Edat d’or del cinema francès, el diàleg al cinema i novetats: L’Hermine, Les Souvenirs, The Witch, Angry Birds, Barcelona nit d’hivern i El rei borni

CINEMA SENSE CONDICIÓNS Bona nit. Un dimarts més ja som aquí, disposats a parlar de cinema, d'allò que hem vist, d'allò que ens agrada, de les pel·lícules que estimem. Avui, a més a més, amb un convidat. Ara arribarà més gent perquè per raons de pluja demanem disculpes als oïdors que per raons de pluja ens hem aquí entrebancat amb l'arribar a l'hora oportuna. Que bonic això, per raons de pluja. Sí, la raó és que no comptàvem tenir que venir amb cotxe i llavors els cotxes quan vens un dia de pluja... I la Renfe, i els trens que es mullen i es paren, no sé què passa. Una cosa rara, però bueno, sí. Bé, total, que hem començat més tard, ho demanem disculpes, i avui, com sempre, intentarem fer un programa en què hi haurien, doncs, unes tres o dues parts. Una primera part que parlaríem de les novetats, de les coses que hem vist, de les coses que ens agraden, de les coses que recomanem, i una segona part en què en Jaume ens parlaria del tema que li toca avui, que és el diàleg al cinema. I que llavors, suposo, també sortirien algunes de les pel·lícules que poden fer referència en aquesta cosa. Jo, abans d'entrar, preguntava si havíeu vist coses, i em dèieu que, bàsicament, no massa. Jo he vist una cosa, que us en puc parlar molt ràpidament, que és una pel·lícula francesa que es diu El Huet, i val la pena dir, i això ens serviria també per introduir el convidat d'avui, que és l'Antoni Villaró, que està aquí al meu costat, i per primera vegada ve al programa, i que ens agradaria que seguís venint, perquè és una persona que, conversant amb ell, hem entès que és una persona intel·ligent, molt cinèfila, que entén una mica de les coses d'aquí avui, i que pot contribuir molt a fer coses interessants en aquest programa, deia que... I que viu aquí a Sant Just. I que, a més a més, viu aquí al costat, o sigui, viu aquí a la cantonada. Total que deia que el cinema francès travessa una època daurada, jo diria daurada, m'atreviria a dir daurada, molt dolça i molt prolífica. Nombroses produccions arriben en freqüència a les nostres pantalles, tot i que no totes, i és veritat, tot i que no totes no aconsegueixen el nivell que seria, doncs, d'excel·lència, com passa, per altra banda, a moltes ordres de la vida, cal dir que la mitjana de les pel·lícules que veiem a les nostres pantalles, que ens arriben, hi ha un nivell, un altíssim nivell d'excel·lència. Jo, mentre venia, abans de venir cap aquí, abans que m'agafés la pluja també, estava repassant les últimes pel·lícules que ens han arribat de França i, a veritat, és que hi ha un munt de coses interessants. Incluso moltes d'elles, ja ho recordareu, doncs, les hem parlat aquí, les hem fet com a pel·lícules del mes, o hem fet comentaris sobre elles, deixant-les molt bé. Una és El profeta, del Jacques Zaudiard, que posteriorment va fer Òxido y Hueso, la mateixa Mur del Michael Haneke, que és una pel·lícula francesa, perquè es troba de França, tot i que ella és d'origen alemany, Holy Motos, que li agrada molt el francès, que està allà a darrere, és una pel·lícula també francesa, de dioses i hombres, pequeñas mentires sin importància, les pel·lícules del Luc Besson, tant Lucy com León, i les derivades que s'han fet d'això... Però t'estàs anant lluny, eh? Sí, estic saltant... Estic saltant... No, però... Bueno, vull dir que... Home, la primera... La León sí que és llunyana, però Lucy no, Lucy és recent. Sí, aquesta sí. Lucy és recent. I unes dos recents que ens han agradat molt, encara que per rons diferents, en tu i en mi, és Tom Boy, de la Celine Chamb, i a tu et va agradar molt el francès Gilhout. Gilhout, te recordes? Aquella de les noies franceses. Sí, sí, la segona part. La segona part del Tom Boy. La segona pel·lícula d'aquesta mateixa noia. Sí, m'ha agradat molt, molt. Jo me'n recordo... Bueno, és que se'n poden fer una llista immensa, de Camino a l'escuela, Un dios salvaje... Totes les pel·lícules del Polanski s'estan rodant a França, últimament. Tant El pianista, com Les venus de los pieles, com Un dios salvaje, com Z, tot això del Polanski, són pel·lícules actualment franceses. Però la mentalitat és polaca. Bueno, no ho sé, ja no ho sé. Jo penso que és més de l'universal. Jo penso que és més de l'universal. Doncs ja no cal veure més cinema que no sigui el francès, va. Exactament, exactament. I a més a més, em deixo per allò, moltes pel·lícules que han sigut d'èxit comercial, com Intocable, The Artist, o les de Germán Dardén, com Dos dies i una noche, amb la Marión Cotillard, i de la Marión Cotillard n'hi ha moltíssimes pel·lícules que estan fent coses. Per tant, jo crec, honestament, i no cal que donem més títols, perquè n'hi ha prous i n'hi hauria encara molts més, segurament, que deixem