Del thriller monacal a l’humanisme: “El nom de la rosa” (1986) i el Llegat Retrobat de Juliana Morell (1594–1653)

Cinema sense condicions Com sempre, amb l'equip habitual, amb Biel Riba Bona tarda, Biel Bona tarda a tots Anastasi Rinos, bona tarda Bona tarda, Bona tarda, Pep Inés i Juliacs, Bona tarda Hola, què tal? I el que us parla Pep Armengol Avui hem començat el programa d'una manera una mica diferent perquè normalment comencem amb la música d'un tema de la pel·lícula que parlarem com a clàssic però és que avui és un dia especial Comptem amb la presència a l'estudi d'una convidada molt especial Us presentem a Georgina Rabassó Bona tarda, Georgina, benvinguda Bona tarda, moltes gràcies Ella és comissària de l'exposició que hi ha en aquests moments al Monestir de Pedralbes i que la tindrem fins al 14 d'abril De moment, que és possible que hi hagi una pròrrega però de moment sabeu que fins al 14 d'abril hi podeu anar És una exposició sota el títol de Llegat Retrobat de Juliana Morell 1594-1653 Bé, bé, primer que res, moltes gràcies per compartir aquesta estona amb nosaltres Abans que res, volia dir quatre coses sobre la Georgina Ella és doctora en filosofia per a la Universitat de Barcelona Investigadora del Seminari Filosofia i Gènere Actualment dirigeix el projecte de recerca Llegat Oblitat de Juliana Morell Dins d'un projecte més ampli de recuperació del pensament de les filòsofes de l'edat mitjana Fins a la primera modernitat En particular, tracta temes com la cosmologia dialèctica i eròtica Així com el concepte d'imaginació científica És autora de diverses publicacions sobre aquestes temàtiques Per exemple, la traducció com a conversació espiritual Juliana Morell Publicat el 2022 I per dir-ne un altre, l'univers vivent de Hildegard de Vingen Perspectives filosòfiques del 2018 Amb el que va obtindre el premi Rafael Patxot i Jobert Des del 2013 fins ara són múltiples les publicacions i articles En els que ha participat, seminaris, etc. Benvinguda doncs al nostre programa I ara sí, Biel, ja ens pots posar la música de la pel·lícula I ara sí, Biel, ja ens pots posar la música de la pel·lícula I ara ja ens присcindir la música de la pel·lícula I ara sí, Biel, ja ens takief Cru ships Scratch garbage garbage garbage garbage garbage garbage garbage garbage garbage garbage O I araごm I ara sí, Biel I ara, sí Biel I ara mm Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! La veritat és que el que va fer Jean-Jacques Sanó va ser un thriller monacal o dintre d'un convent. Així de clar! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Densa! Densa! Per una altra banda! Però també extraordinàriament fins al punt que es va convertir en un verser de Humberto Eco. La pel·lícula va tindre 5 o 6 anys de preproducció. Va ser pel que he pogut llegir una preproducció molt costosa. Tant amb temps com amb viatges com amb intervenció de gent. Jean Jackson 1 es va enamorar... Perdona, eh? Crec que no hem dit el títol encara de la pel·lícula. Un impàs. No, no recordava. Pensava que havia dit el títol. No hem dit el títol. Estem parlant del nom de la Rosa. Perdona, eh? Jo diria que sí que l'hem dit, eh? Perquè he dit 1986. Està bé. I si he dit 1986... No t'escoltava atentament perquè no veig que no. Sempre va darrere del títol. No t'escoltava atentament. No t'escoltava atentament. En tot cas, no està de més... Ho hem dit dos vegades. No està de més... Mira, ho torno a dir. Estem parlant del nom de la Rosa. Bé. Jean Jackson 1 va agafar i va aconseguir els drets per fer la versió cinematogràfica. va estar... En dos dies es va llegir la novel·la, 550 pàgines, i va intervindre, va fitxar primer... De forma progressiva, va fitxar quatre guionistes. A més a més, que també volia fitxar l'Humberto Eco, que li va fer la cobra. Però, bueno, almenys ho va intentar. De aquestes 550 pàgines el va convertir un resum en 150. Aquest seria el primer guió del qual va arribar fins a vuit edicions, compartint-lo amb Alain Godard, un guionista habitual d'ell. Després va entrar Gerard Braque, que el va anar definint i depurant una mica més. Va ser l'edició, no sé si era de 11 i 12. Després va entrar Andrew Birkin i, finalment, Howard Franklin. Finalment, el que es va filmar va ser la 17a edició del guió. És a dir, que devia estar ja molt depurat, segurament d'acord amb el que volia fer ell. Les coses així... Llavors va parlar amb l'Humberto Eco i, textualment, per veure si volia col·laborar amb el guió, i textualment l'Humberto Eco li va dir, jo soc escriptor i he fet el llibre. Tu ets cineasta i has de fer la pel·lícula. Jo hi he fet el meu. Bé, amb això, naturalment, es va desmarcar d'una forma rotunda de la pretensió que volia tindre-la allà i tal. Pel que sembla, després de tot, i amb l'èxit que va tindre la pel·lícula, que va apagar una mica la crítica d'Eco, de totes som, l'Eco no va quedar convençut ni molt menys amb el resultat del que havia fet. No, però s'ho va tindre que atregar perquè la pel·lícula va ser un èxit de públic i de premsa, també. La producció, diguem-ho, és una producció de tres països, bàsicament, Alemanya, França i Itàlia. Bern Eschinger és alemany, de Múnich és el que va posar la part grossa de la pasta, i la pel·lícula va ser en aquell moment una de les més cares, si no la més cara fins aquell moment, que es havia fet a Europa. 17.500.000 euros. La fotografia va córrer a càrrec de Tonino Delicoli. És una fotografia molt ajustada, hi ha temes com la boira, la neu, etcètera, que van ser costosos de fer, i sobretot els interiors. També es va treballar molt amb la il·luminació. La il·luminació eren llums d'oli i espelmes, bàsicament. En aquest sentit, estava una mica en la línia que va fer Kubrick amb Barry Lyndon. Els decorats, que són molt importants, van ser encarregats a l'italià Dante Ferretti, que va reconstruir l'abadia, l'austre abadia de la pel·lícula, als Abrussos, a prop de Roma. El narrador de la pel·lícula és el protagonista, un noi, un novici, ja de gran, que es diu Atzo de Melch, d'Àustria, interpretat per Christian Slater. El protagonista principal, Guillermo de Básquezville, és Sean Connery. El muntatge, que aquí tenim l'Anastasi, que després a la millor ens en parlarà, va córrer càrrec de Gen Stage. Bé, hi ha una cosa que és curiosa, perquè no sé si s'ha dit massa, el significat del nom de la rosa. Eco parteix d'una forma de definir en l'edat mitjana una reflexió sobre la por. La por a Déu, la por als