De “Il portiere di notte” a “Tardes de soledat”: sexe, ideologia i tauromàquia al cinema (clàssics controvertits, censura i el poder del documental)

Cinema sense condicions A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A A No me grites que no te veo. Un petit problema tècnic. Senzillíssim, que ja està solventat. Vaig veure una pel·li amb ma germana, que és un clàssic, que li venia de tornar a veure a ella, El diario de Noah, que és bastant dura, romàntica. Bé, va agradar. Va agradar. Tractes sobre l'holocaust? No. No. No. No, no. Jo no l'he vist a la pel·lícula. Però crec que no, no tractes sobre l'holocaust. No, no, és sobre un romans a un noi i una noia, a un estiu. Sí. I, bueno, la noia se'n va de viatge, ella és molt rica i ella és molt pobra i, bueno, els hi passen mil de coses, l'home l'espera, li fa cartes i la... La confoníem una altra, la confoníem una altra. Però és molt maca, és molt maca, bon, m'agrada. Molt bé. Molt bé. Estupendo. 2004, és de la pel·lícula, dirigida pel Nick Casavets, El fill del Casavets. Ostres. Sí, sí. Jo no l'he vista, aquesta pel·lícula, no. Haig de confessar que no l'he vista. El Ryan Gosling i la Rachel McAdams. Està bé, molt bé. Prou bé, prou bé. Escolta, igual la veiem un dia i la posem com a clàssic. I la posem. I aquell dia la comentem als tres. Vas prendre punts o què? Em va agradar, sí, sí, vaig estar atent. Sí, sí, podríem parlar-ne. Fes-te allò quatre ratlles i un dia igual la posem. Què tal la valoració, Anastasi? Aquí, Film Affinity 7,3. Molt bé, és una valoració. I Amazon 4,5. Film in 7,1. No està mal. Bueno, Film Affinity serveixen aquestes dues una mica, eh? 7,1 i 7,3. No està mal. Està molt bé, notable. En prenem nota. Sí, sí, sí. Perfecte. Molt bé. Bé, encara que ja hagi intervingut, bona tarda, Anastasi. Sí, hola, bona tarda. Què tal la setmana, també? Bé, bé, bé. Una setmana lleugereta, sí. Lleugereta. No sé una de les més carregades. Molt bé. De qual forma? Doncs i completant la tripleta estic jo, Pepe Mengol, que també he tingut una setmana distreta, i bé, com toca el febrer. Ah. Avui hem obert el programa amb un fragment de la banda sonora de Il Portieri di Notte, de 1974, de la directora italiana Liliana Cavani, una música composada per Daniel París. Sí. La banda sonora de la pel·lícula també té moments de música clàssica, concretament de la flauta màgica de Mozart. Sí. Amb una gravació dirigida per Carl Bohm i editada per Doge Gramophone. Bé, la pel·lícula aquesta, com totes, avui és un programa en què ens explicarem una mica perquè sabigueu com elaborem el programa. Nosaltres, normalment, la pel·lícula que hem de terminar com a clàssic de la setmana té el seu origen amb la memòria nostra. o sigui, nosaltres tenim un estoc de pel·lícules memoritzades i cada setmana anem al nostre arxiu mental i en traiem una, que la selecciona alternativament l'Anastasi o jo, menys a partir d'ara, que també entrarà en joc el Jan. I això ho fem no a partir d'una revisió puntual i que aquesta pel·lícula continua sent exemplar, notable, superlativa, etcètera. Per tant, la posem, sinó que actuem pel record. I aquest record, perquè, clar, si no ho representaria, hauríem de tindre uns arxius que no estan dintre la nostra capacitat, aquest record pot ser a vegades de 50, 60, 40, 30 anys. Perquè sempre determinem com a clàssics fins al 2000. Del 2000 cap aquí em sembla que no n'han fet mai cap. El que va ser clàssic del 2000 va ser In The Mood For Love, que és del mateix 2000. Llavors, deixem sempre que reposi una mica el vi per consolidar-se i agafar el pòsit aquell que dius, val la pena parlar-ne. Bé, amb aquesta pel·lícula, dit això, amb aquesta pel·lícula ens vam trobar a meitat de setmana, l'Anastasi i jo, i vam dir, hem estat revisant cadascú, per la seva banda, portieri di note, i hem trobat algunes coses que, a partir del que ja hem trobat, no se la farien recomanable. En canvi, vam pensar que hem de ser honestos amb l'audiència i hem d'explicar una mica per què, tot i amb això, posem la pel·lícula com a clàssic de la setmana, tot i que ja veureu que no farem una recomanació, que normalment ens extenem moltes vegades, sobretot cap al final de l'anàlisi de la pel·lícula, en dir, i no us la perdeu, i la trobareu aquí, o la trobareu allà, i tal, i igual, perquè creiem que són pel·lícules que, dintre de la història del cinema, val la pena revisitar-les i, si algú de vosaltres no les coneix, doncs llavors aquí està la nostra orientació per dir, tira per aquí, perquè, no sé, és com en literatura, doncs, hem de recomanar, doncs, el nombre de la rosa, novel·les que, ja no diguem, el Quixote i Shakespeare tot, etcètera, que, lògicament, són dintre del que en podrien considerar els imprescindibles, no? Bé, llavors, dit això, també dir una cosa, que, no ho dic com a justificació, però sí que us ho diem perquè tingueu un apunt per on van els trets. El juliol, el juliol, el mes de juliol de 2018, Il Portieri di Notte va ser seleccionat pel festival de Venècia en la secció Clàssics, i es va passar com a única pel·lícula dintre d'aquesta secció Il Portieri di Notte. Això va ser la setanta-cinquena edició de la Mostra Internacional de Cinema de Venècia. És a dir, allò que diuen de Algo tendrà l'aigua quan la ben dient, bé, si el festival de Venècia, que és un festival de categoria U o A, agafa un any, el 2018, aquesta pel·lícula, com a clàssic, i la posa en aquesta categoria en exposició ella en solitari, a part de tota la mostra i diferents seccions del festival, això vol dir alguna cosa. Precisament a partir de cinc anys després del 2018, em sembla que era el 2023, se li va donar a Liliana Cavani, que sortosament encara és viva, té 91 anys, se li va donar el Premi d'Honor, ai, el Lleó d'Hor, honorific, pel conjunt de la seva carrera. Vull dir, amb això una mica ja es veuria que efectivament és una pel·lícula que va tindre el seu recorregut i la seva importància, i d'això ara ja en parlarem. Sí. Permets entrar una miqueta? Sí, per favor. És el mateix que tu estàs dient. No és una justificació, és simplement dir, la mecànica cerebral que utilitzes per escollir una pel·lícula, evidentment la primera cosa que utilitzes, i l'altre ho dèiem en muntatge, què era el més important al moment de decidir tallar un plànum en un punt en un altre? L'emoció. La mecànica cerebral que utilitzem bàsicament és l'emoció. És a dir, ens garatem una mica les neurones, i ens surt, on ens vam realment? Què ens va tocar? I ens