Del virus FIFA a Snowden: seleccions, privacitat digital i 'Ndrangheta; els perdedors al cinema de Cool Hand Luke a The Big Lebowski

Són les 8, l'actualitat esportiva al Catalunya Vespre. Catalunya Vespre, amb Òscar Fernández i Kilian Sabrià. Aquesta nit s'acaben els partits de seleccions que han dud de corcoll els aficionats i els tècnics del Barça. De moment, el virus FIFA ha comportat la lesió de Jordi Alba i els dubtes sobre l'estat físic real de Leo Messi. Aquest vespre juguen un altre agrafat de jugadors del Barça i un parell de l'Espanyol. La majoria agrupats en dos amistosos, Espanya-Holanda i Argentina, Ecuador o del Cerro. La selecció espanyola juga tres quarts de nou a Amsterdam, davant d'Holanda, amb els blaugrana Piqué i Pedro de titulars, i també amb el jugador català del Chelsea, Cesc Fàbregas. Aquesta matinada, a les 3, Argentina, Ecuador, gairebé segur, sense Messi, però amb Mascherano i el davanter de l'Espanyol, Felipe Caicedo, i també Mèxic, Paraguai, i a la mateixa hora, amb el blanc i blau, Héctor Moreno. Alguns internacionals blaugrana ja han acabat els seus compromisos amb les seleccions i avui han tornat a la feina a les ordres de Luis Enriquez. Són els casos, per exemple, de Neymar, Bravo o Teres Stegen, a banda dels jugadors de la sub-21 espanyola. Tots ells han entrenat avui a Barcelona per ser amb una visita il·lustre. Sobretot per Neymar... Cinema sense condicions. No, no, no. Bona nit a tothom, ja som aquí un dimarts més disposats a parlar del que ens agrada, del cinema. Cinema sense condicions. Avui amb la presència d'un senyor que ja ens ve sovint, molt sovint i que l'enyorem moltes vegades quan no ve, que és l'Andreu Ferran, a darrere de les vidres, en el control... Bona nit. A darrere del control està el francès Aquilar. I qui us parla? I qui us parla que està aquí, doncs, engegant el programa d'avui. En el programa d'avui, que suposo que vindrà més tard també el Jaume, que la Carme no podrà venir, teníem com també dos o tres parts, com el que fem sempre, amb una primera part que parlaríem de les pel·lícules que haguem vist, el francès, que jo l'altre dia vam veure una cosa molt interessant, que després ell mateix us pot explicar el que vam veure. Em va obligar, no vaig mai al cinema. Fins que no vaig entrar al cinema no el vaig deixar. És molt passant. Sí, sí, sí. Jo us parlare també d'una pel·lícula que curiosament la van passar fa més d'un mes i mig, no sé per què no l'han estrenat fins ara, que és Calabria, Anima Nere, una pel·lícula italiana, i amb la continuació tenim el convidat que ja ve molt sovint i que allunyem a vegades com deia fa un moment en el Andreu que parlarà dels perdedors en el cinema, la importància dels perdedors en el cinema. i llavors parlaríem a continuació del tema que ell faria, la presentació de per què ha triat aquest tema, doncs parlaríem d'algunes de les pel·lícules que ell troba significatives i que troba que són pel·lícules que contribueixen justament a dissenyar, a entendre per què ha triat aquest tema. Aquest tema ens sona, no havíem de parlar d'aquest tema fa dues setmanes o així. Però ho vam canviar. Ho vam canviar per una altra. Hem canviat per una lleugera indisposició d'aquí qui us parla. Ara ja tens bona cara. Ara ja estic millor. Jo comentava, i ara m'aclarava fora d'antena, però de vegades val la pena repetir les coses perquè els urgents ho sàpiguen. Jo, quan es va plantejar això de parlar dels perdedors, deia que aquest tema ja l'havia tractat l'Andreu en la seva última intervenció. He parlat dels desfavorits. He triat el títol amb tota la intenció. que d'alguna manera ho posen sobre la pantalla. I que jo penso que això és un dels motius de per què ens agrada tant les pel·lícules que giren al voltant d'aquest tema. Ja en parlarem. Vinga, doncs fem això. Uns punts suspensius i després continuem. Acaba d'arribar el Jaume. Bona nit, Jaume. Hola, què tal? Bona nit. Podem començar per explicar si hem vist alguna cosa, si val la pena que els oïdors Sàpiguen què recomanem o què hem vist d'interessant. Tu què vols dir? Vols començar tu francès? Home, ja que em vas obligar a anar a veure la pel·lícula, doncs ara m'obliga a parlar. Allò com 50 ombres de Grey, però diferent, diferent, diferent, per anar a veure la pel·lícula. No, la veritat és que sí, que feia força temps que no anava al cinema i vaig veient i continuo veient pel·lícules en DVD. L'última que he vista em té una mica com subjugat, potser la coneixeu. Jo la veritat és que no les coneixia, aquestes pel·lícules que estic veient he parlat per aquí fa algun temps de Lookout, una pel·lícula que recomano. una història similar a la de Memento, l'última que he vist, una pel·lícula amb el Russell Croft i el Ben Affleck i la Rachel McAdams, que es diu State of Play. No sé si us sona, però el que és curiós i per això ho comento és que té molt a veure o força a veure amb la que vam veure l'altre dia aquest Citizen Fork, aquest documental. Té més a veure del que un podria pensar, però s'ha de dir que la realitat que retracta Citizen Fork, la història d'aquest senyor, com es diu? Snowden va treure de llum una sèrie de qüestions sobre la seguretat i com s'estava manipulant o coaccionant la llibertat d'expressió de la gent controlant els missatges de manera directa. Doncs a la pel·lícula State of Play, que és la història d'un congressista que està investigant una corporació privada de seguretat que està mirant aquesta corporació, que més que una corporació és com una mena de conglomerat de diferents empreses, Estan treballant de manera que estan mirant de donar-li la volta o d'agafar tot el que l'Agència de Seguretat Nacional, la NSA, que posen en moltes pel·lícules, haureu vist NSA, i això què és? La National Security Agency o com es digui, estan mirant de capgirar i d'agafar totes les competències que té aquesta agència per amb mans privades. La veritat és que la pel·lícula surt en temes molt consistents i molt macos. Torna a aparèixer, torna a intentar donar-se validesa i dignificar, que en algunes pel·lícules o al llarg de la història ha perdut valor, altres vegades ha tornat a donar el paper del periodista íntegre. El periodista que busca, que és el Russell Crowe, que busca sobretot la veritat, que tingui valor el que s'explica per la gent que està llegint el diari, malgrat que en algun moment es diu que la gent no llegeix, però que la gent sap distingir quan una notícia que se li està donant és valuosa