Cinema sense condicions del 18/2/2020 — De Jojo Rabbit a Pavarotti: Casanova, l’invasió dels óssos, Nuestras Madres i més crítiques

Resum de l’episodi

"Som els narradors d’històries originals" — Taika Waititi (dedicant l’Òscar als infants indígenes)

Crítica de Jojo Rabbit i el seu equilibri entre humor i tragèdia amb el segell de Taika Waititi.
Ronda d’estrenes: un thriller policíac funcional (Manhattan sin salida), un drama de cambra amb gir (El plan) i un retrat identitari radical (Synonyms).
Cinema d’autor europeu: Casanova de Benoît Jacquot i l’animació exquisida de La famosa invasió dels óssos a Sicília.
Memòria històrica llatinoamericana amb Nuestras madres (Càmera d’Or a Cannes).
Documentals musicals: Pavarotti (Ron Howard) i comparativa amb Maria by Callas (Tom Volf).
Recomanació literària: Román Gubern i el Vaticà cinèfil.

Conte àcid i lluminós sobre l’Alemanya nazi a través d’un nen de 10 anys; Waititi interpreta un Hitler imaginari que satiritza l’adoctrinament.
Destaquen la tendresa del canvi de mirada del protagonista i la nominació de Scarlett Johansson com a secundària.
Referents i comparacions: El gran dictador (Chaplin), To Be or Not To Be (Lubitsch), La vita è bella, El tambor de hojalata, El niño con el pijama de rayas.
Context de l’autor: Waititi, cineasta maori-neozelandès, reivindica els relats indígenes i va guanyar l’Òscar a millor guió adaptat.

Thriller de policies i lladres: tècnicament solvent, previsible i poc substancial. Producte d’ofici que distreu sense sorpreses.

Drama de cambra (79’) amb Antonio de la Torre i Raúl Arévalo: trobada d’excompanys acomiadats que amaguen conflictes íntims.
Gir final efectiu i bon treball d’actors i guió; tot i així, el conjunt queda més pla del que promet. Aprovat amb interès dins del panorama espanyol.

Jove israelià fuig a París per trencar amb la seva identitat; posada en escena godardiana, rítmica i provocadora.
Irregular i fatigant en el tram final; lectura crítica de França i d’Israel. Interpretació de Tom Mercier, divisiva.

Retrat crepuscular de Casanova (Vincent Lindon) enfront d’un enamorament resistit (Stacy Martin): seducció vs. vulnerabilitat.
Plaer estètic i musical: recreació minuciosa del XVIII, fotografia i ambient sonor d’època. Recomanable per amants del cinema d’època.

Animació d’autor franco-italiana basada en Dino Buzzati: aventura per a totes les edats amb valors universals.
Dibuix de línia neta i paleta vistosa; Andrea Camilleri com a narrador i Toni Servillo com a veu del rei ós.
Temes: pertinença, convivència amb els humans i el retorn a l’ordre natural. Visualment preciosa i molt recomanable en família.

Antropòleg forense a Guatemala que, exhumant fosses, troba claus del seu propi passat; Càmera d’Or a Cannes.
Realista i colpidora, supera el marc documental amb una ficció íntima; rostres i teixits nadius que omplen la pantalla de veritat.

Biopic de Pavarotti: estructura a través de tres dones de la seva vida, abundant arxiu i concerts. Mostra com va popularitzar l’òpera (de teatres a estadis, col·laboracions pop) sense perdre excel·lència vocal.
Peça celebratòria i vitalista: menjar, amistats, giras, i el seu “Nessun dorma” icònic.
Comparativa: Maria by Callas ofereix un retrat més profund i dolorós de la diva; reflexiona sobre exigències estètiques, gènere i sacrifici artístic. Dues mirades complementàries: celebració (Pavarotti) vs. introspecció (Callas).

Crònica del Vaticà i el centenari del cinema: estil culte i amè, plè de dades i personatges; una lectura breu i reconfortant per cinèfils.

El programa es tanca amb Maria Callas interpretant la “Casta diva” de Norma (Bellini): un comiat musical de categoria.