Douglas Trumbull, 2001 i Blade Runner; Naves misteriosas i Brainstorm; Showscan i els Goya: cinema, tecnologia i llengua

Ràdio Tosbert, 98.1 Ràdio Tosbert, 98.1 Ràdio Tosbert, 98.1 Hola, bona nit amics. Estem a Ràdio Tosbert, Cinema Sense Condicions i hem iniciat aquesta tarda de dimarts amb una peça de la banda sonora de Brainstorm de 1983 dirigida per James Horner, dirigida a la banda sonora. La pel·lícula és de Douglas Trumbull, que serà el director i sobretot una de les persones més influents de la història del cinema en quant a efectes especials i efectes visuals. Ella ens va deixar ja fa justament avui una setmana i hem pensat que estaria bé que el temps que dediquem a la pel·lícula de la setmana el dediquéssem a la figura, a estudiar una mica i a difondre la figura del personatge de Douglas Trumbull, un home que no va tindre una sort massa gran en escollir els moments, però que la seva aportació ha sigut extraordinària per a l'evolució del cinema participant, com veureu després, en moltes pel·lícules importants de la història del cine. Bona nit, bona nit Anastasi. Hola, bona nit. Bona nit Ignasi. Què tal? Bona nit. Molt bé, bona nit. Bona nit Lluna, què tal? Bona nit, molt bé. Molt bé, doncs arrenquem ja, si et sembla bé, Ignasi parlant d'Hugles Trumbull. Sí, primer de tot m'agradaria fer l'esment que en James Horner és un dels compositors més prolífics de Hollywood, només dir que és l'autor de la banda sonora de pel·lícules com Titanic, La legenda del zorro, El nom de la rosa, Aliens, Cocoon, aquest estil simfòric és el que li va, perquè Gorky Park també, una pel·lícula que a mi m'agrada molt, en fi, res. Aquesta? Aquesta peça, per exemple, és preciosa, eh? Sí, sí, sí. I en canvi està col·locada, el que dius tu, dintre d'una pel·lícula que, bueno, i cap al sinfònic, però també cabria la música estrident combinada d'una pel·lícula d'efectes, etcètera. Podria ser, podria ser, sí, sí. Bé, quan ha d'Hugles Trumbull, efectivament, com tu ho has dit, jo penso que és un home amb una certa dissort, perquè ens sona molt, perquè, clar, és el pare dels efectes especials de dues pel·lícules que se'ns ha passat a l'estadi del cinema, com és el 2001. I Blair. En 2001 era un. Sí. I a Blade Runner tres quarts del mateix, no? Però, clar, són dues pel·lícules punteres i on jo crec que hi haurà un consens total, que són pel·lícules que, des del punt de vista visual, l'ús de les maquetes, de les naus, de tot plegat, realment és extraordinari. Però, en fi, és cert que l'home, doncs, d'una manera molt ja de jove, molt primerenca, jo crec que ell, malgrat tot, i tot i que té una treballa ja des de petit, el seu pare es dedicava a efectes especials, eh? d'aquella manera, els efectes del Mago de Oth estan fets, entre altres, pel pare del Douglas, es deia Donald, Donald Trumbull. Bé, doncs, aquest home, tot i que ja de ben petit tenia, en fi, una inclinació pels aparells electrònics i li agradava inventar coses ja de petit, tenia l'ànima partida, perquè, en el fons, també li agradaven les pel·lícules de marcians, diu, sobretot d'invasions marcianes a la Terra i aquestes coses. En fi, en una paraula, que és un home que ja estava una mica inserit en el món de la ciència-ficció, del sci-fi, no? I, sobretot, esclar, dels efectes especials. Ell va entrar, primer, com a dibuixant, val la pena dir-ho, amb una empresa petitona. Gràfic Films. Gràfic Films, exacte, que estava a Califòrnia i que, curiosament, va fer un curt que va presentar, no sé si a la Fira Internacional de Nova York, i que va cridar l'atenció de Kubrick. Kubrick estava preparant el 2001 i va dir, on dia, això és fabulós. Aquest curt el financiava la NASA, a més a més. Sí, perquè el gerent, l'amo, pràcticament de l'empresa del Gràfic Films, havia treballat per la NASA. Per tant, el contacte amb la NASA era allà d'entrar. Clar, Kubrick estava al tanto i el va captar. Aleshores, esclar, ell va veure el curt Kubrick i va dir que es deia, jo no sé si el Toy Story va agafar inspiració al ninot aquell que diu cap a l'infinit i més enllà, perquè el curt es deia cap a la lluna i més enllà. Bé, Kubrick va quedar fascinat, va contractar l'empresa, en aquell moment Trump ja començava a despuntar dins l'empresa, feia dibuixos gràfics, la imaginació li anava, no? Bé, és part responsable del curt aquest, pel que fa, doncs, els... I aleshores, en Kubrick el va agafar per fer el 2001. Estarem tots d'acord que... A veure, és un dels quatre responsables dels efectes especials del 2001, però estarem tots d'acord que, bé, ja hem parlat del 2001, el detall, el detall de les maquetes, el detall de les naus, moltes són d'ell, del tràmbol. Bé, és que és fascinant, no? Es va poder veure també a l'exposició que va fer el CCCB aquí a Barcelona. Sí, es va poder veure molt bé també el detall. Algunes de les maquetes petites. Algunes de les maquetes... No, no, es veu l'home aquest treballava amb una rigorositat increïble, i més a més. La solvència davant de càmera, perquè hi ha molta gent que fa decorats molt interessants o que fa maquetes molt interessants, però que després no rendeixen, en el cinema no rendeixen tant, és a dir, si els llegeu massa el truc o pel que sigui, no? En aquest cas, no, que engrana aprofitament, tant quan ell és el director com quan ell no és el director. Efectivament. O sigui, sap jugar molt bé, evidentment, amb les limitacions de l'època. Amb Blade Runner realment estarem tots d'acord, clar, els edificis on viu el propietari de l'empresa que fa els replicants, hi ha una fotografia molt famosa, no?, que es veu l'edifici i es veu ell rere. I, en canvi, la pel·lícula, realment, Blade Runner és una pel·lícula barata, molt barata. Està feta tota bassa de maquetes i d'utilitzar... La recreació de Los Ángeles, de Los Ángeles... Sí, però és un carrer... És un Los Ángeles distòpic, una cosa... Exacte, però és un carrer que es veu que hi ha, allà a Hollywood, que el banc condicion... el carrer de Blade Runner és un carrer que, bueno, que l'agafaven de nada i de tornada, canvien l'angle i tal, però es veu que és un carrer que ja s'utilitzava a les pel·lícules negres dels anys 40. Sí, sí, sí. És fascinant, no?, vull dir que... És una pel·lícula, realment, que sí, sorprèn que sigués barata, realment, perquè no ho sembla en absolut, és allò que els productors estan encantats amb aquest tipus de cine, que ha una inversió relativament petita, per entendre'ns, i, en canvi, el rendiment visual és molt legal. Jo, confesso, amb la meva ingenuïtat, perquè en aquell moment tenia 20 anys, no?, quan la van estrenar, Blade Runner, jo vaig sortir convençut que jo era una pel·lícula mainstream d'altíssim pressupost, o sigui, estava convençut justament de tot el contrari del que... Sí, i jo mateix, jo treballava una mica en el tema, i, en canvi, també ens va vendre, diguem-ne, aquesta cosa, que realment era, bueno, cobrir que era un home amb una habilitat, realment, a part d'haver tingut aquests col·laboradors, a tots els nivells tenia grans col·laboradors, ell tenia una ment privilegiada en la visualització, és a dir, és un home que tenia