De Malick a Godard vs Allen: debats i crítiques

Bona nit Bona tarda, amics. Què tal? Hola. Hola a tothom. Estem aquí amb més companyia de l'habitual. Sí. És l'hora de sempre. El que passa és que en aquestes èpoques diem bona tarda, després diem bona nit. Sí, clar, perquè varia el clima i la llum. I a la variació de temps de la llum. Què? Com esteu? Gràcies, home. Ben trobat. I tant. I a més, amb els lleures fets. Només has vist aquesta? No, no he vist més. No gaires, eh? Perquè ja sabem això dels estudis com funciona per acabar, per acabar ja... la carrera, que es diu. Les has triat, o sigui, són les últimes... No, són les últimes, eh? Són les últimes. Les que recordes bé... Vull dir, he vist coses tipus fama i tal, bueno, dels anys 80, que és simpàtica, i coses que a mi em fan gràcia, d'allò de... He vist el Superman, les quatre del Superman, per exemple, però bueno, aquestes coses... no les comentarem perquè ja està bé. Tu dius que ho acabes de dir, no? Unes coses que et fan gràcia i d'altres que són molt bones, no? Sí, sí, sí. No, clar, a veure, ojo, eh, amb Supermanú, que està molt bé. Ara, el 4 està rolífic. Ens ho veiem, ens ho veiem. No, a veure, és el que diem sempre, no? Vull dir, jo crec que al cinema és com tot. Hi ha coses que t'has de creure, coses que no te les creus. Però, bueno, però és simpàtic, no? Jo crec que és una pel·lícula que va marcar època, va marcar una tipologia de cinema. Jo estic d'acord amb el cinema. T'ho has de passar bé. I tant. I encara és curiós que amb aquestes pel·lícules que són ja dels anys 80 i que tenen aquest regust, doncs sí que trobes coses encara que dius, bueno, home, t'has de posar amb la tessitura de l'època, però que estan prou bé els efectes i la intencionalitat i la gràcia dels, no sé, que hi havia en aquella època. Jo crec que això s'ha de recuperar, no? Clar, són períodes molt fumuts. A igual que mitifiquem els 50 i els 60, potser a vegades, perquè és un estàndard molt concret, Als 80 hi ha un tipus de moda, la forma de vestir, la forma d'ambientar els espais, que sembla que sigui més carrinclon, no? I això ens dona aquesta sensació a vegades. Avui dia és més carrinclon. És això que passa, no? Però bé, deixat davant de certes coses, doncs jo crec que s'ha de tenir en compte. I això passarà també als 90, eh? Vull dir, després dels 90 es passaran de moda, i les 2000 també, vull dir, d'aquí 20 anys es veu això. Però si jo t'estava comentant, fora de micròfon, aquesta de la introducció de la pesca dels salmonets, I és que rinclona, és d'ara, és d'ara, o sigui que això no té edat. No, a veure, la llàstima és el que comentàvem, que aquesta pel·lícula és del Lars Hallström, i aquest senyor ha fet coses molt interessants, i allò de les normes de la casa de la sidra i tal, que tenia més consistència. Però bé, jo crec que m'ha tingut aquest to una miqueta més melós, una mica ensucrat, d'aquesta tendència a fer. No n'he vist 4 o 5 d'aquesta setmana, de pel·lícules. Sí, sí, va estar ensucrat. N'hi he vist 4 o 5 d'aquesta setmana i totes són molt fluixes. Incluso n'hi ha una que passa el mateix que a tu, que és del Por fin Solos, que em sembla que va ser en aquest divendres, que és de l'Aurens Casan... Ah, però aquesta és la... El Ryan Keaton, el Kevin Kline i el Richard Hankins, que no sé si recordeu que és aquest que havia fet. The Visitor és un actor que quan el veieu el coneixeu, perquè l'heu vist en milions de pel·lícules. Aquesta vegada l'hem mirat que havia fet 100 pel·lícules, però per tant l'hem vist moltes vegades. Però és que l'Aurans Casden, que havia fet, no sé si no recordeu, una cosa que es deia El turista accidental, que era extraordinària, era molt guapa. Segurament d'ell és la millor pel·lícula, segurament també perquè estava basada en una novel·la de la Anne Tiller, Això és tan dolent, tan miserable, tan superficial, tan trivial, tan anodica, dius, jo no entenc com dimonis... La Diane Keaton. La Diane Keaton, dius, pobre Diane Keaton, li fan fer unes coses, li fan que es trasprestigen tots els actors bons que surten. Perquè el tio suposo que té un nom i ha triat actors de qualitat que han trebat per ell. Per salvar-la. Per salvar-la. Però no salven la pel·lícula ni així. Però ja és complicat que ho faci malament, eh? No és un problema de fer-ho malament. La història és tan dolenta que no s'aguanta per cap banda, no? Però és que a sobre n'hi ha un altre que ha estrenat, i jo ja deixo que vosaltres, que és la de l'Ancaneus i la llegenda del caçador. Però aquesta la crítica la deixava bé. També és la Vanguardia. Potser la Vanguardia. Pagaria la promoció. No sé si és pitjor que l'anterior. Superficial, trivial, insubstancial, buida, anodina, plana... Què més pots dir? L'únic que està bé... és aquesta, la Charlie Theron. Perquè l'altra, que és la nena que feia els vampirs i tot allò, no té expressió, no sap moure's, és guapetona, però és tonta. No té massa futur. No té futur, aquesta nena. L'altra sí. Però és que tan insustancial, tan tonto, tan plat. És per sortir mitja pel·lícula. Ja us heu enrotllat i no presenteu ni la Rosa Maria, ni presenteu a ningú. Avui tenim problemes de micròfons perquè els micros han desaparegut i no sabem. Hi ha aparegut i jo li he tret el joc a la Rosa. Hola, Rosa Maria, estàs allà? Estic aquí al costat del francès. I tant, se't sent una mica baixa. Sí, puja des d'un altre punt de vista. Puja-li una mica el so. Exacte. Es veu des d'un altre punt de vista. És millor o pitjor? No et veiem. És diferent, eh? Això sí que és bo. Bé, doncs bé, després d'aquesta... Francis, tu ja has dit hola. Bé, sí, jo, a part de dir hola, el que vull dir és que d'aquí una miqueta, si us sembla, bé, sempre dic aquesta fórmula i després em dieu que no us sembla, però parlarem de l'àrbol de la vida, perquè aquest divendres es passa en el Cineclub Utopia, han tingut aquesta valentia, diria jo, de programar aquesta pel·lícula i d'aquí una mica parlarem amb el Sergi Errada, Ja fa temps que no és així. I així que prepareu les eines, esmoleu una miqueta les eines per parlar de... Això de valentia deu ser cosa teva, eh? Jo no crec que s'hagi de ser valent, eh? Jo crec que sí. Ara ho acabem de matisar. Acabarem d'escoltar a veure què diràs avui amb això. Benvingut a Rosa, també, doncs, Carme, Joan, el Xesco i jo mateix, el Jaume, doncs, aquí fins a les 9 del vespre per parlar de diferents pel·lícules i avui tornem a tenir, doncs, això, la llista del Xesco, no? Sí, vinga, va, per canviar. El viatge al·lucinant al fons de la ment. Una pel·lícula de Ken Russell. Francament, m'agradaria parlar alguna vegada de Ken Russell i que tingués consistència, perquè crec que és un realitzador molt potent, molt. Jo l'hi he seguit una miqueta. Jo vaig veure allò de les dones enamorades i la passió de viure, la vida de Tchaikovsky. I em sembla que és un director magistral, molt de l'època, és un director que té tendència a recercar la psicodèlia, a buscar una moda, una tipologia de cinema molt concreta, però a la vegada amb un contingut molt clar i molt potent. Jo volia dir també... Un gran muntador, eh?, tot sigui dit. Sí, exacte. Paral·lelament al que tu dius, nosaltres, la setmana passada, no sé si és que ja pensàvem que vindries o