Dos bons tipus, Green Room, Viva la Libertà i l’univers d’Edgar Wright: crítica, festivals i el debat documental vs ficció

Cinema sense condicions Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! en un estil de molt mala llet. O sigui, una d'aquestes comèdies negres, com comentàvem fa unes setmanes amb Deadpool, que era d'aquestes pel·lícules que jo no recomanaria anar amb tots els públics, per exemple, tot i que està protagonitzada per dos grans noms actuals i gairebé de tota la vida, que és Russell Crowe i Ryan Gosling, que representen la vida d'un detectiu i un maton, respectivament, que han de solucionar un cas entre els dos després d'aquestes estiliques pel·lícules de body, de body cops, allò, de col·legues polis, i que, bé, i com de desastre són, però realment un humor molt, molt negre, molt bogeria, i em feia gràcia que era una barreja de dos pel·lícules del Paul Thomas Anderson, que era Boogie Nights i Puro Vicio. O sigui, eren dos pel·lícules que, a més, aquesta que us comento està inspirada en els anys 70, en el bombazo del disco, i també entren bastant en el tema del porno setentero, és una cosa molt estranya, és una pel·lícula... Nova Reja, no? Nova Reja, com Boogie Nights, en realitat, Boogie Nights és això. L'estrenen aquest divendres, aquesta? Aquesta l'estrenen el dia 10. Ah, el dia 10, sí. Però és una pel·li que, a més, té tants girs de guió molt buscats, o sigui, d'aquests guions de dir, van a prendre el pèl una mica l'espectador, i jo crec que està molt bé, això. I, d'altra banda, en un gir radical... I l'espectador no se sent estafat? No, no, no, no, no, no és una estafa d'aquestes de hòstia, me l'heu colat i... Però no heu colat de... Em refereixo a que és el típic de me n'aniran per aquí i et fan el típic gir de... Sí, sí, un bon gir. Un bon gir. Sí, sí, sí. Doncs aquest director, sembla ser, potser tu ho saps millor que jo, és que ho estava buscant aquí a l'alloc, està preparant la seqüela de Predator. Ah, sí, sí, sí. Però encara no hi ha el càsting. No, no, no, no, què va, què va. És un projecte que hauria de sortir el 2018 o així, o com a producció per aquest any. Sí, sí. Bueno. I després, Green Room, que és de Jeremy Solnier, que és un director que ja havia fet un parell de pel·lícules de l'estil aquesta, però més amb mala llet també d'humor negre, però en quant a violència. Llavors aquest, ara, per proposar alguna cosa que és més dramàtic, no diré... diré intriga, o diré suspens, tot i que ho catalogan a vegades de terror, no? Aquesta pel·li que és Green Room. Green Room va anar a Sitges de l'última edició de l'any passat i crec que fins ara realment no he trobat una distribució espanyola i ho entenc. Ho entenc perquè a mi em va encantar, però hi ha escenes tan bèsties gore. Però gore no, perquè si no, no és un brain dead. No sé si recordeu aquelles d'Evil Dead i aquestes. És una pel·li que queda molt en segon terme, la sang i la violència, però és una pel·li molt dura, a més amb un humor, bueno, inclús diria ja tan àcid que, hòstia, t'incomoda. I vols dir que aquí no estem preparats? A Espanya, home, no sé quins cines s'estrenar realment, però és una pel·lícula molt bona, a més un dels personatges secundaris és el Patrick Stewart, el de Star Trek, el de X-Men, aquell home, i la pel·li va sobre un grup de música punk que va tocar una mena de masia, més o menys com a una discoteca, que el públic són neonazis i el que passa és que toquen, tenen els seus refregues amb el públic, però quan deixen de tocar i van al camerino per marxar, es trona el cadàver d'una noia. Llavors allà comença tot, una bola conspiranoica d'aquestes, que realment és una pel·li que t'atrapa moltíssim. Jo tenia ganes de veure-la allà, però realment... I és un director que jo crec que inclús et posa en una situació que em va fer molta gràcia, aquesta escena, que és en un concert punk, però punk, d'aquests sexpístols que se'n foten i llencen coses al públic, de cop et canvia el registre, t'ho posa en càmera lenta, però d'aquesta molt lenta, amb òpera. I és una pel·lícula que té molts canvis d'aquestes, com el que diríem al cinema independent, que no segueix unes bases formals del cinema. Llavors, és una pel·lícula, per mi, molt recomanable ara. Crec que les dues pel·lis que avui proposo, al tanto d'anar amb nens o... I tu creus que a tot el públic li poden agradar o més aviat a gent jove... No, no és una... O sigui, realment no és una pel·lícula que diguis... Aquesta, per exemple, Green Room, el punk, fa molts anys, del gènere, i de fet s'intenten inspirar bastant en un... com si fos una altra època, una mica, però jo crec, per exemple, la primera, la de dos bons tipus, la del Ryan Gosling, és una pel·lícula que podries anar... podria anar a qualsevol persona, sobretot perquè són dos noms molt reconeguts, no? Tot i que la història és una història, bueno, no és que sigui complexa, però és graciós. No sé si heu vist Puro Vicio, la de... Sí? Doncs és un estil així, és una... De fet, està catalogada, mira, això m'ha fet graciós, Daniel Noa, aquesta de dos bons tipus. Ah. No, la de Puro Vicio també, eh? De fet, també la cataloguen així. Però... Sí, sí, de fet. Però és una mena d'investigació que se'n va una mica enllà del tema del típic crim, no? I Green Room... Green Room és més difícil perquè aquesta sí que és més dramàtica, jo crec, i és molt bèstia. O sigui, hi ha un moment de la pel·li que canvia inclús el gènere, no? De dir, hòstia, què m'has portat... I jo dic, hòstia, entenc que anés a Sitges, aquesta pel·lícula. Però, bueno, molt recordable. Vale, vale, vale. Francesc, que has vist alguna cosa, tu? Jo no he vist res així de gros a la pantalla perquè m'he dedicat a veure pel·lícules de l'Edgar Rice, eh? Després en parlarem. En podem després. I que volia estar una mica preparat. Però sí que... Bueno, he fet alguna coseta. Vaig anar allà al Docks de Barcelona, que s'està fent... Sí, sí. Ara em sembla cap de setmana, no, i ha acabat, no, i ha acabat, i ha acabat aquesta setmana passada. El que passa és que no sé com ha quedat, eh? El Palmarès i tal. Però, com que jo tenia contacte, jo us he parlat alguna vegada, i quan m'obsessinem una cosa, doncs vaig donant-li voltes pel projecte aquell de metamorfosis. Llavors el presentaven això divendres passat i vam anar amb David Tomàs a conèixer una miqueta més a prop a l'equip. Ja coneixia... Vosaltres els coneixíeu de Màlaga. a l'actriu... Bueno, a l'actriu... Sí, a la dona que és la protagonista, no és que sigui actriu, la protagonista del documental, a l'Aia Forné, i al director també anava, el Manuel Martín Cuenca, ai, Manuel Pérez Cáceres. Això entre Cuenca i Cáceres sempre confong els dos directors. Manuel Pérez Cáceres, i també estava gent de la producció, a l'Àris Cibrià, i això. Llavors va ser maco, i després, quan vam anar a aprendre alguna cosa així a menys, doncs hi havia una gent que els vaig preguntar si eren de l'equip de Metamorfosis, per parlar una miqueta, i em van dir que no, que eren de l'equip d'un curtmetratge que es va presentar també a Màlaga i que va guanyar, es veu que alguns premis de la crítica, que es diu Campanya, que també està basat en la mateixa història que Metamorfosis, que és amb la Campanya de Junts, de Junts pel