Django, ‘Óxido y Hueso’, John Ford i Amour

Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. cinema sense condicions Bona nit a tothom Em sembla que no ara sí, sí, sí Hola Bona tarda, amics Sí Estava amb antena, però al Jaume no se li sentia. Ara sí. Ara sí. Bé, doncs, aquí estem, la Carme, el Joan, el Francesc i jo mateix, el Jaume, doncs, fins a les 9 del vespre, doncs, parlar de les millors pel·lícules que podem veure aquests dies, que són algunes, eh?, per exemple, una de les que parlarem avui, que és la pel·lícula del mes, doncs és ni més ni menys que l'última pel·lícula de Michael Haneke, que porta per títol A Mort, que tots estem d'acord que és una meravella. Ara haurem de saber explicar per què. Aquest sempre és el repte de la qüestió, no? Però abans de parlar d'amor, perquè això serà la part final del programa, nosaltres parlarem, per exemple... d'algunes pel·lícules que hem vist i... I en una segona part tu parlaràs del John Ford. Sí, el tinc aquí ben situat. Això seria, per tant, tres parts i la primera començaríem a parlar de les coses que hem vist. Què heu vist? Deixeu fer un incís, només, perquè és que vaig escoltar el vostre programa, vaig escoltar el Baixalm amb diferit. Teu també, eh? Vols dir que tu no hi eres? Gràcies per l'efecte que m'he posat. Faltaria més. Doncs, només un incís, perquè vau parlar de Iango molta estona, jo l'havia vista, vaig sintonitzar moltíssim amb vosaltres quan estàveu parlant. A veure, volia dir només una cosa, hi ha un moment que no sé qui és, em sembla que és en Joan, que hi ha un comentari que fa, el Tarantino fa unes... ha fet una obra excel·lent, ningú pot dir que això no val la pena. Això ho va acabar dient, oi? Va costar, però ho va acabar dient. Però hi ha un moment que fa un comentari que jo el volia, és l'única cosa que volia refer-vos, i diu, el trobo tot això, però a mi no m'arriba. Doncs jo vaig pensar, doncs mira, saps què? Té raó. Té raó per què, i ara ho dic per què. A veure, el Tarantino fa... I ho dic perquè és que ahir nit vaig veure la del Sergio Leone, que la feien a la Paramount, havia una vez en el Oeste, se'n recordeu, del Charles Bronson i el Henry Fonda. I clar, com que abans ja havia escoltat el programa i havíeu parlat del Tarantino i del Sergio Leone, quan vaig veure el Sergio Leone vaig pensar, en aquesta pel·lícula, no sé si la recordeu, però que fa uns primers planos del Henry Fonda i uns primers planos de Charles Bronson, d'aquells una mirada... I la seva música extraordinària, extraordinària, del Daniel Borracone. A mi em va fer pensar que tenia raó en Joan quan va fer aquell comentari, perquè aquest tipus de pel·lícules són unes grans pel·lícules, però són un gran còmic que tu disfrutes veient-lo, però no estan submergits en la vida. Submergits en la vida ni ho pretenen, perquè un còmic pot pretendre donar pinzellades del que està passant al món, o del que va poder passar, o el que sigui, qualsevol que sigui la intenció, però no cal que estigui lligat a problemes... humans i viscuts que són problemàtiques eternes, com si diguéssim. Doncs jo li reconec que el Tarantino, que penso que és un grandíssim director, fa TVOs, és a dir, TVOs de grandíssim nivell, que ens agraden a tots moltíssim els que ens agrada el cine, que tenim la sort que ens agraden coses diverses i, per tant, aquesta ens agrada, però reconec que aquella frase que va dir en Joan Crec, vaig pensar, sí, doncs és això, perquè no arriba a algun punt interprofund amb el que sintonitzes, que és el que passa amb amor del Haneke, que sí que hi ha un punt aquí. que és teu o que és de qualsevol. De qualsevol persona. M'agrada la comparació del Django i del Tarantino amb el Haneke perquè una mica del contrari del que tu dius, jo sí que li trobo un punt de contacte als dos directors perquè els dos són prou abstractes d'alguna forma per poder interpretar del que veiem moltes més coses del que en primera instància sembla que la pel·lícula expliqui. Clar, això un director intel·ligent sempre aconsegueix això, per suposat, i que ho fa bé, per suposat. Això t'ho reconec. Però aquesta idea que hi ha problemes aters que són teus i de qualsevol... És a dir, el Tarantino és més alliberador quan estàs d'espectador. El Tarantino t'allibera dels teus problemes, justament. En canvi, el Haneke te'ls fa afrontar, que són dues coses diferents. Sí. Sí, sí, sí. No dic que no, té una part alliberadora al Tarantino, però té una part... No, no, que ve, que ve perquè el cine és alliberador, eh? Però té una part també cabrejadora, diguéssim. Si no, no hi hauria tanta gent a la que li emprenya veure segons quines coses reflectides amb les seves pel·lícules. Aquí, per exemple, el tractament que fa a mi... Jo diria que del que més m'agrada ja després de gairebé dues setmanes d'haver-la vist... és la manera com reflecteix una part de la naturalesa humana, que és la corrupció absoluta que tenim tots cap al poder establert, directament. Perquè nosaltres veiem allà, sobretot a les dones, el dicapri és una mena de titella, o podem interpretar-ho com un hereu que està allà i que al cap i a la fi fa una miqueta... Un Lluís XIV. Sí, sí, sí, exactament. Un greix sol allà. Exacte. Sol en el sentit de sol de... de l'univers. Sí, sí, sol i a més a més de que no té cap companyia excepte aquella mena de la CAI, no? Que és el Samuel L. Jackson, però bueno. Que és un puntal, allò, eh? Sí, sí, sí. Però sobretot el paper de les dones, de les noies negres, aquelles que estan a dins, vestides com si fossin de la corda França, pràcticament, tot i que amb una altra mena de vestimenta, perfectament adaptades, perquè d'alguna forma ja els hi va bé. Vull dir, fan l'ull gros, no miren cap a on està passant l'acció més tremenda cap a la gent del seu propi color, diguéssim, del seu propi país, i estan allà perfectament, fent els seus somriures, menjant, bevent... Aquesta part jo crec que és una de les que li dona més profunditat a la pel·lícula i la que ha fet emprenyar també a més persones quan l'han vista, perquè han vist reflectir... El tema del racisme que... Clar, i fins i tot de catalogar-lo de racista, quan en realitat jo penso que el que està mostrant d'una manera molt sincera i molt directa és això, és una característica humana i que això no depèn del color que tinguis de pell ni de res. Simplement que si a tu et donen la possibilitat d'estar lluitant anar als camps per guanyar-te la vida a ple sol o et donen la possibilitat d'estar dins d'una casa ben cuidada perquè les altres no estaran sí, sí, hi ha una categoria hi ha una mena d'arem allà diguéssim doncs