Cinema sense condicions del 2/12/2025 — Dràcula, Bogònia i el poder del documental

Context i to de l’episodi

Programa Cinema sense condicions a Ràdio Desvern, edició de desembre, amb un to molt cinèfil i didàctic. Es combina recomanació de pel·lícules per festes amb una part més teòrica sobre diferències entre ficció i documental.

Participants habituals (Pep com a conductor implícit, Jan Hernández i Anastasi), amb diàleg distès sobre generacions, gustos i maneres de veure cinema.

1. Generacions, qualitat i cinema (153–390)

Diferències generacionals i recepció del cinema

• Es comenta com l’opinió dels més joves (Jan) ajuda a contrastar la mirada de qui porta molts anys veient cinema.

• S’utilitza la nova versió de Frankenstein (Netflix) com a exemple de pel·lícula que agrada tant a joves com a veterans.

• Idea clau: quan una obra té molta qualitat, la bretxa generacional es redueix molt.

"Una cosa bona sempre és apreciada per tothom en general"

• També es reflexiona sobre el públic que no vol “pensar massa”: no és un tema d’edat, sinó d’actitud davant el cinema.

2. Dràcula: A Tale of Love (Luc Besson, 2024) (390–822)

Banda sonora i context

• El programa arrenca amb la *banda sonora de Dràcula: A Tale of Love, composta per Danny Elfman, autor de més de 150 bandes sonores*.

• Es destaca la qualitat extraordinària de la música i es recomana escoltar-la a YouTube (banda sonora de Drácula de Luc Besson).

El repte d’adaptar Bram Stoker avui

• Recorden que la novel·la de Bram Stoker (1897) ha generat més de 100 adaptacions.

• Comparen la nova versió amb grans referents:

- Dràcula de Francis Ford Coppola (1992) - Nosferatu de Robert Eggers (2024) - Nosferatu de Werner Herzog - Les versions de la Hammer amb Christopher Lee

• Idea central: *intentar superar el Dràcula de Coppola és gairebé impossible; és considerat una obra mestra* que va capturar “gairebé totes les essències” de la novel·la.

Virtuts i problemes de la versió de Besson

• Primera meitat:

- Arrencada fabulosa: música, imatge, reconstrucció de combats. - A l’altura, en alguns moments, del Dràcula de Coppola.

• Segona meitat:

- Es detecta una caiguda notable: dispersió, recreació excessiva. - Gran treball en vestuari (candidat a Òscar), decorats i recreació d’ambients, però la narració es difumina.

Canvis respecte la novel·la

• Luc Besson fa una versió molt lliure:

- Canvi de rols i personatges: Jonathan Harker ja no és un agent immobiliari que porta Dràcula a Londres. - Londres desapareix i és substituïda per París. - Harker es transforma en capellà, i diversos personatges tradicionals són reconfigurats.

• Això pot inquietar l’espectador que coneix la història i espera reconèixer els equivalents clàssics.

Veredicte

• Malgrat els desequilibris, la consideren recomanable per aquestes festes:

- Durada de 2h 09’ que no es fa pesada. - Molt atractiva en l’àmbit estètic i tècnic.

• No posen notes, però la situen com a recomanació amb garanties d’èxit per a públic general.

3. Relació amb l’audiència: cap a un feedback actiu (822–908)

• El programa s’apropa a la fi de la temporada de tardor-hivern i es planteja millorar la interacció amb l’audiència.

• Proposta: crear una bústia d’opinions perquè els oients puguin:

- Valorar les pel·lícules comentades. - Expressar acord o desacord. - Fer recomanacions.

• Descarten, de moment, la interacció en directe (trucades, etc.) per evitar que el programa es converteixi en un “safareig impressionant”, però veuen viable recollir opinions i respondre-les al programa següent.