surten de cop flaixos de pel·lícules, tant et passa a tu com em passa a mi, com li passaria a qualsevol que li demanessin d'escollir una pel·lícula entre moltes que li hagués tocat d'alguna manera. I que li semblés interessant per coses, que aquesta ho és, evidentment. I aquesta n'era una. És cert que, abans m'ho explicaves a mi mateix una mica, aquesta argumentació ens l'hem fet tu i jo, perquè això donaria per a diversos programes parlar de l'envelliment, suposat envelliment entre cometes d'una pel·lícula, i, per tant, aquí hi ha un argumentari molt llarg que desenvolupar, que és el desenvolupament nostre mateix que s'ha produït de fa 50 anys avui, la lectura que vam fer com a noiet de 25 anys i la que en fem ara com a persones i adultes de 70 i pico, aquest és un element. El propi cinema ha evolucionat. L'altre element és que en si mateix... Estem parlant en el cas de 51 anys. Són una pila d'anys. I nosaltres hem canviat la pel·lícula. La pel·lícula és immutable, la pel·lícula no ha canviat. És a dir, l'avantatge del cinema és que queda registrat. El teatre és una altra cosa, però la pel·lícula queda registrada. Per tant, la pel·lícula és la mateixa. Per què d'allò? Bueno, ens hem esdevingut més crítics, tots plegats, i parlem de gent que no som, precisament jovenalla, que poden ser més crítics d'una pel·lícula d'aquest tipus, li veuran encara molt més suavegurament els defectes que nosaltres. Per què? Perquè el món ha canviat i el cinema es fa diferent i les emocions es transmeten en diferents mecanismes. I tot i que sempre tot és el mateix, en el fons tot es diu de manera diferent. Ara, el mateix dubte que té pel deixat de tu i que jo vaig posar sobre la taula. Va dir, mira, aquesta pel·lícula té un protagonista, que és Dick Bogart. Dick Bogart és un actor, que nosaltres ja vam fer una pel·lícula fa molt poquet, fa un any, potser exacte, no ho sé, que era el Sirviente, del Josef López. De Josef López. Ell era el protagonista absolut. Era una història de dominador, dominat, una història molt similar a aquesta. El Dick Bogart es comparteix en aquest cas el protagonista. El Dick Bogart també era el protagonista d'aquella i en aquesta, entre ell i la Chorron Rampling, que és el protagonista de la pel·lícula que ens toca avui, comparteix... Per tant, ell és el mateix. L'història s'assembla molt. Un és en blanc i negre, i negre, l'altre és en un color, amb color. El Sirviente era en blanc i negre, aquest és en color. Ostres! Quan vam veure el Sirviente, la sensació de solidesa que vam tenir, de realització, la contundència, el Dick Bogart que estava immens... El guió. Amb aquells matisos. El guió. Ara, qui no hi és, Pep, això? No ho sabem veure-ho. Efectivament. No ho sabem veure-ho. Diguem-ho així. Diguem-ho com una limitació nostra. Sí, sí. No? Sí, sí, sí. els mateixos. I diem, al tanto, la pel·lícula la seguim recomanant. Està filming. La teniu allà. Això sí, nois. En una còpia horrorosa. O sigui, filming. Si ens sent algú de filming, haurien de posar una mica de remei en aquest tema. Sí. Els defensem sempre filming, eh? Sí. Però en aquest cas, tenen una còpia terrible. Molt dolenta. Jo tinc la sort que la tinc en DVD. Clar. Justament, per mandra i per facilitat, la vaig veure en primera instància a través de filming, i vaig deixar allà un comentari que, bueno... No es va publicar. No es va publicar, i llavors vaig posar un altre comentari dient que havia posat un comentari que no es havia publicat. Sí, sí, sí. I aquí acabo el comentari per quinta vegada, no? Una cosa de curteta i ja està. Jo tinc un gran dubte amb les produccions fetes en coproducció amanyada. Coproducció amanyada. És a dir, aquí hi ha una producció important que és anglesa, que és britànica, i tota la pel·lícula està pràcticament bevent, després a partir d'aquí, de tot el material humà en quant a artístic i material en quant a tècnic del cinema italià. Està rodada pràcticament... A veure, l'idioma de la pel·lícula és en l'anglès. Sí. Clar, tenim Bogart i Rampling que són anglesos. Que són anglesos. Bueno, la Rampling sí, els dos són anglesos. Sí. Però en canvi també seria una convenció, perquè en el fons la pel·lícula, els personatges haurien de parlar alemany per lògica. Sí. Totalment. Clar, per això ho acceptem, perquè la llista de Schlinder també hauria de parlar alemany i en canvi hem acceptat que parlin amb anglès. Això és una convenció. Sí. El que ja no queda tan bé és que tots els actors, els caretos, en el fons, són tots actors italians. mira el càsting de la pel·lícula. Sí, sí, sí. El di Borle Rampling, d'acord. Sí. Filip Leroy, d'acord, no és italià. Els papers principals, Gabriele Ferzetti, Giuseppe Adobati, Issa Miranda, Issa Miranda, Nino Vignamini, Marino Massé, Amadeo Modio, Piero Vida, i aquí el curt, Geoffrey Cobblestone, un anglès fent alemany també. Però bé, Hugo Cardea, Nora Ritchie. Sí, sí. Aviam, nois, i tots són gent que haurien de ser alemany. I vianesos. Una altra cosa. On està rodada la pel·lícula? La pel·lícula està rodada a Viena i està rodant als interiors a Cinecita. Cinecita. Això sí. És clar que l'estructura tècnica està també feta italiana. I el títol original de la pel·lícula és Il Portieri di Notte, no és de Night Porter. No, no, no, és Il Portieri di Notte. Sí que entrem a dintre del garbuix aquest que dius que hi ha tu amb les coproduccions. Sí, les coproduccions penso que tenen sempre aquest punt d'aspecte de fal·làcia, una certa falsedat afegida, perquè no és veritat. És cert que el cine és una convenció, i tot és una convenció, però finalment, és una convenció en la que entrem, si tot és coherent. Però si de cop aquí unes cares són de veritat, cap d'ells és alemany. D'acord, entrem en aquesta convenció. Però, bueno, uns són anglesos, fem que tots siguin anglesos, aleshores. Però el que no pot ser és que tinguis físics tan convincents com el del. Pot colar com és, evidentment, el personatge del Bogart. Evidentment que pot colar. I ella, perfectament, pot ser una ciutadana de qualsevol lloc del món. En realitat, Xero Ràpic pot ser d'on sigui. Sí, la pel·lícula és americana. És americana. Però, bueno, nosaltres, si t'ho mires bé, hi ha un petit pes de falsedat en què les cares aquelles no són ben bé. Ni austríques ni alemanyes, que són els dos que haurien de ser. Els que són d'Austria haurien de ser austríacs, els altres haurien de ser alemanys. Una altra cosa. El guió és de Liliana Cavani i d'Italo Moscati. Però, sobretot, és de