aquesta característica aquesta manera de reflectir-ho això penso que té una una valentia que jo no ho trobo en moltes altres mesos penso que jo estic d'acord amb ella no ens ho hem parlat jo doncs amb la meva dona inclús ho comentàvem l'altre dia És a dir, el Tarantino, en el fons, fa TVO, fa còmics, i llavors, com a tot còmic, també li agrada i li va, queda en un nivell que, en el fons, per mi, resulta superficial. Ell parteix de la literatura popular, de la Pulp Fiction. A mi em resulta superficial. Llavors, així com l'altre dia parlàvem, què sé jo, del Shakespeare, però clar, jo entenc que hi ha d'haver gustos per tot i que hi ha d'haver opinions per tot. Però així com l'altre dia parlàvem que el Shakespeare té personatges que tot i que poden ser, inclús ambigües, són profuns, aporten alguna cosa, et fan pensar, et fan rumiar, jo, pocs personatges del Tarantino em resulten atractius o que em facin pensar, sincerament. És a dir, a mi, eh? tot i tot haig de dir que el Paul Fiction a pesar de tot és el que té una miqueta perquè el mateix Bruce Willis té un punt allà que té un punt d'averisme que no el deixaria o inclús Maltic dels Bastardos per a mi també està més llogat jo tinc la sensació que què és el que m'ha agradat de Paul Fiction la forma en què estàs envelopada al guió és a dir, és extraordinari s'ha de reconèixer que la forma en què està explicada la història és sumament original i a més a més t'arriba ara, els personatges no seria el que jo destacaria del Tarantino per mi, és a dir, no... Però jo preferiria que potser passéssim perquè si no ens centrarem en una cosa Si tot això que estem parlant ho podem concretar perquè Carme fa molt de temps que vol parlar d'aquesta pel·lícula d'Oxid i hueso i hueso i bueno, és un bon moment perquè ara en Joan ja l'havia vista, jo també i que donis una mica la... Jaume, tu l'has vista? Jaume, doncs tots, tots tots l'han vista i els oients també, tots l'han vista i si no els animarem a anar a veure-la És del Jacques Odiar L'última que havíem vist d'ell era un profeta, que era una pel·lícula sobre tema de presidiari, de la presó, com es desenvolupa els grups de poder i de sometiment, perquè al final són les dues coses, que hi ha dintre d'una presó d'alt voltatge. I llavors és... D'alta dificultat. Exacte. Llavors és el personatge que entra una mica càndid a dintre, es troba malgrat. Sembla que s'almenjaran. S'almenjaran. I finalment ell arriba fent un procés duríssim, duríssim, a enfrontar-se amb el grup dels corsos, que són el grup de poder realment definitiu dins de la presó. Jo crec que era una pel·lícula dura, ben travada, molt ben interpretada per tots ells, i quan vaig veure que es feien de òxido i hueso però havia fet una intermitja que és aquesta que el Joan ha vist com que deies que era l'última per aclarir que hi havia aquesta de tan batre però em sembla que és anterior o profeta i aquestes són seguides crec que és anterior però jo l'altre no l'havia vista jo tampoc l'hi he vista aquesta del cort el batagàs potser té més a veure amb la d'òxido i hueso que la del profeta, és possible sí, de tota manera és un senyor que et posa en aquest punt de cruïlla vull dir, en la vida del personatge en el moment de començar se li planteja allò de les alternatives allò que viu no és del tot convincent i de cop i volta mira a veure cap a on pot tirar perquè la seva vida agafi una volada més correcta. En fi, no sé, potser probablement tots ens hi trobem amb aquest camí, no? Però la veritat és que a mi el que m'interessa molt d'ell és aquesta constant, eh? Sigui la presó, com dèieu, sigui on sigui, eh? Jo crec que el món que descriu en D'Oxid i Hueso, de fet, és un personatge, el personatge inicial que fuig del nord de França amb el seu nano de 5 anys o una cosa així, i se'n va a la banda sud, a Antibs o una banda d'aquestes, No té res i va parar a casa de la seva germana. Llavors allà es guanya la vida com a segurata de discoteca. i és on coneix el personatge femení que és la Marion Cotillard que ella és domadora d'orques sí que és en tips on va perquè al final de la pel·lícula en els títols de crèdit surt el Marine Land en tips sí, sí, no estava segura i aquesta és on es narra la història Jo crec que ella té un accident i se li han d'emputar les cames i llavors tot i així jo diria que és una pel·lícula sobre l'isolat sobre la solitud al final i després sobre com neix un lligam entre aquest personatge que és un personatge primari, absolutament primari, que l'únic que li interessa és els combats de lluita i el cos, absolutament, i aquesta noia que passa una depressió profunda d'algú de l'accident, però que ella també és una desarrelada i una persona sense... sense context els dos són perduts són dos perduts no perdedors sinó perduts no són perdedors ells estan perduts al món cadascun a la banda llavors tal com els descriu descriu un lligam s'acaba de fer un lligam entre aquesta parella però no és un romance no hi ha una història d'amor inicial I això està extraordinàriament ben descrit, perquè parteix de la solitud de cada un, d'una manera d'enfrontar la vida, de sobreviure-la, perquè parla de la supervivència, en el fons, i que al final aconsegueixen una entesa més profunda del que... podria resultar del context que els envolta perquè ella ho porta cap aquí perquè ella li diu en un moment determinat si vols que continuem has de deixar de ser un animalot i fer una mica el que ve de gust i amb aquest punt en què ella li diu això és quan vaig sintonitzar amb la pel·lícula que ja vam parlar fa un parell de setmanes de Màster perquè allà també hi ha un personatge que li passa una miqueta el mateix mira de trobar tot i que el context és molt diferent tot i que el que es troba també és molt diferent el Joaquim Fènix també mira de trobar el seu lloc en el món mira després d'haver passat tot el que ha passat en la segona guerra mundial mira de situar-se i es troba una serie de gent que la manipula són personatges perduts aquell a més és un perdedor el Joaquim Fènix de The Màster No solament està perdut, sinó que ell de profundament és un perdedor. Aquí no són perdedors ells en si mateix. Jo crec, eh? Però per mi el denominador comú és que busquen. L'isolament. No tant el fet de buscar un camí, no sé si una sortida, però sí un camí en la vida que doni sentit una mica al que fan. El gran personatge és ell. Tot i que la Marion Catillaro ho fa molt bé i fer aquell tipus de personatge de discapacitada tan terrible té molt de valor i els primers plans d'ella són molt boníssims. Per mi el gran personatge com a construcció d'un