4. Bogònia (Yorgos Lanthimos) (936–1503)

Perfil de Yorgos Lanthimos

• Director grec amb un cinema independent molt personal:

- Sovint combatiu i incorrecte. - Fuig de la “correcció” formal i temàtica. - Tot i moure’s en el marc del cinema independent, és encara més radical que la mitjana.

• A parer del crític, és d’aquells directors que “no saben fer pel·lícules dolentes”: poden agradar més o menys, però mai deixen indiferent.

Sinopsi de Bogònia

Dos bojos conspiranoics segresten la poderosa presidenta d’una gran farmacèutica, convençuts que és un extraterrestre que ha vingut a destruir el planeta.

• Punt de partida molt típic de Lanthimos: premisses extremes que semblen impossibles de resoldre, però que ell acaba articulant amb coherència.

Recorregut de la seva filmografia

Recorden diversos títols per situar el seu estil:

• Etapa més marginal i de baix pressupost (a Grècia):

- Canino - Alps

• Salts de producció i consolidació internacional:

- Langosta (The Lobster) - El sacrificio de un ciervo sagrado - A partir d’aquí ja es veu un salto tècnic important i més finançament.

• Consolidació i reconeixement massiu:

- La favorita: fascinant retrat històric de l’Anglaterra del s. XVII; una pel·lícula que barreja crítica social i sofisticació formal. - Pobres criatures (Poor Things): considerada pel crític la seva obra mestra, on concentra l’essència i brillantor del seu cinema. - Kind of Kindness: no arriba al nivell de Pobres criatures, però manté el llistó molt alt.

Valoració de Bogònia

• Definida com una pel·lícula “rodona”, que deixa coses obertes però:

- És agosarada i contemporània. - Es pot llegir com un cinema del futur arrelat en problemes del present.

• Lanthimos continua sent radical: les seves “fletxes” apunten sempre al poder, especialment al poder absurd que domina bona part del planeta.

Interpretacions i repartiment

• Treball en tàndem amb Emma Stone, companya creativa i productora de la pel·lícula.

• Emma Stone:

- Interpreta un paper descrit com “monumental”. - Comparada amb grans actors com el Robert De Niro de la seva època daurada (capacitat camaleònica extrema) o Charlotte Rampling en moments de plenitud.

• Jesse Plemons:

- Per al crític, és l’autèntic protagonista de la pel·lícula. - Fa una interpretació que considera digne d’Òscar. - Té un físic “especial”, una mica d’“actor estripat” que encaixa amb personatges marginals o excèntrics.

• El to de Bogònia barreja:

- Humor negre i corrosiu - Tragèdia i drama - Fort ancoratge amb la realitat social i política actual

• Conclusió: Bogònia és una de les propostes més potents per aquestes festes per a espectadors que busquin cinema d’autor exigent i provocador.

5. Siempre es invierno (David Trueba, 2025) (1525–1920)

Context i origen literari

• Títol: Siempre es invierno (2025), de David Trueba, amb David Verdaguer, Isabel Renald i Amaia Salamanca.

• Adaptació de la novel·la Blitz, tot i que el mateix Trueba havia dit que mai adaptaria una novel·la; fins i tot va negar drets a altres directors perquè la volia adaptar ell mateix.

Recepció crítica i impressió personal

• En general, la crítica publicada en diaris i revistes de cinema és bastant positiva.

• L’analista del programa:

- La recomana com a pel·lícula “que es deixa veure bé”. - Però subratlla que la novel·la és clarament superior. - Creu que Trueba es “traeix a si mateix” com a adaptador, prenent decisions que debiliten la força del llibre.

Elements de guió i oportunisme cultural

• El film incorpora un homenatge al 125è aniversari del naixement de Luis Buñuel, efemèride que el programa ha anat celebrant durant l’any.

• Exemples d’aquest “oportunisme Trueba”:

- En el mes d’abril (l’acció cobreix 12 mesos, de gener a gener), introdueix de cop la tamborrada del Divendres Sant a Calanda, davant de la casa de Buñuel. - Aquest episodi no existeix en la novel·la: s’afegeix al film per lligar-lo a Buñuel, amb un to una mica forçat.