Liliana Cavani. Perquè Liliana Cavani va explicar que, quan estava ella fent la seva pel·lícula anterior, que es titula I Canibali, és una pel·lícula que està basada lliurement en Antígona de Sòfocles, en una sola tarda va agafar i va escriure el guió del portiero del portiero portiero di not. Fixa't que això aquestes lliure és interessant, perquè també he observat, això, no ho sabia, evidentment, ho he vist en l'IMDB, que és la Bíblia de la lliure de cinema, que com a col·laborador en el guió hi ha una tal Bárbaro Alberti, també, a l'Amadeo Pagani, en el contingut de la història, en el guió també, el Bárbaro Alberti, i, després, hi ha una cosa molt curiosa, que consten com a col·laboradors en el guió, la Chara Rambling, el Dick Bogart, i un tal Anthony Forwood, que no sé qui és. Em sembla curiosíssima aquesta portació. Sí, perquè això no és freqüent. No és gens freqüent. I menys, i menys que sortin acreditats. L'altre dia dèiem una pel·lícula que era... Perquè una cosa és que l'actor tingui una intuïció, i la posi, i sigui d'ell, però no sortiran els crèdits com a guionista, o co-guionista. Un actor que li diu a la Liliana, en vez de estar... Què te parece si hago... Això no és una col·laboració en el guió. No. Això és lo normal que passa. Depèn del tipus de director, accepta aquest tipus de coses. Però esclar, una aportació que consta en crèdit, ostres, se'm fa curiosa. Solament penso que puguis estar justificant un pagament, o sigui, un no pagament. És a dir, no has pagat allò que l'actor havia d'haver cobrat, i ho has compensat donant-li un crèdit de col·laboració en el guió, que si la pel·lícula tocarà uns drets que si no, no hagués tocat. Això passa a vegades amb la producció ejecutiva. En alguns actors que no pots pagar-los el seu sou, els poses de productors ejecutius, i així veiem grans actors del cine americà, que a vegades en pel·lícules europees, consten com a productors ejecutius. Per què? Perquè estaran tocant un tipus de salari paral·lel que no té res a veure en la producció en si. És a dir, i per tant els hi permets que cobrin finalment una mica el que havien de cobrar. Si no, no ho entendria, en aquest cas. Hi ha una cosa, també explica Liliana Cavani parlant sobre la pel·lícula, que ella, durant el visionat de la caduta de Glidei de Visconti, es va adonar que el protagonista, un dels protagonistes, dit Bogart, que és el mateix d'aquesta pel·lícula, feia un paper extraordinari, i llavors ella va dir, bueno, l'actor ja el tinc. Després, per trobar l'actriu, van estar tocant a Romy Schneider, una gran actriu, però, clar, el seu passat fent dos o tres sisis, feia que creés un salt potser massa vertiginós, i llavors es van... Està bé, això. Sí, es van decidir per Charlotte Rampling. Tant Charlotte Rampling, continua dient la directora, com Dick Bogart, quan els va donar el guió i el van llegir, es van quedar, bueno, embobalicats, com es diu, embadalits, embadalits, embadalits, i amb unes ganes de fer-lo ja, però d'una manera extraordinària. Home, és que la pel·lícula, el resum, el resum és aquest, és a dir, sinopsi, una supervivent d'un camp de concentració, reprèn la seva relació sadomasoquista, amb un exoficial de la GCS, que treballa com a porter nocturno en un hotel de Viena, però els antics companys, que també estan a Viena, d'aquest, comencen a perseguir-los per intentar que aquesta noia amb la que saben que ell té una relació, això ja ho dic jo, no pugui parlar i mai els pugui delatar amb ell, i per tant, de rebot amb els altres, que ja han estat exonerats d'alguna manera als altres, de les seves culpes en el mateix camp. Esclar, la GCS és molt interessant i tornem a estar en el món aquest de la GCS. Sí. El que passa és que ja estem una mica en el terreny aquell de què parlem? De sexe o parlem dels nazis? No. Política o sexe? Sí. I quan comences a barrejar coses, Trifoé ja ho deia, que si es feia una pel·lícula de política, havia de ser de política, i es feia de sexe, havia de ser de sexe, i es feia d'història, havia de ser d'història, bé, cada un aquí té dret a escollir. però, llavors, hi ha una cosa que jo dic, anem a veure el context que rodeja pel davant i pel darrere la filmografia d'aquells anys, que fan 5 o 6 anys, i ens trobem que el 1973 Paul Verhoeven fa Delicias Turcas. Sí. La pel·lícula pujada sexualment, també. Sí, sí. El 1974, Liliana Cavani fa Portieri di Notte. No té l'altra. El 1972, dos anys abans, Bernardo Bertolucci fa The Last Tango in Paris. Ni més ni menys. Bé. Mira, una pel·lícula que podríem arribar a comparar, també. Va. El 1975, un any després, Pierpaolo Pasolini fa Salo els 120 dies de Sodoma. Aquí també podríem comparar-hi molt. I tant. El 1976, també, Nagisa Oshima fa El Imperio de los Sentidos. Déu-n'hi-do. I el mateix 1976, per no anar més lluny, perquè jo he dit, acotant 4 anys, una cerca molt ben feta. Tinto Bras fa Salón Kiti, que no vegis la relació que té amb l'último tango. I tant. i tant. En quant a continguts, eh? Sí, sí, sí. Totes elles tenen molt a veure i està molt ben fet amb la selecció. Hi ha creus gamades i hi ha sexe. Sí, sí, sí. Llavors, què vol dir això? Que hi havia un caldo de cultiu en aquell moment, perquè això a vegades hem estat comentant que al cinema el que passa és que, clar, li tens que donar un temps per consolidar i llavors és molt agosarat agafar i dir estem en un moment en què està predominant el cinema de el reconeixement de les males maternal. Segur que anaves a dir això. Sí, no? És que hi tinc una mania especial. Però, clar, reconec que mai de contindre i esperar cinc anys més i llavors podem dir a la dècada del 10 al 20 o del 10 al 25 va predominar aquest tipus de cinema. i van destacar com a notables amb B 6 pel·lícules i 8 o 12 o 20 no. I 20 són per oblidar-les. Per oblidar-les, i això pot passar. Bé, doncs aquí passa el mateix. De les que hem dit, per mi, hi ha obres mestres i alguna d'elles la traurem algun dia, segur, com a classe. És a dir, l'Odochima i m'he quedat, esclar, és un problema de parlar-ne. Una extraordinària pel·lícula, fantàstica. Bé, jo dic perquè és molt important això. què va passar amb Portia de Dinote? Portia de Dinote, d'entrada, no va agradar. Sobretot, la premsa especialitzada dels Estats Units, d'Anglaterra, de França, d'Itàlia, d'Alemanya... Espanya, ja en parlarem després. La pel·lícula no va convèncer a un, com a mínim, un 60% de la premsa considerada influent. Sí, sí, sí. Crítica. Influent. els altres, tampoc es van