o és res, o és escombreria, simplement per vendre diaris. I està molt bé la pel·lícula. i allà es veu com els congressistes, que jo no sabia que això funcionava així als Estats Units, doncs són com una mena d'advocats de vegades i interpelen a l'altra gent, a gent en una mena de judici, i parlen amb ells, amb gent que està acusada d'una cosa determinada, per exemple això de l'empresa aquesta que us deia, que està mirant d'agafar les competències de l'Agencia Nacional de Seguretat, doncs el congressista aquest, que interpreta el Ben Affleck, de parlar amb l'altre, de posar-lo entre les cordes, parlar d'allò, quan en realitat ell està també coaccionat per tot arreu, i la pel·lícula és força intensa. I a la pel·lícula aquesta, de 7.2004, també es veu això. Amb poc temps de diferència, amb un dvd i un altre allà al cinema sicària, doncs vaig veure que s'assemblava moltíssim, veritablement. El que passa és que allà, en el cas del que vau comentar, és un cas real. A fer una entrevista amb ell, que ell és el que en certa manera el promou, que com que vol denunciar-ho, que de mica en mica el vagin coneixent, el donguin a conèixer, i finalment el dongui mostri que tots els documents que estan mostrant són reals, que no se'ls inventa. La mesura està molt bé. No té gaire ritme el documental. Jo diria que és un documental que es deixa veure i que el segueixes amb atenció perquè el que t'explica és brutal. És impressionant i la reflexió que et provoca. Jo hi ha dues coses, Joan, a veure si m'ajudes a recordar-la, que quan sortíem del cinema et vaig comentar que eren les que m'havien semblat més interessants. Una de les dues, sí que la recordo, és la distinció que fa aquest noi, perquè és un noi molt jovenet, no té ni 30 anys, quan t'estapa tota aquesta història del control que està seguint les agències estatals cap als missatges que s'envien els usuaris de les xarxes amb l'excusa de controlar els possibles terroristes. Hi ha dues maneres de controlar la informació. Una és controlar el que anomenen les metadata. Les metadata serien tot allò que té a veure amb les dades de connexió, simplement en el lloc que et connectes i a partir d'aquestes metadata, relacionant-les, pots saber el que compres, on estàs, amb qui et relaciones, però no accedeixes al contingut dels missatges. i l'altra manera de controlar és entrar directament ja als missatges que escrivo, a les paraules que utilitzes, a les frases... Llavors el que explica que la pel·lícula de Snowden és que s'està fent les dues coses. És a dir, i llavors controlar les metadades ja és una cosa forta. Però potser podria estar dintre de la legalitat, però clar, entrar a mirar la intimitat de les persones... Ah, i la segona cosa és que això el que provoca, la reflexió per mi filosòficament és interessant, És una cosa nova que no ha passat mai a la història de la humanitat perquè no hi ha hagut mai la capacitat ni per comunicar-nos d'aquesta manera tan fluïda, tan potent, a través d'un mitjà com en aquest cas la xarxa social i, per una altra banda, una capacitat tan gran per controlar tot això i per amagatxamar-ho i per analitzar-ho de totes les maneres possibles estadísticament i de tot, és que això provoca una coacció, una autocensura per part de la gent. Perquè llavors, si sabem que ens estan vigilant, ja vigilem amb el que diem. Clar, ja no posem segons quina paraula, ja ens estem... Jo reconec, potser una miqueta paranoicament, però que alguna vegada ho he pensat. Dius, bueno, ara estàs fent una broma, un company o una mica el que sigui, però utilitzaràs aquesta paraula o aquesta expressió Ja fa temps que ho havia pensat, però veient la pel·lícula... La relació amb aquesta història del fènix, de la pel·lícula del noi que escriu un missatge incendiari a una cadena de supermercats i llavors li entren a la policia a agafar tota la documentació als ordinadors, tota aquella història que va ser... que està una mica relacionada amb això, o força relacionada. Per tant, jo diria que la pel·lícula d'aquesta situació, dirigida per aquesta dona, que es va sentint com llegeix el que li ha anat escrivint Snowden, i una cosa també interessant és com s'ha de defensar codificant-lo tot d'una manera fins i tot posant-se un drap a sobre perquè la pantalla, la càmera, no agafi en cap moment les claus que està escrivint. una cosa molt paranoica, segons com ho miris. Com que ell és un expert en això, t'adones que són mesures que s'haurien d'aprendre si vols que ningú et controles. Perquè això és el que fa por, t'obliga a dir fins a quin punt puc dir tot el que penso perquè estic utilitzant un mitjà que no és segur. Això és el que surts al cine una mica... Paranoic. De fet, el que passa és que la gent té la falsa percepció que es tracta d'un mitjà privat. Això és el que moltes vegades passa. La gent té un... Sí, que tu t'estàs comunicant amb un amic o amb el que sigui i això no ho mira ningú. I que allò no ho mira ningú. I en realitat és mitjà tan públic com podria ser el correu postal. De fet, a la pel·lícula 10.000 km, això t'ho comentava també al sortir de la pel·lícula, Es veu en un moment determinat perquè hi ha un moment en què es veu el treball d'investigació que està fent la noia que ha anat a viure ja als Estats Units, que estan separats per això, perquè un mil quilòmetres amb el noi que està a Barcelona, doncs va fent un recorregut, va gravant diferents coses que en un moment determinat es veuen els edificis on s'emmagatzemen totes les dades de tot el món, de totes les imatges que enviem, de tots els missatges, de tot absolutament, hi ha un super mega maxi ordinadors allà, amb una capacitat impressionant, doncs està tot emmagatzemat, és el que tu dius, tenim aquesta impressió que tenim privacitat. I no, és molt relativ. És interessant, és important tenir-ho en compte, és saber-ho. El Jaume apreta els lletres. A mi m'ha sobtat molt quan he entrat que deies que els perdedors ens són molt simpàtics. Que hi tenim empatia. Hi tenim empatia, exacte. Llavors, jo penso que relació una cosa amb l'altra, ja que després hem parlat d'aquest allò. A veure, a mi m'importaria bastant poc que em controlessin perquè ja veus tu que jo pugui dir-s'hi que... Que t'han de controlar, no? Allò és clar, sempre he tingut una mica aquesta sensació de dir bé, però per què ens preocupem tant que ens controlin si el cap i la fi és molt diferent, per exemple, que això sigui en temps de guerra, de secrets i vaja, vull dir, com