personatge... Clar, perquè és un personatge inhabitual. Exacte. És ell, ell ho fa molt i molt bé. I clar, com que resulta que és un senyor que et xoca que la seva única ambició a la vida sigui lluitar per allar-se i fins i tot amb risc de mort, perquè se la juguen cada vegada que es barallen amb uns extrems realment insòlits, allò realment t'atrapa. És a dir, que... A mi la Maria Encontellar, confesso que és una actriu que m'agrada molt perquè li he vist moltes coses molt bones i que és un personatge que té molt de futur, però aquí és veritat que el xicot com a personatge és un personatge riquíssim. Ell és el Matías... que és un nom rar crec que és austríac però no estic segur però no tinc la idea jo tampoc que ell vagi continuo una mica amb la idea que ell està a la recerca d'una manera de viure que pot estar més a prop de l'instint perquè potser sempre considerem que la manera de viure és el que al final el director i és el que a mi hem de ser una mica per tota la trajectòria que té durant la pel·lícula que sempre considerem que la manera que hem de viure tots és la mateixa. Construir un determinat ordre social dintre d'una família o dintre d'un grup que doni estabilitat. En canvi, ell per si mateix té una manera de funcionar que ja li va prou bé, que ja li serveix. Ell troba una noia i si li agrada, doncs vinga, no té cap problema. I si no en troba un altre, i si no un altre, i si no un altre. Les escenes que hi ha de sexe en realitat no... no hi ha cap llit excepte amb la Marion Cotillà i llavors al final una miqueta el que fa el director decideix que sí que el ficarà una mica en vereda vull dir que allò és que ho ha destrossat una mica la pel·lícula el portarà cap allà tot i així quan el nano té l'accident sí, sí, l'escena és la reacció tal com està fent la reacció amb ell que també és de bestiot que cuida el cadell està molt ben feta, perquè no és... ni tendra, ni emotiva és de bestiota cada defensa jo crec que en dues coses si tu veus una pel·lícula normalment és amb animals femení i d'embres que em sortia ara femella i cadell però el tipus de defensa Ultratge que fa el nano sense pensar res i lluita i aquella lluita bestial per defensar la criatura està molt ben descrita perquè forma part del perfil d'aquest personatge i està molt i molt ben feta. És veritat que demostra el fons d'ell. Ell té un fons, al meu mod d'entendre, més... Que no el treu mai massa. Exacte, que no el podries descobrir mai si no passa una cosa tan extrema. Però jo crec que al llarg de la pel·lícula es demostra que, tot i ser un salvatge, doncs també té una part de tendressa, de delicadesa. Sí, sí, sí. No, una manera de ser, que és una mica com la definició del bon salvatge, diguem-ho així. Per això dic que així com el personatge del Joaquim Fènix a The Master té l'oportunitat de decidir què fa i llavors ell decideix que marxa del que li estan proposant, de l'assetjament al cap i a la fi, el que li subment durant tota la pel·lícula, el personatge del Philip Seymour Hoffman, al final diu, mira, doncs aquí et quedes i jo vaig a la meva i si us en recordeu, doncs acaba allà amb aquella escena de llit en què ell està suficientment feliç amb aquella noia parlant i que li submeta aquella mena d'interrogatori com li havia sotmès l'altre, però ja de broma, com dient, vinga, anem a riure, anem a passar-nos-ho bé amb aquesta vida i aprofitar el moment i prou, no? I això és una... una coherència, té una coherència molt gran en aquest sentit i en aquest moment el personatge del Joaquim Fénix i tota la pel·lícula de Màster doncs acaba amb una empenta molt forta i aquí a mi em sap greu això, que el personatge el portin, l'engavin jo tinc la sensació que és una pel·lícula que sobresurt per la seva sensibilitat Per l'exquisita fotografia que té, que té una fotografia extraordinària. Les lluites són una cosa extraordinària. I l'habilitat en extreure, jo penso, el millor dels personatges. És a dir, en molts moments, tant això com les pel·lícules anteriors, almenys el profeta, és un director que és capaç d'obtenir uns registres dels actors que no crec que siguin massa habituals. Llavors, és veritat que tota la pel·lícula, això està molt present, i llavors, com que vol acabar d'una forma massa feliç, llavors ho destrossa. Llavors, l'única falla que li trobaria a la pel·lícula, perquè tota la pel·lícula és excel·lent, seria el final, perquè tot allò de més està perfecte. inclús el ritme, la forma d'encadenar les imatges és extraordinària i les imatges de quan ella està fent d'ensinistradora de les orques allò està extremament ben rodat i les lluites que són realment quasi a mort que el veus allà, que el poden matar d'un moment a l'altre amb aquelles lluites clandestines, poques soltes... Ja diré que estic una mica obsessionat, però em va recordar l'escena de la lluita dels negres, aquella, els Django. Ah, els mandingos. I que els fan lluitar... A mort. És una lluita a mort. Sí, però quina diferència tan gran. Aquí en realitat estan lluitant amb una certa noblesa. Allà és la decadència total. Vull dir, és la lluita a mort, és la lluita dels gladiadors. A Django... en realitat una perversitat més del Tarantino, ja sabeu que m'agrada la pel·lícula, per això sempre parlo de gairebé tot amb lluança, doncs allà hi ha la reflexió de com, una vegada més a la història, hi ha una gent que en aquell cas podem considerar que són els esclavistes dels Estats Units, doncs van decidir muntar un ordre social per divertir-se a costa de la vida dels altres. Aquí, en canvi, hi ha una lluita en la qual pot haver perill de mort, efectivament. Però és una lluita noble, al cap i a la fi. És una lluita únicament... per fer unes apostes i per guanyar-se uns diners i la gent hi va allà perquè vol i perquè creu que té possibilitats de guanyar és a dir, és com una mena de boxa són dos mons diferents és una cosa sana al cap i a la fi tot i que tingui aquest component de violència, d'agressivitat de força, de competició però insisteixo que comparant les dues escenes aquestes de Lluit amb la de Django aquella és mal sana és terrible I fixeu-vos que el Tarantino té la sensibilitat, diria jo, de deixar una mica fora de camp les escenes més bèsties. Li diuen, ara, carrega tal d'aquesta manera. Treu-li els ulls i fes tal cosa. I això no ho veiem. Quan se li acusa al Tarantino de... excessivament violent, no es té en compte això. No es té en compte, primer, que l'esclavitud als Estats Units va ser una barbària absoluta, en molts sentits i en molts moments. I ell reflecteix una petita part d'aquesta violència. I després que té aquest fora