abraonar dient que era un novelmestre i ni molt menys. Però, bueno, la van tractar amb més condescendència. El públic, d'entrada, tampoc es va apuntar amb ella perquè després, i ara m'avanço al que probablement parlem després, parlem d'una pel·lícula en què també passa el mateix, no? és una pel·lícula que té un contingut en el que es desprèn de la pel·lícula, estic parlant de la que parlarem després. Ah, sí. No anime precisament estar d'acord amb aquell contingut. Sí, pot passar. I, en canvi, és molt bona. És un espòiler, però ja en parlarem. És un espòiler, però després en parlem. Ja veu que no diem nom i us tenim aquí a la cadira enganxats ara. A veure què passa. i llavors amb aquesta el que passa és que amb aquest amb aquest ambient que hi havia de mostrar sexe cada vegada més explicit i tal, bueno, doncs aquesta jo crec que Cavani va dir jo ara em vaig a fer l'homàs de l'homàs. Sí. Ella, diguem que era una dona que va pertenir a la classe acomodada d'Itàlia o la classe benestant. El seu pare era arquitecte. Ella va estudiar filologia clàssica i lingüística. Es va graduar a literatura i filologia a Bologna i, bueno, ja he dit que tenia 91 anys. Per tant, va néixer el 12 de gener de 1933 a Carpi, Mòdena, a la regió de l'Emilia Romanya. Els seus inicis van ser fent programes per la RAI, per la televisió. i, després, es va iniciar en el cinema fent un parell de documentals. Incontro Nocturno, 1961, i L'Evento, 1962. I, a partir d'aquí, ja començaria la seva obra cinematogràfica. És una obra que, al principi, es destaca pel seu posicionament polític d'esquerres, que va mantindre-ho o mantingut sempre. Això és una mica per situar-nos... Sí, per situar una mica qui és el personatge de la cabana. No és qualsevol, en absolut. I jo crec que, en aquest cas, ella sempre va reivindicar... Ella sempre es va queixar d'aquesta pel·lícula, quan parlaves de recepció, a nivell mundial, tot i que va tenir els seus pros i els seus contres, els seus crítics favorables i els que no. Ella es queixava que part de la crítica negativa li venia pel fet, precisament, que era una pel·lícula, com una dona havia gosat de posicionar-se en aquesta situació mostrant una dona a la pantalla, que és la Charlotte Rampling, i clar, hi ha una part de realitat, potser, però tampoc crec que sigui la base que les crítiques no fossin tan, tan, tan favorables. No ho sé, no ho sabrem mai, però ella, en la seva opinió, em sembla que anava una mica per aquí, que li semblava que li podia haver perjudicat. Ella diu que concretament, en primer lloc, diguem una cosa, la pel·lícula, Espanya es va estrenar al cap de dos anys i set mesos. És a dir, a Itàlia es va estrenar a l'abril de 1974, aquí, al novembre de 1976. Entremig, ja veieu que va morir un personatge. Important, un 20 de novembre. Un 20 de novembre va morir el dictador. El dictador. Sí. És a dir, que van esperar un temps prudencial, que es morís aquest home, per agafar i donar-li una sortida, per ara i assaig, i majors de 18 anys. Sí, amb totes les limitacions. I a quants menys pobles arribi, millor, no? Sí, sí. Però això no va ser solament aquí, perquè la pel·lícula té tres durades, segons el país. 112, 118 i 122 minuts. Sí. Mireu, amb tres durades, i si comptem l'última, entre 112 i 122, van deu minuts. Amb deu minuts de cine, deu minuts de cine, pot ser un curtmetratge molt aprofitable. Sí, sí. Que vol dir, molt aprofitable, vol dir un curtmetratge de molt contingut, dient moltes coses. Sí, sí. tot això es va treure d'aquests llocs. De què? He llegit que encara avui, al segle XXI i a l'any 25 del segle XXI, hi ha més de 40 països on està prohibida. D'acord. que demostra que alguna cosa sí que va emprenyar el fet que la Cavani anés per aquí, no? Sí, sí. Esclar, la pel·lícula és molt, molt... barrejar, el que deies tu, barrejar de la meva, que ho barreja ella, que ho barreja la pel·lícula, sexe i ideologia, ja no direm política, ideologia. Sí. esclar, ho fa d'una manera perfecta, perquè esclar, sabem el que passava, perquè ens han explicat a les pel·lícules, perquè ens han explicat els llibres, perquè ens han explicat les imatges que hem vist de que realment en els camps amb K passaven coses terribles. I entre altres, segur que hi havien abusos d'oficials sobre presoneres o presoners, és igual. Bé, aquí hi ha... O sigui que l'abús existia segur. Em va molt bé que comentis això, perquè això ens porta cap a un passatge de la pel·lícula, que si la veieu, jo crec que és el que més s'ha censurat por ahí. Es tracta d'un passatge que parteix d'un passatge de la Bíblia. És a dir, la Bíblia, hi ha la història de Salomé i Joan. Aquí, Max, el torturador, l'oficial de la SS, etcètera, personatge representat per Dick Bogart, li porta amb una capsa a Lucía, la personatge de la Charlotte Rampling, al cap d'un presoner que l'assetjava en el camp de concentració. Li fa un favor, diguem-ne. Exactament. Li fa un favor. Per mi, és una de les escenes més escabroses que he vist en cine. Et diré que sí. la duresa que té, i no solament per la duresa per se, sinó pel sentit. Perquè clar, és portar-te al cap del teu torturador quan tu no l'has demanat, que potser pots estar molt d'acord amb això. I, naturalment, no està rebut ni amb alegria ni amb... ni amb des... ni amb des... però el que sí que és veritat és que ella continua una relació que alguns situen, alguns comentaristes, com una relació d'amor. A mi em costa molt una relació sadomasoquista interpretar-la com una... com he arribat a llegir, com una relació d'amor romàntic. Amorosa. No fotem, perquè estem barrejant coses molt... D'entrada, costa veure-ho. Sí. D'entrada, penseu en una cosa. A dintre de la pel·lícula, com a matemàtica, trobareu obsessió, malaltissa, pel sexe i també pel que és el fet de fer-se mal, no? Entre ells dos. Sempre parlem d'ells dos. Sempre parlem d'ells dos. No es veu res més que ells dos. Sempre parlem d'ells dos. Hi ha una vocació per fer cinema polèmic per part d'ella, tal com hem manifestat. Una vocació de pel·lícula que pugui escandalitzar, perquè en aquell moment tocava això. I aquest és un dels efectes que va aconseguir en les dècades següents, fins a situar-se en un plan de pel·lícula de culte, quan no té sentit o no en té massa, estrictament, com a document cinematogràfic, que sigui de culte. Sí. Perquè, després, parlarem una mica del contingut tècnic i artístic, que són mancances importants. Sí. Llavors, aquí, seguint amb les vocacions, té vocació d'autodestructiva, perquè