la pel·lícula aquella de decifrar, oi? I llavors, tu el que dius amb autocensura, esclar, jo com que soc educat plenament, jo no vaig... D'autocensura ja... Per educació, diguéssim. Jo crec que, vull dir, la paraula que he utilitzat ara, si abans parlàvem d'empatia, I ara parlem que no tenim la privacitat o que tenim la sensació que estem en un context privat i en canvi no és així, com dius tu, sinó que és públic. Jo ja m'imagino guardant dades, per exemple, que et diré, i sense menys tenia ningú, d'aquesta sinceritat que moltes vegades existeix a nivell sobretot de nens i de joves, però també de persones grans, doncs hem d'enganyar. Amagats amb allò, com tu Nomène, em diràs tu què em faràs d'allò. Ara bé, el que passa és que hi ha molta informació, que moltes vegades, per exemple, tu saps que hi ha una guerra tecnològica, és a dir, hi ha empreses que descobreixen algú i aquest algú doncs dona diners, genera diners, i no solament ho vull tenir jo, sinó que ho vol tenir també, i clar, llavors hi ha un espionatge industrial, i qui diu un espionatge industrial diu que és un espionatge polític, i espionatge inclús entre senyors que estan amb el Club del Barça o amb el Club del Madrid i s'espien els uns als altres, o amb el Partit Popular i s'espien els uns als altres, llavors, i el tema de les idees. De les idees que es comparteixen, simplement, que hauria de ser un tema completament lliure, perquè les idees no haurien d'estar constreñides a una qüestió políticament correcta, ni a que algú t'estigués controlant si tu estàs creant, potser, una teoria filosòfica. Això apareix, per exemple, en una pel·lícula, en un llibre d'una pel·lícula, que és el millor que li pot passar a un croissant, un títol de broma que semblaria que no, però apareix aquest tema. Hi ha una societat secreta, si recordeu, i el personatge, que al principi el veus amb una persona que no saps per on agafar-la, resulta que és un dels filòsofs punters que està en contacte amb aquesta associació secreta i fent una reflexió sobre el teixit de la realitat, sobre diferents aspectes avançant les idees filosòfiques d'altra gent que ho fan al llarg de la història, i allò ho guarden de manera completament secreta, simplement perquè es forma part que en algun moment determinat es podria arribar a publicar, si voleu, el que sigui, però de moment allò està bé que estigui de manera... Jo penso que aquesta informació que corre i que a vegades es reserva, s'espia al cas Watergate. Per què? Perquè hi ha una lluita política que hi ha entre dos partits i un vol tenir informació simplement per neutralitzar amb els seus arguments els arguments de l'altre, del veí. Si el coneix per anticipat, el pot estudiar... Si aquesta sensació de llibertat no la tens, Quan és un post senyor particular que pot fer broma, això no té cap importància. Suposo que quan la gent fa una cosa d'aquestes i t'espien i et controlen i volen saber el que penses, és quan tens un càrrec polític, un càrrec industrial o tens una patent d'una cosa que... O tens idees, com diu ell, que aquelles idees poden ser revolucionàries. Ara mateix hi ha una cosa que a mi em fa una mica d'angúnia o de fàstic. Podemos fins un moment d'aviat es diu que ha estat promocionat pel mateix PP perquè volia neutralitzar el PSOE. Quan el Podemos s'ha inflat molt més del que ells mateixos pensaven que és de la riola, el que va dissenyar això, quan el Podem s'ha pujat molt més del que prevèiem que pujaria, es tractava d'enfonsar-lo. Ara, en aquest moment, si mireu Telecinco, la Sexta, etcètera, qui estan promocionant a tope és Ciutadans. Ciutadans surt constantment i el Podem ja no surt, ja està marginat. I a sobre no només no surt això, sinó que de Podem estan buscant qualsevol cosa, sigui la nòvia del senyor... Nosaltres, personalment, som neutres, no tenim res a amagar, però hi ha molta gent que sí que té coses a amagar. Aquest és el problema. Hi ha idees, com deia ell, que poden ser valuoses per un moment determinat, inclús per defensar la justícia. doncs, què sé jo, ara mateix el Várcenas ahir o abans d'ahir està dient que tots els secretaris del Partit Popular sabien el que feia ell, i que per tant els responsables són ells, no? No es passa el Várcenas. Bueno, doncs, aquí no passa res, és a dir, aquí no passa res. Sí, però jo penso que has obert la tronja ara, no? Vull alesmentar això. És que ara ho has esbombat tot, el que en definitiva posem amb dubte tots plegats. A veure, si nosaltres som unes persones que el nostre vot és molt pràctic, molt pràctic vol dir que analitzem la situació en tot el seu context i automàticament diem que aquesta vegada votarem el PP. I després, una altra vegada, al cap de 4 anys, ara no, ara votarem el PSOE. Si nosaltres som d'aquests, sí que llavors és interessant saber què és el que opines o es pot fer una recerca de tot això. A més a més, com tu dius, fan això, que si el PP ha creat Podemus, perquè aquesta manera, per neutralitzar l'altre. Molt bé, probablement és cert tot això, però tot això per tant hi ha una hèlit que si tu ets d'aquelles persones que ho tens clar que és el que faràs, t'influenciarà molt poc. Ara bé, què és el que abans m'ha quedat per dir? Si per exemple hi ha una cosa que en aquests moments està passant, i això sí que és evident, moltes coses són evidents perquè aquesta ho és, produïm més del que calem. A nivell d'alimentació produïm més que no pas gent som a menjar. Aquesta capacitat ja la tenim. Si tot aquest control serveix segons el meu criteri per dir hàbits d'alimentació, Millora d'alimentació. Anem a veure de quina manera fem que tots plegats, en lloc de consumir, no diré res per m'autocensuro, però qualsevol cosa d'aquestes que tant se nomenen és menjar dolent. Si com ho superem això i llavors tu pots introduir aquí una força que influeixi d'una manera positiva aquella persona que deixi de consumir coses no massa bones i que acabi anant a les voles. Evidentment que ha de tenir diners per fer-ho també perquè val més. I llavors si fos així, que és el que sempre m'ha semblat, doncs jo penso que el control em semblaria fantàstic, perquè llavors voldria dir que estaríem amb una planificació molt ben feta. Em preocuparia gens que serveixi per això. Jo crec que ens estem espantant, perquè a mi m'és igual que posi no sé quin partit i que faci aliances amb un altre. Jo tinc molt clar que és el que votaré cada vegada. És el que hem de saber ser. Jo ara us explicaré una anècdota que