a la cartera, que estem passant un moment bastant curiós, bastant interessant, en la cinematografia d'aportació francesa. Jo, aquest cap de setmana, he vist el jutge, que és el darrer treball del director Cristian Vincent, que és una radiografia d'uns dies de la vida del president del Tribunal Penal, d'un poblet, en un cas d'homicidi d'un bebè, s'agafa en aquest jutge, que en una remota regió de França, un poblet d'una regió remota de França. mostrant que el president és un home excèntric i gris, cansat, i que no té ganes de continuar, fins i tot, diríem, amb la seva feina, però es podria dir que, si bé, té unes connotacions o unes concomitàncies en pel·lícules irrepetibles, extraordinàries, com són Testigo de Cargo, 12 hombres sin piedad o Mataron Ruy Senyor, per es matar segurament les més paradigmàtiques d'aquest gènere, centren la tama, totes aquestes, que són molt conegudíssimes i molt repetides i molt engrescadores per molta gent, centren la tama en mostrar la culpabilitat o la innocència de la persona que s'està jutjant. Mitjançant ja sigui l'esgrima dialèctica, les trampes, el gris inesperat, dels girs inesperats que hi pugui haver-hi, doncs, a la trama. i en canvi el que passa en aquesta, jo diria que la pel·lícula que jutja mostra la cara oculta, cosa que no fan les altres, mostra la cara oculta que hi ha darrere les bambelines d'un judici penal d'una petita ciutat de la regió de França. Es tracta en aquest sentit d'una pel·lícula diferent, delicada, feta amb extraordinària sensibilitat, jo diria perquè l'home és un personatge curiós, atípic, més o menys brillant i tal, però a l'hora que crea moltes reforços per part dels seus col·laboradors, espontània, didàctica i que ensenya facetes que jo crec que no havíem vist abans, com la infinita paciència que acaba tenint el personatge, aquest personatge gris, que té una gran contenció, una gran ètica i un respecte tant als acusats com al tribunal, com a la gent que hi participa. I això està magistralment interpretat pel Fabrice Lutxen, que és el que mostra aquesta evolució del personatge i que va estar premiat justament a diversos premis per aquesta interpretació. Però, per l'altra banda, i acabo ja per no allargar-me més, el film ens mostra el cantó més humà del personatge, d'aquest personatge, amb les seves manies, amb les seves coses, amb la seva tristesa fins i tot, o la seva desencant pel moment que està vivint, però que a la vegada és moralment compromès amb el que està fent, amb el que ell es dedica. De manera que mostra com se li complica la seva vida personal, tot i que ser un home i vol ser coherent amb el que ell pensa, tot i ser un home gris i, per la vegada, honest. Si s'analitza i acabo ja, des d'aquesta perspectiva, considero que és un film que ens sotmet a una profunda reflexió, una radiografia del sistema judicial francès de províncies i bona propa d'això és que el mateix guió va ser premiat com a millor guió del Festival de Venècia, que també el va premiar per la interpretació d'aquest actor que és el que fa per l'aixement principal, que és el Fabricio Luchini. Jo, sense ser una obra mestra, no es poden comparar amb les que hem dit abans de Matar un ruïs senyor, que toquen temes semblants o Doce Hombres sin piedad, considero que, com que té una perspectiva nova que no era habitual i, a més a més, està molt ben interpretada i molt dirigida, penso que és una pel·lícula que podem recomanar sense ser una obra mestra. Heu vist coses, també, vosaltres? Hi ha una pel·lícula francesa... Tens l'expectativa perquè està aquí entrant el Pol. Acaba d'entrar el Pol. Acaba d'entrar el Pol. Tu has vist coses noves, Francesc o no? Ai, Pol? Heu vist coses, heu vist coses. Heu vist coses. Espera un moment, deixa'm parlar. Sí, sí, sí, que ho preparo un moment. Deixa'm explicar que l'Antoni, que avui està per primera vegada aquí, vam coincidir amb la visió d'una pel·lícula. Jo, no sé si us recordeu, que em va agradar molt la pel·lícula Els records, Los recuerdos de souvenir, en francès. També francesa. També francesa. Curiosament, em va agradar molt i a la Carme no li va agradar tant i va estar parlant aquí que no li havia agradat tant i a mi em va deixar inquiet. Potser t'has equivocat, potser has vist unes coses excel·lents en una pel·lícula que potser no les té. I la vaig tornar a veure el mateix dia que vaig coincidir amb ell en el cine. Va anar al mateix cine. I, bueno, jo preferiria que ell expliqués la impressió que em va treure, com ho va veure, etcètera, etcètera. El tenim aquí. I si està d'acord amb tu. I si està d'acord amb mi o no. Això t'agrada molt a tu, eh? Doncs vinga, fa la seva entrada al cinema sense condicions a en Toni Villaró. Molt agraït, Joan, per la possibilitat d'estar aquí al meu poble compartint aquesta iniciativa i aquesta... La veritat és que, perdona, però no sé si sent massa aquest