plaers mundans, la por a la lògica i al coneixement, i la por al poder lliberador de la rialla i de l'humor. Tot això va junt amb que la temàtica de la pel·lícula és que Guillermo de Básquezville de la comunitat dels franciscans és reclamat perquè faci una investigació, perquè s'estan produint successos criminals molt estranys a dintre del convent. Tot això segueix un procés. Fins i tot el Jan Jacano va llegir el llibre de... O sigui, volia tant fer una pel·lícula de misteri i d'intriga que es va dedicar a llegir l'entrevista llarga recollida en un llibre que li va fer François Trifó a Hitchcock i realment, a partir del moment en què saps això, penses en la pel·lícula i sí que a vegades hi ha moments que et recorden una mica la intriga hitchcockiana per la forma de portar i els moviments fins i tot dels actors, sobretot Sean Connery, que imprimeix una mica aquest misteri, treballa amb alguns gatges. O sigui, aquí veurem que sigui necessari o no, jo crec que no, però ell està fent medicions amb l'astro llavi. Ell està fent comprovacions de llibres il·luminats a través d'unes ulleres que són realment una avançada de lo que seria òptica sanitària. Bé, tot això forma part també del personatge. Aquí estem, amb una comunitat benedictina, assentada, molt estructurada i amb un règim molt ferm i dos que venen franciscans, que són d'una postura bastant oponent a la que tenen els benedictins. Aquí s'ajuntarà també una delegació papal. El papa en aquell moment estava fora de Roma perquè a Itàlia hi havia una sèrie de guerres entre faccions o petites comunitats que estaven enfrontades i llavors Roma no era un lloc segur i es va retirar a Vinyó i en aquest temps estava a prop de, diguéssim, on es produiria això, que teòricament hauria de ser un monestir del nord d'Itàlia. Bé, va ser una mica complicat tot el procés de fer el càsting i hi ha un parell d'anècdotes amb el director on no li agradava gens Sean Connery i deien, no, aquest tio però si està fent baixanades com el James Bond i tot això, que també jo no el veig amb una obra tan important i seriosa com aquesta i tal. Després, ell havia pensat, fixeu-vos, eh, i va parlar amb Albert Finney, Richard Harris, Ian McKillan, Jack Nicholson, Yves Montan, Robert De Niro, Paul Newman, Anthony Berkins. Va parlar amb tots aquests i una de les anècdotes més divertides és la de Robert De Niro, que Robert De Niro el crida amb ell un dia, diu, escolta, hem d'anar a sopar. He llegit, m'ha enviat el meu agent, m'ha enviat una còpia del guió, m'interessa. Però una cosa, al final de la pel·lícula hi hauria d'haver un duel entre l'Inquisidor i Guillermo de Bastido. I l'altre diu, què vols dir, un duel amb espaces? Diu, sí, sí. I l'altre diu, no, hi ha un duel, però és intel·lectual. I diu, ah, doncs llavors no m'interessa fer la pel·lícula. I ell mateix s'ho va descartar per això. I amb la qüestió de Sean Connery, que ell li tenia mania, va ser el productor, l'aleman, que li va dir, escolta, Connery està molt interessat. Finalment, ell va anar amb un viatge a Múnich i es va presentar al Connery a Múnich. El va cridar i li va dir, escolta, t'espero, aquí vaig amb un reservat perquè vull parlar amb tu. Va agafar i estava seient i ell, quan ho explica, diu, quan vaig veure aquell home de 1,90 m, jo vaig quedar impressionat. Diu, però em ve, em posa la mà a l'ombra i em diu, ara, xaval, et llegiré una mica del guió i llavors em dius tu què et sembla. Diu, em va començar a llegir i a la segona pàgina li vaig dir, per favor, pare, és el que jo havia pensat quan havia construït el guió. És exactament el to i la modulació que jo volia. Va trucar al productor, després d'estar tant en contra d'ell, i va dir, ja pots preparar el contracte, que queda fitxat. A partir d'aquí van vindre tots els altres, cada un té la seva història, però seria molt extens de fer i teniu que parlar vosaltres. I llavors, bé, amb tot això va començar el 1985 el rodatge. El rodatge també va tindre la seva complicació perquè al cap de dues setmanes es va acabar el pressupost que hi havia per la neu fabricada i va haver un moment que va ser com si fos un miracle. Va fer una nevada sobre Roma de 50 centímetres i va solventar molt el problema. I a partir d'aquí, bé, doncs, la pel·lícula ja va entrar dintre del seu procés i, bé, en tot cas, parleu de... Ara que parles de la climatologia, un dels aspectes fumuts dels molts, jo crec que Bertoé conescull el 1327, que és quan passa això, perquè sí, és un moment dur en molts sentits, però al segle XIV és fumut tot ell, no? Sí, perquè al cap de 15 anys va arribar a la pesta. Això, o sigui, i la guerra dels cent anys més endavant i tal. Però, clar, un dels aspectes són les famines i un canvi climatològic molt dur que fa que les collites siguin pobres. Per tant, hi ha femina i hi ha un fred de calample, vull dir que queda una mica bé. És el nord d'Itàlia, no? On passa amb un monestir que no es diu mai el nom, no? Però... A mi hi ha un aspecte... Jo no estic d'acord i jo critico la pel·lícula, sobretot la part final. Perquè, evidentment, el Happy End no existeix i, a més, és una mica absurd. És a dir, la gent, el vulgo, no ataca un inquisidor perquè la por i el pànic és de tal nivell. I, evidentment, la novel·la d'Homberto Eco, l'inquisidor crema les tres xais expiatoris perquè li importa un rap a la veritat. Però, malgrat això, malgrat aquestes condescendències i happy ends, jo penso que la pel·lícula parla clarament d'un aspecte que, la setmana passada, quan parlàvem de la Comun, no?, és el bàsic. És el poder ocupat, preocupat i obsessionat per mantenir-lo. És a dir, l'estatus quo, l'ordre, i en l'edat mitja, evidentment, és tant l'Església com el poder secular de l'emperador, dels reis i de tot això, tenen molta por i l'Església està en desavantatge, perquè el xoc amb l'emperador i amb els monarques cada cop és més fort. Per tant, l'Església empaita com a boixa els heretges, no?, ja em diràs el Dulcinià, que tenen idees absolutament democràtiques i, fins i tot, després parlem d'un personatge que, precisament, és un exponent de la capacitat de la dona i, per tant, els dulcinians, que hi ha de dulcinians camuflats en el monestir, estaven, per exemple, a favor de la igualtat absoluta entre home i dona, com els càters i com tot un seguit de... Totes aquestes heretgies, empaitar-les, no? És a dir, és la pel·lícula, jo crec que convida realment a prendre consciència sobre el fet que és