una gran capacitat... Parlàvem de Blade Runner. Ai, perdó, no. Perdó, m'he anat a l'altre cantó. Aquest home és que, a més a més, està ficat en tot, les grans operacions interessants, el trombo l'està ficat sempre en tots els efectes espacials. Sí, sí. I saltat, perdoneu. Aleshores, escala la seva pel·lícula de navis misterioses, que és una pel·lícula feta l'any 71, de manera molt primera en què... Es va estrenar als 72. Hem de pensar que ara s'està complint 50 anys d'aquesta pel·lícula. Certo, certo. Jo la vaig estar veient ahir, i compte que, en quant als efectes... La nau aquella, Déu-n'hi-do, eh? L'interior de la nau no hi ha res a dir. A l'exterior, és a dir, el que són les formacions, diguem, hi ha un moment que surt la formació de la nau nostra, diguem, en primer terme, la protagonista, i un parell o tres més a darrere, una mica abans que facin l'explosió, que les de darrere, clarament, és un fons pintat, i s'estan dibuixant... Sí, perquè només en tenien una, eh? De física... Ja, ja, per això et dic... De física només en tenien una. Allí sí que em va cantar una mica. Hi ha un desplaçament que hi ha per l'espai, que també veiem una mica una trama rara que es belluga, que no saps què és. És a dir, però, en general, a Nogel de Decorat, a Nogel de Decorat és realment impressionant. De maquinetes, de maquinetes també. Bueno, s'ha de dir que la maqueta aquesta, el Trumbull va trigar a fer-la, perquè, esclar, ell mateix estava en el procés de producció de la maqueta de la nau, que es diu Valley Forge, perquè els interiors els van rodar en un portaavions americà de la Guerra de Corea. I tot just... O sigui, els interiors, tot el que són els àngars i tot això, ho van fer en un portaavions. És flipant, no? Els corredors i tot allò. I només van acabar de fer la pel·lícula i el van desbuntar. És a dir, el van demanar i està completament... Ja no funcionava, no? És que la sala de màquines té una riquesa d'aparells, eh? Sí, sí, sí. Una cosa que no s'acaba, o sigui, la càmera te'ls va ensenyant i va passant. Els va ensenyant i passa una mica, eh? Bé, el que vull dir és que la maqueta va trigar sis mesos a fer-la. La maqueta. La maqueta. Va fabricar peces especials i ell és en algun lloc que va utilitzar 80 kits de muntatge d'avions i de portaavions de guerra i joguines, eh? Sí, sí, sí. Per fer la nau aquesta. I va trigar sis mesos a fer-la. Tremendo. Això parla... I, evidentment, és una de les coses que sí es nota en la pel·lícula d'Anaves misterioses. El detall. Realment es nota clarament tot i que no tenia ni de bon tros el mateix pressupost perquè només tenia... O sigui, la Universal es va prendre aquesta pel·lícula una mica a cunyeta. Va aconseguir el Trump al fer aquesta pel·lícula de pur miracle. Va enxampar un milió de dòlars de l'època, un milió de dòlars de l'any 71. 72, 72, 72. Que ja em diràs, comparo amb el pressupost de 2001. Rian Gaffer. I, en canvi, el resultat plàstic és molt aconseguit. Però mira, ell va agafar i va ajuntar tota una sèrie d'elements que eren contemporanis, no? És a dir, la revolució de les flors, els hippies, contra Vietnam. Sí. va col·locar amb dos o tres cançons a la Joan Bae. Totalment. És molt encertadament, a més a la Joan Bae. En aquest sentit, estava molt aprofitada. És molt de la seva època. La situa molt. Clar, què passa? Que això potser avui en dia, llegida amb els vius d'avui en dia, la fa, esclar, la fa memorable, però una mica antiga. A mi la sensació... M'he envellit. M'he envellit molt. Però tampoc és culpa ben bé d'això solament, perquè hi ha pel·lícules que es fan referents musicals i en canvi són perfectament modernes. Aquest ha envellit perquè tota la temàtica, tot el tema s'ha tocat després molt. Malgrat que li hem de reconèixer el mèrit de ser el primer de moltes coses, i amb un gran mèrit, com digueu vosaltres, en la construcció de decorats, d'aquest tipus, i creïbles, i de màquines, i creïbles, i dels robots, que són creïbles. És a dir, tot això està molt bé. Però, clar, la sensació que la pel·lícula fílmicament s'ha fet antiga. S'ha fet antiga la interpretació, el propi protagonista... El Bruce Dern. El Bruce Dern és en moments més de bufetada, però avui en dia no aguanta aquest tipus de personatge tan ficat en si mateix que no treu ni veu. És a dir, que no treu ni veu. No, i en alguns moments em sembla que tu m'ho havies comentat tu, Anastasi, tens raó, que l'havies vist abans que jo, ara, diguem-ne, que el Bruce Dern en algunes escenes està una mica sobreactuat. Quan, per exemple, estan esclatant totes les altres nous, que són cinc, no?, i estan esclatant per orde de la terra, estan destruint els boscos de totes les altres nous, ell està allà plantant, cuidant el seu jardí, que és la nineta dels seus ulls, i pom, un esclat, i fa així, una cara així, fa una cara com de... Sí, però sembla que no sàpiga cap on tingui de què mirar. Exacte, i van esclatant tots, i al final, clar, reacciona i actua de la manera bèstia que actua, no?, perquè evidentment... Sí, no sé si has passat de voltes, més que res que no està, està estranya la seva actuació, la dels altres, bueno, és més coherent amb el que són els personatges, són uns tis que no entenen res del que està passant, que no tenen cap consciència de cap mena, i per tant estan en el seu paper. Ell, que ha de fer aquest paper, potser va forçar massa, i això és el director també, potser li van fer forçar massa aquesta cosa de tancament intern, un tio tancat, que no treu ni la veu, ja dic, no treu ni la veu. De totes formes, hi ha una cosa, perdó, com és, ara se'n ve al cap, l'operació, que ell programa els robots, perquè tots tres intervinguin, un fa d'anestesista, l'altre ajuda amb la cirurgia, i l'altre opera. Home, a veure, ens està fent una operació a través de robot, que és el que ara és medicina puntera. Sí, sí, que anticipació és evident. Vull dir que, efectivament, és que clar, ho hem de veure també situant-nos a 50 anys enrere. El que passa és, vols dir que la gent no pensava, ui, quines xorrades, això d'un robot operant, si ho tallarà tot. El que passa és que es nota molt la limitació tecnològica, perquè l'operació la soluciona, i aquí sí que entra el teu cap, per muntatge, perquè es nota que els braços dels robots no són àvils. No estan, no estan. I a més es percep, no? Vull dir que és el muntatge, el muntatge, el muntatge real. La precisió, no tenen la precisió, clar. Exacte. Però bé, això és habilitat. Hi ha una altra cosa, a mi parlant dels robots, hi ha una cosa que em molesta, que es nota massa que dins hi ha sers humans, és a dir, la manera de caminar és humana, tremendament humana. Tant que em va sorprendre. No pot ser, és que és molt petit, realment, és clar que no tens l'escala real. Sí, perquè són persones que no tenien. No, no, no, però eren persones mutilades. Mutilades. Ja, ja, clar, i han de ser gent sense cames, gent sense cames. No són nans, perquè els nans no tenen aquest calçat. No, no. Gent mutilada, llavors això no ho sabia. Sí, és un detall que saben, no, no, no. Sí, sí, sí, és bastant bèstia. Perquè a més a més, només van fer aquesta