Deseos Humanos (Fritz Lang): trens, film noir i Zola; As Bestas de Sorogoyen, Tutankhamon 100 i Olive Kitteridge

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Tens alguna cosa per comentar-nos si has vist cinema? No, la veritat és que no he vist res de cinema, ara tinc setmana d'exàmens i he d'estar concentrat. En tot cas ja saps sempre que a la segona part, una vegada hem dedicat extensivament el temps al clàssic, si alguna setmana tu veus alguna pel·lícula i vols entrar, amb molt de gust perquè és una visió d'un jove que sempre ens interessa. Moltes gràcies per la invitació. Un dia ja em prepararé alguna pel·lícula. Molt bé. Seguint amb els companys, bona tarda Ignasi. Què tal? Bona tarda. Molt bé, benvingut, bona tarda Anastasi. Bona tarda, bona tarda Pep. Bé, doncs haureu sentit soroll d'una màquina de tren. Bé, la pel·lícula d'avui, el clàssic de la setmana, és una pel·lícula que té molt a veure perquè es desenvolupa tota ella, o la part més important, amb trens, amb diferents línies de trens, vagons, la locomotora, és a dir, les estacions, les vies, tot el lloc fins i tot dels engars on hi ha reparacions i tot, són elements que estan al servei del contingut de la pel·lícula. Un contingut dramàtic, perquè és una pel·lícula dramàtica, però que curiosament, fins i tot, crec recordar que he llegit en alguna banda que el productor ja tenia una mena d'obsessió amb les màquines quan entren als túnels, que eren una mica la metàfora d'una penetració, etcètera, una mena una mica calenta, potser. El Jerry Walt. Sí, efectivament. El que té la idea, perquè acaba no sent el productor. Sí, però bé, ell va estar dintre del meu lloc. Sí, sí, no, va, va estar, i tant, i tant que va estar. Bé, sabem que encara no hi ha, el títol és De Seos Humanos, és dels Estats Units, de 1954, i està dirigida per Fritz Lang. El primer que vull dir, bueno, Fritz Lang va néixer a Viena el 5 d'octubre de 1890, i va tindre una primera època en la que va treballar en cinema a Alemanya, fruit d'una col·laboració amb la seva guionista, que després va ser la seva esposa, una dona, per cert, d'una tendència marcadament nacionalsocialista, el qual no estava renyit que fos una molt bona i eficient constructora de diàlegs i guionista, també d'escriptora, i una vegada es va separar un matrimoni l'any 1933, ella es va quedar a Alemanya i fins i tot va dirigir dues o tres pel·lícules. Una persona interessant, en aquest sentit. Tornem a Lang, la primera cosa que vull dir de Lang, jo vaig escollir aquesta pel·lícula, perquè em va semblar interessant agafar dintre de les 22 pel·lícules de l'època americana, una, com n'hi ha moltes altres i fins i tot més bones, d'ell mateix, però que fos paradigmàtica del que és el cinema negre. I aquesta és cine negre amb l'afegit, que no és poca cosa, d'estar basada en una obra, la Beethoven, de 1890, curiosament, l'any que ell ho aneix. Absolutament, sí, sí. A vegades hi ha coincidències curiós. L'any que l'enveix, la novel·la. De Emil Solà. És una novel·la, Emil Solà, ja el coneixeu tots, és un escriptor de l'època que se'n diu naturalista, en la que ja es trencava amb tot el que era el romanticisme i fins i tot una tendència molt realista, i aquí hi havia un canvi dintre que hi ha algunes coses encara hi pot haver algun rampell que sigui de realisme, no? Bé, feta aquesta tria, dir que, per exemple, dintre de la Basta, són uns 40 anys o 45 que va fer cinema l'any, hi ha obres mestres indiscutibles, sobretot de l'època muda, com són els dos, la primera part i la segona part dels nivellungos, tindríem les tres luces, tindríem després la seva col·laboració amb el gabinet del doctor Caligari, que em sembla que al final la va acabar dirigint Robert Vian, una gran pel·lícula en aquell moment, però la tenia que fer ell, però un problema de dades no va poder fer, i després, sobretot, tenim Metròpolis. I aquí hi ha el lío. Metròpolis va agradar molt a Hitler, i Hitler li va dir a Goebbels que parlés amb ell per donar-li la direcció alemanya, que parlés amb l'anc per donar la direcció alemanya, de tot el que era la producció cinematogràfica que, vista des del nacionalsocialisme, era la propaganda, sobretot. I ell, després de tindre una sessió amb Goebbels, li va donar moltes gràcies, perquè Goebbels li va dir que la pel·lícula li havia agradat molt, Metròpolis, i l'endemà va agafar corrents al bitllet i va fer tot el camp. No, no, al mateix dia. O a la tarda. Però hi ha molt de mite amb això, perquè es veu que els bancs s'havien tancat, i necessitava calés per fugir a París, i aleshores va agafar les joies de la Thea Von Harburg, que és la seva dona, i va vendre les joies per tenir calés per marxar. Però, curiosament, se sap, perquè es conserva el passaport d'ell de l'època, se sap que durant l'any 33, és a dir, amb Hitler ja manant, però, evidentment, encara no donant els... Preparant el terreny. va venir diversos cops. És a dir, per acabar... Tenia propietats per acabar de desfer-se'n d'elles i tal. És a dir, que se sap que va entrar... Durant l'any 33, eh? Quan es va acabar el 33, ja no va tornar mai més, mentre Hitler, evidentment, va estar manant. Molt bé. Doncs jo, d'entrada, volia fer aquesta introducció per situar una mica el territori lanc, i també el fet que amb tantes obres mestres, perquè després hi va haver El tigre d'Esnapur, La tomba índia... Sí, que, curiosament, són guions de la seva dona. Bé, guions. Són novel·les. Novel·les, sí. De la seva dona. I ell, el seu retorn, ho fa amb una pel·lícula d'aventures marvellosa, perquè tant El tigre d'Esnapur com La tomba índia són una meravella. Sí. És una delícia. És un parell de pel·lícules impressionants. Completament d'acord, sí. I ho fa inspirat-se amb les novel·les de la seva exdona. Bé, doncs, a partir d'aquí hi ha algú de vosaltres que agafi el rellom per seguir. Sí. Ignasi, Ignasi, jo estic en aquest cas molt ben informat. De fet, tu que has parlat de film noir, el que potser sí que és interessant és remarcar el fet que Fritz Lang es considera un dels pioners del film noir. És