Debats de cinema: estrenes, recomanacions i dones

Fins demà! Ràdio 2BFM 98.1 Cinema sense condicions Bona nit. Vinga, poseu bona cara a tots que sortiu per la tele ara mateix. Esteu sortint aquí a la càmera que tenen els nois de Ràdio Desben Preparat. I ja estem aquí un dimarts més, un dimarts més, que la setmana passada va ser un dimarts menys, perquè no vam tenir programa. I avui de nou... Ei, ja s'ha sentit la veu d'una persona... Qui és aquest que parla? Ha tornat, ha tornat. Ha tornat Cesco Ramon. Hola, Cesco, què tal? Hola, Cesco. M'he pogut escapar del meu periple universitari. Com va, com va? Explica'ns una mica. Ai, mira, perquè estem en un mitjà públic i no puc dir certes coses, però... Això ja és per dir tot. No, no, a veure... Aquestes que viu tothom... És allò que dius, no? L'última assignatura que et queda per acabar una llicenciatura i és el martiri... Xino. Martiri xino, exacte. Enxar has dit que estaves posant seny, no? I tant, sí, sí. Però això és el queixal. Aquí hi ha dues coses, que tinc el queixal fotut i, per altra banda, i fotut el professor que ens fa una vida impossible. És un rol, és el seu rol. Salutacions aquí al professor. Vols dir el seu no? Potser millor no. No cal, no cal. La signatura... Tampoc cal, tampoc cal. Clar, i doncs ja en privat... Entre els companys, quan sortim, ja... Ja fem vodús i coses d'aquestes rares. Ja fem el que podem, que és poquet. Jo que estava ja pensant enviar-li l'àudio a aquest senyor. Però bueno, llavors no. Ho fan castellà? No sé si s'entrarà gaire. Rosa Maria. Hola, bona tarda a tothom. Després de dues setmanes, de tres setmanes. I tant, després de les vacances. El Joan tenim el micròfon. El Joan Morro que acaba d'entrar. Potser és que està baix. Potser te l'haurem de canviar. A veure, torna-hi. Soc aquí. Hola, hola, hola. Nosaltres ja ho veiem. Els oïdors, ara sí. Ara passa i tot, sí, sí. Com són, eh? Com són els botons de les taules de sons, eh? Sí, sí, sí. I Carme Nabot, que també torna a estar aquí, que l'últim programa no vas poder venir tampoc, tenies altres coses a fer. Però us enyorava, us enyorava. Qui ens falta? Jaume Vidal. Jaume Vidal. Que arribarà aviat, també. I tant. I David. I David, que està en altres tasques. Però nosaltres parlarem aquí de cinema, vaja, fins les 9. o perquè no ens deixen més, perquè després a les 9 hi ha el petit indie, ara que ja no hi ha més que música, és el petit indie, no està malament. La música indie és magnífica. Això si sentiu el programa el dimarts, si el sentiu el dissabte, què ve després? Rosa Maria, tu que de vegades sents els dissabtes, El programa, després ve Esmús Jazz, em sembla, no? Això fa el Carles, si no m'equivoco. Sí, sí, té molt bon gust musical, sempre. Oi, oi, que bé que parlem de tots els companys. Sí, sí, senyor, estem aquí... Una família, no, que es diu? I a la segona part del programa, de què parlarem, Joan? Explica'ns una miqueta. Parlarem de l'evolució del paper de la dona en la societat i en el cinema. Ui, ui, ui. Com és el títol, ja ens ha deixat. I tant, i tant. Home, ara tenim dues dones. Tinc un problema. Avui, per parlar, faré la vida, que és que compto amb vosaltres, perquè acabo d'arribar la viatge, no he pogut preparar pràcticament. Però és que tots acabem d'arribar. Espontàniament anireu dient el que us sembla, que jo suggerim. I aleshores podem discutir-ho perquè penso que és un tema que dona per molt i penso que és un tema que es podria allargar i repetir en altra ocasió quan ens hi haguem documentat, jo en primer lloc, molt més del que m'he pogut documentar fins ara. Tranquil, sortirà bé, seguríssim. Deixarem cinc minuts per parlar d'aquest tema i ja està. i a més a més ens hem de barallar avui ja aviso que ens hem de barallar hem vist moltes pel·lícules per decidir el tema a la pel·lícula exactament tenim film del mes la setmana vinent i jo penso que fins i tot en directe però fem-ho després perquè llavors els oients no ho sabran No, no cal, perquè és que... Jo proposo una, vinga. Sí, jo també, jo també proposo una. Va, Take Shelter, proposo jo. No l'hem vist, no l'hem vist. Quina pel·lícula més. Que s'estrena d'aquesta setmana. Sí, la setmana passada es va estrenar. La crítica la deixa molt bé, però... Hi ha una part de la crítica que se la carrega i una part de la... Take Shelter, resguarda-te, no? Sí, sí, correcte. No, no, jo penso que és una pel·lícula pel que té de més o menys cinema de gènere, podíem dir-lo, però amb unes claus completament originals i al mateix temps les repercussions i les interpretacions que es poden fer del que estem veient al llarg del metratge i la interpretació del personatge, de l'actor principal, d'actor... de l'expressivitat que té, de l'aprofundiment que ens dona amb la temàtica i amb la narrativa, també, vull dir, amb la línia argumental i també amb el tema del que ens parla, per mi és una gran pel·lícula. Així que és la meva proposta. Jo tinc una proposta, també. Jo aquesta, com que no l'he vista, no tinc idea. Jo tinc una proposta que, potser no sé si l'heu vista o no, però jo penso que és una pel·lícula que dona. I ara en vaig parlar en el seu moment, que és Alemanya, Bienvenidos a Alemanya. que la fa ja fa... No l'heu vista. Jo t'ho he preguntat. Jo sí que l'he vista i estava pensant en ella. Jo tinc una petita... Jo inclús et vaig trucar perquè no me'n recordava del títol. Sí, és veritat. Te'n recordes? Me'n recordo. No l'he vista. L'has vista tu? Sí, sí. Per això dic que a mi també... A mi sí que m'ha agradat també. I penso sobretot que és una pel·lícula que dóna molt de sí. Que dóna molt de... I l'estan fent en aquest moment. L'estan fent el Renoir en versió castellana i el Verdi en versió original. I l'Icari en versió original. Aleshores, penso que és una pel·lícula que té molts temes de fons. És a dir, penso que es presta a discutir moltes facetes de la migració en general. Fins i tot amb els espanyols, els espanyols que van anar a Alemanya o els que han anat altres, o han vingut cap aquí. És a dir, la gent que ha vingut cap aquí. Sí, sí. Ara veig que és una... Turca alemana. És turca, però de fet és alemana. És alemana. És la directora la que és de segona generació. Se senten més alemanys que turca, les dues noies. Al final passa que no se senten... del lloc. La primera generació és avui. La segona... La segona està a mitja i el tercer dia s'ha entrat alemanys. Doncs va, Alemanya 2, TechShelter 1. Ui, quin soroll més maco. Una importància amb això. TechShelter jo penso que estarà més temps a cartell que aquesta. Mentre la Shelter l'acaben d'estrenar, aquesta fa 3 setmanes que està estrenada i la trauran abans. Per tant, jo quasi preferiria, deixem l'alta Shelter si voló per la propera vegada, Perquè aquesta la trauran. Vull dir, si no la veiem ara... I segurament la Texelter és més de circuit general. I aquesta... És minoritària. Jo abans d'anar-nos de vacances la vaig voler anar a veure. No vaig anar i ara ja segurament ja quasi la trauran. Sí, sí, jo