Sí, no, estic confonant tot avui, de Barcelona en Comú, que va fer que finalment... I no hi ha una altra pel·li que es diu Alcaldessa? I que s'ha estrenat aquest divendres. Hi ha tres, hi ha un paquet de tres, efectivament, Metamorfosis encara no té una distribució així en sales comercials, Alcaldessa, que va ser la que va guanyar a Màlaga, em sembla, el millor documental, crec que recordar, com a mínim això he llegit en algun lloc, jo no estic massa... Compatir, no patir la mateixa, no? Sí, sí, sí, i està a punt de preguntar-ho, i diu, com porto la relació? Però vaig voler callar, perquè de vegades tampoc no. I llavors va ser curiós això, conèixer els dos nois, bueno, un noi i una noia, i llavors gràcies a ells també vaig saber una cosa que no sabia però que em va interessar molt i és que la UPC també té un màster de creació documental o de documental de creació. M'hi sabia, jo pensava que només hi havia això a la Pompeu Fabra, que conec alguna persona, a l'Eva Vila i a José Luis Guerin, sabíem, estava involucrat per allà però no sabia que la UPC també. Per tant, bueno, és un nou camp. Llavors, per exemple, he sabut que a les biblioteques de Catalunya, de la Diputació, doncs, es fa un festival de curtmetratges, cosa que no sabia i ara l'estan passant en diferents biblioteques, és una cosa que val la pena estar atent i mirar en quines dates es produeix això als guanyadors d'aquest festival. Llavors, entre ells està el que havia fet aquesta noia que estava en aquest projecte de campanya que com a projecte final de carrera, crec recordar, amb quatre companyes més havien fet un curtmetratge dedicat a Ciutat Meridiana, que es diu així. També val la pena buscar-ho i he dit que ho podeu veure amb aquests passis que es fan per les biblioteques i que em sembla que el dia 6 de juny, el dilluns, el fan a una biblioteca que no recordo quina és però que és el dia que aniré a veure-ho perquè em fa molta gràcia i estarà una de les directores allà i bueno... Això que dius és el de Bibliocurts? Sí, pot ser el festival Crec que sí, que es diu així i no sé en quines dates es convoquen però jo no sabia res i a partir d'això doncs he investigat una miqueta i bueno, el fet aquest que tinc ganes perquè he vist el trailer d'aquest de Ciutat Meridiana i clar, es veu la Plaça Verde que qui la conegui doncs allà és molt coneguda la Plaça Roja la Plaça Roja no sé si us sona allò la sortida del tren de Torrebaró Ciutat Meridiana i a la Plaça Roja però una miqueta més amunt doncs està aquesta Plaça Verde llavors clar jo vaig allà a dinar una vegada al mes o així llavors em fa molta gràcia que surten els pisos que estan davant llavors ho graven des d'un local d'aquests de Xabarma i això que ja i se senten el soroll ambient és molt estil José Luis Garim sí d'anar mirant d'estar allà com a testimoni de fantasma i deixar que els sons i que tot vagi passant com a mínim aquest trailer que dura un minutet bé, com que a mi aquest tipus de ciutat ja m'agrada contemplatiu això contemplatiu podem dir-ho així com a Gerín bueno, Gerín quan vam parlar d'ell ja vam dir que no sé si es pot dir contemplatiu o no però el que sí que és és comprensiu és a dir que agafa tot el que hi ha al voltant seu els sons la gent llavors tu vas coneixent a mesura que la pel·lícula va avançant a mi com a mínim quan vaig veure la ciudad de Silvia em va fer aquesta impressió clar, però veus la ciudad de Silvia en realitat és ficció llavors, clar estava inspirat en unes cartes que té de fet el documental de cartes de cartes de la ciudad de Silvia però la pel·lícula en si sí que és ficció però José Luis Gerín i aquesta gent que està que està sortint nova també que aprenen molt d'ell estan trencant les fronteres això ja fa temps que jo crec que val la pena anar dient-ho sobretot una vegada més a partir de la plaga que és quan jo em vaig adonar d'això dic a veure però de què estem parlant aquí perquè és veritat que tens un guió però al mateix temps estàs veient la gent com treballa i com es relaciona entre elles està clar que és ficció és un guió però clar t'estan mostrant una realitat documental estàs veient això això em recorda la que vam fer Banda Part l'any passat que era No tot és vigília exactament sí no aquesta ficció que en realitat és un documental perquè són els avis reals del director però amb la part ficcionada és exactament això que de fet es van presentar els Gaudí és que jo vaig fer un curs amb la o sigui de profe tenia la Carol Novell que era la muntadora davant de part i em va explicar que quan havien registrat els Gaudí deien que clar ells ho havien posat a ficció perquè ho era però els havien posat a documental després perquè clar ells deien no no això és un documental és aquesta frontera que dius no potser jo penso que s'hauria de trencar ja d'una vegada per totes vull dir perquè encara hi ha gent que diu no no és un documental no és una pel·lícula de què estem parlant vull dir és que és acceptament el mateix sempre ficcionem i sempre a més que modifiquis l'ordre de les imatges ja estàs modificant el llenguatge és absolutament el mateix tu has de fer el teu guió per fer un documental has de fer un guió no pots agafar posar la càmera i a veure què passa i has de decidir amb què treballes amb quines imatges et queda el que passa és que la manera de treballar és molt diferent és molt obert és molt més obert segurament més a partir de la realitat que et trobes per exemple el Gerín explicava jo recordo en una classe que havia estat amb ell que ell havia estudiat molt bé aquella dels esquimals com es deia la primera pel·lícula que es veu que va estar investigant i trobava que el Flaherty el director havia investigat moltíssim amb els havia conviscut amb l'esquimals amb la família ara no es diuen així com es diuen inuis oi? ara no sinó que es veu que el nom oficial que ell tenen és d'aquí i llavors era en funció de lo que ell havia viscut de lo que ell llavors a vegades li feia fer coses però coses que sabia que responien en una realitat a una vivència per tant a partir de la ell construir en alguna mesura la seva història a partir de la vivència que havia tingut amb ells i suposo que ells van tots pel mateix camí o sigui tots van per aquesta és a dir primer aproximar-te a la realitat i en funció d'aquesta realitat intentar construir un guió o una història o unes imatges que encadenin que expliquin això que ell havia descobert que es pot fer jo diria tot el contrari és a dir vendre't un documental no sé els documentats aquells d'animals per exemple que estem tan acostumats a veure a la 2 i als canals de televisió jo crec que això és un producte igual que al telenotícies és una qüestió d'agafar una sèrie d'imatges i de manipular-ho indefinidament allò no t'ho pots creure perquè ni tan sols jo no crec que arribi a ser realitat depèn de qui ho faci suposo depèn de l'honestitat amb qui ho faci però jo crec que de vegades és completament ficcionat i a més a més et fan una idea de la vida de la manera com viuen aquella gent aquells animals en aquest cas que jo tinc l'idea que al final he arribat a la conclusió que no ha bueno és que al final és el que passa és el tema de les estadístiques molts cops els viatges de com tractes les dades que has recuperat que