però jo diria que perquè estem molt acostumats a un tipus de cinema que ens planteja molt clarament la polaritat és el que havia començat a dir el que és el bo el que és el dolent que després poden anar evolucionant o no que poden arribar a un punt de trobada allò d'insight out que llavors la tristesa es posa d'acord amb la part negativa amb la ira i amb l'alegria per fer alguna cosa vull dir aquella manera d'explicar la història del cinema dels Estats Units de Hollywood que al final acaba explicant sempre el mateix i que estem tan acostumats que sigui així que no ens plantegem en canvi pel·lícula com El rei Tuerto pel·lícules com Magic el Guel un cinema fet des de molt a prop des del sentiment i que el podem arribar a comprendre molt bé segurament un cinema europeu més crític no tan mediatitzat sinó més independent més rabiosament independent ens pot donar aquesta capacitat per raó i jo diria i ara que acabem de fer una jornada de reflexió també i de votació i això que El rei Tuerto és una pel·lícula que no té res a veure amb el que ha passat ara a les eleccions és a dir que el que intenten pel·lícules com aquesta és fer-nos anar una mica més enllà no quedar-nos on ja estem no clar jo crec que és d'aquestes que es mantenen perquè això aquesta pel·lícula tampoc ser de podria aplicar-se fa 50 anys segurament els següents 50 però també en guió crec que es juguen amb el tema s'ha de vigilar molt i per això també es valora un guió com el Rei Borni és el tema els estigmes perquè tu com a persona si et plantegen un personatge que hi ha d'entrada és un policia que ha atacat a un civil i a més es manté ferm en la seva acció és com va passar però perquè tu estaves revolucionat és un estigma que la gent ja el té al cap és a dir tu has d'anar en guió per estabilitzar que tots els personatges siguin igual de dolents és una cosa que jueguen contra és com com si als Estats Units o a qualsevol part del món haguessis de fer una pel·li on el protagonista i l'has de trobar de forma bona un costat bo i és un un nazi que va processar no sé quanta gent clar tu has d'agafar sempre tu has de pensar que hi ha una estigmatització això ho va fer a Borsum Wells va agafar un nazi però mira per això dic que clar hi ha molt si s'ha d'anar en compte perquè també a vegades en pel·lícules és molt difícil agafar un personatge odiat entre cometes com a estereotip de l'odi general o de rebuig i fer-lo i fer-lo que tu et puguis acabar identificant que això també és el més curiós que el rei Borny pot passar el rei Borny la majoria de gent estarà a favor de bones a primeres amb el rei Borny com a persona que ha patit que és curiós el fet de per què se li diu així al rei Borny és l'altre és el policia que no m'ho he determinat és que és el rei és el rei perquè en sap com funcionen les coses i jo no acabo d'entendre però ell ho té claríssim llavors és un crac llavors vaig a seguir-ho amb la meva interpretació però seguint amb aquesta línia que jo penso que és la que hem iniciat i la que ens pot continuar al llarg del programa ja per acabar aquesta temporada penso que hi ha altres pel·lícules tipo blockbuster de nou també que entren o no entren en aquesta tessitura una pel·lícula com Deadpool per exemple jo crec que juga això juga també a intentar estar en aquesta línia prima de no establir massa clarament qui són els bons i els dolents el dolent pròpiament de la pel·lícula en principi penses que l'ajudarà amb ell a superar una malaltia a tenir uns poders que no tenia prèviament després veus que no llavors tota l'estona està jugant el mateix Deadpool home no és un personatge entranyable ni carinyós ni que t'identifiquis directament amb ell pot semblar simpàtic perquè té una característica doncs de ser molt directa molt sorcàstic d'allò el tant estàs agafant dos pel·lícules Rayburn i Deadpool que trenca la quarta paret els dos potser aquest és el punt identificador precisament amb això de no establir una mena de de tesi en quant a personatges perquè tu acabes sent com a espectador un personatge també el Rayburn i el que passa és que ho fa al final de tot sí diguem-ho ja com a spoiler final i Deadpool no Deadpool ho va fent tota l'estona i fins i tot jo que vam parlar aquí va venir un expert del tema de superherois jo no sé si a l'última fornada pel que es va dir una miqueta també