pel·lícula, és a dir, els van agafar per actuar dintre de la disfressa del robot i... No es van atrevir a posar-hi veu, cosa que a mi em sembla que quede molt bé. Està molt bé. Eh? Està molt bé. Està molt bé que no tinguin veu, sí. Seria massa anticipació, ja hi ha altres que han vingut després que n'han tingut. Efectivament. No, no, està bé, està bé. El que sí que vull dir, tornant a Bruce Dern, però empalmant amb Brainstorm, que és l'altre llar-metratge que va fer, només ha fet dos, com a llar-metratges, després ha fet documentals, curs, el que vulguis, però com a llar-metratges només ha fet aquests dos. Hi ha un consens, i jo estaria una mica d'acord, és que el problema de Trumbull és que, esclar, ell volia ser director de cinema, però se li va... O sigui, són pel·lícules en què l'aspecte tecnològic és molt... està molt present. I això el fa descuidar la direcció dels dos. Sí. De tal manera que totes dues pel·lícules tenen un problema... Cinematogràficament congeixen. A nivell de llenguatge. Però una mica també, sobretot el que dirà ell ara. Els personatges no són... no acaben de ser del tot empàtics al públic. Fins i tot amb Brainstorm, i mira que treballa gent a Brainstorm, que té un casting realment interessant. Realment fenomenal. I en canvi, no acaben de ser personatges rodons. El Christopher Walken, ni la Natalie Wood, la pobra, que és l'última pel·lícua. la Natalie Wood, em va sorprendre a mi, no s'entera de la pel·lícula. S'entera de la pel·lícula. Hi ha un problema de guió, i penso que hi ha dos problemes. És horrorós. Un problema de falta de guionització, de donar-los un background, de donar-los un fons a cada un dels personatges, que no en tenen, estan com perduts al mig d'una situació, molt forta en si mateixa, però que ells no tenen un background. I el poc que t'expliquen, et connecta amb una realitat seva, però això no vol dir que tu els visquis realment com a personatge. Efectivament. I després estan fluixos interpretativament. La pel·lícula Brainstorm es ressenteix moltíssim de que, en fi, un cap de setmana en descans del rodatge se'n van a fer una juerga la Natalie Wood amb el seu marit i el Christopher Walken. Ella tontejava molt Walken, estaven tots molt passats de líquid alcohòlic i jo, a més a més, estic convençut, però és una cosa meva, que el Robert Walken la va matar. Robert Wagner la va matar. Sempre es va dir, tot i que no es va demostrar mai que això havia sigut possible. Però hi ha molts indicis. Va haver un principi d'encausar-lo, fins i tot. El que passa és que no sé per què. Era un home influent dins de Hollywood. I llavors, al final de la pel·lícula, al final de la pel·lícula resulta quasi ridícul, perquè li falta coherència. Que no es van aconseguir fer mai. Van dir que tenim ja el material definitiu, ja el tenim, no el necessitem rodar més. Van pensar en rodar en dobles, finalment no van rodar en dobles, o coses molt de detall. Van valorar que no ho necessitaven, jo penso que sí que ho necessitaven. I tant, i tant. Penso que la pel·lícula acaba. Sort que té, bueno, aquestes seqüències finals, diguem, de la mort, o del més enllà, d'aquest més enllà que ens proposen, que realment això salva en tot aquest final de pel·lícula. Però en realitat, a nivell d'argumentar, la pel·lícula fluixeja molt en aquest punt. El que passa és que Braimstone, hem passat d'una pel·lícula a l'altra, anem a fer un poporri. El que a mi m'ha agradat de Braimstone, que en el seu moment no em va acabar d'enganxar, probablement perquè, esclar, la vaig veure quan es va estrenar l'any 83, però, esclar, amb la perspectiva del temps, tenim com tenim internet, i tenim com tenim els hackers, resulta que és que t'adones que l'any 83 aquest home ja estava parlant d'internet, i de hackers, i d'espionatge a través de... És tremendo. És tremendo. És molt fort això. No hi havia ordinadors l'any 83. No hi havia internet. I en canvi, estan els militars, que són els que estan finançant sense que la Lluís Fletcher, que és la directora del... Sense que sàpiga res, i el Christopher... El què? No, no, el... el... el que és el... Chris Christopherson. Chris Christopherson. És que ara m'estaven creuant els cables, que tu dius... Per cert, per mi, la Lluís Fletcher és la que està millor a la pel·lícula. Sí, però es passa... O sigui, però la Lluís Fletcher què fa? Perquè el Wolken està també despistat, eh? Només fuma, només fuma i protesta quan se sabent que els militars estan darrere i l'atac d'acord. Pot ser raó, el Pep, només que si d'algun personatge et queda que hi ha una certa substància darrere, és d'ella. Tot i que en saps més que això. Perquè té una presència. Perquè té una presència. que no tenen cap dels altres... Tot haig de dir ni la Natalíwood. Natalíwood queda absolutament discreta allà amb un paper que dius que... A mi això no ho vaig adotar a l'estrena. Jo a l'estrena hi era. No a l'estrena. Quan es va estar a la pel·liua al Dome de Los Ángeles jo aquella tardor estava a Los Ángeles. Què dius? Jo a aquesta pel·liua l'he vista a l'estrena, al Dome. Que bé. Amb aquest doble format que es va... La vas veure a Los Ángeles? Sí, sí, sí, us ho juro. Això és un privilegi. És un privilegi. Sí, sí, sí. Vaig estar al Dome de Los Ángeles i jo hi anava molts estius i aquell any no sé per què vaig anar al mes de setembre o a l'octubre. I a l'octubre crec recordar que era es va estrenar al Dome. Després de haver-hi es posar l'estrena i tal. Ara quan he vist he pensat que era el juliol. No, no, va ser a l'octubre. I realment sí, sí. I era impressionant. Val a dir que el cinema va ser adaptat a nivell de so, per exemple, absolutament adaptat al tipus de projecció. Era impressionant el so d'aquesta pel·lícula sentit allà realment. I l'imatge era el mateix, aquest doble format que van jugar els 70 mil·límetres per les escenes. Sí, això era el Showscan. El Showscan. No, no, no. El Showscan és un projecte d'ell que no s'ha fet mai realitat. Perquè la Metro Golding Mayer va dir que no posava els calés per fer-ho perquè era una... era molt car, anava a 60 fotogrames per segon. Això volia dir que es veu que els projectors dels cinemes s'havien d'adaptar a aquesta velocitat i que ni parlar-ne perquè els cinemes haguessin dit que no. Aquí tinc els meus dubtes amb això, perquè jo tenia entès quan vaig anar a l'estrena, no, sinó un dels passes diguem en el Dome, crec recordar que es parlava que estava a 60 imatges per segon. Sí, sí, sí. Però no t'ho puc llorar. Jo el que he llegit és que Brainstorm està fet així. Potser no, potser té raó. No, no, no. O sigui, el Showscan és un projecte que en Trumbull no el va poder portar endavant mai, mai, mai. Va estar a punt, però m'he trobat el Dimeyer, va fer números, va dir que era molt arriscat, aleshores és quan, com tu dius, ho va rodar amb 70 per un cantó i amb les parts mentals, no, el que era gravat en la cinta, que és el que... Aquesta meravellosa cinta, és molt maca la cinta, és molt bonica. Sí, amb tot de multicolor. Molt bonica, amb dos pulsades, allò interessant. Això està rodat a 24 imatges, com tot, però amb 70 mil·límetres, la