em van explicar l'altre dia. És un cas real. Sembla ser que hi ha hagut un petit escàndol amb una línia de televisors de la marca Samsung. perquè tenien una pantalla que era capaç de rebre ordres. Tu podies dir, engega't, i s'engegava. Puja el volum i puja el volum. I resulta ser que la gent quan comprava la televisió no ho sabia, però hi havia una lletra petita en els papers del televisor que deia que Samsung d'alguna manera es donava el dret, o sigui, al complet el televisor acceptava que Samsung gravés les converses que hi havia a casa teva. Per què resulta que aquest micròfon pot estar actiu encara que el televisor estigui apagat? I enviava aquestes dades a un servidor central de Samsung. Per què envia aquestes dades? Per què vol Samsung aquestes dades? Segons ells, per optimitzar el servei que donen al client. Ara, mal pensat, però no ho podria fer d'una altra manera. és que està comprovat que totes aquestes dades serveixen per... tu no estaràs condicionat per aquesta publicitat però la immensa majoria de la gent diu que s'ha de comprar aquest producte que és el bo i aquest no el mengis perquè porta càncer, acabes comprant allò encara que sigui mentida. Si tu saps el que opina la gent, pots reorientar en una direcció determinada el que t'interessa. i si t'interessa vendre uns productes perquè ets una farmacèutica i t'interessa vendre una cosa, diràs que allò és la solució, que compri'n allò i no tindran problemes. Per tant, no és tan neutre, no s'ha de ser tan ingenuos de pensar que el que diem nosaltres no serveix per res. Per què ho volen saber? Perquè volen reutilitzar-ho, volen enviar totes aquelles ordres, aquelles idees en un moment determinat i crear una campanya de publicitat que tu et condicioni encara que no siguis conscient. Jo regurgito una mica, m'agrada aquesta paraula, reoriento una mica el que deia el Jaume, no sé si et semblarà bé o no jo amb el que diré, però interpreto que el que sí que seria interessant és, més o menys pel que... o seguint una mica l'Estela que tu deies, ser capaç de sortir de tota aquesta història. Per això hauríem de muntar-nos un tipus de vida completament diferent, una mica el que proposa la pel·lícula de les tres vides de Pedro Burruezo. Analitzem que tinguem prou ganes d'agafar les regnes de la nostra vida particular i mirem tot el que ens sobra. Segurament hauríem de deixar moltes de les coses que fem. Potser no necessitem estar connectats tot el dia a una xarxa social que també utilitzen les coses que tu poses per després posar-te publicitat específicament del tipus d'interessos que tu van detectant aquí d'allò. Necessitem un televisor que funciona amb les teves ordres verbal? Exacte, això segurament és el que ens hauríem de plantejar. Què necessitem veritablement? I què, ja arribo a un punt una mica més ingenu encara, si voleu, però potser tampoc és tan estrany. Què ens fa feliços al cap i a la fi? Com ho podem aconseguir? A veure, a veure, a veure... O sigui, ara comentem una mica més, a veure. Una de les coses que està sortint últimament, d'agut la crisi, la turt i un seguit de gent que va... que a la vida ja no li va tan bé com li anava, és precisament botigues solidàries. Això vol dir que des dels municipis, ja no només des de Càritas, des de les institucions com la Creu Roja, ja no només això, sinó que qui en tracta amb diners i evidentment amb servei, és precisament els mateixos municipis. És una mica el que jo d'una manera clara em plantejo. Tu dius quins interessos, el que està clar és que aquests interessos ens estan portant a un punt que si no és un abisme, sí que és un punt que no és correcte. Clar, llavors els interessos és el que no interessa. El problema és que existeixen. De la competitivitat aquesta i moltes vegades de tot un seguit d'emisores que evidentment li donen voltes al cap i a la fi al darrere, hi ha un interès que en definitiva és probablement manipular-nos, com tu dius, a favor d'això està clar. Però esclar, això és el que no toca. Fem un crit una miqueta de sortir de tot això, de ser capaços de viure sense condicions. Jo estic d'acord, estic d'acord. O sense manipulacions, o sense interessos, o sense... No? Vull dir, ja sé que és molt ingénu això, però home, de les ingenuïtats més elementals en surt la comprensió de moltes de les coses que tenim. Estem d'acord, estem d'acord. Jo, perquè veig que va passant el temps i avui ens hem enrotllat filosòficament, us parlo ràpidament d'una pel·lícula, com deia abans al principi, que es diu Calabria, és italiana, el títol original em sembla que és més adequat, que és Anima Nere, o sigui, Animes Negres, del francès Comunzi, i no sé, com deia al principi, per quin motiu va ser per estrenar de fa un mes i mig, aproximadament, i el divendres d'aquesta setmana la vam presentar. Aquí es presenta com a Calabria, Ja sabeu que Calabria és una zona del sud d'Itàlia que fica una mica aïllada al resto de la perínsula, que té unes característiques determinades. Aleshores, la pel·lícula va demostrar els germans Carbone, que porten anys vivint del tràfic de drogues, eren fills de pastors, però ara formen part de la família criminal calabresa, a l'entorn de la... una cosa que jo no coneixia al tot, si no et parla, però no m'he fixat mai, que es diu la drangueta, que és el mot calabres, que també es pot dir com l'honortar societat, la societat honesta, honorífica, no ho sé... Honorable. Honorable, que és l'equiparable a la màfia siciliana o a la camorra napolitana. Doncs bé, ells són membres d'aquesta societat, però el fill gran, el Luciano, viu allunyat de la resta de la família, ell segueix sent pagès i té un fill i intenta viure i mantenir-se al marge d'aquests altres germans que actuen com a mafiosos. però té un fill que és el Leo que comença a apropar-se al carismàtic oncle Luigi que és un senyor que està ficat en totes les conseqüències amb els negocis Tèrbols i aquest comença a quedar-se com a pagès i vol apropar-se al seu oncle que viu en una altra de les ciutats de la zona. Quan Leo, no ho explicava una cop perquè s'enllargaria molt, cau en desgràcia o té problemes, els tres germans es veuen forçats a unir-se per defendre l'honor i les vides de la mateixa família. De fet, s'ha de dir que no és un film sobre la màfia, sinó sobre la família de la màfia calabresa. Sabem que existeixen la màfia russa, la màfia china, la màfia irlandesa, etc. però segurament la mafia italiana és per a molts de nosaltres, o per a molta