Don Giovanni de Losey, Cannes 2024, relleu a la Filmoteca, The Dead Don’t Hurt, Late Night with the Devil i Viladecans “Cartells”

Cinema sense condicions gegay de covers è è una fase auve andò ed è un suo Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern, una setmana més, l'última d'aquest mes de maig. Bé, avui fem el programa de mínims, diguéssim, estem al Biel Riba, els Comandaments i Efectes Sonors. Bona tarda. Bona tarda, què tal? Molt bé, i tu? Bé, home, com ha anat la setmana? Molt bé, estudiant per la selectivitat, que ja queda poc. Ja queda poc, eh? Sí, sí. Bé, i ho portem bé o què? Crec que sí, encara em queden set dies, avui fa set dies que em queden. Molt bé. I a veure què tal va. Estupendo. Bé, està de viatge pel sud de França, la meitat d'aquesta setmana estarà per allà. una combinació deliciosa de feina i plaer, que esperem que l'acompanyi el temps i puguin gaudir moltíssim d'aquests dies. la setmana que ve, si tot va bé, ja estarà amb nosaltres i farem el programa ja més reconeixible. Avui serà un programa eclèctic en el que he preparat diversos temes que espero que siguin del vostre interès. Per començar, hem sentit una peça que forma part de la música del dia, en aquest cas. és un fragment de l'inici del segon acte de l'òpera Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart, filmada per Josep Lósei el 1979 a Venècia. La pel·lícula és de 173 minuts i és una petita meravella. En aquest fragment hem pogut escoltar a Ruggero Raimondi en el paper de Don Giovanni, a Joan McCarty com a comentador i a José Van Dam com a Liborello. Josep Lósei va filmar, com he dit, una obra mestra, un clàssic, que va més enllà de la reproducció de l'òpera filmada, perquè Don Giovanni de Lósei és òpera servida en llenguatge cinematogràfic. És a dir, no és agafar, entrar i acondicionar un palau de l'òpera i filmar. No, no, no. Es va fer expressament amb excediors, amb un disseny extraordinari en el que van intervindre tota una sèrie de tècnics per cuidar qualsevol detall de la pel·lícula, tant sigui estètic com sobretot artístic i musical, naturalment. Lósei, de fermes conviccions esquerranes, va dur el drama de Don Giovanni al seu terreny, la lluita de classes. Ell era comunista, va tindre que desaparèixer dels Estats Units amb la caixa de bruixes del senador McCarthy i va tornar cap a Anglaterra i allà va fer la resta de la seva carrera. La pel·lícula queda palès des dels crèdits, on es pot llegir una pintada en un mur que és d'una cita d'Antoni Granxi que traduït diu El vell mor i el nou no pot néixer i en aquest interregne es produeixen els més variats fenòmens morbosos. És curiós aquesta cita perquè si ens aturem a pensar-la una mica podem pensar que les coses es van repetint al llarg de la història i aquesta situació tampoc sembli tan aliena a situacions socials i polítiques que estem vivint en aquests moments. Aquesta projecció única es va produir el dijous passat, 23 de maig del 24, al Cinemes Verdes, dintre de la programació d'una secció que es titula Imprescindibles, que és fruit de la col·laboració entre el Cinemes Verdi i el Festival Castell de Perelada. Aquí també, en altres moments de l'any, com sabeu, aquesta col·laboració també hi participa el BCN Film Fest. L'OCI, en aquesta ocasió, es va servir d'un equip de grans especialistes. El libreto, per exemple, és de Lorenzo de Ponte. L'adaptació del libreto de Fran Salieri. L'escenografia del gran Alexander Trauner. La direcció de fotografia d'un col·laborador habitual de l'OCI, Jerry Fischer, gran director de fotografia. L'Orquestra i Cors de l'Obre de París, dirigits per Lorin Massell. I entre els intèrpretes, què dir? Ruggiero Raimondi, en el paper de don Giovanni, John McCarty, com el comandador, Eda Moser, com doña Ana, Kirité Canagua, com doña Elvira, Kenneth Riegel, com don Octavio, José Van Dam, com Lee