Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 3/12/2024 — Depo(t) Reflecting Boijmans: art, arquitectura i documental com a aventura — conversa amb Sònia Herman Dolz
Enquadre del programa i del DART — Festival de Cinema d’Art. Agenda de projeccions (Cinemes Girona i altres sales) i disponibilitat a la plataforma CaixaForum+ amb subtítols i accés gratuït amb registre.
S’introdueix i s’escolta el passatge dels crèdits cantats del film, signats per Paul M. van Brugge: una declaració d’intencions on els noms de l’equip esdevenen música.
Dolz defensa un to lleuger i còmic, amb complicitat entre arquitecte i director. Vol trencar el prejudici de l’“arquitectura avorrida” amb ritme i sorpresa constants.
Contextualització: el museu Boijmans (1930s) i el nou dipòsit reflectant (2023), dos “guants” per a una col·lecció creixent, amb accés públic inèdit als magatzems.
Treball sense guió tancat: punt de partida clar, obert a l’atzar i a la descoberta. La forma s’articula en el muntatge perquè la pel·lícula s’entengui sense didactismes.
Integració de filmacions (1930–35) de la construcció del museu amb el present del dipòsit. Muntatges alterns (vidres i cobertes) que reforcen els paral·lelismes històrics.
Escolta i comentari del tema musical associat a l’embalatge de les obres: una peça de clima hipnòtic que eleva el gest tècnic a experiència estètica.
Elogi del muntatge, la seva naturalitat i l’alternança època present/passat. Preguntes sobre l’existència d’un guió previ (Dolz confirma que no).
Premi del Jurat a Nova York (Socially Relevant FF). Reptes de màrqueting sense “gran nom” i sorpresa positiva del públic jove; força del boca-orella.
Dolz explica la seva metàfora central: col·locar cada peça on toca perquè flueixi el relat. La posició d’una escena pot salvar o trencar la pel·lícula.
Imatges per davant de la declaració: evitar bustos parlants, apostar per accions i converses naturals. Reflexos, dansa i plans fugaços que suggereixen més que expliquen.
Record de la primera pel·lícula (tauromàquia), gairebé sense paraules: la imatge com a llenguatge universal i la paraula com a “cirera del pastís” quan cal.
Presa directa de passejos entre l’arquitecte i el director dins l’edifici amb molt d’eco; moltes bromes i idees captades i enteses plenament a la sala de muntatge.
L’arquitecte assenyala un volum tècnic al terrat que desentona: honestedat i mirada crítica sobre la pròpia obra integrades al relat.
Arribada i col·locació d’arbres amb grues al terrat; el cilindre reflectant es completa com a paisatge i com a màquina museística.
Primera visió del material com a “primer contacte” real amb la pel·lícula: cal saber descartar plans estimats si “no transmeten” i confiar en la intuïció.
Running gag amb el “forat” de Maurizio Cattelan reubicat al dipòsit; instal·lació lumínica de Pipilotti Rist (liri/ovari gegant) com a focus de projeccions.
Les escales evoquen les “cárceles” de Piranesi. Una pilota cau lentament fins a l’exterior, on arquitecte i director juguen: culminació lúdica del recorregut.
Record del documental sobre la Bodega Bohemia (1999–2000) i lectura d’una cita de Wilde que enllaça amb l’ètica estètica de Dolz: l’art com a protecció i perfecció.
Acomiadament amb música de crèdits. Debat final: “ficció de la realitat” i fronteres poroses entre documental i ficció.
Tancament amb recordatori del nom complet de l’autora i salutacions finals.
Resum executiu
Una conversa àgil i apassionada amb la cineasta Sònia Herman Dolz al voltant del seu documental 2023, Depot Reflecting Boijmans (sobre el nou dipòsit del Museu Boijmans Van Beuningen, Rotterdam). El programa ressegueix la gènesi formal i musical de la pel·lícula, els seus paral·lelismes històrics amb imatges d’arxiu dels anys 30, i el seu to de pel·lícula d’aventures on l’arquitectura, l’art i el cinema es conjuguen en una «sinfonia» visual i sonora.
