De Koreeda a Nolan: novetats de la biblioteca, Interstellar al detall, Cegados por el Sol, Barcelona 92 i la fascinació per Bárbara Lennie

Cinema sense condicions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 estrenes la veritat és que cada setmana durant tot aquest any des del gener i l'any passat i fa dos anys es produeix una barbaritat d'estrenes aquesta concretament d'Invitation dic que crida l'atenció perquè va ser la guanyadora del festival de Sitges de l'última edició de l'any passat i per tant, ja només per això és una pel·lícula que li hem de tenir una certa o una gran consideració més aviat, pel·lícula pel que jo sé, pel poquet que sé per alguna persona que l'ha vista de fet va entrar aquí quan estava al festival de Sitges, va entrar Julio Hernando a parlar-ne i havia coincidit que havia vist aquesta pel·lícula encara no s'havia fet l'alliurament de premis però ell l'havia vista i ens va comentar la pel·lícula potent la pel·lícula d'alienació que segons la seva mateixa versió de les coses no s'ha d'explicar una mica al final, ja sé més o menys de què va tot i que no l'he vista però és una pel·lícula en la qual desapareix una persona i llavors quan torna està completament canviada i llavors no se sap per què i a mica en mica es va descobrint com dic, ens podíem passar aquí una bona estona parlant de pel·lícules d'estrena és una de les coses que farem també com a altres arguments hi ha una sèrie de pel·lícules que s'han anat estrenant en els últims mesos han anat arribant més que estrenar parlàvem d'estrenes doncs ja ho he barrejat tot a la biblioteca d'aquí de Sant Just d'Esbert a la biblioteca que abans es deia Can Ginestà i ara té un altre nom el nom del poeta aquí del poble i que, bueno, ja una sèrie d'estrena la veritat és que força interessants mira, sembla que ve una altra de les components de les components del programa que ja tenim aquí a la Carme també per parlar una mica de cinema i si aconsegueixo fer una mica més gran això de la biblioteca que em sembla que ja gairebé ho tinc doncs parlarem d'això d'aquestes pel·lícules que en dos lliuraments van arribant en els últims mesos i que tothom que és usuari de la biblioteca doncs l'haurà vist sense cap mena de problema a veure em sembla que Carme es posa els auriculars i ja m'escolta i ara fins i tot l'escoltem a Mella molt bona tarda hola, bona tarda molt bon vespre bueno, sí, ara ja és tarda perquè encara no s'ha fet sol doncs estava parlant i mira, no aconsegueixo no t'hi escoltava no et podia escoltar ja sé com ja sé com ara ja ho tinc mira, ja he fet una miqueta més gran ho estava dient aquí en directe als oients que ens estiguin escoltant estava mirant de fer més gran el document de la biblioteca per veure quines pel·lícules s'han anat arribant aquí a la biblioteca en els últims mesos i la veritat és que hi ha algunes hi ha algunes que ja hem anat comentant i altres que em sembla que cap de nosaltres ha vist i mira, si et sembla no me les he mirades jo si les tens tu al davant sí, doncs les comento mentre et vas situant una mica va, d'acord mira, està aquesta que es diu Pride que sí que me'n recordo que el Jaume havia vist aquesta del sindicat de miners sí, orgull en anglès sí, sí de l'any 1984 sí que relaciona la lluita la manifestació de l'orgull gai a Londres d'un grup de lesbianes jo no la vaig veure, eh no, el Jaume el Jaume me'n recordo que l'havia vist i va dir que no li havia semblat gens malament el fet de parlar d'una reivindicació parlant del Jaume doncs mira també ve per allà darrere teu i a la meva vista així que ja serem tres eh bueno doncs mira sí si en un cas ara ho comento de no perquè ell digui el que recorda de la pel·lícula sí, perquè si ell l'ha vist però jo no la vaig veure i també una altra pel·lícula que tampoc he vist d'aquelles bones la veritat és que he deixat passar moltíssimes a veure si aquest estiu amb una mica més de temps recupero unes quantes una pel·lícula es diu Lucy dirigida per Luc Besson que el director i productor francès un thriller d'acció on Lucy que és l'Escarles Johansson ni res més i res menys que l'Escarles Johansson que fa de traficant amagant la droga dintre del seu cos que absorbeix per accident els narcòtics i adquireix poders sobrenaturals que la converteixen en una màquina de matar Caram Caram una expectativa no, no, no sembla ser que la pel·lícula està força ben feta una pel·lícula que aquí en el programa ha despertat força va despertar ja la temporada passada l'any passat força polèmica perquè no estàvem del tot d'acord i encara no ho estem sobre la seva qualitat és Bergman ja la tenim també aquí a la biblioteca sí, aquesta sí que la vaig veure aquesta sí jo també, jo també per això a mi em va agradar molt per exemple i a mi menys i a tu no tant el Jaume em sembla que més aviat sí Jaume, espera que et poso aquí perquè, un moment un moment que això no és tan ràpid a veure ara sí, ara sí ara el màxim de la potència de quina pel·lícula parleu? parlem de les pel·lícules que han anat arribant aquí a la biblioteca i comentaven aquesta de Pride que tu l'havies vista i que no sabem si Pride és un divertiment sí dins d'una cosa molt seriosa no? sí però jo penso que està fet més com un divertiment com un entreteniment que no pas com a com a almenys el resultat per mi no és molt profund no? vull dir el que és cert és que bueno que existia una vaga que hi ha una situació això no hi ha tot l'has vist no, jo no, jo no és que o la comentàvem i estàvem dir que només l'havies vist estàvem esperant ja que havíem vist que entraves perquè comentessis una miqueta per recordessis la impressió que t'havia quedat doncs això eh tu dius que l'havies vist no, no, tampoc no, no, no és l'únic de l'equip em sembla que l'ha vista però vaja és un divertiment esclar del que es tracta sabeu de què va no? sí no, ja ho hem comentat de què va però els ullers potser no un fet històric oi que hi va haver un grup d'això d'homosexuals ben organitzats i lesbianes evidentment i llavors doncs van ajudar doncs els vaguistes i això va generar una situació de convivència i això va generar molts dubtes però al cap jo la feia molta alegria el camacú vull dir ja està tot res i el que passa és que sí