De Tres cares a La noche de 12 años i Mandy: crítiques, Bohemian Rhapsody i l’auge del documental als cinemes

Cinema sense condicions. Bona nit, ja som aquí, un dimarts més a Cinema sense condicions, el programa que us ofereix informació sobre el cinema, sobre les coses que han estrenat, sobre les coses que vindran, sobre les coses que creiem que val la pena recomanar. I avui, com sempre, amb un nou convidat, en Pepe Méndez. Pepe Méndez és un graduat superior de mitjans audiovisuals, realitzador i productor de curtmetratges, amb Vicenç Escriabà, per exemple, director d'un documental, un docudrama, que es deia Tot l'anyor de demà, sobre la biografia, de Joan Salvat Papaseit, professor de cinema de MAP, col·laborador crític de programes nexes de Com Ràdio, i moltes coses més. Ara, per exemple, ens deia que jo no ho sabia, que feies, a més a més, un programa de ràdio, no? Pepe? Sí, sí, faig un programa de ràdio, també de cinema, molt local. Molt local. Això també és local, eh? Això també és local, és de sàdios d'esbert local. És la gràcia. Joan, sembla que vinguis corrents i tot. Sí, perquè venia corrents. Venen corrents, venen corrents. Venim corrents, venim corrents. És que hi havia un col·lapse de circulació a la plaça de Sants i ens hem trucat amb problemes per arribar a l'hora. De debò, eh? Ho sento, eh? Ja em tranquil·litzaré. Bé, com sempre, presentem l'equip. Com sempre, Pepe, fem dos parts del programa. Una primera part, que parlem de les estrenes, del que hem vist, del que aconsellem, del que considerem que val la pena que vegin els nostres oïdors o no. I una segona part, que en aquest cas estarà dedicada a la teva persona, que seria, doncs, parlar del convidat, del tema que el convidat proposa. Com sempre, l'equip el formem, doncs, en Carme Nebot, que està aquí a la dreta. Bona nit, Carme. Hola, bona nit. En Joan Sardà, que està a continuació. Bona nit, Joan. Hola, bona nit. En Pep Armengol, que està a continuació també. Hola, bona nit. Bona nit, Pep. Hola, bona nit. I, darrere als vidres, el control, que controla tot, ens escolta, etcètera, en Pol Digler. Venim de map, eh? Directament. Jo vaig sortir de map, eh? Sí? O sigui, que... Sí, sí, sí. Molt bé. Ah, molt bé. Després parlarem. Després parlarem. Però jo no t'ho vaig tenir, tu. Dos visions. No t'ho vaig tenir d'alumne. No, jo vaig acabar fa uns cinc anys. No, no. Llavors, no, no? A lo millor, el meu fill sí que ho vas tenir. Aquí? Ah, el teu fill. El meu fill. Però com es diu? Noel. No, el Noel era per realització, jo feia producció. Però sí, sí, sí que el conec, sí. Molt bé. Doncs, bueno, fetes les presentacions, ja podem. Estem com a casa. Estem com a casa. Estem com a casa. Ja ho veieu. Ja podem continuar. Ja podem començar a parlar de les pel·lícules que més o menys... Hi ha algú que vol començar a parlar de la pel·lícula que ha vist? Ah, si voleu. Jo he vist dues pel·lícules. Bueno. He vist Tres cares. Sí. De la Jafar Panahi. I El silenci de los otros, que la vaig veure ahir, i que encara estic ara tocada. Tres cares. L'heu vist els altres? Sí. Sí, tothom l'ha vist? Sí, sí, sí. A veure, jo que quan vau parlar del Jafar Panahi, l'última pel·lícula que havia fet, que era la del taxi, que no me'n recordo ben bé com es diu, dins del taxi... Taxi t'eren. Taxi t'eren. Taxi t'eren. Exacte. A mi no m'havia agradat gaire. L'havia trobat poc consistent, i que malgrat d'intentar fer-ho dins d'un taxi, i amb la càmera posada, i amb una situació molt difícil, jo creia que podia haver tret més partit. Bé, llavors vaig anar a veure aquesta, no sabem ben bé què trobaria, i aquesta és una pel·lícula magnífica, m'ha semblat a mi. És una pel·lícula que, com sabeu i com ja vau comentar, imagino, aquest director està amb arres d'un municiliari o una cosa d'aquesta mena, no pot fer cine durant 20 anys, però ja veieu el que passa, que sí que en fa. va tenir problemes polítics i amb les seves produccions, i per tant és sorprenent que hagi pogut fer aquesta pel·lícula, que sí que està rodada amb exteriors, i que per tant ha sortit de casa seva, no sé pas com, però ha hagut pogut sortir. És una pel·lícula, al començament és molt trepidant, sorprenentment trepidant, per el seu tipus de pel·lícules. Ell i una actriu, Benahad Harafari, que s'interpreten ells dos a si mateixos, estan anant en un cotxe i estan parlant sobre un vídeo que han rebut sobre una nena que se suïcida o que suggereix que se suïcida, perquè a casa seva no la deixen ser actriu, perquè li han donat una beca i el poble on se viu és un poble molt bueno, molt atrasat, no sé si diria atrasat, però en tot cas... molt conservador, molt conservador, amb elles tradicionals. Sí, tradicionals que en deu haver una pila per tot l'Iran i per tota aquesta zona. Bé, el començament és molt bo, trobava que era molt suggerent i molt bo. I després, de fet, és un movie road, perquè, de fet, van, tota la pel·lícula, van ells dos, el Jafat Palahi i el Ben Jafari, l'actriu, una gran actriu que té molta fama i que és molt important, que ha quedat molt tocada amb el... amb el que la nana li ha convidat. I llavors, van en un lloc terrible, bueno, terrible no, és bonic i la càmera és boníssima, boníssima, va descrivint aquell món amb gent del país que mostren la seva primarietat. Per més, que estan al món, perquè la canalla que surt de l'escola està contentíssim i li fan tota una rebuda com si fos una gran... bueno, és una gran actriu. I simultàniament no volen que aquesta nena sigui actriu perquè el seu funcionament no... no està amb aquestes regles de... de viure. La pel·lícula està molt bé, està molt bé inscrits tots els... tots els... el tipus de personatges que coneixen allà que deuen ser del propi país que això ell ja ho fa i de la pròpia zona i mostra unes... uns comportaments especials, masclistes i... i... i dominadors i tradicionals on... on no sé per quina escletxa entra el món futur o el món real que existeix al mateix Iran, eh? Bé, em sembla una bona pel·lícula en aquest... no sé... sí, sí, sí, m'han parlat l'Anna Quins m'ha agradat i jo la vam