de camp, aquesta capacitat, per dir, això no cal que us ho ensenyi, seria excessivament violent. exagerat, no cal, ja esteu veient que la cosa va seriosament però bueno, he tornat a això perquè és que en el moment que veia la pel·lícula perquè estàs obsessionat sí, estic obsessionat una mica per defensar per defensar aquesta pel·lícula i aquest director el tracteu malament no, nosaltres no som equànims no, no, no que va, que va, sou molt subjectius és curiós com quan no estàs d'acord amb una cosa tot el que puguis escoltar a favor més aviat et ve ample i llavors adaptar-se a saber escoltar l'argument de l'altre penso que és molt interessant jo us puc parlar d'una pel·lícula que he vist aquests dies i ràpidament perquè tampoc és una pel·lícula que sigui extremadament recomanable que es diu El último desafío Les tenen el divendres i és d'un director de Corea del Sud que es diu Kim Xi Won, que jo no he vist res d'ell i per tant... I sobretot es destaca perquè és un film protagonitzat per l'Arnold Schenager, que després d'haver estat governador de Califòrnia ha dit que és la primera pel·lícula que fa i es veu que s'esperava amb una certa expectació. jo diria que haig de confessar que d'entrada quan vaig anar a veure la pel·lícula Vas pensar, bueno, això és un rotllo que... Però tu vas passar bé. És veritat, sí senyor. La sorpresa és que jo que anava a casa bé per carregar-mela i dir que no m'agradaria i que... Confesso que no m'ha agradat mai cap pel·lícula que recordi jo d'aquest personatge, d'aquest actor. Home, vols dir? Sí, no. Quines? No recordo cap que m'hagi... Aquella que són tres parts, que és un guerrer que ve del passat... Ah, no, no m'acaba de convèncer. A mi tampoc. No me'l recordo, no? Sí, com es diu allò Terminator, no? Sí, Terminator 1, 2 i 3 El meu fill li agrada, el meu fill li agrada molt però jo, inclús estar al seu costat veient-la, m'avorria com un ostres és a dir, no m'acaba d'agradar I en canvi aquí, l'home està més gran està més vell, i per tant fa d'un personatge d'un xèrif d'un poble de la frontera mexicana doncs, i està bé, o sigui, curiosament jo diria que de les pel·lícules que li he vist d'elles la pel·lícula està com més convincent Val a dir que suposo que em va agradar per una setmana de coses que puc explicar ràpidament, i és perquè és una pel·lícula que té acció, és una pel·lícula que és divertida, és una pel·lícula que juga bé, de fet és una pel·lícula clarament comercial, clarament pel gran públic, no és una pel·lícula absolut minoritària, que juga amb els estereotips més sobats que et puguis imaginar, és a dir, tot allò que veus sobre la pel·lícula ja ho has vist, Però, en canvi, com que està ben reflexat, està ben reflectit, és agradable. Els actors, sense ser meravellosos, estan més o menys bé, doncs surts de la pel·lícula més o menys content. Per tant, és curiós que és una pel·lícula que no en donaria cinc cèntims, i al final, doncs, bueno, la història va d'un mafiós que interpreta el Eduardo Noriega, no està exageradament bé, d'un mafiós que s'escapa de la presó quan el trasllada d'una presó a una altra, llavors aquest senyor va apuntar tot un pla per abadir-se fins a Mèxic. Llavors, quan s'està fent l'evasió, que l'ha muntat perfectament, amb una sèrie de gent que l'estan ajudant i tal, arriben al poble aquest, on està el xerif, que és el Solsenager, i aleshores resulta que el Solsenager està en competició amb la policia nacional, que és una inepta absolut, i ell resulta que, com a home gran, i ara, perquè presenta que és un home vell com a xerif, que se'n surt perfectament i que acaba guanyant i sent molt millor que no pas el Noriega, que és el mafiós. Per tant, és una pel·lícula d'entreteniment que suposo que si la veus un dissabte per la tarda al cine, a la televisió, et quedes enganxat però que dius, bueno, si no l'hagués vist tampoc passa res. Per tant, si els espectadors o els lectors o els oïdors que ens estan sentint no els hi agraden les pel·lícules d'acció la poden saltar aquesta pel·lícula perquè tampoc es perdran gran cosa. M'agradaria fer la comparació entre aquesta i el Django però ho farem un altre dia. Un altre dia. Perquè si no serà monogràfic Django setmana darrere setmana. Dues setmanes és massa. Bé, doncs, en aquests moments entrem al camp del John Ford, no? Vinga, endavant, sí. Com a gran realitzador de cinema. Fins i tot aquí he trobat unes quantes cosetes avui, curioses, molt curioses, d'aquestes no precisament el que busques és una mica allò que ja saps, que estaria un home que estaria dins el camp del culte, doncs, a l'ordre establert, amb una... amb un respecte absolut per totes les organitzacions que precisament estan muntades perquè aquest ordre no deixi d'estar establert. No hi ha cap dubte que el militarisme, que predomina en moltes de les seves pel·lícules, és extraordinari. Però jo crec que, i m'agradaria ressaltar-ho primer, perquè penso que és una cosa molt important en el cinema de John Ford, és precisament arrel de la pel·lícula que va matar Liberty Valens. Jo crec que és un home que respecta d'una manera total i absoluta tot allò que s'acaba escrivint, encara que no sigui ben bé cert, o encara que hagi passat d'una altra manera. En definitiva, la llegenda a favor del que seria la realitat. Perquè la realitat segur que és molt més dura, segur que és molt més bruta, i ho demostra la pel·lícula que va matar Liberty Valens, perquè en definitiva tothom està convençut que aquell home inexpert, gairebé incapacitat per agafar una pistola, doncs, vagi a eliminar, doncs, a un pistoler, com el Dick Barbie era d'aquell cas, doncs, era tot una... Tot un fet, no? Una eroicitat, al cap i a la fi, que, en definitiva, jo crec que dignifica el propi orgull nord-americà que les coses puguin passar d'aquesta manera, no? O sigui, el que primer volia destacar és això, perquè penso que està... que és una de les característiques bàsiques del cinema d'aquest senyor llavors hi ha un parell de cosetes que he destacat d'un llibre de Tak Hallager que és un senyor que va escriure sobre ells, on fort l'home i el seu cinema i que crec que són prou interessants diu, John Ford mai es va veure amb la necessitat de confiar-se en ningú probablement ell era incapaç de fer-ho. Es guardava per ell allò que vivia, la seva experiència, meditava al respecte, i només tot el que ell sabia i, en definitiva, aprenia de la vida, ho trobaves en el cinema. Difícilment ho explicava d'altra manera. No sé, m'ha semblat interessant aquesta valoració, no? Diu, i aquesta és la clau per entendre l'home que es va trobar en un punt en