el de sempre, el poder intentant mantenir l'estatus quo, el poder intentant, és a dir, els que el detenten, intentant mantenir el xollo que tenen, perquè realment està a dalt de tot, és fabulós, i, per tant, home, no que aquests ens estan desmuntant l'edifici. A veure, jo crec que des del segle XXI podem, d'alguna manera, concebre que tot el pensament... És a dir, a l'edat mitja, fora de Déu, no hi ha res. I si estàs fora de Déu, ets el dimoni, eh? I, per tant, clar, és un concepte que condiciona paranoicament tota una societat. És a dir, la religió portada a un nivell tan absolutament avassadador que anula tota altra possibilitat d'existir. Guillem de Bascarvill, el protagonista, d'alguna manera és l'exponent d'un humanisme que està venint. D'un humanisme, és a dir... Sí, és una avançada, de l'humanisme. L'unicula sempre es parla, és clar, és la vida entre la racionalitat i la irracionalitat de l'inquisidor. Una figura renaixentista, ja. Per bé que els franciscans i els dominics, perquè en Bernard de Gui, que és l'inquisidor, és Dominic, i Guillem de Bascarvill... Francisca. En Bernard és personatge real, Guillem és un personatge inventat per Humberto Eco, però és franciscà. Curiosament, les dues hordes que comencen... La inquisició comença... Els inquisidors són d'aquestes dues hordes. El que passa és que, esclar, els franciscans tenen una visió molt més humanista, i, evidentment, el Bernard de Gui... Inicialment, Guillermo era inquisidor. La qüestió... Hi ha dues frases de la pel·lícula, que a mi m'encanten, no? Una que és la de l'abat, quan consideren que aquella noia, que simplement el que fa és donar favors sexuals a canvi de menjar, a canvi de menjar, perquè s'està morint de gana, doncs diu, sé... Li diu el Guillem, no?, perquè el Guillem, quan el Bernat de Gui ja la vol ja jutjar per bruixa, diu, sé que no és una bruixa... Bueno, el Bernat de Gui, diguem, és l'inquisidor. Sí, l'inquisidor, ho hem dit abans. Sé que no és una bruixa, però també sé que tothom que discuteixi el veredicte d'un inquisidor és culpable d'herentia, per tant, d'acolloniment. És que el que està contra l'inquisició és sentència de mort. Home, és que al final s'evidencia... L'inquisidor està fugint perquè està pres de pànic, i li estan dient que no, que s'ha descobert qui és l'assassí, i a l'inquisidor, abans de morir, atacat pel poble a la pel·lícula, o sigui, és un moment visualment molt explícit. A l'inquisidor li importa un rava, la veritat. A l'inquisidor imposa el seu ordre, és protector dels interessos de l'església i del papat, i a mi no m'expliquis pel·lícules, i a més a més la meva vida està corrent un gran perill. Ara estem passant aquell moment que s'està complint l'aniversari, del Asi Doeta. Això s'assembla amb això. Aquell també passava de tot, de la realitat. Exacte. I després, el diàleg final del Jorge, del bibliotecari C, protegint perquè no es pugui llegir el segon volum de la poètica, perquè el primer de la tragèdia s'ha conservat, però el segon tracta de la comèdia. Aleshores, el riure, i li preocupa el riure, però és que l'argument que dona... Diu, el riure... És boníssim, segurament extret d'alguna manera d'Humberto Beco, perquè, evidentment, la novel·la d'Eco és d'una erudició, diguem-ne, ajordadora, no? Però diu, el riure mata la por. Sí, senyor. I sense la por no hi pot haver fe. Clar, clar, aquest és el problema. És a dir, obliguem la gent a que estigui acollonida i que cregui, que cregui perquè està acollonida. Vull dir, té la manera perquè això és d'una paranoia del poder. El tio diu, sense por del diable... Perquè si no hi ha por al diable, ja no hi ha necessitat de Déu. No hi ha necessitat de Déu. No m'interrompeixis, home. Que acabi la cita. Que acabi la cita del senyor. El que vull dir és que, d'alguna manera, està tot dit, és a dir, Déu és l'invent, arriba a ser l'invent, jo no dic que l'origen del cristianisme, entraríem en profunditats. Connotacions, diguem-ne aquí. Però, al segle XIV, evidentment, Déu s'ha convertit... Al segle XIV, al segle XIII, és a dir, des de l'edat mitja, Déu s'ha convertit en la raó del poder. I el que més són gaites marineres. És que, en aquella època, Déu és el centre del món. Fora de Déu no hi ha res. Després, amb el reneixement i amb l'humanisme, serà l'home el que serà el centre del món. Està parlant d'Europa, sempre, eh? S'empeñem aquest Europa-centrisme que estem utilitzant, eh? Jo afegiria que el monjo Jorge de Burgos, que era espanyol, aquest monjo, que és sec, i que hi ha una broma maliciosa i interna de l'autor d'Humberto Eco, i és que és una representació de l'escriptor Jorge Borges, que també és sec, i aquí hi ha una petita broma entre intel·lectuals. Bé, i el propi Guillem de Básquer-Mill, el Guillem de Básquer-Mill és Sherlock Holmes, de fet, de l'Humberto Eco. Anava a dir ara mateix. Ara anava a lligar. Per allò de la novel·la del cost dels Básquer. M'ha demanat que li deixés a dir. Deixa'm a dir. No, no, no, ja ho he dit. I al mateix temps es diu Guillem per Guillem Ducam, que és un pensador del moment. Aquest és real, està basat en Guillem. I que Guillem Ducam és partidari d'un ser racionalisme, és a dir, la famosa navalla Ducam, no, vull dir, el fet de reduir, és a dir, el que ja es veu que és impossible, descartem-ho i anem al gra. És a dir, anem i per tant simplifiquem els conflictes, simplifiquem els problemes. Sí, sí, sí. I per això es diu Guillem, no? Vull dir que és una altra votada. I Baskerville que remet a alguna novel·la de Holmes, que hi ha un Baskerville, no sé si són els gossos de Baskerville. Els gossos. El goss de Baskerville. És la novel·la. Ja, sí, és molt evident, la relació Watson, Watson en aquest cas amb Baskerville, en aquest cas amb el seu ajudant. Humberto Eco va deixant pistes. Sí, sí, i realment és cert. Inclús fórmula típica de com pots saber, mestre, que el lavabo, a la zona on van a fer pipí, és allà en aquell rasgó. Perquè hi ha vist un home entrar en aquella zona una mica pressat i quan sortia, sortia molt serè i molt tranquil. O sigui, és típic de raonament ser-loquiano. O sigui, ser-loquí pur. Però el més bo de tot de la novel·la jo crec que és el final. A la novel·la, eh? Perquè la pel·lícula no ho recull. A la pel·lícula no ho recull. Però el Guillermo de Baskerville diu he fracassat. Perquè ell, malgrat que ha arribat a saber la veritat, a descobrir qui és l'assassí dels monjos, del monestir, el que d'alguna manera