"Es una sinfonía entre el arte y la arquitectura y el cine"
Al tram final, s’estableix un pont amb l’obra primerenca de Dolz —el documental de 1999-2000, This Is Me (Yo soy así), sobre la Bodega Bohemia de Barcelona—, i es recupera una cita d’Oscar Wilde que sintetitza la mirada de l’autora sobre l’art i la vida.
Context i disponibilitat
- Presentació al DART — Festival de Cinema d’Art (Barcelona), amb projecció als Cinemes Girona i selecció a la plataforma CaixaForum+ (visionat gratuït amb registre i subtítols en català/portuguès).
- La pel·lícula ha rebut el Premi del Jurat al Socially Relevant Film Festival (Nova York), destacant la seva rellevància social en la democratització de l’accés a l’art.
Temes principals tractats
1) Un documental que juga com una aventura
- To sorprenent i juganer: complicitat entre l’arquitecte (Winy Maas) i el director del museu (Sjarel Ex), retratats com a “dos nens” que s’atreveixen amb una idea gegantina.
- Rebutja el tòpic d’“arquitectura = avorriment”: ritme viu, humor subtil i crèdits cantats que ja marquen l’originalitat musical i narrativa.
"No dejar que nadie se duerma"
2) Metodologia: sense guió, amb muntatge- brúixola
- Sense guió previ: punt de partida clar i obert a la sorpresa, deixant que la realitat dicti el relat.
- Muntatge com a «trencaclosques sense tapa»: dosificar, col·locar cada escena on toca i saber descartar plans que “no transmeten”.
"Sé que solo puede encajar de una manera… pero ¿cuál es?"
3) Dues èpoques en diàleg: 1930s ↔ 2020s
- Integració d’arxiu en B/N (1930–35) de la construcció del museu i material actual del dipòsit reflectant (2023), amb muntatges alterns memorables (vidres, cobertes, inauguracions).
- Dues parelles paral·leles: director + arquitecte (ahir i avui), i dos edificis “com guants” que protegeixen la col·lecció.
4) Música i espai sonor
- Partitura de Paul M. van Brugge: dels crèdits cantats a la seqüència d’“embalatge curós” amb una atmosfera hipnòtica, quasi fluxus.
- So i eco del dipòsit buit que modelen converses espontànies entre director i arquitecte.
5) Estil visual i narrativa
- Evita el talking head: informació a través d’accions, converses naturals i posada en escena; imatges-reflex del revestiment mirall i moments fugaços (patinadora, dansa de reflexos) que suggereixen més que no pas expliquen.
- Autocrítica honesta: l’arquitecte assenyala un volum tècnic al terrat que “no queda bé”.
6) Obres i referents
- Col·lecció de primer nivell (Kandinsky, Magritte, Warhol, Dalí, Miró, Mondrian, Bacon, Durero, Piranesi…).
- “Running gag” amb l’obra de Maurizio Cattelan (el forat al terra i el seu doble al dipòsit), i instal·lació lumínica de Pipilotti Rist (liri/“ovari” gegant que projecta imatges).
- Piranesi com a eco visual: escales impossibles reimaginades; una pilota que cau pel nucli d’escales culmina en un gest lúdic a l’exterior.
Moments destacats del podcast
- Crèdits cantats en neerlandès on els noms de l’equip esdevenen música.
- Descripció del dipòsit: cilindre mirallat, bosc al terrat, accés públic a magatzems i tallers.
- Debat sobre difusió: sense “gran nom-ganxo”, la pel·lícula creix per boca-orella i sorprèn especialment públic jove.
- Pont amb This Is Me (Yo soy así) i la Bodega Bohemia (1999–2000), reivindicant la memòria cultural de Barcelona.
Oscar Wilde: "És a través de l’art —i només a través seu— que podem assolir la perfecció; a través de l’art —i només a través seu— que podem protegir-nos dels sòrdids perills de l’existència real."
Per què veure-la
- Perquè transforma un “documental d’arquitectura” en cinema d’aventures i sinfonia visual.
- Per la seva integració modèlica d’arxiu i present, i un muntatge que captura coincidències feliços com a motor narratiu.
- Perquè democratitza l’accés a la col·lecció i els processos museístics: veure com es guarda i es cuida l’art també és art.