què les pel·lícules... eren molt més importants que no pas el que podia haver estat ell mateix, no? Ell, quan li preguntaven, i això lliga, doncs deia aquí, diu, vostè és un gran religiós... Diu, no, jo sóc un senyor que faig pel·lícules de l'oest i prou, i no hi ha res més. Però això no és veritat, i això ho hem anat descobrint, no? I aquest senyor ho afirma d'una manera contundent, doncs, en un altre apartat que diu... que sobretot la interpretació de l'obra de Ford desperta tots els tòpics que vulgueu. I evidentment això tenia molt a veure amb el fet que ho fèiem als estudis de Hollywood. Però no hi ha cap mena de dubte que és un cineasta que el podríem posar ben bé al costat de Murnó, Van Stenberg, Vidor, Drelloa, Hoppuls, Misoguchi o fins i tot el mateix Rossellini. I crec que té raó. per què? doncs perquè el seu cinema et dona una mesura que tu en tot cas no t'has de creure en tot cas aquell discurs que quan ets més jove quan ets més inexpert diria jo de veure pel·lícules doncs es pot desprendre d'una manera directa del que es desprèn de les seves pel·lícules sinó que en tot cas t'està explicant tot un seguit de coses que en definitiva són aquelles que ja saps, això sí que és veritat, que poden arribar a valorar-se com a recolzament del que està explicant, però que al cap i a la fi tots ja han... i suposo que amb la pel·lícula Mort això sortirà d'una manera molt clara, doncs al cap i a la fi són històries, és difícil inventar, no? I el John Ford crec que és el que va acabar fent i el seu cinema amb els anys es veu amb aquesta distància, amb aquest plaer, Però no perquè et creguis tot el que es desprèn d'aquelles històries i la construcció dels seus personatges, sinó m'atreviria a dir que el que hi ha moltes vegades és una proposta d'interpretació de la pròpia societat en què vivim, precisament perquè no ho recolzem determinades coses. I crec que ell ho sabia fer d'una manera molt clara. Per exemple, sempre s'ha dit que els indios mai els va tractar malament ell, els indis. el conflicte entre Balanc i l'indi, doncs, era clar, i moltes pel·lícules, algunes no, evidentment, però moltes, doncs, ho deixava clar. Aquests són els dolents i aquests són els bons, no. Ell no. Ell sempre, en tot cas, ens parlava de la dificultat entesa, però mai que fossin ni superiors ni inferiors ni res de tot això. Clar, vull dir, és una altra manera de veure, doncs, el món, en definitiva és plasmar-lo perquè tu reflexionis i potser perquè no quedis atrapat amb tot el brugit d'aspectes que hi ha allà. Jo penso que fins i tot amb la mateixa pel·lícula Liberty Valence, en aquell final en la qual el que porta el tren, que és l'última seqüència, diu l'home que va matar Liberty Valence ho mereix tot, no? Jo penso que hi és tot comprès allà, d'això que estic dient. I al cap i a la fi això em fa estimar-lo i molt, no? Ja està. Volia comentar que, a banda d'haver fet les pel·lícules que tu has anomenat de westerns, jo diria Les Uves de la Ira, no sé si recordeu. Sí. Clar, jo crec que és del John Ford al principi. Sí, sí, sí. Clar, és que ell ha fet coses molt diferents. I, per exemple, Les Uves de la Ira no és una pel·lícula qualsevol, és una pel·lícula... Estaves en una gran novel·la. I és la migració d'una gent d'una zona dels Estats Units cap a una altra perquè no poden sobreviure. Durant el crac del 29. Exacte, el crac del 29. I se'n van cap a Califòrnia o cap a la banda on poden trobar treball. Però és una pel·lícula, és una grandíssima pel·lícula, i jo l'he vista posteriorment, fa molts anys, però alguna vegada que l'han donada per la tele, o l'has vista per la tele, s'aguanta perfectíssimament, eh? El Henry Fonda fa un paper extraordinari, i la mare... Em sembla que van donar algun premi, ja, per aquesta pel·lícula. I la mare, no sé si recordeu, clar, és una família que se'n va amb un carromat, un bombell, l'àvia, tot... tota la família tiren allà i és una plasmació de les dures i de les ben fetes de lo dur que pot ser la immigració, que ara sembla que és nou. No, ha estat etern el problema de la immigració al món. I aquesta és una pel·lícula que jo recordo i no és Un estereotip de pel·lícula, no? No, i no és un entreteniment de pel·lícula. Clar, no. És una bestiesa. Jo em vaig sorprendre perquè en el seu moment no vaig veure La Diligència i deu fer no més d'un parell d'anys o un any i mig que no sé com, no sé per què la vaig veure i em vaig sorprendre. És a dir, em vaig sorprendre perquè... Aguanta bé. que s'aguanta molt, però que molt bé és a dir, és una pel·lícula que entenc que fos mitificada als anys 60-70 Quan dius en el seu moment què vols dir? En el 1939? No, és que és una pel·lícula... Op, les obres de l'aire és abans, em sembla Sí, sí, és prèvia fins i tot Jo em refereixo que, per exemple, quan jo vaig començar a sentir parlant als anys 60 en els cinefòrums i tal, els 70, doncs del John Ford es destacava, entre altres, sobretot a La Diligència, com una de les pel·lícules, era una obra mestra. Jo no sé per què en el seu moment no la vaig veure. I el Ford, com que en té tantes, té tantes pel·lícules, ha fet moltíssimes, no sé el títol, no sé quantes, però és unes ronyonades. Ha fet 150 pel·lícules. Sí, 150 pel·lícules d'aquestor. I ha fet cine, moltes, cine sonor. És una cosa espectacular. I aleshores, no sé... Clar, jo, per exemple... Conec, què sé jo, els centrals del DCI, o els que siguin, no? Però la que m'ha més impressionat de les quibis últimament, perquè les altres, algunes també d'última època, vaig trobar que estava feta, doncs, de forma alimentícia, suposo, perquè, bueno, perquè tocava fer-la i algú l'havia de dirigir. Però en canvi la diligència, caram, és una pel·liculassa, em va sorprendre moltíssim. I després, per exemple, L'Hombre Tranquilo, del que el John Wayne... És d'ell? Sí, sí. Vull dir que no tot estereotip és del John Ford. L'Hombre Tranquilo, ell és de procedència irlandesa. Ells són uns irlandesos dels mils pobres que se'n van anar d'Irlanda els seus pares, i són, no sé, 12 o 13 germans. Va començar al cine, em sembla, el germà gran, i després ell s'hi va anar afegint. Vull dir, que és un... Que és l'Ambra de Madrid, és la del John Wayne i la Maria de O'Hara, no? Sí, la Maria de O'Hara, que... Ah, sí, home, està molt bona, aquesta. Amb color... Amb color... Que Verderam y Valle també és seva. Que Verderam y Valle, sobre les mines de Wales, aquesta és una pel·lícula extraordinària. Sí, sí, i no és western, eh? No, no. Els temes mentant ara, Carme, sobretot les que no entren dins d'aquesta categoria L'Hombre Tranquilo és una grandíssima