Porello, Teresa Berganza, com Zerlina, Malcolm King, amb el paper de Masetto, Eric Atjaní, que porta tota l'escenografia i control del ballet Nero, que és un ballet que surt de meitat de pel·lícula per Venècia, amb gòndoles, tots amb màscara típica del carnaval i vestits absolutament de negre, sense cantar, és una escena impressionant, amb boira al fons, extraordinària. I, per acabar, Llabertín, que és interpretat per Janine Reis. Doncs Giovanni, per si teniu interès en veure-la, no sé si la podreu trobar a botigues com ara 79, allà al centre de Barcelona, al carrer Tallers, es va editar remasteritzat el 2008 amb DVD i crec que a través d'Amazon es pot trobar també amb Blu-ray. Molt bé, d'aquesta pel·lícula que, ja com he comentat abans, se'n va cap a tres hores, la veritat és que mereixeria un programa en exclusiu, perquè reuneix ella totes les vessants artístiques i, a més a més, les reuneix amb el que és el seu punt més àlgid. És extraordinària en tots els conceptes, una obra mestra del cine i un moment molt inspirat de la música. Per tant, algun dia, potser, la proposarem per ocupar-nos d'ella com a clàssic de la setmana, però jo, com que hi va haver aquesta presentació sobtada, única i concreta que us he explicat al Cinema Esverdi, he cregut convenient portar-la, informar-la a través de la ràdio perquè sabigueu que hi ha la possibilitat de poder conèixer a través de Blu-ray o de DVD una obra extraordinària. Bé, per continuar i canviant totalment de temàtica, sempre per això dintre del cinema, es va acabar la setmana passada i hi va haver lliurement de premis del Festival de Cant d'aquest any, el 2024. En primer lloc, hi ha dues coses que xoquen bastant. Una és que és un festival de castany en el que es presentaven a concurs pel·lícules de cineastes molt reconeguts i que es formen part notable, si no sobressortint, de la història del cinema. Em refereixo, per exemple, que teníem Francis Ford Coppola que presentava Megalòpolis, el seu últim treball, Jorgos Lantimos que presentava Kings of Kindness, David Cronenberg amb els sudaris d'Eix Ruts, Paul Eixroder amb O Canadà, Paolo Sorrentino amb Partenope i Carlin Farget en D-Substants. de tots aquests només van tindre premis menors, un va ser Gers Plemens com millor treball interpretatiu a King of Kindness de Jorgos Lantimos, i l'altre va ser el millor guió per Coralín Enferjat per D-Substants. Tots els altres no han tingut cap premi. I, a més a més, sembla ser que ha estat un any en què crítica i públic i jurat, sobretot, estan bastant a una amb el palmarès que s'ha donat. El palmarès és Palma d'Or per una pel·lícula que es titula En hora de Sean Baker El gran premi del jurat per All We Imagine a Slide de Payal Rapadia Premi del jurat per Emilia Pérez de Jacques Odiar Millor direcció per Miguel Gómez per Grand Tour Millor interpretació femenina és per tot l'equip femení quatre dones d'Emilia Pérez de Jacques Odiar que són Zoe Saldanya Selena Gómez Carla Sofía Gascón i Adriana Paz La millor interpretació masculina tal com hem dit és per Jess Plemons per Quimnes de Jorges Lantimos El millor guió com també hem dit és per Coralín Fajat per The Substance El premi especial del jurat va ser adjudicat The Seed of the Sacred Fich de Mohamed Rasul i llavors com sabeu al Festival de Cants hi ha altres seccions en aquest cas tenim la quinzena de cineastes la setmana de la crítica que ha premiat una pel·lícula espanyola l'únic llargmetratge que es presentava precisament és Volvereix de Jonás Troeba una pel·lícula que ha rebut molt bones crítiques i que bé esperem he llegit que segurament s'estrenarà aquí el mes d'agost serà interessant veure aquest últim treball a l'octau que ha fet Jonás Troeba El premi Cure Palm de curtmetratges ha estat també per una per una directora espanyola Elena López Riera per Les Núbies del Sud És a dir que d'alguna