què, segur que creiem això, volíem tocar el tema de la modernitat de l'homosexualitat. En definitiva, com s'ha desenvolupat a dins del cinema i com veiem avui, no? Jo penso que el senyor Kent Russell és un senyor que ens aporta... Molts elements d'aquests de l'època. És molt llibaral. Del 1900, vull dir, sí, però ho toca. Amb el tema d'aquesta peça de la passió de viure, ho toca perquè Xacops, que evidentment era homosexual i a partir d'aquí entra molt directament. Però té una facilitat d'aquest senyor, per el que diem, per presentar els sentiments, però en aquest cas d'una forma molt directa, molt clara. Té obsessions molt marcades, la presència sempre de la imatge del crucifix, de Cris, sempre porta elements religiosos, i aporta també elements sexuals prou clars i prou evidents. És un director molt lliure i planteja unes teories que són molt interessants. El que no sé és per què ha desaparegut, no? No ho sé. Va fer moltes pel·lícules als anys 80 i després... Sí, exacte. Hi havia un altre l'any 84, no? Ara, Déu meu, a mi que vaig pensar per dir-lo, que em vaig xocar i dir, aquest senyor ha fet aquesta pel·lícula, no sé si és la passió de China Blue, una cosa d'aquestes, que dius que realment era una cosa com diferent... I aquest en concret, clar, són anys 80, no? És el que diem. Estem a l'any 80 en concret. Clar, fer psicodèlia, visual, més que una altra cosa, ho fa. Ho fa perquè planteja, clar, estem parlant d'un viatge alucinant al fons de la ment. Ja, ja, ja. Estem parlant d'aquest límit, no? De com arribar als límits de la ment, no? Que ho deixa molt clar, de forma visual, no? Però bé, la pel·lícula en si, a veure, és peculiar, és curiosa, és potser el més estrany que jo he vist d'ell. L'altre eren temes... costumistes, temes reals, que els donava la seva empremta, la seva forma de fer. I això juga més amb el tema de la ciència, amb el tema de l'antropologia, de com arribar fins a la mutació física mitjançant l'esforç mental o els límits mentals, no? I bé, acaba de ser una pel·lícula també una miqueta gore, fa aquesta combinació, no?, de pel·lícula-acció. Estava molt als anys 80, molt el logo americano en París. Ja, ja, ja. Estic dient bé o estic que em barreja en dues pel·lícules. Bé, Vull dir que... És l'època. L'època aquesta, no?, d'una mica, doncs, disfressar la gent, no?, i fer una miqueta això. Però, a veure, la película, si s'aguanta molt bé, és William Hart, vull dir, que aquí porta la pel·lícula, i a part d'això, és un William Hart que està molt... que ho fa molt bé. Fa molt bé, fa molt bé l'actor. Això sí. Molt bé l'actor. El Submarí de Bocham Peterson, un altre realitzador que també ha tingut de tot, no? Sí, sí, sí, sí, sí. Ha fet coses... Jo això del submarí no hi he vist mai, ho sento. Potser per mandra, perquè és molt llarga, i a més he vist la versió del director, que són quatre hores de pel·lícula. Això és magnífic. Jo també l'he vist. Desbot. Impressionant pel·lícula. Com pots fer quatre hores de pel·lícula dins d'un submarí i que no es faci... No cansa, no cansa. No cansa en cap moment. Diuen que és la seva obra mestra. Totalment, no sé cap mena de dubte. A més, com vola la càmera per dins del passadís aquí tan estret, bum, amunt i avall, no? Com ho fa tot de bé? Què veu present a tot? Els actors, clar, són actors que, evidentment, són alemanys i tal, i són coneguts d'aquests, que alguns se diuen, ah, d'aquesta em sona, però, clar, no ho ubiques, no? Pots ubiques, no sé, amb directors d'allà, però vull dir que no. I bé, però és que la pel·lícula, clar, és el que passa dins del submarí a la Segona Guerra Mundial, si exacte, no?, alemany, no?, i el que s'ha succeint. Però hi ha moments d'autèntica tensió. Quan vas sentint el sònar del vaixell, com vas apropant per llançar els míssils, i vas sentint tots ells espantats suant, baixant a 200 metres de profunditat i ve sent com tota grinyola, no?, perquè, clar... la pressió pot fer rebentar, com surten els cargols de les parets, vull dir, disparats com si fossin bales, i com el sentinel, pum, el so, com va arribant, i quan cauen les bombes, és que ho fa de conya, vull dir, fa tremolar tota la pantalla, és que és espectacular, espectacular, i al final és magnífic, al final, vull dir, després de tanta lluita, aconseguir salvar-se, quan surten, és curiós, quan surten a terra, quan surten a fora, per dir-ho d'aquesta manera, i ja són... I no és claustrofòbica, o sí? Sí, molt, molt, molt, moltíssim, moltíssim, moltíssim. I llavors quan surten a fora i llavors quan ja els fan honors i tal, és quan llavors els carreguen, perquè hi ha un atac anglès i llavors els carreguen a tot Déu. És curiós, no? Però està molt ben parlat. I la tercera és l'estany daurat, una pel·lícula de Mark Riddle amb Catherine Hepburn, Henry Fonda, Jane Fonda. L'última, l'última de tots dos. Bueno, és que què es pot dir, no?, de Catherine Hepburn, es pot dir de Henry Fonda. Tot i així ells ho fan bé fins al final, salva la pel·lícula, si no, no es podria fer. Sí, clar, la pel·lícula és una pel·lícula del Mark Riddle, vull dir, que hem de dir d'aquest senyor també, no? Però és una pel·lícula amable, però ells dos l'imprimeixen. Sí, però molt, molt. A ella se li veu moltíssim, ja el tema del Parkinson, no? No li fan primers plans perquè ja és un moviment constant, imagino que això no sé, aquestes normatives tampoc. La gent fonda és molt curiós perquè això no és una de gent, no és la realitat, no serà la mateixa dubteria, però jo vull recordar que es deia que va ser el moment que es van fer... La gent fonda fa de filla d'ellós, que realment es torna a retornar perquè Henry fonda i gent fonda s'han barallat durant molts anys, i va ser el moment del retrobament. real i a la pel·lícula perquè a la pel·lícula juguen que es porten malament i al final es retroben perquè ella ho fa bé però és que el Henry Ford fa un paper irònic, de persona que està passada de la vida, de tot. A mi que m'has de dir, a més li posen allà un nen de 13 anys. I amb el nen. És brutal, el nen és magnífic, eh? El nen està molt ben trobat. Però tenen pel·lícules que tenen aquest regust que dèiem, estan una miqueta passades de moda, aquestes il·luminacions, aquests flus que dius, ui, on veus, senyor, veus allà l'estany, i uns reflexes, i dius, apà, Això que és, no? Tot tan maco. Tot tan maco. Però està bé, està bé. I per últim anem a parar ja les estrenes que tenim... Quina és la que tens, tu, Carme? Ah, jo tenia el professor Lázaro. Ah, mira, jo també l'he vist, aquesta. Ah, sí, jo també l'he vist. Aquesta també tenim Chronicle. Sí, no, jo Chronicle vull dir dues coses molt ràpides i ja em palmes tu i cap problema. Chronicle és una pel·lícula que jo he trobat per algun lloc i tal, recent... i me l'havien recomanat. És una pel·lícula molt peculiar. Són uns nois... El plantejament és com fer una pel·lícula, projecte de la bruja d'Ebler, ja tornem-ho, quin rotllo una altra vegada, la càmera a l'ombre i tal, què està passant aquí, amb un grup de joves. Un grup de joves que un nano vol gravar la seva vida, comença des d'un punt de vista molt concret perquè resulta que el seu pare li pega i tal, i ell agafa aquesta càmera perquè vol reflectir el que passa al seu voltant. I a