Cinema sense condicions del 28/6/2022 — De Viva Zapata a Irma Vep: política, simbolisme i estètica de Kazan, i el metacinema d’Assayas

Introducció

Episodi centrat en dues peces clau del cinema: la lectura crítica i apassionada de Viva Zapata (1952) d’Elia Kazan, i un tram final dedicat a Irma Vep d’Olivier Assayas (film de 1996 i sèrie d’HBO). També s’anuncia que és l’últim programa d’estiu i el retorn al setembre.

Viva Zapata (1952): política, símbols i posada en escena

Arrencada personal i connexions íntimes

• Un dels tertulians comparteix un relat autobiogràfic sobre com el film el va marcar de jove, connectant-ho amb històries familiars d’exili a Mèxic i la cultura popular (Adelita, cançons, cavalls, haciendes).
• La primera visió del Potemkin (Eisenstein) i després Viva Zapata va crear un pont mental entre la iconografia revolucionària soviètica i la mexicana.

Temes clau i posicionament ideològic

• Viva Zapata és una pel·lícula d’esquerres, però no comunista: Kazan rebutjava l’estalinisme; el film defensa una reforma agrària i una idea de democràcia de tall nord-americà.
• Zapata hi és retratat com a líder pràctic: vol que la terra torni als camperols (en comunitat rural), no a l’Estat.
• Personatge-contrapunt: l’ideòleg oportunista (Aguirre) com a ombra del poder que canvia de bàndol segons convingui.

"Nuestra democracia ha de ser com la democràcia americana" "L’única revolució útil és la revolució permanent"

Context industrial i polític

• Producció Fox (Darryl F. Zanuck) amb guió de John Steinbeck, documentalment informat (viatges a Mèxic, testimonis).
• Any clau (1952): Kazan és cridat al Comitè d’Activitats Antiamericanes (HUAC). El clima anticomunista condiciona el discurs del film.
• Polèmiques:
• Rodatge parcial als EUA per reticències institucionals mexicanes.
• Casting: Brando imposat vs. proposta mexicana (Pedro Armendáriz).
• Anglès com a llengua del film, fet que molestà a Mèxic.
• Decisió discutible: Brando es modifica els ulls per semblar més “mestís”.

Simbolisme del cavall blanc

• El cavall blanc travessa inici, nus i desenllaç: símbol d’ideal/herència que sobreviu als homes; un fil que alguns llegeixen com a metàfora de la “immortalitat” del sistema democràtic que el film exalta.
• Subtext de «culpa/redempció» de Kazan, llegit per alguns com a primer gest per convèncer-se després del HUAC.

Estètica, fotografia i muntatge

• Fotografia de Joseph MacDonald: plans generals i gran profunditat de camp, enquadraments amb figures en primer terme i acció al fons; èmfasi èpic i social.
• Documentació iconogràfica d’Agustín Casasola (arxiu fotogràfic de la Revolució Mexicana).
• Empremta d’Eisenstein en la composició i el ritme (picats, masses, acció coral).
• Seqüències clau:
• Alliberament al camí (creixement rítmic amb música d’Alex North, idea aportada per Anthony Quinn des de tradicions mexicanes).
• Entrada a l’arsenal i emboscada final (muntatge paral·lel, tensió, “ull” del cavall, ecos de Peckinpah).
• Parallels amb Spartacus (1960): l’heroi contra el poder, música d’Alex North, i un arc ètic sobre el sacrifici.

Lectura política i vigència

• El film es pot llegir com un nihilisme polític: el poder tendeix a corrompre i les revolucions es fossilitzen si no són “permanents”.
• Crítica a la continuïtat d’aparells (exèrcit) que sobreviuen als canvis de règim; paral·lelismes amb la Transició espanyola.
• Actualitat del diagnòstic: rebrots autoritaris, interessos instal·lats que no vetllen pels problemes populars.

Direcció d’actors i anècdotes

• Kazan, gran director d’actors: 21 interpretacions nominades als Oscars al llarg de la seva carrera (9 premis).
• Brando, segons Kazan, millor deixant-lo “fer” sense sobreindicacions; Anthony Quinn (premi secundari) creix al costat d’un protagonista magnètic, amb certa gelosia productiva a plató.

Irma Vep (1996) i la sèrie d’HBO: metacinema i homenatge

Del clàssic mut a la relectura contemporània

• Assayas revisita Les Vampires (1915-16) de Louis Feuillade a través d’un rodatge caòtic: metaficció sobre la indústria francesa, els nervis del set i el mite de Musidora (Irma Vep com a anagrama de “Vampire”).
• El film del 1996 (amb Maggie Cheung) i la sèrie d’HBO actualitzen el diàleg amb el clàssic, alternant fragments reconstruïts i joc autorreferencial.

Interpretacions i troballes

• A la sèrie, Alicia Vikander aporta carisma i fragilitat en una actriu en crisi; Vincent Macaigne (René Vidal) compon un director genial i desbordat, entre la comèdia i la pena.
• Assayas, admirador de Feuillade, connecta amb tradicions franceses i la Nouvelle Vague (ecos de La nuit américaine de Truffaut).

Influències i genealogia

• L’imaginari de Feuillade (societats secretes, serials, urbs) influí Fritz Lang (Dr. Mabuse, Espione), Hitchcock, Buñuel i Georges Franju (Judex).
• Irma Vep funciona com a pont entre el cinema primerenc i la contemporaneïtat, celebrant el poder del setè art per reescriure’s.

Idees destacades (en síntesi)

• Viva Zapata articula una èpica social visualment poderosa i una tesi sobre terra, poder i revolució permanent.
• El cavall blanc condensa el símbol d’un ideal que transcendeix l’heroi.
• El film de Kazan dialoga amb Eisenstein en composició i muntatge; la música d’Alex North enllaça amb Spartacus.
• Irma Vep d’Assayas és un exercici de metacinema que homenatja Feuillade i interroga el rodatge contemporani.
• Vigència: el diagnòstic sobre la corruptibilitat del poder i la necessitat de vigilància democràtica.