Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 1/2/2022 — Dràcula de Coppola, entre el romanticisme i l’ofici del cinema: vestuari, efectes artesanals i referències; memòries d’Esplugues City, TV3 i rodatges catalans
Obertura del programa, menció a la banda sonora de Dràcula i presentació dels tertulians (Ignasi, Anastasi, Paco Marí, Lluna).
Es destaca la multitud d’adaptacions de Dràcula i com la versió de Coppola es consolida com a clàssic modern. Enfat en el vestuari d’Eiko Ishioka (Òscar) i el disseny com a columna vertebral.
Debat sobre el títol “de Bram Stoker” (motius legals), fascinació de Coppola pel personatge i lligam amb Vlad Țepeș. Diferència de to: del monstre de Stoker al vampir romàntic de Coppola; escena de la capella i leitmotiv “oceans de temps”. Autocita del “crit de dolor” (eco d’El Padrí III).
Referència explícita a Nosferatu i a l’ús d’ombres. Catàleg de metamorfosis (ancià, dandi, boira, llop, rates, ratpenat) i la frase “llum, més llum” (Goethe) com a arma simbòlica.
Coppola reclou el repartiment per fer lectura íntegra de la novel·la i cohesionar el grup. El tram final adopta codi de western. La batalla inicial d’ombres remet a Eisenstein i Kurosawa; tancament amb gran contrapicat a la capella.
Roman Coppola signa trucatges “a l’antiga”: iris, superposicions i artifici operístic. Metacine amb fira de cinema, fonògraf i tren; referències a Ophüls i Cocteau (La Belle et la Bête).
Cites visuals a Fuseli (El malson), Friedrich (abadia de Carfax), prerafaelites (caça de Lucy), Doré (La dona aranya) i Dürer (autorretrat “versionat”). Cameo recordat de Mònica Bellucci.
Per als tertulians, el film és més romàntic que terrorífic. Fotografia de Michael Ballhaus (amb Florian Ballhaus). Partitura solemne i hipnòtica de Wojciech Kilar.
El vocabulari d’infecció i transfusió ressona amb la SIDA. Es parla d’escenes sexuals retallades i gore afegit. Repartiment i un Van Helsing (Hopkins) amb to més fosc i moments improvisats (petó a Mina).
Metàfora de contaminació/contagi i ansietats socials; el film creix amb el temps com a referència que encara interpel·la el present.
Memòries de Caniche i Bilbao. Focus en Mater amatísima (Salgot): el nen Julito (autista), direcció al set repartida i pes fort del muntatge.
Records de muntatge amb Bellmunt; dificultats i aprenentatges; valor històric dels documentals musicals.
Trajectòria a TV3 (Poble Nou, El cor de la ciutat, La Riera...). A la televisió, el director de fotografia sovint actua com a il·luminador, amb molt control en mans de la realització i postproducció accelerada.
Gestió d’empresa de lloguer de càmeres a Barcelona (vacuum pre-80s) i decisió de saltar a TV3 per tornar al rodatge creatiu.
Descripció del “Hollywood” local: platós, tallers, muntatge i so. El poblat western (de 1 a 3 carrers), multiplicitat de rodatges i decorats reutilitzables. Rodatges multilingües amb so de referència i doblatge.
Trasllat del centre de producció cap a Madrid (postguerra, propaganda, incentius). Samuel Bronston i grans produccions; Barcelona vira cap a la publicitat.
Anunci de la visita d’**Esteve Riambau** (Filmoteca de Catalunya) pels 10 anys de l’edifici del Raval. Acomiadament.
Tema central: Dràcula de Bram Stoker (1992) de Francis Ford Coppola
Per què és un “clàssic modern”
- La versió de Coppola s’“infiltra” entre els Dràcules clàssics per la seva força visual i conceptual.
- Vestuari d’Eiko Ishioka (Òscar) i disseny com a eix creatiu: per Coppola, el vestuari és fins i tot més important que l’escenografia.
- Pel·lícula finisecular: connecta el final del segle XIX (revolució industrial) amb el final del XX (esclat digital), tot tematitzant la transformació.