micro. Podries canviar per aquest altre groc que tens aquí? Sí, canvia. Sí, crec que anirà millor. Ara, millor? Sí, perfecte. Molt agraït. Doncs molt agraït. La veritat és que, per mi, aquell dia va ser una situació que el millor de la pel·lícula va venir després, que va ser la conversa que vam tenir, tot i que la pel·lícula a mi em va agradar moltíssim. a la pel·lícula érem tres, érem la meva esposa i jo i ell, el Joan, el costat. Per això us vau saludar. No, la veritat és que vam entrar i vam dir mira, escolta'm, i això que era a les vuit de la nit, per tant, tampoc era un horari diguem-ne de jubilats, propiament dit, per dir-ho d'alguna manera i carinyosament. Què passa amb els jubilats? No res, és el contrari. Aquí tens dos, crec que aquí tens dos, a veure què dius. Sí, en tinc dos, en tinc dos. Bueno, jo vaig a les prestrenes de les deu al matí i entre setmana, vull dir, també és horari. Perfecte, perfecte, això és tot un luxe poder fer aquestes coses. Sí, sí, coses. Bàsicament, la pel·lícula, ho veig el patró francès de ser una pel·lícula honesta, senzilla, justa, que crec que retrata perfectament el conflicte intergeneracional, és a dir, el pare i la mare a punt de la jubilació no tenen temps pràcticament per res, la vida els hi ha passat d'una manera molt ràpida, en canvi el fill té la sensibilitat de conèixer més coses i l'àvia, que ja ve de tornada de tot, doncs li dona lliçons al nen de com la vida la pot anar transformant i el que es tracta bàsicament és de poder aconseguir el màxim d'aquesta història. Vaja amb l'àvia, eh? Sí, sí, l'àvia i el nen tenen una... Un paper especial. Sí, sí, tenen una química molt peculiar que el pare ni la mare són capaços de donar-se'n compte. Jo diria que el pare jo m'hi trobo... Jo m'hi trobo identificat molt amb el pare en algunes situacions bastant patètiques perquè... Identificat perquè també et passen a tu, potser... Perquè en aquesta vida et dones compte que... que... l'important no valores prou i això crec que el cinema francès ha aconseguit fer que cada vegada que surts d'una pel·lícula d'aquest tipus sigui... sigui moltes de les que tu has comentat Joan al principi t'està avisant t'està avisant que la vida que l'únic que no tornes és el temps i que per tant aquelles coses que són importants a la vida com la família o sobretot l'amor doncs no li pares prou d'atenció i n'hi ha moltes i jo crec que aquest és l'èxit del cinema francès aquesta capacitat d'entusiasmar perquè el Joan em diu després de la pel·lícula us ha agradat i tots vam coincidir que sí la recomanaries ja no ho sé ja no ho sé si la recomanaria perquè has de tenir clar ben clar has de tenir molt clar que has de ser prou sensible per entendre el que està passant amb aquesta pel·lícula és un conflicte intergeneracional on on on els que no se n'enteren de res realment no se n'enteren gens eh el pare i la mare sobretot sobretot el pare i la pel·lícula té vida perquè l'àvia canvia constantment el registre de la situació i el nen s'hi apunta perquè el nen el que vol el que està veient és dir hòstia jo el meu pare i la meva mare pràcticament i més comparteix la vida amb aquell sombat que l'únic que pretén és lligar amb un amic seu que l'únic que pretén és buscar el preu que sigui això és la vida plena no? sí sí però jo entenc que el noi és prou sensible com per interessar-li molt més el que li pot explicar la iaia que no el que pot aconseguir el seu company de pis que realment no li ho deu aportar gran cosa el noi probablement tingui una visió molt més poètica de la vida que no pas la que té aquella altra tarambana en aquest sentit em permeten jo una vegada em va dir una vegada em va dir a mi m'agradaria morir doncs això ja t'ho imagines no cal ni dir-ho jo li vaig dir a mi m'agradaria que m'estimessin sí és això és això és el que acabes de dir jo crec que mira jo crec que per exemple el cinema i la gastronòmia tenen molt de comú per exemple la gent s'ha fartat de les de les menjars sofisticats la gent el que vol és menjar una bona botifarra el que vol és menjar un bon pa i pernil el cinema francès té això és explica les coses sense cap mena d'escarafall i sense cap mena de situació sofisticada i quan surts dius sí que m'agrada i aquest senyor viatja que diu aquell vull dir que no és que ha vist que hi ha partat del món però és això jo estic d'acord que no ja en traurem fil d'això, perquè això m'ha interessat molt. És com la vida mateixa. En aquesta pel·lícula, no és precisament una pel·lícula molt dramàtica, en el sentit que faci plorar o que faci... Fa pensar. No és una pel·lícula lacrimògina o farbacentment emocional, no, és una pel·lícula que dius, caram, que ve, no?, i penses. Jo crec que les pel·lícules franceses tenen aquest punt. Però si ets molt sensible, Rius i Pures, en 3 segons, diferència. I la raó del títol original, perquè ja ho he dit