penso que està per treure. O sigui que s'hauria d'aprofitar... Jo, que no he vist cap de les dues... Bueno, bueno, a mi això no és un argument per mi. Allò de la pressió que se't posa... No, no, no. Es pot trobar. Francesc, sense cap pressió. Jo prefereixo Alemanya... Això sí que em sembla un bon arbre. Llavors ja van tres vots. I el Xesco, parlarem amb tu per telèfon. No podré, no podré parlar. Ara que has vingut ja no pots tornar a marxar. No, perquè estic en el moment de sortida i és complicat, no és conya, perquè entre el metro, no sé què i tal, no, no, no, és impossible. Seria cap a tres quarts de les... Sí, així els oients que vulguin també poden veure la pel·lícula. Jo intentaré veure-la, perquè ja la tenia també. Però aquesta, em sap greu perdre-me-la. I si ara em veig obligada a veure-la perquè l'hem de comentar... T'obliguem a veure-la. I una altra que tens obligació de veure-la també és la pel·lícula que aquesta setmana, aquest divendres, fan... Al Cineclub Utopia, que no podem comptar ningú del Cineclub perquè no hi són. No sé si és que encara no han tornat a vacances o el que sigui. O s'estan refent. Però en qualsevol cas exacte, s'estan recuperant de la festa, de la mona. Però tenim la pel·lícula, la pel·lícula és Beginners, que no sé quina és. Vull dir, no sé si vosaltres la... Jo no l'he vista, em sembla que és aquella... del pare, que és homosexual i el fill no ho sap. I surt de l'armari quan es queda violó, em sembla. I li explica el fill, sí. Molt bé. Em sembla que estava molt bé, eh? La interpretació... La interpretació em sembla que d'ella estava molt bé, però jo no la vaig veure. Jo tampoc l'he vista, eh? Però la deixàvem bé, eh? Sí, sí. Doncs de Mike Nils, i amb la petita introducció que heu fet, doncs recomanem que aquest divendres, a dos quarts d'onze de la nit, aneu aquí al Casal de Joves, de Sant Just d'Esbert, i que veieu aquesta pel·lícula, el Cine Club Utopia, que la veritat és que aquests nois posen una empenta i unes ganes sempre per posar les pel·lícules més interessants per ells i que ens comporta també a nosaltres un gran plaer el fet que hi hagi aquestes persones programant això. Hi ha un altre tema que us vull comentar i que d'alguna manera us proposo també una qüestió per anar movent el tema. No sé si sabeu, em sembla que alguns sí i altres potser no tant, que cada mes, el dimecres, l'últim dimecres de cada mes, a la Biblioteca Les Voltes de Sant Vicenç dels Horts hi ha un cinefòrum organitzat pel Més que Cinema d'aquella emissora. Està aquí el Jaume Vidal, de moment està amb mi, no sé si el deixaré anar o no. Em sembla que sí, m'escapa. Com feieu manetes. És que feu unes coses tan escarades. Per això serà la càmera cap aquí. Exacte, aquí que no es vegi el que fem. Doncs aquest mes hem decidit dedicar al mes que cinema, que, com sabeu, és un programa del grup de panorames de cinema, el qual aquest pertany, per tant, està organitzat per nosaltres, de fet, tot plegat. Doncs estarà dedicat tot el mes al tema de l'educació, l'educació i el cinema. I la pel·lícula que es posarà serà La classe. La classe del Doran, que ens ha semblat una decisió força encertada, perquè segurament és la pel·lícula més actual que aprofundeix més i que posa la càmera a l'ull en l'huracà ara mateix del que és l'educació i de les dificultats que té. Per tant, que us sapigueu, i jo us proposo que no dedicar tot un programa, perquè ja tenim tema per aquell dimecres, però el dimarts abans, el dimarts 24, parla una miqueta d'això, d'algunes pel·lícules d'educació, per fer també propaganda. Jaume. Hola, Jaume. Hola, Jaume. Hola, Jaume. Bueno, ja està. Ja estem tornant bé, ens falta el David. Clar, clar, arribada, sí, sí. No ho sé, no ho sé. Imagino que estàvem al moment paternal. Pobre i no. Clar, clar, clar. Jo vull dir una cosa. Vaig veure una pel·lícula ahir. Té tres mesos, eh? Tu veus pel·lícula, Jesús? Sí, vaig veure. Jo segueixo la meva, eh? Ojo, que estic a l'any 52, que ahir vaig veure Violetes Imperiales. No hem tirat de la llengua, eh? No hem tirat de la llengua? Amb el Mariano. Amb el Mariano i la Carmen Sevilla. No hem tirat de la llengua, eh? Que jo segueixo la meva, però jo no vaig dir res, però ho vaig fer. Vaig estar callant, no? No, però vaig veure una pel·lícula dels Goya, vaig veure La Voz Dormida, i em va semblar un pel·lículon, vaig agafar una plorera, que em vaig quedar tonto. L'heu vist aquesta pel·lícula? No, ja no, ja no. Però per què aquesta pel·lícula se l'ha encarregat? És la meva pregunta. La Voz Dormida, eh? La Voz Dormida. Va ser una pel·lícula excel·lent, amb la Maria León, la germana del Paco León. Sí, sí. que va guanyar el Goya, però excepcional. I la Imma Cuesta està a Casasur. Jo és que no sé què li veuen. Però jo crec que el guió falla. Falla el guió? Jo crec que sí, bastant. Està basada en una novel·la d'èxit per a les dones. Sí, la de Josechacón i tal, i això. Ah, sí, sí. No, no, no, però és la visió. La visió femenina. Per què és la visió femenina? Perquè és que els homes no l'han llegit, i a mi m'ha arribat la novel·la. I no es pot generalitzar d'aquesta forma. Jo havia llegit d'aquesta, que es passava una mica de llàgrima, justament. I quan et passes de llàgrima, és molt difícil... No ho sé, a mi no em va semblar. Jo la vaig trobar pamflatària. La vaig trobar que no estava massa treballada. On vius tu? I concretament el senyor Meito Zambrano, que me la sigo molt, sobretot per soles, i també l'Havana Blus. Jo trobo que això, tant l'Havana Blus com la soles, està infinitament lluny i superior d'aquesta. Jo crec que merascudament no la vam premiar. Jo crec, és a dir, no... No, no, a veure, potser a nivell de guió, potser sí, jo a nivell de direcció la vaig trobar esplèndida. Jo no hi ha cap problema. Evidentment, clar, estem parlant d'una pel·lícula que porta el límit, justament una història que mai s'ha tractat, que és en aquest cas, jo crec, la visió del que passen les dones amb la guerra. Trece roses. Sí. I millor. I millor. amb això no estic d'acord Jo de Cés Rosses em va semblar una pel·lícula que estava bé, que estava molt correcta però a la vegada la vaig veure em vaig avorrir veient la pel·lícula, en canvi amb aquesta se'm va passar les dues hores corrents i vaig sentir a més a mi em sembla magnífic aquella nana tan senzilla com amb aquella criatura no sé, em va semblar hi havia moments que estaven molt ben fets moments, no tot, evidentment s'ha de dir Però hi ha moments que jo li feia un jacet i deia, què ben fet és d'això? O a mi em semblava que estava ben fet. A mi em fas tornar a venir ganes, perquè l'havia deixat ja una miqueta descarregada i se m'ha quedat... A mi no em va agradar el tràiler. Jo crec que s'ha de veure. Tu l'has vist la pel·lícula? A tu què t'ha semblat? Jo penso que s'ha de veure. A mi m'agrada molt Benito Zambrano, igual que el Joan, els Solas i Abana Blues impressionant les dues pel·lícules. I aquesta vaig anar amb molta il·lusió, també... convençuda que seguiria