qual cosa és un fastidi, perquè resulta que, esclar, quan la veus per televisió, com que les televisiós ara són white script, són amples, resulta que, molt bé, quan veus la part rodada amb 70 mil·límetres, la veus perfectament a la pantalla, gran i tal, però aleshores, clar, els moments aquests... El moment en què passem a la realitat que està rodada amb 35 mil·límetres, normal i corrent, aleshores la pantalla queda petita i com que la franja negra queda a dalt i a baix. Tot i que tens una pantalla gran, ara ja no vull pensar en les pantalles petites perquè aleshores queda reduït. En tot cas, l'any 1992, l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Hollywood el va premiar pel seu invent, el Showskahn, i Trumbull el va patentar. I el va patentar amb el nom de Sistema de Càmera Showskahn CP65 per fotografia de 65 mil·límetres. I a partir d'aquest... El negatiu, sí. A partir d'aquest moment, a partir d'aquest moment, va abandonar la seva carrera com a cineasta i per dedicar-se a la investigació de nous procediments de filmació perquè estava decebut perquè al final tantes nominacions i no li van donar mai un Òscar perquè un se'l van portar al Kubrick, l'altre se'l van portar a Blade Runner, o sigui, al Rilo Scott, però ell al final és una mica el que deies tu que la de sort que l'acompanyava moltes vegades. Es va dedicar pels temàtics. Feia, programava els aparells dels ports temàtics, ara que ho dius, el showscan estava en un part temàtic, si és veritat que ho va acabar de realitzar, però molt més tard, és cert. Sí, el va penjar. Però en un part temàtic, és l'únic lloc del món on es podia veure, no sé si encara dura, el seu invent. Sí, és cert. Però molts anys després, i a mi m'agradaria llegir un... Després de Brainstorm perquè quan va morir la Natalie Wood, la Metro Oldenmeyer va aprofitar per intentar tallar la pel·lícula. És a dir... Sí, remuntar-la, remuntar-la que ja no hi havia... No, no, no, tallar-la de tallar, tallar la producció, ni estrenar ni res. Ah, no, no, tallar la pel·lícula per suposat, sí, sí, sí. La volia tallar. La que està molt recuperada. I aleshores el Trumbull va començar a dir a la Lloyds, la asseguradora, va dir, escolti, no, no, però si està... A veure, tot allò de la Natalie Wood pràcticament està rodat, que van haver uns planos que els van utilitzar la Germana, que també és actriu. Bé, és el que deies tu, Anastasi, que van voler vendre una mica la idea que ja ho teníem tot, ja ho teníem tot. Ja ho teníem per això. Sí, bueno, ja ho tenim, jo ho faig, jo ho faig, la Lloyds ho va creure, perquè no tenia cap interès en pagar l'assegurança, perquè, òbviament, si la pel·lícula s'hagués tallat, que és el que la Metro Goldie Meyer volia, perquè estava fotuda de diners. És a dir, en realitat, la Metro Goldie Meyer recuperar la inversió. Volia dinamitar la pel·lícula perquè li representava cobrar uns milions d'assegurança, però clar, l'asseguradora va dir, no, home, si el director diu que això ho acaba, la pròpia asseguradora va donar 5 milions i escaig, gairebé 6 milions, per tal que el Trumbull pogués acabar. Però aleshores, la Metro Goldie Meyer es va venjar i li va dir que, ell va dir, em doneu el muntatge que jo ho faig ràpidament. I la Metro Goldie Meyer no li va deixar tenir control sobre el muntatge pràcticament. És a dir, va passar a ser una persona no ingrata per la Metro Goldie Meyer. És a dir, la relació de Trumbull amb la Metro Goldie Meyer va acabar com el rosari de l'aurora. Llavors, m'agrada dir així un fragment de la seva... perquè, evidentment, Brimstone va ser el seu segon llargmetratge i el darrer, com a director, el darrer, no? I va dir, no tinc cap interès en fer un altre llargmetratge a Hollywood. Absolutament cap. El negoci del cinema està ben fotut, tan fotut, que no tinc l'energia per invertir tres o quatre anys en un llargmetratge. Fer cinema és com fer la guerra. També destrueix la teva vida personal. La gent que pot sobreviure al procés de fer pel·lícules ha renunciat en gran mesura a la seva vida personal per tal de poder fer-les. Simplement perquè és una gran batalla fer una pel·lícula. I, en fer-ho, s'han aïllat del mateix públic al qual intenten arribar. Jo no sé què tens... Jo crec que particularment tu que t'hi has dedicat. No, no, l'estic totalment d'acord amb ell. A la meva escala, diguem, totalment d'acord perquè és cert, el cinema és un art molt dur de fer, molt dur. I pel que vol dirigir, encara més. És a dir, jo quan veia aquestes generacions, quan estava a l'escola i veia que arribaven alumnes i alumnes tots volien ser directors, pensava, Déu meu senyor, és cert que alguns d'aquells, els estic veient ara a la pantalla, estan fent coses interessants, però la majoria d'ells estan fent qualsevol altra feina alternativa, diguem que no directament, a vegades fins i tot que no t'agrada veure amb el cine. Per tant, és cert que és absolutament dur i entenc perfectament les seves paraules. Després d'una cremada d'aquest tipus, pots acabar dient això i molt més. És que amb la metròria em van acabar fatal. Jo crec que molts creadors, molts directors, les subscriurien ara, i tant, i tant. 40 anys després que ell les va dir, ho subscriurien. És gairebé un art de masoquisme, en segons quines condicions et trobes, no? S'ha de lluitar molt, si tens un pressupost que et recolza i una producció que també et recolza i, en fi, tot està a favor, serà dur, la teva vida quedarà privada, quedarà absolutament penjada perquè això sí, clar, tu ho saps millor que nosaltres, fer cinema és una cosa brutalment absorbent. Brutalment absorbent. Quasi monàstica, diguem-ne. Exacte. Però si a sobre que ja és dur tenint tot això a favor, resulta que vas curt de calés, se t'estan rebotant els productors, t'estan intentant fer la guitza i tot plegat, és que realment ha de ser una experiència que destrosa. És que la pel·lícula no va donar, el rendiment d'aquella va ser molt baix, molt baix, molt baix, va donar uns diners absolutament ridícols, fins i tot respecte al que havia costat, que ja has dit tu, que tampoc era extraordinàriament alta el pressupost. Bueno, exactament, consta, ho he llegit, la pel·lícula va costar 18 milions de dòlars i la recaptació va ser de 10. Per tant, la Lloyds també es va picar... Fracàs total, fracàs total, està per una relícola americana, això és un fracàs absolut. Sí, i tant, i tant. Sí, sí. Bé, i en fi, a mi, ja dic, Brainstorm, sobretot, m'ha interessat pel fet, doncs, que parla de hackers, no?, parla d'internet, sense esmentar-ho, clar, no es diu internet, no?, però... I després, jo de tota manera tinc un problema que em direu que narrativament és acceptable, però no sé per què... Jo amb aquesta pel·lícula tinc un problema en el fet que, clar, perquè nosaltres puguem entendre la pel·lícula i el drama, veiem les cintes, no?, mentre un personatge les està experimentant, no?, sí, sí, nosaltres la veiem i nosaltres estem veient el que experimenta la cinta, no?, perquè, diguem-ho, perquè encara ho hem dit, no?, que tracta d'un invent que en una cinta, representa que és magnètica en aquell