partir d'aquí se'n van a una festa d'aquestes joves, una rave party que es diu, i amb dos amics veuen més del conte i entren dins d'una mena com de cova, no? Ell va amb la càmera sempre arrossegant, eh? Vull dir, és aquest concepte de la càmera subjectiva a l'ombro i deixa de gravar, no sé què. I llavors entren dins d'un lloc i allà hi ha alguna cosa, pum, un moment sense ficció, que de cop i volta toquen, és com si fos algo extraterrestre, algo fora del món, algo diferent, fora de lloc, i la pel·lícula fa un canvi al 100%, i des de llavors es converteix en una pel·lícula de sense ficció, de poders, de com digui la parola que vulguis. M'encanta aquesta pel·lícula. L'has vist? Sí, sí, sí. Oi que és una passada aquesta pel·lícula? Està molt bé, està molt bé. Llavors hi ha aquest canvi tan salvatge que a partir d'aquí comença a treure la quinèsia, a moure les coses, però arriben fins al límit que un d'ells es considera l'amo del món, arriba a aquest límit, només des d'un punt de vista molt clar, del depredador no sé què, i li fa un estudi molt potent. I acaben baralles com si fossin allò de los cinco fantásticos. Jo diria que és una de les pel·lícules modernes de superherois. Més ben fetes, i amb més gràcia. Superherois d'aquests que no són els habituals de Marvel, etcètera. Hi ha escenes espectaculars. I al cap i a la fi estan parlant de l'adolescència, d'aquests poders que de cop les persones tenen en una edat determinada i que se senten els amos del món i ells ho porten. Jo diria... És recent la pel·lícula aquesta, no? Sí, sí. Fa un parell de mesos potser que va sortir a la cartellera. A mi se'm va escapar i la volia tornar a reveure. Jo no la vaig veure. Però és una sorpresa, eh? Home, no és que té una gran qualitat, és a dir, no és una pel·lícula d'autor, però no està malament, eh? Jo diria, perquè hem anunciat al començament del programa que tindríem aquí a Sergi Rara per parlar del Cineclub d'aquesta setmana, però és possible que Sergi hagi vist també aquesta pel·lícula. Sergi. Hola, molt bona tarda. Has vist Chronicle? Sí, estem parlant de Chronicle, no? Sí. Què tal? Què et va semblar? De fet, jo crec que és la pel·lícula d'imatge real que més s'apropa a una adaptació d'Akira, Ah, sí, mira, perfecte, la comparació. El que s'han fet, no? Sí, senyor. De fet, s'està pensant, des de fa un temps volen adaptar aquí a l'imatge real, i jo crec que ha d'anar una mica per Chronicle, no? No sé si aniran per aquí, tant de bo, tant de bo. Estic molt d'acord amb el que dius, sí. Sí, sí, sí. Doncs bé, hem entrat així amb tu, Sergi, perquè parlàvem de Crónicle i a mi m'ha semblat que era... Bé, tu la veritat és que veus de tot, sobretot a Sitges, que veus com centenars de pel·lícules en dues setmanes, però jo crec que aquest gènere segurament és un dels que a tu t'agrada més. Sí, a mi el cine va fantàstic i sense ficció, terror i tal, a mi m'agrada molt. I en canvi aquesta setmana, o potser ara tu em diràs que sí, que també enllaça amb això que estem dient ara del cinema de ficció Passeu, el cinema Club Utopia, una pel·lícula que en principi estaria en les antípodes de tot això. Sí, realment sí, però a mi també em va encantar, eh? Jo soc un gran defensor de la pel·lícula que projectem aquest divendres, que ho podem dir, no?, que és l'arbol de la vida del Terrens Màlic. Per aquí també, eh?, defensem? Sí, aquí uns quants de fer. Uns quants defensem, eh? I per mi és una obra d'art. I tant que ho és. Potser tenen a punt. Però és una obra d'art internacional. Tota la roda del món. De fet, a tota la gent que m'està dient... Si hi ha una pel·lícula que s'ha de veure en pantalla gran... Sí, sí, sí. I tant. Segur, segur. Sí, aquí hi ha més poètica. Sobretot la primera part, la primera part, sense una imatge... potent, té molt menys sentit, eh? Jo et faig un resum ràpid a tu, Sergi, i a tots els oients perquè sapigues l'opinió de tots. Ho podíem fer així, interactiu, però ja veureu que anirem molt més ràpid. El Cesco pensa que és una catedral del cinema. que és una oració i que no hi ha una pel·lícula que la pugui superar, doncs Jaume també la veu com una obra mestra al cap i a la fi. Carme, no me'n recordo, me'n recordo. Què penses de la pel·lícula? Em dono pas. Doncs a mi em va agradar, no sé si li diria catedral, perquè la catedral és molt potent, però a mi em va agradar. A mi s'ho va fer curta, eh? Ah, això no. Però jo vaig parlar de la catedral de les seves obres, de Terrens Bàl·lics. Ah, val. Sí, sí, sí, claríssim, molt bé. El Joan li va canviar la visió del cinema directament. Exactament, exactament. Ara veu les pel·lícules de manera diferent. Jo gairebé marxo del cinema, però no vol dir que no m'entengui que la pel·lícula... I la rosa, que és una pel·lícula. I la rosa, que la tenim aquí. El que veiem des d'aquí... No ho sabem. Estic avui en el control, jo. A veure, a mi també em va agradar. Reconec que és una pel·lícula una miqueta estranya perquè respecta molts sentiments, però és molt interessant. Té aspectes que no t'esperes, eh? Penso que val la pena. És una pel·lícula molt poètica, no? Molt poètica. I va des de lo... L'infinit, no?, des de l'espai fins a el concret, no?, fins a la vida d'aquesta família i d'aquest nen que després es fa gran. I, clar, és que toca molts temes molt complexos, no? Per això també una mica l'estructura de la pel·lícula. Molt bé, molt bé. I l'actuació del Brad Pitt el trobo magnífic en aquesta pel·lícula. De lo millor que li he vist. Tot i així, jo cada vegada el poso més alt, el Brad Pitt. És que el Brad Pitt és un gran actor. Sí, al principi és un guapito i prou, i realment és un gran, gran actor. Però és que en aquesta pel·lícula... dona un cos al personatge que si no ho fes ells ja se va sortir el paper de xuleta en el curioso caso de Benjamin Button fa perfecte i a Monibol també A Monibol també, senyor. Ho havia de dir. Sí que ho fa bé, sí que ho fa bé. Va molt bé. Després compararé Monibol amb una pel·lícula que he vist aquesta setmana. Ah, sí? Bé. Sergi, jo deia al començament del programa que era una proposta valenta, la de posar a l'arbre de la vida, perquè fins i tot va haver un cinema d'aquí, de no gaire lluny, d'aquestes contrades que es va atrevir a retornar els diners. Sí, sí, sí. Perquè no era la pel·lícula que la gent s'esperava, anar a veure una pel·lícula del Brad Pitt. Però ara ja tothom ho sap. Jo crec que ara ja és diferent. Clar, a mi, abans hem parlat amb els vostres companys de la penya del morro. Sí. M'han preguntat si farem el mateix, oi, que no l'hem fet mai. No, no, no. Això no és un multicine, és que la gent veu la porta al rapid i es pensa que veurà de passió o no sé què. I, no sé, la gent que vingui, si s'ho passa bé, perfecte, és la idea, i si no, doncs ho sento molt, no? Però com és possible que et preguntis si fareu el bastí? Però és que jo no comprenc tant, tampoc, aquesta pel·lícula. És a dir, és el que diem, no? Jo crec que el públic, que li agrada al cinema, ha d'entendre el cinema de totes les formes possibles, no? Jo crec que... Però s'ha de reconèixer que l'entrada no és dura, no? Però hi ha moltes pel·lícules que són més Si volem parlar de Tostón o pel·lícula no dinàmica en un principi, n'hi han de molt pitjors. Però