una mica amb la línia de qualitat i d'alçada que li corresponia. A veure, potser això ja és una qüestió personal meva. Jo sé que ja les pel·lícules sobre la guerra civil a mi em fan patir i jo trobo que potser ja s'ha tocat molt el tema. No sé si és necessari o no. Tornar a tocar-ho. És que no sé si és necessari. Insistir tant. Llavors, a la ni saga de rec ni de propes, perquè... No, no, no. Ni pensar. Potser la vaig agafar un moment... determinat o que estava cansat. Elles estan fantàstiques. Això també pot passar. Jo buscava més una originalitat, una idea que no hagin vist abans, i a mi això em va faltar. Jo ho vaig faltar. Sí que està molt ben tractat tot el tema de les dones, algunes dones, com van patir també la guerra així de costat, però plenament. És interessant, però clar, és el tema de la guerra civil. No sé, m'ha semblat diferent a les típiques pel·lícules de, diguem, de la Guerra Civil. A mi m'agradaria ara que quan ell diu... Quan tu dius, Joan, pamflatari, en quin sentit? O sigui, quins detalls? Que... Aviam, el que és un pamflet... És partidista, però partidista sense... És tan partidista que no te'l creus. És a dir, quan una persona t'argumenta les coses, arriba un moment que tu hi entres i t'ho creus. Si està... si està exagerat o està fet expressament per impactar Llavors no t'ho acabes de creure perquè te'n dones compte que està falsejat una mica. Aquesta és la mateixa crítica que li faig jo al que fa el Clint Eastwood en les darrers pel·lícules. Pot ser, pot ser. Pot ser, pot ser, però ara no estem parlant de Clint Eastwood. El francès quan pot, quan pot, torna la teulla. Ara no estem parlant de Clint Eastwood. Ha donat el comentari. Ho entenem, però jo insisteixo, insisteixo, val la pena, i s'ha de veure. Jo sempre he fet comentari, que hi ha pel·lícules interessants... i s'ha de veure precisament també per poder-la comentar les dues tan soles com la Van Ablus que a alguna gent no li va agradar a Van Ablus a mi m'ha agradat molt l'he vist dos vegades a Van Ablus jo sí, em va agradar molt i llavors estava tan engrescat que vaig anar al cinema molt il·lusionat i llavors em va decebre això també passa potser això esperava molt i la veritat és que la pel·lícula penso que Jo, honestament, crec que mereixement no li han donat. A més, la crítica que jo vaig parlar, no tothom més o menys pensava el mateix. Jo crec que si he pogut veure totes les golles, i crec que tot s'ho mereixia, menys no hi haurà paz per a los malvados. El mientras es magnífico, lo deba es magnífico, la modormida es magnífica, la piel que habita es magnífica... Blackthorn? Lo que se lo he pogut veure. Eh? Però és la millor de totes. Jo, i justament aquesta, diguem aquesta del no haurà paz per a los malvados... Estic d'acord, estic d'acord. Ell sí, eh? Jo sí, jo sí. Jo crec que el coronador s'ho mereix. No sé si li van donar. Jo crec que se'l mereixia. Pel que hi havia... Película del mes, la setmana vinent. No haurà paz per a los malvados. No hi serà, no hi serà. No, no, jo no vinc. No hi serà. Comentari. Jo tinc pel·lícules. Doncs vinga, digues. Vinga, va. Tinc tres pel·lícules. Hola. Mira, és que són curioses les tres. Mira, una és una pel·lícula basca feta distribuïda en basc i subtitulada en castellà. Bueno, al Festival de Sant Sebastià, quan vaig estar, em vaig trobar que n'hi havia bastantes així, eh? Bueno, Feliz año, abuela. Ah, molt bé que bé. Una cosa magnífica. Ah, sí? Sorprenentment magnífica. A mi també m'ho diuen. Sí, però jo la vaig anar a veure a un cine club. L'has vist tu també, Jaume? Ell l'ha dit a l'abuela, l'abuelo li diu. No, però el títol el trobo ja... Bueno, dic les tres que jo vull comentar. Aquesta que és basca, en basc, i distribuïda en basc, eh? Han sortit els en castellà. I després, l'altre és aquesta espanyola que es diu, que es diu, que es diu... Es diu Grupo 7. L'altre, Intocables. Per tant, les tres són... La primera no l'he vista, l'altra es diu que sí. A veure, és que aquesta la trobo tan curiosa que tinc ganes de parlar-ne, mira. A veure, és una pel·lícula basca del món basc Que la protagonitza justament la Montserrat Carulla, que fa un papelón, fa un papelón. De dolenta. Ah, ja l'he vista. La vaig veure a Sant Sebastià. És una àvia monstruosa. Molt dolenta, monstruosa. Però és una comèdia negra extraordinàriament ben feta. Ah, jo l'he vista, jo l'he vista. Molt ben interpretada. I tots els personatges, tots els personatges s'aguanten drets. D'acord, d'acord. És una cosa... A mi em va sorprendre, no és una pel·lícula que disfrutis veient-la, perquè és una pel·lícula d'un monstru... d'aquella àvia. Carme, però això és una ficció, no? Quan àvia sigui així... No crec, no crec. No crec. Crec molt possible, això. Mira les bessones del carrer Ponent. No sé si recordeu aquest curtmetratge d'animació de Stop Motion, que també les dues àvies tenen tela. Ah. És que la Montserrat Caroll aquí fa un papelón, eh? T'asseguro que és de Goya, perquè fa un papelón... És molt bona actriu, eh? Però jo com aquesta... Havia fet ja la dolenta en aquella de... Sí, home, havia fet... Aquella de... D'aquí, perdó. Deixeu-me dir, de totes formes, el director, perquè és que aquest director... Quin és aquest home? Es diu Telmo Esnal. Jo tampoc no sabia res, però perquè és un nano que roda extraordinàriament bé i la direcció d'actors és la història, bueno, és la història d'una àvia que crea problemes a tothom, que la porta a una residència, que s'escapa... i que és una perversa. De fet, és una comèdia negra d'humor. De fet, rius fins al final que et quedes una mica retivat. perquè és una comèdia negra però negríssima. La part perversa d'arrugues, no, diguéssim? No, arrus estendre. Per això dic, aquesta és la part perversa, no? Molt més perversa, però molt més forta. Entre arrugues i mentre duermes, no? No sé si és complementar, però jo trobo que l'estil basc I el tipus de personatges està molt ben descrit. La interpretació, sobretot, de la Montserrat Carunya i el gendre... La víctima. La víctima en són tots. Però el que trama la manera de sortir-se, de treure l'àvia del mig, per dir-ho suau... és el pare i el gendre. I aquest gendre fa un paper extraordinari, extraordinari, perquè està rodat en uns primers planos molt... Molt ben fet. O sigui, jo és una pel·lícula que vaig anar a un cineclub a Mahó i vaig dir, mira, vaig a veure això perquè els del cine... És que no em sonava, oi, que per què ens pot veure aquesta pel·lícula? Era un cineclub. I a Mahó, que també... Bé, bé, bé. El que passa és que els que... Això, els que ens agrada el cine... Com a pel·lícula del mes, va, parlar sempre bé. No la podeu veure. A veure com la veiem. I com que no sabia ben bé què anava a veure... com que no sabia ben bé què anava a veure, la qualitat de la pel·lícula em va sorprendre, realment. Em va sorprendre i vaig pensar, mira, la comentaré amb els meus... És que el cinema basc, en general, té bons resultats. Molt bé, d'una grandíssima qualitat, tant de càmera... de