sempre, l'Hermín... No, tu parles del jutge. Ah, és veritat, t'estic barrejant una cosa. Estem a la subvenida. El jutge s'ha acabat ja. De totes maneres sí que m'agradaria saber perquè el jutge es diu l'Hermín. No sé perquè, jo ho he buscat i no ho he trobat. Seria com l'Hermínio. No sé perquè, això és la pel·lícula anterior. No sé si la pel·lícula és sobre alguna cosa així. No tinc la raó, i he buscat també perquè l'hi deuen l'Hermín en francès. en què diu el jutge, però no he trobat la raó, no sé la raó. Tornem a el que estàvem dient del souvenir. A mi, confesso, i coincideixo amb ell, que vaig tornar a veure la pel·lícula, l'he vist dos vegades ja, per tant vol dir que és una pel·lícula que em va a interessar, si no, no l'he vist dos vegades. I vaig sortir content perquè a mi m'havia tornat a agradar. Inclús diria que vaig descobrir coses que la primera vegada no me n'havia adonat que hi eren. Doncs vinga, una tercera. Per tant, vol dir que és una pel·lícula molt més rica. Aparentment és una pel·lícula, com diu ell, que podies veure-la i contemplar-la com una història més. Com una novel·la de mitja tarda. Sí, i en realitat, si l'analisses fredament, que és el que està dient ell, més aturadament, més sossegadament, és una pel·lícula amb moltes capes d'immersió profunda. És una pel·lícula densa i molt més profunda que t'està parlant de les coses importants de la vida com no totes les pel·lícules són capaces de fer. A mi saps què és el que em crida l'atenció a partir del que heu explicat, vull dir, jo no l'he vist encara, és precisament aquesta manera tan matemàtica i sistemàtica de posar en qüestió els que estan al mig, que en definitiva són els que d'una manera o altra són els protagonistes de la vida. M'ha cridat l'atenció, això. Sí, però resulta que els protagonistes en aquest cas de la vida són els altres, són l'àvia i el chiquet jove. Sí, sí, sí, la pel·lícula. són els protagonistes dels sentiments, emocions i tal, però la vida també, la vida és allò de fer... No, perquè representa que el pare és un jubilat, s'acaba de jubilar i entra en crisi degut a la jubilació. I la mare... Entra en crisi. Ens podria dir que... Bé, ja estava en crisi, segurament, eh? Sí, jo crec que, a més, el pare no és una persona afavorida físicament. I la dona, malgrat ser una dona de 60 o al voltant dels 60, és una dona que te la mires. i això fa que, a més, li entri la sensació tan patètica i tan convencional que li fot banyes. I, clar, això encara hi posa aquella situació que, clar, se'n dóna compte que el seu fill ja és gran, se'n dóna compte que la seva mare es ve obligat per la pressió dels germans i per fer quatre duros d'un pis que té allà de posar-la en una residència i, a sobre, clar, què hi queda aquí? Ostres, el fill ja m'ha marxat, la mare la he de posar en una residència. com pot ser més desastrós la meva vida? Doncs la meva dona fot banyes. I, clar, se li va ajuntar tota una sèrie de situacions que, al final... Això no és estimar, oi, que deia aquella... No, és. Per això jo et dic que jo estic més desastrós amb el Joan. És una cosa a aclarir, aquesta. que la part positiva de la pel·lícula l'empremta la deixa el noi jove i jove i l'àvia i l'àvia i, sobretot, la seva relació. Sobretot, la seva relació. És molt, molt, molt... Molt entranyable. Molt entranyable. Exacte, aquesta és la paraula. S'haurà de veure. Val la pena, val la pena veure-la. És una pel·lícula que, bueno, que ha passat o pot passar desapercebuda. Home, portem tres programes parlant de la pel·li i no serà tan desapercebuda. Sí, però de forma diferent perquè si t'has dit doncs, jo m'he parlat a la prima, després m'he parlat a la Carme, però a la Carme no li va agradar i al real d'això ja he explicat que hi tornà de veure la pel·lícula. No m'estranya que no li agradés. Explicant el que heu explicat no m'estranya gens. Sí, no ho sé, no ho sé. La dona no queda afavorida moralment, està més clar que l'aigua. Però l'àvia sí, però l'àvia sí i la Carme és àvia. Però és mentida, la senyora no li feia cap tipus de sal. amb la Carme a tu i jo a veure què dius. Sí, sí, sí. No? Molt bé. Els diàlegs també són molt interessants. Sí, molt interessants. Sí, els diàlegs. Avui hem de parlar de diàlegs. No hi sobre ni falta res en els diàlegs. Sí, tu també volies posar una cosa sobre diàlegs i el cinema mut o no. Ah, no, jo quan dèieu el tema jo em pensava que era això, el diàleg, és com l'arribada del sonor, no?, dels diàlegs i del silenci, però no, al final era... És una altra cosa. Així que jo faré d'espector de vera bé. Em vaig a... Em va cridar molt l'atenció aquest article. Penseu que és un article que va escriure la Imma Merino, una crítica de cinema que segur que trobem en aquests preestrenes i tal, jo no la conec, que és la veritat, que la va escriure el 2012, o sigui que això no és actual, però a mi aquest article sempre