gent, una referència cinematogràfica molt important. És la mafia amb paraules. És la que el cine en alguna mesura ha projectat i tots, quan parlem d'aquestes coses, tenim en el cap la trilogia del padrino o la pel·lícula semblant a aquestes. però aquestes pel·lícules i tants d'altres que n'hi ha, totes estan, diríem, tenen el punt d'acció als Estats Units i les arrels italianes s'usen en alguna mesura com a excusa que justifiqui el caràcter dels personatges. Però la pregunta que en alguna mesura ens podríem fer l'espectador veient aquesta pel·lícula és, però què passa amb la màfia italiana que actua en aquest moment en aquesta zona del sud d'Itàlia? Jo diria que una resposta és aquesta pel·lícula. La pel·lícula mostra realment el que en aquest moment està passant en aquesta zona, com viuen aquestes famílies i com aquesta família que li passa tot això es veu obligada a obrir un debat per o bé complir l'honor o oblidar-se de tota l'activitat delictiva i centrar-se només en cuidar el que queda de la família o de la seva família. El que tracta el film és el dia a dia d'una família calabresa en aquest moment amb un repartiment poc conegut que barreja actors professionals amb actors no professionals, han agafat uns quants de la gent de la comarca per donar cara als personatges que surten a la pel·lícula. amb un ritme més lent i pausat, tranquil, però molt ben organitzat, és a dir, la fotografia és esplèndida i el que s'està explicant ho entens perfectament, sense gaire drama però amb un ambient autèntic, així que... i també que mostra el carisma d'alguns dels personatges d'aquests mafiosos que realment són mafiosos o tenen carisma perquè són uns personatges bastant fora del normal. Potser la part que pot conmoure més l'espectador o el possible senyor que vagi a veure la pel·lícula és que estarà veient a la pantalla el que està succeint en aquell mateix moment en aquesta zona del sud d'Itàlia. Una bona part de la crítica, quan he llegit i he anat a documentar-me, ha presentat el film dient que està destinada a ser la pel·lícula sobre la màfia d'aquest any. I tot i que segurament no té la categoria de les pel·lícules que hem esmentat, penso que és una pel·lícula que es pot veure, que val la pena veure, per tot això que estic dient. Sí, jo precisament aquest dia vaig revisar la pel·lícula, la del Padrí, la tercera part concretament, no?, que la passaven. I la veritat és que és molt interessant. Tot el que has dit és precisament el que tenim dins de les màfies. Les màfies també tenen com a característica que la violència és part d'ells mateixos, probablement la italiana més, però si analitzem les altres amb altres pel·lícules com hem vist, i sobretot aquella Coton Club que jo la tinc mitificada, allà hi ha tots els clans de tots els països europeus. A mi em va semblar molt interessant aquesta última pel·lícula, perquè quina és la part que sembla que faci una òpera, ell explica les coses amb una potència. amb un desenvolupament d'elements i sobretot de continguts, no? I quan entra allà dins de l'església, la part aquella amb el Joan Pau I i tot allò, és que és clar, és potentíssim allò, no? I llavors el que destacaria és el que dius tu. La família en definitiva és la base de tot el muntatge en què estem, i a mi se m'ha corregut moltes vegades de dir que hi ha un munt de persones que més enllà de la família no hi ha res més per a ells. Clar, és un problema. És el concepte que tenen totes altres institucions, per dir-ho d'una manera, que també parteixen d'aquesta base. La família i l'honor. Si l'honor s'ha de defensar, es defensa tornant al que t'han fet. Per ells la justícia no soluciona els temes de l'honor. I aquí el que està clar és que tu com a famílies, clar, hi ha altres famílies que tu estàs defensant el teu i els altres també. Llavors ja estem confrontats. Lògicament, a la que es belluguen els altres, argumenten que tu també et belluguis i et situïs. El que dius tu amb un hort i que no estiguis eliminat, perquè al cap i a la fi això és un combat. Un combat a mort, a més a més, no? A l'eliminació. Molt interessant, eh? Arrel de parlar de la pel·lícula Gomorra, que tractava en aquest cas la Camorra napolitana, que també és una pel·lícula molt valgosa. Hem fet una sèrie també. Sí, estem fent una sèrie de televisió basada una mica en la novel·la, però també arrel de l'èxit o de l'interès de la pel·lícula, però el que us volia comentar també ja en direu, ja estem una altra vegada. Arrel de parlar d'això aquí a la biblioteca de Sant Vicent del Sòs, que tenim una tertúlia que parlem cada mes d'alguna pel·lícula, es va fer coincidir en parlar amb el llibre d'un autor que es diu Joan Queralt, que parla sobre la camorra catalana. Jo no ho sabia, però em va semblar molt curiós, molt interessant saber que a Catalunya viuen 20 clans de la camorra italiana i que aquí organitzen també moltes de les coses. I a més a més que té més presència a les botigues de roba, amb molt del funcionament de com estan connectades unes coses amb les altres, té molt a veure, vull dir que no queda allà marginat a Itàlia, Ni tan sols en els països uanyans. Hi ha un veritable esclavisme. Hi ha nens treballant amb sous miserables. Hi ha gent mirant de fer que les coses siguin el més barat possible, rebentar els preus per treure un profit mínim i la gent que visqui d'una manera miserable. de Catalunya, que s'estan organitzant aquí les coses, i la tèssi que tenia aquest llibre del Joan Queralt, que per això us deia que ja em direu, ara això que ve, però era el que ell pensava, és que bona part de la política de molts llocs de l'estat espanyol, de Marbella, per exemple, que s'ha anat parlant molt, doncs s'està organitzant des de fa temps com si fos una cèl·lula de la camorra italiana, que rius per una banda, perquè sembla una miqueta esperpèntic, però quan ho penses una mica dius Home, doncs estem amb això, que si al favor, que si defensar el teu clan, defensar allò, i veritablement no tenir en compte. Com deia L'Honor. I aquesta contraprestació de favors, de Mendeus una i aquestes relacions d'aquest tipus. Digue'm el que haig de fer i faré el que vull. Això amb el padrí o aquesta última part és impressionant. I a mi m'agrada molt el padrí perquè mostra molt bé com s'imbrinca la màfia amb el poder polític. I en aquesta última part és la que es veu més clar. Perquè arriba a l'església i tot. Tornar a veure la tercera. És molt realista, perquè la crisi que va viure a