a dir, perversitat, de la Mujer del Quadro, la Mujer del Quadro, que són perversitat. Sobornados, que precedeix amb aquesta. Del 53, efectivament. Efectivament, sí. La Casa del Río, tot són pel·lícules que tenen aquest aire. Jo, Deseos Humanos, evidentment que molta producció de Lang té aquest aire noir, però jo tant Deseos Humanos com potser Encuentro en la Noche, que és una pel·lícula del 40 final, Clash by Night, que també té elements, evidentment també té elements noir, jo les veig més com a melodramas. Tenen un punt melodramàtic. Deseos Humanos, potser tràgic, fins i tot, en el cas Deseos Humanos, més que melodrama hi ha gairebé, però en el cas d'Encuentro en la Noche és clarament un melodrama. I a part, és allò que... Jo penso que Fritz Lang, justament quan treballa el melodrama, o si vols tu, aquesta pseudotragèdia que pot ser Deseos Humanos, és més fluix que quan desenvolupa la seva obsessió, que són les conxorxes, els clans, clandestins de delinqüents que treballen per dinamitar la societat des de dins, aquest aspecte del Lang, d'Espione, fins i tot de la seva vessant muda... Això ja li ve de l'època del cinema mud. Efectivament, quan treballa això, aquesta cosa nocturna i a la bossa, jo trobo que és quan és més interessant. El paradigma l'acabes de dir, los sobornados, vull dir que evidentment... però fixa't que... Els propis polítics de la ciutat segueix col·locant el tema de la fem fatal, que és un argument que el solem trobar molt en el cinema noir, eh? Efectivament, sí, és un element de la fem... Home, tu que esmentes les fem fatals, home, es pot dir que gairebé la majoria de les pel·lícules de Fritz Lang, té una... Hi ha una fem fatal. Sí, sí. És a dir, la Joan Benet era una obsessiós. Amb l'home atrapado fa de víctima, però amb la mujer del quadro i perversitat més havien tirat de tot el contrari. També està en Secretos Tras la Puerta, que tampoc és ben bé un noir. En Secretos Tras la Puerta té aquest altra bastant més de conflicte psicològic, que també li agrada tant treballar, no? Però jo estic enamorat directament de la Gerda Maurus que surt d'Espione i a la Mujer en la Luna, que la Mujer en la Luna em sembla una meravella de pel·lícules, muda, no? Vull dir, que fins i tot la NASA es veu que va copiar coses. El conte enrere se l'inventa Fritz Lang amb la Mujer en la Luna. I això que els cuets es baixin, o sigui, es baixin separant a trossos, no? Allò que primer hi ha amb la torre, la torre, la torre, el cuet i les seccions del cuet que es van abandonant. Sí, va perdent càpsules. Això surt a la Mujer en la Luna és una cosa impressionant, molt abans naturalment que l'home arribés a la lluna. És a dir, que de vegades sembla mentida que és com Juli Verna, que de vegades s'inventa coses abans que es produeixin. Lang té unes quantes coses d'aquestes que realment impressionen molt. Metropolisme mateix també és una pel·lícula en el sentit no hi ha res concret que digues això en concret no existia i va, però tota la pel·lícula té un aspecte i hi ha coses que no existeixen encara que són els cotxes no van per l'aire això encara no existeix i espero que trigui molt a em passar. Passarà, passarà, estic benjunt. Espero que no passi mai. I després, no, abans que deu fan fatal la Maria no seria per exemple fan fatal en aquest cas. La Maria creada el personatge de Maria d'allò és un altre món allò, la Maria del Metròpolis jo també estic molt enamorat de la Maria de Metròpolis la Brigitte Helm la Brigitte Helm és un model que sí quasi tant la Gerda Maurus com la Brigitte Helm són autèntiques bellesses tenen un perfil impressionant són dues dones evidentment fortes molt que fan papers de vegades no és ben bé una fent fatal de vegades simplement és una dona que posa que posa nassos a l'assumpte és a dir que s'enfronta al destí que és una altra de les característiques de Fritz Lang vull dir els personatges semblen com predeterminats al desastre el nihilisme de Fritz Lang va pujat de to a més vull dir les últimes pel·lícules americanes la lliure de Mientras la ciudad duerme que deixa el periodisme pel terra que tots són revistes però aquesta dona tan o sigui que no és allò un caràcter fortíssim però que són dones que planten cara per exemple a Solo se vivi una vez la la Sílvia Sidney que té aquesta cara d'angelet i tal però està al costat del Henry Fonda en tot moment a tota hora o sigui fins i tot quan ja es veu empaitat per la per la justícia que acabarà malament la dona no l'abandona la Sílvia és a dir també és es donen les dues coses la fem fatal que la Gloria Graham evidentment per dir-ne una la protagonista d'aquesta pel·lícula la Gloria Graham porta amb ell condueix amb ell li demana pràcticament que faci l'assassinat clar és una manipuladora però efectivament el manipula és un personatge molt més potent i mira que jo potser jo acabo preferint el propi Fritz Lamb va confessar que ell també la pel·lícula acaba preferint la pel·lícula del genre Renoir ell ho va dir la bèstia humana del Renoir jo he vist l'estrès he vist l'estrès l'alemanya la muda també no l'Argentina l'Argentina que és del 57 exacte va viure a l'Argentina la del Renoir la del Renoir m'ha agradat molt doncs hi ha 4 versions m'ha agradat molt hi ha una muda a l'Alemanya sí del 26 Die Veste in Mansion el 1920 o 20 la bèstia dins l'home dins l'home traduït dins l'home sí senyor la Glòria Graham és tinc el dimoni dins veu que diria el de jo prefereixo la del Renoir però evidentment la Glòria Graham es menja la Simone la Simone Simone Simone que és la la mujer pantera del del turner Black people Cat people Cat people Cat people però curiosament o sigui prefereixo la del Renoir prefereixo el personatge tal com està dibuixat amb la pel·lícula de Fritz Lang perquè la la Graham li dona una dimensió ambigua o sigui és tan fent fatal és tan manipuladora com al mateix temps víctima o sigui ella es veu arrossegada probablement per un món d'homes no s'explica com la Simone Simone que està clar que l'han violada quan era adolescent aquí queda en dubte aquí no s'explica