manera aquest any ens ha tocat si no jo diria que és molt important el de quinzenes realitzadors de Jonás Troeba i Les Núbies del Sur com a premi de curtmetratge també és notable perquè s'ha de tindre en compte que el Festival de Canis en realitat ja és un premi que seleccionin per anar-hi sinó fixeu-vos-hi la llista que he llegit de grans directors que s'han presentat i se'n van de vuit hi ha altres premis com Encertent Regar en el que es va otorgar el primer premi a Black Dog de Guan Hu el premi del jurat per The Story of Suleiman de Boris Lockhine i la millor direcció per dues pel·lícules de Dammet de Roberto Minervini i On Becoming a Guinea Full de Rogan Unioni La Càmera d'Or aquest any s'ha lliurat a l'actriu Emanuel Beard Bé una vegada més passem a un altre tema en aquest cas us volíem informar perquè en fi vosaltres sabeu que gairebé sempre procuro quan recomano cinema si hi ha coses en cartellera que no us acaben de fer el pes sempre us dic que mireu els diferents mitjans com és Facebook i Instagram mireu la programació de la Filmoteca o bé directament a internet cada dilluns hi ha la programació de la setmana en curs i per tant sempre aquesta recomanació obeix que les dues sales de la Filmoteca acostumen a fer un conjunt de programació molt variat en el que hi ha present passat obres mestres obres d'investigació és a dir per tots els gustos però sempre a partir d'un interès i d'una qualitat innegable i és parlant de la Filmoteca de Catalunya que hem de comentar que l'actual director que porta 12 anys al càrrec l'Esteve Rianbau doncs acaba el seu temps d'activitat a la Filmoteca que jo crec que ho fa deixant un llistó altíssim l'acaba als finals del mes de juny i el dia 1 de juliol ja s'ha fet el nomenament sabeu que la Filmoteca de Catalunya depèn de la Generalitat llavors bé hi ha hagut una una una una sèrie de propostes i finalment hi ha hagut un jurat format per cinc entesos i persones que formen part uns de de de cultura i altres de cinema i ha recaigut la responsabilitat que serà per quatre anys prorrogable avui amb un home jove Pablo Laparra Pérez de 37 anys llicenciat en història d'art i doctor en estudis cinematogràfics i culturals per la Universitat de Nova York que prendrà el càrrec el dia 1 de de juliol amb el seu currículum figura també entre moltes col·laboracions amb diversos mitjans el de ser director de cinema al dia festival de de Sant Sebastià com sabeu Bé aquesta és una notícia que creiem que teníem que donar perquè som un programa de simne estem ubicats a l'àrea d'influència de la Filmoteca de Catalunya i llavors calgui dir-ho per informació de tots els nostres oients ara entrarem a parlar de algunes pel·lícules una pel·lícula d'entrada dir-vos que aquesta setmana hem estat tenint una entrevista amb el director de Segundo Premio Isaac Ila Cuesta que l'ha codirigit a Pol Rodríguez també amb ell i hem tingut l'oportunitat d'entrevistar-nos l'entrevista la passarem molt probablement la setmana que ve el dimarts en el que farem per una banda la emissió d'aquesta conversa amb l'Isaqui que vam tindre l'Anastasi i jo i després segurament farem un comentari els dos extens sobre la pel·lícula que ja des d'ara perquè es va estrenar aquest passat divendres us dic que és de lo millor que ofereix en aquest moment la cartellera és una pel·lícula extraordinària una pel·lícula sobre l'amor una pel·lícula poètica una pel·lícula sobre procés creatiu és a dir reuneix però bueno no vull entrar ara en vés amb ella l'únic que volia era anunciar la programació que dedicarem el dimarts que ve amb ella i a l'entrevista amb l'Isaqui i després fer-vos apuntar la recomanació total per part de l'equip de Cinema Sense Condicions perquè aneu a veure-la i gaudir-la molt bé entre les pel·lícules que he escollit per avui n'hi ha una que ja fa dues setmanes o dues setmanes i mitja