Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 29/1/2013 — Django, ‘Óxido y Hueso’, John Ford i Amour
Obertura musical de l’emissora i ajustos tècnics abans d’entrar en matèria.
Equip al complet i planificació: pel·lícules vistes, bloc John Ford i tram final dedicat a ‘Amour’ de Haneke.
Discussió sobre Tarantino com a gran estilista que allibera l’espectador vs manca de profunditat humana; comparació amb Sergio Leone i la música de Morricone; lectura política de ‘Django’ (complicitat amb el poder, paper de les dones a la finca), i defensa del seu ús del fora de camp en escenes violentes.
Sinopsi i temes: solitud, supervivència i un lligam no romàntic que creix; el protagonista masculí com a ‘bon salvatge’; el film brilla en fotografia, ritme i direcció d’actors; debat sobre un final percebut massa feliç; comparacions amb ‘The Master’ i amb la brutalitat ‘mandingo’ de ‘Django’ vs la noblesa dels combats aquí.
Acció comercial efectiva del retorn de Schwarzenegger: tòpics ben executats, entreteniment competent, trama de mafiós fugitiu versus xèrif veterà.
De ‘Liberty Valance’ (llegenda sobre realitat) a l’humanisme dels indis; posició de Ford entre grans autors; vigència de ‘La diligència’, força de ‘Les raïms de la ira’, riquesa de ‘L’home tranquil’ i ‘Mogambo’; valoracions sobre obres menys reeixides com ‘La taverna de l’irlandès’.
Sona el tràiler; acord general sobre la potència d’‘Amour’ i apunt sobre ‘La cinta blanca’ com a exercici de mestria més “vist”.
Trama íntima d’ictus i promesa de no hospitalitzar; posada en escena naturalista amb plans llargs i composició mil·limètrica; escenes clau (colom, bany, pentinat, cuidadora, filla); debat sobre tendresa vs duresa i la profunditat humanista del film.
Informació de reemissió i anunci de pròxims temes: Francis Ford Coppola i més.
Panorama del programa
Espai amb tres trams clau: debat sobre Tarantino a partir de Django Unchained, crítica de ‘De óxido y hueso’, bloc monogràfic de John Ford, i final amb anàlisi profunda d’‘Amour’ de Haneke. Tot plegat amb un punt comú: com el cinema afronta la condició humana, la violència i l’amor.
Temes principals i per què importen
- Tarantino vs Haneke: contrast entre cinema alliberador i pop (Tarantino) i cinema que obliga a afrontar el dolor i els límits (Haneke).
- ‘De óxido y hueso’ (Audiard): retrat de solituds que es troben, amb un protagonista primari però d’una humanitat ferida; potser un final massa conciliador.
- John Ford: de la llegenda sobre la realitat (‘Liberty Valance’) a la complexitat moral de westerns i drames socials; vigència de clàssics com ‘La diligència’ o ‘Les raïms de la ira’.
- ‘Amour’ (Haneke): posada en escena naturalista i magistral per narrar el deteriorament, la cura i el vincle; una pel·lícula tendra i devastadora alhora.
Anàlisi per blocs
1) Tarantino, ‘Django’ i el límit entre estil i profunditat
- Tarantino és qualificat de «gran còmic» visual: brillant en forma, però sovint més superficial en personatges i conflictes existencials.
- Comparació amb Sergio Leone: l’ús del primer pla i la música d’Ennio Morricone com a arquitectura d’icones més que d’introspecció.
- En ‘Django’, lectura sobre complicitat amb el poder i paper de certs personatges (dones de la casa) com a implacable mirall social.
- La violència de Tarantino es matisa amb fora de camp: > “Això no cal que us ho ensenyi”. Reivindicació contra l’etiqueta de “massa violent”.
2) ‘De óxido y hueso’ (Jacques Audiard)
- Trama: ell, pare sense rumb que lluita en combats clandestins; ella (Marion Cotillard), ensinistradora d’orques que perd les cames. Dues solituds que no són perdedores sinó desorientades.
- Temes: supervivència, lligam no romàntic que esdevé profund, i el “bon salvatge” com a tensió entre instint i cura.
- Direcció: fotografia exquisida, ritme i encadenats precisos, escenes d’orques i combats rodades amb força i noblesa.
- Debat: final percebut com massa feliç; en conjunt, interpretacions poderoses (especialment ell) i comparacions amb ‘The Master’ (busca de lloc al món).
3) John Ford: llegenda, ordre i humanitat
- Idea central: “Quan la llegenda es converteix en fet, imprimeix la llegenda” (‘Liberty Valance’) — la mitologia com a ciment social.
- Ford és situat al costat de Murnau, Sternberg, Vidor, Mizoguchi, Rossellini: un autor més enllà del sistema d’estudis.
- Tractament dels indis: no maniqueu; conflicte, però amb dignitat i complexitat.
- Vigència dels clàssics: ‘La diligència’ s’aguanta perfectament; ‘Les raïms de la ira’ com a drama social perdurable; ‘L’home tranquil’ i ‘Mogambo’ mostren personatges amb gruix; ‘La taverna de l’irlandès’ es percep envellida.
4) ‘Amour’ (Michael Haneke)
- Premissa: ella pateix un ictus i demana no tornar a l’hospital; ell cuida amb tendresa, impotència i fermesa. El film es reclou a casa, espai claustrofòbic i íntim.
- Posada en escena: plans llargs, tempo sostingut, composicions precises; detalls sonors (aixeta oberta) que construeixen sentit. Cinema naturalista i impecable.
- Moments clau: el colom com a metàfora de vulnerabilitat i control; escenes de pentinat i bany que sintetitzen amor i pèrdua de dignitat; l’acomiadament de la cuidadora com a xoc entre protocol i sensibilitat; relació amb la filla traçada amb poques però eloqüents pinzellades.
- Lectura emocional: no és només dura; és profundament tendra i humana. Haneke evita el sentimentalisme i aconsegueix commoure a través de la precisió.
Cites destacades
“El Tarantino t’allibera dels teus problemes; el Haneke te’ls fa afrontar.”
“Explicar-la com a obra mestra és molt difícil… i aquí Haneke ho fa.”
Conceptes clau
- Fora de camp, tempo, primer pla, posada en escena, naturalisme, llegenda vs realitat.
Conclusió
- Un programa que enllaça ètiques i estètiques: de la icona pop (Tarantino) al naturalisme íntim (Haneke), passant per l’humanisme clàssic (Ford) i la sensibilitat contemporània (Audiard). El comú denominador: persones enfrontant-se a poder, dolor i amor.