moment, clar, encara, doncs, es registren les emocions i els pensaments d'una persona, és a dir, nosaltres pensem i sentim por o sentim vertigen, no?, o qualsevol cosa, això queda registrat en la cinta, aleshores, un altre es posa un casc, no?, el que ho experimenta de dur un casc, l'altre es torna a posar el casc, es passa la cinta i les assimila i sent exactament això, aquelles mateixes emocions. Clar, a mi això, narrativament, em provoca un problema, no sé, estic molt interessat en haver-ho opinat vosaltres, però hi ha una cosa, en aquest cas, hi ha una cosa un peli inversemblant, perquè, és clar, és que aleshores ens situa l'espectador com Déu, no?, com la persona omniscent, és com el narrador omniscent, que, clar, que et permet saber què veu aquesta persona, què diu aquell... Bueno, si també és això, que et portin de la maneta a veure allò que interessa a veure en cada moment. En soc conscient, en soc conscient, però... És cert que en aquest cas pot ser una mica forçat i té raó. No sé per què em frega, em frega. Una mica t'està dient, ara tu ja saps que ell està sentint el mateix que sentia l'altre, o sigui, t'ho d'on he fet? Clar, i això, no ho sé, és un programa, segurament és meu, perquè soc perfectament conscient que el recurs de l'optimiciència s'ho s'ha sempre, no? Les dues pel·lícules, tant naves misterioses com Projecto Branstom, em semblen recomanables per si algú les vol recuperar, per recuperar una part de la ciència-ficció important, però penso que les dues tenen un decalatge claríssim, i és entre la tècnica i la narrativa. No està en el nivell... Ell no dominava les dues coses. No, no, això, per això parlàvem, clar. I llavors coixegen, totes dues. Evidentment, ara, el que sí que m'ha agradat, el que sí que m'ha agradat de Bramstor, és al llarg de la pel·lícula que es va veient com cada vegada el casc aquest, que primer grava i després reprodueix... Està simplificant-se. Cada vegada és més petit, no? Sí. Demostra que en Trumbull és un home de ciència, no? Absolutament. Va perfeccionant a mesura que avança la pel·lícula també. I suggereix que l'electrònica que hi ha dintre també està... Molt interessant. És molt bo, és un detall molt bo. I també suggereix amb la minorització progressiva de tots els elements electrònics, ho suggereix, almenys ho diu. Exacte. Ara ensenyen un xip molt petitet que diu, ara ja aconseguirem que aquí dintre... Exacte. Imagina't encara. Perquè el casc original li surt fum i tot. A la Christopher Walken se n'enfot una mica, diu, ui, mira, ara que petit, no? Sí, sí, sí. Recordem que el cas principal... És enorme. És de motorista. O de viador. O de viador. És una cosa enorme. I surt fum, perquè parlen del detall fins i tot que hem de solucionar el problema dels superconductors que s'escalfen. Ha de treballar a menys 173 graus perquè aconsegueixi refrigerar tota aquesta escalfor que genera. És a dir, està bé, no? Aquesta mena de detall tècnic. Sí, home, això està molt bé. Això sí que em va agradar. I què en penseu del tema del més enllà, no? No si teniu fe o no, que és un altre tema, sinó, penseu que estan ben resoltes les seqüències o aquesta seqüència o la del... Bé, la revisitació que es fa diverses vegades. És clar, el més enllà el veiem solament a trossos, a més a més, aquest més enllà. Què penseu que m'està realitzat això i fins a quin punt no esforçar una mica la màquina? Jo crec que esforçar una mica la màquina en el sentit que, bueno, representa que la doctora, no? La Louise Fletcher nota que té un atac de cor perquè fuma, no? I activa la màquina, es posa el casc i grava la seva pròpia mort, no? Per tant, tota aquella persona que es posi el casc i vegi aquella cinta en particular tindrà la mateixa experiència i, per tant, fins i tot hi ha un, que no és el Christopher Walken, que mora, un que els està espiant i com que està espiant el Christopher Walken, el Christopher Walken ha vist que l'efecte és perillós, ha desconnectat el cor i la respiració, però l'altre, l'espia, no ho sap i mora, mora precisament perquè està experimentant exactament el mateix que la Louise Fletcher mentre està morint. Ara, efectivament, no sabem què passa quan ens morim. No, evidentment no sabem. I, per tant, això de que comences a... Només m'agrada la part primera perquè representa que l'ànima s'enlaira. S'enlaira. Aquella separació del cos. O sigui, que l'ànima, la Fletcher ja està morta en el seient, ja ha agafat l'atac definitiu i la càmera es va allunyant perquè representa que és l'ànima. Per tant, està acceptant que hi ha com una consciència immaterial, com una energia o digue-li com volgués i això queda captat... Més aviat una energia que torna cap a l'univers. Exacte. Sí, l'especulació visual a partir d'aquí... Es fon en l'univers. I en aquest sentit està molt ben resolt. Hi ha una part que està bé. Sí, el que passa és que aleshores les bombolles de memòria, no? Vull dir, bueno, molt bé, però és a dir, que vas com saltant d'una bombolla a una altra. Allò que diuen, que veiem la vida durant un instant, estem veient la vida de tots els moments crucials de la nostra vida. Hi ha teories d'això, no penses? Jo no, no, estic quasi segur que segurament alguna cosa a nivell, encara que sigui neurològic i un equip més d'allà no puc arribar, segurament es deu produir. El fet que siguin bombolles a l'aire, no deixa de ser una visualització que un dia queda com una mica quich. Però bueno, jo en aquest diria que, jo en el seu moment, us haig de confessar, a mi aquesta seqüència em va impressionar. O sigui, no sé si va ser la dimensió, el que sigui, potser tenia més fe de la que tinc ara. Era molt avançada, però realment, vaig pensar, bueno, escolta, potser sí que hi ha aquesta cosa a l'altre cantó, més o menys aproximada. L'individu sempre ha tingut l'aspiració en no desaparèixer amb l'amor, en tindre algun tipus de continuïtat. I la continuïtat, el que és més fàcil és atribuir-li a l'esperit. L'esperit aquest que veiem com sent l'aire bé i es fonen amb l'univers i allà ens trobem germans i si no, ens queda la glòria. Ens queda la glòria també. Ja que diuen que la glòria també és el tema que els que tinguin la glòria després a posteriori com a escriptors, com el que sigui, d'alguna manera persistir també. La glòria també es considerava una mena de transcendència vital. Christopher Walker es queda com en éxtasi i al final no de la pel·lícula és com si hagués descobert una veritat absoluta. Flotes amb ella. En aquell moment ho veus, allà està bé, és el moment que està millor. Si es troba quan li ha tota la pel·lícula. De tota manera, la circumstància em dóna peu per parlar d'una altra cosa que penso que abans de tancar de Glastrumbel hauríem de parlar que és evident que en totes dues pel·lícules hi ha una forta influència de Kubrick. En el cas de Naves misterioses, fins i tot amb el propi personatge del Dern, no? Perquè encara que no sé... Jo li veig més amb Naves misterioses. Sí, però després amb ells també... Ara et explico. En Naves misterioses el propi personatge del Bruce Dern està actuant... Hi ha un moment que actua com el HAL 9000. S'ha tornat