Del “L’Àngelus” de Millet a la fascinació de Dalí: el Dalí més humà, la música de Marcús i la Gala co-creadora

Cinema sense condicions Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern. Estem aquí un dimarts més per parlar-vos de cinema, però avui amb un programa molt especial. D'entrada, us presento l'equip que ens acompanyarà. En primer lloc, com sempre, Jan Hernández. Bona tarda, Jan. Què tal? Bona tarda. Què tal? Com estem? Molt bé. Com ha anat la setmana? La setmana bé. En segon lloc, el col·laborador fantàstic i... Ah, no sóc jo, no. Sí. Indispensable. El di fantàstic pensant no d'acció jo. Anastasi Rinos. Bona tarda. Encantat. La setmana ja sé que hi ha hagut de tot. Sí, la setmana variada. No entrarem en particularitats. No entrarem en particularitats. El que us parla Pepa Armengol. I després donem la benvinguda a Marcús J.G.R., que és compositor, que ja ha estat amb nosaltres quan vam parlar de l'excel·lent música que va fer pel ventre del mar d'Agustí Malaurat, Agustí Villaronga. I, per una altra banda, donem la nostra benvinguda a Esther Nubiola. Hola. Bona tarda, Esther. Bona tarda. Actriu que assoleix amb solvència la funció del paper de Gala jove a l'encems forma part de la producció del film del que parlarem avui, que és el cas Àngelos, la fascinació de Dalí, de Joan Frank Charansonet. En primer lloc, agrair-vos la vostra presència a l'estudi de Ràdio Desment, per comentar la pel·lícula, que ja figura en la cartellera de molts cinemes de Catalunya. Crec que avui pot estar entre 30 o 40 cinemes de Catalunya i també una bona representació de cinemes de la resta de l'Estat. Ja tenim algun problema? No, es veu que tens un problema que no sents bé? No sents res? O amb el baixet? No sento res, no, però allò està... El botó? A veure, però vols apagar i voler encender? No, no, simplement has de girar el volum, aquí tens el volum, ara, en teoria, has de sentir més. Perfecte. Molt bé, teníem un petit problema tècnic que s'ha solventat ràpidament. Uau! Molt bé, a partir del que hem dit i amb el Marcús, Marcús, tu què tal? Bé, bé. Sí? Sí, sí. Preparat per parlar de música, que és el teu, eh? Comencem per escoltar-lo o què? Doncs fem una cosa, dona-li l'intro al Jan. Ah, molt bé, sí, el podes posar al principi de la pel·lícula? És tant. Jean-François Millet va deixar enrere la superficialitat del romanticisme, creant una meravellosa pintura vocòlica, recreada amb senzilla atmosfera, carregada d'intimitat, fet que li otorga una càrrega quasi divina. El contrast lumínic, la gama de batisos, ajuda a palpitar el cor de l'espectador. I jo, Salvador Dalí, ho defineixo com a nucli entreuterí de la meva pròpia persistència de la memòria. He perseguit, durant més de trenta anys, el gran secret que amaga aquest misteriós quadre. He somiat, amb els ulls ben desperts, com seria el rostre d'aquells dos camperols, per arribar a la veritable raó, a la inqüestionable conclusió que els va portar a ser immortalitzats en una de les obres mestres indiscutibles de l'art universal. Molt bé, amb aquesta introducció, que també és l'arrencada de la pel·lícula, ens proposem parlar d'aquesta estrena que es va produir al Didandres, i que, per tant, doncs és novetat absoluta. Una cosa, tinc que excusar, abans que res, la presència, perquè volia estar aquí amb nosaltres, del director Joan Fronsà, perdó, Jan Frank Charansonet, però és que avui està presentant també a les vint-trent, ens sembla que tenia a Manresa. Sí. Llavors, bueno, ja sabeu el que passa, que avui en dia, doncs, molts cinemes et reclamen per fer una apertura amb aquella pel·lícula, amb la presència del director, perquè hi hagi un col·loqui, i tot això, doncs, fa arrencar molt més l'interès, i el que serà després, al poc a poc, esperem, entre la gent. Bé, dit això, dir-vos que, per mi, que he vist, com sabeu, dues vegades l'avel·lícula, en primer lloc, va ser el primer dia un passi al cinema es bosca, i després ja va ser la preestrena, amb una sala gran serrià, plena, besar, molt maca, molt entranyable, amb molts amics i coneguts, estava tothom allà. Bé, jo, ja us ho vaig dir, llavors, que la pel·lícula, el segon dia, sigui per les condicions acústiques, sigui per la imatge, per la pantalla, la vaig gaudir més, i això, que la del bosque, era la sala 1, que és aquella que té 800 o 900 cadires, sí, sí, sí, sí, era la sala gran, però aquí, al Gran Serrià, jo crec que ens va obsequiar una projecció extraordinària. Dit això, i sobre la pel·lícula, en primer lloc, nosaltres, des de Ràdio d'Esvern, us recomanem moltíssim aquesta pel·lícula. Per què? Doncs mira, jo, per començar, he vist tres pel·lícules de Joan Frank, i per mi aquesta és la millor de llarg. Per què crec que és la millor? A part de que, per tota una sèrie de condicionaments tècnics i artístics, una pel·lícula que jo crec que la vau fer amb estat de gràcia, la teva música... La pel·lícula està impressionant. La teva música ajuda molt, però l'equip artístic i l'equip tècnic, o sigui, la fotografia, el muntatge, està tot molt bé. I llavors això, quan s'ajunta, crea una màgia, i aquesta és una pel·lícula que, per més pel·lícules que hàgiu vist i que segurament es continuaran fent sobre Dalí, jo crec que és una pel·lícula que ens traslada a un Dalí que té moltes vessants, però sobretot la que està per damunt de tot, amb aquesta, i on hi ha més altres també, és la vessant humana. I és una vessant que a vegades queda una mica amagada perquè surt més la qüestió excèntrica, etcètera, del caràcter d'ell. Però aquí està reflectida la història, la història punyent del cas Àngelos. És una història real. Com sabeu, és una història real. Hi ha un pintor, que és Jean-François Millet, del segle XIX, la segona meitat del segle XIX, que el 1865 va fer aquest quadre. Inicialment s'ha descobert, en part, la persistència que Dalí va veure alguna cosa que no li encaixava amb aquest quadre, es va descobrir, als anys 30, es va descobrir la veritat, que aquí podreu veure. Permeteu una cosa? Estem parlant del quadre que tothom deu tenir a la memòria, que és aquesta parella de camperols. Sí, és l'Àngelos, són dos camperols. De l'Àngelos al mig del cel. Dos camperols amb un cabàs, i amb aquest cabàs està ple de patates. De patates, sí. No direm al final, perquè val la pena arribar al final de la pel·lícula. Però sí que és una cosa, la pel·lícula, o sigui, la pel·lícula, el títol ens diu, al cas Àngelos, la