Cinema sense condicions del 22/1/2013 — Django, Egoyan i Shakespeare: debats i estrenes

Resum general

Programa coral amb quatre grans blocs:

• Django Unchained: escolta prèvia d’un tall crític i debat extens sobre l’estil de Tarantino, la violència, els personatges i els seus finals.
• Quartet (Dustin Hoffman): comèdia britànica amable sobre l’envelliment i la música.
• Atom Egoyan: retrat del director i els seus temes recurrents (pèrdua, vulnerabilitat, identitat).
• Shakespeare al cinema: panoràmica d’adaptacions (del cinema mut a Olivier, Welles i Branagh) i versions transposades.

"És igual de quin color tens la pell... pots ser una persona de bon esperit o algú que vol fer mal." — Tall d’Albert Rodríguez sobre Django

Al final, confirmen el pròxim programa: pel·lícula del mes “Amour” (Haneke) i John Ford.

1) Django Unchained: clip i debat

Tall crític (Albert Rodríguez)

• Tarantino fa un recorregut per western clàssic i espagueti western (Leone), amb ecos fins i tot de Kurosawa.
• Ambigüitat moral: no hi ha bons ni dolents per raça; hi ha persones i decisions.
• Figura alemanya (Christoph Waltz) com a agent simbòlic i narrador del “conte”; Django com a “príncep blau” dins un conte de fades macabre.

Valoracions del panell

• Francesc: Tarantino aquí és més clàssic i iconoclasta alhora; homenatge que “humanitza el mite”, intensitat i sorpresa.
• Joan: massa llarga (li “sobra una hora”), final poc satisfactori; prefereix Inglourious Basterds.
• Tots: sentit de l’humor molt efectiu en situacions tensas; Waltz destaca; DiCaprio funciona com a “títere” amb Samuel L. Jackson com a veritable cervell.

Violència, finals i recepció

• Comparació amb Sam Peckinpah: per a uns, Tarantino “celebra la festa” de la violència (càlcul estètic); Peckinpah remarcava la seva inutilitat.
• Finals múltiples: s’assenyala que el film té “tres finals” i que podria haver acabat abans; per diversos tertulians, el clímax final és massa previsible i “massa bé”.
• Relectura mítica: Django és “mite” i contraploma de Espartaco; debat sobre la racionalitat vs salvatgisme en la superació de la injustícia.

Controvèrsies i digressions

• Spike Lee: crítica sobre la representació afroamericana; el panell defensa que Tarantino “juga” i provoca per fer pensar.
• Spielberg i Lincoln: sospita d’hagiografia i “manipulació” històrica; esment de dades laterals (Liberia, vida privada) i comparació amb Amistad (bona però avorrida).
• Recepció mixta però amb consens en la direcció, interpretacions i música.

2) Quartet (Dustin Hoffman)

Una primera direcció sòbria i britànica

• Comèdia amable ambientada en una residència d’artistes d’òpera que organitza un concert per salvar el centre (aniversari de Verdi).
• Maggie Smith, Tom Courtenay i Billy Connolly brillen; producció BBC amb to clàssic i elegant.
• Efectiva i emocional, sense grans pretensions; atractiva per amants de l’òpera.
• En contrast amb Amour (Haneke), és menys exigent i més conciliadora.

3) Atom Egoyan: temes i filmografia

Eixos temàtics

• Pèrdua, dol i vulnerabilitat; relacions humanes sense maniqueisme; no juga a agradar ni a fer concessions.
• Mirada d’identitat desplaçada (armeni nascut al Caire, establert al Canadà) que alimenta la seva exploració de la desubicació.

Títols destacats

• El dulce porvenir (The Sweet Hereafter): comunitat trasbalsada per un accident escolar; l’advocat i la seva filla trenada amb el dol col·lectiu.
• Family Viewing i Speaking Parts: soledat, obsessió, intimitat mediada per la imatge.
• Ararat: el genocidi armeni i la negació històrica turca; peça clau per entendre el corpus d’Egoyan.

"Abans d’arrascar i qualificar, cal entendre la posició de cadascú" — sobre l’ètica d’Egoyan

4) Shakespeare al cinema: mapa d’adaptacions

Abast i primers temps

• L’autor més adaptat: prop de 400 adaptacions.
• 1899: primera peça filmada, King John.
• Cinema mut: Ricard III (1911 i 1912), Hamlet (1920, DE), Othello (1922, DE). Paradoxa: text molt dialogat però gran floració muda (amb suport de fonògrafs/actors en sala).

Del sonor a l’època Olivier

• 1929–1936: The Taming of the Shrew (Fairbanks/Pickford), Romeo and Juliet (Cukor), As You Like It (Czinner), A Midsummer Night’s Dream (Dieterle/Reinhardt).
• Laurence Olivier: Henry V (1944, amb propòsit propagandístic pre-Normandia), Hamlet, Richard III.
• Kenneth Branagh: revitalitza el gènere; Hamlet íntegre (~4 h), llenguatge cinematogràfic modern i repartiment coral.

Welles, Kurosawa i d’altres translacions

• Orson Welles: reordena textos per fer cinema; Macbeth (rodada en 3 setmanes), Othello (4 anys d’interrupcions), Campanades a mitjanit (fusió d’obres), fragments d’El mercader de Venècia; aura màgica i poderosa.
• Kurosawa: Macbeth → Trono de sangre; Rei Lear → Ran.
• Variants i metacine: Looking for Richard (Al Pacino), Shakespeare in Love, El rei lleó (ecos d’Hamlet), versions mexicanes (Cantinflas), Bergman i Somni d’una nit d’estiu, i el Dogma The King is Alive (assajar Lear al desert com a forma de supervivència).

Debats i vigència

• Personatges humans i polièdrics: ni bons ni dolents “purs”.
• Temes traslladables a avui (ex.: un Macbeth corporatiu).
• Discussió sobre lectures de gènere a La fierecilla domada: context històric vs recepció actual.

5) Tancament i pròxim programa

• Pel·lícula del mes: proposta confirmada, Amour (Michael Haneke), amb nominacions als Òscars.
• Tema del pròxim programa: John Ford.
• Recordatori d’arxiu del programa al web.