De Sherlock Holmes a Sicario i Inherent Vice: detectius clàssics, neo-noir i el cinema d’Audiard i Trapero

Cinema sense condicions. Fins demà. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! que... fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Jans demà! són bàsicament de cinema ells porten en el diari el punt avui actual porten tot el que és les referències a les pel·lícules que es van estrenant i les aprofundiments que fan sobre determinats autors i la veritat és que aquest em va semblar però que molt interessant de tota manera, parlar de Sherlock Holmes no és gens difícil segons el meu criteri a no ser que t'emboliquis amb una troca molt potent tu acabes d'esmentar que l'última pel·lícula la música que vam d'escoltar és de l'última pel·lícula que ja saps quina és? Sí, el Sherlock Holmes de Guy Ritchie que el director no me'n recordava que no he vist per cert ja sé que és com un crim dir això però és la veritat no l'he vist em sembla que hi ha dues o tres parts ja fetes per aquest home vull dir que no he vist cap d'elles i algú ara sentint doncs bueno ja tindrà ganes d'assassinar-me perquè sigui bueno tot això ve perquè avui parlarem d'això el tema de la setmana Sherlock Holmes vam anunciar la setmana passada que vindria un grup de persones que són els Fergat Productions una gent que és d'aquí de Palma serveix jo però avui justament els hi anava bé llavors et vaig demanar a tu Jaume que canviéssim el tema que tocava fer-ho d'aquí a tres setmanes i llavors amb ells els convoquem perquè vinguin més endavant i i per això avui doncs a la segona part o a la primera o al mig o quan sigui doncs anirem parlant d'aquest personatge un dels més coneguts o dels més famosos de la història de la ficció més que el James Bond potser fins i tot Sí home el James Bond és una invenció molt més propera acabo de llegir precisament Carter Doyle que és el seu creador literari doncs pertanya al 1800 no sé quan Sí final segle XIX començament del XX i va ja va començar a escriure el que passa hi ha curiositats vas llegint així coses prou elementals que probablement no són les més interessants si més no per mi no que no ho són però que m'ha cridat l'atenció d'Elemental Mr. Watson és una cosa que no que no va sortir que no surt en cap novel·la d'això del seu creador sinó que en tot cas és una és una invenció que algun realitzador de cinema evidentment perquè tot el que està clar és que el cinema sempre ha agafat la pila de novel·les que va escriure Artur Doyle i en definitiva li ha anat traient doncs el suc per mi una de les coses més interessants i probablement en l'època que vivim en té molt d'interès és que hi ha diferents canals de televisió que tot el dia estan fent pel·lícules que pertanyen doncs a la capacitat d'investigació en definitiva per esbrinar què és el que es cou moltes vegades a l'entorn de determinats necessitats i tal i llavors doncs bé vull dir la imaginació que tenen més de quatre d'aquests realitzadors cinematogràfics de sèrie televisiva doncs la veritat és que moltes vegades és encomiable ho quadren tot d'una manera perfecta jo crec jo crec que el senyor Artur Doyle doncs el que va tenir precisament és aquesta capacitat no per interessar imaginem-nos això doncs no sé en els anys 30 per exemple no i a casa nostra perquè jo crec que això també és important ens hem de situar en espais concrets que tenim un coneixement doncs presentar doncs un senyor que tenia aquesta capacitat d'arribar a un lloc i al cap de 3 minuts doncs ja aclarir tot un seguit de coses a partir de la seva capacitat d'apreciació doncs penso que això era brillantíssim i el que provocava precisament en l'espectador que tenia altra feina no pas per arribar a un lloc i esbrirà de quina manera doncs un llapis està posat i això voldria dir que se'l va treure amb la mà esquerda o amb la mà dreta doncs la veritat és que que és molt molt molt suggerent i molt interessant esclar tot això ha anat revertint cap a cap a una influència molt gran crec jo com la que explicava una de les que explicava que és en definitiva que hi ha un parell de canals com a mínim que sempre estan amb històries d'aquestes i que la veritat seguir-les doncs té el seu atractiu no? molt diferent de segur que sí del que del que tenia aquest atractiu en els anys 40 50 per exemple i fins i tot 30 que ja ja es va fer alguna pel·lícula aquí tens un recital de pel·lícules que pots esbrinar de quines van quines van ser les primeres i quina evolució va tenir això no? i la veritat és que bueno vull dir que estem amb un amb una capacitat creativa d'un senyor que ha donat molt de joc al llarg de la història de la literatura i evidentment del cinema hem fet un esdeveniment a Facebook i tenim també algunes participacions vull dir que quan ens dediquem a fons una mica el tema i efectivament quan ja ens decidim a parlar de pel·lícules concretes doncs en parlarem de les que ens han dit els nostres comunicants a part que és un esdeveniment que he obert avui mateix perquè no he pogut fer-ho abans i ja hi ha hagut persones que han participat a vegades està un esdeveniment durant molt de temps i ningú participa perquè no crida tant l'atenció com aquest vull dir per destacar el fet que el Sherlock Holmes només veu la paraula doncs doncs mira tu fantàstic que llegeixis alguna de les manifestacions dels col·laboradors que hi ha mira doncs per exemple la Nathalie que tu coneixes que és una companya a tasques radiofóniques allà a Radio Cornellà al Pressupost Zero