fascinació de Dalí. I és que Dalí, quan el va veure, el va trastornar i es va obsessionar amb ell. He de pensar que jo he estat mirant un parell de llibres que tinc sobre Dalí i, com a mínim, ell va fer que jo hagi trobat vuit reproduccions o vuit quadres en el que fa referència. Però hi ha escrits que diuen innombrables. Són els quadres... Sí, sí, això no tant és... De fet, és estrany... Hola, bona nit. Sí, és estrany, endavant. Podeu entrar en qualsevol moment, eh? Jo anava a dir una cosa abans. Sí, i tant, i tant. A mi no m'agrada. No, no m'agrada no haver vist la pel·lícula. Ah, doncs... Bueno, a veure, hem dit abans... Això ho resoldrem, això ho resoldrem. Perquè no podré parlar gaire. Esther, perdó que m'has dit allat, però és que a mi me la tenia que... No, però, a veure... No vaig poder parlar. Ja que has dit això, direm una cosa, hem dit abans, que has tingut una setmana que no ha sigut fàcil, i és perquè ha tingut febre, ha tingut un constipat... Sí, i just el dia que hi havia d'anar estava fatal. Tenia l'entrada i no va poder. Per tant, la veuré. La bona notícia és que... Endavant, Esther. La pel·lícula està al cinema, es pot generar-hi, i l'altra bona notícia és que nosaltres la tenim, aquesta pel·li. Una altra no sé si t'ho la puc aconseguir, però aquesta, garantit que la veuràs. Quins cinemes, per cert, perdoneu-me, tenim d'aquí de Barcelona. Sí, Maldà i Gran Serria. Gran Serria. Jo, si voleu... Aquí, a Barcelona. A Barcelona. Jo he portat una mica la llista, si voleu. Molt bé, molt bé. I ja em faig referència... Sí, sí, és bo pels que ens estan escoltant, també. Em faig referència ja directament. De fet, heu d'entendre que avui dia, no és com abans, no?, que les pel·lícules estaven en cinemes i es quedaven molt de temps. Ara, quan negocies amb les sales, és molt complicat, perquè hi ha moltes pel·lícules que volen entrar, i canvia molt de pressa. És a dir, si tu no tens èxit la primera setmana, saltes i ja no et programen més, no? Llavors, estem en aquesta primera setmana, una mica així. A més, una cosa, l'Estel ens pot parlar amb molt coneixement de causa, perquè ella, a part de ser l'actriu que fa el paper de la gala jove, és també coproductora de la pel·lícula. per tant, sap molt bé tots els intríncules que hi ha amb la qüestió aquesta. I a més, el que passa avui en dia també, que les pel·lícules aquestes que són americanes de gran producció se lo comen. Ara s'estrenen a Gladiator, no? Sí. Si està en paral·lelo... No, no, i per això també... No, no, estrenen a... Entonces, yo aconsejo que vayan a verla y lo antes posible, porque es una pel·lícula que vale mucho la pena ver, porque tiene una fotografía preciosa, la interpretación de John Frank, yo creo que aquí el John Frank ha clavado el Dalí, o sea, lo ha clavado, eh? Yo creo que pocas interpretaciones de Dalí la he visto tan buenas como de John Frank. Sí, jo crec que la interpretació de John Frank s'ajunta en quatre coses. Una, la similitud física entre ell i Dalí. Sí. Una altra és el gest. O sigui, John Frank ha estudiat bastant la gesticulació de Dalí i l'ha clavat molt. Fins i tot quan està d'esquena, d'espatlla, donant l'esquena a la càmera, reconeixes a Dalí, o creus reconeixer, perquè, bueno, els que hem viscut en vida de Dalí era un home que sortia bastant a la televisió amb programes d'informatius i això, i llavors se'l veia, un tio que també ha estat amb algunes filmacions de documentals i tal, i per tant tenim notícia, no?, de com es bellugava. I llavors hi ha una altra cosa també que és l'addicció. L'addicció, la clave, com tu has dit. Però, mira, podem posar un altre fragment o un trocí? Sí, posem. La primera que veiem és que el clava és el personatge. Molt bé. Pots posar-lo, por favor? Va ser mentre observava el paisatge passar davant dels meus ulls que la pintura de milla va venir de nou a la meva ment. Vaig sentir com els camps que m'envoltaven agafaven els mateixos colors de l'àngel. la pintura m'arrossegava. En aquell moment vaig tancar els ulls. Vaig plorar. Vaig plorar de dolor, però també de felicitat. Sentia com un sisè sentit. El quadre amagava qualcom inintel·ligible. I encara que el vaig analitzar visualment, centímetre a centímetre, mil·límetre a mil·límetre, en una coreografia visual perfecta, la meva ment s'ennubolava. No podia concretar de què es tractava. La pintura en parlava. Què volia dir-me? Les ombres i les llums de l'àngel pronunciaven paraules inconnexes que es perdien en infinites neurones visenals. Sí, és molt maco també. És que està molt bé este pròxim. És molt maco també, ja que tenim aquí no és per això, però ho diria igual si no estessis tu, però de quina manera acarona la música i acompanya la dicció d'ell. La sintonia és meravellosa, si em permeteu agafo el fil amb el que estàvem obrint, que és la interpretació del Joan Frank. Sí. Em lliga d'una manera exquisita amb la música tan delicada i sensible del Marcús. Si us hi fixeu, en Joan Frank no només és l'addicció i com parla i el to de veu, sinó és com, m'atreviria a dir, pinta amb la veu. Ell té uns monòlegs molt llargs, d'altíssim risc d'avorrir a l'espectador. Tot el contrari, eh? Sí, no passa. Els utilitza per ficar-nos a dins d'aquest món per portar-nos cap a com Dalí vivia el surrealisme explicat d'aquesta manera, com ara tu deies, no?, tan humana des de la part humana d'en Dalí, que ho explica de manera gairebé planera i senzilla, però tan poètica. I Joan Frank ho té claríssim, perquè a més és que també és el guionista, no ens en ho he vist? Sí, ho he vist. I ell aprofita per guiar l'espectador, posar-lo en un estat d'ànim, endinsar-lo en el món surrealista, endinsar-lo en la passió i el que sentia Dalí quan veia aquest quadre, no?, en el passatge que hem vist, i tot això sumat a la foto, no?, a la fotografia i al personatge, també com està caracteritzat, espectacular, a la tina i la música del Marc Cruz. Aquí no hem vist la imágenes. No, pero no solo esto, es que de lo que hemos escuchado ahora simplemente son dos cosas, la interpretación de él y es la música. Pero a todo esto sumale una fotografía que tiene la película, que para mí está muy bien. Que es de Ona y Sarve, ¿eh? Sí, sí, pero Antaviana Films, por ejemplo, ha trabajado... Ha fet una postproducción extraordinaria. Y después oído también Marsal Cruz, ¿eh? Sí, Marsal Cruz. Sí, hace la postproducción. Ha hecho un sonido y ha hecho un trabajo también, pero que muy