està clar és que no ha sabut veure, bé, fins al final, que se n'adona, no ha sabut veure, vull dir, tots s'estan construint, sí, els assassinats, allò una mica, l'Homberto Eco s'estan fotent de les novel·les poligienques. Sí, sí, sí. Sí, els assassinats, les set trompetes de l'apocalipsi, els assassinats van seguint l'ordre de les trompetes de l'apocalipsi. i al final, el Guillermo de Bascar Mill diu, quina, quina xurrada, perquè, diu, no hi ha cap lògica, no hi ha, hem seguit una lògica que ens l'hem inventat, que ens l'hem fet a la nostra ment. Això és molt bo, eh? Però això està a la novel·la, no està a la pel·lícula. El Jorge de Burgos aquest, el que sí representa clarament és la intolerància i el fanatisme, que són coses que es aniran reproduint amb tots els règims autoritaris que vindran després. Hi ha una cosa que comenta el Jan-Jaxenó, i és que la pel·lícula va tindre molt èxit en diferents països que tenien diferents, com diria jo, règims autoritaris. I per què això? Doncs perquè cada un d'ells, aquí sempre el que hi ha és amagar la veritat. Per part de la pel·lícula hi ha els mojos que agafen aquests llibres que consideren que la seva difusió podria fer caure el negoci, que és el cristianisme, i llavors ho amaguen. Llavors, amagar la veritat, per exemple, el comunisme ho tira a la cara del capitalisme, el capitalisme i del comunisme, i això, o sigui, hi ha uns triangles que fa que tots ho puguin agafar una mica per la seva banda. Em deies abans el tema, si no em queden dos minutets i no podré dir res. No, no, has dit dos temes, no podré dir res. Ja veig que no podré dir res. No, no, digues, digues. No, siguem estrictes amb el temps. Diguem estrictes amb el temps. Abans d'anar per això m'agradaria fer un esment sobre la posada en escena d'uns elements en concret que sí que ens semblen interessants. Això són quatre o cinc minuts. No, no, no, simplement dos apuntacions. Aviam, edicions de guió. Bueno, deixa'm dir això. Bueno, però és que... Ja, ja, però deixa'm dir un detall. Però llavors et passo el temps, perquè si no ens menjarem el d'allò. Va, digues, digues. No, no, simplement... Era més anecdòtic. Simplement que l'entrada... Evidentment, el monestir està inventat, està rodat a diversos monestirs d'Alemanya i d'Itàlia també, però la portada de l'església principal de l'escenari, el Ferreti, en aquest sentit, és magnífic perquè agafa la portalada de Moesac, de l'església de Moesac, tal qual la reprodueix i la posa. En fi, un detall. I després la Verge Maria, que a principis del segle XIV no té... Impossible que les escultures fossin d'aquesta... Aquesta Verge Maria... L'estatua, eh? És un anacronisme total. perquè és del romanticisme tirant cap al gòtic. Del renaixement. Ai, del renaixement tirant cap al gòtic. Sí, a cavall. El que sigui ja és una referència a les presons de Piranesi, a les cares de monstruos de Bregel, escenes de masses del Bosco i escenes d'interiors de Rembrandt que això ho va donar com a deures el Jean Jackson o no a l'italià... El de la coli. El de la coli. Correcte. Sí, sí, correcte. Sí. Bueno, hi ha moltes coses més perquè és una pel·lícula que dóna per parlar molt. M'agradaria saber, ja que tenim aquí, Georgina, l'opinió, tu també em costa que l'has vist. Sí, sí. I a més, enllaçaria, diguéssim, cap a la segona part que jo el personatge que més m'ha cridat l'atenció és la dona que hi ha en aquesta pel·lícula perquè és com la barrufeta, no? O sigui, veus homes i homes i homes i homes i de sota és la dona que no té nom, que no parla. No té nom. No parla. Que és... Bueno, envers la Verge Maria que és l'estàtua que tampoc parla, no? No parla. Ella és la prostituta i és la bruixa. Llavors, clar, és un personatge i a més a més, a la pel·lícula a mi em semblava que això que comentaves del significat del nom de la Rosa, clar, a la pel·lícula en menys es veu quan ell, no? Quan l'Adzo decideix no anar amb ella i llavors surt la cara de la noia i llavors surt la referència, aquests versos en llatí i la referència a la Rosa. Pensar, la Rosa és ella d'alguna manera, no? Però clar, està com totalment absent de... Sí, sí, no és l'est pel que privota tot. Exacte, i les dues vegades que surt així com més de forma més principal es veu el seu cos nu, una escena de sexe, no? Que dèiem gairebé pornogràfica, més la... Cramar-la... En cap moment té veu, en cap moment, no? És com que fa com uns sons molt estranys i clar, jo, l'edat mitjana que més he analitzat perquè jo, de fet, ara em dedico a una autora que és més de primera de l'època moderna però jo soc medievalista, no? I clar, jo el que he mirat és la... O sigui, els monestirs femenins, la conventualitat femenina, no? I clar, quan anem als seus textos, quan anem a buscar-les amb elles, el que apareix aquí és completament diferent, no? O sigui, com és brutal. Però el que reflexa l'Eco, l'Humberto Eco, és com una mica com tota l'historiografia clàssica de mirar només els monestirs masculins, d'això, no? De la figura bruixa, a més a més, tampoc totalment desdibuixada, vull dir, l'hereixa o la bruixa no és complexa, no hi ha, no? És simplement una acusació de... No, no, és esquemàtic. Bruixa igual a diable, igual a bici, igual a luxúria, igual a tal, no? Llavors, clar, és molt interessant la figura de les bruixes, hi ha molta, molta cosa al darrere que aquí hi pareix completament plana, o sigui, planíssima. I clar, a mi això és una gran decepció al fet que, bueno, que tota la trama és tan complexa i hi ha com tants, no?, com tantes, tanta riquesa i en el moment de posar una dona allà, doncs sí, tot absolutament pla. Ara Perilla, li prenava a preguntar a Perilla que se'ns enrotlli, però... I a la novel·la? Què passa amb la bruixa? No, crema, és que queda cremada. No, però aquest paper, diguem, el personatge, té també aquest paper tan primet, diguem, tan poc... Sí, en aquest sentit, sí, el que passa és que, clar, Humberto Eco, que s'envolupa l'aspecte sensual, no?, però... és curiós perquè hi ha una obra del 1691, ara me'n recordo bé, que és el Gilles Menage, que és Història de les Dones Filòsofes, escrita en llatí, i l'Eco el van llegir i el va comentar i a la tradució castellana a la banda, diguéssim, hi ha una citació de l'Eco que diu que, algú així com que, les filòsofes hi són, el que cal és anar res a buscar, no?, alguna cosa així, però, ell no hi ha anat. És com molt prou. Ell era molt llest, sabia quedar bé. Aquí ja sí. També hi ha una