ajudem a les persones que pensen si aniran a veure-la. Com han d'enfrontar la pel·lícula? Com han d'enfrontar-se? Jo crec que si considerem els cinemes, els que ens agrada el cinema, com el setè art, jo crec que de les pel·lícules dels darrers anys que més s'apropen a ser una obra d'art, és aquesta. Sí, senyor. És que... Jo trobo que hi ha una part de la pel·lícula que destacaria que és quan hi ha la relació, diríem, conflictiva entre el Brad Pitt i el seu fill. Jo penso que allò li dona molta força a la pel·lícula. Penso que és una part... Però és una part, crec jo, vull dir... Bona, comercial, comercialment bona. L'altre és més poètic, més artístic, més... Vull dir que la gent no esperi que tot serà una cosa poètica, expressionista, visual, festa de colors, no? No ho és. Hi ha un contingut, vull dir, que plantegem les dues vessants, no? Després, un període de curiositat, la pel·lícula es va gravar sense filtres, tan sols amb llum natural i sempre en càmera a mà, no?, o la famosa estericam. Sí. Això és un detall d'interès. I una altra cosa és que al Terrens Màlic no li agraden els efectes espacials que es fan ara per ordinador i va contractar el responsable dels efectes espacials de 2001. Ostres. Per la primera part, per el primer tros. És possible. I van carregar els efectes espacials de la pel·lícula. Ostres. Doncs són dades, la veritat, molt interessants. Una cosa molt també curiosa, per si no ho sabeu, és que a Mel li agrada improvisar molt i rola moltes tomes d'una mateixa escena i finalment, doncs, bueno, munta d'una forma que és una nova creació de la pel·lícula. És a dir, després que hi ha un guió... i una història, el que sigui, ell després, com quedés molt present, diríem, la combinació, perquè la música també és excel·lent. La combinació de música amb les imatges és extraordinària. Tota aquesta combinació s'hi passa moltíssimes hores a la sala de muntatge, trobant la solució millor, i a vegades agafen només un fragment d'una peça, d'un lloc... i que ha rodat inclús a llocs diferents. És a dir, és un senyor molt perfeccionista, diríem, perquè es passa moltes hores treballant-hi. De fet, la primera versió de la pel·lícula durava més de 4 hores, que jo encara estic esperant a veure si surt amb el correu o ala, que se la tornarà a comprar. I a la sala de muntatge, clar, van haver de retallar fins a les 2 hores i quart, una mica més que dura ara, i es va enfadar moltíssim Sompent, perquè la seva versió va quedar... Sí, que realment el Champagne és el que queda una mica difós, eh? És la part d'ell, eh? Sí, però perquè el van retallar. Sí, sí, sí, però justament es nota. Vull dir que entenc que s'enfadés. Home, lògic, evidentment, que queda com un secundari. No sé si realment té un paper principal, però jo diria que sí. No, ho fa bé, perquè clar, l'història està explicada des d'ell. Esclar, esclar, per això que és molt raro. Felicitats per la teia. I tant, que sí. I que ja ens explicareu que vagi molt bé. Segur que anirà molt bé. Jo espero. A veure, és una pel·lícula molt arriscada. És una pel·lícula difícil, eh? És a dir, que pots comptar que hi hagi gent que no li agradi. Quan la vaig proposar, perquè nosaltres projectem... La nostra programació ho fem entre tots els membres que som de l'associació. Votem, no? Cadascú proposa pel·lícula, després fem tot el llistat i votem entre nosaltres. I quan jo vaig proposar L'àrbol de la vida... Ah, la vas proposar tu, eh? Sí, sí, sí, jo sí vaig dir jo. Bueno, és una pel·lícula molt arriscada, però jo crec que poc trobar el seu públic aquí a Sant Lluís. Doncs que hi hagi molta sort. Perquè hi ha molts interessos artístics aquí en el poble, hi ha molts artistes en el poble, i a part, clar, és que és una pel·lícula que, si no l'has vista, és una oportunitat genial per veure-la amb pantalla gran, no?, i amb un bon sistema de so. Doncs volem i desitgem que la sala estigui plena, la penya del morro, Jordi Domènech, hi ha posat el seu granet de sorra perquè sigui així, nosaltres aquí des de cinema sense condicions també Moltes gràcies, Sergi, i com a molt ens tornem a sentir al mes vinent per tornar a parlar d'una altra pel·lícula del Cine Club o tot via. La propera és Drive. Perfecte. La vaig veure el cap de setmana passat i em va agradar molt. Va sorprendre, eh? Va sorprendre. De les millors pel·lícules. La fem a l'aire lliure, la fem a l'experiència de Can Ginastà. I en Júlia en farem dues, farem Drive i farem la Invencim de Hugo, de Martínez Córdia. Ai, jo aquesta me la vaig perdre. Ja tornaríem al setembre amb los descendientes. Ah, molt bé. No està pas malament. No està gens malament. Doncs vinga, un avançament molt interessant per aquest estiu. I ens quedem amb la recomanació d'aquest divendres al Casal de Joves, Cine Club Utopia, a dos quarts d'onze, a veure l'arbre de la vida, la Terra és Màleg. Va, atreviu-vos. Vinga, moltes gràcies. A la propera, Sergi. A reveure. Adeu. I aquí ens quedem nosaltres. Tornem a parlar de més pel·lícules. Vinga, som-hi. Ara va haver vingut el cap i volta. Em va agradar, eh? Em pensava que no m'agradaria. I la part final, la part Gore? Em va agradar molt. Gore Gore. I a més, jo penso que fa una mena d'incursió a un salt amb un nou tipus de cine negre. Exacte. Hi ha una variació sobre el típic... Una variació molt bèstia, però... I el personatge d'ell em sembla molt lograt, eh? I és magnífico. L'ambientació, tot, vull dir... La fotografia és excel·lent, també. La música també és molt correcta. El tros dels cotxes, allò està molt ben gravat, molt bé. És excel·lent. Molt bé, sí. Em va sorprendre favorablement. I la història, la història està bé, perquè l'història està ben travada, eh? És danés, el director, eh? És un danés afincat a Amèrica i tal, i s'hi nota aquesta... A veure, és un tòpic, no?, aquesta fredor, eh? Vull dir, nòrdica, s'hi nota la pel·lícula, eh? A vegades, vull dir... Jo l'hi veig, no sé, em va semblar veure-li, vaja. No sé, és una opinió, eh? No, no, em va semblar una pel·lícula interessant, perquè trenca algunes tòpics o algunes coses que es feien amb el cine negre fins ara, i llavors jo diria que fa una nova incursió amb el cine negre. Al cinema negre. Sí, sí. Bueno, Carme, carrega't la pesca del salmón del Yemen. Abans de que me la carregui jo, vull dir, perquè d'unidor, eh? No, has de dir que és una pel·lícula que té un començament molt bo i que és un començament que promet, perquè realment es tracta d'una situació... còmica d'aquell tipus de còmic anglès, amb un cert sàtira i una certa... Sí, és irònia. Una ironia ben agafada. I després aquesta... La Christine Scott Thomas, que és meravellosa. Ho fa bé tota la pel·lícula, però és que al començament ella aguanta la pel·lícula. Una mala baba que té. Però ho fa molt bé. Però després, tot el joc de la idea política, d'això convé perquè ara augmentarem els vots, i això tenia molta gràcia i donava molt de sí. I, en canvi, després la pel·lícula finalment deriva cap a una història romàntica. No hi tinc res a dir, però, clar, la vulgaritza, vaja. I, en canvi, jo crec que, en canvi, ho podia haver tret molt més partit. La crítica, de fet, la deixava bastant malament, eh? No l'havia llegit jo. Jo vaig llegir coses de crítica i jo