s'ha agafat en una investigació com les muntes també el muntatge sempre és el i les veritats que deuen fer sobre el terreny perquè surtin certes imatges penso jo cada vegada estic més horroritzat jo de altres maneres estic d'acord amb això que estem dient és a dir no discrepo el que passa és que confesso que des de la meva perspectiva jo també he vist molts documentals i també he vist molta pel·lícula de ficció però confesso que per gust propi m'atrau més en general la ficció que no pas el documental potser perquè per exemple hi ha coses documentals que són extraordinaris que són les buries ja mateix el monoc de l'esquimal és realment una cosa brutal és a dir és un documental dels primers que van fer que estan classificats com a les millors pel·lícules de la història dels documentals o del cine però en el fons confesso que la perspectiva m'atrau més que algú que a partir d'una realitat ha construït una ficció ja amb uns ingredients per voler tocar a l'espectador voler-lo que segueix el mateix és a dir segurament que no ha inventat allò del no res sinó que ha partit d'una realitat determinada la que ella ha viscut o el que sigui i llavors ha pogut fer això ho dic també perquè jo no he vist aquesta setmana no he pogut veure cine però vaig veure una pel·lícula a la televisió que em va sorprendre favorablement no és una meravellosa pel·lícula no és una extraordinària pel·lícula però és una pel·lícula que passa molt passa una bona estona que està rodada en clau d'humor i que amb crítica i de cinisme polític perquè és la següent de pel·lícula es diu Viva la Libertat d'un director italià que es diu Roberto Andó que a mi m'havien recomanat m'havien dit que era una pel·lícula que valia la pena de veure i que jo confesso que en el seu moment no havia vist està basada aquesta Viva la Libertat en la primera novel·la d'un personatge conegut molt conegut molt popular a Itàlia aquí no tant per la seva activitat sobretot com a escriptor i sobretot sobretot encara com a home de teatre i d'òpera és un senyor que fa molts muntatges d'òpera a les ciutats italianes i també fa cinema i va alternant cinema òpera i teatre es veu que es va interessar aquest personatge aquest Robert Andó es veu que es va interessar en la literatura a partir de la seva amistat amb l'escriptor Leonardo Chascha que és un famós escriptor del sud d'Itàlia inclús famós perquè fa molta novel·la negra una novel·la de policiaca amb qui va fer algunes col·laboracions periodístiques i més tard es va interessar en el cinema i va treballar curiosament amb Federico perdó amb el Francesco Rossi amb el Federico Fellini amb el Michael Chimino va rodar el Sicilià i amb el Francis Ford Coppola quan va anar a Itàlia a rodar la tercera part del Pedrit va estar també treballant allà amb ells Casina després de fer nombrosos documentals perquè també ha fet documentals i de dirigir com deia moltes obres de teatre i sobretot moltes òperes en el 2012 va publicar la seva primera novel·la que es diu molt més adequadament la setmana que ve proposarem com a pel·lícula més com es diu el rei el rei el rei aquí ha escrit una novel·la que en italià seria el trò buit el trò no vació crec que el títol és més adequat és curiós perquè el trò buit segons com d'allò que ara que ho has traduït però podia semblar també el trueno i podria ser una cosa completament diferent és el que ho has traduït perquè si no era el trò el trueno el trono jo crec que és un títol més adequat que el que li hem posat al final de la pel·lícula que és viva la libertat per la raó que va de un líder d'un partit polític molt important a Itàlia és ficció això però amb concomitàncies amb personatges històrics i polítics del moment actual a Itàlia un polític molt important a Itàlia després de ser durament criticat desapareix desapareix i al mateix partit se li planteja el problema de què fan amb la seva desaparició perquè si el pregunta que el pinten com a desaparegut això desprestigiarà molt el partit i aleshores se'ls acordeix utilitzar el seu germà Bassó un malalt bipolar sortit recentment d'un psiquiàtric sort que tenien el Bassó sort que tenia el Bassó i us n'ho he imaginat i us resulta que curiosament aquests dos personatges aquesta doble personalitat la interpreta un senyor famosíssim tots sabeu qui és Toni Servillo quan acabava de fer la gran belleza és a dir jo crec que una de les raons per les quals aquesta pel·lícula segurament va passar una mica desapercebuda perquè a la gran belleza doncs va tenir un èxit espectacular va amb molts premis inclús amb ell tothom reconeixia que estava brutal el Toni Servillo la pel·lícula i poques setmanes després o poques mesos després no sé si és es va estrenar aquesta que penso que ell com a intèrpret està fent els dos papers que són completament diferents de el mateix personatge un és un senyor que és un intel·lectual doncs de polític fred etcètera i l'altre és un boig que en el fons hi toca més del que sembla està brutal està extraordinari i a més a més amb molt de sentit de l'humor amb molta ironia i tal per tant tinc la sensació que és una pel·lícula que recomano que val la pena va guanyar dos premis de fet el Novit Donatello que són els premis d'Itàlia pel guió i després per la interpretació d'un dels ajudants que col·labora amb el Toni Servillo simplement és perquè no hi havia res més no ha tingut temps de veure res més d'aguda que tenia feina en altres coses i crec que és una pel·lícula que l'han fet per televisió i que es pot aconsellar de veure-la sí, aquesta l'havia vist el Jaume quan la van estrenar jo fins i tot diria que és possible que l'estrenessin arrel de l'èxit que va tenir la Gran Villetxa s'ha rodat després s'ha rodat després sembla que sí ja no dic res em sembla que sí però vaja es pot provar després a internet és a dir no ho sé segur però diria que aquí quan es va estrenar va passar desapercebuda per això perquè la gent deia no és tan bona com la Gran Villetxa i jo en canvi veus la Gran Villetxa no la trobo tan bona la trobo que és una pel·lícula interessant però no tant per mi està una mica inflada però potser la posada en escena perquè és bueno jo no he vist aquesta pel·lícula que dius tu però la Gran Villetxa com a posada en escena com la joventut són pel·lícules molt estèticament molt concretes aquesta més que estètica és una pel·lícula de contingut és a dir són les frases les ironies el reflexe que té de com es mou els polítics dintre de la societat en la seva vida de cada dia en la política i en la seva vida privada i això està aconseguit penso que això es fa per semblant tota la pel·lícula i tot el que més o menys apareix jo no puc parlar de res més que d'això i per tant quasi estaria no sé que tingueu una altra cosa disposat a sentir el Pol explicar i tu també perquè veig que has vist moltes coses a mi només al voltant d'això que deies d'aquesta pel·lícula de la Libertat que m'ha vingut al cap de nou la pel·lícula d'El Divo que en parlàvem quan m'ha vingut al Palo Sorrentino que segur que és molt diferent d'aquesta aquesta segurament és més documental i el fet que potser abans no ho hem esmentat el fet que distingeix diria jo el cinema documental del cinema que no és documental és el fet que el documental no hi ha actors professionals