cosa, tota la pel·lícula, tota la pel·lícula, la construcció, els decorats, fins a les manetes de les portes i això, els llibres, tot, va estar subeditat a la mirada de Jacques Le Goff, que és un dels grans medievalistes. Ell tenia a 10 especialistes en tot, amb els llibres, per exemple, s'explica que els incunables no es poden classificar verticalment com els altres llibres, s'han de classificar de forma horitzontal. Per això, haureu vist que a la pel·lícula, quan estan treballant amb els llibres a la biblioteca, van sempre amb els llibres a sobre de les dues mans. Sí, el farissó i amb les dues mans. Clar, doncs tots aquests detalls i tot aquest preciosisme de complexitat, a l'hora... No hi és, a l'hora de tractar la dona. Encara han decepcionat més en el moment de fer això. No, esclar, home, el Jean Jacques de Noé, que ell diu que és un enamorat de l'edat mitja i es veu que, de petit, amb uns pares es patejava a França i a Alemanya i no sé quants llocs visitant esglésies. O sigui, realment el tema medieval l'interessa, però és evident que el que ha fet és un producte absolutament comercial. Absolutament. Sí, jo amb això ha sigut potser injust, ara és el temps d'ell, eh? I per fer-te un comentari amb el Pep Pujant que una miqueta era fruit que hi ha moments a la primera part de la pel·lícula, la més, d'alguna manera, la més histriònica, perquè és clar, és el moment que hi ha els moments més dursos a nivell de sang, a nivell d'imatges dures. La segona part, a mi, que tu discuteixes de contingut, en canvi, és molt interessant a nivell visual. Aquest laberint subterrani és una meravella i a nivell de muntatge potser és el moment més bo de muntatge perquè en realitat en el moment que estàs perdut has de saber que realment estàs perdut i qui et dona que estàs perdut és el muntatge. És a dir, qui et dona que realment has vist que han agafat dues portes inicialment diferents i ara es perdran. Però la veritat per sensació de pèrdua, de perdes, la dona realment el muntatge. Sort en tenim d'aquest fil que ha anat desprenent de la seva jaqueteta el nen que fa el fil d'Ariadna. Per tant, no, no, vull dir que sí, sí, que estem... Bueno, i el propi laberint intern de... Bueno, que seria el de Piranesi, les presons de Piranesi. Sí, i de... Ara no recordo el... I Kubrick. Ebe Koenig, un artista que també fa... Un italià. Escales impossibles. Sí, sí, sé el que vols dir de marcador, no, ara. Bueno, entrem ja amb la temàtica que ens ha portat aquí. O sigui, per començar, recomanem a tots els oients amb inquietuds culturals que visitin l'exposició El Llegat Retrobat de Juliana Morell 1594-1653 que es romantrà oberta, com hem dit abans, fins al dia 14 d'abril en principi. Està en tràmit una possible pòrroga atès l'èxit de visites que està tenint. La pregunta per tu, Georgina, com a primera, seria què trobarà el visitant i per què hi trec anar? Doncs és una exposició que passa, diguéssim, tot el tema aquest, no?, de les exposicions immersives, del submergir-se, molt per una mirada més històrica i més sensorial, no?, de, bueno, que hi ha una altra manera, també, a mi em sembla, doncs, més complexa, no?, més multisensorial d'aproximar-se a certs personatges que no passa per la virtualitat i crec que és una exposició que transmet molta calma, que destila la pròpia estètica de l'exposició al que és el personatge del qual s'està parlant i això em sembla que és un, bueno, que és una cosa que s'ha aconseguit amb totes les fes. Et donem fe d'això. Totalment. És una feina d'equip, no?, d'haver tractat amb molt de carinyo, no hi ha molta passió, això. Llavors, el que trobem allà és el, diguéssim, doncs, el llegat retrobat de Jorena Morell que és un personatge que pràcticament passava per un nom i una foto i quatre cosetes i llavors el que hem volgut mostrar és que realment és com un iceberg, no?, o sigui que hi ha moltíssima cosa i que el que veuran a l'exposició és només l'inici, no?, l'inici d'aquesta recuperació del llegat de les dones. El que passa amb les dones és una mica el que dèiem ara amb la pel·lícula, no?, que es fa completament pla, diguéssim, no?, el personatge de, ah, mira, doncs, va ser una dona i va pensar, va ser una dona i va escriure. I això és el que moltes vegades es transmet en el cas de les filòsofes i de les autores. I, clar, quan les anem a buscar, anem als seus escrits, veiem, no?, que no només en el seu moment històric van tenir, doncs, molta autoritat i, no?, molta importància, sinó que, doncs, hi ha tot un món, no?, i que cada dona, cada autora és un món diferent i que no les podem, diguéssim, doncs, homogeneïtzar i que no totes són bruixes o místiques o tal, sinó que cada una té, doncs, un univers, no?, llavors la idea és que ens aproximem aquesta a la Juliana, doncs, a la seva geografia, a la Juliana catalana, a la Juliana nena, a la Juliana de Barcelona, a la Juliana humanista, però que també veiem, diguéssim, la Juliana, doncs, francesa, no?, la Julienne, la mestra de Noïcies, l'escriptora espiritual i que donem, doncs, la complexitat és el personatge que mereix. Molt bé. Ignasi? Bueno, un personatge humanista, no?, i aquest és un aspecte que connecta amb el que parlàvem abans, no?, perquè jo et faig una pregunta directa perquè, clar, aquest humanisme, aquest caçar la racionalitat amb la mort, adeu, a través de l'amor a les persones, deu, evidentment, entès com una idea, no?, com una idea... Jo et pregunto, tenia tendències neoplatòriques, perquè aquest caçar, aquesta idealització d'un món suprem, absolutament perfecte, que el neoplatonisme, això és de plató, però que el neoplatonisme el que fa és transportar-ho i caçar-ho amb la... amb Déu, no?, amb el concepte de Déu. Pregunto, eh? Sí, sí, sí, perquè no ho sé. No, i tant, i tant. Jo, citacions de Plotí, en particular, que seria com el màxim exponent del neoplatonisme, no n'he trobat, però hi ha molta referència a Sant Agustí. Agustí d'Hipona, que està en un moment... Clar, hi ha el platonisme, hi ha el medioplatonisme, el platonisme llatiu, el neoplatonisme està molt a prop, però hi ha matisos, no? Clar, totes les pensadores místiques, tot el misticisme des de Plotí endavant, diguéssim, el que busquen és una unió de l'ànima amb Déu. Clar, en el neoplatonisme el Déu és U, no? I llavors hi ha una emanació des de l'U fins a la pluralitat, com de la llum cap a les ombres, i llavors el que ha de fer l'ànima és un retorn cap a aquesta unitat a partir d'anar