Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Horari d'emissió
Dissabte
18:00 - 19:00
Dimarts
20:00 - 21:00

Subscriu-te al podcast

Títol i resum generats per IA

Del "The Politician" al Prado i "Idrissa": sèries, cinema d’art i entrevista amb el pintor hiperrealista Pablo Maestro

Panorama de l’episodi

  • Conversa àgil que enllaça sèries i política (centrada en The Politician), cinema sobre art (Pintores y reyes del Prado), documental social (Idrissa, crònica d’una mort qualsevol) i una entrevista en profunditat al pintor hiperrealista Pablo Maestro Blanco.
  • Eixos clau: sàtira política i mitjans, patrimoni i museus al cinema, memòria i drets humans, i procés creatiu pictòric (de l’abstracció a la figuració, tècnica amb acrílic, composició, referències cinematogràfiques).

"No hi ha com veure una pintura" — reivindicació del valor de l’obra original més enllà de la pantalla.

Sèries i política: The Politician (Netflix)

Referents i context

  • Setmana d’eleccions: proposta de repassar títols sobre política, dels clàssics com All the President’s Men (Pakula) a sèries europees com Borgen (danesa) i la sàtira britànica Yes, Minister; també House of Cards com a model de cinisme i trencament de la quarta paret.

Què diu The Politician?

  • Premissa: a l’institut, en Peyton somia ser president dels EUA i converteix les eleccions d’alumnes en un mirall de la política real.
  • Temes clau: ús d’analistes de dades i indecisos, fake news, explotació de minories com a mercaderia electoral, assessors oportunistes. Tot en clau sarcàstica i amb posada en escena d’alta estilització cromàtica (paleta pop, vermells i blaus intensos).
  • Lectura: no “glorifica” el joc brut, sinó que te’n posa al davant amb una mirada corrosiva. L’humor serveix per a la reflexió.
  • Valoració: recomanada i destacada per la seva singularitat formal i discursiva.

Cinema d’art: "Pintores y reyes del Prado" (Valeria Parisi)

  • Documental celebratori del 200è aniversari del Museu del Prado. Jeremy Irons condueix i apareix en pantalla; filmació en 4K de les obres amb excel·lent cura formal.
  • El millor tram: l’obertura històrica (Carles V, retir a Yuste; Felip II i Titian) i un recorregut visual per Venècia.
  • Apunt crític: l’enfoc relata el paper de cases reials (Àustries, Borbons) en l’acumulació de col·leccions; la presència d’Irons, tot i magnètica, pot semblar lleument impostada.

"La pintura és el que treu el pols de l’ànima" — cita final atribuïda a Picasso que tanca el film amb to humanista.

  • Recomanació: informativa i estèticament notable, encara que menys emocionant que la contemplació in situ del museu.

Documental social: "Idrissa, crònica d’una mort qualsevol" (Xavier Artigas i Xapo Ortega; guió de Laia Manresa)

  • Cas real: Idrissa, jove de Guinea de 22 anys, arriba per mar a Melilla i mor al CIE de Barcelona (2011) en circumstàncies mai aclarides. No s’avisa la família; és incinerat i enterrat a Montjuïc sense identificació.
  • Investigació i memòria: activistes i associacions impulsen un crowdfunding (10.000 €) per recuperar les cendres i retornar-les a casa. El film destapa irregularitats (atestats amb errors calcats entre agents, opacitat institucional).
  • Context autoral: els directors ja havien signat Ciutat Morta; continuen una línia d’investigació crítica i denúncia.
  • Valoració: dur però necessari; amplia el que la TV redueix a 30–50 segons de peça informativa.

Entrevista a Pablo Maestro Blanco (pintor)

Trajectòria i intencions

  • Inicis a finals dels 80 en abstracció; des de ~1999–2000 vira al figuratiu/hiperrealisme per poder explicar històries i connectar amb l’espectador.
  • Concepció del quadre: com les primeres línies d’una novel·la — suggerir perquè l’espectador continuï la narració.

Fonts i cinema

  • Beu d’imatges trobades: fotografies antigues, xarxes, i actors clàssics recontextualitzats (p. ex. Hitchcock, Laurel & Hardy, James Stewart) integrats amb llocs com les Bardenas Reales o objectes (un Porsche antic) per construir una metanarrativa cinematogràfica.

Tècnica i materials

  • Predilecció per l’acrílic sobre fusta (abans, oli sobre tela):

- L’acrílic permet múltiples capes sense craquelar i facilita canvis de color ràpids. - Té el repte del canvi de to en assecar (el medium acrílic és blanc), que exigeix anticipació cromàtica. - Avantatge pràctic: sense olor ni solvents agressius per treballar a casa.

  • Llum i fons: cels plans i nets (sense núvols) per ponderar la figura. Composició amb diagonals que guien la lectura visual.

Procés

  • Ideació prèvia, recerca d’imatges, mockups amb Photoshop, i després trasllat al suport. Ús de mòbil per discreció en la captura (sensibilitat actual sobre privacitat en espais públics).

Obres i motius

  • "Drawing House": Michael Caine davant d’una casa negra de fusta amb finestres grogues; llapis negre com a joc cromàtic i conceptual.
  • Avions recurrents com a recurs de composició i com a signe de desplaçament/evocació.
  • Sèrie japonesa (geishes): patrons decoratius, parts deliberadament inacabades per activar la imaginació.
  • Retrat i animals: el gos Kepa en braços d’una model (la neboda Ada) mira l’espectador amb tendresa — complicitat emotiva i punt de vista.
  • Collage cinematogràfic: peça amb pingüí, oficial i Monument Valley (“El cliente satisfecho”): barreja de fonts per crear una escena de pel·lícula.

Inicis i camí

  • Vocació primerenca: un professor d’EGB alerta la família del talent; passa per acadèmia malgrat el desig patern que estudiés dret.
  • Ritme expositiu: treball sostingut fins reunir 15–20 obres i programar amb galeries (actual mostra a la Galeria Jordi Bernades, Barcelona).

"Cada quadre és com el principi d’una novel·la" — síntesi de la seva poètica narrativa.