evidentment s'ha anat al llit amb l'Owens amb el que assassinen evidentment s'ha anat al llit està claríssim ja ho confesso al final de la pel·lícula però no se sap ben bé per què té aquest doble joc de fer-se la víctima i al mateix temps s'ha casat evidentment amb el Blackley el seu marit s'ha casat per necessitat per pura necessitat i desesperació diners seguretat asseguretat manteniment sostre menjar menjar però realment al mateix moment és una persona carregada d'anels carregada cerca la felicitat i pensa que amb el Glenn Ford amb el Jeff Warren ho aconseguirà i per tant per això manipula el Warren i quan el Warren no li funciona que no s'ha acabat d'atrevir a cometre el que li demana el que faci el que vol és que mati el seu marit aleshores ja no em serveixes amb la versió del Renoir amb la versió del Renoir la càrrega eròtica dels amants és més potent que amb la de Lang per això perquè la Simone Simone té una càrrega i el Renoir que no era poca cosa li comença a tensar la càmera i li treu uns primers plans la Simone Simone dona aquesta personalitat de dona fràgil que la Graham no ho dona no i aparentment innocent quan de fet és més perversa efectivament efectivament manipula el gengabent com li dona de quina manera de quina manera l'interessant de la pel·lícula d'Andre Noir que jo penso que Fritz Lang per això perd gas o sigui acaba perdent gas és que clar Glenn Ford és el bo de la pel·lícula Glenn Ford és el paper que fa el gengabent el gengabent com tu has dit pel naturalisme està marcat per una de gènere això que creia el Zola que avui dia no s'ho creu ni Déu vull dir que pel fet que el teu pare sigui alcohòlic no vull dir que els teus gens ja estiguin deteriorats i hagis d'anar o de l'avi no necessàriament evidentment això no va no va absolutament enlloc però el dolent aquí és el marit el marit és el que esborratxo el que perd el que perd el nord precisament aquesta neteja que fa Lang d'aquests conceptes anacrònics juga a favor de la pel·lícula ara hi ha una cosa que coincideixo amb tu que juga des del meu punt de vista en contra i és que probablement estava feta en un moment 1954 en què la censura via productors era molt forta als Estats Units i llavors el Glen Ford és un bon noi que ve de la guerra de Corea i la seva aspiració és una bona noia una caseta cuidar les gallines i ja està que ja et diràs agafa-lo de la guerra de Corea perquè clar pel·lícules del 54 de la guerra de Corea ja s'acaba el 53 va de conya i oi i les condecoraciones diu ja no en quedaven però els vaig poder posar jo el que volia dir amb tot el meu argument previ i amb això acabo és que la pel·lícula d'en Renoir segueix més la línia d'en Zola i per tant compta perquè és molt pervers el Jenga Ben quan fa l'amor quan s'excita sexualment és quan té la necessitat de matar perquè el cervell té alguna tara produïda per l'alcohol o el que sigui i quan cometa els disbarats o quan té l'impuls que ell mateix el frena perquè el personatge evidentment lluita contra la seva té una pulsió d'assassinar a la dona amb la qual està fent l'amor compte que això és molt bèstia i clar el Cody Hines evidentment amb la pel·lícula de cap de les maneres a la pel·lícula argentina que no s'aguanta de cap manera no saben com resoldre això i és curiós que tu l'estàs veient i dius bueno però si m'has dit si m'has dit al començar la pel·lícula que aquest home quan està vessant una dona li canvia la seva naturalesa i el seu desig i el que vol és estrangular-la com és que quan coneix amb ella l'està vessant i no passa res i tu com a espectador estàs esperant bueno però que no li ve ara no i llavors deu ser l'amor no no perquè la pel·lícula argentina la desconec sé que existeix però no l'he vista segueix les porcions de Zola de Zola de Zola totalment també segueix el naturalisme li diu la bèstia humana de fet la pel·lícula és la bèstia humana o sigui allí el tio igual tots els seus ancestres han sigut alcohòlics i llavors la combinació entre alcoholisme i després a veure ell té una pulsió forta sexual en el moment en què està en contacte amb una dona interessant molt interessant jo em queda no l'anecdotari ja em va bé avui una mica que heu fet això perquè jo tota aquesta sapiència acumulada no la tinc i abans no la tinc perquè bueno he mogut amb uns altres cercles i no l'he vist tant llavors vaig informar molt més i em sembla collonut el paper que heu fet ara que m'ha donat més o menys ho sabia però esclar vosaltres ho teniu a dintre jo faig això que ho digueu vosaltres no jo faré una mica no massa llarg un petit anecdotari és més anecdòtic tot el que diré jo primer em va semblar curiós que l'any de publicació de la novel·la de Zola que fos el 1890 és l'any de naixement del Fritz Lang és una casualitat sí curiosa i bé aquestes curiositats em fan certa gràcia dir també que la vida de Zola i del propi Fritz Lang es solapen 12 anys és a dir un mor i l'altre ja ha viscut 12 anys en aquest cas o sigui que això aquests encadenats vitals a mi em fan gràcia també perquè la gent Zola potser el situaríem molt més abans i Zola total finalment és a finals del segle 19 és finisecular és finisecular per tant tampoc però bueno aquestes coses a mi em fan certa gràcia també em fa gràcia també que la pel·lícula comenci amb aquestes imatges de tren magnífiques que tu ja deies abans bàsicament en un principi de cabina però també anem sortint fora les vies el típic plano aquest tan bonic però en aquest cas són diferents tenen més gràcia de les vies que es creuen és tot més és maco i després ensenya aquest altre món que mai veiem del que és un tren que és el que deies tu els engars on els netegen és a dir l'arribada de Glenfort amb el tren fins a l'estació d'Estí és una arribada magnífica perquè està quasi és un documental sobre el tren m'has recordat documentals de l'època del free cinema anglès és a dir ostres realment aquella immensa locomotora agafada amb contra contra picada per semblar encara més gran és una mica estat Amèriques en aquell moment Amèriques és la locomotora una mica i el poder i si abans