escalant, no?, aquests graus de perfecció fins a arribar a aquest U, no? Exacte. Clar, tot pensador que tingui una base mística és per ser neoplatònic, és molt difícil. El que passa és que després d'estriar ben bé les fonts, a partir de referències concretes al neoplatonisme, quan ja acadèmicament vols filar com molt més prim, això jo encara jo no he arribat a trobar, diguéssim, font, per exemple, a Plotí, no? Però jo crec que sí, que sí, que està allà. I més que res perquè, clar, aquí ens estàvem preguntant una mica, esclar, l'exposició com a tal en un programa de cinema, i al final els nostres oïdors ho poden preguntar, però la veritat és que després de conèixer la visita que vam fer amb tu a l'exposició a la vida de Juliana, és que la vida de Juliana Morell és una mica de cinema, també, a més a més, a part que lligui per altres cantons, també lligui per a ell. I tant. I tant. I tant, que ens expliquessis una miqueta, perquè, esclar, el pare, el pare, el pare, el pare és una figura que si... És un element dramàtic en molts sentits. El pare és també, no, sí, sí, d'un pare que té una... No, no, si no està, sí. No, a mi el que em va agradar a l'exposició és que totes les exposicions pretenen ser alguna cosa més que la típica exposició. Això és com el que fa un documental, que aquí la nostra amiga està en dies també de fer-lo, cada cop diu, bueno, serà un documental, però no serà com tots els documentals, com si tots els documentals tinguessin un mínim comú múltiple que digués que allò és un documental tipus. I no és veritat. Llavors, les exposicions tipus tampoc existeixen, perquè és cert que la gent s'esmerça una sèrie de mitjans sempre per intentar que les coses tinguin una mica més d'allò que esperes. I en aquest cas, a mi em va passar, realment, primer descobreixes un espai. O sigui, anant a l'exposició descobreixes un espai i un espai interessant. És un espai diferent. La gent no està tan acostumada a pujar fins allà dalt a la muntanya o al peu de la muntanya a Pedralbes, al monestir. No és una sala que ha tingut alguns moments de freqüentació intensos, però jo penso que en aquest moment jo l'he descoberta novament aquesta sala, perquè està reinventada una miqueta. L'espai està com reinventat, hi ha tota una proposta estètica i sintàctica, és a dir, hi ha una gramàtica dintre de la sala que també la fa molt, diguem-ne cinematogràfica, és a dir, hi ha un art dramàtic, hi ha un art dramàtic que es desenvolupen a l'espai i això, clar, jo no sé qui és l'autor bàsic d'aquesta idea, però crec que el tenim molt a prop o un d'ells segur que ets tu, que és la Georgina. I l'Anna Alcubier, que és la responsable de la museogràfia. També, també les dues. Però, evidentment, vist això, dius, ostres, aquí hi ha un pensament previ, hi ha una manera previa de pensar-ho i que es sintetitza, per mi, en una imatge que tu vas destacar en algun moment, que és aquesta monja pràcticament dels inicis, que la veiem físicament representada en un cantador de la sala, que mira l'altre que serà al cap de 30 anys, 35, 40. És a dir, s'estan mirant l'una a l'altra. Aquesta mirada que l'espectador de l'exposició, en aquest cas, percep, diu molt més enllà del que realment que tota l'exposició pot arribar a dir. I el mateix forma part de la tesi de l'exposició, no? Per tant, em va semblar realment d'una riquesa en aquest sentit, que no calen cartells, diguem. Els cartells hi són, ajuden, situen, entens més aquest pas per França, entens coses, òbviament. Però realment l'exposició la sents una mica a la pell. I ja, perquè també hi ha aquest so no immersiu, hi ha un so que sona que representa una botiga i té una certa presència i que et fa gràcia també sentir-lo. I ocellets. I ocellets. I ocellets. Tot té la seva... Per mi és una exposició molt fina i mira que en veig moltes, vull dir que realment penso que l'ho he fet molt bé, sincerament. Moltes gràcies. Escolta, Juliana és una dona del barroc. El seu pensament en consonància amb aquest temps flueix entre dues tendències, el racionalisme i el misticisme que qualifiques d'eròtic. L'amor sembla l'eix central de la filosofia i la vida de Juliana. Ho veus així tu també? Sí, la primera part seria el patiment. O és una sublimació d'aquest amor que ja passaria una mica cap al que apuntava l'Ignasi que ens anirem en una regió ja més platònica o no? O estaríem dintre del que és un amor com a sentiment i que pot tindre una vessant heròntica fins i tot? Jo crec que quan ella escriu escriu més sobre aquest segon, diguéssim, sobre... Ella parla de tres eternitats i una d'ell... Bueno, les dues clàssiques, diguéssim, cel i infern i la tercera que és la interessant és l'eternitat que és un tast de l'eternitat en la temporalitat i aquesta eternitat es viu en l'amor a Déu. És a dir, en la unió amorosa de l'ànima i Déu l'ànima a la terra pot tastar, pot tenir un tast d'aquesta eternitat. Llavors, clar, ella ben bé és aquest focus. Per exemple, ella no es va voler casar mai. O sigui, els amors terrenals de Juliana cap a les seves novici és una cosa com a maternal però està molt, molt enfocada a aquesta unió de l'ànima amb Déu. El que passa és que a mi m'ha sorprès aquest vincular en ella, no? Racionalisme i misticisme eròtic, eh? Vull dir, com s'entén això? Aparentment sembla una contraposició, no? Exacte. M'ha fet pensar en Bernini i l'èxtasi de Santa Teresa. Clar, però llavors quan anem a Santa Teresa veiem que hi ha molta intel·lectualitat, és a dir, abans el que passa amb les místiques moltes vegades és que arriben a un esgotament de la racionalitat, és a dir, no és que vagin algunes d'elles, no dic totes, però les que jo he estudiat, la Elgarda de Vingen, la Juliana Morell, la Teresa de Jesús, el que fan és recórrer, la Margarita Poret, recórrer tot el camí de la racionalitat i arriba un moment que quan vols seguir comprenent i la raó ja no t'ajuda, ja no et serveix, has de fer un salt a l'inconegut, en el qual tu depens del do de Déu d'aquesta com a il·luminació per continuar aprofundint en el coneixement sense la raó i, per exemple, la Margarita Poret ho diu molt clar que llavors ja entres en el domini d'amor i llavors a l'intentar explicar, a l'intentar recórrer... Clar, perquè l'amor d'alguna forma elimina la raó, la deixa fora. Bueno, tal com explica ella... És que no s'elimina, és com una superació de la raó. L'eròtic ho podríem entendre en termes de sensualitat. Bueno, ja diguéssim clar, ella quan... Tornant