recomanar i de fet bueno, sorprenen moltes coses la pel·lícula jo penso que el paisatge la descripció que hi ha doncs dels personatges la mateixa actriu que és una actriu que es va fer famosa efectivament fent una sede televisiva a l'Iran doncs a més al començament té una personalitat molt acusada té una personalitat molt acusada i té un físic extraordinari té una mirada que captiva sí, sí, sí és veritat molt, molt per tant jo seria una primera cosa que em sembla que valoraria pels nostres oïdors que si volen anar a veure una pel·lícula interessant, etc vagin a veure tres cares perquè és una pel·lícula iraní que, bueno que dóna diferent de tot el que poden trobar a la cartellera en aquest moment Pep o Joan voleu dir alguna cosa voleu sí jo volia parlar d'una pel·lícula que és una mica una raresa o sigui acabem de parlar ara d'una pel·lícula iraní doncs ara toca una peruana és una pel·lícula que vam poder veure la setmana passada vam poder parlar amb els seus directors un noi jove de 31 anys i mira que del Perú no arriba quasi res no arriba tant cosa doncs aquesta pel·lícula es diu Guinyaypacha que traduït de l'Aimara seria aproximadament Eternitat és una pel·lícula que està rodada a més de 5.000 metres bueno allà hi ha tantes coses els Sanders a 5.000 metres i té algunes peculiaritats perquè els nostres oients es facin una idea li vam preguntar al director quines eren les seves referències cinematogràfiques a l'hora de posar-se a fer el primer llarg i ens va parlar de Yasuhiro Ozu de John Ford extrems de Soheima Mura de Rossellini i després de Tarkowski en quant a Tarkowski i després va dir que respecte al color que emprava el color natural fet amb els llums d'oli pensava en els quadros de Rembrandt dic això perquè dona una mica una idea de la textura que mantén absolutament tota la pel·lícula és cert és una textura la veritat també sòbria és a dir és un passatge espectacular però en canvi està fet en una mesura que no distregui l'espectador de cara a veure els nevados que és com li diuen a les muntanyes que estan permanentment amb neu sinó que el que importa allà és la història llavors la història està presentada una hora i mitja aproximadament amb 96 plans sense moviment de càmera són planos fixes ah curiós són dos actors en realitat el que participa allà són dos actors peruans cinc corders sí cinc corders una llama un gos és veritat i esporòdicament atravesa també per allà un nau de presa que anuncia és a dir aquí el que estem un condor o què? no, no és un condor no, he dit de presa és carronyer sí anuncia l'amor llavors bueno tot el que hi ha que són accidents o sigui les penyes i això tenen noms o sigui estan perquè l'escriu que és la cultura humanitzats estan humanitzats sí és una mica una visió la cosmovisió andina que tenen o sigui ells tenen una religió i viuen molt d'acord amb tots aquests preceptes és una història actual per això però és una història actual sí, sí, sí absolutament actual sí, sí, sí ella ens va explicar al director que ell quan va néixer per unes ceres 50 anys la van traslladar i va estar vivint en la temporada i ell va quedar amb el record de quan havia viut amb els seus avis el record de fer una pel·lícula descrivint tot allò que ella ha viscut de petit en la zona l'origen del guió o sigui la història és una mena de condensar el temps en un període on podem veure el treball del camp la recollida de de de de la collita la recollida de la llenya per fer foc o sigui el que guarden de de l'època de l'estiu per l'època nevada per poder subsistir sobretot moltes escenes d'intimitat que no són res més que la forma de bellugar-se cuinar menjar dormir tot ja dintre d'una psicomotricitat mermada perquè tenim més de 80 anys els dos i llavors hi ha dos punts que els lliguen amb el que podríem dir el món exterior un és l'esperança que és l'eitmotiv de la de la història estem esperant o pensant que algun dia tornarà el seu fill i si torna el seu fill serà la seva salvació i l'altra que és molt més prosaica és senzillament que s'estan acabant els llumins i ella li diu a ell tendràs que baixar al poble a comprar-ne i no pot caram és una pel·lícula d'una sensibilitat extraordinària i minimalista minimalista etnica perquè reflexa em plau recomanar perquè no estem acostumats a veure cinema d'aquest tipus fet amb una honestedat absoluta ara venint ho comentàvem amb el nostre convidat amb el Pepe el director és director guionista tot i director de fotografia és a dir que la pel·lícula és molt personal molt personal jo trobo que els guïdors ja hem de dir que no és una cosa absolutament comercial és una cosa que ha d'anar a veure una pel·lícula disposada en aquests termes és una pel·lícula ètnica molt ben feta molt ben realitzada molt honesta però no és una pel·lícula que diguis oh ens ho passarem no perquè més llavors a mi em va deixar una mica tocada en el sentit que era una gent vella gran que veus que s'està com anant acabant i llavors aquest trance no és mal agradable i jo potser no tenia un dia molt adequat per això i no vaig sortir molt content però no perquè la pel·lícula no m'agrada és que penso que estic d'acord amb el Pep en què té tots aquests elements que ella ha puntualitzat estic totalment d'acord a més a més d'això comença la pel·lícula sobre amb una ofrena que és molt freqüent a la patxa mama a la mare terra en la que igual que durant tot el desenvolupament de la pel·lícula surten les fulles de coca element indispensable també per poder-se mantenir en forma és d'aquelles alçades aquelles alçades que us a terra jo li vaig si em permeteu jo li vaig preguntar si ell havia pensat o havia tingut condicionaments per fer una pel·lícula més comercial perquè era evident que era una pel·lícula excel·lent però no era una pel·lícula evidentment no era una pel·lícula comercial massiva d'agència i llavors ell em va dir que precisament l'havia fet comercial ell havia pensat en la comercialitat el que passa és que ell mai pensava que aquesta pel·lícula sortiria de Perú jo la vaig fer per Perú pels meus pels meus no, no vaig fer una