bueno. Entonces, si estas dos cosas os ha parecido que encaja muy bien, pues sumale las otras dos cosas que... A mí me falta ver ahora todo lo demás, porque esto me ha funcionado muy bien. Mira, ja que estem amb el tema del cas Àngelús, jo he recuperat un comentari que va fer precisament el Joan François Milet el 1856, després de fer el quadre original, que després, com veureu, va canviar. Ell va dir, l'Àngelús és una obra que he realitzat pensant en com treballant en tany al camp, a la meva àvia no se li escapava quan sentia tocar la campana de fer que ens aturéssim en la nostra feina per resar l'Àngelús. Això té a veure amb que el Joan François Milet era una persona extremadament, si no extremadament, molt religiosa. I aquesta religiositat té molt a veure també amb l'esperit que té el quadre. El quadre, si no fos tan rigorosament dramàtic, el podríem encasellar una mica dintre del que és una trajectòria amb el que aquí seria el pintor... Un pintor català, un pintor espanyol? Sí, ara no em ve el nom. Dona'ns pistes. De la mateixa època estem parlant? Sí, un pintor del segle XIX. Del XIX. Finals del XIX. No estem parlant de cases. Català, català, no. Ni Fortuny. No estem parlant de Fortuny, tampoc. Bé, em vindrà, llavors ja... Ja sortirà, ja... Aquesta, per una banda. I per una altra banda, volia dir el que Dalí va dir sobre l'Àngelus. Va dir, el juny de l'any 32, 1932, després de veure el quadre de l'Àngelus de Milet, de sobte, el meu esperit sense cap record proper ni associació conscient que permetin una explicació immediata, la imatge de l'Àngelus, que es converteix per a mi de sobte en l'obra pictòrica més torbadora, més enigmàtica, la més rica, en pensaments inconscients que mai ha existit. Em va deixar corprès. Tot seguit, Dalí va pintar el 34 i el 35, dos quadres del 34. El 34, Atavisme del crepuscle i el 35, Reminiscència arqueològica de l'Àngelus. O sigui, fins aquí, o sigui, l'important que va arribar a ser per ell a aquesta. Sí, sí, evidentment. De fet, abans mencionàveu que n'havia fet, no?, unes quantes versions. Podríem gairebé veure-ho al revés. És a dir, l'altre dia amb el Ricard Balada, que fa de Dalí i Joer, estàvem veient també uns quadres de Dalí i li estava ensenyant un i em diu, a veure, aquí no hi ha l'Àngelus. I és cert, és que habitualment, sí, habitualment, exacte, en un record trobes una referència, unes formes que de sobte dius, la reconec, perquè ja està, és aquest joc geomètric que tenia ell de veure l'Àngelus d'Arreu i te'l posa per aquí per allà i fa referències. Era una obsessió, és a dir, nosaltres a la pel·lícula es va triar la fascinació de Dalí, però ell mateix s'autotitulava i podríem haver posat l'obsessió. L'obsessió també. Quan ell va veure el quadre, això que acabes de llegir, la primera vegada que el va veure, perquè ell ja el coneixia, ho explicava la pel·lícula, de fet, però la primera vegada que va veure l'original diu que el tio es va quedar escotxer, no que dirien en francès, enganxat en allà com vuit hores davant del quadre sense anar a veure res més. És que era molt especial. i era capaç i tal. A veure, una persona ultrasensible i cap això. Sí, sí. I cap per tant. I extrema, i extrema no, i clar, evidentment, hipersensible. Queria comentar una cosa de la pel·lícula, que no solo está en el idioma, hay en tres idiomas. Sí, sí. Porque se habla, hay un trozo que hay en catalán, hay un trozo que hay en castellano, depende del personaje que sale, y después hay otra parte que también está en francés, porque también hay personajes franceses. A mi em sembla un encert tota la part francesa en la pel·lícula. Ponemos un trocito de la francesa, por ejemplo. Pero todo es subtitulado, lo tenemos, para que esté ahí, pues que... No es posible. Un momento. La, la sur el cote al pie de la paisa. ¿Qué voyez-vos? Hay algo. Si vous puse, aprochez-vos. Voilà. Nos la vemos. y nos vemos. Puedes apreciar los traits y las formas. ¿Y si vienes a un sonido magico? Eso me parece que es un pequeño circuito. Es un maravilloso resultado. Es la prueba definitiva. Es claro que todos los libros de Salvador sobre el mythe tragico de Angelos son superbes. Es una pure reconstrucción de la mente de este tablo. Monsieur Boubert c'est d'abord meu nom. Le publier que todo le monde le connaisse finalmente c'est grand secret. C'est lo que j'ai fait, madame. Aquí hay un pequeño spoiler, ¿eh? Para los que saben francés. Sí, para los que saben francés. Pero bueno. Pero esperemos que no. Esperemos que no. Esperemos que no. Esperemos que no. Esperemos que no. Y este sonido que sonaba allí era en verdad una máquina que estaba pasando. No es que hubiera un sonido que se vea mal. Ya, es una máquina que se vea mal. Es una máquina que es parte de la película. Es el sonido que había de fondo. Sí, sí, sí. Imaginé que hay un efecto ahí. Pero, pero, a ver, tenemos, estamos y 22. Sí. Si quieres, hablamos de otra parte de la película también. Sí, me parece. Si te parece bien. Venga. ¿Qué tal que si hablamos un poquito de la parte de la banda sonora? Muy bien. ¿Ponemos un poquito algo de la música? ¿Te parece? Ponemos un... Hacemos la introducción. ¿Comentamos un poquito también de la parte esta? Sí. Hacemos la introducción. Bé, com hem dit abans també, la música és capdalt amb aquesta pel·lícula i crec que el que ens acompanya avui, Marcús, és un compositor que ha fet una interpretació extraordinària. Una cosa, ja sé que a tu normalment t'agrada treballar a partir de conèixer perfectament el guió Sí. i llavors això crea un estat de... diguéssim, de assimilar el que pot voler el director i a partir d'aquí em sembla que vas treballant. En aquest cas has sigut així també? Sí, el que haces en aquest cas el que faig sempre quan el director el que vull és el guió per coger el emotiv de la pel·lícula. Pero després està, claro, necessitas també veure imágenes para poder adaptar la música que tú tienes o hacer música nueva que necesita aquella escena. En este caso, esta primera pieza que hemos escuchado es que hay una cosa que me pidió a mí el Joan Fran en concreto y es que me pidió que en vez de centrarnos de la parte surrealista de Dalí, que es donde todo el mundo se suele centrar, no, sino que se quería centrar en la parte humana de él. De hecho, en Estados Unidos ha hecho una gran producción también sobre Dalí y no la han dejado estrenar aquí en Europa. prohibido porque la fundación Dalí no les ha