juntament amb el David Amador i uns quants d'altres doncs diu que de fet és la portada que he posat per l'esdeveniment la pel·lícula del Guy Ritchie Holmes que surten doncs aquests dos trossos d'actor que són el Jude Law i el Robert Downey Jr i ella destaca això Jude Law i Robbie Downey Jr diu ella no hace falta decir nada más és a dir que per ella la pel·lícula definitiva sobre aquest home és el Sherlock Holmes que recordem que tot i que no l'he vist que ja he dit abans però que és una pel·lícula que li ha donat una volta de rosca total en quant a fer una pel·lícula d'acció una pel·lícula pràcticament irrefrenable en quant a la capacitat de remenar les històries i tot el que tenia la pel·lícula de simonònica o la història que podria tenir una mica d'endarrida doncs l'ha portat cap al segle XXI i l'ha fet actual sense fer que l'esperit pels que diuen els que ho han vist sense perdre l'esperit que tenia el personatge els dos personatges del doctor Watson i l'Ansel·lo Holmes a més a més la pròpia Natalie destaca i això de fet ho destaca a tothom i jo he demanat fa molt poc experts en sèries de cinema en sèries de televisió això que tu deies ara que també hi ha canals que es dediquen a això de manera gairebé contínua que em recomanessin una sèrie per veure en una estoneta que tingui i m'han recomanat una de les més recomanades és Holmes la sèrie protagonitzada pel Benedict Cumberbatch que és l'actor també que destaca el Natali amb el seu comentari i també un altre habitual perquè Natali també hi havia participat alguna vegada un altre habitual d'aquests bueno d'aquests esdeveniments que fem doncs és el Xavier Sanz Esquerra i també ha deixat un comentari però bueno estic mirant de buscar-ho i ara mateix no trobo però ell jo sí que puc dir perquè ho he dit abans que destacava una de les pel·lícules que sempre surten quan es parla de Sherlock Holmes perquè és de les menys habituals que és aquella que va dirigir el Billy Wilder que hi ha pel·lícula sorprenent en la que tots dos van a buscar el monstre del Llegnès i tota la relació que tenen entre ells i ell destaca en el seu comentari que a part de ser una de les seves preferides doncs destaca que equipara el el Sherlock Holmes l'equipara al ah mira ja l'he trobat a l'Oscar Wilde cosa que m'ha resultat molt interessant perquè també és una persona que es movia en aquella època i és possible fins i tot que el propi Arthur Conan Doyle doncs es basés una mica amb l'Oscar Wilde potser estic dient una barbaritat ara i l'Oscar Wilde és posterior a la creació del del Sherlock Holmes però crec que no ara buscaré les dades per contrastar-ho ell diu això ho tinc molt clar el Xavier m'agrada aquesta meravella que és la vida privada de Sherlock Holmes que així és com es diu la pel·lícula Billy Wilde on Holmes és desmitificat i igualat a Oscar Wilde i diu que també destaca assassinat per decret on Holmes i Watson s'enfronten a Jack l'esbudellador que no la recordava jo però és veritat és una pel·lícula molt apreciable molt interessant el Baskerville també és una altra d'aquelles potentíssimes que s'han fet i té més d'una versió el gos de Baskerville oi? sí sí que és pràcticament una història de terror també l'esbudellador és molt interessant i tant allà hi posa jo penso que allà estem en contacte amb el cinema terrorífic més potent que s'ha fet mai vull dir aquell que veritablement diu per què? l'existència d'aquesta barbaritat de persones i a més a més es contradiu totalment una persona que té un refinament extraordinari per moure's en el camp de la medicina d'una manera extraordinària no? perquè i esclar això no això no ho adquireix qualsevol que no ho llegeix vull dir per arribar aquí s'ha de tenir doncs una preparació impressionant que d'alguna manera té sentit que s'enfrontin un detectiu com de la qualitat de la categoria de Sherlock Holmes amb un personatge que no és qualsevol sinó que és un metge de categoria que és una de les històries que es consideren com a vàlides històricament que mira jo per exemple per posar un exemple així que jo penso que ens servirà molt bé per diferenciar unes coses de les altres és una de les pel·lícules que més recordo és la de Roman Polatski aquella de la llavor del diable i allà tenim aquest mal per dir-ho d'una manera simbolitzat amb una lògica que en definitiva és que si existeix el bé doncs lògicament qui fa potent el bé doncs és la existència del mal també si no és com que no com que s'esmicola no i allà doncs jo penso que és una cosa que va més enllà de les persones en canvi aquí tenim una icona que no que veritablement eh doncs gairebé ho relativitza tot això ja que l'esbodellador per exemple és un personatge que ve de la de l'alta cultura o sigui ve de l'alta cultura perquè ve de l'alta categoria no ve de l'aristocràcia i llavors lògicament et posa al davant d'una cosa absolutament humana sense eh sense humana vull dir i la seva capacitat destructiva però també constructiva paral·lelament perquè veritablement el que fa aquell home és aprofundir sobre la manera de tractar les persones i com com tota la simbologia que ens envolta o que hem estat capaços d'imaginar i de registrar doncs automàticament aquesta simbologia doncs està aquí però veritablement qui fa totes les coses en veu en mal doncs som els humans no? molt interessant això clar tot això si agafem altra referència en trobarem d'altres però m'hi fa pensar molt eh vull dir sempre he tingut aquest punt de referència no? sí perquè es podria considerar