trama, de guió i de direcció. Després et pot agradar o no la pel·lícula, perquè és una pel·lícula perversa i és una pel·lícula negra, una comèdia negra. Ara, els tocs d'humor que hi ha durant molta part de la pel·lícula són suficients com perquè es vegi amb contundència la pel·lícula. O sigui que no descarto aquest director, si algun dia el trobem al món, s'ha d'observar perquè això està ben fet. Molt interessant. Posaria un tema, la perversitat i la manera que el tracta el cinema. És que això seria fantàstic. En parlarem després, quan parlem de les dones. Imagina't, perversa... Ui, John, avui comença, però continua ja... No, no, no. Al contrari, perquè jo no entenc per què el cine negre, el parlarem després, i per tant no m'anticipo, per què la dona fatal tan típica dels anys 30 i 40 existeix, vull dir, jo no ho entenc, és a dir, per mi, en canvi, sembla que tingui molt d'èxit perquè, bueno, ja en parlarem, veureu que hi ha moltes pel·lícules i moltes actrius que s'han fet famoses fent això. Per tant, jo, és al revés, és a dir, jo És més, ja t'estic crític amb això, però en canvi veig que ha tingut... Ja en parlarem. Sí, d'acord. Les altres dues, que sí que les heu vistes, no? Sí, intocables. Intocables. Intocables té un èxit. Està tenint una cosa brutal. I l'altra... és que comento abans el grup 7 qui l'ha vist? jo l'he vist a mi no em fa gens de gràcia jo la vaig anar a veure perquè penso haig d'anar a veure cine espanyol perquè si no al final no veig res arruïnarem Espanya i això no sé si l'arruïnarem amb independència que jo vagi a veure el cine espanyol però vaig pensar vaig a veure aquesta Perquè és un tipus de pel·lícula que jo no tindria tendència a anar-la a veure, us ho confesso, perquè a mi aquest tipus de... no l'aniria a veure. Però vaig pensar, bueno, anem a veure aquesta. A veure, què dic d'aquesta pel·lícula? Aquesta pel·lícula està centrada als anys previs a l'Expo del 92 de Sevilla, amb la intenció que quan Sevilla es presentés al món amb l'Expo... estigués neta de tota la problemàtica de la droga dura que hi havia al centre de la ciutat. I llavors el grup 7... El Grupo 7 és un grup de policies que fan la feina bruta d'aconseguir aquest objectiu. I aquesta és la trama. Parteix d'un fet històric, pràcticament, podríem dir. Sí, d'un fet històric, sí. El director és aquest noi que havia... L'Urbizo, no? No, Alberto Rodríguez. Sí, de veritat. Que havia fet Sede Vírgenes i After. Aquest noi... A veure, crec que ho fa bé... Ho fa bé en el sentit que porta molt bé la càmera, tota l'atenció cinematogràfica d'un thriller d'acció policíac, el trobo que està ben portat, tot i que té la part costumbrista que està ficat a Sevilla, però podia ser a Nova York. O sigui, que en aquest aspecte està ben vist. els actors. Molt bé, els actors. Els actors, sobretot, molt bé. El de la Torre. Exacte. El de la Torre està que es llueix. Extraordinari. A mi el noi, el Marcos, m'agrada menys, molt menys, molt menys, perquè és un nano guapet que li falta molt de tros. Per mi és l'unió de la pel·lícula. Per mi l'unió de la pel·lícula és interpretació del de la Torre. I aquell no, un dels policies, un grasset, això que és el graciós i malparit, com si diguéssim, dels policies, però està molt ben vist el personatge. L'interpretació dels actors és bastant bona i la del personatge central molt bona. La Emma Cuesta, però si és molt maca, el que passa és que té molt poca color, allò. Llavors, la pel·lícula, trobo que està bé en aquest aspecte, és una pel·lícula amb categoria d'estar al món. Didàctica, no? Didàctica no sé. No sé si ho pretén. És molt crua. Què acaba dient? Es barregen la manera de fer de les dues bandes. És a dir, la manera de fer dels policies i la manera de fer dels narcos, hi ha un moment que els sequestren i fan el mateix paper que els policies havien fet amb ells. O sigui, que no sé què dir-te amb aquest aspecte. Ara, està ben vist. Sobretot al barri marginat on la droga es mou, Ell el deu conèixer perquè realment està molt ben tractat aquell tros. El guió, el guió trobo que patina una mica. El guió no és prou potent. Els personatges, perquè això passa del 87 al 92, van canviant i excepte que perquè tu vas veient que els anys van passant, el canvi, la percepció del canvi de la persona, això que costa molt de fer, jo no dic que sigui fàcil i per tant... no és una cosa immediata, amb una pel·lícula d'acció d'aquesta manera, però potser és la part feble. La part feble... Els personatges estan ben dibuixats, però poc, poc, tres més el seu... la seva transformació. Perquè són cinc anys. Potser no importa, potser no li importa al director. No, no, no, diguem, al director potser no li ha interessat. No, sí que li importa, però no li surt. Jo diria. Ho ha fet malament. És a dir, ha fet moltes coses bé. La pel·lícula aquesta jo crec que és una pel·lícula a veure i a tenir en compte, però si haig de dir la part forta i la part feble, diria que la part feble és aquesta mena de transformació, sobretot el personatge central, que és aquest que el fa... Sí, que el fa molt bé. De la Torre. Sí, sí, sí. I l'altre xicot. I l'altre xicot. Clar, de la joves o de la gran? D'aquí parles. El Mario Casas és el referí. I l'altre és el Mario Casas. El Mario Casas jo el trobo més feble, perquè és un noi guapet. L'han agafat perquè és guapet i perquè la gent jove. I fixeu-vos que el que és el pòster, diguem-ne, la promoció, està en primer pla, el Mario Casas. Perquè l'altre porta una barba i tal. No, no, està en primer pla. Però el bo és l'altre. Però per cridar l'atenció per les nenes. La meitat ell i l'altre es veu la barba que és poc agraciat i és el que cap. I el guapet és que passa que és poc dúctil, ell com a actor. És que és molt dolent, ho sento. Jo només li he vist aquest. Una moto tota l'estona, com es deia aquella pel·lícula. Tres metres sobre el cielo. No l'he vist. Jo aquí crec que, en canvi, el paper donava molt de sí, perquè és un personatge... Ambivalent, no? Exacte, ambivalent, representa que és un bon nano, que és ambiciós, que vol pujar, però alhora... es contrasta però al final es deixa seduir per la manera de fer dels altres. És un personatge que era ric de matisos i ell no el fa ric, no el fa prou baixat. A mi el que passa és que tinc una cosa prèvia que em passa moltes vegades amb aquest tipus de pel·lícules, que és que aquestes pel·lícules de tipus negre, que són negres i tal, i que tant són corruptes els policies com els atracadors, els delinqüents, els captors... a mi és que no m'acaben de funcionar, no m'acaben d'agradar. Llavors, suposo que això ha fet que... És una pel·lícula que la trobo... Penso que és veritat que la Torre ho fa brillantíssimament bé, o sigui que en general els actors es podien dir que estan presentables, la nivell de religió està bé, però jo també estic d'acord amb ell que per mi el guió no té la suficienta força per ser... La crítica la va deixar bé, potser també perquè és espanyola i tampoc hi ha moltes