pel·lícula pels meus i sorprenentment la pel·lícula ha agradat però és molt curiós perquè te recordaràs que jo li vaig preguntar com ha sigut rebut a Lima escolta tota la gent jove encantats amb la pel·lícula és veritat un èxit això que a Lima és realment un altre món del món dels Andes home i clar no té res a veure amb el que estem parlant jo ahir puc parlar d'una altra pel·lícula si voleu ahir vaig anar a veure una pel·lícula recomanada una pel·lícula que havia llegit que tenia molt interès i que diversos crítics me l'havien deixat molt bé i vaig anar-hi sense saber-ne massa cosa de què anava la pel·lícula haig de confessar que em va agradar molt i ara anirem desenvolupant com es diu? es diu la noche de 12 años la noche de 12 años té com a referent una durada això això dura dues hores no, no la noche de 12 años ara explicarem perquè és una nit que dura 12 anys sí, sí ja ho entenc té com a referent té com a referent el José Mujica el Pepe Mujica que com sabeu va ser president de l'Uruguay del 2010 al 2015 i que es va fer famós en el seu moment quan era president per ser el president més pobre del món tenia un sou suposo que ho sabeu de 12.000 dòlars mensuals no, jo no ho sé jo no ho sé i el 90% del seu sou el dedicava a obres de caritat la pel·lícula o ell millor dit més que la pel·lícula ell que després jo l'he vist aquests dies arrel de l'impacte que em va fer la pel·lícula ahir he obert tots els vídeos i he vist que a Youtube hi havia entrevistes amb ell i he vist coses i he vist que hi havia l'èbola jo per exemple havia fet una entrevista que jo no me'n recordava a Salvados i he vist moltes més coses i també he descobert que és un senyor d'estil molt humil ah si jo sí que la vejo ara aquesta entrevista un senyor senzill un senyor senzill molt senzill és agricultor i de fet quan ha deixat de ser president ha tornat amb el tractor a anar a aconseguir conreant les seves petites terres que té i va ser famós o es va fer famós a nivell internacional per l'interès que despertava les propostes que feia en primer lloc la legalització del matrimoni a persones del mateix sexe la despenalització de l'avortament la legalització del consum de cànnabis i la seva producció controlada i l'acceptació de víctimes d'aguantant-ho en aquella època era una cosa que se'n parlava i ell va ser primer que va dir que vinguin aquí ara fa pocs dies que s'ha estrenat la pel·lícula la fan en diversos cines no la fan només en un lloc sinó que la fan en diversos llocs arriba La noche de 12 años el seu director és l'Álvaro Brechner que és un director i guianista uruguayès més conegut sobretot a mi em va encantar em va agradar moltíssim la seva primera pel·lícula l'òpera prima d'ell que es diu Mal dia per a pescar que és una és una pel·lícula basada en un conte del Juan Carlos Donetti que es deia Jacobo i l'Otro que era la seva òpera prima i que va de mentre veníem començava a explicar doncs que d'un excampió mundial de lluita lliure que s'embarca amb una llarga gira d'exhibicions per diferents pobles de Sud-amèrica ell i el seu representant el seu representant el seu empresari diríem que és el Gary Piqué que és un actor català que ho fa molt bé per cert la pel·lícula ho fa extraordinàment bé en una producció d'Espanya i Uruguai i que li organitza aquest Gary Piqué aquest perquè és l'actor però l'empresari li organitza els diferents esdeveniments que va fent a diversos pobles molt premiada va ser una pel·lícula òpera prima però molt premiada amb diversos premis a diversos festivals va participar i molt valorada per moltíssima gent jo aquesta tarda mirant informació he vist que l'IMDB la base de dades li posava un 7 però la pel·lícula que vull comentar que és la que ens ha estrenat aquests dies i la que m'havien recomanat i realment confesso que també la podem recomanar als nostres oïdors és La noche de 12 años La noche de 12 años és una pel·lícula que ens situa el 1973 a Uruguai sota la dictadura militar i veiem ja a l'inici de la pel·lícula com nou presos tupamaros suposo que sabeu que el tupamaros era el moviment de lliberació nacional que va tenir una etapa d'actuació com a guerrilla urbana de l'esquerra radical molt radical i va actuar allà entre els 60 i a principis dels 70 aproximadament que és quan els agafen amb ells i la història diu una nit per entendre quan comença la pel·lícula nou d'aquests tupamaros tots ells són trets de la seva cella en una operació militar secreta amb un ordre que la pel·lícula explica que s'explica que és que l'ordre era como no pudimos matarles se les diu a ells mateixos vamos a volverlos locos en realitat és un xantatge és una amenaça de mort perquè se'ls diu que tindran la mort immediata si la seva organització fa algun acte exterior que amenaci la seguretat de les forces armades que estan en el poder en aquell moment la pel·li és extraordinària de debò val la pena veure-la ben feta ben muntada ben dirigida ben interpretada i mostra agafa tres d'aquests presos d'aquests nou que s'han escapat d'agafa tres però són els tres principals entre ells hi ha el que serà posteriorment president de l'Uruguay i es mostra tota la pel·lícula potser de vista de la pega que dura massa és massa llarga dura dues hores i amb una hora i mitja hagués sigut rodona descriu aquests 12 anys des de la perspectiva diríem intimista des de la perspectiva de com ho viuen ells aquests 12 anys en què se'ls reclueix se'ls aïlla se'ls acaputxa se'ls tortura amb condicions infrahumanes i corporadores perquè passen gana o passen fam o passen va un dels personatges és el José Mujica el Pepe Mujica que he dit fa el començament que entre el 10 i el 2010 i el 2015 serà president de l'Uruguay l'altre està interpretat per l'Antonio de la Torre que ho fa molt bé potser no és la seva millor interpretació però és un gran actor i es posa la pell del personatge el va arribar a conèixer bé aquest senyor és viu no està mort vull dir és gran però és viu l'entrevista de l'Évole que tenia 80 anys o una cosa però un cervell claríssim l'altre recordo perfectament aquesta entrevista l'altre dels