Itàlia arreu del descobriment de les relacions entre Andreotti i els clans mafiosos, etc. Allò és història, no és ficció. Enriquidor del tot. L'únic problema que tenen els padrins avui és aquest accés una lentitud pròpia pràcticament d'una obra, que has d'esperar que cantin per avançar la història, i llavors aquí també hi ha com una lentitud excessiva, però esclar, després quan analitzes al final, t'ha posat, t'ha donat una visió impressionant. Suposo que sí, que hi haurà gent que pensarà que és lenta, però jo penso que el Francis Forcòpola ho sap fer molt bé, que sap dosificar aquesta lentitud perquè no es faci massa passada i li doni, com deies tu, que estic totalment d'acord, aquesta grandiositat a les històries que fa. Molt impressionant. Doncs molts dels personatges que apareixen en aquesta pel·lícula són losers d'alguna manera, són perdeus, però no sé si de la manera com ho volem enfocar. Jo per entrar una mica en el tema i per veure si està d'acord amb el Joan, que em va dir que havia vist la pel·lícula de Convicto, Start Up, jo tinc moltes ganes de veure-la. No l'he vista, no l'he vista. Sí, em sembla que em vas dir que sí, aquesta història d'un noi que entra a la presó, que es troba amb el seu pare... Ah, sí que l'he vista. Doncs el José López Pérez... Sí que l'he vista, tens raó, sí. El responsable de No Solo Cine, amic del programa, la comenta com una pel·lícula molt valuosa. A mi m'ha fet gràcia perquè recorda molt aquella que us vaig comentar fa no gaire de Bronson, del Nicolas Winding Ref, el director de Drive, que explica la història del pres més violent de la història de la Gran Bretanya, i aquest noi una miqueta sembla ser que es mou per aquests mateixos paràmetres. que ha d'actuar amb violència per sobreviure, amb la violència més forta dintre de la presó i que això li dona sentit una mica a la seva vida i a més a més hi ha una crítica molt forta al sistema penitenciari, al sistema social, a la pel·lícula de Bronson, aquesta no ho sé perquè encara no l'he vist, hauria de dir que tinc moltes ganes per poder comparar-la amb l'altra i per veure també què ofereix en si mateixa. Suposo que no, que l'estrenaran aquí uns dies, aquesta setmana o la següent. A la pel·lícula Bronson es veu molt bé, i no sé si tindrà una mica a veure amb el que ara Andreu ens presentarà, que en cap moment ningú s'interessa per saber el que al Bronson li passa. Si té alguna mena de característica que fa que actui així, si té alguns valors com a persona, alguna capacitat, en un moment de la pel·lícula es veu que és un bon dibuixant que mai no s'havia descobert, un moment es descobreix però tampoc no li fa cas a ningú. per tant queda allà completament relegat i ell torna una altra vegada amb la dinàmica d'enfrontar-se amb tothom, de barallar-se, de deixar-se matxacar viu perquè no sap fer res més. I sí que en sap, però queda allà. I perquè l'han marginat fins arribar a aquesta actitud. No li han donat possibilitats de ser ningú més del que... No el veus tampoc en cap moment. Això sembla ser, jo interpreto, que té molt a veure amb aquesta pel·lícula de Convicto, perquè José López Pérez diu que no hi ha una crítica manipuladora de la societat, sinó que simplement presenta els fets i ja està. I aquella també, una mica igual. Vull dir, no t'intenta donar cap lliçó. I tu et quedes una mica parat de dir, bueno, i ara què faig amb tot això que he vist? Perquè la violència és extrema, l'agressivitat que es veu, la resposta que hi ha per part del sistema, que són els agents de la llei, o són els membres del psiquiàtric perquè no saben què fer amb ell. Això seria un lúser. Abans de començar el programa hem tingut una conversa amb el Joan perquè el tema dels perdedors o el lúser és un concepte que ve molt d'Amèrica. Per nosaltres és relativament nou, perquè nosaltres més aviat parlem de marginalitat o d'inadaptació, però de pobre, de perdedor, aquest és un concepte molt americà, on hi ha aquesta o ets guanyador o ets perdedor. Suposo que hi ha d'haver un guanyador. Amb els pobres no parlem que hi hagi uns rics o indirectament, però no. En canvi aquí sí que pel seu fet de definir-ho sembla que sugereixis que hi ha d'haver un guanyador. És a dir que tu no ets el guanyador, hi ha un altre que guanya. Llavors jo la veritat quan vaig pensar en el tema aquest no vaig, com que ja havíem fet el programa sobre els desfavorits, no volia orientar cap als desfavorits o cap als marginals estrictament parlant perquè hi ha perdedors que a vegades aparentment no ho són o perquè no ho són, però ells mateixos se'n converteixen de perdedors perquè tenen uns subjectius o tenen unes ansies de poder que són inabastables i això fa que ells mateixos se sentin desgraciats, que s'autodestrueixin en definitiva. Justament, quan has parlat de tema penitenciari, jo havia escollit dues pel·lícules que justament parlen de l'àmbit penitenciari, des de dues òptiques diferents. Una és una pel·lícula del 1967, que el títol original era Cool Hand Luke, que aquí es va traduir com a la leyenda de l'indomable, amb Paul Newman, que és una pel·lícula que... es va convertir en una llegenda, suposo que més o menys tothom se'n recorda que va de... Sí, de l'escena del sou, sobretot. I l'escena que es va fer molt famosa de la noia rentant el cotxe i els presoners veien com la noia rentava el cotxe, tota molla, i mica en mica ells anaven escalfant, també. Això és una de les escenes clàssiques de la pel·lícula, juntament amb la que ha comentat el francès. Una pel·lícula en la qual es retrata justament el sistema violent de les persones i de com una persona que és un perdedor, que és un tio que ha anat a més a més a la presó, em sembla si no recordo malament, per trencar un parquímetre. Però com que es revela contra el sistema de presó, aquella pena que en principi no era massa llarga, Es va allargant, es va allargant i el home no cedeix, es resisteix i finalment amb un desenllaç que no explicarem quin és però no massa afortunat. En canvi, en una altra pel·lícula també molt coneguda, que és una pel·lícula que aquí es va presentar com a cadena perpètua, amb en Tim Robbins i en Morgan Freeman, també surt un perdedor, és un home de classe mitja, mitjana, que senzillament per mala sort acaba a la presó, i a la presó també es troba aquest ambient violent, però a més a més es veu atrapat per una mena de trama mafiosa, fixeu-vos com anem trobant tots els temes, que s'han muntat els responsables de la