pel·lícules d'aquest estil, eh? Però per mi no arriba, diríem, al cine negre, el que han fet els americans. Quan jo veig el trailer d'aquesta pel·lícula l'altre dia, em semblava un capítol del Comissario, de Telecinco. Podria ser. Una mica més maquejat. Més que són més corruptes, més corruptes les policies d'aquí. Però és aquest rotllo que dius, és que no li veig la diferència gairebé. Potser ve la pel·lícula té una entitat, com a tal. El que deia un dia el Joan, aquesta estela d'Antena 3, de Tele 5, que veus en certes pel·lícules... Sí, però pensa una cosa, que sí que és bo portant la càmera i anant, sobretot l'ambient del barri on es mou tot el moviment de la droga o el que sigui i tal... Ho fa bé. Molt bé, molt bé. Allò està molt bé. Això artística és bona, per entendre'ns, no? Exacte. I després l'estètica i el moviment coral del barri... Home, allò no és fàcil de fer i ho ha fet molt bé, eh? Ja, no. No, no. Tant com per dir-li... No, tampoc està xero, no? Però encara hi ha així, les sèries d'avui en dia tenen molt bona ambientació, eh? No oblidem-ho, això també, que si te'l veus, no sé, la fulla... Jo no la veig, però a vegades passes i dius... En veig poques de sèrie. Sí, sí, sí. Cada vegada més i s'aposta més per aquesta tipologia. D'acord, d'acord. De les tres pel·lícules que ha dit ella, jo em quedo a Intocable. Jo també. També la vaig veure a Menorca. A veure, llavors la vaig... Ah, ja n'heu parlat. A veure... Jo la vaig anar a veure, li vaig dir al meu marit, vull anar a veure aquesta pel·lícula que és d'un tetraplàgic. D'un tetraplàgic. Això vols anar a veure? I vaig dir, sí, sí, perquè, mira, bueno, de dalt la vam anar a veure. A veure, què us dic? Jo ja dic, d'entrada, que és una pel·lícula que té tots els ingredients per tenir un èxit. I, per tant, és una pel·lícula que hi ha un punt que deu fer trampa per allà dintre. Però vols que us digui? M'és igual, la vaig veure extraordinàriament de gust. A França? A França és el número 1. 19 milions d'espectadors. 19 milions. Però és que a Alemanya també, com ho va dir la Rosa, i a Espanya arribarà a ser un èxit. A veure, què penso jo d'aquesta pel·lícula? És la pel·lícula francesa més americana que he vist a la vida. Bé, potser sí, no sé. Perquè té tots els ingredients del cine. Però ingredients que són bons. Jo he de dir que si una pel·lícula la vas a veure, t'enganxa, els personatges ho fan bé... la càmera es veu bé i el guió està bé, què li demanes al cinc? Ho sento. A mi m'és igual que sigui més taquillera o menys. Això és igual. Amb els personatges t'hi quedes, eh? És un personatge. A veure, no sé si ja ho vol descriure. Com es nota que no heu vist Tech Shelter. Aquesta pel·lícula no arriba a aquest punt, no és americana per res, mira que està feta allà, eh? I en canvi té una profunditat i té una repercussió. A veure, a veure... El que jo vull dir-te és que el cine té una gama immensa de possibilitats. I tu pots disfrutar amb situacions absolutament diverses, si t'agrada el cine. I, per tant, pots disfrutar amb coses sabent que allà s'hi amaga no sé què, però tu hi estàs disfrutant. I, per tant, allò té el valor que tu allà li trobes alguna cosa. Però estaria bé que descobríssim què s'hi amaga. Però jo no sé si s'amaguen tantes coses. No, a veure, jo què crec? El personatge és un home tetraplègic que és un home adinerat, que es va quedar tetraplègic amb un estirat al parapente. No, amb un parapente. Una manipulació emocional s'amaga i ja està, home. Ja us ho dic jo. Això jo ja estic una mica cansat de veure-ho en tantes pel·lícules, i en el Clint Eastwood, de nou, torno a dir-ho. És que sembla el primer que em vaig adonar que ho feia, i a partir d'aquí ho he vist en tantes pel·lícules... Bé, però ara em deixes dir una cosa, Francesc. Bé, deixa'm dir-te una cosa. Tot i així, hi ha una cosa que és veritat, que aquests dos personatges tenen, al meu modo d'entendre, la gràcia que te'ls pots creure perquè, una, el que és tetraplàgic, Què li troba a l'altre? La vitalitat que ell de fet té, i te'l creus, perquè ell no és un tio que s'hagi quedat en un accident de cotxe. No, no, s'ha quedat en un barapente. Per tant, és un tio que amb el que s'ha quedat sense és amb la vitalitat. I per tant, l'altre té l'ingredient de la vitalitat i després l'ingredient de poca solta, el que sigui, això és igual. Perquè el que els uneix és l'ingredient d'una vitalitat perduda amb una vitalitat present. I això té un punt de veritat. Això és veritat. El problema no és el que t'explica, sinó de la manera com tu ho expliques. Fa no gaire, no sé si va ser ahir o abans d'ahir, vaig veure... me n'havien parlat molt i em va passar el mateix que amb aquestes pel·lícules que us estic dient. És molt interessant la trama, però al final és una manipulació tan bèstia. American History X. Bé, interessant, però massa, massa, massa manipulació de tot. Vull dir, li dona una volta a l'argumentació dels personatges, el fan plorar perquè pensen que t'han de fer plorar. Jo, de tots els menys, Francesc, ara no vull discutir perquè s'enxargarien massa. Em quedo amb l'ola, per exemple. Que hi hagi tanta manipulació... tenint en compte que és un cas real i que és un cas que, en el fons, el senyor que ha escrit el llibre en el qual s'ha basat, que és el que li ha passat això, el Rick, diríem, volia, insistia, inclús quan feien el guió i quan li preguntaven coses a ell, insistia en que no volia que aquest senyor fes pena, és a dir... Clar, i això sí que m'ho crec, jo, també. I no volia que... Perquè diu que tots els paraplègics el que tenen és que la gent es van allà i es tracta les minusvalies en general d'aquesta manera. Llavors, jo crec que a partir d'aquí tot el que desenvolupa la pel·lícula no és... no vol fer pena. El que vol és, justament, és el contrari. La problema que la pel·lícula sigui optimista és que t'està defensant tota l'estona que fins i tot ell pot viure, doncs, amb aquesta situació. És a dir, no vol que et provoqui penes, sinó que d'entrada la gent pot sentir, com el que li va dir el marit d'ella... Anem a veure una pel·lícula sobre un tetraplègic, però en realitat, quan estàs allà, te n'oblides, igual que... Però mira, això mateix ho aconsegueixen. Amb una sola escena, amb un sol moviment de càmera i de moviment dels personatges, amb una pel·lícula que em va sorprendre molt, perquè estic veient moltes pel·lícules d'educació, com us he dit abans. hi ha una que es diu Basketball Diaries que aquí li van dir Diario de un Rebelde amb el Caprio molt jovenet que porta el seu amic que té càncer i que s'està morint a veure un espectacle de striptease llavors la noia està trient-se la roba, està fent moviments, suggerent hi ha un moment que el mira amb ell, amb el noi que està en cadira de roda i el mira com amb un deix de llàstima l'altre noi diu, marxem d'aquí d'aquí no vull estar, això és ridícul. Només amb això, vull dir, no cal una pel·lícula de dues hores. Aquesta pel·lícula, per exemple, jo us la recomano... Però és