gustado el personaje que... ¿Te refieres en América qué película? Sí, es una de... Sobre Dalí, no sé exactamente su nombre, pero... Ah, una producción americana. Sí, encima era de gran coste. No han dejado, quizás ahora sí lo... No, no, la fundación son terribles. Sí, no, la fundación ha dejado y sin embargo a nosotros no nos ha puesto ninguna pega porque Dalí, el Dalí que ha hecho Joan Fran es un Dalí de... el íntimo, aquella persona que en verdad cuando nosotros vemos a Dalí él lo que hizo fue inventar... Ha tocado la figura con un gran respeto. Lo que hizo fue inventar un personaje en ver a Dalí. La intimidad no era así. O sea, era un personaje que lo que hacía era venderse, ¿no? como normal, como marketing, ¿no? Yo creo que hay una cosa en la película que también a nivel cinematográfico funciona muy bien y es el papel de Brunet, que es el periodista que viene de Madrid, que tiene una entrevista que tendría que durar una hora cuando él la estaba de media, pero se alarga todo el día. Sí. Y entonces esta entrevista es para hablar del caso El Ángelus, ¿no? Sí, sí. Entonces esto va muy bien porque nos va abriendo páginas de este día y páginas a través de flashbacks en las que sale la gala y el Dalí Joves estaría Esther involucrada y, por cierto, esto me lleva ahora ya estoy mezclando una zona con otra, pero como te he hecho la pregunta sobre tu inspiración a la hora de hacer la música, et volia preguntar tu, Esther, en el tema com vas afrontar el paper de la gala jove perquè al meu modo de veure hi hagi una sintonia tan natural entre els moments de gala jove i de gala adulta o més gran, diguem, no? Gràcies. Crec que és el més bonic que ens podies dir a la Montse i a mi. demano perdó perquè estic una mica fònica avui. Sí, la gala de major de més gran la fa la Montse Alcoverro que també fa un paperàs. Doncs, efectivament, la gala era un repte perquè la figura de la gala no és tan coneguda, és a dir, Dalí és un repte perquè està mega conegut, treballat, caricaturitzat, caricaturitzat i és molt conegut i això és molt difícil i la gala era molt difícil perquè no hi havia referències, hi havia molt poca referència i malauradament gran part de la referència era que se la tractava com una musa. Afortunadament avui dia s'han fet noves biografies i han hagut grans historiadores que han tret a la llum qui va ser posat en relleu amb ella. Qui va ser que no era una musa, era una creadora de grans artistes, en podríeu parlar de tot un programa si volguéssiu i llavors la Montse i jo les dues vam decidir treballar de la mà vam seure molt a parlar sobre la gala com la vèiem i a buscar perquè teníem molt poques escenes les dues perquè és una película molt coral i vam dir com podem fer perquè l'espectador no tingui un salt i vam buscar coses molt petites per exemple vam parlar del to de veu efectivament vam parlar del gest de com seure va doncs quan estiguem assegudes les dues fem una mica el mateix gest o en el Dalí com es mirava el Dalí un gest que li pogués fer a ell en la intimitat per exemple i amb aquestes molt petites coses aquí també va entrar la Tina que és la cap de maquillatge i perruqueria de la pel·lícula grandíssima feina a l'hora de treballar els cabells això ajuda moltíssim a l'espectador el teu cabell està molt aconseguit també posant-lo en època t'has fijat la fotografia cuando ya viene andando y se ha agachado sí esta novela está preciosa una fotografia i menja aquí la una també es va alluir i de perfil també dones el perfil gala perfecte sí aquí maquillatge va treballar d'un en principi volíem fer-ho volíem utilitzar com fer un nas postís i demés es va provar no va acabar de funcionar i les maquilladores l'Ainès i la Lola Funes van treure els pinzells i només a l'antiga amb pinzells i maquillatge van fer la caracterització molt bé sí molt bé què més ens pots explicar ja que estem amb tu de la música home a mi m'agradaria si puc dir una cosa si pudo perquè jo soc molt fan del Marcús per mi la música de les pel·lícules és molt important com a actriu m'ha salvat el pellejo la música en mil ocasions en què tu estàs en una actuació que és correcta i la música te la comparteix en excelsa i això és així i això és un compositor que sap veure com perpalleges i et posa allà un violí i el Marcús té aquesta sensibilitat i l'altre dia m'agradaria recuperar d'anès una conversa superinteressant sobre el tros que heu sentit al principi dels campadols que la música és que t'introdueix i et tira de cap a la piscina en aquest món que s'ha creat i crec que és una conversa molt interessant de com vas afrontar aquest passatge és que el principi de la pel·lícula si hem escutat la música quan parlava del quadre en veritat està parlant del final de la pel·lícula en veritat està parlant del final de la pel·lícula el que passa que aquí no vull desvelar-lo però qui escuche una estructura circular que funciona és un tema que ara diciéndole si algú va a veure la pel·lícula per exemple si se fija la música del principio va a entender el final perfectament quan la vea ella entenderà i querrà ir a volver a veure el principio per a entender el principio perquè se ha hecho així és que en el tema de la banda sonora de pel·lículas un compositor de música orquestal quan va por libre podes fer el que le de la gana és el que le viene a la imaginació però quan hi ha una pel·lícula no podes fer el que te de la gana té que ser musicológico pensar mucho en todos los personajes que hay cada personaje tiene un sonido diferente entonces hay que buscar el sonido que tiene cada personaje y en este caso hay que buscarle lo que es el tono y lo que es el color de la película y lo que era el tono de este Dalí el que estamos presentando aquí porque no es el Dalí que estamos acostumbrados a ver pues por todos los sitios el que nos han presentado este loco genio sino aquí también vemos otra parte de él que había que representarle y representarle con la música había que sacarle a flote y todo esto todos estos sentimientos y muchas cosas y el otro día hablando con Esther precisamente que estábamos hablando allí presentando la película en un sitio le estuve comentando unas cuantas cosas que ella misma se quedó como sorprendida diciendo pues yo no me había dado cuenta y después cuando se puse a ver la película digo pues es verdad o sea te está explicando la música te está explicando otras partes de la película o cosas que que están ocurriendo en el