deies el símil del túnel també una mica és això la locomotora és el símil del túnel la locomotora és el que tots sabem que és és a dir que de l'una manera el cinema la veritat és que l'ha utilitzat moltes vegades molt és una imatge d'aquesta metàfora una metàfora una metàfora recorrent aquesta primera escena dura 3 minuts i 9 segons és a dir que ens estem durant 3 minuts i 9 segons aguantant una situació de tren que després al final de la pel·lícula és simètrica també cap en tren però són 40 segons ja la pel·lícula es resol molt més ràpid el tema del tren no, no, tranquil tira, tira realment el Fritz Lang jo crec que admirava tant la pel·lícula d'en Renoir que és que de fet no és o sigui la pel·lícula de Renoir també comença amb el mateix amb el tren avançant passant per túnels vies vinga vies que alguns han volgut veure amb les vies un signe una metàfora de la predestinació dels personatges en el cas de Renoir que lògic perquè evidentment s'acaba suïcidat i no acaba no suporta el disbarat que ha fet mentre que en el cas d'en Glenn Ford de la pel·lícula és un sapient relatiu perquè també podria parlar del sapient però el del Django Ben és a la europea exacte tremendista en aquell moment més predeterminat ara que dius això europea precisament em fa pensar en una cosa que veient la pel·lícula ara he pensat molts directors europeus que han viatjat als Estats Units tant de l'antigó com a la modernitat inclús se'ls diu que tenen una visió d'Estats Units que sempre es detecta aquest punt de vista una mica que hi ha una distància hi ha un distanciament entre el que veuen i el que que mai és el mateix una pel·lícula americana que una pel·lícula del Wenders per exemple que en fa una pel·lícula americana hi ha un cert distanciament en aquest cas no és a dir per mi Fritz Lang està absolutament incrustat dintre del que és el cinema americà parlàvem abans tu i jo i em donaves Pep un argument era un home molt cosmopolita Fritz Lang abans d'arribar als Estats Units sembla ser que havia anat per mig món no venia de la Viena natal i es va incrustar de cop al mig d'allò no sinó que va viure tot un llarg parèntesis de formació també va semblar hi ha una inicia de la pel·lícula que més produeix dintre la cabina que m'ha portat el record d'una altra pel·lícula que vam analitzar fa un temps en què jo deia que al principi de la pel·lícula semblava que els personatges que fos sec un dels personatges perquè pràcticament no es miraven entre si en aquesta hi ha una cosa molt curiosa que encara no me l'he explicada es comuniquen entre si el Ford amb el seu ajudant el segon que condueix el seu que no recorda com es diu és el pare l'Edgar Buchanan l'Alex Simmons es comuniquen per xiulets és a dir no arriben a parlar i signes i signes i em pregunto per què se suposa que el soroll de la locomotora però la mescla final el soroll de la locomotora no és tan fort com perquè no poguessin parlar i el curiós és que per mantenir aquesta intriga per mi m'ha intrigat fins que molt rato després no han baixat del tren no arriben al bar no sé on arriben primer no al bar no primer van a l'engar allà comencen a parlar i dic ostres aquest tio realment hi sent sí però això també està en la pel·lícula d'en Renouane sí també hi és és a dir entre ells entre ells dos es comuniquen es comuniquen amb signes s'estan comunicant amb signes i no es parlen ni el gelgament amb el seu company en absolut no s'ha d'interessar perquè sobretot no hi ha tant soroll el que passa és que en totes dues escenes el que sí que l'espectador percep és el grau de companyerisme que hi ha entre ells dos sí sí el grau de companyerisme vine a dormir a casa i tant hi ha una cosa que és una xorrada però no sé si s'hi vau fixar hi ha un fallo de ràcord al començament impressionant això és el meu i és que el Broderick el Broderick Granford la primera vegada que surt se'n va a veure el cap que és quan l'acomiaden i porta la corbata i la corbata fa un pam i en el mateix dia quan torna a casa la corbata li arriba a baix a la cintura és una corbata molt més llarga sí són ràcords de vestuari en aquest cas són ràcords de vestuari no m'hi fixo mai en aquestes coses curioses no llavors una altra cosa que sí deies abans del tema del sexe que potser en la pel·lícula de Renoir tenia un tractament diferent i el tenia en aquest cas no no té un gran no s'hi recrea molt però hi ha detallets hi ha el petó que dona la primera vegada que arriba a casa del precisament del Buchanan de l'Alex Simmons el seu ajudant arriba el Glenford a la casa d'ell i la filla evidentment que està tan enamorada tota la vida es detecta la Ellen la Ellen està tornada del Jeff que és el Glenford es fan un petó dius podeu veure Sara i es dona un petó bueno en anglès perquè jo l'he vist en anglès però no me'n recordo exactament què li diu i li dona dos petons dos petons amb una proximitat a la boca molt gran molt bèstia molt bèstia és un detall que dius jo també em vaig fixar en aquest detall dius Renoi per ser una cosa discreteta perquè primer demana permís puc donar-li un petó i després quan li dona el petó realment jo diria que entre ells dos com a actors ja no dic representant els seus papers sinó com a actors hi va haver un moment de dubte i probablement això li va agradar pot ser hi ha un moment de dubte i probablement això li va agradar amb el Lang això a vegades se'ns ha passat el moment de no saber què fer i acabes posant-lo al mig el petó el que sí que m'interessa perquè això encuentro en la noche i amb la Barbara Standwich i el i evidentment el personatge d'Ellen de Seus Humanos hi ha una cosa que m'interessa que és la moralina la Ellen passa a ser i al final se sobreentén que el Glen Ford es casarà amb la Ellen precisament amb la Ellen abandona abandona bueno la fem fatal se la carreguen però la bona noia la bona noia sí sí sí l'assassinen però bueno i aleshores en el cas de la Barbara Standwich que també és una dona molt rebel i que no no accepta el matrimoni amb comoditat per tot el que li està obligat la dona està obligada a fer en el matrimoni