que hi ha coses molt divertides i vaja vull dir hi ha moltes coses de festa sí, sí de qui és qui és el director d'aquesta pel·lícula? el director diria que no és gaire conegut és diomacio Warchus no, no, no és només per curiositat és britànic però sí un altre que no em sona de gaire no sé si a vosaltres que també està com a novetat dels últims mesos aquí a la biblioteca és la dama d'oro el Simon Curtis interpretada per la Helen Mirren el Ryan Reynolds el Daniel Brühl i que ens parla que després de fugir de Viena 60 anys enrere de la Segona Guerra Mundial us dic una mica la sinopsi que hi ha aquí per si us sona una dona jueva anomenada Maria Altman sí emprèn un viatge per reclamar les possessions que els nazis van confiscar la seva família entre elles la celebre obra de Gustav Klimt el retrat jo no la vaig veure jo no la vaig veure però sí que vaig veure la sinopsi i que era interessant com a història hi ha històries que quan potser la sents i són interessants després la pel·lícula val menys però la Helen Mirren també és una garantia perquè és una actriu de grandíssima categoria és The Queen més ni menys The Queen The Queen Escolteu també tenim aquí ja acabem de fer el repàs a una segona part que van enviar com a correspondència als que estem així abonats diguéssim a la biblioteca Alma Salvaje la veritat és que aquesta sí que la recordo és veritat Jean-Marc Valé interpretada per la Reese Witherspoon a Laura Dern que narra l'estradinària aventura de l'autora Cheryl Strait que després d'anys d'un comportament irresponsable una addicció a l'heroïna i la destrucció del seu matrimoni Strait aquesta autora emprèn totalment sola una caminada de més de mil milles jo aquesta sí que la vaig veure és veritat per l'accenta dels cims del Pacífic per tractar de retrobar-se a si mateixa però aquí crec que valia la pena la interpretació era molt bona i la forma en què estava descrita sí que m'ho sava aquesta com fortalesa per sortir-se'n de la situació en què estava i això estava ben descrit la gran seducció seria la següent i ja acabem són dos o tres més que tenim una petita llista de Don Mackellar interpretada per Brendan Gleeson Taylor Keats que es tracta d'una amable comèdia segons aquesta sinopsi que tenim per tots els públics que recull de manera agradable una problemàtica molt latent en moltes poblacions rurals del món occidental la recerca de noves oportunitats laborals pels seus habitants tampoc me'n recordo gaire tampoc me'n recordo gaire he de reconèixer potser mires la manera de tornar-les a veure alguna d'aquestes i saber que la tenim aquí sí la que tenim aquí i que aquí sempre n'hi ha una pila que valen la pena les següents sí les dues següents de fet són grans de les pel·lícules de la temporada passada Mad Max Fúria en la carretera el George Miller com 20 o 25 anys després que va fer aquesta nova versió actualitzant-la en tots els sentits i que va tenir una una acollida brutal per part de la crítica del públic i interpretada per la Charlie Steron com a gran protagonista no pel Tom Hardy que interpreta el Mad Max sinó per la Charlie Steron com a gran protagonista un personatge evidentment extraordinari i que combina tot combina la ciència-ficció l'acció uns tocs de feminisme molt ben tractat la veritat i que bueno que continua sent molt recomanable per tothom que no l'ha vista tot i ser una pel·lícula dintre del gènere aquest que diem del thriller de l'acció i i atenció interestela Christopher Nolan paraules majors aquestes us agraden molt Matthew McConaughey Anne Hathaway i així però bueno aquesta val la pena i ja hem parlat tant d'aquesta pel·lícula que potser no cal dir ja no cal res però bueno que tothom que la vulgui veure que la pot venir a buscar i veure el que sí que pot dir és que la persona que tingui muntada a casa seva un aparell d'aquests així extraordinari una pantalla sobretot una pantalla de categoria encara millor el que sí que he de dir és que aquestes coses que se t'ocorreixen o se li ocorreixen a algú de passar aquesta pel·lícula i no saps com la resposta que tindrà en un grup d'alumnes la veritat és que va ser una resposta entusiasmant a mi em va sorprendre fins i tot perquè tu la veus com una persona que ha vist moltes pel·lícules i que li agrada aquest gènere i que aquest director el Christopher Nolan li entusiasma a mi personalment llavors ja vas amb una predisposició molt favorable però unes gent uns alumnes joves que no bueno no saben molt bé qui és el director i no saben què més ha fet doncs ho veuen amb una certa virginitat audiovisual per dir-ho així i em va sorprendre molt la intriga amb la que vivia i a mi em va encomanar i mira que la vam estar passant en versió doblada que ja sabeu que a mi això em produeix urticària i eres allà? vaig estar allà una mica com que ja havia vist la pel·lícula doncs vaig anar més aviat mirant les imatges i vaig veure que veritablement cridava molt l'atenció la pel·lícula té moments d'una acció molt gran i llavors també té moments en què l'acció cau i és més conceptual la pel·lícula molt rica de matisos i d'una gran densitat conceptual vull dir tots els conceptes o molts dels conceptes de la física de la física actual relativista de la física quàntica de la mecànica de Newton també perquè aquesta pel·lícula agafa gravity l'engloba i a més a més explica moltes coses més és a dir que és una grandíssima pel·lícula i que s'ha de veure més d'una vegada jo això normalment no ho faig i utilitza la idea del temps espai-temps i l'utilitza bueno d'una manera peculiar però l'utilitza i es pot raonar allà d'una manera però molt estricta és a dir investigant i sabent que estava assessorat sí estava assessorat per físics de la NASA si no recordo malament o per algun doctor i a més a més fins i tot creen una teoria o una hipòtesi diguéssim del que podria ser un espai temps de cinc dimensions en el que nosaltres podíem estar col·locats i on s'introdueix un terme que me'n recordo que tu Calma potser no estaves especialment d'acord però bueno com argument el terme de la cinquena dimensió com l'amor per dir-ho així les emocions que et permeten fins i tot arribar o noteixen arribar exacte es pot jugar en qualsevol cosa però bueno mira res no és