que està en cartellera que és l'última pel·lícula que ha fet ha produït ha dirigit ha fet el guió i actua també Vigo Mortensen es tracta de Hasta el fin del mundo amb aquesta pel·lícula passa com en moltes que el que la persona o l'ens que posa els títols en castellà de vegades no no no entenem massa bé per on va la cosa i pot haver a la millor interessos perquè hi ha ja potser títols que venen més que altres però en aquest cas jo diria que el títol original és important perquè té que veure amb la pel·lícula el títol original és de Death Don Hart que podríem traduir com els morts no fan mal o potser també els morts no no senten dolor algo així aniria la cosa per aquí aquesta pel·lícula té una durada de 129 minuts és de una producció de diversos països però bàsicament Estats Units és del 2023 la fotografia és de Marcel Siskin mira ho tinc aquí es va estrenar el dia 10 de maig amb sales comercials i els intèrprets són com he dit Vigo Mortensen en el paper de Holger Holger Olsen ell és la pel·lícula és una pel·lícula de l'oeste ell és un home que ha tingut una vida bueno després ho comentarem es diu Holger Olsen ella és Vicky Cripps en el paper de Vivian Garrett Dillahun que és un renxer Lance Harrison Danny Houston que és l'alcalde i Soli MacLeod que és Weston el fill psicòpata del renxer una mica tall de sinopsi podríem dir que Holder Olsen el personatge interpretat per Vigo Mortensen és d'origen danès coneix Vivian Lecudi una franco-canadenca dona culta ell és exmilitar que ara fa de fuster el seu ofici actual es coneixen s'enamoren i tot apunta que s'establirà en un lloc tranquil a prop del poble la vida porta sorpreses i en aquest cas esclat de la guerra i ell de nou per part de l'estat de la unió es presenten uns soldats en què fan recerca de gent que es vulgui apuntar ofereixen uns diners manutenció etc. i ell de nou sent que té d'ajudar la seva pàtria i s'apunta amb els unionistes i automàticament ella queda sola en un lloc on no hi manquen els parells un rancher poderós que domina el poble el seu fill psicòpata i faldiller l'alcalde el servei del poderós com habitualment de la tranquil·litat al drama i a la tragèdia en una història que es barreja bastant amb bastant encert l'amor l'honor i la capacitat de superar adversitats aquest trànsit de la tranquil·litat al drama i fins a arribar a la tragèdia es produeix dintre d'una narració pausada la pel·lícula que dura més de dues hores i està explicada des del present cap al passat però amb atenció al futur que d'alguna manera des del principi ja se'ns ha albirat el treball de Vicky Cripps la protagonista la verdadera protagonista perquè aquí hi ha un dels encerts del director de Viggo Mortensen i és que ell a partir d'una hora de pel·lícula se'n va a la guerra el seu personatge i ell també desapareix de la pantalla durant una bona estona podríem dir mitja hora o tres quarts l'estona per tant per tant Vicky Cripps el seu personatge viviant es manté tota la pel·lícula com a protagonista està extraordinària i podríem dir que situa ella sola la pel·lícula en un nevell per sobre el notable sí que és veritat que en la pel·lícula es detecten alguns llocs comuns dels westerns com alguna referència que pot recordar a Ford a Nicola Rai i fins i tot a Clint Eastwood la pel·lícula és un un cant el paper de la dona però aquesta vegada jo crec que val la pena fixar-se en que així com moltes vegades el paper exceptuant alguns alguns casos com és per exemple la que hem citat quan hem citat a Nicola Rai em referia naturalment a Johnny Guitart quan Johnny Guitart era un altre paper de dona realment colpidor complet amb una estructura narrativa que encaixava sense estar forçat i aquí ens passa el mateix és a dir trobem el paper d'una dona que té recursos tan intel·lectuals com físics com valor per viure en un món d'homes i realment la pel·lícula