però bueno seria un altre tema paral·lel al que tu comentes que Sherlock Holmes podria considerar-se podria ser el primer deixant de banda eh tots els la mitologia però el primer superheroi d'alguna forma modern però no per la capacitat de fer de tenir superpoders eh d'aquests sinó pel que tu deies de tenir la capacitat observació bàsicament i deducció també és a dir característica científica d'investigació la veritat és que és un personatge atractiu el miris com el miris perquè si es va investigant una mica vas descobrint que és un personatge que el propi Conan Doyle ja el va anar fabricant així va anar fent sobre la marxa perquè va ser una història que si li va ocórrer perquè li agradava el tema i després se li va escapar de les mans no en el sentit que la gent li va agradar tant que no va poder ni tan sols matar el personatge sinó que en un moment determinat el va haver de recuperar de ressuscitar-lo perquè ja estava fart d'ell però el públic li va demanar que no que no podia ser que continués llavors eh li va donar tota una sèrie de característiques com l'addicció per exemple o les drogues la capacitat de fer música però d'una manera intuïtiva jo recordo haver llegit algunes històries me'n recordo molt de l'anècdota de tenir el violí que ell tenia com a instrument però no tocat de la manera habitual així agafat amb una mà i recolzat amb l'espatlla sinó col·locat a sobre dels genolls llavors tocant-lo d'aquesta manera és a dir un personatge introspectiu molt ficat en si mateix i molt el el que seria la la perifèria de l'espècie humana no? Tots estem sempre movem-nos per les nostres qüestions quotidianes per les nostres passions les nostres preocupacions que ens porten de vegades lluny o de vegades ens deixen allà al costat d'on hem sortit i en canvi aquest home doncs la impressió que feia és que estava era una mena de místic no? Era una gran diguem-ne que és una gran invenció sí sí és atribuir amb una persona amb un home unes qualitats francament remarcables després com dius tu paral·lelament tal com el van a construir després li van atribuint altres constants per exemple la suposada homosexualitat o misogínia no? vull dir això també vull dir és una cosa que també la tenim per aquí oi? amb una amb una preocupació o sigui hi ha una cosa que jo destacaré del senyor Selk Holmes que precisament el que més li interessa és precisament les persones i el que fem i el per què ho fem i llavors ells era capaç d'interpretar-ho això i interpretar-ho vol dir descobrir-ne doncs aquells aspectes que moltes vegades i donat que tenien aquesta capacitat doncs servien per descobrir doncs determinades persones que sortien del que era habitual que en definitiva o bé assassinaven o preparaven o en definitiva mataven per un benefici puntual no? vull dir i això és puntual a vegades sí però el Holmes el que tu has dit de misogínia jo crec que més aviat una misantropia és a dir és una persona que no li interessa l'espècie humana en general no crec que sigui ni un antropòleg ni un psicoanalista abans de temps ni res d'això és una persona que analitza com estan fetes seria com un científic d'alguna manera un investigador però no tan investigador privat a l'estil del que després es van creant als anys 30-40 i es van fer tantes pel·lícules era un Hampery Bogart per exemple era una altra història exacte no el que va fer d'Achill James amb totes les seves històries del Falcó Maltés i tal que seria una altra història és una altra exacte perquè l'altre és un personatge humà Sherlock Holmes està com fora de la humanitat tot i que segur que hi ha persones que són mira ara estava mirant precisament que el Xavier Sanz havia fet aquesta referència a la relació que podia haver entre Sherlock Holmes i l'Oscar Wile i sí que podia ser no està constatat però és interessant el fet que Billy Wilder equiparés Sherlock Holmes a l'Oscar Wile i sí que seria factible que el Conan Doyle s'hagués basat una mica perquè l'Oscar Wile va néixer el 1854 és a dir que quan va crear-se quan Conan Doyle va crear el personatge de Sherlock Holmes doncs l'Oscar Wile ja tenia el Sherlock Holmes es va crear el 1887 per tant ja es pot dir que tenia 33 anys i havia fet bona part de la seva obra ja era conegut a les esferes on ell es movia literàries i bueno amb tot el rebombori que va causar l'època per la seva manera també de ser una mica estrafolària i molt personal i molt diva en certa manera però molt independent sobretot llavors és un personatge que està dintre del que seria la bueno la innocència que tenen aquests personatges que estan fora ara no em surt la paraula exacta com un com un com un Dalí de l'excentricitat això són personatges excèntrics llavors Sherlock Holmes està dintre d'aquesta categoria i són personatges que existeixen vull dir que que hi ha persones que són així que estan fora no sé els grans inventors o els científics de vegades doncs segur que si parlem amb ells no parlen de les coses que parlem les persones habitualment perquè estan en aquest món de les idees movent-se per allà intentant relacionar una causa amb un efecte i al final acaben trobant relacions perquè estan movent-se entre aquesta línia de terme per tant sí la veritat és que donaria dona molt de sí el fet de parlar d'aquest personatge i d'aquest home i la comparació aquesta m'ha semblat especialment interessant sobretot perquè ara fa no gaire fa molt poquet he vist una pel·lícula que tu ja havies vist fa temps que és aquella d'Inherent Vice la de Puro