Cinema sense condicions del 9/11/2021 — De John Ford a Satyajit Ray: “Missió en 10 dades”, “El ventre del mar”, “Tres” i el muntatge amb Anastasi Rinos Martí

Introducció i presentació

• Programa: Cinema sense condicions (Ràdio d’Esvern)

• Format del dia: primera part amb estrenes/actualitat i un clàssic; segona part, entrevista llarga amb l’editor i director Anastasi Rinos Martí.

Clàssic de la setmana: John Ford — “Missió en 10 dades” (The Horse Soldiers, 1959)

Context i mirada sobre Ford

• Idea clau: John Ford és sovint mal interpretat com a “director de westerns”, però el seu cinema és molt més ric i emocionalment dens.

• Sostingut pel “corrent intern d’emocions” entre personatges; fins i tot amb actors de registre limitat, Ford n’extreu moments de veritat.

"Em dic John Ford i faig pel·lícules de l’Oest" (discurs de l’Òscar honorífic)

La pel·lícula

• Basada en fets reals de la Guerra de Secessió i en la novel·la de Harold Sinclair. La missió (sabotejar vies i dipòsits) funciona com a excusa dramàtica per explorar personatges.

• Repartiment: John Wayne (John Marlowe), William Holden (capità metge), Constance Towers (Hannah Hunter).

• Temes:

- Antimilitarisme complex: protagonistes no “de carrera”, amb aversiona la guerra. - Llicències històriques (p. ex. referències a Andersonville fora de temps) i tractament sense happy end: la relació Wayne–Towers queda truncada; Holden manté el seu codi ètic mèdic.

• Posada en escena: fotografia de William Clothier, grandària visual i set pieces (p. ex. Newton Station, cadets a “New Market”).

“Jo no volia aquesta violència” (Wayne) — “Per això em vaig fer metge” (Holden)

Comparatives i digressions útils

• Sam Peckinpah: representació de la violència (càmera lenta, coreografia tràgica a Grupo Salvaje) amb discurs ambivalent entre denúncia i fascinació estètica.

• Parallels amb Eastwood: mirada propera a les persones més que a la tesi política; complexitat per fer-ne lectures simplistes.

Recomanacions i cartellera

Cicle Satyajit Ray a la Filmoteca

• Reivindicació del mestre indi en cicle de 15–16 títols (inclosa la Trilogia d’Apu).

"L’home que no ha vist cap pel·lícula de Satyajit Ray és com si no hagués vist ni el sol ni la lluna" — Akira Kurosawa

• Clau: cinema humanista que, malgrat la distància cultural, connecta amb conflictes universals i perennes.

“El ventre del mar” (Agustí Villaronga)

• Drama poètic basat en el naufragi de la fragata francesa Méduse (1816) a la costa del Senegal.

• Música extraordinària (Marcús JGR) i fotografia notable (Joan Maria Civit). Guardonada a Màlaga amb 5–6 premis (inclosa millor música).

• Metratge abreujat (72’): cinema intens i essencial — recomanació explícita de no perdre-se-la.

“Tres” (Juanjo Jiménez)

• Premissa potent: una editora de so comença a percebre el món desincronitzat; el film juga amb retard/avanç del so vs imatge.

• Interpretació de Marta Nieto (gran treball).

• Lectura crítica: malgrat el plantejament, el to és fred (quasi bressonià) i distant; interessant com a reflexió sobre el so — sovint infraestimat malgrat ser “mitja pel·lícula”.

Entrevista a Anastasi Rinos Martí

Inicis i formació

• Aprenentatge autodidacta i a l’Escola Eixalà (Miquel Porter Moix), passos inicials al muntatge com a meritori.

• Primer xoc de plató als Estudis Balcázar (Esplugues): descoberta vocacional del rodatge (westerns, solvència de Joan Bosch).

Amb Bigas Luna: “Bilbao” i recepció

• Entrada amb Bigas després de curts i obres amb Bellmunt. Aprendre junts en el procés.

• “Bilbao”: impacte internacional, Marco Ferreri la compra i impulsa a Itàlia (rendiment notable a taquilla).

• Debat sobre l’escena polèmica (Isabel Pisano): rodatge dur però informat (no “trampa” de direcció); la veritat del fet físic al marge del rumor.

Del químic al digital: eines i llenguatge

• De la moviola i l’“empalmadora” al muntatge no lineal digital.

• Recomanació clau: Walter Murch, En el momento del parpadeo — comprensió del pensament del muntador i la transició d’eines.

• Idea central: l’important no és l’eina sinó el llenguatge cinematogràfic que el muntatge materialitza.

Canvi d’indústria i autoria

• Plataformes i writers’ rooms: autoria difosa; en sèries (ex. The Sopranos) molts directors sota una “bíblia” estilística.

• Ritual perdut: abans respecte i litúrgia del cinema; avui accés sense complexes (avantatges i riscos).

• Crítica recurrent: prevalença de efectes i acció; guions més primets i personatges menys dimensionalitzats en cert cinema industrial.

Anècdotes i tancament

Avanç: Paul Newman i Freixenet

• Teaser: proper programa, Anastasi amb Paul Newman dirigint l’espot de Freixenet.

Dennis Hopper, ADR i rebel·lia

• Rodant “Reborn” (1981) als EUA: Hopper es nega a redoblar una frase “moralitzant” i exigeix l’opció contrària. Exemples vius de personalitat indomable i de l’ofici d’ADR.

Miquel Porter Moix i el poder del muntatge

• Record de passades clandestines en 16 mm, i valor del muntatge com a filtre narratiu que pot “mentir” i transformar el sentit.

• Tesi final: el muntatge exigeix anàlisi i síntesi; l’ordre dels plans fixa l’estil i el relat.

• Tancament: continuació de la conversa la setmana vinent.