paranoic i és capaç d'assassinar... I és capaç d'assassinar els seus propis companys de nau per tal de salvar el bosc. Molt ben vist aquest paral·lelisme amb el 2001. I després amb la humanització dels propis robots. Els robots, al final ells els hi parla i sembla que els robots tinguin com sentiments. Tenen sentiments, sí. Tinguin... Tot i que la pel·lícula té incongruències com què fan els robots a fora en el moment que estan atreveixant l'anell de Saturn. L'anell de Saturn, sí. Perquè un d'ells opta per aturar-se i aleshores els vents de l'anell els seguen. Com que se li ha clavat la cama, la cama li ha quedat clavada amb algú i llavors se li em porta la resta del cos. Exacte. Vull dir que hi ha moments un pèl incongruènç o per exemple quan el Bruce Dern pensa en ah, se m'està morint el bosc, ah, clar, el sol. Clar, el nart cap a Saturn s'allunyen del sol i aleshores posa les làmpares. S'està, s'està, clar, una persona que porta vuit anys cuidant les plantes en aquesta nau com nassos no ha de caure en el compte que en algun moment perdrà. És necessari. És realment una falla, una errada de... Són ingenuïtats. Són ingenuïtats. Són ingenuïtats que abans al cinema i qualsevol altrar, diguem, jo penso que estava molt més atacada per aquest tipus d'ingenuïtats. Però veus, aquest és un altre cas d'aquells, ell què prioritza? Prioritza, prioritza perquè li agrada l'efecte de les làmpares. Sí. Ja tenim un substitut de... No hi ha sol ni a lámpares. I llavors es dedica a aquella escena, no? Sí, sí, sí. I després... I després... Té un rendiment, diguem, del defecte de guió entre un rendiment visual que és interessant. I després, una altra influència del seu contacte amb Kubrick i de la seva experiència el fer 2001 per Kubrick és clarament a Brainstorm aquest tram final, justament el tram de la mort, perquè hi ha un moment que és la porta de les estrelles versió 2. amb naves misterioses el vestuari és vestuari Kubrick. Té una tirada. No, no, no hi ha dubte que... En canvi, amb Brainstorm, amb Brainstorm, els pantalons acampanats del Christopher Walken canten ara... El moment aquell, el 83, era terrible, eh? Bueno, clar, però... I amb naves misterioses al 72, no canten. Per què? Perquè segueix Kubrick. Jo sempre he odiat els pantalons de campana. Els hi he tingut una manió... A mi per la meva alçada no em queden... No els suportava. Tot torna, eh? Per això. Tot torna. Espero que no, perquè a mi no em queda en jesgut. Per la meva alçada els pantalons de campana és mare. Els pantalons de campana són horribles. És una cosa absoluta. I que és com... Que s'ha posat ara de moda. Ara estarem parlant de moda, ja hem deixat les pel·lícules. Sí, totalment. Però no suporto les americanes d'home amb dos talls darrere. I s'ha posat de moda de nou! Perquè mira, la ratlla al mig o que no tingui cap tall, perfecte. Però les dues ratlles... Aquella faldilleta, no? Que quedava per darrere. És horrorós! I això s'ha tornat a posar de moda. Tots hem tingut, això, eh? És el que té, que tot torna. És increïble. Molt bé. Molt bé. És una llàstima perquè realment... T'ha tirat a sobre el peps. Tot i que Trumbull no és... Però bé, no va. Jo crec que Trumbull se'ns està sentint... Espero que sí, perquè si és cert el que ell mateix diu... Estarà com a mínim content amb els amics de Ràdio Desbend i dirà, home... Hem pensat en ell. Perquè vam fer sin justícia. En tot Espanya no s'ha fet, això, eh? No s'ha esmuntat gaire. Tens tota la raó. No, no hi veig res com a mínim. Jo la he vist redirectament. Tens raó. Bueno, l'altre dia amb l'Esteve Rianbau ell ja ho va dir perquè portava la notícia fresca. Sí, i tant, i tant. Era la notícia del dia, no? És cert, és cert. Vull dir que... No, i evidentment que molta gent s'ha de ser en dalt. En s'ha aplicat per molt de temps. Però és cert, això que apuntes en el sentit que no s'ha passat cap pel·lícula particular. Bueno, o alguna de les dues d'ell. No em sona que consti que s'hagi emès per enlloc, no? No, no, no. Jo realment que segueixo una mica... Bueno, plataformes, bàsicament plataformes. Per cap canal i plataformes Televisiós, realment, no. Ni Filmin, jo penso... No he estat a Filmin últimament. No he vist, diguem, la pàgina principal de Filmin i que no hagi fet algun d'aquests homenatges que fa Filmin que situa tot el material a la pàgina principal perquè sàpigues que hi ha alguna cosa interessant. Sí, sí, sí. No, jo de Filmin he tret Naves Misteriosas. Naves Misteriosas de Filmin. Per cert, està en un estat molt bo. Sí, jo també l'he vist amb una còpia realment que sàpigues. Jo l'he vist d'allà de Filmin. És que sí? Sí, sí. Bona fotografia. El dió de la fotografia era bo, eh? També, el tinc per aquí. No el tinc presentament. Ara ho direm. Ah, bueno, escolta, un dels guionistes de Naves Misteriosas era Michael Chimino. Sí, senyor. Sí, és que eren amics. Ell va treballar. Flipant. L'àrbol de la vida. Ell va fer efectes especials perquè eren molt amics. És veritat, és veritat. és veritat, és veritat. És veritat que hi ha l'art de aquests entre ells dos, sí. Perquè també em va sorprendre d'entrada. La fotografia que estàvem parlant de l'excel·lent fotografia de Naves Misteriosas que s'ha d'enmetre que és molt bona és de Charles Wheeler que, bueno, és un clàssic només t'haig de dir que va fer Tora, Tora, Tora la pel·lícula de Pearl Harbor. Sí, sí, sí. El mundo está loco, loco, loco. És a dir, un realitzador acostumat a treballar i de pantalla d'escop, eh? De format superescop. Sí, sí, sí. Molt bé. Sí, sí. Molt bé. Parlem dels Oscars. Ai, dels Oscars. Parlem dels Goya. Dels Oscars, sí, sí. Parlem dels Oscars, també. Dels Oscars. No tinc preparat. Encara no, encara no. Però dels Goya sí, no? Parlem dels Goya. Què? Què tal? Una cosa. Què tal? Us deixo vosaltres dos parlant perquè jo no vaig veure res. Però tu has estat... Jo sí he estat. Per tant, sí que ets interessa molt la teva... Jo estic. I l'única manera d'aquests dies, diguem, del tema dels Goya és que m'ha fet recordar, perquè altres amics m'han enviat missatges de WhatsApp, dient-me, Anastàcia, recordo que fa 20 anys érem allà. I efectivament, fa 20 anys érem allà amb una pel·lícula, a Madrid en aquest cas, no a València, amb una pel·lícula del Pere Joan Ventura, del que estic muntant ara en un documental, que era L'Efecto Iguazó, que va guanyar contra tot pronòstic, perquè era el Ceros la que tocaria, aparentment, que hagués guanyat el Goya i el vam guanyar nosaltres. Va ser aquell any en què vam guanyar el Goya, diguem, el millor documental. Jo me'n sento molt pare d'aquest documental, molt pare, perquè el muntador ja n'és molt a vegades el pare de moltes produccions i en els documentals encara més, perquè no està escrit res, en el documental tot es fa en el muntatge. I es pot veure el documental? Es pot provar? I tant, i tant, i tant. Jo us l'aconsello més de veure perquè és un documental interessant. Tinc ganes de veure-ho. Jo penso, és a dir, quan dic i tant i tant i tant vol dir que no sé si està... En cap d'aquestes plataformes que estem parlant, no. Però la setmana que veus ho porto preparat