Vicio que estaria dintre de la continuació de tot el que va ser el cinema negre de detectius dels anys 30 això que dèiem el Dashiell Hammett els protagonitzats pel Humphrey Boga i companyia però com diem res a veure amb aquesta línia és a dir allò és una línia més bruta més fosca més humana però en quant als vicis propis de la humanitat el fumar el veure l'agradar-te les dones però d'una manera irrefrenable i sense controlar-ho massa però que t'havia ara ara torni possessiva sí sí és que com que havia sonat el mòbil un moment havia apagat el micròfon no m'havien recordat de posar-ho de nou llavors està està bé comparar aquestes dues línies i no sé clar llavors d'alguna forma el Paul Thomas Anderson tampoc sé si ho ha fet amb aquesta intenció però és com si després de de la revisió que el Grae Richi ha fet del Sherlock Holmes és com si també hagués posat una revisió pròpia del que seria totes les històries del cinema negre de detectius llavors ara podríem considerar fins i tot que van paral·leles una amb l'altra ja dic ho estic pensant ara a mesura que estem parlant però trobo que no és mala idea el fet de veure que tenim aquestes dues possibilitats hauríem de veure el Sherlock Holmes de Guy Richi hauríem de veure-ho per comentar-ho perquè em sembla que ni tu ni jo l'hem vist i bueno això ens manca de quin any és aquesta? això comença la nissaga si no recordo malament el 2009 o així i crec que s'han fet un parell ara ho dic amb una miqueta més de sentit però va per aquí la cosa jo ja que hem tret la pel·lícula aquesta por uïcio i a més a més doncs hem fet referència a Humbley Bogart i d'altres perquè a més cap aquí també doncs el John Huston era també era una pel·lícula que ja entràvem en aquest camp d'això que dius tu o sigui que les persones viuen gairebé amb una manera de marginalitat i aquesta pròpia marginalitat els proporciona un saber un aprofundiment sobre els comportaments i les seves dinàmiques i veritablement llavors són vàlids per descobrir-ho precisament perquè estan dins en aquest joc i Humbley Bogart també vull dir tot el que representava en aquells moments i cada cosa d'aquestes segons el meu criteri o sigui aquestes tres Humbley Bogart amb jo què sé la bueno el que feia deien detectiu privat no? vull dir alguna d'elles sí el Falcó Maltés o sí alguna altra també o tener o no tener sí exact o Howard Hawks també val doncs era o sigui és un personatge que jo crec que és d'una invenció extraordinària també vull dir que ens serveix precisament o li serveix als realitzadors per aportar-nos doncs coneixements sobre aquest món que existeix paral·lel al nostre que mai segur que mai vull dir molts de nosaltres ni ens hi acostarem en aquest món David Link també ho va fer molt bé això quan sobretot quan va fer Bellut Blau vull dir va fer Bellut Blau i la veritat és que fantàstica la seva capacitat per mostrar d'un món paral·lel el que el que es viu diríem d'una manera natural i que hi pots arribar a coincidir i no vegis tu el mal de cap que et pot arribar producant i veritablement molt important o les corsés de Hawking en Inn per exemple també jo crec que aquestes són pel·lícules vitals capdals de tota la història del cinema que cada vegada que s'ha fet una o sigui cada vegada que s'ha produït i s'ha estrenat una pel·lícula d'aquestes el cinema ha fet una evolució una evolució perquè el món per ahir com és lògic doncs va avançant i nosaltres avancem amb aquestes aportacions de coneixement artístic tu deies capacitats creatives també perquè no vull dir com Dalí també a la pintura i tal vull dir esclar que sí i llavors a mi m'entusiasma dir que Puro Vicio és la versió actual o sigui amb molta més dificultat o sigui si en aquelles èpoques se'ns aporten tot allò i probablement hi havia ja persones que per exemple es drogaven d'una manera habitual però no ens oposen amb aquella característica ens destaquen unes persones que en tot cas estaven diguem-ne mediat o condicionades per el fet d'estar en aquesta en aquesta constant i a canvi en Puro Vicio tenim una persona que pràcticament ho està sempre amb la situació d'alteració precisament perquè la seva la seva addicció doncs li genera una situació que gairebé és constant sempre el consum de fet deixa de ser fins i tot una addicció per ser una manera de viure de funcionar exacte i llavors jo crec que Puro Vicio ens parla d'això d'aquesta manera de ser que l'altre també ho és una manera de ser sí sí el que estàs dient m'encaixa i encaixa molt amb el que estàvem comentant perquè és aquest personatge interpretat pel sempre se m'oblida el nom de l'actor aquest de Puro Vicio el Fènix el Joaquim Fènix Joaquim Fènix doncs és com una sublimació del mateix temps fins i tot el Sherlock Holmes però a la seva manera clar és un detectiu per qui no l'hagi vist que li recomanem completament és un detectiu hippie no es dutxa no no sé té una sí, sí vull dir la veus de vegades simplement la càmera enfocant els seus peus completament bruts i quan ve una una amiga seva que al començament la veus imagina quina farum no? perquè això Déu-n'hi-do bueno no ho ha inventat no ho ha inventat bueno o si potser ho ha inventat el Torrente això torno a treure el Torrente però és que també passa una cosa similar vull dir estaríem davant d'un Torrente estaríem davant d'un Torrente a l'Americana que forte bueno faig una pausa així faig una pausa rumia-t'ho bé sí, sí vaig a rumiar-me bé així fem aquesta pausa ho estàs pensant pots fer una peça musical en aquests moments