destacable no és perdó no és descartable en aquest univers segurament per treballar amb això que tu proposaves tu amb gent jove que poden estar interessats en aquesta temàtica segurament és un bon focus per usar sí això sí que ho crec sí doncs havia començat repassant aquestes allò perquè no ho havíem fet havia anat arribant i s'havia anat quedant aquí com que m'havia trobat així sense companyia per començar el programa doncs he dit home doncs un bon moment per treure aquestes pel·lícules aquesta informació repassar una miqueta així que ara ja podem entrar amb la manca amb l'absència jo només he vist una o sigui que diguem el que falta amb l'absència de Joan Morros que tothom ja s'ha donat perquè no ha dit allò que avui farem les tres parts i això però bueno ja les farem més o menys com sempre i vinga parlem de les pel·lícules que hem vist com vulguem a veure jo he vist només he vist una per poder comentar però m'ha semblat interessant perquè és cine japonès i és una germana pequeña que potser l'heu comentada però a veure no hi vaig anar massa ben predisposada perquè no estava molt cansada no volia bé és igual això s'ha de dir jo crec que això s'ha de dir a mi m'ha passat i que vaig a veure una pel·lícula també estava una mica cal i llavors et costa això bé malgrat tot això que és una pel·lícula de l'Hirokazu Koreeda que és jo l'hi he vist en aquest director només l'hi he vist només l'hi he vist eh a Kiseki em sembla que era que era el Milagro i una que es deia de tal padre tal hijo un nom així no me'n recordo no me'n recordo exactament no recordava el Koreeda sí aquesta que van comentar jo sé perquè sempre parlo d'aquesta pel·lícula la de Nadie Sabe sí però jo no l'he vista sí sí sí sí sí aquesta que dius no recordava que fos ara buscaré per confirmar-ho igual que bueno caminando hacia delante però jo tampoc les he vistes jo les que he vistes són aquestes a veure la pel·lícula la nostra hermana pequeña jo la valoraria és a dir és una pel·lícula interessant i és una pel·lícula que descriu el món japonès que és el món correspon el món desenvolupament occidental el que pertanyem també a nosaltres però un context cultural completament diferent i per tant s'ha de veure amb aquesta visió amb aquesta òptica és la història de tres germanes que viuen en una casa que era de la seva àvia que em sembla i que quan eren petites el seu pare les va abandonar perquè se'n va anar amb una altra dona i la seva mare no va ser capaç de suportar el tirar endavant a les tres criatures i també va marxar i per tant les tres nenes viuen a la casa de l'àvia em sembla que és en l'àvia que després i després elles són la pel·lícula ja les mostra unes noies joves adultes i que per tant estan totes les tres tenen feina les tres tenen una vida i una personalitat feta què està ben descrit doncs les tres noies estan molt ben descrites molt bé això jo no sé si es pot aproximar i la quarta la quarta espera la quarta ara ho explico aquestes tres perquè és com comença la pel·lícula resulta que ha mort el pare d'aquestes noies i elles van al funeral i allà descobreixen que el seu pare amb la dona per la qual va abandonar la família té una nena té una filla que és germana d'ells per part de pare que té 14 anys o una cosa així i que el pare també l'havia el pare s'havia anat amb una altra dona la mare d'aquesta nena havia mort i ell s'havia anat amb una altra dona o sigui que aquesta era la història de tot de tot aquest plantejament les noies quan hi van allà aquesta noia es troba sola perquè la la que era l'actual dona del seu pare no és la seva mare i no s'hi entén massa i per tant la germana gran d'aquestes noies li ofereix i vol anar a viure amb elles i ella accepta i va i aquesta és la història què té bo doncs els caràcters de les noies estan molt ben descrits la gran és la que ha tirat endavant la família ha substituït la responsabilitat paternal paterna i materna i ella ha fet aquest paper ella és infermera la segona estan bé els caracters perquè tots han viscut aquest dilema o aquesta contrarietat de la seva família d'una manera molt diferent i està ben descrit la manera en què elles són davant d'una història que els hi és comú però que l'han afrontada d'una manera molt diferent i això està extraordinàriament ben fet i trobo que també té mèrit sense haver-la vista el fet de no dramatitzar no, no, no en això sí que s'assembla a l'ozo el cinema de l'ozo és pausat d'escriu però és profund perquè què passa en aquest procés que allà hi ha uns ressentiments o unes dificultats de sobrevalorar sobrevolar per una tragèdia o que les nenes van viure com a tragèdia i que cadascú ha recomposat tot això com ha pogut doncs jo pensava aquest és el cine japonès enfront del cinema europeu o el cinema americà curiosament descriu la mateixa problemàtica que vivim a tot Occident que és la problemàtica de les noves famílies i les maneres en què la gent viu s'ajunta i se separa i com viuen els fills aquesta història jo vaig pensar llavors sí que vaig pensar sobretot en la pel·lícula dels nens no sé si recordeu aquesta pel·lícula Milagro que és la història de també dos matrimònies que estan separats i tenen dos nens la mare es queda amb el nen gran i el pare amb el nen petit i el nen gran que està amb la mare que és el responsable el sensat torna a insistir que el gran carrega amb un sentiment de responsabilitat o que li cau a sobre que ell ha de fer alguna cosa que li passa també a la gran d'aquesta pel·lícula que ha de fer alguna cosa en funció d'aquesta família i aquest nen li diuen són nens petits de 7 o 6 o 7 anys els nens que ho fan són germans de debò jo vaig recordar d'aquella història la grandíssima interpretació d'aquests nens que no sé si s'inventen o algú li diu una superxeria que consisteix que hi ha un tren bala que va a les dues ciutats que uneixen on viu la mare i el pare i qui diuen que si estan en el moment en què passen s'encreuen els dos trens i demanen un miracle demanen tenen una petició allò es complirà llavors li explica el seu germà llavors munten com a anari no ho diuen agafen diners no la recordo exactament però recordo la grandíssima interpretació dels nens i el que els nens vivien perquè els nens vivien a veure com