presó. El que passa és que aquí el desenllaç és bo. En canvi, al contrari de la pel·lícula anterior, el protagonista principal, que és aquest comptable, que us deia, censura amb la seva, amb un pla, a més, molt ben traçat, que jo penso que és una de les gràcies a la pel·lícula. Que espectacular i que brillant que és el pla que traça el personatge. Aquesta pel·lícula em sembla que li van donar un Òscar, amb millor guió adaptat, si no ho recordo malament, i a més a més està basada en un llibre de Stephen King, molt bona memòria. Bé, són dues pel·lícules que d'alguna manera retraten el tema dels perdedors, no? Però n'hi ha moltíssimes. Jo n'he triat unes quantes, però després vosaltres afegiu les que considereu unes... també imprescindibles. N'hi ha una que seria... Jo crec que hi ha un clàssic, si voleu, mític per les circumstàncies que van envoltar l'Avanzi després de la pel·lícula, que és una pel·lícula... és Vidas Rebeldes, de John Huston, de Misfit. Bona pel·lícula, a mi em va agradar molt. I a més a més es dona el cas que tres dels actors que van participar, el Carl Gable, la Marilyn Monroe i el Montgomery Cliff, eren d'alguna manera els personatges perdors, tot i que no marginals, perquè tots van triomfar al cine, però van viure circumstàncies personals molt dures, amb conflictes molt importants, que a dos d'ells els va conduir al suïcidi, i el Carl Gable no va morir de suïcidi, però va morir d'un atac de cor 3 dies després de finalitzar el rodatge, cosa que va ser bastant corprenedora. Després també hi ha altres pel·lícules que enfoquen el tema dels perdedors d'òptiques molt diferents. I com que abans m'ha esmentat Francis Ford Coppola, jo he triat dues pel·lícules d'en Francis Ford Coppola que a mi em van agradar molt. La primera, The Outsiders, del 1983. Una pel·lícula en la qual es van presentar actors que després han sigut molt famosos, en Matt Dillon, el Ralph Macchio, el Patrick Space, el Rob Lowe, l'Emilio Estevez o el Tom Cruise. És una pel·lícula que va sobre pandilles, pandilles juvenils que es combaten entre elles I parla especialment del tema de tres nanos que es veuen sense voler implicats en un assassinat. Són tres nanos de la pandilla, diguem, dels joves pobres. que es veuen implicats en un assassinat sense voler-ho i com un acte fortuït en el qual ells actuen com a herois, gira totalment la truita i aquells nanos que eren uns nanos perseguits es converteixen en uns herois de la nit al dia. Amb conseqüències tràgiques, ja que dir-ho també, però no ho explico més perquè si no... És una pel·lícula, jo penso que enfocada és una òptica molt romàntica, molt... Diguem, molt per adolescents. De fet, la proposta de fer la pel·lícula va venir d'un grup d'adolescents d'un institut americà que li van proposar a Francis Ford Coppola que fes aquesta pel·lícula que està basada en un llibre. Romàntic en el sentit del romanticisme de Lord Byron, vols dir, una mica de joves que viuen al màxim i potser fins i tot moren ràpid perquè gasten una mica de seva... En el sentit que al final de la pel·lícula hi ha un missatge de certa esperança, que a pesar de totes les dificultats que viuen i totes les coses que els passen, que són dures, hi ha una esperança constant que tot és afida bé, una mica, per dir-ho d'alguna manera, que al final hi ha un missatge positiu. En canvi, L'altra cara de la moneda per a mi és la que va fer justament després, el mateix any, que és una pel·lícula també sobre pendilles, que es diu Rumblefish, que a mi m'agrada més que The outsiders, però el missatge és com més punyent i més crític. Aquí els perdedors realment perden i perden molt, i a més són molt conscients que estan perdent, no hi ha esperança aquí. i l'única esperança és, al final, que hi ha un petit gest del protagonista principal, en Rusty James, que fa una cosa que, d'alguna manera, t'alvira que hi ha una certa possibilitat que aquests nois perdadors que viuen en pandilles es puguin refer i puguin tirar endavant. Però jo penso que és una pel·lícula, en aquest sentit, més fosca i més crítica. Jo intento agafar una mica l'essència o la idea que és un perdedor, que és un lúser. Suposo que aniran sortint més exemples. És que al final és una de les coses que us vull comentar. I després ja comentar-vos algunes altres pel·lícules que jo també... potser no són tan populars, però American Beauty va ser una pel·lícula dels enmendes, que tractava també dels perdedors, però no dels marginats, sinó dels que es consideren a ells mateixos perdedors, tot i que estrictament tampoc no ho són, perquè tenen l'essential per viure. però no han triomfat a la vida. Aquest és una crítica molt forta al estil de vida americà. Aquest constant de buscar que ets un perdedor o un guanyador. Jo penso que en la pel·lícula es fa una crítica bastant forta. Aquesta és la Michael Douglas, oi? No, és del Kevin Spacey i l'Annette Benning. I després hi havia una altra pel·lícula d'Ensigni Lumet, de Veredict, en la qual Paul Newman el tornem a trobar fent el paper d'un advocat. que també és un advocat migalcolitzat, arrossegat, que finalment troba un cas en el qual ell pot finalment triomfar, tot i que tampoc això no li acaba reportant grans beneficis, però és un home de principis. Aquí veiem el perdedor amb principis. Aquella persona que no ha tirat endavant però que té uns principis, el sap defensar i el sap mantenir. Després hi ha hòptiques més còmiques sobre el tema, per exemple, de l'apartament de Billy Wilder. que veiem el Jack Lemmon, que és un absolut perdedor, que la manera que té d'anar fent i de congraciar-se amb els seus caps és anar deixant l'apartament perquè vinguin amb les seves amants fins que un dia se n'amora d'una de les amants i això li complica la vida. Però és una pel·lícula que està força bé i després n'hi ha una altra que a mi em va agradar molt, que els directors són Joel i Ethan Cohen, que és el gran Lebowski. que aquí la òptica és diferent perquè és una persona que des d'un punt de vista de l'American Way of Life és un perdedor. però que en realitat ell mateix no es considera un perdedor, és senzillament un passot absolut. Aviam, és una pel·lícula que rius molt, no? Però és un passot que es veu atrapat en una trama de poder, de crim i d'enganys que ell l'única intenta és no prendre mal. I sobreviure. I sobreviure i anar fent, no? Mentre els altres van lluitant al seu voltant. Jo acabaria aquí amb algunes pel·lícules més cap a aquesta direcció, com podrien