els personatges ho són, mostra la bipolaritat congènita i també sobrevinguda, fruit d'un procés de degradació de l'individu, podria ser un exemple límit del síndrome d'Estocolm. Sí. Sí, sí, també. Però bueno, sí, sí, sí, clar. Sí, clar. O sigui, és que té tot el catàleg, no? Permets una cosa, Pep? Sí, i tant. He parlat d'aquesta zona, d'aquesta bíblica, diguem, el tema bíblic. Sí. d'aquesta zona escena, jo he marcat aquesta zona en un gran cercle, quan vaig ser el visionat, veus aquí sobre està això. Sí. He marcat un cercle, i ara m'he marcat en verd per recordar-ho, que havia de parlar d'això. Per mi aquesta zona de la pel·lícula, que estem a una hora i cinc minuts, més o menys, en què hi ha hagut abans d'entrar a l'hora i cinc, que és quan entrem en el punt en què el Max entra a l'habitació d'aquesta dona gran, que s'està vestint per un sopar, que és una dona que ell ja l'ha visitat freqüentment. Sí, és la condessa. És la condessa, que està en una de les habitacions de l'hotel, i ell la visita, i té una mena de relació estranya, s'expliquen històries, i llavors ell li va explicar de veritat qui era aquella noia, que ell li diu de Little Girl, la noieta, del camp de concentració. I li va explicar. I li diu, que t'ho explicaré d'una manera que és a través d'un relat bíblic, tal com has dit tu. I efectivament li explica i la porta en aquest terreny que acaba entregant-li, ell va fer aquesta, d'entregar-li el cap de la persona que l'estava sentant. Bé. Per mi, el millor, per mi, fins ara, de tot el film. És a dir, per mi, la pel·lícula aquí es va com consolidar. És a dir, mira, tot l'anterior, hi ha coses que em poden interessar més o menys, però aquí he vist una escena, que ja veníem a més d'una altra interessant, que és quan hi ha un ballerí amb el que ell tenia una relació que mai s'explica gaire si era una relació homosexual o no, o era simplement l'altre que el perseguia, i ell no, però era un ballerí que s'ensfàbria. Ballava per ell. Que ballava per ell, però és clar, aquest ballar per ell, com acabaven les sessions de ball, no ho sabem. No ho sabem. I li proposa tenir una sessió de ball amb ell, i el Max diu que no, diu de posposar aquesta sessió. I és quan després se me'n va, a veure aquesta dona, i és quan, després d'això, ve l'escena més important, pot ser més icònica, que és l'escena del cabaret amb ella, fent aquella representació, que ens podria recordar, en plan de veritat, Ibarriobajera, la de l'Aise Minnelli i la pel·lícula. Evidentment no té res a veure. Sí. Però és una mica això. I ell, en aquesta escena, realment fa una segona gestualitat sexual important, i que marca molt. La icona de la pel·lícula, practicament, està en aquesta escena. Aquí hi ha una cosa que entra dintre del que se li va criticar a Cavani, i és que mostra una txeta de Rampling que sembla que està molt a gust amb aquella estètica nazista. Sí, sí, sí. I, a més a més, està ballant exclusivament pels oficials. Pels oficials. O sigui, està envoltada, una sala molt gran, d'aquelles típiques sales de la Segona Guerra Mundial de l'Alemanya. I només hi ha un grup, i tampoc és... Cuidado. És que és important. No és una platea on estigui... No, no, no. Està en cercle. És com una nau industrial, i ells estan repartits estratègicament. Tampoc en n'hi ha masses. No. Per això són oficials. O sigui, no està ballant pels soldats. No, no, no. Perquè tindria una connotació. La soldadesca, no. No. Està ballant pels oficials. Llavors, clar, aquí, a veure, que ella, com a individu, pogués agafar i estar motivada pel síndol d'Estocolm amb el seu torturador... Amb el seu unidireccional, sí, sí. Bé, però que tingui aquesta pulsació de cara als oficials, que es vesteixi i se senti a gust, perquè està ballant d'una forma... Molt... Que se li no té plaer. Sí, sí. Hi ha un cert erotisme, fins i tot. Sí, és important. Sí, sí. Llavors, això... És una imatge que haureu vist parlant de la pel·lícula. Normalment és ella vestida amb uns tirants i una mena de peto de tirants. Té molt el pit, per tant, es veu molt. Sí, sí. I després té la cintura i hi ha un moment determinat que posa la mà per davant i va baixant en el seu propi cos cap avall. És a dir, que és una escena que sí que té una certa potència icònica i ve molt darrere d'aquesta. Per tant, aquesta zona de la pel·lícula, per mi és el més interessant, potser, de la pel·lícula. Per bé o per mal, és on està el pes específic de la pel·li. Clar, és el punt cumbre. És el punt cumbre. Perquè a partir d'aquí, el que ja anem cap al final, que és el tancament, no vull fer spoilers, però d'alguna manera ja la pel·lícula va a fer-se una mica de thriller a partir d'aquí. Sí. És uns que volen una cosa, els altres que volen impedir que la facin. I és molt... Està molt vist, això ja. Uns es tanquen a casa, els altres estan a fora esperant que surtin per carregar-se'ls. I així d'alguna manera... Clar, hi ha d'haver una pel·lícula més vulgara, en aquest sentit de final. Però fins aquí... I penso que la pel·lícula, diguem, la part important de la pel·lícula, acaba molt bé amb aquestes escenes. I després ja va cap a una pel·lícula més convencional, amb un bon final. És el que he dit de barrejar coses. Sí. O sigui, que estem a thriller... Sí, sí, això és veritat. Aquí tens tota la raó. Sí. I a nivell de muntatge, vols que entrem una mica o anem com a...? Només dir una cosa, que tu has apuntat molt bé al tema de la pel·lícula, la crítica que se li ha fet i tal. Llavors, per exemple, Gertrude Stein va agafar i també la va criticar. I llavors, un dels arguments que més va esgrimir, que també l'has apuntat, Lilià Cavani és que va dir, no, no, cuidado. A veure, a mi se'm diu que estic fent una instrumentalització del cos de la dona, però tingueu en compte que a mi, els bisbes a Itàlia es van posar contra mi perquè, i era l'única raó que donaven els censors motivats per aquests bisbes que hi havia al darrere, perquè jo mostrava la dona tenint la iniciativa amb les escenes de sexe, col·locant-se per sobre de l'home. Això és veritat. I això és una cosa que no és menor perquè està, amb el que tu has dit abans, l'empoderament que ella li volia donar al paper... Al personatge de la... Al personatge de la... Al personatge de la... Al personatge de la Charlotte Rampe. La Charlotte Rampe, que per cert es diu en la pel·lícula... Lucía. No, del muntatge, dic que està muntada per un dels millors muntadors del cinema italià, que és Franco Arcali, va muntar