ho fem perquè això torni a ser com era torni a ser com era bé llavors és aquesta història és una història divertida perquè els nens ho fan molt bé no sé si l'havíeu vista vosaltres no l'heu vist no l'heu vist no l'heu vist però és una història molt molt ben descrita perquè els personatges se t'emportaven el pare toca la guitarra o un compositor d'un grup de música viu la vida una mica bolellada i la mare és la sensata de camí rectes i això no enganxa els nanos són justament aquests dos pols llavors és curiós perquè jo comparava aquestes pel·lícules i pensava fixa't ell enfoca la pel·lícula aquesta del milagre com que el nen gran que té set anys o així no ho sé però és petit ell se sent en la responsabilitat ell ha de fer alguna cosa perquè allò es recomposi i la pel·lícula Nuestra hermana pequeña la germana gran té la responsabilitat a sobre de les altres germanes i se sent en l'obligació de de refer la família que la petita vagi amb elles no se sap ben bé què perquè ella ha acumulat potser un ressentiment potser unes dificultats de país tot plegat però s'assemblen les dues històries en el sentit que carreguen amb una responsabilitat que la que la societat actual provoca i que la manera de viure ens porta i això passa a un Japó que té culturalment unes manifestacions completament diferents i unes formes de viure culturals diferents de les europees i per sobretot de les americanes i en canvi el fons del problema és el mateix i això sí que em va fer pensar és una pel·lícula llarga són aquestes pel·lícules que són lentes segurament diria però per a mi no m'ho va semblar està tan ben descrit i el que passa és en part amable però en part allà amaga uns problemes profons que cadascuna d'elles ha viscut d'una manera i està bé la pel·lícula finalment està bé què trobo malament? el doblatge el vaig trobar terrible aquí se li ocorreix la vaig veure doblada i llavors semblen semblen cursis elles el japonès té una mica aquesta manera tant les salutacions que no es toquen mai i que se saluden doblegant-se són molt formals molt rituals i tan rituals i això mirar des de la nostra vista queda una mica com cursi o una mica aninyat o una mica bleda i no n'és la pel·lícula no n'és la pel·lícula és fresca la pel·lícula acaba dient-te que la noblesa supera moltes coses que queden amagades allà dintre i que la vitalitat té una fortalesa que no té cap altra cosa que són les noies joves que tenen endavant i per tant és una pel·lícula en el fons positiva malgrat que agafi tot això i després la descripció de la càmera és bona hi ha un tros que potser des d'aquí seria això de tipus cursi que baixen amb bicicleta la nena joveneta amb un nen amb bicicleta que la porta amb el seu noviet o el seu la petita que s'ha ajuntat que van per l'escola i és tot un pont de cirerers que és preciosa aquelles imatges però clar també es podria mirar i dir és com cursi això no ho sé a mi no m'ho va semblar em va semblar molt més cursi el doblatge i el tipus de riures que les saps fan aquell hi hi hi però són així ells saps bueno jo és una pel·lícula que sí que recomano sí que la trobo que té substància i que mirada amb la una història de Tòquio que és la del Ozu que descriu no sé si recordeu la pel·lícula els contes de Tòquio a contes de Tòquio això que és un matrimoni vellet que va a Tòquio a veure els fills els fills els fan nosa i llavors ells acaben de fet els acull la Nora una Nora viuda d'un dels fills i aquella descripció s'assembla una mica sí que és veritat que la descripció s'assembla però sense doblar la Tòquia estaria sense doblar segurament clar és veritat sí bé de càmera no és la mateixa i de moviments no és la mateixa o sigui que és un altre un altre ritme un altre món un altre enfoc una altra visió però sí que aquestes problemàtiques que són en el fons profundes però que aquí les descriuríem d'una altra manera jo penso una pel·lícula francesa que descrigui el problema tant dels nens com d'aquestes noies no tindria res a veure amb això res a veure doncs tot una el cinema francès sí bueno així en global no sé què dir has vist una pel·lícula francesa tu? no jo n'he vist moltes no dic si volies comentar no que a mi sí que m'agrada jo depèn hi ha alguns que sí alguns que no això és la tot un estudi que ha fet així la Carme ella soleta de l'Irocazu Corera ho hauria esmentat de nou la pel·lícula de la que sempre parlo perquè em sembla que complementa tot el que has dit en quan a que Nadie Sabe no l'he vista jo clar no no per això ho dic jo perquè ja queda clar que Nadie Sabe és una pel·lícula en la qual tot això de la exploració del valor de la família es fa d'una manera però negativa és a dir quan manca és com dir és com si aquest director hagués dit vaig a fer una pel·lícula és del 2004 el seu quart llarmetratge perquè estic veient aquí la informació que tinc a la pantalla ell va dir vaig a fer una pel·lícula sobre què passaria si desapareix la presència del progenitor dels progenitors dels dos del pare de la mare sí la mare és una persona aquí també passa que desapareix la mare és una persona que estàs en positiu exacte doncs allà d'alguna forma és tot al contrari la mare és una persona que porta els fills a la maleta els portes a una maleta directament per no pagar els tickets d'allò porta així és una cosa super surrealista però és convincent i llavors aquesta mare en un moment determinat desapareix i els nens es queden sols llavors allà veiem tot el que d'alguna manera tu has estat reflectint en diferents pel·lícules aquesta qüestió com la família sosté la part emocional de les persones com podem trobar diferents combinacions allà el que passa és que allò s'acaba també hi ha el tema de responsabilitat també hi ha el tema de responsabilitat molt important seria la germana gran la que agafa la responsabilitat de cuidar els nens el que passa és que allà ve a dir-nos al director que el sistema tal com està muntat no permet la supervivència de l'individu sense un estament familiar jo amb això en principi no estic especialment d'acord però la veritat és que allà no diu això en aquesta que dic no, no en aquella que dic no sobreviuen en aquella no impossible simplement perquè no poden pagar les factures una cosa tan bàsica