diguéssim sinó que són els mateixos actors que viuen la seva pròpia vida per dir-ho així però jo diria que no hi ha més o poques diferències no sé no sé si això portava massa el que estàvem parlant estic d'acord estic d'acord que no hi ha moltes diferències després hi ha el tema de recreacions perquè per exemple a l'Òscar de Sugar Man hi ha moltes recreacions de bueno clar has de falsejar una història que ja ha passat i llavors tu pots haver fet un seguiment però si ja arriba un punt de dir bueno ara que ja ha tancat el cercle el tema la història doncs ara gravem el documental Sugar Man és una extraordinària pel·lícula és a dir jo no sé si és ficció vull dir perquè és més de cap aquí és una extraordinària és una cosa extraordinària no no no és que sí la història és real el que passa és que el que és la recreació del documental o sigui per fer el documental bueno fan servir animació fan servir entrevistes ells fan un seguiment com si fos en vivo no? allò típic de que tot el camí fins arribar al final però és un en molts moments està ficcionat perquè ja havia passat no? tot això no era clar jo el que ja he dit alguna vegada que continuo pensant que seria interessant tot i que potser algunes raons per les que no es fa és que s'eliminin aquestes categories si una pel·lícula és documental és com si féssim de fet la gent no té massa en compte això clar és com si féssim en un jo penso que Sugar Man que té un títol més llarg com era? Searching for Sugar Man Searching for Sugar Man és una pel·lícula que inclús en el seu moment va tenir èxit comercial és a dir sí va estar moltes setmanes perquè si recordeu l'impacte que va tenir que va fer que aquest mateix cantant vingués a Barcelona a fer un concert cosa que si va ser èxit de ventes els CDs havia deixat de cantar s'havia retirat això dels anys 60 em sembla recordar ell es va fer famós per tant jo crec que primera això són les concomitàncies que tenen les coses per exemple la literatura i el cinema suposo que sabeu que Memories d'Àfrica era una novel·la escrita no sé dels anys 60 o 70 que havia deixat d'escriure's o de llegir-se i resulta que fan la pel·lícula i la Karen Blixen es torna a posar de moda perquè com a gran escriptor tothom torna a llegir les seves novel·les per tant hi ha uns vasos comunicants i per tant si en alguna mesura un documental sigui ficcionat o no perquè clar ara mateix estan fent una pel·lícula del trombo sobre el dalt del trombo que no sé si és bona o no jo no l'he vista però també han fet moltíssims guions sobre coses de grans personatges i clar això és una barreja que costa de saber on acaba el documental on comença la ficció i fins a quin punt hi ha doncs quines concomitàncies hi ha o no en qualsevol cas el que és determinant per mi és si té qualitat si està ben fet si t'arriba i si t'arriba et fa pensar et fa plorar et fa doncs això és l'únic ara sí aquí és on jo volia arribar vull dir no tant el fet de dir bueno m'agrada més el documental no no no si et toca si et fa pensar si et fa plorar si et fa sentir clar però com als festivals i tothom s'entesta continuar dient no no és que això és una pel·lícula d'animació què vol dir que sigui una pel·lícula d'animació però jo aquí sí que faria jo ho vaig pensar bastant que era el tema dels Oscars per exemple a mi no em semblava del tot bé que competís en la mateixa categoria d'animació Anomalissa amb Inside Out que són evidentment són animació però l'animació no deixa de ser un tractament perquè potser s'hauria de dividir entre animació per adults i animació infantil potser el premi perquè a mi em semblava o posar-ho tot junt posar-ho tot junt que hi hauria menys premis potser bueno no però separem més categories en animació hi ha categories que no hi ha en una pel·lícula d'actors perquè hi ha tot el que és l'animació tot el d'allò clar depèn bueno si ens posem a parlar ja d'Escop Pilgrim aviam perquè l'animació l'animació d'Escop Pilgrim exacte aquesta pel·lícula què és aquesta és un pupurri i on la col·loques llavors no guanyarà cap premi mai aquesta pel·lícula hòstia s'ha endut una de premis però bueno sí d'acord però no aquests premis no? Oscars i coses així no? perquè són festivals d'un altre tipus que va això no aniria a un Oscar ni cap pel·li d'ell aniria a un Oscar doncs vinga va ara potser sí no? no i a mi m'interessa més que començar ara prefereixo saber a veure què t'ha semblat exactament a veure jo havia vist ja Scott Pilgrim i resulta que havia vist també no un sí sí que havia vist un altre diguem altres que tiraran la trilogia de Fonvis Party Arma Fatal i Benvenids del Cornetto si veies la trilogia que sempre hi ha algú que demana un Cornetto o que ho parlarem ja em vindrà al cap la que volia dir perquè una altra també que és molt significativa seva però que ara no he pogut buscar la llista ell també va ser guionista va ser guionista de Tintín de Spielberg i va ser guionista de havia de ser això ho vam comentar quan va venir el Ferran amb el tema dels superherois que havia de ser ell qui dirigís i escrivís de fet ho va escriure però allà es va quedar Ant-Man l'adaptació del còmic de l'Hombra Ormiga que ell actua de vegades com a com a escriptor ella ha fet molt guionista i productor però de vegades no de vegades per exemple és el productor executiu de Atac de Bloc una pel·lícula que a mi em va encantar quan la vaig veure que és aquesta que hi ha una invasió extraterrestre en un subúrbi en un subúrbi de Ciutat de Londres és fantàstica aquella pel·lícula i es veu la seva mà ara que ara que he vist altres pel·lícules seves ja he encaixat una mica perquè aquella pel·lícula té aquesta pàtina tot i que no està dirigida per ell el guió està fet per ell però el productor també posa ja o bé perquè veu que la història pot anar cap a un camí que va és com quan Tarantino o el Rodríguez supervisen alguna pel·lícula com mamà o així que diuen no, és que jo presento este nuevo director que és com doy fe seguirà com si fos un hereu d'alguna manera un mentor a veure jo clar hi ha com molts tipus de cinema ara ho estaven dient el documental de tota mena els diferents gèneres però hi ha directors que només bueno directors o tipus de cinema que només es preocupen per fer unes dosis d'entreteniment al públic hi ha directors o hi ha propostes cinematogràfiques que volen que l'espectador es quedi pendent del missatge que es dona hi ha directors que fan com aquest Edgar Rice que fan una barreja de les dues coses molt particular segurament molta gent veient el seu cinema pensaria bueno però per explicar el que explica el que estic buscant el missatge que les seves pel·lícules tenen el missatge pensarà però potser no cal tanta parafernal per explicar-te això però està molt ben vist també vull dir s'ha de dir que jo les dues pel·lícules que he vist la tercera no l'he pogut acabar que és la de The Walls End i ara diré en el punt que l'he acabat i estic patint per acabar de veure-la perquè és molt fort t'ha canviat el gènere exacte m'he quedat en la gènere a la vau m'he quedat allà no he pogut continuar perquè havia de venir al programa però això no m'ho esperava dic home una pel·lícula ell fa els canvis de gènere totals una pel·lícula diferent de les que he vist Seban més costumista entra