i us dic exactament on es pot trobar, perquè és un documental i penso que és molt interessant. I que el motiu que va moure el documental, que és l'acomiadament de 1.500 persones de telefònica de cop i volta, això segueix estant vigent i crec que... Home, jo diria que més que mai. Més que mai. Sí, escoltes, ho portes i ho diem per antena per si els nostres oients també tenen curiositat per revisitar-lo. Veure-ho amb condicions una miqueta, perquè us puc dir a qualsevol canal que no estarà una bona còpia. Una bona còpia us ho diré. Sí, sí. Jo dels Goya d'aquest any haig de... Per començar amb alguna cosa positiva, haig de dir que la gran majoria de les pel·lícules que optaven a premi tenien una forta impostada o no, d'això en podem parlar a continuació, però una forta component social. És a dir, totes tenen una forta... O sigui, aposten per el realisme en certa mesura i per la crítica d'aquest país o d'aquest estat, millor dit. A nivells diferents i és això amb moltes totes. Totes. Jo diria pràcticament amb totes. el bon patrón. Potser una que s'escaparia de tot això i que només li van donar un goia i per mi és una pel·lícula, no sé si vosaltres l'heu vist, a mi em sembla que és una pel·lícula de les interessants que es van veure l'any passat juntament amb el ventre del mar. És tres. Tres, sí. No l'he vist, no en puc parlar però me n'han parlat molt bé. Planteja un tema de llenguatge molt interessant i a més a més té per mi una interpretació de la Marta Nieto. Realment excel·lent. És excel·lent. És una pel·lícula barata que es recolza molt amb ella, amb l'actriu. És que té molta força. Es dedica a coordinar la làbia, diguem-ne, el so amb la... Sí, sí. És muntadora de so. És muntadora de so i de cop i volta la ficció, no? té un problema que li... Hi ha com un retard, no? Té un retard a la realitat, no? A les pel·lícules, sinó que la realitat veu les persones parlar i el que diuen ho sent com dos o tres o quatre segons més tard. Més tard, correcte. Sí, sí, això. El Michael U del Woody Allen quan es veia desenfocat en la pel·lícula, vosaltres recordeu el títol. Efectivament. Que era personatge... Made in Hollywood. Made in Hollywood es veia ell desenfocat. És aquest tipus de jocs que sorgeixen d'una realitat cinematogràfica que en el cinema ens passa molt això de manipulant el focus i de manipulant el so. Clar, aplicar-ho a la vida real crea aquesta distorsió estranya que és interessant. Bueno, formar part d'un recurs narratiu que s'ha posat de moda jo diria que exageradament que és el recurs metanarratiu metafictíssim o metacinema, no? Sí, sí, sí. aquesta cosa d'associar elements propis del que és la producció de la pel·lícula amb la història que s'està narrant, no? Vull dir, com si el propi producte hi hagués consciència que el que estem veient és hi ha consciència que és un producte, no? Jo m'he de trencar la quarta paret, també. O sigui, és una mica allò que et sent diferent de l'habitual que et mirin directe a càmera i et diguin ahora voy a hacer és a dir és evident que no és això però sí que fa el que dius tu prendre consciència que estàs veient una pel·lícula Exacte Aquest factor que en francès diuen la missa en a vim, no? La missa en a vim és clar i et posa el borde a la vora del penya segat És curiós la manera que tenen els francesos de dir-ho missa en a vim I, bueno, i què opineu? Què opineu? Mira, jo la sala si parlem del marc de la gala et dic que per mi és una gala sense ritme d'una extensió desmesurada deguda principalment a com es van allargar uns agraïments insultsos absolutament Ah sí, va haver algun excessivament llarg Encara passa això és que encara passi després de tants anys És que escolta és que ja estic cansat que li donin gràcies a la mama i al papa i a la iaia i a la meva germana que m'estarà veient i al Jorn amb alguna cerimònia que jo havia vist de recollida És un premi de cine Fes el que toca que em sembla que és molt senzill Primer em sembla que el que és onros és agafar i dir aquest premi primer que res el dedico i m'agradaria compartir-lo amb els altres que han estat nominats amb mi Fulano Fulano Això sempre queda molt bé i és veritat Això em sembla que és de justícia I després donar les gràcies al teu equip i el senedrin aquest estrany que es diu Miembros de l'Acadèmia I ja està 30 segons 30 segons Això depèn molt de la direcció també de l'assumpto perquè és clar si no marques això en algun sistema evidentment passa això cada un dia que veig que està passant igual que passava fa 20 anys perquè ja hi havien discursos Però en canvi amb una noia que estava fent l'agraïment online vull dir que es veia en una pantalla Fins i tot la pròpia és que ara no recordo era un premi menor dels considerats menors i la pròpia actriu presentadora del premi va dir uops es va quedar així mirant a pantalla com vulgui dir que ha passat i la van tallar i va fer l'expressió és una cosa i no va donant i no va donant ni la meitat que altres aquesta la podien tallar els altres no i van aprofitar van dir vamos a cortar aquí perquè així no no no això no després hi ha una altra cosa els Goyes van celebrar València perquè celebravem el 100 aniversari del director valencià Lluís García Berlanga sí senyor molt bé a València van descarregar a part d'una falla per començar molt valencià res a dir també res a dir van descarregar no hi va anar al cap de l'estat perquè suposo que amb la família està distret amb problemes familiars i això però hi va anar el president del govern hi va anar l'Iceta el nostre ministre de cultura no podia faltar molt mediàtic molt vellongo ell i això molt bé llavors amb els torns d'agraïment no hi va haver ni autocrítica ni crítica ni reivindicacions ni una espècie de lliurament a les autoritats i que no em quedi sense feina el curs que ve si us plau la Nora Navas no es va atrever ni a dir bona nit la Nora Navas surt i no diu ni bona nit no va dir ni bona nit això obre el tema a un tema que ja s'ha de començar a parlar amb clardat és a dir si això són uns premis de l'estat espanyol haurien de sonar sense complexos cadascú si és català si és bass si és gallec la seva llengua podrien tindrien el dret haurien de tenir el dret de poder expressar-se en català i s'ha acabat ja aquesta bajanada i si es necessita tothom ho ha de fer en castellà perquè si es necessita una traducció igual que quan parla Kate Blanchett doncs es fa la traducció naturalment amb el basc efectivament amb el basc la necessitem perquè la Kate Blanchett ve prou que va parlar en anglès des del primer moment i tots es va mantenir del que va dir és a dir el Jaume Roures va ser l'únic que va parlar en català a estones llargas va ser l'únic i ara parlaré un 25% en català i ja veies part de l'equip darrere que s'estava posant nerviós perquè ja portava massa estona masses frases és que esteu demanant-li a una cerimònia que no ha de ser una cerimònia muntada per a Televisió Espanyola li esteu demanant una cosa que no li podem demanar perquè ja estem acostumats a ni demanar-ho a altres institucions però és que seria molt més normal com és el Senat i com és el Congrés és a dir nois