per això aquella pel·lícula és com una manifestació de dir em trobo amb la situació d'explicar que la família és així d'important de necessària i que la societat és tan complexa que no i a partir d'aquí jo crec que ha anat fent pel·lícules i jo he vist molt poquetes però totes les que t'ho has anat comentant venen a dir que ella ha dit doncs bueno anem a explorar a veure com la família sí que ja sigui per absència o per presència doncs sí que pot permetre amb unes germanes que acullen una altra amb uns pares i elles mateixes decideixen sobreviure lluitant sí, sí tota una reflexió com d'elles contemporània de l'evolució de la família al Japó en principi però és veritat que és un discurs perfectament ampliable i aplicable de Cuentos de Tòquio el el pressupòsit que hi ha allà és que el que és el que és de fraude és que els pares esperen excessivament dels fills hi ha un moment no sé si recordeu que hi ha tres que s'estan bevent tres pares que estan a la plica de l'ozo que estan bevent i que s'estan emborratxant i un va dient no, és que el meu fill és un desastre no ha pogut fer no m'ha portat allà i els tres estan i un acaba dient alguna cosa així com és que esperàvem massa dels fills clar l'evolució des d'allò fins aquí que la família era el central i que els pares tenien dret a esperar respostes dels fills la mateixa història que el matrimoni que viu al camp va a Tòquio a veure els fills i el propi tragí que tenen els fills els fa incòmodos els propis pares que és el que acaba passant però allà encara queda el nucli dur dels avis que que donen sentit i compacten aquella família en aquesta pel·lícula de la nostra hermana pequena de Correira sí han desaparegut aquest model la família té un sentit però una família que no té res a veure amb aquella en què l'Ozons descrivia la societat japonesa però l'ha transformat de forma que li ha donat sentit que és el lloc contra les noies aquesta en la nostra hermana pequena poden ser com són i embolcallades amb elles mateixes és a dir és la forma que han triat de sobreviure i en canvi i això ho trobava positiu a diferència de la de l'Ozu que té un punt de tristor dient és decepcionant el que els fills arriben a retornar al que els pares esperaven això s'acaba i aquesta nova visió aquesta nova visió s'assembla més a la occidental en general però és positiva continua sent positiva i continua sent de núcleo fort clar perquè és l'època també que està feta la pel·lícula aquesta és ara sí per això que ara allò ja s'ha superat i estem superat del tot jo crec que tampoc però bueno però vull dir que en aquella època el senyor Ozu el que plantejava era això que tu deies que segur que esperaven molt els pares de l'atenció i tal una família tan tradicional com era el monge del Japó clar i en canvi ara no esperen i la situació és més aquesta i en canvi aquesta l'altra bueno la dels nens la del Milagro ja ho era de positiva perquè la pròpia manera de ser dels nens ells busquen una solució ja en trobaran una altra en el fons bé dir-te la pel·lícula la dels nens la del Milagro la dels Trenbala que aquella era una pel·lícula amable gràcies a la interpretació dels nens amagava un fons d'una certa duresa i la que tu expliques aquesta és duríssima és d'una poètica impressionant impressionant fins i tot és una pel·lícula cíclica però bueno és duríssima és terrible és com veure la descomposició d'un grup de persones en aquell cas de nens per això per la impossibilitat d'entrar dintre de sorar de no poder sorar bueno molt bé molt bé ens ha ocupat això pràcticament 20 minuts però molt interessant algun argument cinematogràfic més jo tinc un també i després tenim la Bàrbara que no ho hem dit però que hem de parlar d'ella una miqueta suposo que em diràs moltíssimes coses perquè jo només he vist la de l'Almodó una hora parlant una hora parlant d'aquesta me n'alegro moltíssim jo volia destacar que ara s'estrenarà la pel·lícula Cegados por el Sol és una pel·lícula francesa italiana vesperon i llavors bé però està interpretada per l'Alfilms Dakota Johnson la Tilda és Winton i en Matthew és Myers llavors aquesta pel·lícula i és francesa i tota aquesta gent hi ha de tot una mica està clar que sí està basada en una història real d'Alan Pack adaptada al cinema pel nord-americà de Vincal Ghanic guiorista d'Invasión amb Nicole Kimman la qual el proper projecte és el telefilm de terror segons la novel·la d'An Simons tinc una revista aquí que posa tot el que vindrà i llavors aquesta pel·lícula la posa al costat d'una altra la pel·lícula francesa aquesta sí Jacques Jemí amb Alain Delon Romy Schneider Romy Schneider no era francesa està clar Maurice Ronet i Jean Birkin aquesta deu ser de quin any és aquesta aquesta és de l'any 69 naturalment parla de la mateixa constant a partir d'una piscina situada en una casa diríem bé clar perquè les piscines ara també però ara estan més esteses generalitzades però en l'època aquella era molt selectiu això i en Cegados de Mort agafa aquesta constant també en una casa amb una gent d'una manera o altra privilegiada una actriu cantant de rock al mateix temps que és la Svilton i llavors aquí apareix una Lola que agafo la pel·lícula de Lolita però també això és de Nabucop oi? és la clàssica de Nabucop i entre aquesta senyora que ja comença a ser gran que ha tingut el seu moment de glòria i tal i un senyor que més aviat és promotor i un altre que estaria doncs en aquest ritme de pujar doncs a dalt de tot doncs es crea una situació de com diu aquí doncs de sensualitat passions desig gelosia i fins i tot crim cosa que també passava en la pel·lícula a la piscina i m'ha cridat l'atenció perquè és un thriller finalment o què? és un thriller finalment sí de fet ve a ser un thriller o sigui no és que ho sigui tota la pel·lícula perquè en tot cas podem aclarir que el crim ens produeix pràcticament al final però sí que bueno que es podria dir que acaba com un thriller llavors tot plegat és una pel·lícula d'aquelles que a mi em va cridar molt l'atenció precisament perquè allò que diem probablement i això que tu destaca sempre molt la interpretació doncs sense acabar de de veure massa clar si és que ho fan molt bé la veritat és que t'arriben molt llavors suposo que això