tres és un senyor que es diu Mauricio Rosenkopf que és un famós famós periodista i escriptor uruguayà que ha fet diverses coses famoses aquí potser no ha arribat però allà és molt conegut i el tercer el tercer és un que es diu Eleuterio Fernández Iudobro que va ser ells els treuen el 85 després d'aquests dos anys de presó i estan uns anys que estan suposo actuant o anant refent la vida i començant a actuar en la seva vida política fins que arriba un moment que entren a la política i aquest senyor del 2011 al 2016 arriba a ser ministre de defensa de l'Uruguai i mora sent ministre de defensa de l'Uruguai els dos últims tant el Mauricio Rosenkopf com l'Euterio Fernández Iudoro aquest que ha dit que va ser ministre de defensa sortits de la presó escriuen unes memòries unes memòries que es diuen Memòries del Calabozo són tres volums tres tomos i relaten detalladament els 12 anys de reclusió seva personal el que ells van viure allà dintre i el director l'Àlvaro aquest s'ha basat en tota aquesta documentació per escriure el seu guió lògicament basat en uns fets que s'han viscut que no s'inventa ell sinó que són coses que estan reflectides en aquest document crec que és important dir pels nostres oïdors perquè jo penso que és una pel·lícula recomanable però que tampoc vull que s'emportin sorpreses que no és una pel·lícula que és una pel·lícula que renunci en certa mesura a un discurs ideològic que gira al voltant de la ideologia que ens expliqui el que pensen no és una pel·lícula que centra en les seves vivències personals el que ells viuen allà dintre com a persones com a sers humans i per tant reflectint la complexa experiència entre víctimes i victimaris fins i tot amb vetes d'humor és un moment de mirada en què hi ha conya i tot i que per tant tot i que estan vivint no es dramatitza o sigui per allò cruenta que és la situació no és allò de dir hòstia que ens estan tocant aquí no no s'intenta ser molt moderat amb els plantejaments que tu vagis entrant i arribes a entrar més o menys amb el que estan vivint i entens perfectament que tu en la seva situació viuries coses segurament molt semblants és per tant vivim tota l'estona la seva experiència humana com a persones vivim el seu maltracte i el seu rejulament com una experiència sensible i personal com ho vivien com ho recorden què és el que enyoren què és el que somien a les nits amb què pensen etc. i això està molt ben lligat molt ben muntat és a dir es fa amè es fa atractiu es fa molt interessant i ara que per tant jo penso que de dues maneres tot plegat té un caràcter universal com el que li passaria deia ja o fa un moment a qualsevol persona que es trobés en aquesta situació i penso que està molt bé que veiem aquesta pel·lícula quan l'extrema dreta està apareixent a Europa i a Espanya també doncs és un advertiment del que li podria passar segurament a qualsevol persona en aquestes circumstàncies en fi és una brillant pel·lícula jo crec realitzada dirigida muntada i interpretada molt ben interpretada els tres actors no ho he dit en semano el Torre és el que fa de José Mujica el Chino Darín és el que fa el Mauricio Rosendorf que a mi no m'agrada el Chino Darín massa i en canvi en aquesta pel·lícula haig de reconèixer no puc negar-ho que està molt bé en el personatge però l'Àngel també ho feia molt bé l'Àngel a mi també em va agradar doncs aquí encara està millor jo penso vaig trobar que aquella pel·lícula que que els papers home no eren fàcils ell concretament el Chino Darín ho fa molt bé doncs aquí i a l'últim que no me'n recordo com es diu ara que és un uruguellà un actor uruguellà també ho fa és a dir els tres estan brillants és a dir una pel·lícula repeteixo només té la crítica que ja heu dit en un moment que és massa llarga dues o dues hores i dues hores de silencis de renúncies de privació de les unitats bàsiques amb prou feines alimentats clar això potser quant cop ho has vist ja diverses vegades doncs no cal repetir-ho o allargar-ho necessàriament que potser em penso que és una mica excessiu però fora d'això per totes les altres coses que està desmentant és una pel·lícula francament recomanable dels que estan fent en aquest moment a Barcelona ho tindrem en compte i he vist ha entrat també a IMDB i he vist que li posaven un 8 no vol dir res això ja sabeu que aquestes coses no no no jo a vegades em trobo una sorpresa sí simplement ho dic perquè ha anat així perquè ho he trobat aquesta tarda buscant i clar li hem posat un 7 a l'altre i he vist que hi havia un 8 és fàcil manipular aquestes notes sí és fàcil i això s'ha de tenir en compte sí però no és una pel·lícula que no és una pel·lícula americana llavors normalment és més fàcil en aquestes i IMDB és una pel·lícula normalment doncs defensa no sé si ho heu notat o no defensa les pel·lícules plogues als Estats Units i les que no estan plogues als Estats Units per exemple les europees no sempre els hi posa la mateixa classificació que les pel·lícules perquè no les entenen segurament vinga una altra pel·lícula què més heu vist jo jo també porto una de dues hores que jo crec que l'ha dividit a la gent aquestes dues hores poden ser eternes o poden ser meravelloses avui més i per tu han sigut i per tu han sigut ostres crec que encara l'estic peint perquè hi havia molts moments que pensava ostres estem davant d'allò que diuen Instant Cult allò de que de cop és una pel·lícula que surt i dius això és un culte de culte instantani diguéssim però difícil potser qui l'heu vist que és Mandy no sabeu quina és? jo no jo em pensava que estaves parlant de lo que és con de Silver Lake no encara no l'hi he vist el teu comentari podria servir el tanto aquella dura dues hores i vint el tanto perquè també ve de Sitges i de fet Mandy està protagonitzada per Nicolas Cage que és qui va ser així com el gran convidat de Sitges i Mandy es va endur a millor direcció i amb raó perquè Mandy és hòstia és que és difícil de descriure perquè a mi quan la veia Pep em recordava Revenge que és la que em va recomanar però bona diguéssim aviam Revenge en quant a el que diu el títol