uns amics sembla que això no canviarà jo ja tenia la idea de com aniria però de cop entran en aquell lavau i dius ella a la trilogia ja ho feia que és un director que el que fa sempre és jo crec que ja és el que comentava abans jo crec també potser per trets generacionals i que potser és una persona que ja ha vist molt de cine com per saber què s'ha fet i què pot ell modificar respecte a aquests cànons de guió per exemple i el que fa ell en la majoria de pel·lis és canviar radicalment el format a partir del minut 40 o més perquè potser portes una hora de pel·li i és una pel·li de policies però de cop és una pel·li d'alienígenes i després potser primer és una pel·li d'uns xavals uns homes ja que volen fer de xavals i volen fer una ruta allò l'eslalom de les cerveses per tot arreu i de cop a un punt de la pel·li entren ciborgs és com uns canvis de gènere però ell vol explicar coses amb això sí, sí, sí fa una parafernalia molt gran d'efectes especials de lluites de coses que surten una mica del que s'estava explicant abans però vol donar-te una idea molt clara de què són aquests perquè clar t'està parlant d'uns canvis a la societat però clar algú és el que deia abans algú diria però per explicar-te que hi ha una generació entre una generació i una altra hi ha hagut un canvi pel que fa a deixar-nos hipnotitzar pels medis pels mòbils i per tal potser no cal treure un ciborgs però bueno i tu penses i per què no també és una manera d'entretenir acaba-la ja veuràs encaixaràs clar jo crec aquesta no l'ha acabat de veure però crec que sí que el que fa és recuperar molt bé el que vol explicar és a dir ell planteja la pel·lícula després fa una bestialitat d'acció i de tota mena de voltes però t'acaba explicant el que et vol explicar vull dir no deixa d'acabar i tu penses ostres ara és que veig el que m'està dient aquest home i alerta perquè a més l'acció que això és una cosa que també m'agrada molt perquè no és un director és a dir no són pel·lícules d'acció de per si o sigui no és un X-Men no són pel·lis que estan destinades a ser catalogades com a acció sinó són pel·lícules de comèdia jo inclús no sé si definir-ho com paròdics tot i que són paròdies de les pel·lis de de policies de les pel·lis de zombies però són jo crec que també vaig llegir una entrevista que li feien és clar ell intenta innovar agafa zombies party una història típica que pot ser típica de zombies però et canvia tant el format el gènere els personatges que no acaba sent una paròdia del tot és una reinversió a mi el que em passa ho veiem abans que comença el programa abans que tu arribessis francès amb ell xerrant per això deia aquests comentaris generacionals ja ja si jo indirectament parlava de tu quan deia que hi ha gent que segurament pensaria que això que fa no és necessari jo tinc la sensació que hi ha un salt generacional i sobretot que aquesta jo només he vist has de confessar-ho Scott Pilgrim i només he vist a més a més a primera hora i pico però no he arribat al final ja m'estava cansant una mica o sigui has de ser la veritat i no és a dir Scott Pilgrim no és que et cansi a tu jo he interpretat que és una cosa que està molt dissenyada per la generació dels anys 80-90 és a dir és una cosa que està pensada per gent que jugava amb jocs que llegeix molt els còmics que està ficada en aquest món que li agrada que utilitzaria molt les tablets o els ordinadors o els jocs o els mòbils i per tant confesso que jo que soc més gran i que soc d'una altra generació tot això em costa una mica de pair-ho sobretot perquè tinc la sensació des del punt de vista que no vol dir que entenc que potser la gent jove tot això li agradi molt que són històries en el fons molt simples i molt superficial o sigui que no tinc la sensació jo personalment que m'aportin gaire coses no aquest director no aquest director jo per la conclusió no de veure Scott Pilgrim que és com l'exacerbació que utilitzen en una pel·lícula no sé si te'n recordes m'encanta com utilitzen llenguatge i com sempre introduix alguna paraula estranya que la gent en general no coneix i que hi ha un personatge que diu això què és i l'altre li explica i després va sortint i ho van utilitzant tot m'encanta això perquè és agafar el llenguatge i donar-li un valor no aquest director no és un director d'entreteniment és el primer que he dit no és un director només per entretenir a les masses ni al jovent ni a la gent que juga videojocs no no no jo no he dit això jo he dit que està adaptada a la gent jove perquè també ens estem basant en Scott Pilgrim que aquesta gent jo és l'únic que he vist a més a més he vist la meitat jo el que tinc la sensació és que és una cosa friqui feta per gent que és friqui no no no però descartem-ho això completament no no no aquest director no altres directors que puguis veure que puguis fer no potser sí però aquest no aquest és un autor és un tipus que vol explicar història el que passa és que també vol arribar al públic perquè el públic que entra després vagi pensant i sí que vol arribar al públic jove llavors que és un Christopher Nolan de l'humor és un autor que vol arribar a la massa més o menys més o menys a veure però arriba realment a la gent clar però és que és el que estic dient que en realitat Scott Pilgrim és l'exemple perfecte en quant a estil seu jo crec que tot i que és una adaptació és un còmic que ja existeix i que ella el va adaptar i que segons he llegit està molt fidel al còmic sí, sí, és molt fidel els dos primers que és molt fidel al còmic que doncs el respecta molt que els diàlegs i tot això estan drets del còmic i que són exactament els mateixos que hi havia en el còmic per tant clar, jo un còmic d'aquest estil i d'aquesta manera que en definitiva aquest muntatge tan exagerat que hi ha i tan ràpid i tant d'allò és del còmic això simplement és adaptar el còmic al cinema Scott Pilgrim reconec que no sé exactament què vol explicar fa temps que la vaig veure i no sé l'essència bueno, Scott Pilgrim jo crec que també és el no és que què vulgui explicar sinó també és la forma d'explicar sí la típica pel·lícula que seria els superherois de que has d'anar has d'anar avancar no? has d'anar superant els reptes com podria ser històries d'aquestes de la ruta de l'heroi no? com Star Wars i això que és anar superant per aconseguir l'amor és la típica comèdia romàntica potser però clar entra en joc que els superherois no són superherois són ex-nòvius clar, és que són un és un sí, però va ser això perquè a la vegada imagina't la història és suposo que recordaràs que ha d'eliminar a set nòvius anteriors de la noia per aconseguir-la i d'alguna manera aquests set nòvius anteriors de la noia cadascun és un personatge diferent del món del còmic que s'obre a més a més fan com si superherois volen sí, sí no, clar a veure, és una pel·lícula que això és una cosa que vam comentar amb la Lídia un cop aquí a la ràdio que és una pel·lícula de realisme màgic és d'aquestes pel·lícules que, clar el còmic no es nota però en el cine quan ho adaptes ho has de fer d'alguna forma i és aquesta entre no és ciència-ficció no és fantasia del tot és aquesta mena de són coses reals però de cop la gent vola per dir alguna cosa o la guitarra que toca deixa anar poders perquè això en realitat