interior del personaje o de los personajes que hay alrededor en el subconscient i en aquest sentit dir que efectivament com esteu dient tota l'estona aquesta película crec que es diferencia de la resta de pel·lícules que s'han fet i es faran del Dalí perquè hi ha aquest costat humà penseu que jo conec en Joan Frank Charansonet des de fa 25 anys o més és una persona que ha portat el Dalí a dins tota la vida és un projecte personal això és molt important toda la vida havia que fer-lo és a dir el du a dins el transpira ell va estar seleccionat per Saura per fer el Dalí al final per un tema de producció i coses del cinema no va poder ser però ell era el Dalí de Saura i llavors sempre ho ha dut a dins i ens ha pogut presentar aquest Dalí humà és que això no ho trobes a cap altre lloc i no solo eso en esta película i la música i no solo lo de la música lo que al base de Joan Frank que en esta película hi ha algo también personal suyo también que se desvela al final de la película bueno que tiene que ver también con Dalí pero personalmente paralelamente también va con él va con Joan Frank bueno de fet ja que s'ha nomenat Saura ell va fer una pel·lícula Buñuel i la Mesa del Rei Salomón el 2001 dirigida per Carlos Saura i després hi ha una cosa que em diverteix també a veure la pel·lícula dels seus moments que t'atrapa també en el sentit divertit perquè té moments entranyables sí la complicitat que hi ha entre el servei per exemple de la casa del senyor Calagull de esto mismo Joan Frank a mí me pidió que la casa porque la casa estaban todos los invitados estaban todos ellos que tuviera un espíritu la música de esa casa y era el espíritu alegre de la casa mira podemos poner un poquito de la próxima pieza y este es el espíritu de la casa que quería el Joan Frank y me decía él ha escogido el espíritu sí el aperitivo o la shida no este es otro dentro de la casa cuando estás después de gala y bajan a la comida y todo quería un espíritu alegre el espíritu el espíritu es el espíritu de la vida y todo el espíritu de la barra que va a la vana la usable dreta d'obra la vida father Elsa Una altra cosa que em va agradar molt del Joan Frank, i és que, com aquell que no vol la cosa, fa sortir allà el poble que ell va néixer, la Vall de la Santa Creu. Ah, sí, sí. Està a prop de Port de la Selva. Segurament no ve a compte, però queda bé, queda integrat, i el que no ho sàpiga es pensarà que Dalí va passar per allí i tal. Ja. Com si res. Sempre s'han de posar detalls personals que ningú sap perquè tu ho saps, i per tant són importants. Això de la casa, explicava per qui no has vist la pel·lícula, que tot succeeix al llarg, com ara deies, d'una entrevista, i al final és un dia només. Una jornada. És una jornada. El punt neuràlgic és una casa espectacular, que va ser a la farinera de Sant Lluís, un lloc preciós, amb uns jardins increïbles, i amb llacs i un lloc de somni, i tot succeeix allà, i efectivament la música, cada vegada que entres i hi ha el cervell, que és aquesta part còmica, que també té el guió, perquè el guió té una mica de cada, no? Sí, té de tot. Sí, perquè el metre, esclar, l'home està aclaparat, no? Perquè entre el Brunet, el periodista, i el Dalí el torna en boig. El torna en boig, sembla, sí, sí, sembla aquell majordom del Tarantino. Del Guatetic. ¿Y tiene que decir cuando las listas arrancadas que tiene? Sí, està tot al cervec, el Ramón Godino, la Júlia Cleus, la Nina Codó, la Montse, fan tots aquests personatges que donen el contrapunt divertit, que et quedes amb ganes de més, de fet. Per mi és una trama que hi tornaria més, no? I els acompanya aquesta música, que també quan ells es mouen, és com que la música encara els dona més gràcia en el moviment i més autenticitat. A mi em sembla molt divertit aquí el Marcos. Sí, y después hay otra parte de, bueno, que hablamos de la parte íntima de Dalí y los sentimientos. Hay alguna parte también de la película que le habla íntimamente Dalí al periodista, le empieza a contar cosas que en verdad son cosas reales de la vida de Dalí, pero que nunca se ha explicado nunca abiertamente, porque hizo una gran investigación, y todo eso había que sacarlo. Bueno, hay una cosa, el comentario que hace sobre Picasso, este sí que es conocido, al menos yo lo conocía. Ah, ya, ya, sí, sí, sí, sí. Y Picasso era un gran pintor, y yo también. Una pregunta, como no vi la película ya la veré, pero la pregunta es, ¿ese periodista está inventado? Es decir, ¿esta entrevista no existió nunca? ¿Esa entrevista larga? No. No, no. Se crea una... Esto es ficticio. Es ficticio. Vale, vale, vale. Lo que pasa es que se ha recaudado mucha información... Precisament, es un element que funciona fantásticament per donar alabanza a la película. Por ejemplo, hay un momento de la película que él habla de la gala y entonces los sentimientos que él tiene hacia su esposa, ¿vale? Y ahí es un momento muy emotivo, ¿no?, de la película. Y había que arrancar para afuera cosas que él tenía. ¿Podemos poner un momento la que pone...? Es preciosa, ¿qué pasas ya? Sí, es preciosa. Sí, pero... No sé si... A ver si es esta. No, esta... Mira la música. Esta es cuando se hace la fiesta en... No, no, no. No, no, no. No, es la entrada. Creo que la tienes que tener la siete. Creo que es la siete. Miradla la siete, un momento. A ver, ya me me esposa... Aquesta es la set. Aquesta diu que es la set. Esta es la siete. Ah, vale, pues es esta. Aquí él está hablando de su esposa. Sí, ahora, ahora entra la parte romántica. Con un sentimiento y con una... Con una expresividad que dices tú, yo no he visto en un candale así. Perdó. Li fa una declaració d'amor a la gala en aquest passatge que qualsevol dona, de debò... Os he dit que em vindria dintre del programa el nom del pintor que recorda. Modesto Urgell. Ah, l'Urgell, l'Urgell. Que és fantàstic. Que dèiem, però és fantàstic. Pues sí, sí. Mira, aquí a él, el periodista mismo se queda emocionado. Sí, aquí li fa una descripció de la gala, que és poesia. I aquí és on Dalí explica què va representar gala per ell. I aquí entens per què ell firmava gala salvador Dalí. És que eren co-creadors. Ella l'estimulava, l'instigava, el nodria, li nodria el cervell. Era su musa. Sí, però musa és una parola que malauradament... Està deteriorada. Està deteriorada. i s'entén com aquella dona meitat espollada amb una gasa... Ah, no, no, m'ha refletat. I gala va ser... Era una... Era una