però de què? de què? de què vols? d'alguna pel·lícula d'aquestes també d'aquestes també de ser-la Puravicio per exemple això s'hauria de buscar si vols el que podem fer és això posar aquesta aquesta peça musical i fem una bueno un intermedi parlant de pel·lícules que hem vist o de pel·lícules que volem comentar jo he vist una pel·lícula s'ha estrenat fa molt poquet i em fa una gràcia especial veure-la perquè bueno la veritat és que és força impressionant la pel·lícula i no desvetllo quina és perquè sigui una miqueta una sorpresa i de moment aquí tenim Inheret Vice a veure si mira està fins i tot la podem sentir fins al final del programa si no surten anuncis que segur que sortiran així veus ja tenim uns anuncis aquí tres dos un segon això i la gent que veu YouTube ja sap que parlo mira aquí tenim una mica de música de Inheret Vice puro vicio i deom Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Vilenef! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! El que passa és que el que sí que em va passar amb la pel·lícula, Sicario, com diria Carme Nebot, que avui no ha pogut estar, ja ha avisat que no podia venir, l'ha comentat, però la tenim aquí al nostre pensament, igual que el Joan Morros, que quan pugui també tornarà a venir. Doncs el que em va passar amb la pel·lícula va ser una cosa peculiar i interessant. Clar, quan coneixes la manera de funcionar d'un director, la filosofia, la ideologia, podíem dir, més que ideologia, la filosofia d'un director, el tema que és dels spoilers, t'han comentat, llavors és una altra cosa completament diferent, perquè tu ja saps el que aquest director més o menys anirà a explicar-te, perquè com ja has vist altres coses seves i ja el coneixes, ja t'esperes per on anirà la història. Per tant, no et sorprèn. Això a moltes persones li podria resultar contraproduent, perquè llavors per què vaig al cinema per veure una pel·lícula que no em sorprendrà. Però, clar, si el que vols és aprofundir en una història i saber que el que al començament té un aspecte, doncs després tindrà un altre molt diferent, perquè llavors cobrarà més sentit i agafarà més força tot el que t'han anat explicant, llavors sí que té molta gràcia. Però jo vaig viure aquesta doble vessant, jo vaig viure al mateix temps. La manera d'aquest espectador que diu, bueno, però és que ja sé més o menys per on va la història, perquè ja no pot ser que el que m'estic explicant sigui això, o sigui que al final tindrà la història un gir i més o menys anirà per aquí i efectivament anava per allà perquè coneixia el director. Però, per una altra banda, no pots deixar d'admirar que una persona sigui capaç de narrar una història d'aquesta manera i de capgirar-te un personatge i de construir... Mira, parlàvem, parlàvem i continuarem a parlar, m'imagino, de Sherlock Holmes, de Jacques Lesbodellador. Aquí hi ha més aviat el retrat d'un Jacques. Aquí hi ha la construcció, l'explicació de com un monstre pot entrar dintre d'una dinàmica que en principi hauria de ser favorable a la investigació, a la justícia, a la llibertat, però el que acaba passant és que aquest sistema, el sistema que hauria de promoure tot això, s'aprofita del fet que els mostres existeixen i els mostres poden ser utilitzats pel favor d'aquestes causes suposadament justes, però, clar, això les invalida completament. Llavors, això, per exemple, seria el que vam veure a Infiltrados, de l'Escorcese. Sí, pensat amb ella, eh? Seria equiparar completament els mètodes que utilitza una organització mafiosa i el mètode que utilitza, doncs, l'Estat d'una manera legal. Estaríem parlant, doncs, del Padrino, estaríem parlant de... abans que el diablo sepa que he muerto, de totes aquestes històries que equiparen al terrorista, que està també tan dolorosament actual pel tema del terrorisme, doncs, el terrorista, el mafiós, el sanguinari, l'equipara amb l'altre, el que se suposa que ha de buscar la justícia. És una història agafada, sobretot, a partir de tres personatges. Una, Emily Bloom, una actriu, que a mi no em va acabar d'entusiasmar la seva actuació, és tota l'estona com una mica... està com pasmada, la dona, no? Allò que la veus com molt perduda, però, bueno, és que ja té justificació que estigui així. Perquè, clar, imagina't que t'envien a un lloc sense saber què has de fer, sense saber quina és la missió que has de complir. En aquest cas es tracta d'un grup de forces especials de la policia estadounidència, de mig paramilitars, però, bueno, són policies del SWAP, coneguts com aquella sèrie que durant tant de temps va estar molt de moda aquí a la televisió espanyola. La guerra multa contra el narcotraficant, es diu, eh? Doncs ja està. Vull dir, això s'ha esmentat moltes vegades. Doncs ja està, ja està. És això. És això, però construït amb l'habilitat i amb el recargolament que un director com el Denis Villeneuve és capaç de fer, i amb un dolor, fins i tot, perquè el personatge del monstre és molt humà. No desvetllo més, perquè, bueno, mirem d'evitar-ho, malgrat que jo estic en contra de tota aquesta d'evitar, no?, de parlar de les coses. Aquest secretisme, oi? Sí, el secretisme aquest que, exacte, que imposa el fet de no poder parlar massa de les coses, però, bueno, crec que no passa res. Crec que ja hem dit prou i ja queda prou més o menys evident. I, sobretot, fixeu-vos quan aneu veure la pel·lícula, perquè, bueno, val la pena. És una de les grans estrenes, de les grans estrenes dels últims temps. Jo diria que igual, igual que la que