al que deies abans ja enllaçant amb aquesta pregunta d'ara, és a dir, el que ens podem trobar és que ella a unes pàgines comença a ser molt racionalista al dir, per exemple, el més important és l'eternitat. Si tu et pregunten entre el temps, entre un bé temporal i un bé etern, quin té més pes? Per ser. És irracional dir que el bé temporal és més important que el bé. Això és un punt de partida racional perquè, evidentment, en la finitud i en la infinitud no hi ha comparació per dir-te en el moment que tu vols prendre una elecció en la teva vida, tu has de pensar això que vull escollir posarà mínimament en perill, en risc, la possibilitat que l'anima va venir a entrar en l'eternitat? Sí, doncs no tiris cap aquí. Llavors és molt racionalista en el sentit de dir que moltes eleccions van en contra de la raó, són irracionals. Cinc pàgines després el que et pots trobar és la Juliana comentant el càntic dels càntics i dient, per exemple, pensem a les novícies, et trobaràs en el jardí amb el teu estimat i oloraràs la mirra i hi haurà un baldequí com un llit i allà trobaràs amb les pors i t'uniràs a ell. Clar, contrasta molt aquestes dues corrents però clar, és el racionalisme cartesia de l'època i el misticisme a Tadésia, que aparentment estan molt oposats però si ens hi fixem, Descartes no només és l'autor del discurs del mètode, també és l'autor de les meditacions, meditacions metafísiques. I Teresa de Jesús, l'èxtasis de Santa Teresa, abans d'arribar a aquest punt, és una autora profundament intel·lectual. Llavors, aquesta és la cosa, que aquest dualisme es dissol perquè no és tan diferent, són processos diferents i que moltes vegades es complementen. Raú i amor. Exacte. Raú i amor. I és que això està en molts pensadors i en la genera també a la seva manera. Molt bé, molt clar, molt maco. No, no, no, simplement queda escoltant-la perquè realment és tota una dissertació molt ben elaborada i que difícilment és superable, per tant. Ens consta que estàs treballant en diverses disciplines, estudiant el llegat i mostrant el pensament i Juliana Morell, una dona d'una precocitat i una formació intel·lectual molt per sobre de la mitjana i que ho veurem reflectit en el futur. Quins projectes estàs preparant? Estem fent el documental perquè soc molt fan dels documentals, m'agrada molt. Veus, ara ja véns al nostre terreny. Ara ja estàs al terreny. Jo, entre ficció i documental, sempre que puc triar un documental per la veritat, m'agrada molt més. Molt bé. I llavors, ja que tinc aquest personatge, ja que estem fent la recerca, ja que estem fent l'exposició, vaig començar, diguéssim, a gravar. Fa dos anys que estic pensant en el guió d'aquest documental perquè amb la Laia Manresa sobretot vaig treballar, perquè d'una documental com més clàssica, m'ha fet molt interessat això que deies del documental, que no és el típic documental, també és la boda que no és la típica boda. La boda, que no és la típica boda. Però sí que li volia donar uns girs que ja veuré cap on em portarà, però fa com dos anys que estic parlant. Llavors he trencat ja el de dir, com l'Agnès Bardà, posa't a gravar, grava, grava, grava, i llavors amb el material ja quan la dics ja sortirà el que vols. I llavors hem anat ja a Vinyó, hem gravat coses a Vinyó, jo a Vinyó el que volia gravar eren els arbres que hi havia fora de la biblioteca, que perquè em recordaven, per exemple, l'escorça, com els cucs dels llibres, llavors es dir, és que els llibres estan també aquí fora, no? I, bueno, coses així. Llavors, ja veurem què sortirà, però, bueno, és una cosa nova per mi. Jo, com m'atreveixo amb tot, doncs després ja em criticareu quan ho faci. Venevolament. Exacte, però això, i també estem... Et tornarem a convidar, no? Exacte. Oita, i tant. Home, quan tinguem el documental, quan tinguem el documental, tu aquí, això està clar. Volia trencar, diguéssim, amb tot aquest rigor, també estem traduint l'obra de la Juliana, seran publicacions acadèmiques que estem fent ara, farem un workshop, un workshop al dia 5 d'abril, també molt interessant, tota la tarda de la Juliana, i amb el documental volia trencar amb tot això, volia jugar, vull jugar, vull no ser tant d'allò de posar, no de bo de pàgina en aquesta citació, sinó que vull jugar amb tot el que és l'edició, vull fer fins i tot pensar que en algun moment la Juliana t'està parlant i no saps a quin segle està dient el que està dient, no? Ah, això m'agrada molt a mi. Doncs aquest és un tipus de concepte d'atemporalitat o d'intertemporalitat que a mi m'agrada molt jugar-los per i ben en el documental. El que estic preparant també va per aquí. És que, a més a més, quan ens belluem amb el terreny i les idees i cap fer això. Exacte. És un joc que està permès. Us en recordeu una de les... Aquest nivell d'idees que ja estan en el límit inclús a base de la comprensió, no? Perquè està... Una de les citacions que hi havia a l'exposició, recordeu aquesta de l'infern, no? Diu, l'infern és estar eternament amb qui no et cau bé, no? Sí, sí. Que algú deia, bueno, això és camí, no? Clar, imaginau-vos quants segles després, no? L'infern no són els otros. i llavors dius, bueno, això és... Bueno, quan aneu a veure... Quan aneu a veure l'exposició, em sembla que consta de cinc escenaris diferents, no? O quatre, no? Ostres, doncs, no tinc... Per mi és com que és orgànicament... Bueno, el primer seria el de la infància, diguem, fins als quatre anys. Sí, sí. Després, a veure, no he volgut entrar i em sembla que cap dels tres ho ha fet perquè el que interessa és que aneu a veure l'exposició. Exacte. Perquè ja estàs cofècientment explicada com per què no la diguem aquí, no? O sigui, aquí estem parlant a partir, no? Us agradarà, us agradarà. Dels set anys fins als setze que entra, diguem-ne, al monestir de Vinyó, com es forma, no? Perquè ella continua, evidentment, formant-se fins als catorce, com a mínim, no? Sí, ella comença a formar-se als quatre anys. Als quatre anys. Tens tres professors. De totes les hores del dia. Ho dic perquè a partir dels set està a França, ja, no? Sí. Ha de fugir amb el pare, no? El pare ha de fugir. Passa per París, passa per diferents llocs, també. Sí. I va estudiant ella, perquè, esclar, evidentment, fins al set, ella va al monestir, no? D'aquí, d'Espoges de Llobregat, de Munció, i té també preceptors particulars. El pare l'està matxacant, eh? Amb nou hores diàries, eh? Amb nou hores diàries. Tant si està aquí