la vaig anar a veure per això, perquè se la carregaven. Però com que no sabia per què se la carregaven, ara em van entendre. Jo soc seguidor d'aquest director de les Hallstrom, a mi em fa gràcia que, home, seguidor, seguidor, no per tirar coets, però, bueno, jo eres un director que fa coses molt correctes i tal. Però és que és el que dius tu, eh? Vull dir, començar la pel·lícula molt bé, eh? És fins i tot bastant, no sé, és molt elegant, la seva càmera. Molt bé, molt bé. Els interiors... I els primers planos també molt ben agafats. Després, el joc aquest d'ell com un científic despistat, ara en quin lío m'està ficant, a mi el que m'interessa és la mosca aquella i no sé què. Tot això té molta gràcia, tal com està agafat. Mentrestant, que des del centre del poder polític i econòmic, decideixen que allò convé perquè políticament és una jugada. Exacte, és una jugada política. I allò tenia molt de suc, i en canvi el perd, el va perdent allà. Aquests tres quarts d'hora d'allà al Yemen, davant d'aquella història, i constantment repetint la història d'amor, ara vinga, uuuu... Tan previsible, tan previsible que... Sí. L'únic que li faltava uns, no sé, uns quants capvespres i tal, eh? Vull dir, això no ha caigut allò allà mirant com baixar el sol i... No, això no ha caigut amb aquesta. Sí, exacte. No, però bé, bueno. Els espectadors del programa i els oients també ja s'han adonat que Rosa Maria ja està aquí, eh? Perquè estava ben enfocada en la càmera. Com la pugui veure. Com un salmó, eh? Com un salmó. Ha deixat el gemer i ha tornat a ser just. Com un salmó. Sí, sí. No he vist aquesta pel·lícula, encara no. I tu què has vist? No he pogut, aquest cap de setmana, no he pogut veure'l. Bé, aquí, no. Ah, el professor, vale, vale, sí. Algú més l'ha vista? Jo l'he vist, jo l'he vist. A veure, és una pel·lícula canadenca i que passa a Canadà. Jo crec que és dins d'una escola de Montreal, però... representa que és una escola francesa, del Quebec francès, i és la història d'un personatge que és... La pel·lícula, al Canadà es deia Monsieur Lazard, que aquí li han posat professor, i jo crec que és un fallo, no dic el per què, però jo crec moltíssim més adequat Messier Lazard. Pel final. Sí, pel final. Ell omple la pantalla, fa una molt bona definició del personatge, amb una grandíssima sobrietat. Ell és un personatge que ve d'Argelia, pugint per problemes polítics, i se'n va al Canadà. I llavors allà troba una feina amb una escola i fa de professor. I aquesta és la història. Llavors és un món que no té res a veure amb el que ell prové i ell porta la classe amb un estil particular que queda molt, molt diferenciat de la resta dels professors. La causa és una causa fortuïta i dramàtica per la qual ell entra, i finalment ell surt també per una situació fortuïta, però que no cal que no explico. La pel·lícula en si està bé, el millor és ell. I els nens també, no? Bé, i els nens també, sí. Vull dir que la història no acaba de tenir potència. Ell sí, i la seva pròpia història, que crec que donaria més de sí, perquè ell és un... un personatge que pretén ser un refugiat polític i manté la seva situació com pot fent de mestre aquí. Als nanos hi ha un accident a dintre de l'escola i llavors és el comportament dels nanos entorn a aquest accident i està molt ben vist cada un del tipus de nanos. Això jo crec que està bé. L'altra cosa que trobo que està ben vist és en què ha derivat l'actitud dels professorats en relació amb els nanos. Hi ha un professor de gimnàstica, no sé si us en recordeu, que diu que els nanos no es poden tocar i em diràs com poden saltar el plinto si no els ajudo i els toco perquè saltin el plinto. Amb la qual cosa, ell que passa per imbècil només els fa fer voltes al pati perquè així, esclar, no els toca. Sí que toca alguns tòpics D'aquests que s'ha convertit en una reglamentació tan rigorosa en relació al comportament de professors i nens que ha arribat a uns extrems estranys, exagerats. Hi ha un moment que uns pares... van al mestre i li diuen, nosaltres portem aquí el nen perquè li ensenyi, no perquè la duqui, que s'ha cregut. Perquè hi ha un moment que el tio aquest que ve d'Argèlia... Aquesta escena surt a la... El tràiler de la pel·lícula. Sí, sí. Jo crec que diu molt, eh? Jo sense haver vist la pel·lícula, però aquella sèrie ja està marcant molt. Sí, sí, està ben descrit el tràiler, sí, sí. Jo he de confessar que l'he vist dos vegades, perquè ens la van passar... Aquesta pel·lícula suposo que sabeu que estava nominada a l'Òscar com a millor pel·lícula estrangera. Estrangera, sí. Va competir, per tant, amb Naderi Samin, i jo vaig dir quan vaig parlar d'aquesta pel·lícula que considero que Naderi Samin és millor que aquesta. Jo també la considero jo. Però que aquesta... Però està bé aquesta, eh? Estava prou bé. Estava prou bé. Sí, sí, sí. Aleshores, és una pel·lícula que jo l'he vist dos fa nou mesos o vuit mesos, quan hi havia el tema dels Òscars, i ara l'han tornat a passar, i com que em va agradar molt la primera vegada, vaig tornar a veure. I haig de confessar que la primera vegada em va impressionar, em va impactar, em va fer molt d'allò, i la segona vegada, no sé per quin motiu, no sé si ja es coneixia la història, no sé la raó, no em va entusiasmar tant. Però considero amb tot que és una pel·lícula prou de les que estan fent en aquest moment... segurament és el millor que estan fent en aquest moment. És a dir, de llarg, jo penso que això i alguna altra més és el que es pot recomanar. Perquè jo he dit que he vist 4 o 5 coses aquests dies i és que no sé quina és pitjor. Una pregunta. Algú ha vist els nens salvatges? Jo, jo. Ja l'has comentat abans. L'havíem comentat fa dues setmanes, em sembla. I tu l'has vist? No, no, no, és que és una de les que tinc també ganes de veure, però encara no he parlat com que l'haig vist. Sí, sí, la trobo... Bueno, és igual, això. Tu vas sortir per la tele. Tu vas sortir a la tele. M'has vist a la tele? Sí, sí, sí. Vaig sortir a TV3, vaig sortir a Cinema 3 preguntant-me d'aquesta pel·lícula. Precisament sí, era sortiu del cinema. Però bueno, això no calia dir-ho. Home, per què no? Què vas dir per antena? Què vas dir? Què vas dir? Quina crítica vas fer? El que m'han preguntat, i jo el que vaig dir més o menys, però explico més el que penso que el que vaig dir allà, jo crec que és una pel·lícula excel·lentment interpretada, ho vam comentar ja l'altre dia quan vam parlar aquesta pel·lícula, excel·lentment interpretada tant als nanos com als actors que surten aquesta rodada. Ella és una tia de Madrid que treballa bastant a Galícia i a Catalunya. La Patricia Ferreira. Però últimament treballa més a Catalunya que no pas a fora. Les últimes pel·lícules ha rodat aquí amb tots els grans actors del teatre i del cinema i de la televisió catalana. I aleshores aquesta és extraordinària perquè un dels nanos és el que feia polseres vermelles, que ho fa Alex Moner, ho fa perfecte. La nena, que són un trio de tres nanos, la nena és la que feia pa negra i també que està més graneta i ho fa perfecte, ho fa meravellosament bé. I tots els actors estan molt bé, molt bé. L'únic que trobo és que falla per mi al final. Falla per mi al final. És a dir, trobo que és una