• L’autor juga sovint al “woddyallenisme”:

- Diàlegs ràpids, acudits curts, ironia urbana. - David Verdaguer actua com el seu alter ego en pantalla, amb un posat molt ben adaptat al personatge.

Valoració de fons

• Positius:

- Tècnicament molt ben feta. - Bona direcció de Verdaguer i repartiment solvent. - Argument sobre relacions amoroses entre generacions: joventut entorn dels 40 i maduresa entorn dels 60.

• Negatius o dubtosos:

- El crític “no s’acaba de creure” bona part del resum i el desenvolupament dramàtic. - Detecta tics de voler epatar (sorprendre) l’espectador que li resulten artificials. - En el tractament del sexe i les relacions, creu que algunes feministes es podran sentir molestes, tot i que Trueba barreja “una de cal i una d’arena”.

• Conclusió: recomanada com a pel·lícula entretinguda i accessible, però amb reserves importants per qui conegui la novel·la original.

6. Valor sentimental (Sentimental Value, Joachim Trier, 2025) (1930–2170)

Sinopsi i relacions familiars

• Pel·lícula noruega de Joachim Trier, presentada a Cannes 2025.

• Premissa:

- Dues germanes, Nora i Agnès, es retroben amb el seu pare Gustav, un reconegut director de cinema. - Gustav ha estat poc present a la vida de les filles. - Agnès: casada, amb fill, vida aparentment “normal”. - Nora: actriu, vida més independent i més crítica amb el pare.

• El conflicte s’encén quan el pare:

- Els presenta un guió nou i vol que Nora el protagonitzi. - Nora reacciona amb un “ni de conya”. - Com a resposta, Gustav fitxa una actriu emergent de Hollywood (interpretada per Elle Fanning).

• A partir d’aquí s’obren tensions familiars, gelos professionals i emocionals entre:

- Pare i filles. - Les dues germanes. - Les germanes i la nova estrella vinguda d’Hollywood.

L’univers de Joachim Trier

• Considerat un director en clara pujada, amb un estil que barreja:

- Influència bergmaniana (introspecció, conflictes existencials). - Amb tocs de la part més dramàtica i intel·lectual de Woody Allen.

• Filmografia de referència que es menciona:

- La pitjor persona del món (2021): molt celebrada internacionalment. - Oslo, 31 d’agost: pel·lícula de denúncia amb gran càrrega emocional. - Telma (2017): recordada amb especial afecte pel crític. - La tutoria (2024).

Estil visual i interpretatiu

• Cinema nòrdic d’autor, amb característiques típiques:

- Posada en escena molt precisa i neta. - Fotografia cuidada i ús molt mesurat de la música. - Silencis llargs quan toca; ritme pausat però intens.

• Repartiment:

- Elle Fanning: estrella emergent de Hollywood dins de la ficció. - Renate Reinsve (citada com Renat Reinsbe): ja vista a La pitjor persona del món, considerada extraordinària i magnètica des del primer pla. - Inga Ibsdotter Lilleaas (anomenada Inga Its Daughter Lillers): l’altra filla, també molt sòlida, encara que més coneguda al context nòrdic. - Stellan Skarsgård (pare Gustav): rostre molt familiar al públic per sèries i films internacionals.

Judici global

• Valor sentimental es col·loca en un lloc preferent de recomanacions:

- Cinema d’autor emocional, fi i profund. - Ideal per a espectadors que busquen drama familiar amb pes psicològic.

7. Ciudad sin sueño (Guillermo Galoé): documental sobre la perifèria (2170–2352)

Tema i espai

• Documental de Guillermo Galoé, rodat a la Cañada Real (extrarradi de Madrid), gran assentament informal.

• Protagonistes: una família de ferrallers (aixaterrers) que viu de la recollida de ferralla.