té molt a veure amb que amb que ho facin bé no? i bueno la recomano i més si recordeu sí si recordeu la pel·lícula la piscina aquesta que esmentava de l'any 69 dirigida per Jacques Demy el famós músic era un senyor que va fer musicals amb molt d'interès no recordo ara com es deien no? potser que era dels paraigües de burx els paraigües de burx seria una exactament és que estava mirant si aquí em venia posada la la d'això la filmografia d'ell no més aviat parla d'altres coses i bé vull dir eh és la pel·lícula que he vist ja i que s'estrenarà ara i que penso que que quedi aquí present a partir del programa sense condicions que està bé oi? que donem alguna primícia de donar en tant jo ara que parlaves d'això sempre em ve al cap quan es parla d'això de de piscines no sé em ve al cap que segurament no us en recordeu la la del barlancast no? el nedador sí però allò és diferent és diferent és diferent sí sí sí sí sí era Jacques Demy la de les paraigües de Chibur sí sí no tenim el d'èxit aquest senyor jo no jo no li sé veure aquesta gràcia comparada per exemple amb la pel·lícula Cantant sota la pluja a mi queda probablement el mot que tu has utilitzat avui per diferenciar em queda cursi no sé vull dir la veritat sí diferent sí però bé vull dir hi ha qui entén més que això i ho veu així doncs cal veure algun dia si ets capaç d'assimilar-ho també igualment perquè clar lògicament no ho diré més això eh vull dir penso que i tu què has vist Francesc? ja he vist una pel·lícula que segurament no us sonarà és que és una pel·lícula que fa com uns 4 o 5 anys que s'estava gestant i que ara està allà en una fase pràcticament d'acabament de postproducció i que ahir es va fer un bueno perquè nosaltres havíem parlat sí havíem parlat d'ella amb el programa de Montcada Ràdio quan existia Infiltrats va venir el director el Ferran Ureña i algun i el productor també que també és un dels actors que es diu Jaume Najarro i llavors bueno doncs encara se'n recordaven que havíem fet allò de promocionar-los doncs ens van convocar per veure la pel·lícula es diu Barcelona 92 és una pel·lícula de les Olimpiades està allà no? està ambientada allà a les Olimpiades està clar aquesta història està basada en uns fets i en unes circumstàncies que tot i que vam viure allò però segurament que no molta gent coneix el que sí que coneixem són els enfrontaments que va haver aquella època i més endavant però en aquella època de manera molt concentrada en els anys 90 del segle passat entre les brigades espanyolistes de l'espanyol els ultràs del Barça i el que no sabíem ben bé com anava això és la ultràs del Barça no sí els bojos nois el bojos nois sí no és exactament el mateix jo potser per això és pel que no vaig acabar d'entendre del tot la pel·lícula perquè em perdo una mica amb aquests termes a veure que poden fer el mateix però que no està anant amb la mateixa no és el mateix però que la pel·lícula el nucli de la pel·lícula la idea fonamental de la pel·lícula és explicar-te el moviment esquinge que és un moviment que normalment es relaciona amb un moviment violent amb un moviment racista però sembla ser que és tot el contrari el que passa és que en un moment determinat en aquells anys es va relacionar amb això i també es va vendre molt en la premsa que tenien a veure amb uns i amb uns altres el que destaca de la pel·lícula és que però és tipus documental no, no, no no és documental però està molt ben documental això ja és exacte llavors el que a mi em va resultar molt peculiar de la pel·lícula i no m'ho esperava és que no és una pel·lícula d'acció ni una pel·lícula que miri de ser exhibicionista en cap sentit sinó que el que fa és anar escollint uns plans uns enquadraments molt senzillets molt pocs moviments de càmera plans fixes i col·loca tres o quatre actors o de vegades dos o de vegades un i els fa dialogar la majoria de les vegades és a dir és una pel·lícula que mira de recrear per la gent que va conèixer que va viure aquella època de recrear-la per la gent com jo que la vaig viure però que no vaig saber com funcionava i encara no acabo de saber com funciona queda clar per la diferència que hi ha entre una cosa i una altra que he dit ara fa un moment i que continuo sense saber què consisteix la diferència doncs d'informar de com funcionava de com es reunien la gent era el moment en què encara moviment de terra lliure coejava una mica per tant hi ha tots aquests aspectes el catalanisme els inicis de la part així més important del que ara és l'independentisme d'una manera molt germinal l'espanyolisme per una banda exacerbat salvatge d'enfrontament directe contra qualsevol cosa que es pugui dir parlar català o d'allò parlant un castellà molt castig o molt d'allò llavors és una pel·lícula que jo hauria de tornar a veure i hauria d'informar-me millor per entendre totes aquestes claus perquè reconec que no l'he vista però això no és que la faci menys interessant al contrari és una pel·lícula que la valoro molt precisament per això perquè és molt informativa perquè vol ser reflexió i fa reflexionar molt sobre això i segurament sobre el passat i també sobre el que ha quedat d'allò que segur que continua havent aquesta en tot cas no és igual ja exacte en tot cas ha canviat ha evolucionat cap a altres camps jo penso que això dels grups a mi també a mi també em va apassionar em va apassionar quan per exemple fins i tot allò de una gran història de mort home dels americans com era era Amèrica no? no es deia allò ara és que no me'n recordo bueno el Travolta i la d'allò no? ah ah valent era una per exemple sí però aquesta sí que passa per sobre de tot el que representen organitzacions confrontades estaríem amb aquella altra que hi havia aquella aquella lluita de cotxes o sigui allà ja hi havia dos grups per exemple sí és veritat però no me'n recordo ara com es diu tampoc la pel·lícula és gris és així com la que em surt també ara però és veritat aquesta era més igualida més d'això però n'hi havia una que sí que parlava d'aquesta realitat fins i tot aquella del psiquiatre ai aquell l'ensenyant de això de filosofia de hòstia estic amb els noms avui que Déu-n'hi-do no? d'Alemanya vols dir? no aquesta americana també que també parlava de grups