ja hi ha aquesta característica de treure aquests estereotips que sempre han estat molt marcats el superheroi com a personatge com un déu al cap i a la fi que ens ha de defensar com la reivindicació del déu aquest primitiu que tots tenim al cap que hauria de ser el bo un superman de la primera fornada aquí en canvi ja no està tan clar en l'última pel·lícula Van Van Vesos Superman no l'he vista però pel que he sentit no està tan clar qui és el bo qui és el dolent sí però veus precisament els batman la trilogia de batman de nolan sempre planteja ja aquesta aquesta part de batman per exemple que és un no és que sigui un anterior un antiheroi però és que és un heroi que ha de viure d'amagat ha de viure i no com a superman perquè el superman al cap i a fi s'amaga perquè és un extraterrestre i tal però ell no té poders el batman i llavors batman s'amaga però perquè sap que també hi ha un ja pot haver-hi un odi cap a per què necessito un control d'un superheroi no el que hauria de passar és que potser l'estructura política l'estructura econòmica anés bé llavors hi ha vegades que hi ha aquest plantejament de bueno és bo que hi hagi herois o el que s'hauria de solucionar són altres coses abans en definitiva està la clandestinitat sí, sí, sí totalment està amagat inclús és el que comentà quan venia el Ferran aquí parlar de superherois Ferran Martínez Pujol Pujol perdó és veritat doncs el que comentàvem és que què fa que també és la tria dels còmics a representar però Nolan en l'última sobretot la del Vein el que planteja és que la gent hi ha un punt que no veu o sigui totalment delimitat qui és el bo i qui és el dolent dels dos perquè Vein el que al final diu és que estem lluitant contra un sistema capitalista que s'està menjant el món s'està menjant la humanitat la humanitat com a humanisme de les persones s'està menjant els recursos s'està menjant tot i clar és un presentiment que la gent diu és que per què necessitem una figura com Batman o sigui potser volem alguna cosa més semblant a això perquè Batman al cap i a fi és el rondador que bueno mira va solucionar els problemes que van apareixent com a problemes in situ de personatges el Joker aquests personatges però clar Vein planteja una cosa que no és tàctil no és no és algo és un sistema llavors aquí quan entren aquestes coses a vegades jo crec que és l'època ara l'època ja no és el dels superherois que reben una amenaça externa de l'espai sideral i l'han d'acabar llavors Deepol és una mica broma Deepol llavors seria com una petita no és que és un personatge que es va crear directament en la línia de desestructurar els X-Men o sigui és un antiheroi però ja de per si ell sap ell ja directament no diu mai és un antiheroi no antiheroi antiheroi que va en contra dels herois ell mateix ho diu és que no soc cap heroi de fet ell és la cosa més senzilla la seva història és la de vull recuperar la meva nòvia vull dir bàsicament és que no no hi ha un no hi ha un no el món s'acabarà no hi haurà una col·lisió de dos planetes no hi ha res d'això el món s'acaba amb la seva nòvia vaja sí ell el conflicte és intern i això també jo crec que és una evolució natural jo crec que també de les pel·lícules uf tenim poc temps però us plantejo un repte amb aquests 5 minutets s'ha fet ràpid perquè clar estem parlant i el que has dit tu el que has dit tu Pol m'ha fet pensar en això clar una persona per aconseguir que les coses funcionin mínimament bé i ajudar els altres i que l'ordre aquest establert que de vegades quedi inestabilitzat perquè hi ha uns que ja els hi va bé que sigui això sigui així doncs s'han d'amagar han d'estar amagats per poder funcionar però clar llavors això és tot el contrari del que seria una persona que es planteja el fet de donar la cara davant d'una col·lectivitat davant d'uns problemes que hi hagi en una societat i que vol ser representant que aquella gent funcioni bé llavors és el que tu deies què necessitem com planteja la cançó de la pel·lícula d'allò que necessitem herois o què és el que volem o volem gent que veritablement o hem de ser nosaltres mateixos és a dir quina seria la resposta per aconseguir un canvi jo crec que també és la base d'Anonymous precisament això i estava jo pensant en UB de Vendetta que va directe això clar evidentment sempre és la clandestinitat sempre jo crec que és el punt de partida dels grans canvis però més que res perquè és vull dir és la forma d'evitar setges d'evitar però sempre hi ha d'haver aquesta cara que potser posant-li cara en el tema de l'anonimat per exemple és el cas Snowden seria una mica l'intentar fer alguna cosa per una destrucció perquè sí una destrucció com podrien ser els típics superherois que volem destruir el món i ja està això és fer la llum posar una llum perquè es vegi llavors com spotlight una mica l'estil aquest també aquesta opinió popular mundial de dir no volem saber les coses però quines conseqüències té després et percebis tot un estat no només l'estat sinó és que has d'anar quasi a països que t'acollin perquè no puguin tocar en aquest sentit però hi ha conseqüències molt bèsties i en el sentit d'anònimus potser sí que és el punt gràcies a internet en aquest sentit l'anonimat s'ha pogut conservar o sigui és un anonimat d'aquests clar en el seu moment del tema els templaris i els il·luminat i tot això gent que vivia més en la clandestinitat que eren al cap de fi els que intentaven moure les rendes del mundo una mica llavors és és buscar clar és que ara és molt complicat perquè ara la forma de domini d'opinions públiques i això és la viralitat és l'internet per exemple ara mateix si vols controlar la majoria d'opinió pública o vols o vols saber què opina t'has d'anar llavors molts cops també està molt estecnimatitzat el grup anònimus però al cap i a la fi el que han fet és moltes moltes accions globals d'atacs en aquest cas més cibernètics però van la línia d'això que dius no sé però és complicat és que un tema ha de parlar a hores bueno mira podem oferir-ho o podem proposar-ho com a tema però clar era per això era per lligar una mica tot el que havíem parlat que és un tema prou complex però en partit de coses com molt quotidianes però que al cap i a la fi parteixen d'això perquè clar quines són les directrius i qui les marca que fa que una política com policia doncs pugui tenir un arma i pugui en un moment determinat doncs fer això que fa deixar una altra persona a born vull dir quines són les grans directrius que fan que s'apliqui al final a petita escala i arribem rebent les conseqüències d'una manera o d'una altra en el nostre dia a dia clar podem arribar al punt aquest una mica paranoic si voleu però que sembla que això funciona i que és així de tota aquesta gent que està intentant movent el món per els seus interessos les grans polítiques a mi se m'acut per m'acut només en un minutet a mi se m'acut que una de les pel·lícules bones per entrar en aquest tema és Espartacus el per què és molt elemental perquè parla de la societat la seva construcció els seus canvis també precisament perquè s'ha produït un petit fenomen que és la rebel·lió en aquest cas i ja no l'anonimat però en aquest cas i crec que que és de les pel·lícules a part del final al final sí que no m'agrada gens bé perquè passa això com que Espartac va de cara llavors el sistema ho té com molt fàcil per agafar-ho capturar-ho i anular-ho exacte i es provoquen tots els canvis necessaris fins i tot el dictador i tot si convé com és el cas i tal jo penso que com a referència ens pot servir a partir del que has dit tu és una d'aquelles pel·lícules que sempre sempre li veig coses n'hi ha de molt empelar coses si vols tu però no sé vull dir sempre m'ha semblat interessant ja està sí és que és el que diem i és el que es treu com a conclusió la pel·lícula que està de metamorfosi que és la història de Guanyem de com van aconseguir tenir una alcaldessa ara mateix a la dalló de Barcelona l'alcaldia de Barcelona bueno seria acabaria sent un discurs una mica que ja fa temps que es porta que potser no està molt de moda però és un discurs marxista és a dir el que hauria de passar és que tothom la gent es moves no tantes protestes per internet a facebook a twitter sinó que la gent digués bueno però és que nosaltres reivindiquem tenir un sistema raonable simplement que no se'ns trepitgi els drets llavors no fa falta cap heroi no fa falta cap res simplement doncs és aquesta massa de gent col·locada d'una manera democràtica i tirant cap endavant perfecte no podríem acabar de millor manera oi? crec que no amics us desitgem bones festes de vacances i ens veiem al setembre esclar vinga un plaer que vagi molt bé adeu-siau