a nivell de cuidar els fills la casa i tot això però és curiós quan al final està a punt enteniment del Fritz Lang i dels guionistes evident de fer el disbarat de marxar amb el Robert Ryan que és un penjat acabat al final resulta que una dona que durant tota la pel·lícula més aviat s'ha casat una mica per desesperació també però que no és que sigui infeliç amb el seu marit el que passa és que tampoc és que la posi per entendre és un bon home és un bon home i té una filla amb ell però evidentment està a punt de fugir amb el Robert Ryan al final el que se'n diu en castellà sentar cabefa allò que diu no jo vaig aquí me'n vaig al el el el el el el i per aquí no haig d'anar i aleshores el cas de de seus humanos el Glenford com que és el bon nano de la pel·lícula és el el bo finalment com que no ha comès l'assassinat que que la feb fatal de la Graham li està la Vicky no que li està dient que mati el el el el el el el exacte doncs el el el el el personatge eh eh eh eh sembla que queda ambigua no perquè ja dic maten a la Graham però ell no ho sap no ell es veu que continua amb el seu company el seu company li dona un copet com volguem dir tu t'has de caçar amb la amb la amb la meva filla sí per tant per tant el Glen Ford sembla que a punt com està de fer el disbarat i quedar-se amb la Gloria Graham i fugir junts fa exactament el mateix que la Barbara Stangwitz a Encuentro en la noche és a dir es porta bé al final es porta bé el bon camí el recte camí una altra cosa bueno pots imaginar la moral del moment la moral del moment i que Fritz Lang cau quan després cada vegada va fent cinema més més negre no perquè en fi mentre la ciutat duerme és és devastadora que hi ha benvinguda vull dir és una cosa salvatge no això amb independència que està clar que aquest matrimoni entre el Glen Ford i la Ellen no entre el Jeff Warren i la Ellen tampoc la Ellen es passa tota la pel·lícula que sembla la Verge Maria la Verge Maria és a dir que jo estic enamorat de tu i enamorada i eh la Ellen és totalment entregada enamorada té una admiració per ell una admiració caça't amb mi el bon camí és que li diu home però què fas amb la Graham si en tens aquí davant és que quan quina garantia hi ha que aquest matrimoni en el context aquest ferroviari de de treballadors purs i durs no acabi evidentment ni en cap altre ni en cap altre i qui garantia que la Ellen acabi amb un altre home ja posaríem en dubte tot el tema d'entrada d'entrada ella té el paper de esposa sumisa avant la letra exactament molt sumisa deixem-me dir dos tonteries d'aquestes que a mi em fan gràcia és simplement que em fan gràcia fantàstic si les deves tonteries ens encanta a mi hi ha el músic d'aquesta pel·lícula no ho direu mai com es diu no ho dieu vosaltres no us atalenteu es diu Daniel Amphiteatrov és a dir és un rus que es diu Amphiteatrov que realment sembla un nom de broma però no ho és és una música amb una gran carrera musical de compositor de director d'orquestra ha creat no sabem bandes sonores sinó música realment de la clàssica i té una pel·lícula que per mi em va meravellant el seu dia que no és el que estem parlant avui però la deixo així en plan anecdòtic potser un dia me la remiro i veig si val la pena aconsellar-la és una sèrie B total que és Cuando ruge la marabunta Cuando ruge la marabunta és una pel·lícula feta per aquest mateix músic Major Dandy Major Dandy Salomé carta una desconeguda en un lugar del sol Los sobornados mirado eh té una filmografia a l'amphiteatro a l'amphiteatro té una filmografia i ja que parles de la música potser hauríem de parlar de la fotografia del Bernard Gaffrey molt bona aquest home ha fet coses magnífiques l'Hombre del Cataracte que és un film blanc i negre molt bé amb quina és espectacular com aquest i aquí a l'Eternidad del Cineman que és una altra pel·lícula amb blanc i negre absolutament Borean Clyde també és d'ell però diguem-ne que en Bernard Gaffrey serveix per fer una reflexió sobre la posada en escena de Fritz Lang les pel·lícules americanes de Fritz Lang tenen aquesta cosa tan meravellosa que a mi m'encanta del cinema dels anys 50 americà que és aquesta netedat aquesta pulcritut aquesta pulcritut que dèiem abans de posar en escena és una de les coses que m'encanta m'encanta això dels anys 50 perquè després es va perdent però l'ús es domina l'espai els objectes tot en el seu lloc per això em sorprenc que el Lang passi per ser un dels pares de l'expressionisme de l'expressionisme perquè precisament aquestes pel·lícules americanes són l'antítesi de l'expressionisme ell una gava no es considerava expressionista però se li diu però això mira això que es tret ara tu el mestre de les cerebres ho estàvem comentant amb l'Anastasi ho estàvem comentant abans i és que realment ell era un com a director era molt exigent tan exigent que hi ha declaracions de 5 o 6 grans actors dien que era insuportable que era un Hitler darrere la càmera sí estàvem amb el de sempre però és que era exigent senzillament ara us diré una cosa que us farà riure perquè és que em costa a mi l'he exigida però em costa de creure que es veu que fins i tot a Fritzland li havia passat pel cap fer que el Peter Lorre li fes el paper del Glenn Ford imagina't amb el físic que té el Peter Lorre la cosa diguem-ne còmica ve a continuació li diu li ofereix el paper del Warren del Jeff Warren li ofereix el Peter Lorre que a mi em costa la tira imaginar-me per tal com la pel·lícula va jo tampoc el veig torturat ho és torturadet ho és el Peter Lorre li va va fotre un vot pràcticament mai de la vida és a dir el Peter Lorre no volia saber res del Fritz Lang perquè la seva experiència amb Emma el vampir de Dusseldorf una altra obra mestra indiscutible però precisament per aquest aspecte Pep que tu deies que era un dictador el Fritz Lang es veu que tenia un caràcter de mil dimonis que no hi havia qui l'aguanté avui dia en els rodatges dir que no el diem potser no ho han dit prou que Brody Crawford en aquesta pel·lícula està impressionantment per mi jo crec que aquesta no ha de demostrar res