és una història o sigui Mandy és una història de venjança total però una venjança otxentera o sigui mescla moltes coses que potser ara diries hòstia és el que està de moda però però és com si t'agafessin Drive la que veus aquí no Drive i te la portessin al terreny des d'Evil Dead aquest aquest cine 80s 90s gore però també molt experimental amb tocs de comèdia negra llavors què estem parlant jo per mi és un linch això mateix Mandy o sigui és una història bastant experimental de fet jugar molt amb el tema psicotròpic de les drogues perquè aviam intento reorganitzar la història per no fer spoilers perquè és una mica enrebaçada però a priori és un personatge que és el Nicolas Cage que es diu Red que viu feliçment amb la seva dona i bàsicament una mentre ella passeja pel bosc una secta la bueno es fixa en ella sobretot el líder es fixa en ella que passa en una furgoneta i bueno es paranoia amb ella i diu doncs l'heu d'anar a caçar i la porteu aquí i que estigui aquí amb nosaltres a la comuna llavors a partir d'aquí ja no vull dir res més perquè realment el director que és Panos Cosmatos que jo el que he vist és que és la segona pel·lícula fa una història que barreja a part com milions de referències dels 80 sobretot però moltíssimes però ben fetes no un pupurri i realment home com per guanyar direcció Sitges també val a dir i comptant que Nicolas Cage és el protagonista que ja el sabem de grans pel·lis de comercials llavors aquesta pel·lícula em fa molta gràcia que l'hagin agafat justament a ell com a protagonista perquè ostres una història potser tan alternativa tan experimental de fet estic mirant a Film Infinity i els gèneres que descriuen surrealisme inclús aquí jo vaig pensar hòstia que estic veient la llum és molt de neo vermell tot la fotografia el guió la música del Johans Johansson a més ja l'havia fet abans suposo perquè va morir el Fabré el compositor no sé és una pel·li recomanable però no sé si es gaudirà perquè realment és molt estrany és com veure videoart pràcticament és una cosa que podries veure a l'exèntric llavors és molt curiosa o sigui realment és molt curiosa escolta Pol no et perdis el que és com de Silver Lake perquè està en aquesta línia però on es pot veure? d'on l'estrat em sembla d'on l'estrat no, d'on l'estrat no, d'on l'estrat no, no, no, aquesta la tinc pendent la tinc pendent de fet la passaven crec que la passaven a Molins de Rei crec, eh al festival i no vaig poder anar crec i Mandy també i al final la vaig llorar l'estan passant al Melies i jo ho recomano perquè realment és una pel·lícula aquesta de Mandy molt, molt densa i molt completa en quant a en quant a simbolisme hi ha molt de simbolisme hi ha molt de metàfora jo ho recomano el bueno, coneixeu el Carles Martínez que algun cop l'he portat aquí que ell és crític i i escriu una guai que es diu el cine de Hollywood i va fer una crítica com a dia de Sitges perquè clar, com que la van passar allà i avui l'he llegit perquè quan li parlava de Mandy i li deia hòstia això ho hem de quedar i parlar d'aquesta pel·lícula i i m'ha dit llegeix-te a veure què et sembla el que vaig fer i em sembla espectacular a on ho va posar ell bueno, ell escriu a una web que es diu elcinehollywood.com i és una si allà segurament si busques Mandy a un buscador ja et sortirà però hi ha altres perquè ell també comentava la de Halloween la nova i això però en l'apartat de Mandy hòstia realment hi ha ell que juga molt també a buscar coses bastant més ocultes de potser el que es veu normalment és molt interessant aquesta crítica però jo com a pel·lícula ja us dic recomanable sobretot si si us va la marxa en el sentit de coses estranyes o sigui de veure cine bastant bastant alternatiu molt bé molt bé molt bé què més Joan tens alguna cosa? a veure s'ha començat aquí per cinema iranià després el Perú Uruguai jo vaig directament al Vulto i parlo de Bohemian Rhapsody que és la pel·lícula que vol veure tothom i que tothom va veure i em parlo molt breument i que li posen molt bona nota també em parlo molt breument per dir que és un biopic típic d'un personatge que vol aconseguir un objectiu i que al final l'aconsegueix en aquest cas la qüestió és reunir una altra vegada el grup per fer un concert de beneficència la pel·lícula està produïda per dos dels antics membres del grup Queen amb això ja ho diu tot vull dir que és un biopic autoritzat i que doncs juga les cartes de l'emoció per atrapar el públic és a dir que no no hi ha res de nou i també hi ha un altre biopic que és a la sombra de Kennedy que explica doncs la trajectòria del president Johnson als Estats Units des que jura el càrrec de president després de l'assassinat de John F. Kennedy fins a l'aprovació de la llei de drets civils llavors aquí vull dir queda molt marcat el temps és històric per no ficar-se en temes com Vietnam per exemple que queden a part i tot això per dir que els biopics no deixen de ser una construcció a posteriori que bueno deixa i aquesta és americana la pel·lícula aquesta és americana és dirigida del Rob Reiner i Bohemian Rhapsody està dirigida del Brian Singer que sembla ser que al final no va no va acabar ell no va acabar ell perquè la qüestió del concert no la va filmar i sembla que fins i tot volia deixar de firmar-ho etcètera però vull dir bueno són coses pel gran públic que deixen unes històries que no sé vull dir si la gent es convenç per l'emoció doncs està bé però que si hi apliques una mica de racionalització doncs la cosa no va gaire amunt bueno amb tot això ens sembla que hem parlat tots falta el convidat no tens temps ja he parlat ja no home però vull dir que ara toca el teu temps o sigui estem a escoltar-te perquè ell ens ha comunicat que volia comentar el fet un fet realment que és veritat que és insòlit que és que en aquest moment s'estan passant als cinemes molts més documentals que mai mai s'havia produït el fet que hi haguessin ja ens ho diràs tu la xifra doncs tants documentals passant a Barcelona com ara efectivament no no a mi m'ha semblat interessant el documental perquè clar és un fenomen