pel·lícula i que la pots veure ara i també l'aguantes perfectíssimament perquè tots els personatges estan molt bé i el John Wayne i la Maureen O'Hara i inclús aquell capellà que ara no me'n recordo i el boxeig final que hi ha un combat al final de la pel·lícula ell de fet és un boxejador que havia matat una persona i no vol tornar a lluitar i llavors allà està vist com un covard i és tota ella mateixa no pot suportar que ell faci aquest tipus d'actitud I està molt ben feta, perquè els personatges estan ben definits, no són de cartó en piedra, vull dir que està molt ben feta. I que l'Espirbeck m'hi balla també. És sobre les mines de Gales, i és una pel·lícula dura, dura, eh? És una pel·lícula dura. Us en dic unes quantes, si voleu. Des de l'Home tranquil, el Gran Combat, Passió dels Forts, la Ruta del Tabac, també. Ah, Fort Tapatxa també té. Fort Tapatxa, el sol sempre... a Kentucky, dos cap al Can Junts, la taverna de l'Illandès, centaures del desert, l'home que va matar Liberty Valence, presoner de l'odi... Sí, sí, en té moltes. Moltes, moltes, sí. Mogambo. Exacte, no me'n recordaves de Mogambo. Jo penso que Mogambo és un altre d'aquells reflexes d'allò que tenim molt clar, no? Clar, quan poses un heroi com el Cargable, el que passa és allò que passa allà. Ja està. Així de fàcil, per dir-ho d'una manera, no? I llavors, doncs, esclar, tu pots entrar en contradiccions. Per exemple, la moral de l'època franquista era que no, que no podia ser que... I el transformen en germans, no? Hi ha un incesta, llavors. Esclar, llavors estem... però Mogambo s'aguanta molt bé Mogambo l'he vist últimament i Mogambo trobo que així és com quan penses en les pel·lícules dels westerns són estereotips de persones el vol dolent, l'apache el que ataca, el que es llibera Mogambo té una certa complexitat de personatges l'Ava Garner i el Chris Kelly i ell Home, tenen una certa Consistència Sí, sí, complexitat No són un tira línia No, no, jo l'he vist perquè l'han passat per la televisió i la passen bastant sovint I no sé quan va ser una d'aquestes de diumenge o de dissabte després de dinar que miraves la tele un moment I la van passar i em vaig quedar sorprès perquè s'aguantava molt bé S'aguantava molt bé Per això perquè reconeixes aquella dinàmica que ens acompanya gairebé d'una manera quotidiana i llavors tu el que cal és que vagis més enllà. Jo veig això. Jo el John Ford sempre el veig una mica com el Hitchcock, per exemple. Directors que eren animals de cinema i llavors havien d'estar fent cinema contínuament, si no es morien, per dir-ho d'alguna forma. El seu àmbit era aquest. I quan s'hi posaven, de tant en tant, no?, doncs feien una enorme pel·lícula com aquestes que han anat sortint ara. I la resta del temps, doncs, anàvem fent, no?, anàvem fent, vinga, doncs ara una pel·lícula de... Sí, perquè també vaig veure la través de l'irlandès i penso que no s'aguanta. És a dir, la través de l'irlandès... Però és una variant de l'home tranquil, allò, eh? Esclar, és que... Què té de virtut l'home tranquil que no té la taverna de l'irlandès? Que allà va més enllà. No ho sé, jo no la vaig... Mentre que l'home tranquil la trobo que és una gran pel·lícula, la taverna de l'irlandès no la trobo una gran pel·lícula, eh? No sé per què, eh? És a dir, no t'hauria de dir per què. Jo crec que sí, m'atreviria a dir el per què, sí. El que passa és que potser... No és convincent, el que jo diré, no? Però jo crec que L'home tranquil és una pel·lícula que parla de fets que són molt fàcilment reconeixibles i perdonables. M'atreviria a dir la superioritat de l'home sobre la dona, en l'època. Cosa que passa inadvertit gairebé al llarg de tot el film, però és això. El que passa és que la dona l'abasteixen mínimament d'orgull i que no vols diners i tal, però al cap i a la fi això. I la taverna de l'irlandès Entra massa a sac sobre unes constants que no hi estem d'acord ja, que en definitiva és la borratxera constant, no? Gairebé sempre s'estan barallant i el que predomina allà no és res més que una exhibició de persones completament alterades per al consum. Jo ho veig així, i això és el que la fa més dolenta, crec, que l'altre. És una manera, eh?, que en pots trobar d'altres. És possible que tingués aquesta sensació que tu estàs escrivint, que la vaig trobar envellida, mentre que una no estava envellida, la del 10 i 10 la vaig trobar com passava de moda. A la meva pròpia filla, per exemple. l'home tranquilo és una pel·lícula fresca en si mateixa i l'altra no, l'altra és com envellida hi ha moments que l'agafa i la posa així però és igual és igual és igual el sentit que tu creus en aquella època en aquell moment tu creus tot allò Ja, ja. Jo me'n recordo que amb la meva pròpia filla li va dir, no entenc com t'agrada tant aquesta pel·lícula quan precisament hi ha aquests detalls i llavors ja va, vam entrar en conversa sobre aquest tema. Tu pots veure una pel·lícula, trobar-la bona i no cal que te identifiquis amb la pel·lícula, eh? No, no, és una qüestió d'identificació, és una qüestió de valors que estan allà. Els valors es modifiquen amb el temps, és evident, no hi ha valors inalterables, sinó que sobretot l'ètica a vegades depèn de la circumstància del moment, és una o és una altra. I sobretot la relació amb les dones, que és el que s'ha modificat més en els últims anys. Però allà és coherent amb el que descriu, és coherent. no estaràs d'acord però és coherent igual de coherent ho dic per si us sembla que anem parlant igual de coherent que acaba sent aquest senyor amb aquest trailer que estem sentint de fons i aquesta música per piano que bé que pel que hem parlat així per correu i pel que hem parlat també quan hem arribat des que Joan ens va comentar la pel·lícula que ja l'havia vist i que li havia semblat increïble doncs hi ha unanimitat en aquest cas Sí, sí. Bé, millor. Perquè la Cinta Blanca, segons el meu parer, doncs era tan... És el tràiler, és el tràiler. Ah, és el tràiler. Carme, que s'està ficant. El teu parer. Perquè, segons el meu parer... No ho he dit, això? Sí, ho he dit. Jo vull destacar-ho. El meu parer, i bueno, i en principi el de molta gent amb la que he parlat, tu inclòs, que també estaves d'acord en principi, però que potser tot això pot variar, però... Sí, la cinta blanca per mi va ser un exercici de mestria, el Haneke va dir, doncs ara vaig a demostrar que bé que faig cinema, i ho va fer molt bé, una cinta, una pel·lícula impecable, com us vaig posar en el correu, igual que aquesta, però aquella jo crec que ja explica coses que s'han explicat moltes vegades, i de la manera que ja s'han