De Stoker a Coppola: el gir romàntic
- Coppola manté bastant l’estructura de la novel·la, però transforma el vampir: de monstre implacable (Stoker) a figura romàntica i tràgica.
- Origen històric: Vlad Țepeș com a inspiració.
- Escena clau inventada: la capella i el suïcidi d’Elisabetta que precipita la condemna al cristianisme.
- Frase leitmotiv:
"He recorregut oceans de temps per trobar-te."
- Autocita emocional: el “crit de dolor” ressona amb El Padrí III.
Iconografia, referències i llenguatge visual
- Ombres “nosferatianes” i figura polimorfa del vampir (ancià, jove dandi, boira verda, llop, rates, ratpenat).
- Influències explicitades: Murnau, Eisenstein (Alexander Nevsky), Kurosawa, Orson Welles (Otelo), Cocteau (La Belle et la Bête).
- Referents pictòrics: Fuseli (El malson), Caspar David Friedrich (abadia de Carfax), prerafaelites, Gustave Doré (La dona aranya), Albrecht Dürer (autorretrat).
- “Western” final: persecució a cavall contra el sol ponent —l’epopeia com a lluita contra el temps i la natura.
Efectes especials i amor pel cinema primitiu
- Coppola renuncia al digital emergent i opta per efectes artesanals (trucatges òptics, iris, superposicions) amb el seu fill Roman: un homenatge al cinema mut i a la “mentida” bella del cinema.
- Metacine: fira de cinema, fonògraf, tren de vapor, màquina d’escriure —la tecnologia com a signe de canvi d’època.
Recepció, fotografia i música
- Lectura dels participants: més romàntica que terrorífica; fascina més que fa por.
- Fotografia de Michael Ballhaus (amb el seu fill Florian a l’equip): llum i composició d’alt nivell.
- Banda sonora de Wojciech Kilar: gravetat coral i to centre-europeu que “sent” el mite dels Carpats.
Context 90’s i subtext
- Eco del temps: SIDA (infecció, transfusions) com a imaginari col·lectiu que travessa el film.
- Ajustos de to: més sexe (retallat per distribució) i afegitó de gore.
- Repartiment i personatges: Gary Oldman (Dràcula), Winona Ryder (Mina), Sadie Frost (Lucy), Keanu Reeves (Harker), Tom Waits (Renfield), Anthony Hopkins (Van Helsing) —aquí amb un punt pervers i una improvisació famosa (petó a Mina).
- Lectura contemporània: la idea de contaminació/contagi i la por difusa com a metàfora.
Segona part: memòries professionals i indústria catalana
Rodatges i muntatge
- Bigas Luna: Caniche i Bilbao.
- José A. Salgot: Mater amatísima —rodar amb el nen Julito (autista), direcció compartida de facto al set, però amb un muntatge molt “pensat”.
- Documentals musicals: Canet Rock i La Nova Cançó (records de muntatge i aprenentatges intensos).
Televisió: rols i limitacions
- Trajectòria a TV3 (Poble Nou, La Riera, El cor de la ciutat...).
- Diferència clau: a tele, el “director de fotografia” sovint és sobretot il·luminador; molt control recau a la sala de control i a l’edició; ritme industrial, poc marge per a l’atalonatge creatiu.
Esplugues City i Estudis Balcázar
- El “Hollywood del Baix Llobregat”: platós, magatzems, muntatge, so i bar —ecos d’un estudi integral.
- El poblat western: d’un carrer a tres (principal, mexicà i colonial), rodatges d’espagueti western amb repetició de decorats i canvis exprés.
- Rodatges multilingües amb so de referència i doblatge posterior.
- Declivi i trasllat de pes a Madrid (postguerra, Samuel Bronston, incentius i mà d’obra barata), mentre Barcelona es reorienta cap a la publicitat.
Idees clau
- Vestir el mite: el vestuari i el disseny articulen el relat i el converteixen en opera visual.
- Ofici i memòria: del trucatge antic al set televisiu, la conversa radiografia 70 anys de praxis audiovisual catalana.
- Dràcula avui: una faula de contagi, desig i canvi que encara parla al present.