passa com hem dit per situacions dramàtiques però jo diria que el treball de Mortensen és en aquest sentit un treball de reivindicació del personatge femení que en aquest sentit podria també coincidir en Clint Eastwood i la seva el seu paper que li dona a la dona a Simperdon per exemple també dintre del que és el western el passat i el present s'alternen continuament amb un estil narratiu que és distància del clàssic western és a dir aquí hi ha un repòs visual hi ha alguns llocs com he dit comuns i també incidir en que fins al fi del món que és el títol original no dona la mesura del que sí que ens diu els morts no fan mal o no senten mal que seria el títol original en un moment de la pel·lícula el fill d'ella li pregunta al pare ell després de matar un ocell si el cadàver de l'animal pateix i és que tot el seu camí al llarg del metratge aquest western trist perquè hi ha molt dolor ens recorda en tot moment que els morts fan mal la pel·lícula s'inicia amb un somni de la protagonista ella coneix la història de la dama d'Orleans de Juana d'Arco i en la seva infantesa perduda pel bosc veu dintre del somni l'assassinat del seu pare i a partir de si la pel·lícula dibuixa alguns aconteixements que marcaran el trist destí de tots els personatges en els referents es detecta una certa melancolia però amb contenció és a dir l'aplica en tot moment manté un to que ja sigui potser per l'ús del color la fotografia és extraordinària ja sigui per la qualitat que tenen interpretativa dels personatges amb els seus papers que ens els fan entrar dintre de la història i vir-la des de dintre ja dic dintre d'aquesta melancolia hi ha una contenció que fa circular la pel·lícula per per una naturalitat que ens convenc en tot moment una variant loable per a Diego Mortensen la construcció del rol que interpreta Vicky Kribs és que sempre ella s'aixeca com he dit abans en gran valor i dignitat i això sens dubte contribueix a l'ofici d'ella el seu treball lletoral que és capaç de bordar com l'hem vist en moltíssimes altres pel·lícules qualsevol paper que li posin Mortensen narra el western des d'un respecte per la història i pel gènere la trama discorreix per molts llocs comuns dels grans westerns és a dir hi ha trossos a cavall hi ha desafiaments hi ha puntual violència hi ha l'opressor hi ha l'oprimit la víctima el covard el noble de sentiments etc. tot una sèrie d'arquetips que trobem en les pel·lícules de l'est però aquí Mortensen aporta una variant com hem dit abans que és la construcció de l'entorn que dona el substrat a la pel·lícula una construcció que agafa algunes parcel·les d'altres westerns i que les incorpora a una peça que neix d'un guió molt personal i molt treballat en fi hasta el fin del mundo és la representació de des de la nostàlgia del present que es construeix a través d'un drama trist però amb elements romàntics que finalment l'omplen de llum el final de la pel·lícula és extraordinari no el revelarem aquí per no fer spoiler però sí que penso que és un dels seus valors més importants tota la pel·lícula per això per nosaltres és d'un notable molt bé ara parlem d'una pel·lícula però abans us posarem un tema que és de la seva banda sonora aquí canviem radicalment de tema i ens anem passem de l'oest a una pel·lícula de terror a una pel·lícula i ens anem a una pel·lícula de terror a una pel·lícula i ens anem a la pel·lícula de terr·lícula de terr·lícula de terr·lícula Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Un terror que, per situar-nos, jo diria que la setmana passada fèiem referència a la mort de Roger Corman, el gran director i productor que va fer un centenar de pel·lícules i em va produir unes 400. I aquest, doncs, seria una mica un paradigma del cinema bé de terror, però compte, de tant en tant, entre la immensitat de productes que ens arriben, que estan supeditats, diguéssim, al