explicat. Allò has vist, per exemple, l'aura de Dreyer, i no et sorprèn res, vull dir, és la mateixa dinàmica, és la mateixa manera d'explicar d'una manera impactant, pel que li agrada el cinema, però no és el Hané que estàvem acostumats a veure, que sempre ens posava de banda imatges que no havíem vist mai, de situacions que anaven una mica més enllà la naturalesa humana del que ens havíem parlat mai, i aquesta pel·lícula d'amor, des del títol ja, que dius per què amor, i des del tràiler que et planteges Aquí ens estan parlant d'una història d'amor o d'una història de desamor o què? Perquè com que apareix la història... El contextualitzem una mica és la història d'un matrimoni que ella té un problema de salut greu, té un ictus... Que és allò, és el que jo volia saber, és un ictus, no? El que li passa. Sí, sí, sí. Té mig cos que no pot morre. I llavors queda paralitzada i llavors es va com... Deteriorant. Deteriorant físicament, i mentalment, clar... com a conseqüència, i és el procés de deteriorament mostrat durament, i neix amb si la història perquè... Ella, quan ha tingut el problema, l'han portat a l'hospital, l'han hagut d'operar, no ha sortit bé l'operació i llavors ella queda handicapé, queda discapacitada. Llavors li fa prometre a ell que no la portarà a un hospital. Això és important perquè jo la primera vegada que la vaig veure se'm va escapar. Quantes vegades l'has vist? haig de confessar que ahir la vaig tornar a veure passava per davant l'Alexandra i tot i que era en versió castellana com que m'anava bé vaig entrar estan molt canviades i confesso que com que l'he vist en versió original i en versió doblada És infinitament millor la versió original que la versió doblada. La versió doblada, no és que ho facin malament, però la veu del Riquinyan i la veu d'ella, de la Manuela Riva, són tan expressives que això no està aconseguit en versió castellana. És a dir, confesso. I després hi ha una altra cosa que em va sorprendre, perquè jo no sé si és que ho vaig veure malament amb la versió original, o és que efectivament la versió de l'Alexandra d'ahir a la tarda... passa en una versió tallada és a dir, perquè hi ha alguna escena, després la comentem si és que jo me l'he imaginat però és que a mi em faltava una escena de la pel·lícula ja en parlarem després ja anirem digues, digues jo quan vaig veure la pel·lícula recordo que hi havia l'escena aquella del Colom que entra per la finestra la primera o la segona vegada la segona vegada que ell l'agafa llavors jo diria que amb la versió que vaig veure en francès ell va a la finestra i la deixa que marxi No, la carícia. L'acaba tenint, se la posa... Ell agafa una manta, una flaçada, la intenta agafar diverses vegades, no se'n surt, no se'n surt, i finalment l'agafa. I tu tens la sensació que la vol matar. Sí, és possible. I, de fet, se la posa a sobre de les cames i la carícia però fixa't si és intens jo diria que això que li ha passat al Jaume és tan intens tot el que passa a la pel·lícula aquesta escena també que un fins i tot posa de la seva part i s'imagina com que després ell quan està escrivint ell diu que la deixarà però jo m'havia imaginat no sé per què que obria la finestra i la deixava anar la imatge s'allunya s'allunya i està està al rebedor I es queda acorralat amb el quartet del costat per poder tirar la flaçada i enganxar-la. I llavors hi ha un moment que l'aprita i que ell li veus una barreja de sentiments i finalment se la posa a sobre la falda. I llavors... Llavors, com que jo tinc aquesta imatge, dic, home, a mi se m'han tallat una part... Llavors no ho han tallat, no ho han tallat. Una altra cosa que m'ha sorprendre molt ahir, que suposo que mentre la veu la primera vegada no ho constates tant, és el tempo que té la pel·lícula. És a dir, planos extraordinari, és planos llargs i estàtics, que no se't fan en absolut pesats, que estàs absolutament pendent del que està passant, i que són preciosos, és a dir, el nivell de composició és extraordinari, i que, bueno, allò, en cas, inclús destaca el fet que estiguin en una sala que es converteix en, gairebé claustrofòrica, em sembla que va avançant la pel·lícula, i destaca, evidentment, la interpretació dels dos actors que estan brillantíssims. Estan sumament integrats. Sí, perquè la que està proposada per la... l'Òscar és ella però jo crec que ell també fa un extraordinari paper i l'altra cosa digues digues jo el que diria d'aquesta història que sí que em sembla bé que es digui amor em sembla bé encara que és una situació descarnada amb la que pateixes el dolor que ella pateix i el dolor que ell comparteix des de fora des de la impotència que és duríssim, però arribes a pensar que és una parella que deu portar 60 anys junts, o sigui, clar, que el que l'ha travada aquesta parella, jo diria, que és aquella mena de complicitat que només trava els anys, no? I al principi, que ells són dos professors de música, que viuen una vida relativament còmoda, i que frueixen de la vida en el sentit que ells tenen una riquesa cultural que els permet fruir-ne, sobretot de la música. Llavors, els hi veus tots els actes quotidians que hi ha a dins d'aquella casa. Són uns actes normals, elegants... discrets, sempre sense trasbassar, cadascú té una personalitat, no és que siguin uns tous i una cosa blandengen allà, perquè el Haneke mai hauria fet una cosa així, però hi ha allà una sintonia lenta per sota de tot, que travessa tota la pel·lícula fins al final. Per això estic d'acord que es digui amor. Sí, sí, no, i tot el que... No, inclús quan te'n dones compte de l'acte fort i lligues amb... Perquè jo no em recordava que ho he vist al principi de la pel·lícula que ella li ha demanat, i ha fet prometre que no la portarà novament a l'hospital, que llavors fins i tot allò està com justificat, m'explico? Però deixeu-me que digui que jo no trobo que sigui una pel·lícula dura, una història dura. Sí, sí, sí. I us diré perquè. Perquè en realitat el Janeke jo crec que té la valentia, i això és el que la fa més important de tot, que mostrant-te tota aquesta història ho fa d'una manera absolutament natural. I el que demana el personatge del Jean-Louis Tritignan, el que demana tota l'estona i pel que fa fora aquella dona, que fins i tot hi ha algun moment en què tu preguntes, perquè no li has vist fer exactament... Jo hi ha un moment que la pentina i li posa el mirall al davant i la banya... quan la banya són tres imatges i en tens prou amb això sí que és un mestre perquè la pentina així fort i li posa el mirall al davant i després l'altre és quan la banya en tens prou amb