Xoc entre “progrés” i arrelament

• El “progrés” urbanístic pretén eliminar el xabolisme, oferint als veïns pisos homogenis en blocs idèntics:

- Mateixes façanes, mateix disseny: “no saps quin és el teu pis si no mires el número”.

• La família no vol marxar:

- No se senten bé “entre quatre parets”. - Tot i que als pisos hi ha llum, radiadors i calefacció, i a la xabola sovint s’han d’escalfar amb foc a terra.

• Es planteja un conflicte profund entre identitat, llibertat i suposat benestar modern.

Estil i actuacions

• Tots els participants són no professionals, cosa que dona al film una:

- Força i vigor extraordinaris. - Gran sensació de realisme.

• Comenten que, tot i que hi ha guió i muntatge, aquests no es noten, fet que reforça la impressió de realitat immediata.

• Destaquen el treball d’Antonio Fernández Eubarre, que interpreta Toni, un noi de 17 anys:

- Considerat extraordinari per la seva capacitat de transmetre emoció i veritat.

Recomanació

• El crític defineix Ciudad sin sueño com un documental “extraordinari” i el recomana amb especial èmfasi, tant a l’oient com al company d’estudi.

• El títol, aparentment estrany, cobra tot el sentit després de veure la pel·lícula, lligat a una ciutat on no acaba d’haver-hi espai per als somnis dels qui viuen als marges.

8. Avanç del proper programa: Flores para Antonio i el documental (2352–2557)

Teaser de la setmana següent

• Anuncien que el proper programa (últim de l’any) volen gravar una conversa amb:

- Isaki Lacuesta - Elena Molina

• Per parlar del documental Flores para Antonio, sobre la vida del músic Antonio Flores.

• Això serveix de pont cap al tema teòric del dia:

- Diferències (i similituds) entre el llenguatge de la ficció i el del documental.

9. Documental vs ficció: llenguatge, autoria i veritat (2557–3559)

9.1. Definicions bàsiques i confusions habituals

• Proposen distingir entre:

- Llargmetratge de ficció i llargmetratge documental (evitant dir que “les pel·lícules” són només les de ficció). - Documental vs reportatge: dos formats diferents.

• El reportatge televisiu:

- És informatiu i periodístic, vinculat a l’actualitat. - També té punts de vista, però està més mediatitzat per la línia editorial (dreta, esquerra, etc.).

• El documental:

- Té una mirada concreta d’autor (autoria clara). - Vol veure la realitat des d’una perspectiva personal, amb una tesi. - Pot moure emocions, sentiments i reflexions tant o més que una pel·lícula de ficció.

9.2. L’origen documental del cinema

• Recorden que el cinema neix com a documental:

- L’arribada del tren a l’estació dels Lumière. - La sortida dels obrers de la fàbrica.

• En canvi, directors com Méliès o Segundo de Chomón representen la branca fantàstica i ficcional (posada en escena, trucs, històries inventades).

• El cinema s’ha dividit històricament entre:

- Lumière (realitat, registre). - Méliès (poesia, imaginació, ficció).

9.3. Veritat i ficció: fronteres difuses

• Esmenten el director Lorenzo Soler, cineasta de lluita i testimoni social, que defensava que:

Hi ha més ficció en molts documentals i més realitat en moltes pel·lícules de ficció.

• Això vol dir que:

- El documental no és un reflex “pur” i objectiu: hi ha selecció, muntatge, posada en escena encoberta. - Moltes pel·lícules de ficció (Roma città aperta, Paisà, Bienvenido, Mr. Marshall, etc.) funcionen com documents històrics clau.

• Apareix la noció de docuficció o ficció-documental:

- Obres que barregen elements documentals reals amb reconstruccions ficcionals. - Exemples: Rossellini, Roma città aperta; cinema neorealista; etc.

