Cinema sense condicions del 21/6/2016 — Deesses índies enfadades, Dory i Deadpool, i l’enigma Alan Smithee — recomanacions, adaptacions i clàssics

Panorama del programa

Episodi molt variat de “Cinema sense condicions” amb crítiques i recomanacions, un debat sobre adaptacions basades en fets reals, un bloc sobre Deadpool i la quarta paret, i una secció central dedicada al misteriós pseudònim d’autoria cinematogràfica: Alan Smithee. Tancament amb clàssics i títols que han marcat la temporada.

"És una pel·lícula reivindicativa... de la vida que et porten les dones índies" (sobre 7 Deesses / Angry Indian Goddesses)

Crítiques i recomanacions d’estrena

7 Deesses (Angry Indian Goddesses) – Pan Nalin

• Retrat coral de 7 dones índies a Goa, amb mirada crítica a la societat patriarcal i ecos del Maig del 68 europeu, traslladats al context indi més dur.
• Títol original i distribució: problemes de censura a l’Índia (referències religioses a Kali i llenguatge), amb versió íntegra a l’estrena local.
• To: reivindicatiu i accessible; no una obra mestra, però estimable i ben interpretada.
• Context d’autor: connexió amb Samsara (2001) — sensibilitat més europeïtzada que el Bollywood clàssic.

Les recomanacions del Jaume

• Clàssic: Cuando ruge la marabunta (1954) – aventura amb Charlton Heston i Patricia Neal; sorprèn per riquesa de diàlegs i tensió prèvia al clímax de la “marabunta”.
• Estrena festivalera: Desde allá (Veneçuela) – relació entre un home i un noi amb capes socials i polítiques; paral·lel amb Fassbinder pel tractament identitari sense reduir-ho a l’etiqueta de l’homosexualitat.
• Autor europeu: Fátima (França) – drama sobre integració i migració, recomanada per la seva sobrietat i sensibilitat.

Buscant la Dory (+ curt “Piper” de Pixar)

• Seqüela que recentra el focus en Dory i la seva memòria a curt termini: ritme que pot resultar angoixant per la repetició intrínseca del personatge, però globalment eficaç i emotiva.
• Públic: més familiar que altres èxits recents de Pixar (Inside Out, Zootropolis), però amb capes per als adults que van créixer amb Buscant en Nemo.
• Curt “Piper”: exhibició tècnica en sorra i aigua; fotorealisme sorprenent.

Debats de fons

Adaptacions de fets reals: Spotlight vs El Club

• Es discuteix fins on arriba la llibertat creativa quan el relat deriva de fets reals: en aquests casos, pesen molt guió, interpretacions i direcció artística.
• Contrast: Spotlight (solidesa procedimental i repartiment coral) vs El Club (Larraín) per potència artística fruit d’una ficcionalització més lliure.

Comèdia espanyola: Ocho apellidos catalanes vs El Pregón

• Valoració de guió i arquetips: Ocho apellidos catalanes funciona com a comèdia lleugera ben tramada; El Pregón recorre a estereotips amb menys finor.

Deadpool i la quarta paret (amb excursió a House of Cards)

• Antiheroi Marvel: humor negre i meta, violència explícita, i romanç com a motor emocional.
• Clau formal: trencar la quarta paret per dialogar amb l’espectador i reflexionar sobre el propi gènere; paral·lel televisiu a House of Cards.
• Recepció: connecta fort amb adolescents per la seva irreverència i vulnerabilitat.

"La quarta paret de la quarta paret… això són 16 parets" (joc meta a Deadpool)

Tema central: l’enigma Alan Smithee i l’autoria

Què és Alan Smithee?

• Pseudònim col·lectiu usat (especialment als EUA) per directors, guionistes o altres que reneguen d’una obra per diferències creatives o de muntatge.
• Origen canònic: Death of a Gunfighter (1969), crèdit com a “Alan Smithee” per imposició sindical d’atribuir direcció.

Exemples i ramificacions

• Casos citats: American History X (tensió Tony Kaye–Edward Norton); An Alan Smithee Film: Burn Hollywood Burn (Arthur Hiller signa Smithee); Woman Wanted (Kiefer Sutherland), entre molts altres.
• Variants d’autoria: Soderbergh signa fotografia amb alias; els germans Coen han jugat amb crèdits alternatius; el Dogma 95 va proposar no citar el director per qüestions d’ètica d’autoria i dispositiu.
• Casos històrics de substitució de direcció: Spartacus (Anthony Mann inici, Kubrick final) com a recordatori de la complexitat industrial del cinema.

Tancament: clàssics i pel·lícules que marquen

Tres títols destacats

• Nightcrawler (Dan Gilroy) – per a alguns, obra mestra recent injustament infravalorada en el seu pas per sales.
• Raíces profundas (Shane, 1953) – western de muntatge fluid, paisatge icònic i música memorable; un model de clàssic que resisteix revisions.
• The Arrangement (El compromiso, 1969) – Elia Kazan; dilema entre èxit econòmic i vocació com a sentit de vida, emblema de crisi de valors dels 60.

"Val la pena viure pels diners o per fer una feina que doni sentit a la vida?" (sobre The Arrangement)