aquesta és una gran diferència amb la pel·lícula de Renoir que el personatge de Renoir que fa l'equivalent al de Broderick Granford és un personatge un actor absolutament pla molt més pla totalment molt més pla i aquí Broderick és que té una categoria una força diguem-ne en la pel·lícula de Renoir el personatge a fora evidentment és engegament i tant més que la Simone però en el cas de la pel·lícula de Renoir els personatges forts són la Graham no hi ha dubte de cap tipus i el Broderick escolteu una cosa no s'ho perdeu a la versió argentina a la pel·lícula argentina el personatge important de la pel·lícula no és cap de tots els que hem anomenat és un que s'inventa el director que el converteix un tio que li va bé que comença una mica així com bueno aquí hi té que veure un inspector de policia i s'acaba convertint en el centre en el centre de la pel·lícula flipant sí és flipant absolutament a vegades hi ha n'hiverns que millor no fer-los bueno molt bé què us sembla voleu rematar amb alguna cosa o passem a comentar varietats aneu primer en res pels estrenes jo a les estrenes no hi havia res però sí que parlaré d'una sèrie que m'ha interessat una miqueta jo l'únic que volia dir com a rebat final de Seus Humanos és que inicialment la Barbara Stangwitz el Robert Ryan i el Paul Douglas que són els actors principals d'Encuentro en la noche anaven a fer també aquesta pel·lícula és a dir van ser els originals després quan això es va anar a Norris per diversos motius la Rita Hayward sí l'hi van dir era amb la Rita Hayward que el Peter Lor havia d'actuar imagina't però resulta que es va caçar amb un cantant un tal Dick Haymes que no volia que treballés i no li va deixar fer la pel·lícula sinó potser en comptes de la Graham la Gloria Graham hagués estat el el que passa és que jo crec que va pesar molt també el gran èxit de públic que va tindre els sobornadors i llavors va dir anem a repetir la química que hi ha entre aquests dos sí però no era la primera opció de Fritz Lam perquè es veu que la Gloria Graham feia una mica com la Mary Bodrow arribava tard era erràtica no aguantava el personatge no sempre aguantava el to segons l'escena tenia un to diferent el Fritz Lam l'havia d'aturar li havia de recordar-li no has de fer això d'aquesta manera i alguns crítics malèvols diuen que potser per això el personatge de la Graham de seus humanos estarà en vivo que és fent fatal i víctima el mateix que veu que també se la veu fràgil és una fent fatal perquè és fràgil manipula però al mateix temps és víctima perquè té un destí terrible a sobre també aquest problema del to que la Gloria Graham no era ni de bon tros la primera opció perquè va patir molt mentre estava fent los sobornados el Fritz Lam va patir molt i es veu que no era ni de bon tros la primera opció l'Olivia de Haliband i la Jennifer Jones fins i tot es va parlar perquè i una altra anècdota i tallo s'havia de rodar en Cinemascope la pel·lícula la primera pel·lícula en Cinemascope de la Colúmbia que és la productora que finalment es va encarregar del tema evidentment tots sabem que no s'ha fet en Cinemascope i li va molt bé aquesta cosa més trencadeta escolteu si la podeu recuperar està sí és molt visible es pot veure sí i val la pena passareu un parell d'horetes bones molt bé llavors teniu pel·lícules jo la sèrie la puc liquidar molt ràpid però comenceu en trucar pel cinema i anem per molt de natural Ignasi Sí Asbestes Asbestes a més Asbestes és una pel·lícula que no te la pots carregar de cap manera és una pel·lícula del Rodrigo Sorgoyen que té un parell de pel·lícules que a mi francament m'agraden encara que tenen un punt manipulador una és el Reino que evidentment et fa una anàlisi de la podridura de la política de l'estat espanyol absolutament impecable però no és compromesa exacte és una pel·lícula a veure tots sabem que hi ha corrupció i podridura i que les coses no són netes no? bé que es vegi los sobornados del Fritz Lam per tenir-ho clar però és una pel·lícula un pèl manipulador però bueno com és pel·lícula l'estructura de la pel·lícula el ritme el que és la dimensió dels personatges tot això està bueno diguem-ne que acceptablement aconseguit i després que Dios no es perdone que és un noir a l'espanyol a mi m'agrada molt que potser està millor que el Reino fins i tot m'atreviria a dir jo et diria una cosa per mi Soragoyen és un dels talents dels directors espanyols actuals amb més talent però exceptuant aquesta pel·lícula que Dios no es perdone a les altres i faig un altre exceptu un altre que és el primer capítol d'aquesta sèrie sí el que hem vist ara recentment la del company de la cuesta d'Ignasi la cuesta sí és un és un virus no és un virus en aquest cas és una explosió és una ara no me'n recordo el direm el direm d'aquí una estona el direm vaig pensant aquesta per mi és molt rodona molt rodona però amb el Reino tinc el problema de manca de compromís jo tinc els meus dubtes és una pel·lícula que se'n surt però evidentment tinc dubtes i amb Asbestes estic d'acord que Asbestes és massa llarga és una pel·lícula no no és que ara vaja amb això és una pel·lícula que per mi té dos parts una part entre notable i bona que és la primera part i a partir de la mort i si fem spoiler ho sento no diem qui és i ja està la mort del personatge la mort del personatge masculí la pel·lícula entra en una fase en què cau el guió el guió cau entra en fase rem sí efectivament dius però fins i tot la transició el comportament de la dona del personatge no se't ve hasta el gos hasta el gos que surt et sembla inútil diu bueno per què treure que cosa aquí si no per res quan ve la filla de França la filla ve per emportar-se la mare perquè diu tu què has de fer aquí enmig d'aquests de aquests tios amb aquest ambient i tal i al cap de 15 dies es reconverteix en una bleda en fi de tota manera hi ha una escena d'elles dues de mare i filla com tu dius la filla intentant dur-se la mare a París amb uns diàlegs bastant interessants o sigui allò de xoc de generacions sí però que demostra que la mare té una actitud molt