ser... A mi una que em va agradar molt era Entre copes, Sideways, que era una pel·lícula en la qual sortia un professor que havia passat per un divorci traumàtic amb bon escriptor però amb una inseguretat i una por de fer veure les seves novel·les, que això condicionava molt. I després també pel·lícules com les pel·lícules de Charles Chaplin, en la qual constantment surten personatges en les quals el perdedor és un personatge divertit i fins i tot entranyable. Ell juga molt. Totes aquestes pel·lícules van sortir en perdedors de diferents òptiques, però el que a mi sempre m'ha sorprès són personatges que normalment et capten. Tens tendència a empatitzar. Com a vegades amb els triomfadors depèn de com empatitzes. No hi ha tanta tendència o almenys és una opinió personal. Almenys a tu et passa. A mi em passa. En canvi amb els perdedors sempre li trobes aquell puntet que dius Em cau bé, aquest personatge. I aquí poden haver-hi diferents raons, això. Perquè el perdedor se n'acaba sortint i fa la seva, com a la pel·lícula de Cadena Perpètua. O perquè el perdedor és una persona de principis i tu et meravelles que aquella persona sigui capaç de defensar-los fins i tot a costa del seu triomf. Hi ha diferents... o del passota. O poder perquè predomina. Jo penso que, per exemple, el Chablín explicava que... Jo penso que sí que estic completament d'acord amb que ell, més que perdó, potser és aquest senyor desvolgut, pobre, doncs miserable, que el fan viure d'unes condicions infrahumanes, etcètera, etcètera. Ell pensa, i sobretot en els anys 30, 40, 50, quan ell fa les pel·lícules més famoses, que la majoria de la gent dels espectadors eren com ell. Els rics vivien amb un nivell i la gent que és la majoria, el 20% de la gent, amb el crack del 29, quan fa les pel·lícules al voltant del crack del 29, passa això. Què passa? Jo crec que això segueix encara vigent en aquest moment. No és veritat que la majoria de la gent estigui super satisfeta, sinó que la majoria de la gent té un sou més o menys curt o miserable, la gent ha de sobreviure i això fa que estiguis més a la vora d'aquesta gent que s'ho passa malament que la gent que s'ho passa de puta mare. Penso que això és d'estadística gairebé. Sí, el que passa és que una cosa és parlar seriosament d'aquesta temàtica i està clar que aniríem cap a la simpatia però per altre costat tenim tot, pel·lícules, revistes, de tot. En definitiva, ens estan mostrant també els guanyadors, que moltes vegades són l'autèntica argumentació del perquè hi ha perdedors, no? Perquè les expectatives, tu ho has esmentat, les expectatives que et pots arribar a fer com a guanyador, doncs no es corresponen amb les teves capacitats, no? I després, una vegada més, per mi surt la competitivitat aquesta, que en definitiva, doncs, és tant d'allò. Aquí hi ha una pel·lícula també dels Germans Cohen, que es diu Fargo, en la qual surt una persona que ho té tot perquè té una dona fantàstica, però com que ell vol més és capaç de cometre un crim de lo més horrorós. Però arriba un moment que el personatge Evidentment no pots simpatitzar, no simpatitzes amb ell, però les seves dificultats per tirar endavant arriba un moment que dius, hòstia, pobre tio. Estem veient com una cosa molt definitoria. És a dir, si ets un perdedor, ets un perdedor. Estava pensant que... o potser no. Jo estava pensant en aquella pel·lícula que em sembla que es diu en busca de la felicitat amb el Will Smith i el seu fill, que és una pel·lícula, una defensa molt... Molt ben plantejada, perquè no t'ho esperes, si en realitat estan defensant el sistema capitalista, l'American way of life, el somni americà, poques pel·lícules ho fan, i aquella ho fa molt bé perquè et venen a dir que per molt malament que t'ho passis, has de continuar lluitant perquè al final el sistema et donarà el que et mereixes. Aquesta és la moralina que té la pel·lícula i està molt ben feta i la veritat és que és allò que diem de vegades, que no tens per què estar d'acord amb una pel·lícula, però si està ben plantejada, uf, dius, bé, llavors potser pots tenir també brots de perdedoria, com es diria això, no? Pots tenir moment en el que estàs fatal. Com que estem plantejant que el concepte de ser perdedor seria així filosòficament, allò que de vegades s'ha qualificat com la diferència entre la realitat i el desig, Vull dir, la realitat del que un és capaç de ser equilibradament i el que voldria ser, potser si volem ser una altra cosa diferent del que som capaços de fer, en aquest moment ja estem abocats a tenir o brots o per sempre més ser perdedors, perquè estarem sempre a buscar una quimera, una cosa impossible. el capità Ahab de Moby Dick, és un perdedor també, perquè està sempre buscant aquella valena que mai no trobarà, perquè segurament n'hi existeix o és una cosa que se li ha ficat en el seu cap, és un monstre atàvic, una qüestió gairebé metafòrica. Llavors, no sé, connectat amb això i tot i que no tingui res a veure, però jo deixo aquí una pregunta així a l'aire, que sembla que no, però al final ja sabeu que tot està connectat. Jo intentant donar resposta perquè la majoria de pel·lícules tenen un caire determinat i perquè ens estranyen si té un altre caire ideològic, jo m'estic plantejant últimament si els rics veuen pel·lícules. Ho deixo aquí. Ho deixo aquí. Explicaria moltes coses. Els reis en principi no són perdedors, perquè tenen allò que s'ha de tenir. Per tant, no es fa cinema per ells. I el cinema en principi planteja molt el tema del perdedor. els que estem en aquesta frontera entre triomfar o perdre, o tenim aquest punt d'empatia amb aquesta gent, volem animar que la gent li vagi bé, tenim la capacitat de solidaritat. Potser els rics no miren pel·lícules, sinó que les fan. Howard Hughes i companyia. Escolta, estem acabant el programa. Deixem aquí aquest interrogant i molt bé, com sempre, Andreu, amb el seu tema. Aprofitem a més a més d'agrair a l'Andreu que hagi vingut avui convidat, com sempre, de tant en tant, al nostre programa, que és un col·laborador ja fixe, agrair també als nostres ovidors que s'estan sentint i desitjar-los unes bones vacances i que, dir-los-hi com saben, retornarem després de Setmana Santa, el dimarts de dia 8, si no m'equivoco, del mes d'abril. I ara anem a parlar dels temes. No podem dir el tema la setmana vinent perquè no el tenim. No el tenim. Al fint d'haurem. Sorpresa. Que vagi molt bé. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit.