De 'Her' a 'Nebraska': tecnologia, amor i estat del cinema català (amb Anna Martínez)

Cinema sense condicions. Bé, molt bé, no és que s'escolti la música de la banda sonora que volíem posar al començament i que Cocó em deia, per què no la busques per poder escoltar-la? No s'escolta molt bé, però ens serveix per ambientar el començament del programa d'avui d'aquest Sense Condicions, més Sense Condicions que mai, perquè estem aquí. Cocó, a l'altra banda del telèfon, Cocó, molt bona tarda. Perfecte, encantat de tenir-te aquí perquè hem de dir als ullents que de moment no ha arribat ningú més, ara arriba Joan Morros allà corrent dient però què passa, el programa també preparat que ho tinc, arriba també la veig que no la coneixem encara, Tiziana, és impressionant, aquí des del control es va veient la gent com arriba, ja no estem sols. Nosaltres que estàvem tan bé aquí, tan a gust, però està molt bé que vingui més gent. Per què m'has dit que potser la banda sonora de Ger? Per què? Explica-me. Es muy bonita, hay gente como The Breeders, si no me equivoco también hay Arcade Fire. Arcade Fire, sí, és el que estem sentint ara. És una cançó molt bonica. perquè tothom diu que aquesta pel·lícula és tan maca. Jo no he sentit ningú que la deixi per sota d'una pel·lícula perfecta. Vull dir que és molt bèstia això. Que tothom parli també de la pel·lícula. Alguna cosa deu tenir de dolenta o no? Jo no tinc cap crítica sobre aquesta pel·lícula. Potser és perquè soc una gran fan de Spike Jonze. Bé, va fer poques pel·lícules. Va fer molts videoclips per a cantants. Bjorke, por ejemplo, la cantante que tiene esta voz... Hizo una película que creo que todo el mundo conoce y ha visto, es la de Bing John Malkovich. Sí, está fantástica. Cuando la vi fue un gran... Fue un choque, fue genial. Además con el Malkovich que actúa, que hace su propio papel. Fue todo sobre los espejismos. Muy bonita. Después me gustó la del 2009 también. Això t'anava a dir, si havies vist aquesta, és una petita meravella per mi, aquesta pel·lícula. I mira, Cocó, parlant de d'on viuen els monstres, no parlarem de d'on viuen, però sí d'on fan ràdio. Aquí tenim un monstre de la ràdio, com és Joan Morros, ja preparat per parlar, ja té unes ganes de dir alguna cosa. Joan, què tal? Em sap greu perquè teníem una circulació molt malament avui per arribar fins aquí, hem estat col·lapsats amb el cotxe. Sí? Us heu pres algun medicament que faci que la circulació vagi millor? Més a més, perquè he anat a recollir la Tiziana, que és el primer dia que ve a la ràdio. Ara et sentim, Tiziana? Sí. Ara sí. És que no t'havia posat encara el micròfon. Estàs nerviosa? Sí, un poc. Benvinguda a la ràdio. No hi ha cap problema. De seguida els nervis passen. Així que la circulació malament. Estava molt fatal i ens hem tingut que estar parats una estona amb el cotxe i per això hem arribat tard. Si ha servit perquè Tiziana estigui aquí, val la pena. Jo també estic d'acord amb el que deia la Cocó per telèfon, que la GER és una gran pel·lícula. Tu l'has vista Francesc, o encara no? No, perquè he hagut d'anar a veure Nebraska, com a deures de la setmana. He hagut d'anar a veure Mono, tinc la veu fatal. Monomensment, com a deures també del galliner de R.D.Córnellà, no em deixeu veure les pel·lícules que vull veure. Que eres la primera que hauria anat a veure, però no hi ha manera, no, tinc més temps. Doncs és una bona pel·lícula, jo penso que és una pel·li romàntica de ciència-ficció, que suposo que saps més o menys de què va. Sí, sé completament de què va. I penso que estableix la relació entre... La nostra relació amb la tecnologia és un tema molt actual i molt interessant. La pel·lícula és molt original. Estic totalment d'acord amb el que he sentit, perquè n'he sentit una part de l'exposició de la Cocó, i suposo que li agradava molt, que també és una pel·lícula que li ha agradat molt. És de ciència ficción, pero es de un futuro muy cercano. de Facebook, de Twitter y de todo esto. Y es una película sobre la falta de comunicación directa que tenemos ahora con la gente. Sí, entre las personas. Sí, para mí es hablar de nosotros de la pel·lícula de la que no hem parlat i que no és de l'Spat Jones, però que és del seu company de generació i pràcticament de credo cinematogràfico, per dir-ho així, doncs és la pel·lícula d'Olvídate de mí, que jo crec que té molt a veure amb aquesta, en quan està també situada en una mena de futur, també on hi ha unes innovacions tècniques, que és del Michel Gondry, que per mi és un dels mags del cinema dels últims temps. El sentim tots amb una mena de ragum bori. No sé si es tracta d'això, provem-ho, agafa un altre i provem-ho per aquesta banda. A veure, espera, espera, que encara no t'he posat... Ara. Ara s'ascenta així? Millor? Potser sí. O no? Potser sí. Potser una mica millor. Una mica millor. Doncs vinga, anem a fer d'aquesta manera. Doncs això que deia, que olvídate de mi, que en realitat no es diu així la pel·lícula. Sí, té un nom molt llarg. És un altre nom que ve d'un vers d'un poema, així que és superllarg, que jo vaig estar llegint una vegada, i la veritat és que la pel·lícula té també molt d'interès. Doncs bé. Ah, no veia d'equal, perquè en francesa hemos guardado el título inglés que se llama Ja sabeu que en frances poques vegades tradueixen els títols... En italiano si quieres lo hacen todo el tiempo y esta película fue muy criticada, el titulo fue muy criticado. Com se li va dir en italià? Si me dejas te borro. És explicar la pelicula directament. Que fort, que fort. Però a mi em va semblar una pel·lícula molt rodona, molt intel·ligent, molt sòcil, i el fet que els personatges al final tornin a començar la pel·lícula em sembla brutal. Sí, per les ànimes romàntiques com la teva, Joan, allò doncs es rodonés la pel·lícula. Jo potser vaig trobar una miqueta forçat, però la veritat és que és molt bonic. A mi em va agradar molt. La que estic veient aquests dies, i ara diré per què, és la pel·lícula Inception. Suposo que sabeu quina és. Jo m'estic preguntant si aquesta és possible, ja sé que tu Joan no estàs d'acord, però ja que comencem a tenir diferències, doncs val la pena cultivar-les, doncs jo m'estic plantejant si potser és la millor pel·lícula que s'ha fet mai. Inception oris del Christopher Nolan. Això és impressionant. Des del primer moment, des de la primera escena, estàs veient una pel·lícula d'acció, una pel·lícula romàntica, Una pel·lícula conceptualment potentíssima que planteja el mecanisme com funcionen els somnis. Jo estic més o menys per la primera hora o així i tinc unes ganes de continuar veient-la. I tot això és perquè demà, us ho dic per si us voleu apropar, a la biblioteca Les Voltes de Ràdio Sant Vicenç parlem de la pel·lícula. Tothom que ha volgut ha pogut agafar-la d'allà, del prestatge de... del prestatge del tauler de la biblioteca per anar veient-la durant tot aquest mes a casa i ara demà ha arribat el dia en què podem parlar de la pel·lícula, així que qui s'animi, si algú de vosaltres podeu venir o voleu venir, doncs estem allà, la biblioteca les volta. Serà per mi una cosa molt especial i ja està, ja he col·locat la falca publicitària. Això sempre s'ha de fer. Però bueno, Joan, que no has fet la presentació del programa perquè no hi eres aquí i de la persona que tenim aquí. Fem una presentació ràpida. El programa d'avui, com fem més o menys sempre, tindrà tres parts. Una primera part que ja hem començat amb la Cocó i amb el francès explicant les pel·lícules que hem vist, el que ens agrada, el que se n'anarà, etc. una segona part que faríem com una mena de conversa amb una persona que també vol venir, els dimarts, pels dimarts no pot, almenys als propers mesos, i llavors ens hem fet una mena de gravació que durà uns 15 o 18 minuts aproximadament, i que ja empalmarem després amb la tercera part que seria parlar de Nebraska, la pel·lícula que tocava ara com a pel·lícula del mes, i que també la Titziana ha vist i presentar també important la nova companya que tenim aquí, que ja la vam conèixer però amb la cara alguns del programa, perquè estava a Berlín i des de Berlín ens va fer una mena de crònica sobre les pel·lícules i les coses que estava veient allà, ja la tenim a Barcelona i per primera vegada ve al programa i per tant sentirem la seva veu i la seva cara i la coneixerem de mica en mica. Ja l'hem sentit. Hi ha un problema que és que la Carme havia de venir i m'ha trucat que està a l'aeroport, que acaba d'arribar de Roma i que pensa que està fònica i que no podrà venir. Però ha arribat el Jaume, ja serem uns quants disposats a parlar. Perfecte, ja ho tenim tot presentat. Avui Cocó, Tiziana, Jaume i Joan, avui descansarem una mica. perquè sentirem Joan parlant amb l'Anna Martínez. És una entrevista que jo he sentit una miqueta que és molt interessant. I bé, quan tu vulguis, Joan. Si un cas, escoltem una mica el Jaume a veure si entra. Jo diria que la Tiziana ha vist una pel·lícula francesa del Josep Zon. Jo n'he jolie, però Coco crec que ho diu millor. Ja podries explicar que et va semblar la pel·lícula, que l'estrenen aquí la setmana que ve. A mi me ha gustado mucho. Es muy interesante. Luego depende de cómo... creo que Osón sea uno de los directores que o lo amas o lo odias. Es verdad. Coco lo ama. Ah, tu lo amas. A mi siempre me gusta lo que hace en esta película también. ¿Tú lo has visto, Coco? Es muy fiel a su estilo, que es siempre una provocación y esto filo subtil entre... Normalmente, naturalmente el sexo y la atracción y el ser joven. En este caso, la protagonista es una chica, una chica de 18 años, muy bonita, pero realmente bonita, es como una musa, que creo que hace enamorar los hombres, pero las mujeres también, y es ella que, bueno, él se inspiró en este caso a la Belle de Jour, Entonces, como en esta, como en Belle de Joux, hay esta chica que viene de una familia buena, que no tiene problemas de dinero, de nada, que va a la escuela y todo, pero que decide de prostituirse. que decide de prostituirse, de meter sus imágenes en online y desde allá empieza a ver estos hombres que son mayores, pero que a ella le gusta, no es que... Lo haga solo por el dinero, no lo hace por el dinero. És un poc menys experta de la Belle du Jour, perquè en aquest cas és més jove i té menys experiència de la Belle du Jour de Catherine de Neuf, però sí que el sentit és un poc això, com una bàmbola. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Una muñeca. Dic que ja està acostumada, que aquí cantem, aquí fem detall. No, és que estem internacionals perquè tenim Itàlia, França, Catalunya, Espanya... Molt bé, doncs una molt bona recomanació, s'estrena aquest divendres mateix. No, no, crec que s'estrena l'altra setmana, demà la passen aquí a Barcelona i demà la veurem aquí a la premsa, però crec que és l'altra setmana quan passen la pel·lícula. Doncs ja tenim aquí, després de parlar de François Hon, Jaume Vidal... Has vist alguna cosa Jaume? Estàs a Burgessant, noi? No, a Francésant. És diferent, no és el mateix això. Bona tarda. Bona tarda. Què has posat aquesta setmaneta? És una cosa interessant. Ah, molt bé. Estàs veient. Com quedo més bé, així o així? Ara només hauríem de tenir una càmera per veure't a tu. Ja li demanarem al responsable de la ràdio. Jo potser podria, si tens una càmera web d'aquesta amb l'ordinador que tinc aquí dins. És igual. La setmana vinent et veiem aquí en directe. Jo vaig veure l'Avama Monroe. I què tal? Molt bé. A mi em va encantar també. Jo vaig parlar la setmana passada i em va encantar aquesta pel·lícula. L'he trobada molt bé. A més em fa pensar amb els germans Coé. És un musical. Veus que hi ha un lligam entre el dolor, L'alegria i la creativitat, molt bé. I llavors, Eros i Thanatos, esclar. Tot molt ben armonitzat. La veritat, a mi em va agradar molt. Ha tingut molta bona premsa. A mi, al final, una cosa no m'agrada. No, no, no, no. És veritat que tinc una bona premsa. No, jo el que he llegit no crec. El menys el que he llegit. No hem llegit el mateix, doncs. És que hi ha molta premsa. Llavors, clar, cadascú pot llegir una premsa diferent. No hem llegit el mateix. En general, jo sí que he llegit jo, la deixàvem bé, però jo entenc que és una pel·lícula que... Vam dir-ho l'altre dia, potser repetiríem-lo l'altre dia, no sé si val la pena. Tu mateix, el que vulguis dir de la pel·lícula. Si és que tens més coses a dir, simplement que et va agradar. Bé, no sé què vau dir vosaltres, però... A mi la música em sembla, hi ha tres coses que m'agraden molt, que és la música, la interpretació, I la forma d'estar muntada a la pel·lícula? Li agrada tot excepte la pel·lícula. No m'agrada el desenvolupament dels personatges. Jo penso que és consubstancial amb la història i que s'hi diu més. Ja que ha parlat de la crítica, m'agradaria destacar una cosa que m'ha sobtat molt. Ell representa que va a la bogeria i en canvi ella no. Jo no hi estic gens d'acord amb això. Sí, però no està tan clar. No està gens clar. I això ho he llegit amb una crítica. De fet és ella la que té el primer brot de desequilibri, en el moment que a mi em va impactar força l'escena en la qual, em sembla que la setmana passada ja ho vaig dir, que estan tots dos cuidant la nena quan ja està clar que té un càncer i que està molt malalta i que no saben si es recuperarà o no. i entra una infermera per donar-li el sopar. Els pares diuen que s'acaba de dormir. Després de tot el temps que han estat allà pacientment mirant que es tranquil·litzi, arriba la infermera i diu que els horaris s'han de complir. La mare en aquell moment peda els nervis perquè comença a cridar. que la seva nena està malalta allà davant de la nena, llavors aquest punt és el primer en què veiem que alguna cosa està trencant en el cap d'aquesta dona i en la relació entre els dos. Jo crec que l'home en realitat aguanta moltíssim i intenta fer tot el possible en aquesta història perquè les coses estiguin una miqueta equilibrades, però la dona no pot suportar el dolor. Sort que ho ha dit tota la setmana passada. És una pel·lícula molt recomanable i sí que és veritat que es recorda molt a la pel·lícula dels Germans Cohen, la de Inside Luis Davis, perquè és que posa les cançons senceres també. El que tenen en cúmules dues pel·lícules és que se senten la cançó des del començament fins al final. Sembla que s'hagin posat d'acord. Aquesta té una força, la música, brutal. És que és Bluegrass. La música és una cosa francament bona. Jo penso que passaria pel tema que tenim. Jo no he dit res encara, que no ho has vist. No t'hem de xapar. Sense condicions. Jo destacaria aquesta part final que tu dius que no t'agrada. Jo penso que queda com una mica confosa i crec que el joc que durant tota la pel·lícula plantegen que és que ell sigui un agnòstic i ella sigui una creient, al final semblaria que tot ho fa malbé. Una cosa i l'altra genera actituds i desenvolupaments diferenciats, que veritablement en la pel·lícula estic d'acord amb això, que si és tal com la pinten jo no veig en cap moment que ell connecti amb la bogeria, i ella tampoc, en tot cas és el dol, és molt diferent. Sincerament, la similitud amb els germans Coen crec que en tot cas és precisament perquè té aquesta característica que destacàvem que són com dos musicals, que agafen l'estructura musical. Que t'agradi més la música una de l'altra no crec que sigui el que destaca com a virtut. I llavors el que em va semblar molt bé és que el dolor, aquest dolor que experimenta tant un com l'altre i com això pot arribar a trencar veritablement una autèntica passió amorosa, una gran estima, i que ens hem d'anar molt en compte, que ens hem de construir precisament per poder superar aquests embats que ens pot proporcionar la vida. Jo ho veig, ho deixo aquí. La passió amorosa no deixa d'estar sempre a pressió, va quedant amagada sota de capes i capes de dolor. Ho acabes de dir, però com a tal passió hi manca aquella raó. La raó és que nosaltres davant d'un gran conflicte ens hem d'argumentar de manera que el puguem superar. Perquè això és el que en definitiva en aquells que quedem, que som molts, però sobretot la parella, doncs pugui gaudir de la teva capacitat, de la teva qualitat. Compte, és que és això també el que crec que és important. En aquest sentit és molt recomanable una pel·lícula italiana, que és l'habitació del fill, que ara no recordaré l'habitació del fill, ara no recordaré el nom del director, Dani Moretti. Una pel·lícula en què sí que saben trobar el camí per superar aquest dolor. La pel·lícula en aquest sentit en relació al dol, a la mort d'una persona estimada molt propera, més recomanable de totes, perquè aconsegueixen mantenir l'equilibri. Nosaltres el que farem ara és passar a aquesta segona part que en aquest cas serà en diferido. que serà gravada i et deixem, Cocós, si et sembla, perquè després parlarem de Nebraska i et deixem, però no perquè no vulguem parlar més amb tu, sinó perquè et volem veure aquí el dimarts vinent. Igualment. Vinga, que vagi molt bé. Doncs vinga, Joan, presenta el que hagis de presentar. Teníem ganes de parlar amb l'Anna Martínez, ja sabeu què és la que porta aquesta revista que diríem que ens agrada molt sobre el cinema català, i aleshores ens vam trobar per casualitat gairebé, vam poder xerrar una estona sobre això i vam gravar-ho. Llavors aquí hi ha una mena, doncs una mica de... Penso que la informació que porta l'Anna és molt interessant. Penso que millor que l'escolteu. Millor que l'escolteu. Si se sent així ja ho veurem. Millor que l'esculteu i llavors podem després valorar o comentar el que us sembli per tu. Vinga, anem a escoltar l'entrevista. Sempre em faig una confusió amb aquest nom, perquè és una persona que ja ens ha vingut moltes vegades a programa, perquè és una experta en cinema català i en la indústria catalana, hi ha molts festivals catalans o que es realitzen aquí a Catalunya. Em fiques molta pressió, eh, Joan? No, no, no. Ja saps que ets molt intel·ligent i una persona molt planera. Com ho veus? Com està la qüestió catalana en aquest moment del cinema catalunyà? Està passant per un moment complicat, penso, com la indústria cultural en general, el cinema en particular, amb totes les coses que tothom ja sap que han afectat els darrers temps. A la indústria potser podríem dir que hi ha alguns indicadors que ens poden fer ser una miqueta optimistes. No sé, ser maco així darrerament, per exemple, l'altre dia al gremi d'empresaris d'Exhibitors de Catalunya. ens confirmava que durant el mes de gener havia crescut un 9% el nombre d'espectadors respecte al gener de 2013. No sabem encara si això té a veure només amb el dimecres al cine. Clar, perquè això també deu haver afectat d'alguna manera. Exacte. O si també perquè hem de tenir en compte que hi ha altres promocions que s'estan fent, els cinemes, d'aquestes del tipus... Vens un dia i et surt més a compte tornar un altre dia amb un preu més reduït. però en canvi aquest 9% d'increment d'espectadors no es tradueix en un increment en la recaptació. I per tant podríem dir que és una bona notícia que la gent vagi més al cinema aquest gener que el gener del 2013 però la repercussió que pugui tenir en la indústria encara no està ben clara. Per exemple una dada de la Barcelona Film Commission que deia fa uns dies que la producció El rodatge de llar-metratges a Barcelona havia crescut durant el 2013, un 26%. Si tenint en compte totes les produccions, és a dir, publicitats, curmetratges, etc. el creixement és una mica més baix. Penso que era un 16%, però en tot cas estem parlant d'un increment també en el nombre de rodatges. D'altra banda hi ha sectors que parlen que sí que creixen els rodatges però que estan empitjorant les condicions de les persones que hi treballen, que fins i tot hi ha rodatges de molt molt baix pressupost, fins i tot videoclips on no s'està pagant res. És a dir, Potser tenim aquesta dualitat des del punt de vista de la indústria, que sí que es veu amb moviments, però que falta una empenta més forta. L'altre dia el Parlament, el sector cultural, reclamava una reducció de l'IVA cultural al 10%. Potser un detall d'aquestes característiques socials seria el que realment ajudaria, perquè estem parlant de coses petites, però al final, si tenim un IVA tan alt i uns preus tan carts, si dificultem tant a la gent que pugui disfrutar de la cultura, doncs serà difícil. Quines són les coses que han de venir, sigui d'espectacles, o sigui de festivals, o sigui de pel·lícules rodades a Catalunya, que et sembla que val la pena que els nostres veïdors siguin conscients que val la pena aprofitar? i aprofitaré per dir ara les dues darreres novetats de cartellera de cinema català que tenim, perquè la gent ho sàpiga, perquè són dues produccions molt molt petites i per tant potser hi ha molta gent que no les coneix. D'una banda Family Tour de Liliana Torres, que és una producció sortida d'Escandalo Films, de l'ESCAC. La Liliana Torres és una directora que va estudiar l'ESCAC i que aquesta és la seva òpera prima, és una pel·lícula que està en projecció al Somseig i em sembla no sé quantes setmanes més es podrà veure però és una de les propostes catalanes més recents que estan a la cartellera és una història intimista que parla del pas a la vida adulta que ens explica la història d'una noia que ha passat un temps a l'estranger i torna a casa i llavors s'enfronta d'alguna manera a la seva adolescència que pensava que potser ja havia quedat enrere però amb aquest enfrontament entre cometes torna una mica a reviure frustracions, pors, inseguretats i coses potser fins i tot d'ella mateixa que no li acaben d'agradar però tot amb un to de drama però també amb un punt còmic per ser una pel·lícula que... Fas l'opera prima molt bé, no?, pel que dius. Sí, té la seva... a veure, és una pel·lícula de vas presupost i que té una particularitat que és que la Liliana va rodar... és autobiogràfica. I la Liliana va rodar la pel·lícula amb la seva família, és a dir, tot l'elenc o gairebé tot l'elenc de la pel·lícula són els seus familiars, s'interpreten amb ells mateixos. L'única persona que no s'interpreta ella mateixa és la Liliana. La Liliana va preferir que fos una actriu, la Núria Gaó, que fes d'ella mateixa la pel·lícula. Però és una particularitat curiosa. I l'altra és una estrena del dijous. De cinema experimental, del David Gutiérrez Camps, un film experimental que es diu, si no recordo malament, de Juan Búxic Film, que només es projecta al cinema Girona. i que va passar pel darrer festival internacional de cinema d'autor de Barcelona, al DEA, amb bones crítiques, i que és com una mena de fals documental sobre un director nord-americà que després d'un temps a Barcelona s'avorreix i comença a filmar-se, així mateix, i una mica el que pretén trobar a través d'aquestes filmacions una història una mica així, que diuen que té una força visual molt potent, jo no l'he vist, tinc ganes d'anar-la a veure, I que és una proposta de cinema experimental que també està bé conèixer, que són aquestes coses. A nivell d'espectacles o de festivals, de futur. Hi ha moltes coses i moltes coses que potser encara no se saben, perquè trobes data d'estrena que després s'emdarreixen o coses així. En principi plantejarem tres propostes que són molt diferents. d'una banda Estela Cadente, de Luis Mignarro, que es va presentar al Festival de Rotterdam, és una pel·lícula independent d'Eri Saeta, de la productora de Luis Mignarro, i que ens explica una història molt curiosa, la de Amadeu de Sabolla, durant el correct night que va tenir Espanya de 3 anys, amb un punt de vista una mica surrealista, amb un to còmic també i interessant per enfrontar-se a un film d'època com és aquest que pretén recuperar la memòria d'un esdeveniment o d'un personatge històric de la nostra història però que molta gent no coneix i que té la mirada particular d'en Minyarro, que per cert s'estrena amb aquest film com a director de film de ficció. Havia dirigit altres coses, exacte, però no hi ha matratges de ficció i en principi aquesta pel·lícula, que suposem que s'estrenarà en petit comitè, en una sala petita i tal, però la idea sí que s'estrenarà... El Minyar Rons deia que abans de l'estiu, haurem d'esperar per saber si serà abans de l'estiu o no, Una proposta radicalment oposada podria ser No llores, Vuela, de la Claudia Llosa, que és una coproducció catalana, però que té producció... Que potser s'hi va de Berlín i ha tingut... És una pel·lícula també de producció canadenca, l'han rodat amb l'Anglès i el Canadà... Amb la Jennifer Connelly i amb cast internacional. I una persona que teníem a Berlín ens va dir que era candidata també, que estava molt considerada i que podia tenir un premi. Al final no ho va tenir, però que estava molt bé. I posem aquest exemple, com un exemple nou posat al del Minyarro perquè aquesta seria una producció més diners, més mainstream, podríem dir. Que és un drama que explica la retrobada d'una mare i un fill després d'anys sense veure's. En teoria sembla ser que no es veuen perquè hi va haver un accident i a partir d'aquí hi va haver alguna separació que no se'ns explica, evidentment jo no he vist la pel·lícula, però que té aquest to de drama. Diuen que és com una continuació de la teta assustada, que és la primera que va guanyar a Berlín. L'os d'or del festival de Berlín sembla que és del 2009. Aquesta pel·lícula en principi, si que tenim data d'estrena, arribarà a sales el 28 de març. I una tercera proposta, per dir una altra cosa que sigui molt diferent, doncs tindríem la pel·lícula que tancarà la saga de Rec. Red 4, que és una pel·lícula de terror, que qui hagi vist la resta... 1-2-3, no? Exacte, 1-2-3. Sabrà una mica de què estem parlant. I que posa de nou el Jaume Balagueró, que havia deixat la direcció en mans del Paco Plaza, si no recordo ara malament, si no em falla la memòria, i torna el Jaume Balagueró a la direcció. I en principi l'estrena de la pel·lícula està prevista pel mes d'octubre, tot i que està una mica encara pendent on no tenim Està en postproducció. Està en postproducció, sí, correcte. I perquè fa festivals, no sé, és que hi ha molts festivals, Joan, és una barbaritat. Des de festivals grans... És veritat que la temporada de festivals és més aviat l'octubre a novembre. És a dir, a l'octubre a novembre es concentren un nombre de festivals, el de Sitges, però també l'Innedit, l'Alternativa i molts altres. Ara, el festival de cinema d'autor de Barcelona, que no recordo ara si és el mes d'abril o el mes de maig, em falla de memòria, però que potser és un dels potents o dels... Els més interessants. Sí, dels més interessants o reconeguts. Uns quants festivals de cormetratxa. Tenim el Macal, d'Aquipoc. Tenim també el FEC a Tarragona. D'Aquipoc també són festivals de cormetratxa. El FEC Interessant també és un festival de cormetratxes internacional. I aquest any va treure tots els recursos de presentació de cormetratxes. i per tant serà interessant veure quines són les propostes d'arreu del món que hi arriben. No oblidem que el curmetreig no és un gènere menor, és un gènere diferent i que moltes vegades ens ajuda a veure o què farà aquesta gent quan faci les metreiges en el futur. Vull dir, s'ha de tenir en compte aquest format. I moltes altres, per exemple, aquests dies, ho hem tingut l'Animac a Lleida, una mostra internacional de cinema d'animació de Catalunya, que sempre és un referent interessant i que enguany tenia 11 propostes catalanes en el seu programa, molt diferents, totes elles, i que comptava amb la presència de gent del món de l'animació o sucedanios, catalans com l'Antoni Pinenc, que fa cinema experimental, com l'Àlex Villagrassa, que és especialista en efectes visuals, de fet, per exemple, és el que porta la postproducció d'Arri Quadra, per posar un exemple. Vull dir que és també una oportunitat no només de veure animació, sinó també de conèixer què és el que es mou en el món de l'animació i en aquest cas de la hibridació, és a dir, la barreja d'animació amb imatge real, que era el leitmotiv, una mica de l'animat d'aquell any. Has vist també coses internacionals, o sigui, cinema internacional? Tens temps de veure cinema internacional? O tens temps de veure cinema internacional? Doncs, darrerament diria que he vist el cinema He tingut l'oportunitat d'anar a veure diferents propostes que no eren nacionals. Una, que la tenia pendent la vida d'Adele, imagina'l, la tenia pendent des de fa ja un temps, però la tenia pendent i la vaig anar a veure, he de dir-te que em va decebre una mica. Sí, jo confesso que em sembla que està sobrevalorada. Jo tinc la sensació que és una pel·lícula que tothom es va estrenar La crítica aquí la va deixar com una obra mestra, que seria una obra mestra. Jo en aquell moment no vaig pensar que això ho decidés sempre el temps. El temps és el que decideix, si una cosa es converteix en mestra o no, o es converteix en una pel·lícula de referència. No crec que sigui una pel·lícula de referència. Està ben feta, està molt ben interpretada, penso que és interessant, però a mi em sembla que està sobrevalorada. A mi m'agrada i penso que narrativament és perfecte, que formalment està molt ben feta, com tu deies, i que les actrius són el millor que té la pel·lícula. Però a mi em va passar una cosa que potser em va passar aquell dia i va ser que em va avorrir. És que és llarga. No sé per què, però penso que s'ha de veure també, no vull dir tampoc. I l'última pel·lícula que he vist internacional va ser fa pocs dies, Nebraska, de l'Alexander Payne. I què tal? A mi m'agrada molt, però he de reconèixer que m'agrada bastant el Payne. Vull dir que potser no soc del tot objectiva amb aquesta primera percepció. Les altres coses també les havies vist amb l'Aurel Smith? No, he vist Entre copes, Los descendientes... A mi també m'agrada, m'assembla una pel·lícula, però aquesta la trobo millor. Nebraska. Jo no he vist l'esmit que diuen que està bé també, però la volia veure abans, no sé, volia veure un dia d'aquests. Però la del Nebraska jo trobo que és una pel·lícula que supera, des del meu punt de vista, tant los descendientes com entre copas, pel meu gust. Sí, jo crec que també m'ha agradat més que aquestes... No sé si entre copes em va agradar molt. Ara la tinc una mica oblidada però hauria de tornar-la a veure. És curiós perquè entre copes és una pel·lícula que té una sensació que agrada molt la gent jove. Jo no sé quina és la qüestió generacional. Sempre m'ha passat que gent jove com tu m'explica que és una pel·lícula extraordinària i en canvi la gent més gran com jo ens queda una mica més lluny. No sé la raó però noto que hi havia alguna cosa en aquest sentit. No sé, en tot cas penso que el Pain torna a agafar un tema molt dramàtic i el converteix en una cosa tendra, en una cosa... Poètica. Poètica, divertida. Divertida, també, en molts moments. És una mirada a la vida que... que potser és més real, fins i tot, que els dramas aquests, molt dramàtics, no? Perquè, realment, a la nostra vida sempre busquem un motiu per sonriure, il·lusions... Clar, clar. I hi ha moments que tens la llagrimet allà, però hi ha moments que rius molt i rius... una mica també de la desgràcia, però és que ens hem de riure amb aquesta desgràcia. M'agrada molt el fet que agafi l'Amèrica profunda on sembla que el somni americà no té lloc, que no existeix. Però que malgrat això, tingui aquesta capacitat de donar-li la volta i de portar-nos en un viatge optimista, d'alguna manera. I tendre, no? Perquè tinc la sensació que... Jo penso que els dos actors estan molt bé, però tothom valora molt el gran. Però jo penso que el jove està francament bé també. Llavors, en alguna mesura, potser aquesta tendresa que té, aquesta delicadesa que té amb el seu pare, És que jo penso que és una història d'amor. Jo penso que és una història d'amor en el sentit menys curciler, per dir-ho d'una manera que es pugui entendre. És l'amor incondicional envers les persones que tens al teu voltant i que t'estimes i malgrat les coses que no t'agraden d'elles o que t'han fet mal, com en aquest cas un pare alcoholi que té un caràcter una mica així, que sembla que no s'ha fet càrrec dels seus fills, però que en aquell moment el fill li estén la mà i li diu jo t'acompanyo amb aquest viatge, amb aquesta bogeria teva per donar-te el gust de tenir una il·lusió a la teva vida, perquè és un home que està en decadència, en la decadència de la seva vida, malalt, que té una malaltia, que ja està una mica, que no acaba d'estar bé. alcoholitzat i malgrat tot això és com, vinga va, t'agafo de la mà i tu que tens una il·lusió t'acompanyo. I és igual que estiguis boig. No importa, no? A mi em va recordar, malgrat totes les diferències que hi ha, mi pequeña Miss Sunshine. No l'he vist encara avui dia. Del Jonathan, ara no recordo ningú perquè estem davant d'una road movie familiar en els dos casos en què la família recolza o dona suport a un dels membres de la família amb un somni que sembla esbojarrat, impossible o absurd fins i tot però només amb un gest d'amor de fer costat I penso que tot acompanya una mica això, la fotografia, per exemple. La fotografia és excel·lent i trobo que tu vas venir al programa, com vam parlar de l'Ozu, de Cuentos de Tòquio, i quan vam també parlar d'una família de Tòquio. Jo tinc la sensació en algun moment d'aquesta pel·lícula que els plànols estàtics de l'Ozu també hi són. I que no sé si coneixes tu allò de The Last Picture Show, de la pel·lícula americana, dels anys 60, 70, aproximadament, en blanc i negre també. Sí, ja sé de què em parles. Doncs es veu que el mateix director diu que es va inspirar una mica amb la fotografia que li abocava aquesta pel·lícula. per fer aquesta, i crec que és veritat, és a dir, a mi jo no ho sabia abans de veure la pel·lícula que hi havia aquesta relació, i vaig pensar, em va fer pensar, i també amb els plànols estàtics, tu ja sé que a Lózo t'agrada molt i que potser amb això no... Però no acabo de veure Lózo i jo amb aquesta pel·lícula, perquè... No, no, amb els plànols estàtics, amb els plànols estàtics. Sí, però a plànols estàtics hi ha moltes pel·lícules, no? Vull dir, Lózo té una capacitat, no una capacitat, sinó un estil de composició molt determinat, del quadre dintre del quadre, de les mirades a càmera, és a dir, reflectir les converses gairebé amb els personatges mirant a càmera, amb la càmera a l'alçada del terra gairebé. Hi ha una sèrie d'elements que no hi són i que penso que són molt importants en la fotografia o en el treball de càmera que fa l'Ozu o en la composició de l'Ozu. En aquest cas el que veig molt interessant és que la fotografia Des del meu punt de vista, acompanya-me molt bé aquesta cosa de la que parlàvem abans, de la bellesa dintre del dramatisme, perquè veiem una fotografia molt beca, però fixa't que ens ensenya un món. Que no és maco. Veiem obres a ciutats que no tenen res estèticament. I a sobre els personatges que estan terriblement ben triats. Jo trobo que cada personatge, només per la seva cara, ja t'està dient qui és. Quan estan tots allò seguts, mirant la televisió, que veus que allò és un món passat, decadent, que és un món que està aturat en el temps i que és, com deies molt bé tu, l'Amèrica profunda. És a dir, és tot el contrari del que ens veuen habitualment als Estats Units. Hauríem de donar les gràcies a l'Anna per tota aquesta informació que ens ha facilitat i també per introduir el tema de Nebraska. Em va recomanar després de l'entrevista que no deixés de citar desmentar un festival, el primer festival de cinema independent nord-americà de Barcelona que s'ha fet la setmana passada. Fa molt poquet, sí. i que ha tingut un èxit brutal, és a dir, hi havia menudes del 82% de les entrades i em va dir ella que ja sabeu que és un cinema, el cinema dels Estats Units només té reconeixement, només ens arriba aquelles coses molt pastillades per les grans productores. I el cinema independent, indi, etc, més avallat dels estàndards més comercials, no ens arriba. Per posar-hi remei ha nascut aquest festival i diu que ha tingut un èxit del 82% de les entrades benudes i que totes les sales estaven plenes i va dir que valia la pena de comentar-ho. Completeta, completeta l'entrevista. La veritat és que he parlat de tot i tot això del que heu parlat o una part del que heu parlat es pot veure a la revista de la qual nosaltres al Cinebens de Condicions som el medi oficial. Vull dir que nosaltres ens vam oferir i Anna ho va confirmar, ens va dir que sí, que perfecte. Quina revista podem veure tot això? A veure com ho dius ara, Joan. Qui n'has tocat? Ai, ja t'has tornat a equivocar. A veure, torna-hi. No. Jo com que penso que ja he dit més o menys, us convido a parlar de la pel·lícula. Jo també puc llegir perquè la Carme no vindrà al que ella opina de la pel·lícula. I ara està eufòrica, està afònica la pobra. Ella m'ha enviat una nota que diu que si no puc venir pots comentar el que m'ha semblat d'enemic. La pel·lícula em va agradar. És una pel·lícula molt ben elaborada, dura, amb una mirada atenta al que anomenem Amèrica profunda. I alhora és un film tendre i sugeridor. Les interpretacions magnífiques i la mirada de la càmera incisiva, purmenoritzada, descriptiva d'una realitat i especialment atenta per tal de demostrar uns personatges aparentment durs, esquerps, distants i malgrat tot amb cor. Vosaltres teniu la paraula. La Tiziana està força d'acord. Sí, sí, sí, d'acord, d'acord. L'he trobat en una pel·lícula a la qual tothom es pot aconseguir, es pot sentir com es pot compartir aquests sentits, perquè tothom té una família amb els seus defectes i les seves coses, i hi ha aquest amor i odi, no? para tu familia y sí que me parece interesante que la Ana ha dicho que es una historia de amor. Creo que es verdad. Me gusta mucho esta frase. de Ana, de que la película es una historia de amor y ella se corrige diciendo, puede ser simplista o no, no sé cómo utiliza la palabra, pero no, yo pienso que realmente es una historia de amor. Sí, es una historia de amor y aceptación, ¿no? Pero aceptación... Dentro de la familia, o sea, porque en definitiva, hacer aquello por el padre supone amor. Sí, sí. No tiene sentido, ¿no? ¿Qué penseu als demés? Jaume, Bé, a mi em va semblar que és un retrat molt acurat. Una història de morts, sí, esclar, perquè n'hi ha diferents, fins i tot la pròpia dona l'estima amb ell a la seva manera. I si destaquem que són humans tots perquè tenen aquesta qualitat, doncs veritablement són històries de mort que potser no les podem posar com a exemples magnífics del que és tota una vida junts, però que probablement sí que trobarem arguments del perquè tot un seguit de coses. L'home semblaria que està més en el món de les volades, de les iniciatives espectaculars, però que acabarà fent coses molt senzilles perquè les espectaculars no li surten. i la dona malauradament a l'època que retrata està a casa. Això és així. Com que està a casa ha de portar el control de tot el que pugui. Una cosa que m'agrada de la pel·lícula és que al principi la dona te la imagines molt dolenta, molt egoista i a la segona part de mica en mica la vas entenent. Entens el seu paper i no la veus tan egoista. És frustrada. És una dona frustrada, és clar. Però al fons la que frena per exemple la família, l'altra família, ell representa que és massa bo, es quiu tota la vida massa bo. Això es diu més d'una vegada, és a dir que s'aprofita d'ell. Menys quan arribava a Borratxo Casas, esclar. Però llavors en aquell moment ella és la que parava i si algú es volia aprofitar del seu marit representa que és ella la que el defensava amb ell. Almenys això és el que diu. Hi ha una frase cap al final de la pel·lícula que em va agradar molt. Potser el que més em va agradar de la pel·lícula perquè retrata una malaltia que de vegades tenim les persones, no sé si en puc incloure o algun de vosaltres voleu incloure, però és quan li pregunta una persona determinada, però no cal que expliqui amb quin aspecte, li pregunta al fill si és que el pare té Alzheimer, dient que té aquesta malaltia, perquè fa això que fa, d'aquesta manera. Diu que no, la malaltia ve a explicar al fill la seva manera, és que es creu tot el que diuen els altres. El retrat d'aquesta mena de malaltia, que també podem considerar-la, és aquesta bonomia, aquesta ingenuïtat per deixar-se portar, per no tenir la malvestat o el criteri de no refiar-se i de distingir entre el que està bé i el que està malament, és tota una malaltia. No ets capaç de distingir, no ets capaç de veure com els altres de vegades t'estan preparant el punyal per l'esquena. És molt curios i li dona un punt d'humanitat molt gran. A mi, curiosament, em va recordar molt la pel·lícula per l'aire, per l'ambientació, tot i que no té res a veure, però a mi em passa això, moltes vegades ja ho sabeu, que em venen al cap pel·lícules aparentment oposades, però és la pel·lícula del David Trueba, l'última pel·lícula del David Trueba, la de Vivir es fàcil, los ojos cerrados, té un aire, té un ambient. Tu parlaves del localisme, que t'agradava les pel·lícules localistes, aquesta evidentment és una pel·lícula localista, Ara bé, si jo contraposo el localisme que té aquesta pel·lícula, que és aquesta amèrica profunda, amb el localisme que pinta dels anys 60 la pel·lícula del Troiba, per descomptat que em quedo amb aquesta. Per això ja és una opinió, com acostume a fer, però jo plantejava si a més a més ho mires en contraposició a les dues pel·lícules, jo encara no he donat l'opinió de De Brasca i potser no la doni, és igual. La qüestió és que el fet de veure com les dues són com un viatge al passat, la veritat és que l'Alexander Payne aconsegueix un viatge al passat molt interessant, perquè no fa com David Trueba, que et situen als anys 60, sinó que fa que els personatges viatgin al lloc d'origen, i veritablement et fa la impressió que has donat un salt amb el temps, quan entres dintre de la casa i l'home diu, és que està com sempre, llavors la dona li respon, és veritat. La teva mare sempre ho tenia així, fet d'un desastre tot. És allò que dieu, que no saps si riure o plorar. Hi ha una crítica implícita a la seva sogra. Tot plegat està molt ben trobat. La veritat és que et fa recordar tot plegat. I l'altra pel·lícula, en canvi, la de Vides Fàcil, està ambientada en els anys 60. Però el retrat de la manera de viure, d'una violència implícita de gent que es vol aprofitar d'una altra a viure és fàcil. Potser, Joan, tu quan la vas viure, no ho sé. Jo penso que hi ha un retrat de la violència implícita en aquella època. cap al final del franquisme, que està donada per