com si està fora. perquè agafa i li posa un protector o protectora que és la que s'ha d'encarregar també que vagi complint aquest pla de treball, diguem-ne. Exacte. Ella, de fet, defensa les seves tesis doctorals en filosofia als 12 anys. Als 12 anys. Sí, i també estudia teologia, jurisprudència i coneix el llatí, el grec antic, l'hebreu, català, castellà, també el francès, l'italià, possiblement també l'àrab i el cidic al deu. O sigui, és una políglota, és una nena supertrotada, no? I el seu pare, clar, treu profit de tot això, el seu pare s'ha acusat d'assassinat, no? Aquella trama també, que tal. Sí, sí. Fa aquest acte de la defensa de tesis per netejar la seva fama, llavors també, doncs, és un boom, no? Per tot. O sigui, coneixem la Juliana Morell per aquest esdeveniment dels 12 anys, no? Ella va al monestir de Montció, diguem-ne, d'aquí d'Esplugues de Llobregat. Sí, ara es Tresplugues, però abans estava a un altre emplaçament, allà al carrer de Montció, al carrer de Montció, allà... O sigui, quan va a ella és a Barcelona, diguem-ne? Exacte, sí, sí, sí, allà a Porto de l'Àngel. A tu cas, perquè el pare... Junqueras, no? Sí. El pare té un contacte, no?, amb el monestir? Sí. Perquè vas, quan ens estaves parlant de l'exposició, jo em vaig quedar amb la cobla que el pare es veu que traficava joies a través del monestir. Vull dir, això és cinematogràfic completament. Sí, sí. Bé, encara hi ha més coses clars. Això no sortirà en el seu documental. Anirà parat els camins, entenem-ho. Se suposa que el pare s'entenia amb una monja de Montció i també tenia una procuradora, no?, quan va haver de marxa a França que era com la responsable de tots els seus negocis, etcètera, era una monja de Montció. I, clar, aquesta monja de Montció s'entenia també amb un altre senyor i aquest senyor va aparèixer mort. Llavors, clar, hi ha molta cosa al voltant de Montció. Una pel·lícula. Aquí tenim una trama absolutament d'estil Guillerm de Pascal. Però aquesta és la versió llargometratge de ficció. Aquesta és la ficció. Ella farà el documental. Exacte. La ficció que va viure. Hi ha una cosa. Jo he estat aquests dies resseguint una mica la història i sense voler he caigut en uns paranys d'una obra que no recordo ara el títol però que bàsicament tracta de l'estudi de quatre religioses entre elles la Juliana les altres em sembla que dues eren Rocavertí i una altra no recordo i el que em xoca és que la Juliana o va tindre la sort o va tindre la il·luminació de treballar sempre tenint en compte una mica els seus orígens i el seu idioma. En canvi les altres no sé si era per una imposició molt forta o què vaig veure que tenen una producció intel·lectual de diversos llibres una no sé si es parla de 30 o 40 llibres que em sembla una bestialitat perquè llavors no hi havia ordenador recordem-ho i tot en castellà em va xocar això dic bueno menys mal que se'n va anar a França i ho va poder fer en francès clar tot ho t'he escrit en francès i tradueix del llatí al francès perquè tu què creus si hagués quedat aquí també hauria tingut que fer-ho en castellà o? bueno i de les fonts del pare la documentació diguéssim que està aquí a Barcelona a Catalunya tenim molta cosa en castellà i en català perquè llavors de retruc i anant una mica cap a lo meu li estic donant molt més valor i importància a l'obra que va fer un contemporani com és el rector de Vallfogona que ho va fer tot en català aquest tio vol dir que a més a més de rector ho tenia ben posat tot el material certament sí no no bueno des del segle XV evidentment la influència del castellà a Catalunya sobretot l'Ossia Smart i tots aquests vull dir que tenen coses en castellà perquè també es creuen en català però el castellà s'acaba des del XV curiosament s'acaba com imposant intel·lectualment abans que arribin els Bourbons el 1714 ja ens van colonitzar a veure jo també reconec que tens Teresa de Jesús tens López de Vega clar tens tota una sèrie de gent que tenia un pes intel·lectual important i a la millor doncs marcar i després també el regne l'idioma del rei també té el seu pes el que ella sempre diu que és de Barcelona sempre és Juliana Muret i diu vinc de però és una ciutat de la corona d'Aragó Barcelona etcètera llavors sempre els seus orígens els té presents consciència d'orígens no diu que sigui del Barcelona sinó de Barcelona llavors al marge de la Juliana tu estàs posada també en investigació d'altres intel·lectuals dones per posar en què estàs treballant vaig arribar a ella perquè a mi m'interessava diguéssim el llegat de les dones en la lògica i en la dialèctica i en això doncs en un moment diguéssim en el qual sembla que no s'hi dedicaven llavors quan vaig començar amb l'Elligarda de Vingen un dels aspectes a part de la cosmologia era el tema dialèctic ella té un drama musical una espècie d'òpera medieval perquè m'entengueu un drama escolàstic escolar o escolàstic que va a un debat entre les virtuts del diable i aquí indirectament veus que hi ha una dialèctica i que el diable és un personatge molt interessant en termes dialèctics perquè diu per exemple jo sóc l'únic que sé qui sóc perquè si tota la resta participa allò que deies tu abans Ignasi de l'essència divina esteu indiferenciats en respecte a Déu només jo sóc l'altre i aquí veus que va introduint aquesta dialèctica de forma intuitiva perquè no teníem formació la formació escolàstica perquè estem parlant de l'àmbit monàstic i llavors veiem que hi ha diferents autors com també la Margarita Poret que és molt interessant hi ha un diàl·loca 3 entre amor raó i l'ànima que veus que van agafant com totes unes eines la Cristina de Pisant també etcètera llavors hi ha com resseguir tot aquest camí de les dones en la lògica i la Juliana va defensar tesis en lògica i a partir d'Aristòtil també un autor que enllaça amb el nom de la Rosa i clar això és essencial per mi perquè si les dones si des del segle IV abans de la nostra era abans de Crist fins al segle XVII no trobem cap testimoni explícit d'una dona que es dedica a la lògica quan vols defensar la teva opinió i no tens aquestes eines dialèctiques és completament dèbil la teva opinió i llavors a partir d'aquest moment les dones comencen a adonar-se de la importància d'aquestes eines Molt bé Amics ha arribat el moment que hem de deixar-ho aquí moltes gràcies per vindre a casa nostra casa teva a partir d'ara ja ho saps Soc del Basi Obregat Molt bé Molt bé i ens veiem la setmana que ve hi ha