organitzats i tal no? Nicola Ray també va va parlar d'aquesta història els muts o els huts i els els mots i els altres sí seria una cosa molt similar quan jo he vist alguna pel·lícula en aquest sentit doncs la veritat és que sempre m'he quedat pobre d'interpretació i que és el que tu estàs dient ara exactament el que jo destacava el que em va passar llavors és clar vull dir el que està clar és que aquests moviments jo penso que el que sí que ens hem de quedar és amb el que tu acabes de dir aquesta radicalitat en la qual es mou en aquests grups això és veritat no? i els els bojos nois era fins va arribar a ser fins i tot la vergonya del propi culer no? perquè jo m'hi havia trobat i els ultrasurs eren del Madrid no? del Real Madrid sí després l'última anècdota va ser els de l'àtic Madrid que va haver-hi aquell bueno aquell amor fins i tot no? i els les blanquiazules també era una altra les brigades les brigades o sigui que això és una cosa que esclar com que hi havia una radicalitat un comportament desafiador i provocador lògicament els equips s'han hagut de desfer de tot això de tota manera ara tornen a crear la grada de culer vull dir això és real sí sí ara tornen a fer-ho això no? i esclar suposo que serà amb la base de violència això és el que espero que no perquè sí perquè ja s'ha superat allò i en tot cas ara ja podem tornar a intentar doncs una grada animadora per dir-ho d'una manera la qual els joves doncs no es cansen mai i poden estar saltant tot un partit en canvi si m'hi posen a mi segur que no vull dir llavors doncs això se'n poden atrevir per què? perquè s'ha superat una mica tot això de tota manera jo voldria deixar que en el present hi ha uns uns títols concrets pintats amb grafit per aquí i per allà de Can per exemple seria un i suposo que això també és identificador l'identificador d'algun grup m'agradaria saber-ho la veritat que sí d'això no se'n parla mai exacte i per això aquesta pel·lícula i la pel·lícula aquesta la intenció és d'escriure d'escriure-ho sense posicionar-se o es posiciona o què fa? en principi no en principi no és a dir és una descripció de l'època dels personatges a més veritablement són les catacumbes de Barcelona de l'època ambientades sobretot en el barri La Berneda que se'n parla molt d'això com mitificant-lo també una mica i pràcticament Barcelona desapareix és a dir és el que hi ha a sota a les cases la gent tancada amb totes les parets col·locades amb signes identificatius d'un moviment i d'un altre la gent mirant de trobar maneres de finançar-se per concerts radicals que no surten no tiren endavant perquè no hi ha un teixit que allò pugui és a dir és tot com molt fort molt desesperant i llavors tots els protagonistes són joves sí sàcticament tots són gent jove i bueno vivint situacions molt radicals jo diria que la pel·lícula que tu ara estava buscant ja un moment mentre parlàvem sí que és gris sí que és gris on estan les carreres de cotxe seria website story també website story ah una història d'amor ja ho he dit una vegada d'amèrica website story sí allà teníem els dos bancos però sense de rivalitat i prou què és de barris de conceptes culturals en canvi els mots i els rockers aquests jo ja els vaig veure i amb quina pel·lícula era era una pel·lícula amb que hi havia un grup cantant que era el principal i allà es reflectia tota aquesta rivalitat per dir-ho d'una manera quadrofènia això això quadrofènia molt bé ho hem deixat clar al final bueno més o menys i bueno la pel·lícula aquesta ja dic falta retocar algunes cosetes i no era un passipart que la gent digués si li agradava o no però bueno al final va resultar que una mica sí i llavors li faltaven temes de so també que s'havien de millorar és interessant a mi m'agrada molt veure aquestes pel·lícules amb aquest estat i llavors després el tema de la distribució és un món debetablement complicadíssim però ja el cinema és girona perquè això va ser allà és el cinema que està treguent aquestes coses que posen una pel·lícula a una hora determinada a un dia concret de la setmana i qui vol anar a veure la va a veure i si va prou gent doncs la tornen a posar és a dir no són horaris concrets a les 8 per exemple oi ho passen per exemple és a dir que ignora aquesta bueno sí de vegades són segons com complicades però bueno parlem una miqueta ni que sigui de manera testimonial però de manera però és molt fàcil de l'hora de la Bàrbara Lenni es pot estar parlant o 5 minutets o molt de temps i ara a partir que ja sabreu qui és i que la tindré una miqueta més present us fixareu en ella de la Bàrbara Lenni Bàrbara Lenni la idea fonamental era avui fer un procés de deificació d'aquesta actriu per la meva part vull dir jo la tinc absolutament idealitzada i m'agradaria així un momentet posar unes paraules d'ella perquè David Tomàs que ha estat aquí en el programa va fer-li una petita entrevista allò es va atrevir perquè l'altre no es va atrevir és una persona que la veus de la Bàrbara Lenni i no t'acabes d'atrevir perquè ella és reservada ella es fuig una miqueta mireu aquí la tenim escolté un momentet aquest és el David Tomàs parlant amb ella a veure si sent prou bé després de Magic Arbel vols parlar otra vez amb Pedro Hernández el productor Las Fúrias ¿nos pots explicar un poco el rodaje com ha sido o treballar otra vez amb el equipo de producció de Magic Arbel? Pues... muy divertido es una película pur coral que transcurre gran parte de la película en una casa en Navarra entonces imagínate lo que ha sido el rodaje he estado todo el equipo junto en unas casas durante un mes bueno hi ha molt soroll però volia que sentís una miqueta la seva veu perquè identifiquéssiu aquesta manera de fer que ja si la veiéssiu doncs encara més perquè bueno és allò que us dic molt divertit m'ha sorprès això la veritat vull divertir com s'ho van passar ells a l'equip de rodatge no però aquí parlava ja de la següent pel·lícula que havia rodat que ella ja està treballant a França d'alguna manera la història d'aquesta actriu que a mi m'ha sorprès perquè no recordava que havia protagonitzat una pel·lícula que ja va ser ara fa molt de temps i jo vaig anar a veure al cinema el món del Mendari que es diu Obava que segurament recordareu