instigadora. O sigui, ella agafava un nom... Ella no sabia crear, no sabia pintar, o no sabia fer fotos com va fer en Marc Enns, o no sabia fer poesia com li va fer fer al Polé Luà, però ella veia el talent i Andalí va veure el talent i la capacitat de crear i ella li posava ingredients perquè el seu cervell bullís i explotés. Esto mismo me pasa a mí con mi esposa. Uau. En serio, no, no. És meravellós. És mi mayor consejera. Yo también con... Con mi mayor consejera. Yo estoy haciendo cosas, si me viene y me va diciendo cosas, pues si tiene razón. Pero si tiene razón. Incluso me corrige y me va diciendo... O aportar... O aportar... Jo crec que ella el temptava, en Andalí, li explicava històries diferents, li aportava, posia fotos, li llegia, li posava estímuls en el seu cervell a veure què passava. i aquí era un estímul creatiu brutal. Clar, perquè Andalí no deixava de ser un home d'una capital de província relativament petita en aquell moment i en canvi ella venia d'un París absolutament d'allò i com diu ella molt bé, de dos parelles prèvies absolutament potents, és a dir, potentíssimes. Gràcies a ella. I gràcies a ella. Ella els va fer així. És a dir, a Paul-Éluard el va crear ella. Ella li va donar l'autoestima i ella li repassava els poemes quan estaven junts tancats en un lloc per exemple en problemes de respiració que és on es van conèixer molts jovenets i en el Max, o sigui, va ser ella la que li proposava aquestes fotos tan diferents, no? Ella els deia tu pots, ella els deia per què no fem això, ella els deia has vist això, has provat això, intenta-ho perquè pots fer-ho. I ells, que estaven enamorats d'ella bojament, que la dona a la que idolatraven els digués això, els feia pensar doncs va, si ho intento, no hi puc, i va, em llenço. I era un equip brutal. Brutal. Penso que està parlant de mi esposa. Sí, sí. De les nostres en general. Que meravellós. Sí, sí, la veritat és que em sembla que pel que diem tots tenim la sort de tindre unes col·laboradores molt importants. Més que col·laboradores, a vegades... El petit batís és que no som de l'í, però bueno, aquest és un petit matís. Petit matís. De diferents maneres es pot ser en la vida. És déu-n'hi-do, cadascú ho intenta de la seva manera. Vull dir que això és... No, no, però el Dalí... Dalí era el personatge. Ells van creant-ho junts, aquest personatge. O sigui, Dalí... De fet, el Dalí que coneixem en aquesta pel·li, jo insisteixo, és el Dalí persona i ell i Gala van crear el Dalí personatge a consciència. Es veu a la pel·lícula com es posa el personatge de Dalí i com se'l treu. És una cuirassa el personatge. És una estratègia de màrqueting espectacular i de sacsejar la societat del moment. Ara parlo el personatge. Ara anem a treure... Aquí he de ser... Perquè hi ha molta competència en el món pictòric sempre i en el surrealisme era un moment d'altíssima competència. Era molt difícil cridar l'atenció en aquell moment. Sí. I ell ho va saber fer. És un superfers, sí. I tenia el talent per fer-ho, tenia la capacitat artística excepcional per fer-ho i va tenir al costat aquesta co-creadora que el va ajudar amb tota la resta que si no, no vas enlloc. O et mor sense conèixer l'èxit i es conèix, no, un temps després com tants altres artistes. I, per exemple, hi ha coses de Dalí. Una cosa que em comentó a mi el Joan Frank que em diu que el Dalí la música que li gustava molt li gustava el jazz. Llavors em diu o tenim que fer algun toque de jazz en algun moment o tenim que fer una pieza de jazz. Hi ha una pieza de la pelicula, bueno, hi ha un trozo de la pelicula que aparecen los alemanes i al final d'allí ell me pidio una trompeta de jazz. Al final d'allí i dit, però com la trompeta de jazz aquí? Sí, sí, que ell se marcha, aquí, pues ell tiene que haver un toque de jazz. I incluso la fiesta que se le hace, que se le hace, mi se ha fer una pieza de jazz. Una pieza de jazz. I jo dic, però bueno, lo que hacía la Esther, ¿qué pasa? Que eres todo terreno, te metes allá. Puedes poner la pieza de jazz, que es la la 6, la número 6, que es la fiesta que le hacen. Sí, se van a Nueva York també. Sí, se van a Nueva York, sí. Clar, clar, clar, la viatge famosa a Nueva York. Bueno, quan van vindre els alemanys. a la Un franc que me dijo hay que hacer algo de jazz porque a él le encantaba el jazz, ¿no? Le encantaba ese toque, y dije, bueno, pues... Fantástica, ensamble fantástica. I li deia el Marcús ara, ¿no?, que és una peça que s'ha creat avui dia, és a dir, el 2020 escaig, però teletransporta directament en aquella època i aquell possible pas a Nova York que ells van fer, ¿no?, als anys 40-50... El tipo de instrumento que he utilizado precisamente son instrumentos americanos. Este tipo de trompeta es americana, que tal, el con trabajo también es americano, bueno, he cogido de allá, de la zona que había d'ahí, los instrumentos de aquella zona. Analógicos y realistas. De aquella zona, porque no todos los instrumentos sonan igual, o sea, tú coges un contrabajo de una marca y coges de otro y es diferente. Tú coges un clarinete de una marca y coges de otro y encima te suena a época. Entonces, yo qué sé, música de Charleston y los instrumentos que había en aquella época no tiene nada que ver con los que hay hoy en día. Una feina milimétrica, jo ho estic descobrint ara també aquí una mica amb vosaltres, som el Marcús, feina milimètrica de quin instrument, que sona... Un compositor tiene que pensar en todo, o sea, no simplemente pongo música y ya está, sino lo que hablábamos, primero los personajes, el sonido que tiene cada uno, y después la época, ¿qué instrumentos voy a utilizar? Y después la configuración de una orquesta, porque según cómo tú configuras una orquesta, sona de una manera o sona de otra. Si tú, por ejemplo, pones 20 violines, 10 violas y yo qué sé, y otros 10... ¿Cuatro chelos? Chelos, tiene un sonido y eso seman timbres, pero si utilizas al revés cuatro violines, pones más violas y subes más chelos, coge otro timbre, entonces eso seman timbres. Yo creo que... Y tienes que ir mezclando para sacar un sonido. El que més estingeix la música del Marcús, des que ens coneixem, el que he sentit, que ella em va passant sempre el que va fent moltes vegades, és que allà no veus la traducció d'un encàrrec, sinó que veus un treball... O sigui, ell s'ha fet la comanda, se l'ha fet seva... Se l'ha fet seva, se l'ha fet seva. I llavors ho treus com un treball