més tolerant que no la filla que està adoptant actituds tiràniques allò de dir tu has de fer el que jo dic a la seva mare però ella fa un canvi i llavors no és conseqüent amb el que havia dit 10 minuts abans dintre de la pel·lícula després s'acaba espatllant però la sèrie que dèiem Apagón Apagón Apagón l'amic Google m'ho ha recordat em van parlar l'altre dia de la sèrie és veritat tota la sèrie és bona però jo diria i mira que hi ha amics com l'Isa Campo i l'Isaac i la Cuesta que cada un d'ells dirigeix un capítol per mi el millor de tots és el del Soragoyen prenguin els nostres uïdors i de passada nosaltres i això lliga amb allò que dic que per mi el Soragoyen és un tio d'unes qualitats extraordinàries per exemple la madre parteix de la pel·lícula de Soragoyen la madre parteix d'un curtmetratge meravellós amb la Marta Niani que és meravellós per mi millor en canvi quan fa la pel·lícula pleguem perquè es tira es tira una història que no es tira la història i es perd estic d'acord lo maco del curtmetratge és deixar-lo ningú l'ha vist si no l'ha vist ningú no passa res deixar-lo en un punt en què no acaba de resoldre mentre que la pel·lícula intenta resoldre allò i molt més i s'equivoca el curt és duríssim el curt és duríssim atros el més dur que jo he vist en cinema en quant a pensar que tu poguessis estar en aquella situació aquí està certament aquest és la força aquest curt que val la pena veure no sé si es pot rescatar massa aquest curt però jo imagino que sí en fi pel·lícules que s'aproximen al que és la realitat sí l'atrocitat és el que com es pot veure a diari és el que domina bé aleshores jo el que vull dir és que les vestes el que més m'interessa ja hem parlat de l'estructura una mica i de com se li va de mare la pel·lícula es fa llarga però el que és interessant de la pel·lícula és el conúndrum el de la pel·lícula o sigui el dilema la pel·lícula planteja un dilema que és el fet que uns francesos van a un poble de Galícia on volen refer la seva vida que estan farts ell representa que ha estat professor d'universitat és un home amb una certa formació però que es dedica a conrear el camp i se'n surt en els mercats i tal i a més a més ell i la seva dona refen cases que estan enderrocades per intentar repoblar la Galícia per un cantó aquesta gent aquests que són de fora no perdem el detall perquè clar són francesos aquest detall altruistes és a dir que són altruistes i que volen tornar a la natura i aquesta cosa tan idíl·lica i tan maca el bonisme però clar quan estan vivint en una comunitat en què hi ha una indústria que vol posar eòlica volen posar un parc eòlic d'aquests per tant comprar les terres per poder posar els parcs eòlics i els gallecs del lloc estan fins al soloren la pela cosa que no han tingut mai exacte o sigui estan fins al cap damunt d'una com diuen realment d'una existència de merda i que clar i aleshores resulta que com que ells amb la seva visió ecològica no vota a favor de posar el parc eòlic evidentment això fot fot els altres els altres passen de consideracions ecològiques i l'únic que veuen és que per fi tindran diners i podran fins i tot marxar del lloc i viure amb decència amb unes aspiracions perdó unes aspiracions que no pensis que siguin gaire grans perquè hi ha un moment en què s'interpellen comprar un taxi em sembla el que diu comprar un taxi i tindre un pis cert ja però és que és un conundrum la paraula anglesa m'encanta és un dilema extraordinari què passa que evidentment apareix la violència apareix perros de paja apareix perros de paja efectivament molt ben ho observat abans amb el dilema estàvem al carras el carras era el dilema de la instal·lació i si comencem per l'inici asbestes ràpades asbestes estaríem a Oque Arde Oque Arde recorda molt el tema aleshores aquest conundrum el que és el conflicte que planteja la pel·lícula és el que m'encanta perquè qui té raó evidentment la raó l'acaba tenint uns perquè els altres actuen de manera poc ètica però molt poc ètica atros cruel però el conundrum continua sent a veure aquí com solucionem aquest pastís tots tenen raó què té el problema tots tenen raó d'entrada la pel·lícula s'encarrega d'anar condicionant-te pel que va passant però d'entrada tots tenen raó i probablement tots tenen culpa però passa com amb el rei no la pel·lícula es queda en el terreny dels actors o sigui no actors en el sentit actoral sinó en el terreny dels personatges i no miren més enllà què hi ha darrere els partits l'estructura d'estat i és València finalment no és l'estat espanyol tot i que d'alguna manera ja se ve de gent que és l'estat espanyol però bàsicament ho centra molt la València i la corrupció dintre del regne de València bueno dintre de València on? el d'allò el reino ah el reino sí el reino jo estava a esbestes a Galícia i ara em surts a València no no el que diu ell el reino el reino el reino sí és València sí sí tens el vol el reino de València és València és València és València molt bé bé hi ha una altra pel·lícula que bueno és un documental que hem vist els grans també és un documental d'art d'aquests que només es poden veure a dues o tres cines perquè té una distribució una mica escassa que és commemoratiu del 100 aniversari del descobriment de la tomba de Tutankhamon efectivament va ser el novembre del 1922 que el Howard Carter la va descobrir bueno el dia 4 passava un nen portant aigua exacte amb els que estaven treballant allà i van sopegar i a partir d'entrop allò es va enfonsar una mica el terreny va donar pas a unes escales i el dia 26 va ser quan van treure un tocho de la paret efectivament sí sí i el com es deia el Howard Carter el Howard Carter li va dir amb el no el Lord Carnarvon li pregunta què veus Lord Carnarvon l'Hor Carnarvon és el que li pagava perquè veu també un veu coses meravilloses exacte i bueno nada menys que el tresor de Tutankhamon compòs per unes 20.000 peces jo recordo haver vist no sé si us en recordeu el 2009 també hi havia una exposició itinerant de 5.000 peces reproduccions o sigui però eren unes reproduccions o sigui ho van