pel·lícula que l'han volgut potenciar tant i pressionar tant per trobar un final que fos contundent... i aleshores per mi al final no te'l creus. Però en conjunt, tot i que al final penso que no te'l creus i que és exagerat des del meu punt de vista, en conjunt és una pel·lícula que funciona i que segurament està al mateix nivell de professor de l'art. És una pel·lícula que en aquest moment, si s'ha de recomanar alguna pel·lícula per veure en aquest moment, jo crec que és el professor de l'art i els nens salvatges. Jo també us deia que havia sortit el Gregorio Morán, que li agrada molt el cine, i de tant en tant, quan una pel·lícula era mort, parla d'aquesta. El dissabte passava d'aquesta. Exacte, i estava bé perquè diu que en aquesta pel·lícula es concentra la fallida d'ensenyament tradicional, la migració, el fanatisme religiós i la crueldat dels nens. I està bé, ben compendiat, sí, perquè realment toca tots aquests temes. I després, és sarcàstic en moltes coses perquè ell té aquesta manera de parlar, i... I llavors es fixa en la transformació del món escolar. Hi ha un moment que el professor els diu què és una paraula, I ell li diu que és subjecte. I la nana, una de les nenes, diu, no, és un sintagma nominal. I ell diu, ah, sí? I l'altre un sintagma verbal i l'altre és sujeto, verbo i predicado. Ui, ui, ui. No, però manifesta la transformació, que és una transformació, de fet, fàcil per a una cosa que hauria de ser més profund. I llavors resulta que a les escoles les transformacions estan sent relativament superficials, i en canvi, al fons, ningú l'aborda amb valentia. I això, sí que ho ve dir el Glòria Maran i la pel·lícula, i això està ben trobat, està ben trobat. Molt bé. Bé, doncs... Tema d'avui, comencem ja? Sí, anem al tema? Sí, anem al tema ja. A veure, jo en tot cas vaig triar en el seu moment perquè tenia un treballot així d'aquests que dius... Carai, el dia que jo arribi a entendre tot això, ja puc presumir d'entendre de cinema, no? Vas proposar el tema per entendre l'article, no? Això està bé. Sí, és una manera, jo penso, de... De qui és l'article aquest? Sí, és el Jordi Costa, és un son ben als preestrenes i tal. Llavors, el tema és en Luke Goddard versus Cody Allen. Ah, sí, sí, sí. I la veritat és que els deixa tots dos d'una manera francament regida, no? Vull dir, uau, que és una potència i tal. I a mi em va sorprendre molt quan vaig llegir. Precisament per això crec que a vegades, i sobretot quan, almenys a mi m'ha passat més d'una vegada, que sembla que tot ho tinguis bastant controlat, llegeixes un article com aquest i, ostres, tu, se m'escapa per tot arreu tot allò que crec i pens. I llavors, esclar, lògicament tots els temes que he fet durant aquesta temporada... han anat una mica en aquest sentit. Jo llegiré una miqueta, no massa, i a partir d'aquí crec que el que hem de fer és opinar dels dos realitzadors, amb totes les limitacions que vulguem. Bodialben el coneixem molt més bé, en canvi, Jean-Luc Godard, per raons òbvies de no passar a les seves pel·lícules, en televisió no es veuen mai, per exemple, en tots els canals... de tots els canals del tema cinema que existeix. A la 2, alguna vegada a la 2. A la 2, sí, però així de tant en tant. Diu, a Dar y Alex sonen afectar massa egos per una sola habitació, un d'això, un parell d'egos que, enfrontats, reaccionen molt diferent, mentre la barrera idiomàtica amplifica la possibilitat de malentesos. A un servidor, aquest és en Jordi Costa, com deia, i és ell qui diu això, probablement no en la mesura i no cada dia del món, Goddard i Allen li agradaria que la trobada culminés en una certa entesa, una possibilitat de diàleg, però no. Tots dos semblen presències procedents de dos universos irreconciliables que un caprici de l'espai-temps ha condemnat durant uns minuts en una habitació sertriana on l'infern és sempre l'altre. Als ulls d'Allen Goddard apareix com el paradigma de l'agressivitat. Una veu inquisitiva que en el fons només intenta aclarir si en l'evolució estilística del nord-americà hi ha hagut alguna mena d'intoxicació del llenguatge televisiu. Allen utilitza les estratègies defensives del passiu agressiu, fa la impressió que cada nova paraula de Goddard l'ensorra més en el sofà. En el muntatge, Goddard manipula lliurement el material, incorpora els seus rètols juganers, apuja la música, ensordeix les paraules d'Allen. Tres anys després, Allen va estrenar Delictes i faltes, pel·lícula en la qual interpretava un director de documentals que també desconstruïa a la sala de muntatge el seu objecte d'estudi. Bé, jo penso que amb això en tenim prou com per dir, carai, que és seriós això, no? I a partir d'ara... Com que del que es tracta és, des de la nostra opinió, des dels nostres coneixements, fer una valoració d'aquests dos realitzadors, ja sabem que hi ha qui ha opinat. I nosaltres ara opinem i ho fem així demà. Però no he sabut acabar d'interpretar si això vol dir que l'article aquest parteix d'un cara a cara que es va fer, un tipus documental que potser no coneixem els que estem ara aquí, o és un cara a cara fictici, diguéssim, que ells planteja. O és un cara a cara imaginat. Jo m'imagino que és un cara a cara imaginat. Oi que sí? Jo te'n diria a pensar, però no ho sé. Esclar, jo... Sí, sí. En tot cas, puc llegir una mica més i a veure si ho aclareix. Però vaja, jo penso que aquest senyor s'immenta una aposta, o sigui, s'immenta una història. En definitiva... coneix aquests dos realitzadors, els té en una dimensió i automàticament fa com una ficció d'aquesta possibilitat de trobar-ho. De fet, són coetanis. La trobada física et podia haver donat l'entrevista, però... El que no seria possible, Francesc, seria, no sé, el seu pròxim momentet, a veure si la filmografia del Jean-Luc Godard que la tingui així com una miqueta desperdiguna. Va començar amb el final de l'escapada. Tota una referència. En té moltes, eh? La nit americana, per exemple. I últimament ha fet unes quantes. Sí, la nit. No, la mita americana és de trufó. És de trufó, és veritat. Sí, sí, sí, sí. Alfavill té... Alfavill té moltes, eh? Té aquella del Pierrot Lefour, el loco del Javalbondo. Sí, Pierrot Lefour, Pierrot Lefour, Pierrot Lefour, també aquella del Menyspreu, de Mepri, sobre aquella prostituta, si no recordo malament, que em sembla que era la Sí, que crec que tu la vas comentar un dia, si és com un dels teus espais. És que a mi em costa tant comparar aquests dos autors. No, d'aquí ve la comparació. És que és tan estrany comparar-los. Per això ell diu, el Jordi Costa, que semblaria que són irreconciliables, que no poden. Però jo diria que en aquest sentit mateix segurament també són complementaris, que és el que té interès de la comparació. Segurament sí que parlen de mons aparentment separats, però en realitat la gràcia de tot plegat és que parlen del mateix món. És curiós perquè la primera pel·lícula, o de les primeres del Woody Allen, si recordeu, era aquella comèdia de coge el dinero y corre, i la primera del Godal és aquesta d'Abut de Sof, que també és una persecució, també és una fugida, però molt diferent, completament diferent. Jo no m'atreviria a comparar aquests dos personatges. És complicat. Jo crec que jo encara