que hi ha moltes més coses a la pel·lícula. Ja n'hem parlat d'aquesta pel·lícula. Jo penso que no cala tornar a donar voltes. Incluso vam comentar la crítica del Nacho... Com es diu? Del Nando Salva. Que, per cert, el dia següent me'l vaig trobar i em va mirar amb una cara tan d'allò que pensava que potser has dit el que hem dit. Me'l vaig trobar al cien. Està tenint moltes descàrregues aquest programa últimament, no? Potser sí, una va ser una seva. Igual has de sentir. En qualsevol cas, jo crec que és una pel·lícula que tindrà èxit, que és una pel·lícula que inclús et diria que es convertirà en un clàssic. Avui ho estava comentant amb una persona que me l'aconsellava allà a mi, pensant-se que jo no l'havia vista, diu, sobretot ves la veu, no sé què, Jo li deies que l'he vista ja, l'he vista dues vegades, a més a més, o sigui, la vaig tornar a veure el diumenge passat amb uns amics, i la veritat és que la vaig tornar a veure pensant... Que no t'agradaria, ja. No, no, al contrari. És a dir, vaig sortir... Bueno, jo no sabia quina seria la meva reacció fins que sortís del cine. I em va tornar a satisfer igual que la primera vegada. És a dir, és una pel·lícula que s'aguantarà i que amb totes les coses que a nivell de prejudicis hi puguin existir, que n'hi ha, i al moment n'hi haurà algunes... Jo també diria algunes coses, clar... En conjunt és una pel·lícula que penso que serà una pel·lícula que se'n parlarà. I el cinema francès, bueno, ha patut tots els rècords de totes les pel·lícules franceses. Jo crec que es passa una cosa, jo crec que hem perdut ja el sentit dels gèneres com a tal, i jo crec que abans tornaves a veure un Douglas Sirk, temps enrere, i sabies què anaves a veure. I ara avui en dia vas a veure una comèdia, un thriller, una... Vull dir, és aquesta combinació, i això pot comportar... Això està bé o malament. No, no, no, a mi em sembla bé, però això pot comportar que vas a fer una cosa i et trobes una altra, no? Vull dir, a mi, és el que deia abans la Carme, a mi que el cinema em frapi, m'emocioni, m'insulti, em provoquin reaccions, no? Sí, com sigui. A mi m'agrada això. Jo també. Jo no m'entens, vull dir, que entenc la teva posició de dir, doncs, crec que és massa lacrimogen, però jo crec que ara és un moment de globalització d'estils, i pots començar a veure una pel·lícula, un drama, i pots acabar a veure una pel·lícula gore. Ja, ja, ja. Drive. Però jo no crec que aquesta sigui lacrimògina, eh? No és lacrimògina. Aquesta pel·lícula no és lacrimògina, eh? Al contrari, és optimista i és feliç i és passant una bona estona. Però si et plantejes l'argument, dius, ostres, un tetrapèl·lègic, el que va dir el teu marit. Però no va d'això. La sorpresa és que vas a veure la pel·lícula i et trobes amb una altra cosa. Et trobes amb una comèdia, potser. Jo també trobo que... A veure... La pel·lícula, malgrat tot, té tots els ingredients perquè tu et manté interessat durant tot el... Té un esquema bastant fàcil, que és comença i van darrere, comença un moment que van amb el cotxe i van darrere i explica tota la història, quan van amb el cotxe ells dos. A veure, vull dir que l'esquema és relativament així. Ara, jo aquesta idea, Francesc, perquè és fàcil, perquè tothom perquè té èxit i perquè complau finalment a molta gent i la gent surt del cinema relativament esponjada això ja l'hi hem de veure com una cosa positiva, no com una cosa negativa jo això per ser per ser estigmatitzar-ho no m'agrada jo tendiria a pensar que hi ha moltes possibilitats dins del cine i una és aquesta No sé si em diguessin que em quedi amb una sola, em quedaria amb aquesta. Clar, no ho sé, això. A tu no t'agrada aquest tipus de coses? O la percepció. Jo la vaig veure de gust. Ho dic claríssimament. O la percepció. A mi no em va semblar excessiu la bo dormida i al Joan li va semblar excessiu. Per exemple, clar. I allò és un dramón cascabelero. Cadascú, depèn del dia, depèn de l'hora, depèn del amor que estàs... És el que diem, és un exemple del que vas a veure. I del que t'esperes, també, perquè t'esperes una cosa i en trobes amb una altra. Això és molt personal. I amb els factors que intervenen, també. Jo crec que, per exemple, en aquesta pel·lícula és innegable que l'actor, el François Roset, està brillantíssim. És a dir, només amb la mirada, només amb el somriure... sense moure pràcticament la cara, t'està donant una quantitat d'informació que és extraordinari. Amb humor. Tu has vist alguna cosa, Rosa? Jo he vist dues. Hem quedat que a Alemanya igual la fem, com a tema pel·lícula del mes. I llavors he vist també la invenció d'Hugo. M'ha agradat molt. Ara en tres dimensions, que penso que s'havia de veure en tres dimensions, perquè el Martin Scorsese l'ha rodat expressament en tres dimensions I, bueno, fantàstic, fantàstic d'acció, d'aventures, de cinema mut, per moments, un gran homenatge, sobretot al cinema d'Amelies, però a moltes, ja té molts gags, a molts crocades d'ull, a pel·lícules del cinema mut, no?, quan el noi es queda penjat d'aquest rellotge, de l'agulla del rellotge, és maquíssim allò, el Harold Lloyd, sí, està molt bé. També recordar pel·lícules com l'Oliver's Twitch, és veritat, no?, el nano que està orfe, pobre, que ha de sobreviure a la gran ciutat, en aquesta ocasió i la de sobreviure a l'estació ja veus que és una història una miqueta amb molta imaginació però això precisament li dona peu a poder plantejar totes aquestes situacions i fer aquest homenatge està molt bé, està molt bé, és una pel·lícula que val la pena, se't passa volant i està molt bé els actors també perquè alguns queden com disfressats fins i tot surt ara ara diré el nom i ja em sortirà Sacha Baron Cohen. No, no, no. És americà que va actuar a Xocolat. A Xocolat, filla de Zingaro, de Gitano. No, no, no. El que fa de pare. No, el que fa de pare és Jude Love. Sí, sí, bueno, està plena, plena de grans actors i grans actrius, no? Per exemple, el personatge de Mellier, de Georges Mellier, és el Ben Kingsley. Està genial. Ja veig que no em deixeu temps per explicar res. Ens has dit que no t'ho havies preparat mai. Qualcosa em complau, perquè ja he dit que tenia molt poca cosa preparada en el set de mesura, i en canvi crec que és un tema... Jo n'hi dic. Jo n'hi dic, que també fa d'un músic actuar també. Sí, senyora. Jo no he parlat d'Infidels, d'aquesta pel·lícula, però ja en parlarem. Infidels. Infidels quina és? D'aquesta, que ha fet el de The Artist. Bueno, no, hi ha una cosa si acceptem que les històries són petits curtmetratges i cada història són com petits contes no està malament el problema per mi de la pel·lícula és que l'han intentat lligar totes entre si llavors la trivialitzen i la fan una miqueta ridícula en algun moment però si ho agafes com a històries diferents que poden passar gent en un moment determinat però són de directors diferents sí, directors diferents i gairebé tots els actors sí que són els mateixos, els van repetint És curiosa, però ja dic, estaria més bé