Cinema sense condicions del 5/6/2012 — De Malick a Godard vs Allen: debats i crítiques

Panorama general

Episodi coral sobre cinema amb crítiques d’estrenes, recuperacions de clàssics, un especial del Cineclub Utopia dedicat a “L’arbre de la vida” i un debat final intens: Jean-Luc Godard vs Woody Allen.

"És una catedral del cinema." (sobre “L’arbre de la vida”)

Crítiques i recomanacions

Tornada als 80 i Superman

• Nostàlgia crítica: es reivindiquen virtuts i limitacions del cinema dels 80, amb menció a “Superman” (forta defensa del primer film, cansament amb la quarta part).

• Reflexió sobre com la moda, la il·luminació i els efectes especials envellits condicionen la percepció actual.

Ken Russell: “Viatge al·lucinant al fons de la ment” (Altered States)

• Ken Russell és descrit com a realitzador potent: psicodèlia, iconografia religiosa i sexual, i gran sentit del muntatge.

• El film explora límits de la ment, ciència i antropologia, amb to visual extrem i moments gore; William Hurt sosté la pel·lícula amb solvència.

“Das Boot” (Petersen)

• Clàssic de submarins: tensió sostinguda durant hores, claustrofòbia i ús magistral del so (sònar, càrregues de profunditat).

• El moviment de càmera en espais estrets i el crescendo dramàtic la converteixen en una obra mestra del gènere bèl·lic.

“On Golden Pond” (Rydell)

• Drama familiar amable elevat per Katharine Hepburn i Henry Fonda en el seu comiat; interpretacions que salven un relat clàssic, tot i certa estètica “passada de moda”.

Estrenes febles: Hallström, Kasdan, “Blancaneus i la llegenda del caçador”

• “La pesca del salmón del Yemen” (Lasse Hallström): comença brillant amb sàtira política i una gran Kristin Scott Thomas, però deriva cap a un romanç previsible.

• “Por fin solos” (Lawrence Kasdan): decepció generalitzada; gran repartiment que no rescata un guió superficial.

• “Blancaneus i la llegenda del caçador”: visualment competent amb Charlize Theron, però globalment buidor i trivialitat; dubtes sobre el futur de la protagonista jove.

“Chronicle”

• Sorpresa positiva: found footage que muta en superherois adolescents amb telequinesi i crisi de poder.

• Lectura adolescent del “sentir-se amo del món” i comparació encertada amb Akira; escenes espectaculars i originalitat dins el gènere.

Cineclub Utopia: “L’arbre de la vida” (Terrence Malick)

Per què veure-la

• Defensada com obra d’art i experiència per a pantalla gran i bon so; combina l’infinit còsmic amb la intimitat familiar.

• El tram central amb la relació Brad Pitt – fill aporta el gruix emocional; actuació de Pitt, “de les millors” de la seva carrera.

Claus de lectura i recepció

• Film poètic i no convencional: demana una actitud oberta; no és el “film de Brad Pitt” convencional.

• Es debat com “enfrontar-la”: com a setè art i experiència sensorial més que com a narració lineal.

Darrere de càmera

• Llum natural i càmera en mà/Steadicam; rebuig d’efectes digitals massius.

• Col·laboració amb el responsable d’efectes de 2001 per a la secció còsmica.

• Malick improvisa i crea a la sala de muntatge; existí una versió de més de 4 hores.

• Sean Penn, retallat al muntatge, va quedar “difós” a la versió estrenada.

Programació futura del Cineclub

• A l’aire lliure: Drive i La invenció de Hugo. Tornada al setembre amb The Descendants.

“Drive”

• Neo-noir estilitzat: fotografia excel·lent, música precisa, subversió del cine negre clàssic, i moments gore d’impacte.

• Personatge principal “molt lograt” i posada en escena de “fredor nòrdica”.

“Professor Lazhar” (Monsieur Lazhar)

• Mestre algerià refugiat al Quebec afronta dol escolar i rigideses institucionals (normatives sobre contacte físic, rol docent).

• Protagonista sobri i magnètic; bons treballs dels nens.

• Competí a l’Òscar amb “Nader y Simin (A Separation)”; per alguns, menys potent però “del millor” de la cartellera recent.

“Els nens salvatges” i el mirall educatiu

• Interpretacions excel·lents (Álex Monner; l’actriu de “Pa Negre”); retrets a un final forçat.

• Lectura de Gregorio Morán: concentració de la fallida de l’ensenyament, migració, fanatisme religiós i crueltat adolescent.

• Crítica a transformacions superficials de l’escola (gramàtica com a “sintagmes” vs aprenentatge profund).

Tema central: Godard vs Woody Allen

Context

• Es parteix d’un article de Jordi Costa que imagina un cara a cara Godard–Allen: xoc d’egos, estètiques i llenguatges (cinema vs televisiu), amb Godard “manipulant” el material a la sala de muntatge.

Diferències clau

• Godard: iconoclasta de la Nouvelle Vague, trenca normes de muntatge i narració; períodes d’adscripció marxista; films com “À bout de souffle”, “Alphaville”, “Pierrot le fou”, “Le Mépris”.

• Allen: sofistica el relat psicològic i la comèdia dramàtica amb ecos de Bergman i Fellini; títols citats: “Delictes i faltes”, “Desmuntant Harry”, “Si la cosa funciona”.

Debats del grup

• Accés vs profunditat: per alguns, Godard és més profund i fundacional; per d’altres, oportunista i irregular, amb etapes ideològiques que l’ofeguen.

• Allen és més accessible i coherent, però amb “sostre” de profunditat temàtica per a alguns.

• Comparacions polèmiques: muntatge de Godard vs narrativa fragmentada de Pulp Fiction (Tarantino); es discuteix legitimitat i abast d’aquest paral·lel.

Posicions finals

• Es tanquen files entre qui veu Godard com a creador absolut capaç de reinventar forma i qui el considera sobrevalorat; Allen es manté com a valor sòlid i llegible.

Frases destacades

"Si hi ha una pel·lícula que s’ha de veure en pantalla gran..." (sobre “L’arbre de la vida”)

"Com pots fer quatre hores dins d’un submarí i que no cansi?" (sobre “Das Boot”)

"Una mala baba meravellosa" (sobre Kristin Scott Thomas a “La pesca del salmón del Yemen”)

Conclusió

Episodi ric en desacords saludables: del plaer de revisitar clàssics i descobrir joies com “Chronicle”, a l’experiència sensorial i espiritual de Malick, per rematar amb un debate-tribuna sobre formes, ideologies i límits del cinema en la contraposició Godard–Allen.