t'ho comentaràs ara, perquè són grans directors, són directors que no es conformen a explicar històries, sinó que ens parlen de nosaltres, de la societat, de la vida, del que podem fer per sortir-nos de situacions que semblen ja que són carrerons sense sortida. Sí. Parlo de tots dos, eh? Parlo del Denis Villeneuve i parlo del Jacques Sodiart per donar-te pas quan vulguis, per parlar... Sí, jo també voldria destacar una pel·lícula del Trapero, que no la trobo ara, que també es va estrenar aquesta setmana. El Clan. El Clan, exactament, sí. Aquest home a mi m'entusiasma, vull dir, m'agrada molt. És que va per aquí també, pel que acabes de dir. Sí, sí. Agafa un aprofundiment, me'n recordo una pel·lícula que vaig veure allà a Caixa Fòrum, precisament, un estiu, i era sobre les noies preses, o sigui, que han estat agafades per la policia i portades a la presó, que estan embastats. i com acaben aconsegint reivindicacions, com les maltracten. Al cap i a la fi també era impressionant. És el que tu acabes de dir. Jo penso que això és d'aquelles coses molt interessants. Del mateix Pablo Trapero, aquesta que dius. Jo diria que sí, sí. Bé, busca el Pablo Trapero i veuràs quina filmo. Mira, el Pablo Trapero, per si et sona que tingui a veure amb aquesta que dius, sí, em sembla que sí, ja sé quina és. Mira, té del 1999, quan arribi ja diràs aquesta, crec que sí. Mundo Grua, que també crec que l'havies vist. Aquesta no la recordo. Jo és que no he vist, crec que no he vist res seva. Aquesta no la recordo, sí. És una miqueta fort, perquè és un director també que segur que m'agradaria molt, però després, el 2002, El Bonaerense, després el 2004, una que no és gaire coneguda, les altres sí, Família Rodante, Nacido y Criado, del 2005, Leonera, del 2008, que em sembla que és aquesta la que tu deies, Carancho, que també és una història que té l'Oi i que tampoc he vist, ho reconec, però heu parlat molt d'ella i la recordo molt bé, tot el que heu comentat, Siete dies en la Habana, Elefante Blanco, Aquesta no la recordo, però crec que també l'he vist, el que passa és que a vegades hi ha pel·lícules que se t'obliden, no? Doncs aquesta era el 2012. Precisament perquè siguin dolentes, si no tot, no, el que passa és que no hi ha capacitat de retenció, o perquè no utilitzes massa, un mantell massa ample, no? Per si et serveix per recordar-ho, dos capellans, tercer mundista, Julián i Nicolás, d'Això de Elefante Blanco, que ara et diré els actors, els actors, els actors, bueno, el Ricardo Darín, clar, inevitablement, i l'altre actor protagonista, ara no el trobo, però bueno, aquests dos, capellans, treballen juntament amb Luciana, Luciana, un assistent social, en una villa, assentament informal, zona de Marginal, de Buenos Aires, clar, llista, oi? Molt bé, molt bé, molt bé, punt d'entén. És per interpretar aquest món i les seves variants, i tant. El que veiem, un altre director ha fet gita a la llista, molt bé. Bé, doncs anem amb aquest senyor, el senyor Audiart, és un realitzador francès, i això salta a la vista, no? Llavors, doncs, bueno, jo la pel·lícula que tenia molt present, perquè no recordo haver vist de hueso, aquesta, d'òxido i de hueso, no, aquesta no la recordo, si no, tu sí que la tens previst. a mi la que em va agradar moltíssim és poc pròdic en producció de títols. l'any passat, l'any passat, això és un article que tinc jo de quan es va estrenar la pel·lícula, i llavors diu que De la Tid, Mi Corazón Se Ha Parado, que es va acabar d'estrenar en aquell moment, és una pel·lícula que, a més, va ser la gran triomfadora dels Premis César, els Goya francesos, no? I llavors, doncs, bueno, parla aquí de coses prou interessants sobre, de la manera que, bueno, que aquest senyor va ser capaç d'aprofundir sobre sobre una part d'aquest d'aquest funcionament que tenim els humans, no? Diu, l'adaptació americana de pel·lícules franceses són comunes, però l'intercanvi dades vegades és a l'inversa. Només per això, De la Tid, Mi Corazón Se Ha Parado, ja és una beneïda, resa. També perquè la pel·lícula model, melodia per a un assassinat, del 1978, que el franc tirador James Tovac va debutar en la direcció, és la quintessència, diu aquí, del cinema de culte. Prenent de l'original només la premissa de l'home, el destí del qual està atrapat entre els designis del seu pare mafiós i la seva vocació com a pianista, recordes aquesta pel·lícula, tu? No l'he vista, però recordo molt, també, quan en vol parlar-la, sí, sí, que està comentada. Del que està a parlar és de la brutícia que hi ha en el món de la producció de pisos, en definitiva, i de la manera que es poden provocar els desnonaments o precisament l'abandonament dels pisos, precisament perquè hi ha persones que provoquen d'una manera absolutament bruta situacions insuportables quant a dins al pis, no? Insuportables poden ser rates, poden ser, jo què sé, mil coses i també, doncs, doncs, accions, doncs, punyents contra determinades persones que ocupen determinats pisos i el que es desitja és precisament que se'n vagin d'allà per fer, doncs, un negoci més rodó amb poques, amb poques millores que es puguin arribar a fer. D'això parla la pel·lícula com a punt negre i la convivència és precisament amb un xicot que, com que el seu pare és qui porta tot aquest tema, a un xicot que descobreix les meravelles de tocar el piano, no? Vull dir, l'afició, doncs, al món artístic en quant a la sensibilitat per tocar el piano. Francament, és una pel·lícula d'aquelles que, que quan l'acabes