veure-la en trossets petits sense alguna part que la lliga. Jo no l'he vist, no l'he vist. No, no, no és recomanable al 100%, però té el seu punt d'interès. Però bueno, va, Joan. Jo deia senzillament que em sembla molt bé que la cosa quedés curta, perquè penso que és un tema que de debò dona per molt, i que a sobre jo inclús diria que m'agradaria aprofundir en algunes de les coses que puc sugerir en aquest moment. Bé, cal dir d'entrada que aquest tema... Digues el tema, digues el tema. El tema es diu Evolució del paper de la dona en la societat i en el cinema. Cal dir, d'entrada, deia que aquest tema se'n va ocórrer veient una obra de mestre del Willy Wilter, que és Sabrina, una pel·lícula de l'any 54, amb tots sabeu, amb el Humphrey Bogart, amb l'Audi Hepburn, el William Holden, etc. Era un guió del Samuel Tyler, que estava basat en una obra teatral d'ell, que es deia Sabrina Trail, de Lers Lenman, que és el que havia escrit Com la morte en los talones, i del mateix Willy Wilder. I haig de confessar, de bon començament, que m'hauria, com deia abans, disposada més temps per documentar-me sobre el tema, perquè, com acabo de dir, no tornem-ho a repetir, em sembla sumament interessant. Per això proposo dues coses. Una, deixar-vos intervenir, de bon començament, així que digui alguna cosa, i l'altra és tornar a parlar més endavant sobre el mateix tema, perquè crec que dona molt de joc, que penso que és interessant, i que penso que m'agradaria documentar-me més àmpliament. D'entrada, pensant en la història del cinema, m'adono que abans d'arribar als anys 50, i a Sabrina en concret, caldria esmentar un fenomen que em resulta sumament atractiu, tot i que confesso que el trobo totalment incomprensible. És el que citava abans, l'aparició de la fem fatal abans de la Segona Guerra Mundial. És una de les coses que m'han sorprès quan m'he posat a estudiar el cinema dels anys 30 als anys 40, aquestes dones fatals, dolentíssimes, que ja comencen a aparèixer en el cinemut, i que també ha descobert que, segons el romà govern, són fruit de la literatura europea. De fet, el romà govern afirma que el personatge més productiu del cinema mut va ser precisament l'arquetip de la vampiresa, que, segons ell, no va ser, sinó, el traspàs al cinema del personatge engendrat per la literatura romàntica. Tots nosaltres tenim clar, som cinèfils, ens agrada tot això, tenim clar que quan arriba el sonor, algunes de les dones més famoses del cinema mundial són la Marlèndia Drets per l'Àngel Blau, la Greta Garbo per El demòni o la carne o Margarita Gutier, la Lauren Backel per Tenir o no Tenir, la Brava de Stambwich per Perdicción, que és una pel·lícula de Willy Wilder basada en un remake d'una pel·lícula europea, la Gena Eterna i del Cielo de la Hoodie, la Rita Heiburg de Hilda, etc. Fins i tot podríem parlar de La dona fatal de Betty Davis, que la Carmel ens en va parlar en el seu moment, si bé amb matisos, perquè jo penso que la Bette Davis li dona un sentit més intel·ligent al personatge a la dona, és més dura, més agressiva, més dominant i més terrible amb els films, sobretot, que treballa amb el William Wyler. M'ha semblat també curiós descobrir que a Europa en aquest moment passa més o menys el mateix, és a dir, la Chien, la golfe, és una pel·lícula de Jean Renoir del 31, i la bèstia humana, també de Jean Renoir del 38, amb un personatge francesa que no és tan famosa com els que hem s'esmentat, però que fa un paper semblant, que és la Simone... Simón Simón, que després, curiosament, el Fritz Lang de les dues en farà un remake de la mateixa època, és a dir, farà Preversitat i Deseus Humanos, basades en aquestes dues pel·lícules franceses. O bé Les Diabòliques, la pel·lícula del Fuso, que també tracta el mateix tipus de personatge. Però hi hauria, i no acabo d'entendre per què, molts més exemples, fins i tot als Estats Units, l'Anna Turner del Cardero Siempre Llama dos veces, la meva versió, que també ja és dolenta, la Rebecca de la Hitchcock, o l'excel·lent film... que em sembla negre extraordinari, que és el Retorno al Passado, el Jacques Turner, del 47, amb un esplèndid Robert Mitchum i un extraordinari dolent interpretat per Quiro Douglas, i la dolenta que és la Jean Guerre. Si voleu comentar alguna cosa sobre tot això, jo quasi preferiria que em començéssim a comentar, que penseu sobre tot això de l'aparició de la dona aquesta fatal, No, no, i què en penseu? Com ho veieu? Quina és la raó que explica que tingui aquest èxit extraordinari? No ho sé jo. Perquè, clar, per contrarrestar l'altre tipus de dona clàssica, que és una dona que no té paper, la dona que no té paper enfront la dona que en té algun. I llavors, la dona de casa seva, la senyora de casa, que cuina, cuida els nens i fa aquest tipus de vida que té un punt de... de gris, davant d'una dona que sedueix a tots els homes i que és troncal amb la vida dels homes. Llavors, no té color una cosa o l'altra. D'una no en pots dir un personatge i de l'altra sí. Jo estava pensant, quan dius dona dolenta, és que no sé si és ben bé dolenta, sinó dona potent. Perquè mira, l'escarreta O'Hara, allò que el Ben Sanduguer, que és una suma de més coses d'aquestes, no sé si pots dir dolenta, no. És una dona potent... que té una vida, una història pròpia. Al costat de les dones... No es dedica a cuidar els altres, sinó es preocupa d'ella mateixa. Des d'aquest punt de vista... O una barreja, perquè arriba un moment que si no és parella allà no surten, tampoc. Vull dir que és una barreja, la dona potent, al costat de la dona americana, sobretot la dona americana, que és la dona per complaure A. Llavors... Aquesta versió no té res a veure amb... Dóna molt poc de sí literàriament i dóna molt poc de sí per fer històries i novel·la i per fer cine. Llavors l'altre és el contrapunt. Això seria la meva versió. Jo veig que és un personatge que és necessari, potser és frívol, és un personatge... No sempre, eh? No sempre, no sempre. Però té una independència, té una forma... No, no, però és que la Beth Davis, veure-la realment com una fem fatal... No, no, hi ha una cosa, alguna línia. Jo crec que s'ha de diferenciar aquesta dona que és admirada tant per la dona gris, com dèiem, com per l'home, que en el fons... Una dona gris no sé si l'admira, eh? Però jo crec que una mica d'enveja sí, perquè ser independent és guapa. No és el mateix. No sé, té la seva força. A l'igual que l'home, jo crec que l'home també et mira aquest cas. Jo crec que en el fons, d'aquesta masculinitat que tan far de l'home... Jo crec que li mola la dona que li foti canyà, amb la seta paraula, ens entenem, no? Dificultat. Exacte, que no sigui fàcil, perquè si no... Més que dificultat... Que no sigui tan sumible, no? No tant com això, sinó que és aquell tipus de dona al que tothom voldria seduir, i que només algun sedueix. És això el que fa competició. És que és un repte. És un repte. En la matxa del Larson, de l'Elisa, no sé com es diu aquella noia. Quina pel·lícula? No, la