Cinema sense condicions del 15/11/2022 — Deseos Humanos (Fritz Lang): trens, film noir i Zola; As Bestas de Sorogoyen, Tutankhamon 100 i Olive Kitteridge

Visió general

Episodi centrat en el clàssic Deseos Humanos (1954) de Fritz Lang, amb una lectura rica en context històric, gènere i posada en escena. La conversa es completa amb un bloc d’estrenes on destaca As Bestas de Rodrigo Sorogoyen, un tram dedicat al documental del centenari de Tutankhamon i una recomanació final de la minisèrie Olive Kitteridge.

• Temes clau: film noir vs melodrama, la iconografia del tren, Zola i Renoir, la femme fatale, estil visual de Lang, Sorogoyen i els seus dilemes morals, divulgació arqueològica sobre Tutankhamon.

El clàssic de la setmana: Deseos Humanos (1954, Fritz Lang)

Temes, símbols i posada en escena

• El tren és l’eix visual i simbòlic: vies com a metàfora de la predestinació, cabines, locomotores, engars i estacions conformen una mise-en-scène funcional i expressiva.

• S’apunta l’al·lusió sexual clàssica (trens entrant en túnels) com a metàfora de desig i pulsió.

• Obertura i tancament en tren: simetria formal; l’inici s’allarga per subratllar la immersió en el món ferroviari, el final es resol en pocs segons per contundència narrativa.

Fritz Lang: trajectòria i context

• Naixement a Viena (1890); etapa alemanya amb obres mestres del cinema mut: Nibelungs, Les tres llums, Metropolis, Frau im Mond.

• Col·laboració amb Thea von Harbou (guionista, posterior esposa), i separació el 1933; antecedents i mites al voltant de la seva fugida del nazisme després de l’interès de Goebbels.

• Retorn europeu tardà amb les aventures díptiques El tigre d’Esnapur i La tomba índia (inspirades en textos de von Harbou).

Gènere: del film noir al melodrama

• Lang és considerat pioner del film noir (La mujer del cuadro, Perversidad, Los sobornados, La casa del río).

• Deseos Humanos comparteix l’aire de noir, però bona part de la tertúlia el llegeix com a melodrama amb pulsió tràgica.

• Arquetips femenins: la femme fatale (Gloria Grahame) com a figura ambigua —manipuladora i alhora víctima d’un món d’homes.

• El codi Hays i la censura de l’època modelen el protagonista (Glenn Ford) com a “bon noi” veterà de Corea i introdueixen una moralina final (retorn a l’ordre amb la “noia bona”, Ellen).

Personatges i interpretacions

• Glenn Ford (Jeff Warren) es veu més “net” que el Jéhan Gabin de Renoir; Broderick Crawford aporta força i complexitat com a marit alcohòlic i gelós; Gloria Grahame aporta una ambivalència que oscil·la entre fatalitat i fragilitat.

• Apunts de direcció: Lang, exigent fins a l’extrem, és descrit per actors com un “dictador” al set.

Comparativa amb Zola i Renoir

• Base literària: La bête humaine (Émile Zola, 1890). Naturalisme de “gens marcats” (determinisme) que Renoir conserva més fidelment.

• A Renoir, el protagonista desencadena impuls homicida vinculat a l’excitació sexual; a Lang, aquest component es neteja i desplaça cap a altres focus morals.

• Versions: muda alemanya (1920), Renoir (1938), Lang (1954) i una versió argentina (1957) que desvia el centre cap a un inspector, perdent potència temàtica.

Aspectes tècnics i estil

• Fotografia de Bernard (Burnett) Guffey: blanc i negre nítid i pulcre, domini de l’espai i dels objectes propis del cinema americà 50s.

• Música de Daniele Amphitheatrof: trajecte sòlid entre cinema i concert; filmografia notable (Los sobornados, Carta de una desconocida, Major Dundee...).

• Expressionisme? Malgrat l’etiqueta, les pel·lícules americanes de Lang aquí exhibeixen anticlímax expressionista en favor d’una composició neta i funcional.

Anècdotes de producció

• Càsting: es va considerar Rita Hayworth; es rumoreja que Lang va pensar en Peter Lorre per a Jeff Warren (Lorre ho hauria rebutjat).

• El projecte va flirtejar amb el Cinemascope a Columbia, però es va rodar en format estàndard —decisió percebuda com a adequada per al to.

Estrenes i sèries: Rodrigo Sorogoyen i el dilema moral

As Bestas (Galícia, parc eòlic i comunitat)

• Dilema central: ideal ecològic vs necessitat econòmica d’un poble; “tots tenen raó” fins que la violència (eco de Perros de paja) corromp l’equilibri.

• Valoració: primera meitat notable; després d’un punt de gir clau, el guió perd impuls i coherència en alguns comportaments.

El Reino i Que Dios nos perdone

• El Reino: ritme i disseny de personatges potents però manca de compromís estructural (focus més local que sistèmico).

• Que Dios nos perdone: noir espanyol molt sòlid, per a alguns superior a El Reino.

Televisió

• Apagón: capítol dirigit per Sorogoyen, considerat el millor del conjunt.

• La madre: curtmetratge “duríssim i exemplar” (Marta Nieto), però el llargmetratge perd la força del plantejament obert del curt.

Documental: Tutankhamon, 100 anys de la troballa

• Estructura en dues parts: a) commemoració i reconstrucció de la descoberta (1922), b) preparatius i logística d’una gran exposició amb peces autèntiques.

• Moments visuals: filmació privilegiada i d’alta qualitat del treball de restauració i embalatge; imatges impactants d’estàtues i guardians d’entrada.

• Valoració: didàctic i equilibrat, però superficial a nivell argumental (sensació de “flor a flor”). Esment a la “maledicció del faraó” sense donar-li credibilitat.

• Comparativa: el documental IMAX “Misterios de Egipto” (amb Omar Sharif) és, per a alguns, més efectiu en la narració de la descoberta.

“Què veus?” —“Veig coses meravelloses.”

— Diàleg atribuït a Lord Carnarvon i Howard Carter en el moment clau de la troballa.

Recomanació exprés

Olive Kitteridge (HBO Max, 2014)

• Miniserie de 4 capítols, ambientada a Maine, protagonitzada per Frances McDormand.

• Curta, precisa i molt ben interpretada: un retrat humà ric en matisos.

Observacions finals

• El programa subratlla com Lang equilibra el fatalisme i l’ordre moral del Hollywood clàssic.

• En l’actualitat, Sorogoyen destaca per conjugar tensió, ritme i dilemes socials, encara que amb irregularitats de desenvolupament segons els títols.

• El documental de Tutankhamon funciona com a porta d’entrada per seguir investigant, més que com a peça definitiva.