cànon del que és el terror, costa de trobar algun producte que s'elebi d'una forma extraordinària, i aquest és el cas. Estem parlant de Late Night with the Devil. Aquesta pel·lícula és del 2023, australiana, s'ha estrenat aquest cap de setmana. és una pel·lícula que està escrita i dirigida pels germans Colin i Cameron Cairns. Aquests germans, és la seva tercera pel·lícula, primer van fer un curtmetratge, i sempre han estat tocant el tema del terror, però de llarg aquí fan la seva pel·lícula més reixida. Està protagonitzada per David Desmaltxian, que fa una interpretació fabulosa. I secundat, perquè la pel·lícula és bastant coral, ell sobressurt, naturalment, com a protagonista, per això el destaco, i, a més a més, és el fil conductor de la pel·lícula i un personatge que té una quantitat de matisos extraordinària, està secundat, dic, per la Laura Gordon, Ian Bliss, Ingrid Torelli i Georgina Hais. La pel·lícula toca el tema del terror, podríem dir, sobrenatural. Incorpora material de documentals, però, bàsicament, i com diu el títol, és un late night, un show de... un late show, no? Resulta que el protagonista és el conductor d'un programa de nit que ha perdut audiència. Estem en 1977. La recreació d'aquell temps és extraordinària, extraordinàriament fidel al que nosaltres recordem. i, com us deia, aquest conductor de programa ha caigut a les audiències i llavors està preparant un programa molt especial per la nit de Halloween de 1977. En directe i per televisió ell agafa i convoca la col·laboració en directe d'una mèdium, estafadors, una nena posseïda, parapsicòlegs, sessions d'himpnosis aplicades en directe, En fi, per incrementar l'audiència ell proposa fer un experiment amb una noia en què serà posseïda pel diable en el programa, en directe, i sense talls. això provoca que la pel·lícula es mantingui sempre, et mantingui a l'espectador amb tensió i amb un creixent que va superant barreres, és a dir, és una carreria d'obstacles que els està cada vegada saltant, cada vegada l'obstacle està més elevat i cada vegada el salt de la pel·lícula és més impressionant fins a arribar a un final que naturalment no comentaré però que és un dels millors finals de pel·lícules de terror que he vist últimament. Per una altra banda, la pel·lícula no deixa de ser ambientada en 1979, com he dit abans, és curiós com és de reconeixer la manipulació que els mitjans de comunicació a través de la televisió i els seus conductors també fan una manipulació profunda sobre una bona part de l'audiència. Llavors, en aquest sentit, és una pel·lícula que no no es pot descartar com una pel·lícula de denúncia tot i que fonamentalment, ell, els germans Colin i Cameron Cairnes, el que pretenen i aconsegueixen sobradament és ser fidels al cinema de terror. Construeixen un final que, ja veureu, és delirant. moltes vegades en cinema de terror els finals són atropellats. Aquí forma part d'aquest creixent que us he estat explicant i apoiar tot això amb aquesta música inquietant que heu sentit que és de Glenn Richards i una fotografia que recrea els tons torrats de l'època i també un cert ambient del plató així una mica quits dels anys finals dels 70. Aquesta fotografia està dirigida per Matthew Temple formen en conjunt una pel·lícula que us recomano perquè penso que és del millor que es pot veure i si sou aficionats al bon cinema us pot interessar i si a més a més teniu debilitat pel cinema de terror llavors jo diria que és una pel·lícula d'obligada visió. La teniu amb cinemes la projecten està programada amb diversos cinemes comercials i repeteixo el títol és Late Night with the Devil no se la perdeu molt bé estem avançant amb el programa i ara dintre ja sabeu que a cinema sense condicions parlem de cinema però com diu el programa no tenim condicions i en aquest cas em sembla oportú fer una referència a una