pràcticament nou perquè abans els documentals es veien a la televisió que eren sabien de veure els documentals amb l'excepció d'algun documental que es convidaven els amics i es veia a casa o a un cinema però en aquell moment és que abans vos deia abans d'arribar hi ha com a 140 festivals de cinema documental a tot el món 140 festivals a l'any o sigui són molts són molts sí i em semblava interessant perquè clar ara a principis de novembre hi ha hagut un documental inèdit a Barcelona s'ha acabat perquè va acabar el 2 o el 4 de novembre i van passar doncs m'ha parell que eren 50 i escaig de pel·lícules documentals sí que eren documentals relacionades amb música però és igual són documentals i resulta que passaves per allà per els arribaus que eren i a la filmateca també es feien i algun altre cine i donava la volta a la coa per les entrades per entrar a la pel·lícula o sigui no és que el fet que hi hagi un festival no és que hi hagi un festival perquè hi van quatre persones no perquè hi ha gent perquè té interès llavors a Espanya n'hi ha molt de festivals llavors aquí he vist la cartellera avui també us ho deia en aquells moments doncs clar a Barcelona hi ha a la cartellera hi ha set festivals perdona set pel·lícules que s'estan fent documentals set pel·lícules documentals en relació a la ficció que es produeix tant i tal és moltíssim és moltíssim hi ha El silencio de otros sí que és aquesta que vaig veure ahir que la fan El bolitxe El bolitxe i el yelmo també El misteri del padre Pío aquesta és espanyola també que la fan al Sarrià El mayor regalo Espanya també la Georgina Sisquella sí sí la fan al bolitxe Maria Baicales ha pensat que ja no es feia la fan al Texas encara la fan encara la fan està moltíssim temps aquesta és raríssim això pintant el jardí moderno de Monet de Reina Unit que la fan al Verdi i Quinquis Stars Juan Antonio Vicente Córdova Córdova Córdova que m'aparegui també o la fan al Girona o al no me'n recordo ara o sigui set documentals que estan en el en Casa de la Llera en Casa de la Llera això tenint en compte que bueno hi ha hagut pel·lícules ara el Michael Moore que ja no la fan aquesta 11-9 sí sí trambla en fi fan que no no paren lo de los documentals bé la Nexvarda que feia també ha fet Caras de Duares no sé si està encara crec que no no l'he vista però la setmana passada m'aparegui que la feia bueno per mi és un cas que jo crec que es pot parlar d'ell i i bueno i comentar-lo en realitat el nasciment del cine és documental o sigui bueno és un reportatge que és un cosí en germà del documental un reportatge la sortida dels obreros de la fàbrica del Lumière a l'arribada del tren de l'estació en Lumière o sigui en principi és un reportatge documental es va sofisticant en principi el reportatge però es va sofisticant i comença el muntatge sobretot quan surt el Melliers que el Melliers es posa ja a fer al cap de molt pocs temps el Melliers comença a fer pel·lícules ja d'espectacular i bueno i ja comença el muntatge i en el muntatge sí que comença a haver ja documentals es fa el documental el que era en l'inici del del reportatge entra entre el documental perquè en realitat el documental amb el reportatge el que hi ha és que hi ha un senyor que manipula que munta i que manipula per bé o per malament però manipula d'alguna manera i fa aquelles imatges que agafa doncs els fa els modela els moldea el que ell vol dir en realitat tot el que troba doncs ho fica allà és el muntatge en realitat la revolució del documental ve en principi la primera gran revolució del documental ve quan el 1917 bueno 1917-19 en Lenin pues monopoliza el que és el cine el cine de la revolució i allà surten els els grans muntadors del documental els creadors del documental Kuletschow Pudokin Bertó que són realment els pares bueno i l'existent que bueno no és que faci exactament documental també en fa però sobretot el que fa és revolucionar tot amb el muntatge això és el documental fins aquell temps després surten per fer una mica d'història del documental després entre guerres és això dels russos i després ja acabat la segona guerra mundial sí que es torna a retomar a tot el món o tot Europa pràcticament el documental perquè el que es volen és d'alguna manera reflectir i aquí hi ha l'escola de documentalistes britànics que que dura fins al 50 el 50 pràcticament desapareix final del 50 60 70 80 és documental no es veuen desapareixen els documentals un agafa els diaris d'aquella època o el cartell veurà que no hi ha documentals perquè no no es fan clar en aquell moment com està la cartellera com està la situació del documental que té una gran acceptació doncs què passa a Espanya hi ha hagut algun bueno jo crec que el millor documentalista que hi ha hagut aquí que ha fet documental per mi és en Basilio Martín Patino ja d'Espanya que va fer una sèrie de documentals magnífic i va i clar va després d'una guerra sí perquè cançons però després d'una guerra va ser un èxit un èxit brutal tot d'Espanya brutal i era un documental però després té un documental que és magnífic que és Caridíssimos Verdugos que no sé si l'heu vist que és soberbia portes al cel Caridíssimos Verdugos bueno a lo millor l'ha potenciat molt en Michael Moore també el documental l'ha potenciat han sortit les crítiques de Michael Moore gent molt crítica i molt França l'Anna es va tot i alguns a Itàlia també n'hi ha alguns i bueno o sigui en aquell moment doncs ens trobem en una situació del documental què passa que jo crec que molt bojant que jo crec que és perquè penso no primer perquè es fa molt de documental perquè són els mitjans són accessibles a la gent o sigui qualsevol bueno qualsevol que té una mica de mitjans pot fer un documental pràcticament en solitari i un bon documental sí que costa un espèler i costa un temps però però es poden fer els la tecnologia ha evolucionat de tal forma que es fan molt documentals perquè són més econòmics o poden ser més econòmics i es fan com aquest de la lloriana sisquella per exemple que són documentals econòmics n'hi ha altres que són cars però i la gent té