tenia... I és complicat perquè a més... Ja no atrevia tot, sense condicions. Vinga, som-hi. Jo crec que el que més godaria, si es pot dir aquesta paraula de Woody Allen, jo crec que seria el de Constructing Harry, per mi, eh? Sí, sí, sí. Més que delictes i faltes. Jo crec que sí. Primer per un tema purament de com muntes. Com fa aquest sals de ràcord, com fa allò, pam, pam, i com introdueix les imatges. És molt més intimista, passa molt... Habitualment és intimista el senyor Woody Allen, o tracta sempre espais tancats a vegades, no? Però aquí en aquest cas fa un... Jo crec que utilitza massa, no?, aquests interiors, no?, aquella casa... no m'he equivocat, aquell periodista afustat o escritor afustat, que és el que fa allò, el Woody Allen pròpiament. Per mi, així a cop de vista, és el primer que em recorda. Si hi ha alguna cosa que em pugui recordar en Goddard... A mi què em passa és que tinc la sensació que el Woody Allen... O sigui, el Goddard vol trencar normes. Llavors, per trencar la norma, fa qualsevol cosa diferent del que fa tothom. Salta sense parar caiguda. Sí, sí, trenca la norma. en molts moments no l'entens perquè és que ell simplement anava a trencar, no anava a construir res. I, en canvi, em sembla que el Woody Allen juga moltes vegades amb trencar la norma, però sempre procurant que se l'entengui. És a dir, mentre que un el pots arribar a entendre, és a dir, jo penso que el Woody Allen el pots arribar a entendre, al Godard hi ha molts moments que no l'entens. És a dir, penso que el Godard és molt... i a més a més és, inclús difícil, jo recordo que hi havia un moment que em vaig dedicar, fa temps, a voler veure les obres del Godard, perquè no les coneixia totes, i la veritat és que arriba un moment que et cansa, és a dir... No cansa, cansen, i és el que diem, tu veus... sempre seria això, el final de l'escapada i el fabil, no sembla la mateixa direcció el final de l'escapada també juga molt amb el guió és del Trifó llavors no és d'ell i aleshores, clar, el final de l'escapada per mi és el millor que ha fet el Roddard, per mi és el millor que ha fet i jo l'he vist dos o tres o quatre vegades i no em canso, és una pel·lícula que a més a més de nivell de muntatge trenca també les normes però com que hi ha un guió darrere, una història que funciona, doncs bueno, hi ha inclús una versió americana del butosufle feta pel Richard Gere, interpretava el Richard Gere, i la pel·lícula també, com a pel·lícula funciona molt bé, no m'ha dit que era una pel·lícula amb color. Per introduir, per concretar, tot el que diem jo penso que és aquest coneixement que tenim i aquest desordre que ens provoca tant com l'altre. Jo vull recordar un senyor que, per cert, últimament no el tenim entre nosaltres perquè ha tingut un afert i ens ha desorientat, i una de les coses que va sortir quan parlàvem de Goddard És que quan ell va abraçar el marxisme, es va perdre per aquests mons on estem, no? Tu recordes molt bé això, no? Sí, sí. Llavors, va abraçar el Godard, va arribar a un punt que va abraçar el marxisme com a font de coneixement i com a font d'interpretació del món en què vivim amb les seves variants, no? Llavors allò a mi em va sobtar molt, lògicament, clar, i llavors a sobre vaig trobar aquest article, vaig dir, caram, tu, d'això jo no toco ni rasco, no? I a partir d'aquí, doncs la veritat és que amb aquella constant, doncs va dir, potser precisament per això m'agrada, és que és curiós això, no? I en canvi Woody Allen jo el veig en aquest altre vessant, més com un client, com el tal jueu que és, i amb una dimensió difícilment assimilable al senyor Godard amb els seus canvis, per exemple. Llavors jo penso que això ja ens dona una versió. Llavors el que acaba és aprendre tot un munt. d'històries que ens han explicat i saber diferenciar. S'hauria de conèixer molt bé aquestes dos filmografies. La coneixem molt bé la de Woody Allen, perquè la coneixem molt bé. Hem vist totes les pel·lícules. En canvi, el Godard no l'estan fent tan fresc. I els que hem vist han fet una pel·lícula que es deia Marxisme. No sé si l'última. No sé què més. i que jo em sembla que recordeu que me la vaig carregar quan m'estava parlant d'aquesta pel·lícula Sí, jo te la vaig carregar ja me la vaig carregar, és a dir perquè sortia el Barça inclús que jugava a Barcelona i una setmana de coses que penses molt superficial Només la vas veure tu perquè jo no recordo Tot així t'endiria a pensar que el marxisme amb l'òptica del Godard és el marxisme d'aquest francès que té aquestes característiques una mica fora del món, si saps. I això s'ho inventa una mica. El marxisme s'ha de dir que com a filosofia política europea, en alguns aspectes per analitzar la societat, ha funcionat. I que molts historiadors s'ha utilitzat per... Però avui dia, des del punt de vista actualitzat, És evident que el marxisme, igual que no funciona segurament el psicoanàlisi i els metges es carreguen avui dia el psicoanàlisi, jo penso que avui dia moltíssima gent es carrega, no alguna part del marxisme que se segueix aguantant, però sí com a fórmula per entendre el món i per dir-ho, perquè hi ha moltes coses que... És evident que el que ha passat a l'Unió Soviètica ha estat el fracàs i el que està passant a la Xina en aquest moment, que hi ha un capitalisme agressiu, més agressiu que en altres llocs, demostra que tot allò que es preveia no ha funcionat. Llavors, les idees del Marx penso que segueixen sent vàlides, però el que és evident és que les solucions que s'han aplicat... Per mi és un sistema polític acabat. No té futur. Llavors, dono la sensació que aquesta gent s'ha quedat aquesta gent francesa, s'ha quedat amb una ideologia que en el seu moment va estar com de moda i que va quedar tan allà, però que no ha pensat, no ha produït més coses per estar en aquest món. I a canvi Woody Allen sí, que ens fa... Una mica sí, jo penso que el Woody Allen... Sobretot quan ve a fer aquí a Barcelona, Cristina... No, no, aquesta no. Això és molt important. Aquesta no. És el mateix autor, eh? Si la cosa funciona, les últimes pel·lícules que jo li he vist, o no sé, n'hi ha moltes de les últimes pel·lícules que ha fet el Bullion, que estan molt bé, és a dir, són pel·lícules que... Que penses que hi ha una evolució d'ell, una pròxima és una realitat. Jo tinc la impressió que en Woody Allen pots rascar fins a un límit, és a dir, no li veig una profunditat, no li veig uns ideals. Té uns ideals, té unes fílies, té unes fòbies, té unes coses molt concretes. Fòbies més que fílies. Sí, sí, però a la vegada també és que jo crec que el Godard és més profund. Si vol buscar alguna cosa més... Jo volia anar per aquí amb el que volia dir, Xesco, i aprofito que tu has introduït el tema... perquè se m'ha corregut una miqueta una imatge com si es tractés d'una sèrie de videojocs, per dir-ho d'alguna forma. És a dir, que el Woody Allen, si agafem el Woody Allen i el Goddard com a sistemes de referència cinematogràfics diferents, com si estiguessin parlant de física i com mirem la realitat a partir del que fan un i l'altre, el que fa Woody Allen, com hem dit ja, és basar-se sempre en alguna mena d'influència. ho ha fet en Fellini, ho ha fet en Bergman, ho ha fet fins i tot