exposició és a dir ens posarem cap al món de l'art i per introduir-nos-hi aquesta exposició es va inaugurar la setmana passada al Museu d'Història de Catalunya és una retrospectiva i del pintor Joan Pere Viladecans l'exposició es titula Viladecans Cartells i estarà present visitable des del 16 de maig a l'1 de setembre d'aquest any repeteixo al Museu d'Història de Catalunya i ara per introduir-nos el cantant Raimon va fer una cançó dedicada a Joan Pere Viladecans que es diu Com una mà i tot seguit us la posem Com una mà la vida estesa la vida estesa al teu davant a tu es lliurava sense malícia tot aquell temps t'havia fet com una mà la vida estesa et cap busaves de ple t'urgent enmig dels altres i xop de món et veies viu 20 anys de temps que són no res diuen els savis i aquella mà ha anat tancant-se molt lentament però obstinada retruny ben fort allò que abans em deien ànima creure no vol el que el teu cos avui constata és exasperada i airada no és resigna l'esclat potent d'aquesta vida segura segura està segura està bé raïmon va fer una poesia extraordinària amb aquesta d'aquesta descripció tan personal i tan complerta d'un Viladecans jove en ple fulgor creatiu no sé personalment porta molts records soc amic del pintor des de fa 50 anys des d'una exposició que va fer a la sala Gaspar l'any 69 que ens vam conèixer i mantenim aquesta amistat que ha estat plena de moments extraordinaris de llargues converses Viladecans és pintor però és molt més Viladecans és també gravador litògraf cartellista il·lustrador de llibres és gran lector un amant de la literatura sense límits però seleccionant el que llegeix naturalment és un amant també i bon lector de poesia i també té i ha tingut sempre un gran interès per la música i també conrea i ha tret molt del que hi ha amb la seva obra ho ha agafat del seu amor i dedicació a l'observació de la natura tant tant la vegetal com l'animal ell crec em deia que des de des de molt per dir quan estava al col·legi ja anava al museu d'història natural per aprendre precisament a punts del natural hi ha una cosa que algun dia seria impressionant de veure i és la quantitat de llibretes d'apunts que el Joan Pere Viladecans ha anat omplint al llarg de la seva vida perquè en realitat ell tot i que va començar a exposar em sembla que la seva primera exposició és de 1966 però sempre comentava que quan els altres nens anaven a jugar a pilota ell es posava a dibuixar és a dir que tota la seva vida ha estat dirigida diguéssim per aquest impuls per creatiu per fer de lo que és sentiments poesia visions somnis realitats fer-ne art i ho ha aconseguit realment d'una forma personal i extraordinària el seu llenguatge expressiu que incorpora objectes símbols formes geomètriques fórmules algebraiques la natura com he dit abans present en flors en fulles el món animal la sensibilitat per l'ecologia sempre ha estat un interès remarcable en ell i aquesta mostra la que podem veure ara de cartells que per cert és comissariada per Julià Guillemont i tenim que dir que és extraordinari el treball que s'ha fet perquè és una mostra que entra pels ulls com totes les obres del Villadecans et convida a la reflexió i a més a més et dona la forma en què està en què està dissenyada tots els diferents les diferents sales d'exposició et dona la pausa necessària per anar absorbint perquè clar s'ha de tindre en compte que aquí tenim més de mig segle d'evolució i lògicament amb aquesta exposició està es fa palès tot a l'arc de creatiu que ha ocupat aquest més de mig segle de creació de Joan Pere Viladecans aquesta mostra com he dit està principalment dedicada a la seva vessant com a cartellista abarca treballs que van des de finals dels anys 60 del segle XX com el cartell de la pel·lícula de Nocturn 29 de Pere Portavella que és de 1969 i arriba fins precisament ara ara perquè el cartell d'aquesta