personal. I això és el que et dona aquest toc molt precís i molt especial. Mira, sabéis que yo he hecho cinco películas con Agustí Villaronga. Sí. Y ahora tenía otros proyectos, lo que pasa que Villaronga ha fallecido, ¿no? Pero teníamos otros proyectos más para adelante y proyectos importantes teníamos, que me ha hablado de algunos, de algunos de bastantes millones. Pero una cosa que sí me pasó con Agustín, que al principio la primera película que hice yo con Agustín, él me marcaba mucho lo que quería. Pero después yo le hacía lo que él quería y también le traía yo mi propuesta. ¿Esta opción? Aparte. Y escuchábamos lo suyo, después lo hacía yo y siempre al principio decía, no, no, pero después se la explicaba, se la explicaba por qué estos instrumentos, por qué estos sonidos, por qué estas voces, por qué tal. Y entonces se quedaba y decía, es que tienes una imaginación impresionante. O sea, yo no me había dado cuenta de estas mismas cosas como director no se había dado cuenta. Y a la segunda película ya no me decía nada, tú tráime... Claro, la que llegues a este grado de los posos... Una cosa, parlant de l'Agustín Villaronga, diem en todo caso els títols, perquè alguns dels espectadors que ens estan oient segurament els han vist que sàpiguin que la música, la banda era teva. O sigui, tenim Incerta Glòria, Nacido Rei... Primero fue El Testament de la Rosa. Sí, primer el Testament de la Rosa. Después fue Incerta Glòria. Incerta Glòria. Nacido Rei. El Ventre del Mar. Y la darrera, que es Loli Tormenta. Que es la que no vio terminada. Es la que no vio llegada. No vio terminada del todo. Casi terminada, pero no terminada del todo. Clar, és una relació important, eh, ja, entre director i compositor. Ho és sempre, esclar, depèn. Amb el Joan Frank has fet dues o tres? No, amb el Joan Frank he hecho dos. Dues. Y él era porque él estaba enamorado de mi trabajo con Agustín Villaronga, porque él era un seguidor de Agustín. Y entonces me acuerdo, la primera vez que contactó conmigo, me dijo, ¿dónde estás? ¿dónde estás? Voy a verte. Y yo, bueno, yo estoy a la Costa Brava, me acuerdo. Y que él vino. Pues no tomabas de allá, que voy allá, que vamos a comer juntos. Me dijo, que tengo que hablar contigo. Bueno, fuimos a comer a un restaurante y todo, y él no me explicaba el qué, no me explicaba el qué. Y nada, nada. No, no, no, y tómate, y tal. Y después me voy a tomar algo por ahí, y bueno, y aún no me explicaba nada. Y al final me dice, es que tengo una película y me gustaría que hicieras tú la banda sonora. Dice, pues estoy enamorado del trabajo de Agustín y el tuyo. Claro, claro. De los dos. Y yo cuando me explicó lo que era, le dije, Joan, sí, te lo voy a hacer. Se me puso a llorar, de verdad, estaba enamorado. Ahí me di cuenta que estaba enamorado de mi trabajo, de verdad. O sea, se puso, se puso literalmente a llorar. Y entonces también me demostró que es una persona con la suficiente sensibilidad como para hacer buen cine. Porque para hacer buen cine hay que tener sensibilidad. Pues sí. Y más para representar a un personaje como es Dalí. Tienes que tener una sensibilidad especial. Anastasi, tú no vas a ver la película. No, malauradament, que en aquest moment tinc molta ràbia de no haver-la vist. Però estàs al tanto de La vida i miracles d'Ester Noviola. D'Ester Noviola. L'actriu que tenim avui aquí amb nosaltres. I la vida i miracles no, la seva carrera, en aquest cas, sí, la vida i miracles d'una actriu és la seva carrera. No, no, simplement és una carrera variada, variada. Tens coproduccions en França per un cantó, per exemple. Tens sèries, bueno, de fet la coproducció en França és una sèrie, em sembla recordar, no? La de la coproducció... Demà en la presentam. No, no, no, no, espera. D'Adam de Monceau. Ah, això va ser... Això era una cosa que es feia abans que es deien les TV Movies. Una TV Movies, sí, sí. Això era una cosa nova que va sorgir. Val bé. Llavors són com dues pel·lícules d'hora i escatx. Sí. I efectivament era una coproducció... La dama de Monceau. La dama de Monceau. Monceau. Tens ara molt recent, el 23, vas fer la teoria dels cossos. De Ramon Almadas. Sí, sí. I la teoria dels cossos veig que també va ser una doble activitat allà també, a part de ser actriu. Una triple activitat. Una triple activitat en realitat. Una triple activitat en realitat. Els cossos vam treballar tots molt durs. És veritat, una triple, una triple. Què va ser? Estava com a Joan de Direcció. Exacte. Amb el Joan Ramon, i que també ens coneixem de fa molts anys, i a part vaig estar de producció associada també. Molt bé. A més, tenim el 2008, Íntimos i Estranyos, tres històries i medias. Del Rubén Alonso. Del Rubén Alonso. Estàs trobat tot? Escribem la pel·lícula de l'aquest tipus. Perdona? Ho has trobat tot, veig. Sí, ho trobat tot. El Sin Límites, el que aquí va ser l'Italaxes d'allò, la pel·lícula sobre l'Orca. I on surt també un Dalí molt ben fet pel Robert Pattinson. Un Dalí també pel Robert Pattinson. Dels primers papers, diguem, que ningú coneixia encara el Pattinson. Correcte. Jo estava en aquell moment treballant amb la productora aquella, per un altre cantó, pels despatxos, i vaig conèixer en el Pattinson, en aquest cas. Ens devíem veure en algun moment. Tot sí. Ell va fer un súper bon treball allà, era un encantador. I després, el Tirant lo Blanc, amb el Vicente Aranda, en el 2006, per mi bastant interessant també, difícil, no era difícil de fer. Molt difícil, perquè parlem d'un director que un dia li diuen, no?, em deia, Esther, és que un dia me dicen que tenemos 100 millones, 10 millones, y el día siguiente que tenemos un millón. Penso que el Vicente, que conec molt bé, conec la seva parella, que és la Teresa Fort, la muntadora, i realment va patir com un vedell aquella pel·lícula. Molt, jo parlava molt amb ell, es tenia molt bona relació, i va patir molt, ell no sabia què es trobaria al set, s'esperava 20 cavalls, no n'hi havia cap, van haver-hi molts moviments molt poc clars i molt poc transparents de diners, és a dir, una producció molt complicada, i ell ja va patir moltíssim. I tant, solament un director pot saber el que s'arriba a patir en coses d'aquest tipus. Després estàs a Crampa, que el 2000, quan eres molt joveneta, encara ets joveneta, però et met joveneta, diguem. Bueno, tenia 16 anys, no? 16 anys. Allà sí, tenia... 