m'ha cridat molt l'atenció, dic, algun dia en parlarem. Bueno. Llavors, jo crec que amb una mica d'això, de llegir un petit paràgraf, no ho llegiré tot, perquè llavors ja és massa complicat. Es tracta d'una... O sigui, ella parla de Yael Perlov, que és una dona moralment i políticament compromesa, però també compromesa amb el cinema. I això, això d'entrada a mi, em crida molt l'atenció. Potser, de fet, és el mateix, estar compromès amb la vida que amb el cinema, no? D'acord? Amb la política, la vida, el cinema. Llavors, acaba i diu, també he llegit una entrevista breu que li vam fer en aquesta realitzadora del projecte publicada en un noticiari de la mateixa mostra de Venècia. Estem parlant del 2012, eh? Només dos detalls. Yael Perlov explica que un dels curs s'origina en una experiència. Parla de dos cursmetratges, després ja en parlarem d'això, en tot cas, no? I explica en una experiència personal que li va relatar un actor palestí amic seu, Mohammed Bakri, i en la qual va veure-li a palestí. Una àvia, també, veïna seva, una supervivient de l'Holocaust, aquesta sí que la vida li va ser dura, va demanar-li que l'ajudés a posar-se les gotes als ulls, sense les quals no podia reconèixer què és un àrab palestí. A vegades la visió és la d'un prejudici contra els prejudicis i el conformisme. Yael Perlov declara una persona pot ser pessimista i pensant que és irresoluble no pot fer res respecte a la situació política de la zona que li toca viure en aquest cas, no? Personalment no puc abandonar una posició activa i lluitar contínuament per crear un diàleg. O sigui, del que parla aquesta senyora, la Ima Merino, com deia, és que difícilment, que és el que tenim aquí, precisament, en aquest espai, aquest diàleg constant, sobretot el que ens proporciona el cinema, però que veritablement també el diàleg que ens proporcionem nosaltres mateixos amb interpretacions a vegades diferenciades del que precisament ens proporcionen les pel·lícules. Dit això, el que està dient és que cinema i vida política i tal és un compromís que hem d'adquirir, precisament per ser vàlids i per crear una situació favorable a que tot vagi més bé. Diàleg. A partir d'aquí, el que vulgueu. Bé, hi ha dues coses. Una és, en tot cas, seguir amb el tema i tu havies quedat que volies parlar d'alguna estena que has fet. Però clar, i l'altra cosa és, em sembla que el Francesc havia vist Paradis 9, que em sembla que toca aquest tema. Paradis 9, fa temps. Jo no l'he vista, jo no l'he vista, ho dic perquè si voleu comentar-ho... Era el de les tortugues, era aquesta? No sé. Les tortugues vull dir que fan el... No sé, els dels suïcides. Sí. Sí, sí, sí. que li posen la droga dins... Sí, sí. Aquesta toca aquest tema? Sí. Quina? El Paradis 9. Toca el tema de... Paradis 9, si no recordo malament, és aquesta, que li posen amb una dona a dins el matriu. Doncs sí. No, no, no. Aquesta Paradis 9 són aquells que entrenen un grup de palestins perquè siguin suïcides. D'acord, d'acord. No parla exactament del diàleg, més aviat parla de la... de l'arbitrarietat d'on es pot arribar pel fet d'estar dintre d'una dinàmica que... És tot el contrari d'això que hem dit. Exacte, exacte. No és un diàleg. Allà és la sense raó. És la militància, és el... En fi, ja, ja. Jo recordo també una pel·lícula que em va agradar molt, confesso que m'agrada molt, que no és exactament el diàleg, que és Omar, no sé si l'heu vist, la recordeu, que a mi és una pel·lícula que em va fer impacte, però clar, també és la manipulació que fa uns determinats individus en contra d'un... per manipular amb una persona, no? Per tant, tampoc és diàleg, és tot el contrari. Però perquè de les pel·lícules que toquin aquest tema, jo no en conec... Com que el Jaume ha fet aquest parèntesi, no? Per entrar en el tema, doncs, bueno, al llarg del programa podem anar mirant a veure de les pel·lícules que hem vist, no? De les pel·lícules que recordem, doncs, quines tenen aquesta característica. Quines són les que tenen aquesta característica? Sortiran, sortiran moltes, segur que sí. Tu vols parlar de les que vis? Jo en parlo de dos. Mira, jo ahir vaig anar a la preestrena de La Bruja. L'heu sentit per tot arreu perquè ara és com el tema central, la revolució del terror... La presenten aquest divendres? Crec que sí, s'estrena... Divendres. Sí, les dues que parlo s'estrena aquest cap de setmana. La Bruja, bueno, el tema crec que ja l'heu escoltat tots, no? De novent la terra, segle XVII, que, bueno, una gent va... una família numerosa va a viure com al camp, a una granja que perquè estan... els fan fora del poble i allà aquell bosc es coneix que hi ha una bruixa que passeja per allà. Aviam, és un... El director és l'òpera prima, tot i que havia fet un curt que era el del cor de la to, l'Edgar Allan Poe, vull dir, era un curt d'època, vull dir, el tema de l'època ja li va, però era... ha