exposició Viladecans Cartells també l'ha fet ell naturalment és a dir que el que us deia aquest arc creatiu té l'inici amb l'inici dels primers cartells d'ell i arriba fins a fins a aquest moment bé aquí podem veure i conèixer els seus treballs com a il·lustrador de llibres també que complementen l'exposició Viladecans com he dit abans és un gran lector sensible a diverses gèneres literaris ha posat imatge a la poesia d'Espriu a la poesia de Miquel Martí Pol les cobertes de la col·lecció de la poesia de llibres del Mall són totes d'ell ha imaginat amb el seu llenguatge el misteri i la intensitat narrativa dels contes d'Egalar en Pol en el que ha editat dos llibres extraordinaris amb un recull de les narracions curtes en fi l'àmbit de col·laboració de l'artista és molt ampli i això es fa palès en cartells de promoció o difusió d'obres d'art de discos ha fet discos de Pi de la Serra de l'artista de l'artista d'obres de Montlló ha treballat i ha participat en events culturals fent el cartell difusió de llibres difusió de música d'obres de teatre fins i tot la medicina ha estat objecte del seu interès en fi és un autor molt eclètic proper sensible que sempre ha defensat com he dit abans també en assemble de passada iniciatives que promoguin el respecte per la terra i l'ecologia igualment també és una persona de profundes conviccions tan socials com com ètiques i jo crec que dintre del seu codi de comportament i de treball ha estat el que diríem és una persona d'una sola peça que no s'ha deixat d'obligar per cans de sirena que ha seguit una trajectòria en la que a través dels seus coneixements i de la seva evolució també cultural ha fet créixer i de quina manera trencant en diferents etapes en què unes ha sigut més important per exemple l'homateric amb altres hi ha hagut una eclosió de color finalment hi ha hagut un retorn al que passant de el que és una abstracció a el que ja és netament sempre hi ha hagut amb ell el dubte perquè ha incorporat moltes vegades elements naturals i per tant ja si hi ha elements naturals ja no es pot parlar d'abstracció però darrerament li ha donat una importància al cos humà com he dit abans també sempre ha tingut una sensibilitat notable i coneixements de medicina i l'aplicat és curiós com un bon porcentatge de de gent que té obra de col·leccionistes de Viladecans són precisament gent que ha estat dintre i és dintre del món de la medicina bé hi ha una altra cosa que voldria destacar molt i és que per donar una mida d'aquí estem parlant la seva obra està en moltes llocs institucionals està en ajuntaments està a la Generalitat però hi ha una cosa que em sembla a mi molt rellevant i que pot donar la mesura de qui és Joan Pere Viladecans i és que d'ell han parlat i han escrit gent com Joan Miró Salvador Espriu Alexandre Sirici Pellicer Manuel Vázquez Mondalbán Joan Eduard Sirlot Lourdes Sirlot Roland Ben-Ros Antonio Gala Sebastià Serrano i en fi aquests són alguns que recordo perquè tinc de tots llibres o bé escrits que han fet sobre el pintor que jo crec que donen una mica la mida de de qui és i què podeu trobar si aneu a visitar aquesta exposició una exposició que ja veureu estèticament és impecable i a nivell de de cartells i d'informació és molt precisa i donen una nota del que és la seva evolució amb el temps des dels seus inicis ell va exposar com he dit abans per primera vegada a la sala que es fa el 1969 al llarg de la dècada del 70 va simplificar com es diu en un dels cartells de l'exposició el seu llenguatge la seva obra la seva obra s'organitza seguint uns esquemes constructius elementals que integren símbols paraules lletres com també he comentat als anys 80 intensifica o eleva la seva escala cromàtica introdueix més colors tot això podria ser jo crec degut a visites que feia en un riu de Lleida en un entorn que era d'una natura molt gromàtica