polèmica del Larson. Ah, la de... Sí, sí, sí. Millenium. Sí, sí, el Millennium. Sí, sí, el Millennium. Exacte. Sí, la Lidó de Benzina i la... Que, en el fons, bueno, va amb aquesta línia, no? És a dir, jo, una de les coses que més m'ha sorprès d'aquesta sèrie, d'aquestes pel·lícules, és que estàvem amb un grup d'amics que hi havia dos o quantes dones que ja em deien que el dilluns que l'estrenaven l'anirien a veure... perquè estaven totes entusiasmades amb el llibre. Jo em preguntava, per què dimonis i... I suposo que va per aquesta línia una mica. Clar, però també fes el contrast. Agafa la Gilda. La Gilda és una fem fatal. Meravellosa, espectacular, però és dòcil. Bueno, docio fins a un punt. Jo crec que sí, eh? No, no, aquest tipus de dona... Li torna, li torna. Però ella... La ubica, eh? Fixa't, és una versió d'home, és una versió masculina... Jo crec que sí, eh? És que ojo amb això. La Gilda en particular és una versió masculina de dona inalcançable, enamorada, i que aquesta és la raó per la qual és alcançable. I que serveix per aquells homes que no tenen cap pretensió de senyor. Però a mi la Gilda em va amb les... Jo la no fa gaire, però em va defraudar. Em va defraudar, perquè jo pensava que tindria més pebrots, parlant clar. Home, és que acaba bé la pel·lícula. Sí, però és que acaba... Bueno, no sé, vull dir, hi ha una relació tranquil... En canvi, hi ha la imatge de la dona dolenta, que és cara d'Àngel, per exemple. Aquella sí que és dolenta, dolenta, de pebrots, i no és una fem fatal. La gent símol. Perquè sembla una coseta i va pel mig un pobret que... Jo crec que és una línia molt delicada. Aquí és diferent. És que, per exemple, no és el mateix perversa que això, el que us deia l'Escarlet O'Hara, allò que el ben s'endugué. No és perversa, l'Escarlet O'Hara. No ho és. La cara d'Àngel sí que és perversa. Hi ha una pel·lícula ambientada, La casa dels esperits. Sí. Allà tenim la perversió absoluta i, a més a més, inconscient. I tant. si entrem directament en el tema caldria dir que sigui quin sigui el balanç que ens proposem fer sobre el paper social de la dona des de fa 25 anys des de fa 50 anys o des de fa 100 anys s'ha de començar per reconèixer que el canvi ha estat espectacular un canvi més gran com més llarg sigui el període considerat però que no vol dir que s'hagi estat suficient, que la dona ja estigui al mateix nivell de l'home. I crec que el cinema reflecteix aquesta evolució. Que sí, que està... Ara sí, vull dir... Jo... No, però en alguns aspectes no està. Els sous no estan al mateix moment, al mateix nivell. Els homes... Jo crec que no, no ho estan. Però la visió de la dona al cinema... actualment, jo crec que ja ha arribat a un nivell bastant... A veure, jo... No és castiga la dona com és castigar als anys 40, eh? No s'ha permit, això. Mira, a la pel·lícula d'Artist, precisament és una dona que salva el personatge masculí. A mi m'agrada molt aquesta pel·lícula, precisament també per això, perquè és una dona, precisament, la que porta... Jo quan estic dient... La que s'adapta a la merda bé, la que l'ajuda, la que no és... tant diva com podíem suposar, sinó que és una persona coherent, una persona responsable. Per això està fet ara. Sí, clar. Per això jo ho deia perquè sí que ha evolucionat. I molt. Que hagi evolucionat no vol dir que s'hagi arribat ja a la plena igualtat. Però és que això no sé si és una utopia o és una cosa, és una idea que no sé bé què és. Segur que s'ha de treballar molt encara, però a la societat també. Jo recordo haver vist, i aquesta tarda he de terminar l'escena per recordar-me'n com anava, de Sabrina, que hi ha un moment en què jo vaig pensar, aquesta pel·lícula està absolutament passada de moda. És una obra mescla, però... És molt carca, eh? La zona... I quina escena dius? L'escena és quan ella està en dubte si està enamorada del William Holden, que és el primer amor que té, i està descobrint que el Humphrey Bogart també la trau, doncs té dubtes, no sap què fer, i llavors diu que no anirà amb ella... que no anirà amb ella a París, en principi. No me'n recordo massa. I aleshores resulta que ell està al seu despatx, ell es presenta, li comença a trucar i li diu que no hi anirà, que no tal, no es vola aquella nit. No, la Sabrina li diu al Humphrey Bogart que aquella nit no anirà amb ell o no sortiran amb ell, i ell se'n dona compte que està baix en el vestíbul, penja el telèfon, baixa per l'escala i se la troba a la cabina parlant-li amb ella. I aleshores li diu, puja no sé què, i llavors... ella finalment puja a dalt i aleshores el que em va xocar més i vaig veure que era més passat de moda és que ella acaba cuinant per ell i ella li diu surt de la cuina que era el que em deia la meva mare a mi en tots els homes. Els homes han d'estar forts. Sí, és que la versió que vam fer amb Harrison Ford ja era carrinclona. Jo recordo que era una pel·lícula absolutament passada amb el paper femení. M'escura, és que era horrible. Però, en canvi, tot allò de més està molt bé. Allò té sentit, perquè és una època determinada. Però fer un remake als anys 90 d'això... Vale, vale, jo no he vist el remake. Jo no l'he vist, ja no. Jo no l'he vist el remake. Sí, sí, sí. Jo crec que sí que hi ha una evolució, jo estic d'acord amb la Rosa, en que hi ha una evolució molt clara. I una prova, a més a més d'aquesta que diu ella, hi ha una prova que a mi em va xocar. Fa un any i mig, aproximadament, van passar Robin Hood, hi ha un moment determinat, si l'heu vist, que la... L'antiga o la del... La nova, la nova. El Kevin Costner. No l'altra. La del Ridley Scott. Ah, el Ridley Scott. Va fer ara, fa un any i mig, ha fet una pel·lícula que... I la Kate Blanchett, en un moment determinat, agafa l'armadura, se la posa i lluita. Aleshores, jo vaig pensar, mira, això és un salt qualitatiu importantíssim, perquè fins aquest moment les dones no vien, en una època Robin Hood, Si, per exemple, agafem la pel·lícula típica, el Robin Hood i l'Errol Flynn, doncs fa el que sigui, la nena ja està a casa, a boinant... A boinant no, però brodant. Bé, esperant ser salvada. És un salt espectacular, que a més a més el cine ho ha vist. L'altre tema que deixo penjat i deixo perquè no hi ha temps ara per continuar-lo, perquè és hora, és si molts d'aquests models venien imposats per Hollywood conscientment per crear un model determinat o no. Jo crec que sí. Jo crec que és que era inconscient Som molt conservadors No sé si era tan inconscient Jo no sé si era tan inconscient que feien a vegades aquestes coses Això és el que hem preguntat O les pel·lícules que aquí deixàvem visualment Segons el director i segons quina influència tinguis al director Cinema dels sorts.blogspot.com per tornar a sentir aquest apassionant programa Crec que tenia raó Joan que aquest tema dona part molt més Dóna part molt i seguirem La setmana vinent el Maña com a pel·lícula de la setmana Veieu-la si no l'heu vist, jo la veuré Que vagi molt bé Adéu-siau Bona nit Bona nit.