guanyat a nou director de Sundance de l'última edició. Llavors, arreu d'això, ara una productora li va agafar la distribució i, bueno, ja ha arribat aquí. A veure, personalment, no m'ha agradat. O sigui, típic tòpic, bueno, no sé, la típica història de bruixes i de maldició i malediccions d'aquestes. Vull dir, no, el passe... Aquest pont fantàstic. Aquest passe, no, bueno, tot i que és veritat que està ben adaptat a l'època i tot i, sobretot, jo crec que era el tema que li ha tirat més als crítics que és que ho han fet tot amb llum natural, com el Renacido i això, no? Amb llum natural, què passa? Que és un espectacle visual quan van pel bosc, quan plou, quan... Clar, perquè tot és real. Això pot cridar atenció, però és que en quant a diàlegs, en quant a... Bueno, en quant a història, és que és la història. O sigui, la història és la típica. És que, inclús al final, que t'estan intentant avadir un final que dius, no pot ser això, i ho fan. És com una d'aquestes pel·lis que... Que ja has vist mil vegades. Sí, és que no hi havia... Sí que intenten donar-li un toc més independent. Es nota que se li vol donar un... Bueno, i així per pressupost, el que sigui, però se li vol donar molta presència més a... als diàlegs i a certs actes que en sigui una superproducció perquè no... no es nota que hi hagi... Però... Jo el que he llegit, per una mica complementar això que dius, és que, en realitat, la història, amb aquesta aparència i amb aquesta... pertanyença al gènere de terror, bueno, psicològic, o que més o menys ja ha tractat de moltes maneres, el que en realitat al final t'està explicant és la descomposició d'una família d'aquest lloc, no?, de Nova Anglaterra en el moment que volen portar a terme doncs una vida més o menys allò. Això és el que he llegit. Per mi, que també se li va catalogar així... A It Follows encara no l'he vist, que és com també diuen la nova generació del terror actual, però vaig veure Babadook i Babadook sí que és una pel·lícula que és molt diferent del gènere. És la típica... Si l'heu vist, Babadook? No, jo no. És també una opera prima i també van a Sitges i això, però és una pel·lícula que és el gènere de les cases encantades, no cases encantades en si, sinó del típic llibre que el monstre surt del llibre i apareix a les habitacions sota el llit dels armaris. La típica història, però explicada des d'un punt de vista psicològic més que de terror. O sigui, des del punt de vista de la mare que s'està tornant boja i es pensa que el nen també ho està, no? I és un punt de vista molt diferent. Aquí, aquesta història de Witch, és que em va quedar molt curt i no només a mi, sinó que la gent a la sala durant una hora i mitja de pel·li la gent, hi havia gent que marxava, clar, estem parlant de periodistes, no? Que després suposo que faran crítiques a cordes, que no sigui que se'n vagin amb la marea, però i quan sortia la gent deia, hòstia, ens l'han colat, no? O sigui, totes les crítiques bones i això, jo vaig sortir i com, ostres, a mi m'han colat. Però has de veure, perdoneu, veu veure la bruixa de Blart en el seu moment? Clar, però és que la bruixa, per exemple, jugant amb un gènere que era més o menys relativament nou que era el metraje encontrado, no? Que es diu que després es va fer molt famós en moltes altres coses, però la bruixa de Blart era, jo crec que era un joc entre amics, no? Anem a fer una pel·lícula amb zero pressupost, de fet, com Clerks, una pel·li que són dos pel·lis que amb molt, molt, molt poc pressupost entre amics i rodada amb els mitjans, que és una càmera de vídeo manual, es van fer una pel·lícula que guanya milions, llavors, és també un joc i una obertura de gènere com Rec del Balagaro. Llavors, aquí, clar, aquí estem parlant que és un gènere que no innova més enllà que diguis si és llum natural, però això també potser són decisions pressupostàries a vegades, no? Perquè no hi ha focus, no? Però dins del contingut, no seré, o sigui, tampoc vull ser molt severo en la crítica perquè realment és una opera prima i això, però no n'hi ha per tant. O sigui, com a mínim, com la pinten. i no et va agradar la bruixa, vas dir, vaig a veure ocells emprenyats. I aquest matí, no, aquest matí he anat a veure Angry Birds. O sigui, l'adaptació de l'aplicació de mòbils, la típica que fa anys, fa no sé quants anys, fa quatre anys o així, va patar molt el tema dels mòbils i fa uns tres anys que estan fent la pel·lícula. De fet, el Ferran, el noi que va venir la setmana passada aquí, coneix, m'ho va dir ahir al matí, coneix algú que estava fent unes maquetacions de 3D per aquesta pel·li o alguna cosa així. I em deia, fa tres anys que estan treballant en això. Llavors, la pel·lícula s'ha de veure com una pel·lícula infantil. O sigui, infantil em refereixo a no busquem un Inside Out ni un Theutropolis que comentàvem en un programa, no busquem pel·lícula