la bufetada que li dona un pare al fill, per la manera com tracten una dona que intenta saber què han fet amb el seu fill i l'empenya en el terra i li donen puntades de peu. Hi ha una sèrie de detalls que et posen la pell de gallina. I aquesta pel·lícula Alexander Payne potser s'hi apropa una mica, a voler també retratar això, però es queda una mirada una mica més suau, tot i que hi ha un moment de violència molt concret, de revenja, per dir-ho així, del fill cap a una persona que considera ell que ha maltractat el pare i, efectivament, ho ha maltractat de moltes maneres diferents, de paraula, de fet, de consideració. I el que és curiós és que la pel·lícula de Vivir és fàcil també acaba amb una mena de revenja, així, si la recordeu o si l'heu vista, amb el personatge del Javier Càmera agafant-hi trepitjant amb el cotxe, hi ha un sembratge que té el que representa la violència institucional del franquisme, per dir-ho d'alguna manera, que està establerta i que està acceptada. Vull dir que ningú no discuteix. Aquell home és més gros, més fort, doncs mira, si li dona la gana donar-li una bufetada a un altre, doncs qui li ha de dir res? D'alguna manera és com tota una metàfora del sistema que en aquell moment estava establert. I el Javier Camara, com a mínim, té la... El personatge té la possibilitat d'aquesta resposta i és el mateix que fa el personatge del pare quan es passeja al carrer dient-los que ja ha aconseguit això. Tot plegat és curiós. Els humans sembla que de vegades estem com limitats a la petaleta. En aquest sentit, les dues pel·lícules, les dues em semblen una mica limitades. Vull dir tant la del David Trueba com aquesta. Si l'únic que ens queda a les persones és donar aquest puntet de dir als altres que mira, que ha aconseguit... La imatge no em queda amb un missatge massa positiu ni d'una ni de l'altra. Jo confesso que volia destacar el tema del localisme que tu l'altre dia vas dir que potser no m'agradava aquesta que tu comentes que és la del Trueba perquè era localista i a mi em sembla que aquesta pel·lícula és molt localista i m'agrada molt. I justament m'agrada perquè és localista en alguna mesura i perquè sí que hi ha un cant d'esperança al sentit de que dues persones que de fet són molt limitades o no tenen cap projecte de com a vida, etc. i que són les seves vides molt senzilles, molt simples, molt bàsiques, Arriba un moment que el fill el que fa pel pare li compra una camioneta i li fa conduir pel poble. I a mi em sembla que això és el que no té l'altre pel·lícula, és a dir, la pel·lícula del Trueba a mi em sembla que no m'agrada perquè el localisme que pinta no me'l crec, mentre que aquí el localisme que pinta me'l crec. El veig autèntic, el veig sincer, el veig honest, el veig que els personatges que en el fons no són personatges agradolços, no? Perquè ell és un alcohòlic, és un tio que ha fracassat, que no ha aconseguit res, i l'única manera d'arribar a la final de la seva vida és aconseguir aquests diners per deixar-los i algú els seus fills, per deixar-los i diners els seus fills i comprar-se la camioneta i comprar-se l'extractor aquest o com es digui. El compresor. Jo vaig dient la paraula, cap problema. A mi em sembla que és una pel·lícula molt més rodona, molt més maca, diu moltes més coses que el troba. I el troba al fons, per mi, es queda a mig camí. I el localisme, mentre algun el trobo logradíssim, és a dir, a mi em sembla que la pintura de l'Amèrica profunda és brutal, amb l'altre, la descripció d'aquesta Espanya dels anys 60 no m'ho crec. Si la comparem una mica a la pel·lícula d'Alexander Payne amb la del David Kronenberg, que es diu, la d'Una Història Veradera. La del David Lynch. Home, jo crec que l'Alexander Payne sí que es queda una miqueta, no sé si localisme o no, però una miqueta de costumisme. Penso que queda molt a la superfície. A veure, que és una pel·lícula interessant, divertida, maca de veure, t'ho passes bé i fins i tot té el que tu dius, un ritme força... Però jo la veig massa feta pels Oscars. Està clar que l'hagin donat tants premis perquè és que... No sé si donaran, perquè al fons el públic... Per això és una altra discussió. Li trobo a faltar una miqueta més de profunditat, no en els personatges que ja estan prou aconseguts, sinó en el que et vol dir la història al final, en els resultats. Sembla que es queda una miqueta com la del David Trueba, amb això no tinc cap problema per reconèixer-ho. es queden una miqueta al final en un punt com que no volen anar més enllà. Ja està, fem una pel·lícula familiar que tothom pugui veure, que pugui guanyar premis, i a mi això ja saps, ja sabeu que no m'acaba de convèncer. Però que té un missatge clar, jo penso que el missatge d'aquest amor que deia l'Anna és molt important. els valors, oi? No els valors, l'amor, el que mostra a la pel·lícula aquest amor que hi ha entre els personatges. És a dir, dos homes molt simples ja posaven aquí i sense cap maldat que es preocupen a la seva manera l'un per l'altre. És a dir, el fet de mostrar això a mi em sembla brutal. Jo aprofito... L'home gran preocupant-se pel petit... Bueno, en el fons, quan penses que ell fa això, a més a més de per comprar-se la camioneta, també per deixar-los-hi alguns diners, perquè si no no els hi podrà deixar res, és una mica també això des del seu punt de vista. Aquí queda. Jo de totes maneres, parlant del localisme d'aquesta pel·lícula, que no sé si una mica apellorativa segons com la miris, doncs jo torno, bueno, queda així una miqueta curiosa per mi, doncs jo torno a recomanar, com a pel·lícula d'aquest estil, La Plaga, que l'heu de veure. No l'he vist encara, no l'hem vist. Res a veure tot això. Potser sí, ja sé. A més, la podem posar com a pel·lícula de qualsevol mes, perquè és una pel·lícula impressionant. Tiziana, moltes gràcies per estar aquí. I la setmana que ve ens toca la Henry Fonda i el film de discussió, les uves de l'aire. Sí, anem a senzacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa sempre que vulgueu. Ens quedem amb la música de Nebraska. Fins la setmana vinent. No, no, no, no.