83, 17. No, 16, no, 16 tenia, 15, 16, sí. Perquè vam rodar, clar, això es diu 2000, però vam rodar el 99. El 99, allà. Doncs mira, aquí tenim una cosa en comú, i és que jo amb el Joan vaig muntar-li una de les seves pel·lícules, que va ser Les Cuses, i ell era, com tu saps, un dels que estava darrere de l'operació. Sí, sí. El vas patir també, potser? Has fet cara com... No, no, no va patir res, estàs tranquil·la, no. No, jo no ho vaig patir, ja t'ho diré amb tu per si hi ha gent que pateix més que d'altres. Escolta, Esther, lo de Minsk en té... Bielorrusia. En té mosquet, mosquet, mosquet, mosquet. Com ha anat, això? Ah, sí, m'ho ha dit abans ell, ja això no ho sabia. Com va ser? Doncs Minsk va ser, a veure, va ser una oportunitat per aprendre. Me'n vaig anar amb una companyia de teatre francès, que es deia Domènech Le Pranto. Deman de preguntar. Quan, el primer cop que vaig anar, ells feien estades a Minsk per anar a l'Acadèmia de les Arts de Minsk, que és com poder-te'n anar al lloc on més t'ensenyaran d'aquest planeta. Allà vas aprendre rus o ja hi havies... No, no, allà el vaig aprendre. Allà vaig arribar allà per preguntar si era... Quant temps vas passar allà? Vaig fer tres estades. La primera crec que va ser d'un mes i escaig. La segona, dos mesos. I la tercera, tres mesos. O així, no? Molt bé. I va ser una experiència excepcional. Penseu que allà són artistes d'elit, el que passa que no poden sortir del seu país. Jo me'n recordo comentar-ho, les noies, les actrius d'allà, eren totes guapíssimes. eren unes actrius d'un nivell que ens donen 10.000 voltes a totes les altres d'aquí. I els hi deia, sort, sort que no parleu anglès i que no podeu sortir perquè us enduríeu oblidat de Hollywood. Unes dones que eren capaços de fer-te el paper d'una dona gran i el paper d'una dona preciosa a la mateixa obra i no te n'adonaves fins que sortia a saludar i deies, falta la Valletón. Ja, ja, ja, on està. No? Una gent boníssima. T'ha vist, està, està. Allà vaig a... Sí, sí. I abans que això, inclusive tot el laberint rombles, que llavors ja eres una nena total a laberint d'ombra. Sí, laberint d'ombra està molt joveneta, sí. Una cosa, estem a 20.55 i no voldria, perquè ja sé que després, l'últim minut, sempre se't tira a sobre. Per tots dos, hi ha la pregunta de... es pot parlar de projectes? Perquè a vegades... Sí, home, sí. Un no vol, però jo crec que, bueno, sempre, i de cara a l'espectador, sembla que Radio 2Ban també els dona alguna premícia, no? Alguna cosa. Com a estem de projectes? A veure, Marcús. A veure, a veure, jo con el Agustí de Villaronga treballava molt i tenia projectes que es han ido, perquè es han ido con ell, estos projectes. Entón, jo he teniu un poquito de... He fet aquesta pel·lícula amb Joan Fran, però he teniu un poquito de paró quan tenia altres projectes con ell. Hi ha coses que havia dit, a lo millor, que no, perquè tenia les coses que fer amb Agustí, i a mi no m'agrada estar en dos projectes al mateix temps, perquè, doncs, jo, psicològicament, te tens que meter en uno, i si cambies a otro, és que és com si te canviaran la psicologia, perquè fins que no coges el ton de la pel·lícula, ahí no estàs. Llavors, ara, després de això, el que sí que m'a llamó a mí fue el José Mota, la pel·lícula per l'any que viene, que és un tipus de pel·lícula així com la vida és bella, que ara ja estan buscant les ubicacions i tot això. Però el que passa és que aquí hi ha quatre músics seleccionats. No és que hi ha quatre músics, hi havia tres músics seleccionats, però Enrique del Pozo, el parlò de mi, i llavors ell me llamó per telèfono, perquè escolté música mía i li gustó, i llavors m'he passant part del guió de l'any que van a fer ara, i li he fet jo parte de la música del final, que a ell era el que més li preocupava de la pel·lícula, aquesta parte, lo que més li preocupava. I, bueno, per ara li han cantat, però ara tinc posibilitats, però tampoc vull dir que la valla a fer 100%, perquè un dels músics que hi ha és el que hizo La vida és bella, també, de seleccionat. I hi ha d'altres dos que també són de renombre. Si lo llego a coger, ja me puc dar con un canto de los dientes. ¿Y tú, Esther? Doncs, a veure, jo com a bona productora associada gastaré aquest minut que em doneu per dir que, sisplau, aneu al cinema, aneu a veure la pel·li del Dalí, hi ha molts cinemes que encara estan fent. Us proposo, des de la productora, tothom que vulgui em pot contactar i que em digui que se'n va al cinema, nosaltres paguem l'entrada, i ens diu que bé, després d'escoltar el podcast o el programa en directe de ràdio d'Esvern, li paguem la segona entrada perquè pugui anar acompanyat o acompanyada. Molt bé. I com que he anat tan ràpid, acabo per dir-vos que sí, tinc un projecte que ara rodarem al Fabre. No té res a veure, és Sankifetja, ho dirigeix també el Joan Ramon Armadàs, una cosa molt canyera i molt divertida. Ja us convidarem també a conèixer-la. Molt bé. Participes també en la producció? I espero poder participar en la producció associada també, sí. Està bé aquesta comina, sí. Molt bé, molt bé. Lo de producció com ha sigut? Va néixer fa poc? Per necessitat. Ja, ja. Volíem tirar endavant projectes i faltaven mans, i jo ara estic en un moment de la meva vida en què tinc ganes d'empenyar projectes que m'interessin. Clar, no estic buscant un recorregut d'anar-me a Hollywood, i estones així, sinó a sotts empenyar cinema català. i neix d'aquí, de dir, vull que funcioni el cinema català, vull que n'hi hagi, vull fer-ne, i que se'n pugui fer, i focus. Molt bé, molt bé. Estupendo. Bé, escoltem. Bé, molta merda. Molt de tot, sí. Molt de tot. Sorti merda, ens en va bé tot. De nou, agrair-vos a tots dos. Esther, ha estat un plaer tindre't aquí amb nosaltres. Igualment, un plaer. Mercús, què t'ha de dir? Tenim bona amistat al marge del que és la feina. És a dir, que em sembla que parlo en nom teu. I tant, jo encantada. Te conèixer, te conèixer, te conèixer. Ha sigut un programa que per nosaltres... Diferent, a més a més. És un plaer, perquè és diferent. Normalment, estem nosaltres dos amb la batalleta cotidiana. No sé com ho hacéis, però sempre s'ha de corto con vosotros. Sí. Si passa el tempo ràpid. Aquesta és la música dels títols de crèdit, eh, Mercús? Sí, és la música de crèdit. Escoltem una de aquesta, ha sortit. Sí. Doncs vinga, amb aquesta música acomiadarem el programa. Moltes gràcies. Txau. Deu-la amb nosaltres també fins al final. Txau. Adéu. Txau. Txau. Txau. Txau.