Cinema sense condicions del 4/12/2018 — De Tres cares a La noche de 12 años i Mandy: crítiques, Bohemian Rhapsody i l’auge del documental als cinemes

Resum general

Programa dividit en dues parts: en la primera, l’equip comenta diverses estrenes i recomanacions; en la segona, amb el convidat Pepe Méndez, es debat l’auge sense precedents del cinema documental a sales i festivals, amb una mirada històrica i crítica sobre la seva relació amb la veritat i la manipulació.

Crítiques i recomanacions

Tres cares (Jafar Panahi)

• Road movie intimista que arrenca amb una trucada-viral sobre el suïcidi d’una jove frustrada per no poder ser actriu.

• Panahi i l’actriu Behnaz Jafari s’interpreten a si mateixos; recorren l’Iran rural mostrant el xoc entre tradició conservadora i vocació artística femenina.

• Destaca la posada en escena sobria i suggerent, l’ús de locals i el paisatge com a personatge; millor valorada que “Taxi Tehran”.

Wiñaypacha (Guinyaypacha) – Perú

• Raresa poderosa rodada a més de 5.000 m als Andes. 96 plans fixos en 90 minuts, textura pictòrica (referències a Ozu, Ford, Tarkovski i llum “a la Rembrandt”).

• Minimalista i ètnica: una parella d’ancians espera el fill i lluita amb l’escassetat (fins i tot “s’acaben els llumins”). Rituals a la Pachamama i fulles de coca com a quotidianitat.

• Cinema d’alta honestedat, no comercial però emocionalment contundent; recomanada per qui cerqui una experiència contemplativa.

La noche de 12 años (Álvaro Brechner)

• Drama carcerari sobre 3 tupamaros (entre ells José “Pepe” Mujica), sotmesos a 12 anys d’aïllament i tortures sota la dictadura uruguaiana.

• El film evita el pamflet i se centra en la vivència humana: gana, deliri, somnis, humor i resistència. Interpretacions sòlides (Antonio de la Torre, Chino Darín, etc.).

• L’únic però: excessiva durada (hauria estat rodona amb 90’). Tot i així, altament recomanable i de caràcter universal.

"Como no pudimos matarles, vamos a volverlos locos."

Mandy (Panos Cosmatos)

• Venjança lisèrgica i ultrastilitzada amb Nicolas Cage. Estètica 80s, gore poètic, tocs de comèdia negra i música de Jóhann Jóhannsson.

• Experiència psicotròpica i de culte instantani: polaritza (o fascina o extenua). Direcció premiada a Sitges.

Bohemian Rhapsody i A la sombra de Kennedy

• Bohemian Rhapsody: biopic autoritzat i emocional, de fórmula clàssica, pensat per al gran públic.

• A la sombra de Kennedy (Rob Reiner): retrat de Lyndon B. Johnson fins a la Llei de Drets Civils; delimita el període i evita altres fronts (com Vietnam). Recordatori que els biopics són construccions a posteriori.

Tema central: l’auge del documental als cinemes

Panorama actual: festivals i cartellera

• Explosió de festivals de documental (al voltant de 140 al món) i presència inèdita a sales de Barcelona (fins a 7 documentals simultanis en cartellera: El silencio de los otros, El misterio del Padre Pío, El mayor regalo, Maria by Callas, Monet: Pintant el jardí modern, Quinqui Stars, etc.).

• Afluència real de públic (ex. In-Edit) i interès sostingut pels documentals musicals i biogràfics.

Breu història del documental (claus)

• Orígens: Lumière (reportatge), Méliès (ficció i muntatge), i després la gran revolució del muntatge soviètic (Kuleshov, Pudovkin, Vertov).

• Postguerra: escola britànica; a Espanya, Basilio Martín Patino com a referent (Canciones para después de una guerra; Queridísimos verdugos).

Per què ara? Factors del boom

• Tecnologia accessible i equips petits que abaratixen costos i obren la porta a nous autors (també des d’escoles de cinema).

• Públic amb ganes de realitat (passat i present), fascinació mitòmana per figures musicals i interès per històries locals/globals.

• Plataformes i sèries documentals (Netflix: Making a Murderer; a Espanya: Muerte en León) que amplifiquen el gènere.

Cas d’estudi: El silencio de los otros

• Documental de denúncia, cuinat durant 6–7 anys, produït pels Almodóvar. Fotografia i muntatge refinats.

• Obre amb una imatge icònica: una dona gran dipositant flors a l’“absència” on creu que jeu la mare, sota una carretera.

• Reflexiona sobre la memòria històrica i la llei d’amnistia: perseverança de les víctimes davant la negació institucional.

"La llei de l’oblit és antinatural."

Veritat, manipulació i sèries documentals

• El documental no és neutral per definició: el muntatge i el punt de vista re-signifiquen les imatges. Exemple: documentals de la Guerra Civil espanyola amb les mateixes imatges i lectures oposades.

• Cita atribuïda a Lenin: el cinema com a art prioritària per al poder; també explotat per la propaganda (record de Hitler).

• Confluència amb la ficció: auge de ficcions basades en fets reals i pseudo-documentals; els límits es difuminen.

Idees clau

• El programa recomana, sobretot, Tres cares, La noche de 12 años i, per als més agosarats, Mandy.

• El documental viu una edat d’or a les sales i plataformes per una combinació de tecnologia, interès social i potència narrativa del real.

• El punt de vista és el cor del documental: pot il·luminar o manipular; cal espectadors crítics.