jo no jo no de fa una bona colla d'anys potser quinze anys o així doncs el que em crida l'atenció d'aquesta pel·lícula és que ella el 2005 és Obava ella doncs mira deu anys com a protagonista el que fa el Montxo Armendariz és donar-li una càmera de vida Lourdes es veu que és el personatge que ella interpreta exacte doncs és una càmera ella és ella i la seva mirada és a dir Montxo Armendariz ja va ser molt hàbil per saber que aquesta dona tenia alguna cosa especial i el que fa és dir-li vinga posa una càmera que és d'aquelles que ja no es veuen amb una pantalleta en una càmera videocàmera allà de fa uns anys i ella va investigar en el Supor Balnatal a veure què ha quedat d'allà i si ella doncs pot identificar-se amb els sentiments que encara conviuen allà i aquí Barbara Lenni és ja la protagonista és a dir pràcticament des del començament i la veritat és que sempre que ha aparegut en una pel·lícula després va fer amb el Felipe Vega Mujeres en el Parc que és una pel·lícula molt independent molt minimalista la veritat és que és una pel·lícula dificileta de veure Los Condenados amb l'Iñaki i la Cuesta també la va agafar de protagonista i va parlar sobre el món dels exiliats una història també l'Iñaki i la Cuesta ja la coneixem és l'Iñaki i la Cuesta és també un director independent per definició anys més tard va fer un dels papers de Trece Rosas era una de les Trece Rosas que també és significatiu que ella sigui això i de mica en mica es va manifestar en això com una actriu que destacava per la seva bellesa per la tranquil·litat dels personatges però per una profunditat que Carlos Vermut i això és el que volia destacar en un moment determinat va veure en ella la protagonista de Magical Girl la única protagonista possible jo no em puc imaginar i aquí veia el procés que us deia de deificació no em puc imaginar cap actriu que pugui fer el que ella fa a Magical Girl és a dir un personatge en principi desequilibrat amb un equilibri però que al mateix temps el que fa és demanar atenció per ella i al mateix temps de donar tot el que els altres demanin per acomplir els somnis dels altres per dir-ho així és una persona que no té una consistència pròpia per si mateixa sinó que és com un teixit que cadascú que viu amb ella que conviu doncs se sent atrapat per aquest teixit com una teranyina però ella mateixa també es deixa atrapar una aranya que es deixa atrapar per la teranyina dels altres Magical Girl el títol no té res a veure el títol si la recordeu jo no l'he vista és un personatge de ficció de manga japonès que fa que una noia condicioni completament la vida del seu pare demanant-li un vestit que és caríssim i quan ja té el vestit a més a més li demana el ceptre el complement del vestit i això fa que el pare hagi de buscar el que sigui per aconseguir allò perquè la nena està malalta de leusèmia llavors en principi potser li queda poc temps de vida és una història duríssima minimalista però llavors apareix Bàrbara Leni com a la persona que ha de treure ha de solucionar aquest problema del pare aconseguir-li uns diners veiem una part de la seva infància on no és ella on no és la Bàrbara sinó una nena més petita que té com a professor el José Sacristán i allà ja veiem com actua ella ella actua deixant un senyal i amagant després llavors el José Sacristán ja veiem que com a professor va quedar en el seu moment completament atrapat per aquesta teranyina el veiem que surt de la presó no sabem per què és una pel·lícula que suggereix suggereix però l'espectador veritablement no sap res del que ha passat però es queda completament enganxant veient que allà hi ha uns condicionaments brutals i això tot això ho porta ella José Sacristán per suposat també com a actor enorme que és i en aquest moment quan fa aquesta pel·lícula que és el que us comentava l'altre dia que va donar-se la casualitat enorme que a mi no m'havia passat mai jo crec que és difícil que passi que sense saber-ho vaig veure tres pel·lícules seguides d'aquesta actriu perquè les havia estrenat en el 2014 que va ser l'any una mica en què ella va explotar com a actriu Màgic Alguer Estela Cadence i El Niño i Llavors era molt curiós perquè Màgic Alguer és la pel·lícula com us dic absolutament fascinant vull dir pocs directors poden comparar-se amb Carlos Bermud amb una conceptualitat com aquesta pel·lícula podem parlar doncs mira els que us imagineu un Inman Berman un Lastrier no sé un Vasolini anem per aquí no, no, no això no discuteix ningú qui s'ha posat a analitzar la pel·lícula si mireu el d'allò i això no m'és veure simplement és veure la pel·lícula i dir com ha pogut fer aquest home això i és començar a preguntar-te en part per què ha tingut aquesta actriu i en el moment que fa sobretot aquesta pel·lícula d'alguna manera i és una afirmació de David Tomàs però primer ho vaig trobar també exagerat vaig pensar també el mateix que tu no t'esveris David però és que després és veritat d'alguna manera se li queda petit se li queda petit al cinema espanyol llavors què fas després de fer Màgic Alguer què fas? has de buscar altres camins i ara ella està a França després potser anirà a Corea jo què sé hi ha una triu comparable amb aquestes actrius que ens fascinen una mica una Isabel Oper una no sé una Juliette Vinós a veure salvant les distàncies perquè Juliette Vinós ja té una filmografia de no sé d'escenes de pel·lícules i ha fet unes barbaritats que ens tenen absolutament garrat i bat de la emoció però va per aquí aquesta dona jo crec que té un futur completament entusiasmant i que hem de seguir-la hem de seguir-la perquè és veritablement fascinant i amb això ja estem acabant amb un minutet que queda doncs podem dir que la setmana que ve tractarem el tema sí la setmana vinent tenim un tema molt especial de Joan Morros que consisteix en parlar de les 10 millors pel·lícules de la història del cinema m'imagino que podrem cadascú elaborar la nostra llista i així fer una tertúlia completa amb la personalitat i la manera de fer i de veure el cinema de cadascú així que això és tot per avui totes les estrenes que es puguin produir les més interessants que hagin vist i amb l'alegria que cal oi? molt bé que vagi molt bé bona nit fins la setmana vinent a