que sigui pels pares i pels fills alhora, no, no, és una pel·lícula per nens. I llavors aquí jo, o sigui, a mi m'ha agradat la pel·lícula, és normaleta, o sigui, tampoc és una gran pel·lícula, però està bé com des d'un punt de vista de nen. Però, clar, no sé fins quin punt és el públic objectiu d'una pel·lícula així, perquè una aplicació així evidentment la juguen els nens, però també ho va agafar molt amb el tema dels adults, també. Llavors, que els adults vagin a veure una pel·lícula pel fet que, clar, és la relació amb l'aplicació i això, jo crec que queda una mica penjada. s'han centrat massa en un públic, potser, que Disney i Pixar fan molt amb Toy Story o així, no?, que són pel·lícules que són molt adultes, també, o inclús hi ha moltes bromes adultes que el nen perquè veu el plàstic. No pesca, tu pares, sí. Llavors, en aquest sentit, o sigui, jo crec que és una bona pel·li, la recomano més que La Bruja, en aquest sentit, però no... no és... és això, com vaig recomanar més Zootropolis, que sí que em sembla una bona pel·li, aquesta m'ha quedat, bueno, mig-mig. O sigui, com per anar amb els nens, si jo hagués de recomanar per anar amb els nens, diumenge al matí, endavant. No, Zootropolis és un clàssic total, no? Vull dir... Sí, Zootropolis, sí. No inventa res. Jo també puc explicar, però no sé si tu tens més coses a dir de respecte a allò del diàleg i tal. Jo penso que, com que hem passat ahir, la setmana passada, potser, per seguir una mica, m'ha sobtat molt que el dibuixant nord-americà, Autors de Batman, El Retorn, i m'ha semblat molt interessant. Ell es declara més aviat romàntic que no pas fosc. Vull dir, és una... En tot cas, és una apreciació que la setmana passada no... Però se'l considera molt... Clar, una cosa és el que es considera ell, però sí que és veritat que hi ha universos, és el que sempre es critica, no potser una crítica dolenta, però es critica molt que Marvel és molt més blanc, és molt més colorido, per dir alguna cosa, que de fer, no? Que és com el Batman, és molt més fosc sempre als personatges que Marvel, que seria com l'Spiderman o així. Sí, però a mi el que em crida molt és anar... La foscor voldria dir desestabilització, parla de psicologia, en quant a la foscor, diu, i en canvi jo no, jo soc un romàntic, jo... Escolta, fantàstica, eh? Ah, bueno, val a dir que això, mira, potser en relació, no només, per exemple, la pel·lícula espanyola, bueno, catalana, el que ha d'anar frits, no sé si ho veus sentir parlar, tant aquesta com la bruja, la que estava parlant ara, tot i que són òperes Primes les dues, els dos directors, el d'acabar de anar frits, que és l'Hector, no me'n recordo el nom, però l'Hector, era un dels guionistes de... ara com ho dic? Bueno, de Moreno, com era Moreno Manchón, però també de... Com es diu la sèrie aquesta? Allà em surt. D'aquestes infantis, com dir Barrius Sésamo, ara em surt el nom. Ja. Però, i precisament de la bruja també ho era. Ja. El director era un guionista, vull dir que a vegades té el cantó infantiloide, no?, de què ofereixen i després, quan... Jo, per l'iniciativa teva o per l'influència teva, del Pol en aquest cas, aquest també, a cap de setmana, o si va ser el dissabte o el diumenge, no m'agradaria quan va ser, per la tarda, vaig veure la pel·lícula Barcelona nit d'hivern. Ah. I vaig quedar meravellat, perquè jo només havia vist del senyor Dani de l'Orden, el pregon, que ja sabeu que ens l'hem de carregar tots perquè era molt fluixa, era una iniciativa, suposo. O sigui, doncs tires cap enrere, perquè hauries d'haver vist Barcelona nit d'estiu. Clar, clar, clar. Jo ha sigut al revés, jo primer he vist el pregon, que no em va agradar gens, i no havia vist, encara no he vist la Barcelona nit d'estiu, que és la primera part. Clar, és la primera part. Només he vist Barcelona nit d'hivern, perquè la feien al Texas, que per cert, val la pena dir que el Texas val 3 euros, inclús els diumenges i els dissabtes, i que hi havia una cua impressionant, insòlita, tot al voltant de l'illa, i estava plena de gent esperant que comencessin la pel·lícula. I no sé si és que fa un cinema que està a prop. Però estava, prometo que feia anys que no tenia tant de públic allà esperant que pogués entrar al cine. Bé, com deia, només havia vist el pregon, que no em va agradar gens, i en canvi, doncs, bueno, vaig veure aquesta. Val la pena dir que és un cinema que es fa amb ganes, és una pel·lícula, clar, jo el que noto és que es nota que els guionistes són diferents, perquè mentre els guionistes del pregon són el Diego de San José, que és el que havia fet Ocho Pellidos Vascos, i l'altre, que en el fons va amb la mateixa línia, que per mi no són massa aconseguides, fora d'alguna, però és la primera, Ocho Pellidos Vascos, estava bé. Són divertiments. Aquesta, aquesta té més gruix. Però no aconseguireu cinema d'aquestes