és com una alegoria que utilitzen però el que li interessa i ara ja em va venint una miqueta al cap és explicar la progressió emocional d'un personatge i la maduració personal també llavors ara em va venir no la tinc massa fresca per tant no puc dir mira a mi per fer una comparació amb un altre director així una miqueta més gran d'una generació potser directament anterior que també em va sorprendre molt em van recomanar una miqueta així com ara Paul ha recomanat a Edgar Wright doncs un altre amic em va recomanar Cameron Crow que jo no coneixia pràcticament res llavors vaig començar a veure les pel·lícules allò que tens la idea una mente meravellosa no és el de la mente meravellosa no no no el Cameron Crow no tu el que estàs dient és el Ron Howard el Ron Howard seria el director no el Cameron Crow és el director de Jerry Maguire per exemple que quan tu tens una idea d'un director no sé pel que et sona doncs com també comercial que veus les pel·lícules i bueno serà passar una estoneta i t'adones que no de que cada pel·lícula t'explica el mateix però de maneres diferents amb personatges diferents altres pel·lícules que té el Jerry Maguire és quasi famosos per exemple si recordeu una pel·lícula fabulosa també i quina més em va impressionar força l'ara Elizabeth Town també és un director que si veus tres o quatre seves de les més significatives et passa una mica el mateix com a mínim una cosa similar a la que m'ha passat amb mi amb aquest home en principi utilitza les claus del cinema comercial les claus del cinema capitalista fins i tot podria dir és a dir amb una sèrie d'actors famosos no tant l'Edward Wright que té el seu equipet que sempre van sortint igual però que vol que la gent pensi en les seves pel·lícules i jo en les que he vist seves que són aquestes de la de la trilogia concretament vaig començar amb un ordre que no era el correcte però bueno tampoc no tenia gaire importància vaig començar veient arma fatal ja ho diré quina hot fast sí aquesta hot fast que aquí es va dir això d'arma fatal i és que vaig quedar impressionant vull dir aquesta pel·lícula diguem-ho jo penso que això es pot dir i no és explicar res del que passa a la pel·lícula està fent una reflexió sobre a veure el Shyamalan va fer el de village el bosque és que parla del mateix de com les comunitats es tanquen en si mateixes i no volen que ningú surti d'allà de cap manera és arma fatal en aquest cas literalment no volen que ningú surti del poble ara sí que estic ja fent una miqueta d'espoilers però bueno és igual clar tot això t'ho fan a partir d'una història que et va sorprenent a cada moment primer és la història d'un superpolici un supercoc però és com que el degraden anar com si en realitat no que li posen més galons però el fan a priori a priori ell quan arriba al poble que l'envien allà al poble és com un poble que la reflexió també és molt bona és a dir no aparta't d'aquí perquè ho estàs fent tan bé que ens fas quedar malament als altres vull dir tota la pel·lícula tot el que explica aquest home és d'una reflexió molt bona cap a la manera com vivim en aquesta societat com ens anem relacionant com no ens interessa una persona que sigui excessivament bona en la seva feina per exemple així comença la pel·lícula i ho fa d'una manera brigant sempre agafa personatges que d'alguna forma o altra són perdedors encara que inclús ell com a policia sigui el que quan fa una presentació que és el que volia dir de posar de fons perquè és una presentació com molt molt rítmica molt no? vull dir que que és com ha fet de tot inclús és campió d'escacs i és campió del ciclisme i és com una presentació molt absurda però que et remarca un personatge que és molt crac però això els dos primers minuts al tercer minut ja veus que l'estan enviant allà i dius vale aquest tio tot i això o sigui no que va sent sinó me l'estàs presentant igualment com un perdedor i llavors tota la pel·lícula és a veure com evoluciona com Scott Pilgrim com Zombies Party sempre hi ha aquest personatge de és un inadaptat en realitat més que perdedor un inadaptat és a dir se surt per sobre diguéssim de la mitjana Scott Pilgrim sí que és un inadaptat total per exemple però tots els personatges d'Escop Pilgrim de fet em fa gràcia suposo que et va fer gràcia el policia vegano el que era un dels ex-nòvios és vagal no me'n recordava és vagal i és el més potent però se n'en fot se n'en fot jo penso que el director se n'està fotent dels vegans doncs molt malament jo diria que se n'en fot jo l'he vist ahir vull dir bueno jo crec que se n'en fot més no és dels vegans perquè de fet és el personatge que té més potència és el personatge que té que és com un com un déu és un déu però que el que se n'en fot jo crec que se n'en fot bastant és que que ell o sigui quan li dona el got de llet i el tio diu que l'enganya i li dona llet de vaca en comptes de soja lli entra la policia que li reuen els poders i li diu clar és que és el strike 3 el strike 3 esta leche de soja pero luego un helado que tiene i pollo i llavors dius hostia el pollo no és vegano llavors això s'ho diu a mi mateix dius vale aquests són els els de postureo els de soy vegano però allò quan estic a casa sol doncs em menjo el que sigui l'entrapa vegetal aquesta és la crítica més que res és una cosa el que vam fer vegans ser nosaltres exacte exacte a Fergat production producció jo he de tornar a veure Scott Piglin estic decidit perquè quan la vaig jo era clar no la vaig jo era amb aquestes claus la vaig jo era que una pel·lícula m'havien recomanat la vaig jo era molt espectacular em va cansar ho reconec igual que li he passat al Joan perquè clar ja veus que anirà més tota l'estona que no para en cap moment però clar estem parlant que una pel·lícula que a part clar aquesta és la intenció era fer la mescla d'entre videojoc còmic la cultura aquesta més pop des de 80-90 jo faria gràcies saber per exemple jo li volia volia convèncer que no ho he aconseguit però suposo que més tard o més d'arò ho aconseguiré que el meu fill veiés la pel·lícula perquè ell té 15 anys però potser és massa joc encara però està ficat en aquest món que és el teu que és el vostre de vostra generació que no és el meu és a dir jo no he jugat com deia abans ni amb els mòbils ni amb els jocs i en canvi ell sí ho està fent ara però no ho he aconseguit jo per tant em faria gràcia veure bueno això la resposta perquè tinc la sensació tota la sensació que tinc és que està tota ella dissenyada per aquest tipus de públic és a dir i que no té en compte l'altre públic el qual potser no hi arriba és a dir jo no entens o sigui per tant no ho sé és a dir estic amb com que a més a més tampoc he pogut arribar al final doncs us escoltaré per fer escoltar-vos i tenir en compte el que dieu però sí que és veritat que una de les coses que volia destacar en aquest programa sobretot és una mica entre cometes l'evolució del cine de comèdia si es pot dir així però respecte als formats és a dir a veure per ser ràpids però per exemple als inicis del cinema quan es feia comèdia era molt l'herència del teatre per exemple era la càmera no deixar de ser un petit ull que és el que et permet no estic a un teatre és a dir m'ho gravo i ja està llavors sí que és veritat que a partir del