allò per dir que aquella dona no té cap mena i allò té força quan el Friquinyà l'espedeix, l'acomiada allò té una força i et fa entendre moltes coses estava suggerint moltíssimes coses aquella escena Doncs aquí està, vull dir, aquesta naturalitat que ell demana pel final de la vida, al cap i a la fi, que és el que ens està mostrant en la pel·lícula, jo crec que la fa una pel·lícula simplement naturalista. El que passa és que nosaltres també col·loquem, una miqueta com a Joan li ha passat, que ha col·locat una mica el seu somni o el desig que tenia en aquell moment de... que aquella escena acabés així, nosaltres posem les nostres pors allà dins. Segur. En realitat, la por... I el Haneke també, eh? Sí. I el Haneke també. Haneke jo crec que ho mostra d'una manera simplement naturalista. Posa la càmera allà... Bueno, clar, una altra cosa és... La maestria amb què posa la càmera. Això mateix. Això és un rei. És un rei. Com es pot posar tan ben posada la càmera en cada moment... i tan ben fetes, hi ha un moment quan ella té el problema del derrame, el que tingui i estan esmorzant ell se'n va i deixa l'aixeta oberta tu sents tota l'estona l'aixeta i quan ell va a posar-se l'abric per marxar i demanar ajuda es tanca l'aixeta i tu llavors ja en tens tot, això és extraordinàriament Genial, perquè no necessita res més per explicar-te la història. Per tant, explicar una història es pot explicar bé, regular, malament, però explicar-la bé és molt difícil, eh? I explicar-la com a obra mestra, que és el que fa aquest home aquí, és dificilíssim. I ell ho fa amb un tema que tu sortiries si te l'haguessin dit abans d'entrar al cine que anava d'allò, eh? Sí, sí, però jo insisteixo, jo penso que no ens fa en cap moment posar-nos davant de la duresa de la història, sinó més aviat de la tendressa, que contenen totes les imatges, el desig que ella té de quedar-se a casa, doncs ell li manté aquest desig, l'enfrontament que té... Però la pròpia situació és molt dura, és a dir, aviam, això que diràs tu, que tots ens identifiquem perquè tots pensem que podem viure coses semblants... aleshores fa que tu te'n donis compte que allò és molt dur, que allò és molt terrible. Llavors, aquesta por que mostra la pel·lícula de totes les coses que ens poden preocupar, que li preocupen a ells, però també te la transmet a tu, que et preocupin a tu, allò és el que és molt dur. És veritat que és realista, però la pròpia realitat és la que et commou. I és una pel·lícula, en el fons, per mi, de l'escrivís d'ell, la més tendra, la més intimista i fins i tot la més humanista. És a dir, perquè... Jo me'n recordo molt, la primera pel·lícula que vaig veure d'ell, que és aquella de Fanny Games, que allò és duríssim, però no té la sensibilitat, ni la tendresa, ni la humanitat, ni l'atractament, diríem, que té en aquesta pel·lícula els actors, però els joves estan aquí d'una humanitat terrible, és a dir, és una pel·lícula molt humana, molt humana. I és veritat que ells ho mira des de fora, però... inclús et diria que el fet que no hi hagi un excés de sentimentalisme, no és que no n'hi ha cap de sentimentalisme, fa que tu t'arribi amb molta més duresa. Jo en canvi la vaig trobar molt emotiva, aquesta pel·lícula. Sí, sí, jo també la trobo que no... A mi m'ha reconfortat novament, com vaig dir l'altre dia, el primer dia que vaig parlar de la pel·lícula, amb el Geneke. I crec que és una de les 3 o 4 pel·lícules que parlarem bé d'aquest any. És a dir, les 3 o 4 pel·lícules bones d'aquest any... Una és sens dubte aquesta. Sí, sí, què anaves a dir, Jaume? Jo què anava a dir? Digues alguna cosa. Sí, no, jo el que entenc d'aquesta pel·lícula, sí, el que vaig entendre és que aquesta és una pel·lícula que no se't fa necessari ser còmplice d'ella i aquí és on probablement hi pots trobar algun inconvenient. Per exemple, m'explicaré. En el moment que aquell senyor que els hi porta la llet i que ell ja s'ha decidit tallar, el realitzador destaca d'una manera excessiva, trobo, l'admiració de tot l'entorn pel que està fent aquell home per la seva pròpia dona, amb una demostració extraordinària de la capacitat d'estimació que té per ella. I ho interpretem així, no? Quan això és un principi d'una davallada impressionant que veurem fins al final de la pel·lícula. Hi ha una altra, que l'heu esmentada, que és quan acomiaden aquella noia. Aquella noia no és res més... Una cuidadora, una cuidadora. Sí, que no és res més que una... que una xicota professional que sap fer la seva feina, però que li mancaria senzillament una certa sensibilitat per tractar-la, però res més. Home, és molt el que li falta. No, no res de l'altre món. Almenys jo ho interpreto així. L'altre món no és normal. Llavors, de la manera que ell l'acomiada, trobo que està bé en un principi, però que després s'accedeix. Per exemple, està molt bé que digués que si l'hi explico no ho entendrà i estic d'acord amb això. Aquella noia no està capacitada per entendre què li diria aquell senyor de disconformitat amb ell. I llavors el que després ella reacciona, o sigui, el que hi posen a la pel·lícula és de la manera que reacciona ella desqualificant-lo, insultant-lo. Em sembla que és un excés, també. I per això és realista, allò. Jo crec que és realista, jo crec que va amb el personatge. Jo crec que allò pot passar perfectament amb un personatge així. No ho veig forçat, allò. Ho veig molt natural. Tu ho veus forçat? Jo no és que ho vegi forçat, sinó que crec que juga massa a favor d'ells dos. Ah, no, no. És per l'escriure. Necessitava l'escriure. Són coses tan curtes en relació a tot el llarg de la pel·lícula que dura dues hores i set minuts. Però pesen tant. No sé si pesen tant. Ja l'última és la que té amb la seva pròpia filla. Allà sí que penso que està justíssim. Allà és perfecte. Perquè, esclar, diu, digue'm, quina és l'alternativa? Aquesta, aquesta i aquesta? Diu, ho sento, però jo no hi estic d'acord amb això. Punto. Però sí que està d'acord amb un final que potser no passa. La filla que té dos o tres pinzellades, que tampoc surt tantíssim, i en canvi és un perfil estrenament ben dibuixada. Molt ben dibuixada, la filla. Naturalment, i penso que és, en definitiva, i per l'edat que té, l'angoixa que hem de sortir. Tots plegats que no hem arribat a aquell punt. D'aquí a 15 segons, juguem a casa cinemaconsecondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa. Molt bé. Fins de la setmana. I en el que parlem la setmana vinent, Francis Ford Coppola, directors d'un som film i moltes altres coses. A reveure. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Fins demà!