si això no es passa allà on ha de passar és a dir no n'hi ha quatre llengües en aquest estat doncs escolta és que haurien de sonar a qualsevol lloc i a tota hora amb tota normalitat que cadascú s'expressi naturalment amb la llengua amb la qual se troba més còmode aquí l'únic que funciona l'únic que funciona tant a Madrid com a València és la centrifugació i ja està i aquest dia aquesta gala el que va funcionar va ser això és que és increïble perquè primer clar quan va arrencar qui era que va parlar també català em sembla que va ser una actriu d'Origem ràpidament va canviar la Maci la Carme Maci la Carme Maci va arrencar en català res va dir dos frases i ara vinga va ja queda correcta perquè clar estem a València i per tant ja parla en català també en principi i ja està molt bé però és això el decorum la cosa això s'accepta queda maco que és com els bascos políticament correctes quan diuen allò la salutació a Sant Sebastià van dient quatre frases quatre cosetes en basc no senyor si és el País Basc a Sant Sebastià hauria de ser en basc ara ens sembla tan estrany com que abans es fumava i ara no però d'aquí un temps espero que això que dius és veritat serà exactament us en recordeu quan la gent sortia i parlava tothom parlava castellà perquè realment penso que algun dia passarà això no sé quan però algun dia penso que sí que passarà que es normalitzarà l'ús de totes les llengües és un tòpic dir-ho però és una riquesa és immensa clar però és que tot aquest argument tot aquest argument que el castellà és el que ens uneix a tots perquè tots l'entenem és un argument que hauria de deixar ja de ser honestament prioritari i hauria de ser normal que la gent s'expressés en tot moment en qualsevol acte en qualsevol de les quatre llengües oficials i sense cap problema però els que manen i sense cap problema vull dir és que és crement els que manen a l'estat central no tenen cap inconvenient pel que veiem començant per l'antic cap d'estat amb tindre diners a Suïssa però en canvi no practiquen la mateixa distribució que hi ha dels idiomes a Suïssa exacte admiren a Suïssa per unes raons diferents és una llàstima que no els importi tindre la cartera allà i en canvi no sàpiguin copiar les coses bones de Suïssa és que les escoles de l'estat espanyol haurien de tenir assignatura de català de gallec i fins i tot fa tants anys i no hi ha manera que això es faci que és el que passa a Suïssa jo tinc uns cosins per cert a Suïssa i a l'escola quan anaven a escola estudiaven alemany encara que fossin de la zona francesa o fossin de la zona italiana estudiaven alemany us diré una cosa us diré amb els goies que estic d'acord jo a nivell personal com que n'hi he vist poques d'aquí diré molt poquet jo estic d'acord amb la millor pel·lícula iberoamericana ja era hora la cordillera de los sueños de Patricio Guzmán m'agrada el Patricio Guzmán se'l mereix per tota la seva trajectòria i se'l mereix per aquesta pel·lícula estic d'acord amb la millor pel·lícula europea otra ronda també otra ronda és de Wittenberg molt bona pel·lícula i a partir d'aquí s'ha acabat el bròquil s'ha acabat el bròquil per mi i us diré una cosa amb dos notes que ens semblen bastant quasi repugnants una millor música original pel buen patrón que ja si tenim temps espero que no ja parlem del buen patrón en algun moment quan hi ha una partitura d'una persona que va estar aquí el Mercús J.G.R. del ventre del mar és extraordinària infinitament anys llum molt millor molt millor i després amb la mateixa pel·lícula millor guió adaptat les leis de la frontera que ja portava quatre goies menors però quatre quan hi havia l'adaptació del ventre del mar que jo l'he llegit i és una adaptació treballadíssima feta per l'Agustí Villaronga que a més a més em sembla que també per la seva trajectòria i per ser perquè aquesta s'ho mereixia molt i dit això resulta que et despertes l'endemà dels Goya i diuen la gran triomfadora una de les que s'esperava ho dic en castellà perquè la premsa sobretot estatal el buen patrón el buen patrón bueno gran triomfador tenia 20 nominacions i n'ha fet 6 jo dic una pel·lícula de 20 nominacions no ha de tindre millor vestuari millor direcció artística millor direcció de producció maquillatge i perruqueria millor actriu revelació jo diria que res de tot això no té no no no és això el que marca una pel·lícula o sigui li tenim que donar la millor pel·lícula el millor director i el millor actor dels 4 actors dels 4 millors actors secundaris 3 eren del buen patrón 3 3 és tremendo és escandalós vull dir tremendo jo trobo que hi ha una pel·lícula que no s'ha no s'ha endut res que és Xabales sí de Carol Rodríguez Colás una llàstima que està molt bé és una pel·lícula d'una solidesa molt bé d'una solidesa que a mi queda petrificat absolutament petrífica sí d'una solidesa extraordinària i ben interpretada ben dirigida els continguts crítics socials és un barri que representa aquesta cornellà un barri obrer una noia que intenta obrir-se pas venint del sostrat que ve al món de la fotografia i es troba amb el món de la professió que és descarnat és la jungla salvatge i les profundes decepcions que rep m'he quedat de pedra senzillament m'he quedat de pedra és una pel·lícula excel·lent jo he fet una operació raríssima no he vist els Goya no he vist ninguna de les pel·lícules ja us ho he dit des de la teia que no havia anat al cinema durant dos anys i pico sí que veig plataformes constantment però no tenia accés a veure fins ara que he tingut la clau per entrar a veure les pel·lícules dels Goya que l'he tinguda me l'han deixat i vaig veure seguit després dels Goya el d'allò el de l'Almodóvar i el Maixabel a mi el Modóvar m'ha semblat tremendament inoportuna inoportuna és la paraula més gran més fluixa i oportunista inoportuna i oportunista perquè hi ha una barreja de temes socials que no ve a compte el tema de treure els morts de la guerra civil al principi i al final de la pel·lícula i al mig és una altra pel·lícula una altra pel·lícula un drama tremabundo horrorós una relació lesbiana entre les dues dones també gratuïta també gratuïta és un guió jo no ho entenc sincerament és una soapa com es diu això una soapòpera un fulletó un fulletó jo deia Ama Rosa que és una referència que avui en dia no entendria ningú que és una novel·la de ràdio dels anys 60 Ama Rosa és a dir està d'aquest nivell la cosa i l'altre Maixabel que és una pel·lícula més correcta però que també per mi ens duen les molt millors ens duen l'ort ens duen l'ort ens duen l'ort una mica i el Juïs Tossar que han votat el premi també està molt millor el Tossar en altres pel·lícules com aquesta però infinitore el Cel de 511 sense anar més lluny aquí li van donar a la Blanca Portillo perquè també és una pel·lícula que tocava donar-li com a mínim 3 ja aguanta el tipus no no però políticament era una pel·lícula que al PSOE segurament li interessa i tant perquè si es fixava en la part política de la pel·lícula l'estat queda fora de la partida queda fora de tota crítica de la partida la partida és ETA i Antieta i Comptatament Comptatament Comptatament Bueno, amics