potser amb aquesta que deies de construir en Harry amb el mateix Godard, i llavors una vegada que ell fa una obra, i la seva obra en general, d'alguna manera queda ja acabat, el que no es pot anar més enllà, ja ho fa suficientment comercial, entre cometes, i suficientment profund, és a dir, li dona un toc en el qual les persones que han intentat seguir l'estil del Woody Allen, doncs han fet una cosa força superficial, no es pot anar més enllà. En canvi, el Godard és una altra cosa. El Godard va tan a la profunditat del que és l'estil cinematogràfic i el que és la innovació, la creativitat, que a partir del que fa el Godard tu pots fer el que sigui. Perdona, en aquest punt que ha estat oblida't que va abraçar el marxisme. Per exemple, ho dic perquè, per exemple, el que ha fet... Jo també crec que molta gent admira el Godard simplement perquè, com que potser quan ells eren joves també eren marxistes o han viscut això o ho coneixen i els hauria agradat que hagués funcionat, doncs també té una miració. Però si tu analitzes les obres de Godard, jo crec, aïlladament, sense tenir cap component, sinó el que t'aporten a aquestes obres, en el fons, fora de 3 o 4 obres que potser podien estar bé, la majoria són mediocres. Pregunta-li el Tarantino, per exemple. Hi ha molts directors que pots considerar que són millors o pitjors, però que agafen el que ha fet el Godard, per exemple, pel Fiction, no es pot considerar una obra absolutament original quan existeix el final de l'escapada, perquè el tipus de muntatge... Ui, no! Però és que aquesta comparació no té res a veure, és forçada... No, l'he forçada jo. Està feta ja per moltíssima gent, no me l'he inventat jo, i a part és que si compareu les dues, el tipus de plantejament que fa el Godard, que en el seu moment li van dir que no sabia fer cinema, vull dir que trastoca completament el tipus de muntatge que es fa, és paral·lel completament al que fa el Tarantino. Pol Fiction és una obra mestra, Pol Fiction té un muntatge excel·lent, que a més a més no saps que no va ser la idea de fer-ho d'aquesta manera... del senyor Garantino, sinó del muntador, perquè la pel·lícula estava rodada linealment, llavors al muntador se li va ocórrer això, resulta que jo penso que és una obra mestra i que, a més a més, aquell muntatge és extraordinari i la pel·lícula és una pel·lícula extraordinària. I el guió és boníssim. Però jo crec que, honestament, que no es pot fer aquesta comparança que fas, perquè no crec ni que, per mi, el senyor Godard no és ni profund, jo crec que és oportunista, és oportunista, juguem determinats tòpics... En aquest moment, també, de deixar clar que una cosa són les opinions i una altra cosa és l'anàlisi, no? Això que estàs dient tu, Joan, és una opinió, claríssimament. Bueno, com la teva. No, no, jo estic establint un fet que, d'alguna manera, si un analitza una miqueta el muntatge d'una cosa o d'una altra es pot establir. No, no pot establir. Negar-ho completament, doncs, si dir que un director és pitjor que l'altre perquè un opinii això... No, no, jo ja t'he dit que el but de sufle és extraordinària. Jo considero... Jo considero que és la millor pel·lícula de Peter Algodart i és molt bona. Jo l'he vist dos o tres vegades, la conec bastant. Però no pots dir que la Pulp Ficció n'és una mena de còpia o que imita, perquè no té res a veure. Té molt a veure amb aquest sentit. Per què creus que té a veure? Per això, per aquest tipus de muntatge. Jo és que ha hagut de sofrer una pel·lícula francesíssima, francesíssima, i Pulp Ficció n'és americaníssima, americaníssima. És que jo crec que Al final de l'Escapada és un remanent, un estilema de la Nobel Bach, i això és una forma de fer cinema que el senyor Godard va tenir... sap fer cinema, aquest senyor, evidentment, va fer cinema, però va agafar una moda. És com si jo què sé, agafessin qualsevol tipologia amb el seu moment. És una moda, s'ho van trobar, és a dir, jo penso que... Ell era en amics amb el Trifó, el Trifó li va mal d'aquest guió, ell tenia la possibilitat de dirigir-ho per grans econòmiques, ho va dirigir ell i va dirigir-ho i muntar-ho a la seva manera. Però el que és bon allà és la història, té una història que és del Trifó. No, està ben fet. I està molt ben fet, i funciona, i ja et dic que hi ha una versió americana que funciona també amb la mar de bé, amb el Richard Gere, és a dir, jo l'he vista, i funciona la mar de bé. Però, en canvi, el que estic jo és que, què sé jo, tu agafes... Pop Fiction és una cosa completament diferent. No, no són comparables. Jo crec que... Aquests jocs de comparació no porten res. La que sí que vaig veure a l'Algadar, que és Jebus Salimari, insisto, insisteixo, que aquí sí que és veritat que es veu el marxisme. Jo me'n recordo que en el seu moment va ser molt polèmica, perquè, clar, imagineu, tractar el tema del naixement de Cris, de la concepció de la Verge Maria, de la Deuda i tot això, va ser molt polèmica. És que jo no us dic que ell no sigui marxista o no s'ho cregui. A mi em va deixar un molt bon record. Jo vaig trobar que... Jo no la recordo. Jo crec que val la pena. Jo no dic que... Jo capso que ell segurament ha volgut ser coherent, però jo el tinc per un senyor... que s'ha tancat, una mica, doncs, quadriculat, i el que no és com ell, tot el que més és dolent, a més ell té la veritat. Aleshores, per les coses que he sentit de parlar d'ell, per les coses que he llegit d'ell, i per les coses que he vist de cine. Llavors, no, no, jo no trobo, crec que és un senyor que està sobrevalorat, des del meu punt de vista. Clar, jo no tinc la raó. I en canvi, tenim l'assimilat com un director correcte, o a mínim correcte, en canvi Godard no. jo plantejo, vull dir que Woody Allen no ens ha provocat aquesta problemàtica és un cinema més dolç en un programa com aquest en el que hem defensat a part de les opinions que una obra com la de l'arba de la vida que és difícil de veure és una obra culminant d'un tipus de cinema i marxista i no sé si és marxista o no Godard està en aquesta mateixa línia és un creador absolut que ell és capaç d'en cada obra fer una forma diferent per cada tema que vol tractar. I si no, hem de repassar la seva obra. No podem parlar així... Jo he vist la meva prèvia últimament, i la veritat és que es fa pesada, es fa lenta, no acaba de funcionar, i en canvi, doncs, bueno, el senyor va tenir mitjans i medis i tal. I l'última, que no us recordeu, que vam passar per aquí, que és la del marxisme, com es deia, marxisme, aquesta pel·lícula... Jo també, i a mi m'agrada força. A mi no em va agradar absolutament. Em va semblar que era una estracanada, vull dir, un senyor que s'ha quedat penjat amb el marxisme dels anys 60. CinemaSenseCondicions.com per tornar a sentir programa. La setmana vinent... El teu amic aquell té raó, segons el Joan. Bona nit. Adéu-siau. Fins la setmana vinent, a reveure. Ara escoltes Ràdio Desferro Sintonitzes la viuda esperant la ràdio de Sant Lluís. Fins demà! So bless my heart and bless yours too. I don't know where I'm going to go. I don't know what I'm going to do. Well, must be somebody up above. Say, come on, Britney. I don't want to wait. I don't want to wait. I don't want to wait. So bless my heart.