un gran interès també el públic un gran interès per en principi per descobrir la realitat del passat i la realitat del present d'altres llocs altres llocs que no són aquí o sigui altres llocs és l'interès del públic jo crec que ve ve per aquí però per el públic jove i per la música perquè hi ha una cosa que és que la joventut en aquell moment és molt mitòmana les persones són mitòmans però la joventut és molt mitòmana sobretot amb els músics amb els seus herois actors directors i sobretot els músics i aquí s'han fet una sèrie de documents aquest any mateix de músics si la Whitney que si la Maria Baikal és extraordinari és extraordinari una selecció de material boníssima llavors són personatges que sí els coneixien però es volen conèixer la gent té una inquietud per conèixer aquells personatges o aquells fets amb més profunditat més intensitat escolta venint ens comentaves la quantitat de festivals mundials que hi ha sobredocumental digue-ho perquè em sembla que això ja ho he dit ah ho has dit sí 170 140 140 140 faré un apunt bé no el faré jo sinó com que estem a l'era digital tenim un missatge del Francesc que era el tècnic de sobretot aquest programa que comenta aviam si potser genera debat Alice Guy va inventar la ficció al cinema abans com a Elias bueno sembla que ho van inventar al matí tens aquestes coses passen sempre als descobriments al matí tens trobava un descobriment a Alemanya als Estats Units bueno perquè Edison també era un avançat també ho va patentar i bueno i les guerres que va haver després als Estats Units amb Edison i tots els que volien fer cine que li estaven fent la competència no? hi va haver guerres mafioses no, no, no està bé que els oients enviïn preguntes sí, sí i bueno però bueno aquestes coses passen no? paral·lelament de l'Edison sembla que volia ja volia fer el cine sonoritzat ja des del principi estava investigant en la sonoritat o sigui fer un cine sonor i mentrestant li van passant per davant a altres que no eren però el Robert Flaherty estaria també entre els importants i ara a lo millor és una xorrada però la influència de la quantitat de documentals que van començar a entrar per la tele i després es van posar també amb estrenes de cinema del comandant costó pot ser que això donés un impuls o no de cara al públic vull dir l'assistència a lo públic a les sales a veure documental és possible jo no sé si el costó bueno el costó va va fer tot per la televisió no sé si potser va també despertar un interès pel documental és possible si ens remuntam al Rodríguez però jo tinc la sensació que pesa més el tema que fer un documental és molt més econòmic que fer una pel·lícula per fer una pel·lícula necessitar 140 persones i per fer un documental doncs potser un 3 o 4 ho fas i llavors si tens un bon càmera un equip més reduït i llavors això permet que gent que no s'atreveix o que no aconsegueix finançació per fer el seu projecte que té en canvi potser fer un documental doncs en té més accés aquí arriba però ha de ser alguna cosa perquè la de la Calas no és barata no no un documental pot ser cap clar no és només aquesta raó i en canvi ha tingut moltíssim també és que si tens un bon tema i tens material per fer-lo llavors escolta perquè no ho facis també suggerent aquesta òptica que és la d'un documental que representa que és més tocant més a peus de terra tocant més a la realitat i més més de fora i com que no és veritat perquè però com si fos més més influït per per per per personatge i només mirant el que passa no no crec que sigui veritat això la la no contaminació de la visió però per a l'espectador li pot semblar eh sí tu vas veure per exemple ahir deies a la notícia ah clar això és una altra cosa clar el silenci el silenci de otros clar és un documental que aquest clar que és un documental amb una intenció específica és de denúncia és un documental de denúncia és elaborat amb sis o set anys el material de sis o set anys per tant és molt treballat molt treballat produït pels Almodóvar i per tant doncs hi havia financació darrere que ho recolzava aquesta noia la fotografia és mateixa que fotografia però és perfecta molt bona perfecta la fotografia és extraordinària i després els la primera imatge que hi ha que és de la senyora gran que està amb una carretera posant flors a la tomba a la suposada tomba on creu que està enterrada la seva bueno enterrada no llançada allà i que hi ha una carretera i que per tant ha de saber la seva mare és una és una imatge extraordinària aquella imatge amb aquella senyora comença ella que s'està pentinant o sigui que és una manera molt elaborada d'entrar-hi no és una pel·lícula no és un documental quan se vol d'agafar la càmera i prou és un molt molt elaborat molt elaborat amb un muntatge extraordinari amb una música extraordinària sí també una pel·lícula molt rodona per tant són tots del que va és de de tota l'etapa de franquista de post després de la guerra que van ser morts i durant la guerra clar llançats a qualsevol banda i per tant són tots els familiars o alguns dels familiars que han lluitat perseverantment perquè la perseverança es nota és un valor extraordinari és una resistència a no defallir que m'admira perquè la senyora aquesta que durant mentre es fa aquesta pel·lícula ella mor abans d'acabar la pel·lícula estava mort ella lluita tota la seva vida per trobar la seva mare per tant és una perseverança que només pots capirar-la i quedar-te petitet mirant com una vida sencera per una lluita davant d'una absoluta absoluta negació dels fets i de la seva acceptació i és un estat que va fer el 77 una llei de la memòria històrica i de l'olvido que com es pot demanar algú que olvide l'olvidar és una opció personal que cap llei d'aquest món pot fer que això sigui realitat i aquest aquest documental acaba dient-te que tu pots fer la llei d'amnistia que creguis que et convé però la llei de l'olvido és una llei antinatural antinatural ho deia perquè comentava que la pel·lícula aquesta està produïda pels Almodó que suposo que estan també al quite de la qüestió i reforçaria la teva idea