Cinema sense condicions del 19/9/2017 — Dunkerque, Detroit i Verónica: repàs d’estiu i “Homes de Negre” — executius a El Apartamento i The Company Men

Panorama general

Nou inici de temporada de “Cinema sense condicions” amb un programa en dues parts:

• Primera part: repàs de pel·lícules vistes a l’estiu — amb debat intens sobre Dunkerque (Christopher Nolan) i comentaris sobre La seducció (The Beguiled), Detroit, A War, Bye Bye Germany, Verónica, La Llamada i Abracadabra.

• Segona part: tema monogràfic “Homes de Negre”, una mirada al món dels executius al cinema i a la vida real, a partir de El Apartamento (Billy Wilder) i The Company Men (John Wells).

Pel·lícules: debat i recomanacions

Dunkerque (Christopher Nolan)

El debat central del programa.

• Punts forts destacats: música de Hans Zimmer (so com a element narratiu), fotografia i muntatge no lineal que articula el temps (costa/mar/aire) i permet seguir clarament l’acció malgrat el mínim diàleg.

• Crítiques: manca de context històric explícit sobre l’evacuació (maig de 1940), lectura percebuda com a patriòtica britànica (predomini del relat dels petits mercants vs. pes real dels cuirassats), i alguns moments poc versemblants (clímax de l’avió que aterra a la platja).

• Valoració del director: reconeixement a la versatilitat de Nolan (de Memento i Interstellar a una bèl·lica clàssica), tot i que per a alguns està lleugerament sobrevalorada.

"La gran aventura de Nolan sempre és el temps."

La seducció (The Beguiled, Sofia Coppola)

• Bona direcció premiada a Canes, però opinions dividides: per a uns, triomf de les protagonistes; per a altres,

una visió que deixa malparades les dones.

• Comparació amb l’original de Don Siegel: història “tancada” on el marge per variar és limitat; el carisma del personatge masculí pivotava de manera diferent.

Detroit (Kathryn Bigelow)

• Basada en fets reals (1967). Tres parts molt marcades:
• Inici de tall docu-ficció (imatges d’arxiu + càmera immersiva)
• Bloc central d’alta tensió a l’hotel (una hora gairebé a temps real)
• Judici final, més convencional

• Interpretacions destacades: John Boyega (vigilant) i Will Poulter (policia). Retrat contundent de violència institucional i ressonàncies amb el present (supremacisme, racisme, justícia que no repara).

A War (Tobias Lindholm)

• Estructura en dues capes: front d’Afganistan (to a l’estil The Hurt Locker) i judici civil a Europa. Interessa per com la guerra impacta la vida familiar.

Bye Bye Germany (Sam Garbarski)

• Jueus alemanys que, sortint dels camps, decideixen quedar-se a Alemanya i es fan venedors porta a porta. Humor jueu fi i solidesa narrativa; ecos de la força d’Irina Palm.

Verónica (Paco Plaza)

• Terror psicològic “petit” i eficaç:
• Evita el gore i l’estridència
• Juga amb ombres i dubtes sostinguts
• Direcció d’actors (infants) molt solvent

La Llamada (Javier Calvo i Javier Ambrossi)

• Musical espanyol fresc, irreverent i “blasfem” ambientat en un camp d’estiu de monges. Carisma coral (Macarena García, Belén Cuesta, Anna Castillo). Humor pop i números musicals que funcionen.

Abracadabra (Pablo Berger)

• Valoracions negatives: humor slapstick irregular i repartiment desaprofitat malgrat noms potents (Maribel Verdú, Antonio de la Torre). Lluny de la creativitat i el pols de Blancanieves.

Segona part: “Homes de Negre” — executius i poder

El Apartamento (Billy Wilder)

• Símptoma d’un ecosistema laboral: relacions clientelars i tòxiques on un empleat cedeix el seu apartament a executius per guanyar favors.

• Deriva de gènere: contrast entre com “es ven” el home (via servitud/submissió social) i com es jutja la dona (ascensorista, jove i guapa, atrapada en una relació desigual). El film denuncia un classisme/masclisme estructural amb tendresa i ironia.

The Company Men (John Wells)

• Dues capes d’executiu:
• Alt nivell lligat a l’empresa via stock options (Tommy Lee Jones)
• Mandos intermedis/mitjans (Ben Affleck) més vulnerables

• Eixos temàtics: crisi 2008, cultura de les aparences (golf, cotxe, façana social) i acomiadaments com a xoc d’identitat. També exposa vincles clientelars (Maria Bello) i la caiguda en cadena dels “afins”.

"L’important no és ser bon professional, sinó aparentar" — una crítica a la façana com a valor social.

Debat ampli: ambició, poder i mediocritat

• Es cita Margin Call per retratar l’ambició com a motor profund, no sempre exhibicionista però sovint nociva.

• Referència a “Miss Sloane” (Jessica Chastain): l’ambició com a principi rector, per damunt d’ideologia o causa.

• Exemple de la vida real: Donald Trump com a paradigma del “somni americà” reduït a marca i aparença.

Cites i idees clau

"El millor amor que es pot tenir és aquell que no espera ser correspost" — Up in the Air (2009).

• L’equip la llegeix com a individualisme emocional elevat a virtut.

"Se reconoce un mediocre cuando este cree haber descubierto lo que es poder: poder es poder hacer sufrir" — Jorge Wagensberg.

• Aforisme per sintetitzar una ética del poder malaltissa.

Tancament i proper programa

• Epíleg sobre la competitivitat com a vici corporatiu quan esdevé “apunyalar a despatxos” en lloc de crear valor.

• Avanç: la setmana vinent, Alejandro Jodorowsky.