fer les dreçanes de Barcelona sí sí hi vaig ser eren unes reproduccions que eren per tombar tot el que és la cambra la cambra sepulcral dins la qual hi ha una altra cambra dins la qual hi ha una altra cambra eren tres tres cambres i i després cinc sarcòfags cinc sarcòfags abans no arribes a la mòmia propiament dit estaven allà reproduïdes fil per randa era una cosa que tombava va deixar pressionat això sí aleshores esclar el documental el que celebra a banda del centenari efectivament reconstrueix la treballa amb la seva primera part és van decidir des del museu del Cairo de fer la darrera exposició no no començava a Los Angeles i la intenció cinc anys exacte era estar un tour un tour per tot el món però en aquesta ocasió amb les autèntiques en aquesta ocasió les peces autèntiques que està bé és molt bo perquè quan les estan embolicant hi ha un moment en què parla una de una directora de la companyia d'assegurances i això i diu bueno i qui pot assegurar una peça única en tot el món de per vida diu ningú llavors el que vam optar és per agafar i dir li posem mil milions de dòlars i van fer l'assegurança per mil milions de dòlars sí sí simbòlic bueno l'Ernest Topagano que jo ha fet altres coses de documentals d'art però jo en franquesa no he vist cap jo tampoc no el coneixia esclar jo personalment crec que el documental és poca cosa és a dir poca cosa en el sentit que es dividés en dues parts una part evidentment és la commemoració de la troballa de la toma de Tutankamon a la vall dels Reis i de l'altra doncs tot el que és el procés de la preparació de embalar des del que això ho fan des del nou museu del Caida que ho fan a Guisa el nou museu es veu que és espectacular i aleshores els restauradors i tots els conservadors i tota la gent que treballa amb aquestes coses amb entrevistes i tal que no nego que és una part important però clar també surt el de la maledicció del faró fan la cunyeta que pel·lícules com la mòmia amb el Boris Carlot tractaven del tema de la maledicció és que s'ha de dir perquè si fas un repàs a la història s'ha de dir però no no li donen veracitat ni contingut evidentment surt l'omnisent Sahih Hawass que és l'arqueòleg aquest que quan es parla d'Egipte si no surt ell sembla que s'hagi d'ensorrar el món aquest és un mafí l'han convertit finalment en ministre sí sí el ministre evidentment aquest home ha de sortir encara que sigui per dir dues bajanades però ha de sortir jo la veritat les fotografies molt bones sí és que en tot el procés hi ha una filmació Sandro Benini que és l'únic que tenia permís per fer la hi ha una filmació privilegiada des d'una distància i amb una qualitat d'imatge extraordinària no sé si són quatre o vuit cas és és impressionant hi ha moments en què visualment el que es veu realment és impressionant ara i li dóna molta importància per exemple els dos vigilants de la porta d'entrada a la capra realment són impactants ara la meva valoració esclar visualment té moments molt agraïts és un producte entretingut però saps allò que quan s'acaba perquè dura uns 75 minuts és un documental relativament curt la sensació és que he anat de floreta en floreta amb uns quants temes i és allò que dius en el fons és poca a nivell d'argumental poca cosa potser perquè suposa que ja la gent té molta informació jo diré una cosa no tinc o sigui tinc un interès amb Egipte i tinc llibres sobre Egipte i tal però no em considero un especialista en el tema llavors des d'aquest punt de vista d'interessat per un tema però sense ser especialista trobo trobo que és un reportatge equànim equilibrat que no és fantajós o sigui no va a fer floritures i tal i sobretot el trobo molt didàctic és a dir jo crec que és d'aquells que amb això sí que estaria d'acord amb tu és més per per fer perquè tu facis preguntes i vagis a la recerca de més coses sobretot en Camun i sobre la dinàstia darrere dels faraons la tretzena em sembla que és que no si ja saps que et vagi confirmant no t'ampliï coses la de Kenaton efectivament el pare la catorce en sembla que la catorce s'ha regulat però bé és igual jo destacaria la veu de l'Igipot que extraordinària que realment modula com li dóna la santa gada és el comentarista això ho he llegit en algun lloc no surt no surt ni un moment no l'he vista però sí que ho he llegit en algun lloc molt bé i ah perdona ens queda molt poc i no rematar simplement dic que fa anys i panys quan hi havia l'IMAX vam passar un documental de 40 minuts imagina't la meitat que aquest que es deia Misterius d'Egipto amb l'Omar Sharif que realment l'Omar Sharif se l'haguessin pogut estalviar però tot tot el que explica de la troballa de Howard Carter us asseguro que és molt millor que el que s'explica en aquest documental em deixeu fer la píndola perquè els companys que estan esperant vinga Olive Kitterridge una sèrie 2014 rescatada per la intuïció de la meva senyora que davant de moltes sèries més actuals va dir moltes gràcies Núria aquesta moltes gràcies Núria exacte aquesta Olive Kitterridge no sé per què pinta bé entre altres coses pinta bé perquè hi ha la Frances McDormand com a actiu principal que aquí hi ha qualsevol cosa i pinta bé però està molt bé és curta és HBO és 4 capítols d'una hora cada un passa a l'estat de Maine que és un dels estats més bonics dels Estats Units possiblement i jo crec que és una sèrie molt interessant l'aconsello que es vegi i quina plataforma per als nostres HBO Max HBO Max no és de les més freqüents però i el títol es diu exactament el nom del personatge d'ella que és Olive Kitterridge K-I-T-T-T-E-R-I-D-G Molt bé Kitterridge Doncs queda dit això nosaltres ens veurem de nou la setmana que ve el temps passa ràpid ja sabeu això és la ràdio i no té aturador i vindrem amb una altra peliculeta clàssic de la setmana i amb més informació sobre el que tenim en cartellera Bona nit a tothom Molt bona nit Adéu Sintomitza Sintomitza Ràdio Despert La ràdio de Sant Just 98.1 Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 I'm so tired of falling in love finding it easier to fall out I can't deny it