immenses pel·lícules, no cal dir fer llista aquí, però moltes, i no sé com va ser la relació amb aquesta... amb la Liliana Cavani. No sé si Liliana Cavani era molt intervencionista en el muntatge. Em temo que sí. Jo crec que sí. El que passa és que Franco Arcali era un muntador de tal dimensió que penso que podia lidiar les mellores plazas de toros. Mm-hm. Llavors, dic que això també... I ens estem posant una mica... Una mica ens estem ficant en un terreny que després... En un terreny que després anirem... Desenvoluparem. Llavors, la pel·lícula, en aquest sentit, és el que és correcte de muntatge, no té misteri. L'únic que jo li trobaria uns defectes que són, bàsicament, en aquest intent de fer aquests viatges endavant i enrere. Els flashbacks. Els dessiners, li diem flashbacks. La major part de flashbacks són innecessaris. Són molt fallits. I, a més a més, trenquen la continuïtat de la pel·lícula. Sí, esclar. Flashback té aquesta funció, de fet. Però, esclar, té la funció, si es fa bé, va a favor d'obra. Perquè, esclar, tu te'n vas de la Grand Prix que estàs veient ara, la Lucía d'ara en l'hotel, com un determinat element, et fa saltar aquella Lucía pelada completament, amb el call totalment pelat, i en una situació determinada en el camp, en el camp alemany. Ostres, s'ha fet això, s'ha fet molt, ho vam veure, fa quatre dies també es veia, en moltes pel·lícules ho hem vist, ho hem vist constantment, això. Per què aquí està tan mal fet? Per què no ens entra per la vista? I mira que el muntador era bo. Mira, després hi ha una cosa. Fa quatre dies vam estar parlant de la Lista de Schindler. De la Lista de Schindler, totes aquestes escenes, estan reproduint una realitat i les reprodueixen d'una manera veraç. Sí. Exacte. Aquí, una altra vegada, igual que amb el sexe, vol anar més enllà que ningú, la cabani, aquí, vol anar més enllà que ningú, també, en mostrar el patiment i el tracte humiliant que es dedicava als jueus. Sí, sí, sí. Home... I no ens ho creiem tant. i no ens ho creiem tant. No, perquè estem en un altre nivell. És a dir, fa cinc minuts hem estat veient una dona que a partir de reconèixer la mirada del seu torturador com a porter de nit, que és porter de nit, diguem-ho, perquè és un home que quan arriba al seu apartament tanca totes les finestres a les finestres, perquè no soporta la llum del dia. O sigui, té que estar de nit perquè té la obsessió de passar desapercegut. Sí, sí. Va de matinada pel carrer, quan torna cap a casa i de nit cap a la feina. Està pendent d'un judici, està pendent d'un judici on ha de definir ja realment si ja l'exoneren finalment de qualsevol dubte que ell ja ha pogut tenir alguna cosa negativa en els camps que han passat ja fa uns anys. i per tant de ser un home que s'ha de fer una mica fonadís. Els seus companys ho han aconseguit i els seus companys l'aconsellen. Segueix en aquest anonimat, ja li va bé amb ell aquesta cosa. El seu caràcter també és així, introspectiu i tal, i té l'obsessió. Ella en el cap solament té aquesta noia. Té la Lucía i la Lucía en el cap finalment demostra que també solament el té amb ell. Deixa el seu marit, no compleix el fet de tornar amb ell que ha estat abans allà dirigint l'orquestra per l'òpera. El marit és director d'orquestra i ella no torna, no compleix el pacte de dir tornaré d'aquí tres dies, no torna, es queda. Bé, el muntatge no té cap altre misteri que tot està molt ben filat, no cal dir res, estan molt ben portades, les parts de thriller estan muntades amb més ritme, amb més trem, diguem, i estan ben donat. Quan la pel·lícula ha de dormir s'adorm voluntàriament, l'adorm el muntatge a base d'estirar més els planos i deixar que el públic també visqui aquells moments de duresa i que vegi molt bé que vegi molt bé que l'avorrit que pot arribar a ser aquella situació, en el fons, estancada, no? I això està molt bé. El flashback, que és una part d'intervenció que el muntador hauria pogut fer molt, segurament va intentar fer tot el que va poder, però és molt possible per mi la cabana i va dir, jo aquí, jo vull fer això. Sí, jo aquí vull camps de concentració i venga. t'asseguro, que es poden posar millor. ja. Ja. primer no fer-ne tants, fer-ne menys. els poses, que estiguin realment motivats, perquè les coses, quan estan motivades, te les menges en patates, però si te les estan imposant, no funcionen. Aquesta és una mica la meva opinió en aquesta... Sí, sí, perquè trenquen, trenquen la... un altre punt, per tocar-lo també, que és el punt artístic. Sí. Així com Charlotte Rampling, crec que fa una creació molt, molt sèria i molt difícil, és un treball d'actriu molt important el que ell ha desenvolupat, és un catàleg de situacions, des de cabell curt a cabell llarg, des d'anar exquisitament vestida, anar despullada, maltractada, aquells riures de tant sobtats que té, o aquells dolors que se sent a la mirada que té. Però sempre creïble. Sí. En canvi, un actor, que nosaltres admirem... Totalment. Com és Dick Bogart, en aquesta pel·lícula, punxa, perquè hi ha moments en què... Jo pensava, al Dick Bogart aquí, o no li agrada el que té que fer, o no se'n recorda de què té que fer. Sí, sí, perquè no... Sí. Aquesta és, la sensació de perdut. Sí, sí, sí. La comparàvem amb Sirviente, que deiem, la solidesa que ell té en el personatge del Sirviente... Home, allà té un domini. Era realment tremenda. Sí, sí, sí. I aquí es dilueix una mica... Bueno, potser és el que li marcava a ella, potser ella el volia així, potser el volia debilitar com a personatge masculí. És que jo crec que la pel·lícula, des del guió, l'esguerra, amb la direcció també, la Liliana. Liliana Cavani, és d'ho dir això, però realment... Sí. De totes les maneres, la pel·lícula està filmant, una mala còpia. Sí. Això sí és cert. Segurament hi ha alternatives, no sé pas quines, perquè hem buscat per tot arreu i no he trobat cap alternativa legal que es pogués veure la pel·lícula en qualitat. Però realment... És una llàstima, però jo dic, jo la tinc, i fixeu-vos que la pel·lícula, la còpia que tinc jo, que està molt bé, amb DVD, és una còpia d'aquelles que fa 20 anys, el país regalava, bueno, cobrava el diari i la pel·lícula el diumenge. Sí, sí. L'encartava dintre del diari. L'encartava dintre del diari. Què et sembla, si anem a... Molt bé. Fins aquí, Portiero di noche, i ara... Ara anem... Canviem. Canviem de tercio. Canviem de tercio. Sí. I valgui la redundància, tot el rato val la redundància. I ens anem a veure, a