9.4. El cas d’Isaki Lacuesta

• Isaki Lacuesta és vist com un autor en què documental i ficció es confonen:

- La leyenda del tiempo (fort component documental). - Un año, una noche: ficció sobre els atemptats de París al Bataclan.

• S’apunta que Lacuesta probablement negaria una separació clara entre documental i ficció en la seva obra.

• Es compara l’experiència de veure:

- Primer un documental francès sobre els fets del Bataclan. - Després la pel·lícula de Lacuesta.

• Al cap de l’espectador, tots dos materials es barregen en una unitat, compartint:

- Més o menys els mateixos espais de París. - Textura visual semblant (nit, llums blaves de la policia, daurats dels interiors, pols en suspensió...).

• Destaquen un personatge real del documental: l’amo d’un restaurant on va morir la seva dona, que relata els fets al lloc dels fets. És un moment de potència emocional enorme.

9.5. Llenguatge cinematogràfic: el muntatge no canvia

• Des de la perspectiva del muntador (Anastasi):

El llenguatge cinematogràfic és el mateix en ficció i documental.

• La diferència principal és en com s’estructura i com s’arriba al muntatge:

En ficció

• Normalment hi ha un guió previ complet:

- Diàlegs escrits. - Escenes planificades. - Actors que han de dir determinades frases.

• El muntatge s’ajusta a una estructura ja dissenyada, tot i que moltes decisions es prenen també a sala de muntatge.

En documental

• Sovint no hi ha un guió tancat abans de rodar (sobretot en el context més àcrata o de budget baix):

- Pot haver-hi una guia, una escaleta, però el gruix de la “narració final” es construeix al muntatge. - A vegades, literalment, “el guió es fa al muntatge”.

• Exemples personals:

- Amb el director Pere Joan Ventura (recentment desaparegut), muntatges de documentals que duraven vuit mesos. - A mig procés es detectaven illes i fragments i es començava a escriure la tesi i estructura a partir del que el material suggeria.

9.6. La tesi: què vols explicar de veritat?

• Tant en ficció com en documental, cal una tesi de fons:

- No és només “la història d’un noi i una noia”, sinó què vols dir amb aquesta història (gelosia, desig, culpa, memòria, etc.).

• En documental:

- Surt molt de la “pulsió inicial” del director: per què el tema li importa. - Si no hi ha una tesi clara, el film corre el risc de quedar difús.

9.7. Diversitat de formes documentals

• Dins del documental hi ha molts gèneres i maneres:

• Segons la veu narrativa:

- Documental amb veu en off clàssica que guia la història. - Documental centrat en un personatge conductor. - Documentals més corals, on diverses veus conformen el relat.

• Segons el gènere dramàtic:

- Documental-thriller (true crime, investigacions...) - Documentals de comèdia o amb molt humor. - Documentals de natura i animals (un gènere propi).

• Exemple: el *documental sobre el lleopard de les neus*** (Leopard de les neus):

- Manté l’espectador una hora i vint sense mostrar gairebé l’animal. - Destaca la paciencia extrema del cineasta esperant una sola aparició real. - Demostra que el documental pot sostenir plans llargs i ritmes molt diferents del cinema de ficció.

9.8. Muntatge i ritme: ficció vs documental

• En documentals de natura, un pla de la sabana pot durar dos minuts i mig amb una sola veu en off i música.

• En ficció, en canvi, és molt rar mantenir un pla tan llarg sense que passi res rellevant.

El ritme i les expectatives d’espectador canvien segons el gènere.

10. Cloenda (3559–3617)

• Tanquen el programa recordant que el proper serà l’últim de l’any i esperen poder comptar amb:

- Isaki Lacuesta - Elena Molina

• Tema central previst: parlar de Flores para Antonio i aprofundir encara més en la reflexió sobre el cinema documental.

• Després del comiat, la cinta de la ràdio passa a una falca de Càritas Sant Just i anuncis institucionals, i més tard a un altre programa musical (Just blues), ja fora de Cinema sense condicions.