de veure dius però com es pot relacionar una cosa amb l'altra? I de la manera que això té un vigor, tu. És que, és allò que dius, mira, a dues passes d'aquí, d'aquesta brutícia, d'aquesta maldat, d'aquesta corrupció tan enorme, hi ha unes persones que estan absolutament sensibilitzades, eh? I se'ls hi provoca, eh? Se'ls hi provoca una sensibilitat la qual, per força, ha de generar en aquesta persona l'oblit, l'apartament i, en definitiva, l'emarginació, per què no, del propi món que ha conegut i al mateix temps ha crescut, o sigui, s'ha fet gran, no? Fantàstic, jo això ho trobo sempre genial. Doncs aquesta és la pel·lícula. I et sona aquesta música? I tant que sí, perquè ella premia. Escoltem-la un tros. és la tocada amb mi menor de Johann Sebastian Bach. és una peça fonamental de la pel·lícula i, mira, diré una cosa que sempre he sentit a les emissores aquestes de música clàssica, em fa molta gràcia dir-ho a la ràdio. Tocat amb mi menor, BWB-914 de Johann Sebastian Bach, eh? Que és una peça, si és que sempre, no t'ha passat alguna vegada, allò que tens, coses que ha sentit un munt de vegades, diu, mira, ara ho puc dir per la ràdio, jo, això també m'ha fet gràcia. Que és el catàl·loque que té, que s'utilitza per les obres de Bach, que té, és un dels compositors més prolífics i no és el que més de la història de la música i aquesta peça segurament doncs té un paper essencial dintre de la pel·lícula perquè és, com tu dius, la que ell mira d'aprendre i a la que li dona més importància. Bé, doncs és una pel·lícula que tinc allò per veure, quan pugui doncs m'hi posaré i estaria molt bé comparar-la amb la que tu has comentat amb la melodia per un assassinat que és del James Tova del 1978, com esmentaves i que en la versió original el títol es diu Fingers, és a dir, Dits, i està protagonitzada pel Harvey Keitel, a més a més pel Jim Brown, per tant, la cosa promet, vull dir, entre una cosa i una altra el que tu has comentat i tot plegat, però bueno, no sé si... A veure, a veure... Harvey Keitel és un actor que gairebé tot el que ha fet és d'una singularitat molt alta, vull dir, tot, des del tenint corrupte, el piano, jo què sé, vull dir, un seguit de pel·lícules, home, el mateix Tarantino el va utilitzar amb allò, la primera que va fer, aquella... Sí, la de Reservoir Dogs, de la Reservoir Dogs, també, vull dir que... Home, i a l'Angelo Paulos el va agafar per fer Ulisses, per ser protagonista d'Ulisses. I tant, tinc un article aquí sobre la pel·lícula Ulisses, en tinc tantes de coses, avui he demanat mig, mig, mig, mig, jo què sé, vull dir, una taula que tinc allà plena d'articles i articles, i la veritat és que ha estat genial. Jo us ho recomano, també més que veure imatges, moltes vegades el que cal, precisament perquè un dia les pugueu interpretar d'una manera més més ample, doncs és llegir, doncs, aquests que tenen vocació de creativitat a partir dels comentaris i no pas només allò que tantes vegades esmentem és bona o és dolenta, no o no. A mi m'agradaria aprofundir una mica més perquè no... Bueno, ho hem fet alguna vegada però potser no del tot. Jo diria que aquí en aquest espai a nosaltres sí perquè de tant en tant compartim altres espais, oi, Jaume, tu i jo, de cinema, però aquí no has comentat la pel·lícula de Pan, si no recordo malament. No. Oi? No. Llavors crec que no estaria malament per complementar això que has dit de debatre el meu cor saturat, per complementar Doxityos, que jo en puc parlar una mica, el profeta, que sí que hem parlat moltes vegades d'ella, la Carme l'explica doncs amb delectació, al Joan també la Vera li va agradar molt. Sí. llavors acabar d'analitzar una mica què té aquest director, que tu has dit molt bé amb aquest article que tenies i amb el que has definit, però com va evolucionant, què va fent. A mi m'agradaria acabar amb aquests minutets que ens queden, a part de potser fer alguna referència més al Sherlock Holmes si s'escau o si cal, si acabem arribant aquí i si no doncs ja hem parlat prou bé. Ja hem parlat, sí. doncs intentar definir, acabar de copsar entre el que hem vist tots dos, que pràcticament hem vist entre els dos de manera complementària tota la seva filmografia, doncs què fa aquest home, què fa el Jackson Diar, perquè per exemple el Denis Villeneuve més o menys ja ho he dit jo, ja ho hem caracteritzat, però a mi em despista una mica per exemple el profeta, el profeta que és una història que... Amb aquesta última passa el mateix que amb el profeta i la discussió que jo vaig viure aquí en aquest programa, vaja, doncs quan es va estrenar que teniu el debat que si el pare, que si el fill, que si tal, que si qual, passa el mateix aquí. Aquí estem en un lloc com pot ser Sri Lanka, això està al sud de l'Índia, no? I llavors allà doncs, bueno, hi ha hagut guerres durant molts anys, no? I llavors el que s'està produint arreu del planeta, bueno, sobretot a la part d'aquí, l'Índia, Pakistà, bueno, tot això, no? Vull dir, tot aquest volum ara no em feu dir més noms, bueno, això de Síria també, vull dir, hi ha guerra, eh? I la guerra el que provoca és precisament que estàs en un bàndol o estàs en l'altre, no? I llavors, doncs, amb ell, sigui per convicció o sigui, perquè en definitiva, doncs, la guerra pot més i condiciona més que no pas el que tu estàs disposat a pensar, com per exemple la guerra civil espanyola, hi havia dos bàndols, no? I aquests dos bàndols eren clar quins eren aquests dos bàndols i es podria assegurar, no del tot, però es