comentar la pel·lícula d'Albert Serra, Tardes de soledat, que va ser presentada a finals de l'any passat al festival de Sant Sebastià i va guanyar la coquilla d'or. No és cap cosa menor. No, no. Bé, nosaltres vam tenir l'oportunitat de veure-lo en un passe previ i demà precisament hi ha el passe de premsa i el divendres s'estrenarà la pel·lícula als cinemes. Correcte. Llavors creiem que és una pel·lícula tant pel director, que és tot un personatge, com parella amb si, que en tenim que parlar. Però, abans de parlar, portem un tall de veu del propi Albert Serra que ens la va presentar l'altre dia a la Filmoteca i arrenca així. En presència. Moltes gràcies per haver vingut. Ho veureu aquesta, bueno, l'estrena de fetes, dimecres, això és un pas especial, em sembla, a l'acadèmia, no? Si no entenc malament, hi ha alguna gent de la Filmoteca, no ho sé exactament. Doncs, res, veureu una pel·lícula, un documental, que el primer documental que he fet i probablement l'últim, de fet sempre els hi tenia bastanta mania el tema dels documentals perquè sempre em semblava que evitaven, la gent que es dedica a això, la majoria, eviten de fer el més difícil del cinema, que és la direcció d'actors. I, esclar, si no tens ganes de fer això, doncs dius, ara faré un documental i també ets una mica vago, o bastant vago o incapaç d'escriure un llibre sobre el tema, doncs després dius, aquesta cosa d'entermitja, que els diré per gent que no sap fer ni una cosa ni l'altra, que és fer un documental. Però hi ha una excusa per fer un documental, una excusa molt simple i que tots entendreu i que és molt fàcil d'adivinar. I és que s'ha de fer un documental quan al mateix temps o la mateixa cosa no es pot fer en ficció de cap manera. I com veureu, d'aquí uns pocs minuts no hi ha manera de fer aquesta pel·lícula en ficció. I de fet, totes les pel·lícules sobre el tema que s'han intentat fer en ficció són molt fluixes o un desastre total, la majoria d'elles. Llavors, l'excusa aquesta que la càmera per si mateixa, era una mica la filosofia de totes les meves pel·lícules. La idea que la càmera descobrirà o revelarà o filmarà una cosa que és completament invisible en els ulls humans. Sempre envia guiat per aquest principi en les pel·lícules de ficció, però aquí encara amb més sentit. I, a partir d'aquí, sense tenir cap tipus d'idea ni cap prejudici en relació al tema, sigui una mica de curiositat i una mica de fascinació perquè no m'agrada, diguéssim, si faig una pel·lícula sobre això és perquè està per sobre que m'agrada més que em desagrada. No perdre tot el temps diguéssim per fer una cosa per criticar alguna cosa o algun negatiu, sinó que hi ha d'haver-hi una fascinació genuïna, una curiositat i a través de la càmera doncs revelar coses que com he dit abans eren impossibles de veure ni de sentir ni de no tornar-se'n compte i donen una idea molt més complexa, molt més íntima i molt més propera del fet de la tauromàquia en general i dels protagonistes d'aquesta pel·lícula en particular. És una pel·lícula bastant espectacular perquè inclou l'element plàstic que com ja us podeu imaginar té pel material mateix de la tauromàquia ja dona de si bastant però amb aquest excés que ens van donar un excés extraordinari com podreu comprovar i en parlarem després d'aquest excés absolut que ens van donar el Torero sobretot i el Telequadrilla doncs encara vam aconseguir aprofundir una mica més en aquest tema. Tant és així diguéssim que acaba siguent des del meu punt de vista modest una cosa que transcendeix d'alguna manera el gènere documental no? Es converteix realment en una experiència de cine pura, total, absoluta que té sentit quasi quasi única i exclusivament aquí no? amb la gran pantalla el bon so i la màxima concentració perquè la pel·lícula està realment plena de detalls fins al punt això que acaba quasi quasi enorreant la quantitat d'estímuls físics també que és una sensació que s'ha perdut bastant en el cinema l'emoció física i aquí crec que d'alguna manera es recupera tant és així i amb això acabo i no em molesto més tant és així que al final de la projecció del festival de Nova York em va venir una senyora i em diu va no em felicita ha sigut fantàstic m'ha encantat quina experiència felicitats no sé què això és increïble i diu és que jo vostè sap jo sóc vegana veu això del menjar i diu i a més a més tinc dos gossos a casa i estic molt conscienciada amb aquest tema dels animals però és que la pel·lícula és igual la pel·lícula m'ha encantat m'ha totalment trastornat estic encara convocionada és que vostè vostè m'ha corromput va acabar dient i vas dir no jo però la pel·lícula en tot cas i en qualsevol cas em va agradar la frase perquè és una perfecta metàfora del que hauria de ser el cine no? i he anat pensant altres vegades i el cine precisament l'experiència cine ens ha de diguéssim ens ha de seduir de tal manera o ens ha d'emplenar la ment de tal manera que fins i tot ens fa acabar fa acabant estimar allò que detestem no? i aquesta aquesta d'aquesta d'aquesta emoció d'aquesta senyora jo crec que és el més viu exemple d'això espero que tingueu la mateixa sensació que ella i en qualsevol cas tornaré més tard a contestar les preguntes fins ara molt bé molt bé molt bé amics jo crec que ningú podria dir millor que o explicar millor que el propi Albert Serra un un gran cineasta però a més a més un cineasta molt cool i un cineasta molt intel·ligent que quan fa cinema sap molt bé el que vol i no para fins que troba el que busca i amb aquesta pel·lícula jo no tinc cap inconvenient i a més a més ho he publicat amb algun comentari a Facebook i això jo crec que he vist tot el cinema d'ell hi ha coses molt interessants i des del principi per exemple Crespiar però sobretot el 2006 Honor de Cavalleria el 2008 El camp dels ocells bueno i després ja les últimes la mort de Lluís XIV Liberté no tant però pacificació no em va semblar una gran pel·lícula jo crec que amb tardes de soledat ha fet la seva millor pel·lícula totalment d'acord Pep ja saps que a més a més a més això que diu ell aquí a més a més a mi les paraules d'ell són per mi novament utilitzaré aquesta paraula que m'agraden dir una epifania o sigui que ell parli del documental de la manera que em parla que jo sóc documentalista quan va començar va dir què faig ara jo el mato o què faig el tio el tenia 6 metres no no ho argumenta perfectament bé està dient una veritat com un temple és a dir allò que no pot ser fet d'una altra mena s'ha