muntatge rus i de l'efecte Kuletshov això ho va aprofitar potser gent com Chaplin o Buster Keaton que llavors feien la comèdia aquesta de l'efecte acción-reacción o sigui faig alguna cosa i això té una conseqüència aquest era l'humor slapstick que es coneixia una mica llavors després a veure anant fent salts de tema però per exemple la comèdia de Woody Allen és una comèdia de personatge de diàleg vull dir és una comèdia que inclús es pot representar perfectament en un teatre són comèdies que són no? com els Hermans Macs sí clar però els Hermans Macs segueix sent sí sí és teatre vull dir és totalment i inclús diria que Monty Python també Monty Python el Flying Circus i totes les peles que han fet és molt teatral no és cinematogràfic són obres de teatre pràcticament que es basen en comèdia de diàleg però després per exemple en qüestió de sèries quan arriben les sitcoms tornem aquest o sigui si Woody Allen ho havia portat una mica també en temes de la tele al cine per dir alguna cosa les sitcoms era al revés era tornar al teatre des del format més actual entre cometes de sitcom de Friends o aquestes sitcoms que era algo de teatre també inclús es pot representar perfectament Big Bang Theory en teatre perquè sempre és els mateixos llavors però llavors arriba també uns formats que són els més trencadors potser considero en gèneres de comèdia que és el fals documental que això va trencar molt el gènere The Office per exemple anglès Modern Family Parks and Recreation tot aquest gènere de sèries que volien trencar aquesta quarta paret de tele o sigui que això és el més curiós el cine sí que molts cops ha intentat trencar el quart de paret i ha mirat a càmera i tot però a la tele era alguna cosa molt estranya i una comèdia era la comèdia de lo trist és a dir que poden mirar a càmera no sé si ho he vist mai aquestes sèries de The Office o Modern Family que són aquestes comèdies no la sé seguir però ja sé ara per exemple jo estic veient una sèrie que a més que surt un dels protagonistes és el Michael Cera del 2003 que es diu Arrested Development que s'entra molt en això en el patètic és en aquestes comèdies que fa el Ricky Gervais amb The Office o Extras que són la comèdia de hòstia alguna cosa no em sembla bé miro a càmera i et miro a tu espectador de hòstia en sèrio m'està passant això és la comèdia de la quarta paret podríem dir d'això de dir hòstia i on després entra que aquest sí que n'hauréu vist bastantes que jo crec que també va marcar molt una comèdia que hi ha aquí més cinematogràfica perquè es basava molt en el tipus de muntatge en bromes visuals que són el que és considerat el trió faz el Stacker i l'Abra en vam parlar aquí també sí de Terce como puedas del Hot Shots i tot aquest i aquí entrava una comèdia que potser era més això l'art visual l'art visual de tenir bromes els diàlegs tenir bromes en primer pla i inclús en segon pla un llenguatge metalingüístic és molt metalingüístic com està feta l'escena perquè tu sàpigues és un estil molt diferent perquè també hi ha molts tipus d'humor diferents però entre l'estil Woody Allen o l'estil Hot Shots que és un humor molt cinematogràfic és a dir buscar la broma en el llenguatge precisament el que dius tu i per això molts cops acaben sent paròdia llavors després entra Edgar Wright que jo crec que aquest és el que ha englobat perfectament en el cine és l'humor entre cometes l'Slapsting que també n'hi ha molt l'humor d'acció que a vegades també ho feia aquí Chan per exemple o l'humor ja de diàlegs i sota del muntatge el que ha portat aquest director és el muntatge una persona que ja des de guió perquè també els fa ell pensi en un muntatge qui pot arribar a pensar com queda Scott Pilgrim perquè Scott Pilgrim una cosa és muntar per exemple l'última de Mad Max que és una pel·li que precisament no sé si l'heu vist perquè llavors el ritme si et queixaves d'Scott Pilgrim està al mateix nivell jo no em queixo no vull dir que em refereixo em sembla que havia parlat que jo la volia veure aquesta que és la que feia la Sharon Teron perquè em semblava que vaig veure un tràiler i vaig pensar de muntatge això és extraordinari per tant a mi no em molesta si té ritme el que passa és que per exemple aquest repàs em sembla molt interessant i molt brillant i molt intel·ligent que has fet de la comèdia a nivell de la de l'història del cine jo em quedo en el fons em quedo amb Chaplin i em quedo amb vostre Kito és a dir jo quan a mi el Custer Kito no el Chaplin en moltes pel·lícules em fan riure i no només em fan riure sinó que em poden em poden fer plorar i en canvi jo estava veient això i és veritat que de muntatge és original i té moltes coses originals i que és molt ràpid però jo confesso que no ric clar però si aquí estem parlant que és el que volia dir abans Scott Pilgrim jo us ho deia com a referent jo crec d'estil però com a contingut com a pel·lícula és la seva entre cometes comèdia juvenil és veritat que és molt generacional ara si et veus si veiessis la trilogia veuries que a veure també no és tan bé és que en realitat és per públic adult tot i que la joventut doncs és jo crec que la joventut es queda potser amb els continguts dels diàlegs però també amb un muntatge que no es veu és que aquests muntatges inclús se l'ha imitat molt com qui imita Awe Anderson amb l'art o amb els personatges o qui imita Scorsese però però ell en qüestió de muntatge jo crec que aquí ha donat un pas bastant important que és un muntatge integrat ja des del guió i això és algo que és molt molt complicat llavors Scott Pilgrim sí que és veritat que també l'està inspirat en un còmic llavors ja crec que agafa aquesta vessant també juvenil però per exemple el muntatge arma fatal o sigui ja ni que sigui jo crec que una cosa més important de tota la trilogia que té és les elipsis l'ús de les elipsis de com et presenta un personatge d'anar d'un poble a un altre que és amb quatre plans repetits molt ràpids i te'l presenta allà o sigui són pel·lícules que poden donar dues hores però que sense aquest muntatge perfectament podrien durar quatre o sigui aquest muntatge tan jo crec que tan frenètic el que et permet és sintetitzar la idea del que vols transmetre però sense que sigui és a dir què és l'essència no cal el contingut de vegades d'aquestes d'això d'un personatge que ha d'anar d'un poble a un altre i et fan sempre les pel·lis els típics plans d'helicòpter del cotxe amb una música potser així més o menys alegre vas seguint el cotxe vas passant per lloc el típic road movie aquest personatge aquest director et fa unes elipsis bestials inclús a tall es compliquin hi ha moltes elipsis d'aquestes de so és que és molt difícil en realitat parlar d'alguna cosa com Edgar Wright a la ràdio perquè no et puc ensenyar cap mena imatge perquè és molt de moltatge molt visuals per exemple a veure treballa molt bé amb la definició de la quotidianitat amb aquests plans ràpids a mi m'ha recordat molt el que fa d'Arreglaronovski Arrequim per un somni allò de fer que de veure la xeringa de veure la xeringa el que fa la cervesa en aquest cas per exemple amb les cerveses però també amb la manera com va al lavabo per exemple per rentar-se la cara per netejar-se això crec que és a Shaun of the Dead perdoneu els títols