podria assegurar que cadascú que s'apuntava a un bàndol sabia molt bé el perquè lluitava, no? I en canvi, amb aquests punts en la qual, i avui n'he escoltat a parlar aquesta tarda també d'això, no? La qual, doncs, la guerra és el que t'atrapa i tu, que estàs fet, doncs, jo què sé, probablement estar en el camp i treballar i precisament lluitar contra el rigor de la naturalesa i no estar pendent d'altres coses, amb quina lògica et mous i per què, doncs, de cop i volta et trobes que estàs en un bàndol, o fas o et fan, vull dir, aquesta seria una de les constants que trobem en aquesta última pel·lícula, no? I d'això parla el profeta també, el profeta és això mateix, sí senyor. Llavors s'escapa, ell allà del seu país, s'escapa, doncs, amb la combinació amb una altra noia que també té el desig d'escapar-se. Semblaria que ell producte precisament de trobar-se amb aquesta situació i d'haver estat a un costat i lògicament, doncs, acostumar-se a sobreviure perquè, o allò, o et fan o fas, no? Ella no té aquesta constant perquè ella, diguem-ne, que en el país, diríem, jo almenys interpreto, que no esdevé guerrera ella, sinó que senzillament pateix l'inconvenient aquell, no? I llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno, s'ho munten ells dos per sortir del país, escapar-se i anar a un país europeu, la idea d'ella és anar a Anglaterra i la idea d'ella és anar a França, pel que sigui, probablement perquè a França considera que hi ha aquests punts on la migració, doncs, està més, diríem, està més en un terreny que podria ser, podria, podria sentir més propi d'ells mateixos, no? els famosos guetos, però, vull dir, d'una manera que també serveixen com a protecció, no? I llavors allà, doncs, bueno, allà, doncs, ell viu el que és aquest coneixement, evidentment, aquests guetos o aquests punts de la pròpia França, doncs, generen, doncs, unes dinàmiques que no són precisament una integració des de les constants civilitzades, sinó més aviat és on hi va tota la corrupció, tot el que en definitiva després anirà a parar, doncs, a tot un seguit de persones que, muntats i estil i completament situats fins i tot amb privilegis en el tegit social, doncs, se'n beneficiaran de la il·legalitat perquè aquestes persones seran les que portaran a terme tot el que això genera com a il·legalitat, no? Jo penso que em quedaria aquí, més coses hi ha, no, perquè, i llavors el que s'ha criticat, això sí que ho volia, ho tinc molt clar que ho haig de dir, que el que sí que he trobat en la crítica en general és que, que el que troba és que hi ha com una mena de solució màgica del, de l'entorn i del problema del protagonista, però ja no d'ell només, sinó de, del triangle que formen tant ell com la, la xicota que l'acompanya, com la filla, que també, que no és tal filla, sinó que és una noia que també, degut a la guerra, està per allà esperant a veure la manera que s'escapa. S'ha muntat com una família fictícia. Sí, sí, es munta una família fictícia, la qual acabaràs de venir i aquí estaria, eh, doncs, el, el que és discutible de la pel·lícula, no? Molt dura, francament dura, però també, eh, et proporciona un coneixement del que en definitiva s'està esdevenint en el món, eh? Vull dir, una cosa molt interessant. Hi ha un petit detall que, que volia comentar-te, a veure com, com ho veus, perquè també facis el teu comentari, perquè m'he fixat que en les últimes dues pel·lícules, d'Oxid i Os i de Pan, aquesta que comentaves tu que ja has vista, l'altra l'he vist jo, doncs, ha passat de parlar únicament dels aspectes més masculins de les històries, eh, tant de Batre, el meu cor saturat, com el profeta, és la masculinitat i com sobreviu aquest esdeveniment de la guerra, sigui com sigui, com ho vulguem dir, eh, de la guerra entre pare i fill o de la guerra entre sectors d'una mateixa població, i d'Oxid i Os i de Pan entra ja l'aspecte més romàntic, en certa manera, tot i que dintre d'una certa tragèdia... Aquesta seria la crítica, sí, aquesta seria la crítica, o sigui, els personatges, els personatges femenins, com tu esmenten, lògicament, el condicionament al qual han viscut és molt alt i lògicament la sintonia amb la llibertat no seria creïble, no? I aquí està la qüestió, ell això per mi ho tracta bé i la sortida és la integració, la integració tal com la coneixem, a les estructures actuals que predominen sobretot a Europa, esclar, eh? Sí, sí. Doncs molt bé, la veritat és que sempre és un plaer parlar de cinema, Jaume, amb tu i amb la resta de persones del programa i sempre pensant també en els nostres oients, a intentar donar-los tota la informació i tota la reflexió que puguem proporcionar i s'ha de dir que la setmana vinent vindria, segons està previst, tot i que no sabem el tema que tractarà, però si ve, doncs segur que serà interessant perquè ja el coneixem i estem acostumats a que ens deleite amb la seva eloqüència i la seva informació, l'Andreu Ferran. No sabem el tema, serà una petita sorpresa. Nosaltres durant la setmana mirarem desbrinar-ho, però per els oients serà això una sorpresa, com avui també, que havíem anunciat una cosa i hem fet una altra. No, n'hem fet una més hambla també. Bueno, ja ho veuràs, ja ho veuràs quan vinguin els Fergat Productions, coneixerem. Vinga, així acabem avui el programa. Que vagi molt bé. Sense condicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa sempre que vulgueu. A reveure. Bona tarda, bona nit. Ara escoltes Ràdio d'Esfern Sintonitzes Ràdio d'Esfern La Ràdio d'Esfern