de fer com a documental i ell finalment acaba demostrant que és igual que sigui un documental o que sigui una pel·lícula de llarg matratge de ficció perquè ho diu si tu poses tota la intensitat i ho fas de la manera que creus transcendeix el documental i transcendeix el documental i és veritat sí és que els bons documentals transcendeixen els documentals i ell una mica d'aquest ego que té no és l'únic que li passa això li passa però potser és un dels millors però escolta una cosa la mateixa sensació que has tingut tu és que havíem estat en una experiència tant a nivell vital veient la pel·lícula com tenir-lo amb ell sentint-lo parlar i poder-nos saludar al final com hem fet tu i jo una experiència ostres això és impagable això que acabem de viure ara no? no no ara estava pensant que anant-nos al principi de la història del documental sí Nanook l'Esquimal de Flaherty és que sí és un documental però és que és una pel·lícula grandiosa és que com agafes un documental transcendeix també allí també és que vas a posar un exemple impecable perquè com trobes un actor que pugui fer de Nanook i que te'l puguis creure com et creus el propi Nanook i com trobes un escenari com aquell què el fas en un desert i li poses blanca sobre és a dir no a Califòrnia li tires per sobre una pols blanca perquè sembli el gel no d'anar al lloc rodant allà i rodant amb un esquimal de veritat i llavors aquí tens un documental i la potència d'on ve? Doncs de la idea la idea que hi ha darrere és potentíssima això que diu ell de l'experiència vivencial l'experiència tal a mi aquesta pel·lícula t'asseguro que de totes les que he vist en els últims 40 anys de la meva vida és la pel·lícula que cada dia hi retorno en alguna vegada saps com quan retorna una cosa positiva i hi retorno en positiu el cos meu ha quedat afectat aquesta pel·lícula és un tema de pell sí és una pel·lícula molt intensa extraordinària extraordinària cal jo l'únic que us puc dir sobre ella és que i abans hi ha introduït quan parlàvem de portier i dinote jo el que sí el reconec a la cabani és que no crec que hi hagi ningú tan malalt que a partir de veure portier i dinote se li desperti una admiració pel nazisme o per l'holocaust etc. sinó que tindrà un rebuig llavors esperem esperem esperem llavors el que vagi a veure tardes de soledat jo diria que us puc garantir si no també em trobaré que diré bueno pues m'equivoque us veure que hi ha persones per tot en aquesta vida que potser sí però jo el que us puc dir és que no crec que els antitaurins que estan actualment militant amb l'antitaurinisme, si van a veure aquesta pel·lícula, no crec que cap d'ells es converteixi a taurí. No, això no. O sigui, és una pel·lícula que qualsevol cosa pot despertar, pot despertar un sentiment de rebuig, pot agafar i dir jo no puc aguantar més violència i tal, però el que sí que us asseguro és que no despertarà el sentiment d'interessar-se per la tauromàquia, en absolut. Pep, em sap greu, em sap greu contradir-te. Contradir-te que no. Jo, la veritat, ho veig així. No vol dir que jo tingui la raó, eh? Ho veig així. Que la meva, el que et diré ara, és contradictori. No contradictori, és diferent del que dius tu. Ja vaig veure, m'ho vas enviar en algun moment o vaig veure-ho escrit, això que es dius ara, per tant ja sé bé que anaves a dir, Aviam, per mi no, per mi no. Per mi és una pel·lícula i tindrem sorpresa amb això, Pep, ja ho veuràs. Jo sóc el primer que t'ho dic, és a dir, jo m'havia agradat els toros en la seva època. Hi havia anat una època determinada. Jo també en havia vist molts. Gent propera, tal i qual. Jo feia molts anys que no veia corrides i feia molts anys que no veia i que d'alguna manera hi ha entrat mentalment, perquè a Catalunya ja no n'hi ha ni, per tant no tenia ni la possibilitat d'anar-hi, per tant mentalment ja m'havia situat en un territori sense aquest tipus d'espectacle. però a mi la pel·lícula m'ha explicat moltes més coses que el propi món del toro i encara que es veuen moltes morts i molt properes del toro i d'una manera terrible i tot el que vulguis, la respiració i aquell dolor del toro i aquell patiment, tot i així també veiem l'altra part, la part dels homes que han d'aturejar aquest toro i que tenen també la seva idiosincràsia. A mi tot això m'interessa molt també, Pep. Sí, a mi també m'interessa molt. A veure, però estàs parlant d'un interès intel·lectual, no per la fiesta. Bueno, home, si ara em ve amb una enquesta algú que diu vostè està a favor o està en contra? En principi, m'aniria a l'en contra, malgrat haver vist la pel·lícula, eh? En contra. No, però abans també. No canviarà per això. No, perquè jo el que vull dir és que no és una apologia de la tauromàquia. No, no ho vols ser. No ho vols ser. Ara, el que s'hi reflecteix, i d'una manera extraordinària, perquè, bueno, hi ha la vestimenta, la forma de comportament, la forma de parlar tan autèntica de la quadrilla. Després, en cap moment... Les actituds corporals del toro. Pràcticament en cap moment surt el passe doble o passo doble aquell tipi... Estan tractats perquè no se sentin. En cap moment surt pràcticament... Està rodada a les quatre primeres places del món, eh? Sí, sí. No surt la gent... No surt el públic. Més enllà de la barrera. Més enllà de la barrera. Molt circunstancial. No surt ningú. Vull dir que ell cuida molt i fins i tot a dintre del Parlament va comentar i va dir Bueno, és que aquí surt el toro i surt l'arena i surt el torero. Sí, sí. Diu, però és que aquesta arena és que podria ser el desert, això. Podria ser eterna, perquè no veus el límit. No. No veus el límit, per tant podria ser eterna. És que això és el que té valor per mi, que m'ha fet una relectura, ell personal, que a mi m'ha fet entendre una altra vegada allò que ja potser ja sabíem, que és que la festa, en el fons, és aquest ritual sacrificial el que ell li diu i que no és ell que s'ho inventa, perquè hi ha un sacrifici. Hi ha un sacrifici. L'únic que entra a la plaça i que no sap que ha de morir és el toro. Tots els altres saben el final de la pel·lícula. Però saps què passa? Que jo també tenia por d'una cosa. Dic, bueno, a veure, si estarem aquí... Ostres, és que... Tornarem a parlar de... Sí, seguirem. Perquè ara se'ns cauen ja a les 21 i sabeu que a les 21.30 avui passa una cosa? Passa la primera part d'una cosa? Sí. Què passa, Jan? El Barça, el Barça. Sí. Sí, sí, sí. Doncs vinga, molta sort al Barça i fins dimarts que ve. Fins dimarts que ve. Ajudem.