jo ja estic absolutament fart el Shaun of the Dead que és un títol és un bon joc de paraules és que és un joc de paraules bastant important Francesc què passa que si els espectadors no saben anglès o no han vist pel·lículum anglès no sabran de què estàs però després deixen molts títols que no es toquen però no té cap sentit però hem d'adaptar que els oïdors s'entenguin de quina pel·lícula estem parlant no ho dic per nosaltres ho dic pels que es dediquen a fer això a canviar a zombies party però a més va ser curiós perquè Edgar Wright quan va saber que s'havia traduit a Espanya com a zombies party li va agradar li va agradar i surt no sé si l'has vist però o has vist que arma fatal és a dir la segona part ells estan mirant a la tele i ja se va a la taula el DVD en espanyol de zombies party és com un cameo d'aquests hòstia em va a fer gràcia els títols no doncs això no és de dead es fa molt això jo Joan que tu deies de recomanar al teu fill jo crec no sé pel que pensa recomanaria al teu fill que veiés més aviat això no és de dead perquè allà també el tema dels videojocs la primera de la trilogia té molta importància el tema dels videojocs també concretament hi ha un personatge que està completament ficat en el món del videojoc no fa res més li parlen els altres i és capaç d'anar seguint i la reflexió que es fa sobre el tema és que aquesta pel·lícula té una màgia té una màgia molt especial a mi el que també m'ha semblat és que el que ha volgut fer el no em surt Edgar Wright no no no aquest director sinó el director de Mars Attack ah el director el Tim Burton com es diu sí no no Tim Burton a mi m'ha fet pensar en Tim Burton jo penso que aquest director aconsegueix el que Tim Burton se li va una miqueta a la olla és a dir que ja és el que li interessa Mars Attack per exemple té una primera part la pel·lícula de Mars Attack que seria això i després de cop canvia completament però perd al nord Tim Burton perd al nord ja no sap de què està parlant en canvi aquest director agafa i fa aquest canvi brutal d'una cosa a l'altra això no ha de dir és a dir Zombies Party ja que li agrada el director que Paul ho ha dit doncs vinga Zombies Party comença d'una manera en la qual tu estàs veient com en la vida quotidiana la gent és un zombi quan s'aixeca al matí que va així caminant que no sap d'allò en l'autobús tothom està mig adormit ho fa un retrat de la quotidianitat brutal el que passa és que després es converteixen en zombis reals la gent i els veus allà i el que surt al matí per comprar un corneto i una beguda d'un altre tipus llavors no se n'adona que hi ha zombis perquè com que cada dia els veu igual no se n'adona per cert que hi ha dos plans seqüències magistral quan surt de la casa que va fins al supermercat i després l'altra vegada quan ho repeteix que ens ho peguen la mateixa vorera que tu ja veus que cada vegada li passa el mateix és impressionant vull dir el que tu dius està tan ben pensat tot perquè allò porti a l'espectador a repetir la mateixa escena però saps que tot ha canviat i és que està tot ple de zombis Joan és que aquesta l'has de veure està tot ple en aquell moment però ell ni se n'adona perquè jo crec que quan veus la primera o sigui quan veus Zombis Party ja és com que a veure no tenen una correlació directa és a dir no són pel·lícules que hagis de veure la segona per entendre la primera de tot i que té molts moments de gags recorrents entre el tema de la tanca per exemple la tanca va ser sempre hi ha un personatge que intenta escapar per una tanca i la tanca es trenca llavors és un moment molt absurd molt slapstick però que l'han repetit a les tres pel·lis i evidentment també el tema dels actors de Simon Peck i Nick Frost que són els dos ja que són els que sempre surten a les seves pel·lis però a part és el tema del corneto que és el més absurd possible que realment ho van proposar al rodatge però perquè li venia gust menjar el corneto però no era un placement en si no era allò que els paguessin exactament però en una entrevista que els hi van fer van dir ah i això sortirà a totes les teves pel·lis i el tio va dir sí i llavors m'he apuntat la frase perquè em feia molta gràcia que deia a una entrevista que li feien això del corneto i ell va dir sí va ser com la trilogia de los tres colores de Kielovski però con tres sabores llavors a les tres pel·lis llavors és curiós perquè les tres pel·lis han intentat buscar però per enfotres de la crítica un sentit als corneto llavors a la primera pel·li és vermell pels zombis a la segona és blau pels polis i a la tercera és verd pels aquests mena de zombis d'àliens cíborgs que hauria de ser blanc si haguem de seguir la trilogia de Kielovski però bueno aquí ja són sabores però aquesta referència no és cap tonteria perquè aquest home com el que jo crec que fan les persones que tenen una un seguiment del que és el cinema una una rèmora vull dir que tenen un munt de coneixement doncs és aprofitar tot el que saben vull dir i utilitzar-ho en aquest cas per fer com una referència tan absurda en principi però ell coneix a Kielovski ja ha vist la trilogia i la prou t'aprofitar en qualsevol moment per algun determinat aspecte per un altre i segurament si anem mirant les seves pel·lícules anem veient referències a tot això a mi m'ha encantat jo reconec que m'ha encantat adonar-me jo no soc tampoc de la bueno soc d'una generació així intermitja no entre la gent que jo que ha vist més cinema d'autor i la gent que ha jugat als videojocs però jo crec que val molt la pena val molt la pena no quedar-se només en una etapa potser sí que és veritat que és un referent molt d'estil i molt de muntatge seu però el contingut en si la història que tracta és molt basat en la comèdia juvenil que sempre s'ha cultivat en el cinema és una trama molt simple que és la perseguir la noia de fet totes les seves trames parteixen d'un fet potser no dic potser simple però potser és molt molt molt típic no? el policia que és una màquina i l'envien a més amb un company que és un desastre això és la típica pel·li també d'allò de body cops allò dels companys polis però o el noi que ha d'aconseguir la noia sempre són els punts de partida que això a vegades també es fan les grans pel·lis un punt de partida que sigui molt simple i aquí ja se d'envalolla recomanem al Joan que vegi les altres que no es quedi només amb Scott Pilgrim com a equivalente a allò perquè estem acabant ja un minutet i molt poc per mi un plaer haver vist aquestes pel·lícules i tornar a veure Scott Pilgrim perquè la veritat és que reconec que també em va cansar molt la pel·lícula però ara ja que conec una mica més el director a veure què passa la setmana que ve parlarem de la pel·lícula del mes i farem el rei Borny que el Pol i amb això potser no conxi ajutant però moltes pel·lícules moltes coses que recomanes ja has vist que jo us recomano també per exemple la de Barcelona a nit d'hivern em va encantar em va semblar una extraordinària pel·lícula que és recomanable i penso que aquesta el rei Borny ha de ser una pel·lícula molt interessant per tant la setmana que ve aquí a Cinema Sense Condicions el rei Borny el rei Tuerto també que és el rei Tuerto vinga doncs fantàstic la veurem a reveure y �를 y y el ё y y y y Fins demà!