que en aquest moment s'estan fent molts documentals els propis Almodó com a productors proposen un documental que val la pena d'aconsellar que val la pena de veure perquè és molt potent perquè clar en el documental sembla que trobem més veritat que en una pel·lícula d'edicció que això és discutible cosa que és discutible però que però és discutible però realment sí que sembla que pot ser més veritat hi ha una cosa hi ha un exemple que a mi em sembla que és interessant de comentar a la Filmoteca fa anys perquè no parlo potser d'ara sinó de parlo fa 20 anys enrere recordo jo era professor llavors i recordo que van fer un cicle un cicle de documentals sobre la guerra civil espanyola i era curiosíssim era curiosíssim com primer passaven els documentals de la república i després passaven els documentals del Franco utilitzant les mateixes imatges perquè eren les que tenien deien tot el contrari per tant vol dir que el documental permet que hi hagi realment una manipulació és a dir el programa permet que tu reordenis les imatges d'una altra manera o una òptica o una òptica però permet que tu puguis canviar l'ordre i canviant l'ordre canvies els significats en Lenin la declaració d'en Lenin quan va triomfar en el 17 18 la declaració d'en Lenin va dir era que de totes les arts que hi havia la prioritària la més important era el cinema i amb això i en Hitler també i en Hitler també va utilitzar aquest tema en Lenin el documental el que interessa és el punt de vista exacte és l'òptica amb la que ho fas és la cosa prioritària de debò i aleshores jo penso que el que hi ha també en aquest renaixement del documental dels últims anys o les últimes dècades és que hi ha un esgotament de la ficció que la gent ja bueno estem veient en les pel·lícules que estan sortint ara que els arguments són sempre els mateixos tractats gairebé de la mateixa manera i que la gent espera alguna cosa més jo abans parlava de pel·lícules de ficció sobre el president Johnson o el Freddie Mercury jo m'interessa molt més qualsevol documental sobre aquests personatges o sobre qualsevol altre personatge que no pas una ficció basada en fets reals i això està claríssim també penso que el fet que les sèries són tan importants vull dir que mouen tot tot tot el cine actual les sèries el documental no pot agafar-se fàcilment amb el context de sèries i per tant queda una escletxa aquí que està al cine però cada cop més hi ha sèries documentals de fet Netflix és el que està explotant més i vam fer Making a Murder que és una sèrie espectacular d'assassinats que després a Espanya es va no adaptar però vam fer el mateix format que era Muerte en León no sé si el coneixeu sobre l'assassinat de l'Isabel Carrasco del PP i vam fer una sèrie documental i al final això tampoc no és nou però ara mateix cada cop més jo com a mínim estic veient que hi ha moltíssimes sèries documentals però moltíssimes i les miro i les miro i el que hem parlat parlàvem abans o sigui parlant dels documentals però pel·lícules que són pseudodocumentals o sigui que per exemple La noia de 12 anys que és la que hem parlat de la pel·lícula però que és una ficció però de la teva Kennedy les dues de Kennedy que han fet l'Edward Kennedy al principi i quan va morir la noia aquella la seva secretària i ara aquesta que amb l'Indon Bay Johnson que fa o sigui que també podien ser documentals és com si s'hagués posat de moda passada en un eixo real la pel·lícula que posen això és com que volen reforçar la idea que allò és veritat que ha passat que ha passat sí, sí, sí és veritat és cert però home l'Àngel mateix representa que t'agafa allò i t'agafa sobretot és perquè penses realment aquest personatge està a la presó fa 40 i escaig d'anys i té i van tard els 20 anys i això va ser la seva vida i això et colpeix només de saber-ho i sobretot la joventut clar s'agafa més en els documentals més mítics de personatges musicals o herois perquè és la idealització dels herois i per ells allò és un reflex que volen ser i també els interessa no s'interessarà tant joves, joves no s'interessarà tant la història però del passat perquè són la dels pares els interessarà quan tinguin 50 anys a la millor però ara no però sin embargo sí que estan molt interessats pels personatges aquells els herois els que s'han sacrificat els que han mort per una semblada si és igual però era un cantant famós o una cantant famosa o era un personatge triomfador i la idealització dels herois clar i després hi ha una cosa molt important també que no he dit que reforça aquesta afluència de documentals és que clar a les escoles és més fàcil fer totes les escoles que hi ha moltes escoles de cinema és més fàcil fer un documental i generalment quan un vol fer una pel·lícula dius bueno no faré una ficció perquè encara no puc però faré un documental i comencen per un documental i poden ser documentals de l'escà o d'anar a qualsevol altra escola molt potents aquí als Estats Units igual a Alemanya o a qualsevol lloc jo crec que però que és un fenomen increïble que no dius els 60 jo no veia cap documental en el cinema no n'hi havia els 70 tampoc i els 80 bueno van fer un fals documental que era aquella caníbal no sé què caníbal holocausto caníbal del Deodato està sonant la música sento perquè s'està sonant la música de sintonia que ens indica que se'ns està esgotant el temps ens queda només un minut que no arriba i per tant quasi que hauríem m'ho sento agrair molt al Pepe Mendes que ens hagi vingut avui a explicar tot això que ha estat molt interessant per tant ja pots tornar quan vulguis a explicar continuar explicant el tema que vulguis i avui presentar que la setmana que ve la setmana que ve el dia Eduard Amoru i que ens parlarà doncs ens parlarà sobre el 80è aniversari que vam celebrar el mes passat del comiat de les brigades internacionals a Barcelona doncs fins la setmana que ve per parlar d'això que ens ha explicat el Pep ell és el secretari de Amical Brigades doncs la setmana que ve bona nit a tothom bona nit i gràcies també per convidar-me molt bé bona nit i gràcies a tu bona nit