pel·lícules? Sí, home, esclar, està feta igual. A veure, jo el trobo, jo trobo que és un cinema que sobretot la primera, com a guió estava rodona, funcionava, i jo, doncs, sense ser una gran pel·lícula es podia veure. La segona, penso que és dolenta, però molt dolenta, la del català. Jo t'ho contesto precisament amb el que he llegit abans. Jo penso que no estableix diàleg aquest cinema. El que estableix és... És una seqüència d'esquetx. És una seqüència de moments més... No, encara la primera tenia... que els personatges s'aguantaven una mica, tal, a la segona penso que no s'aguanten. Però, en canvi, el que vull destacar d'aquesta de Barcelona, jo no he vist la de nit d'estiu, que és la primera, però m'han arribat les notícies que els guionistes són tots catalans d'aquí, és el Daniel González, l'Éric Navarro i l'Eduard Soldà, que no són els mateixos que l'altre, em va sorprendre favorablement. Fins a l'extrem de que us haig de dir que estava ple el cinema de Texas, era el diumenge per la tarda. Estava ple el cinema i quan a les 8 del vespre, que és la sessió que la feien, va acabar, la gent va aplaudir. Al qual, això no passa habitualment. Sí, només va més, eh? Sí? Bueno, jo feia temps que no em trobava que la gent aplaudís a acabar una pel·lícula. Fins i tot els crítics, a vegades. No, passa més amb crítics que amb públic. I creus que la van aplaudir perquè és Barcelona? No, la van aplaudir perquè s'ho havien passat bé. Perquè s'ho havien passat bé. Perquè la pel·lícula, curiosament, val la pena dir que és un guió rodó, hi ha uns actors que estan brutals, és a dir, a més a més, és que estan molt ben triats. Hi ha el Miqui Esprevero, l'Alberto Sanjuan, que fa, no ho sabeu, fa de rei mag, que hi ha una cabalgata. És la pel·lícula que passa la nit de reis, quan ja la gent va veure la cabalgata amb els nanos i tal. Hi ha un rei, hi ha un rei que és l'Alberto Sanjuan, que és el de Madrid, és un tio castellà, que veu una persona entre el públic, s'aixeca, salta de la carrossa i la va perseguir la noia. Els nanos no entenen res, com és que fa el rei aquest. Bé, arrel d'això, d'una sèrie de situacions extravagants, més o menys extravagants, bé, hi ha una relació lesbiana entre la Monsat Carulla i l'assumició en Balaguer, que és brutal, amb els fills, amb l'Alberto Sanjuan, que no entenen res, amb la Clara Segura, Alberto Romero, bé, hi ha una quantitat d'actors que estan brillantíssims, o sigui, estan naturals, frescos, divertits, i que això és molt superior a moltes de les coses que ballà, ni al cinema... El que preguntaves, això? Sí, sí, no, no, si la gent veu les persones amb una pel·lícula ben feta, que està acostumada a veure les sèries, o que està acostumada a veure, i que sap que són d'aquí, i si és el guió rodó, doncs és la gent... Això és dòmino. Quan vam veure Barcelona i la vam comentar aquí al programa, jo he pensat el mateix, perquè l'havia vist gairebé seguit a Ocho Pires Catalanes i Barcelona Indivert, i veies el paper, per exemple, Alberto Romero en els dos, i tot i que el paper... Incluso faria el tridente, faria... Alberto Romero el veus a Ocho Pires Catalanes, a Barcelona Indivert i a Anacleto, i els tres és... Jo em quedo en Barcelona, tot i que té un paper petitó, té un paper molt petit, però... Ocho Pires Catalanes, bueno, és que el carreguen, i crec que el pregunten bé, no? Bastant, no l'he vist, però... El pregun és molt fluixa, molt fluixa. Però, clar, són... Les Barcelones, en aquest sentit, són productes que surten d'ells, o sigui, d'ells com a estudiants i després primer estudiants i després la setmana per exestudiants i tal, però el pregun, bueno, ja ho dèiem, no deixa de ser un encàrrec, que, bueno, pot sortir o no, és com els Ocho Pires, sempre hi haurà aquest torrente, aquest producte nacional per cobrir un... Jo no considero que no sigui cine, no? Evidentment, perquè, bueno, això potser és un programa, un altre dia, un programa del tema que és cine i que no, però no deixa de ser aquest entreteniment. Jo vaig anar a la preestrena amb entrevistes i això de Xopiles Catalanes i el cine no parava a riure i la gent... O sigui, era increïble veure un cine que feia temps, que no ho veia, un cine que la gent s'estava descuidant allà i ara, et pot semblar més o menys bo, o sigui, és com Aida, veure Aida o veure Jim Tony o veure aquestes sèries que potser hi ha gent que li fan greu però jo no ho miro i ja està. No, no, tot és cine, el que passa és que, clar... Acabes de parlar d'Aida o, per exemple, jo què sé, un cantant d'aquests de moda, no? O de moda o d'anar tant de moda perquè si és de moda encara, és la novetat, però no sé, se m'acut... La gent va veure Ocho Pillars Catalanes a distreure's perquè el Bocuret tan poc esperes. És a dir, no, va a passar una estona en què no penses, no vols pensar massa quins són els teus problemes i bàsicament i fas un fart de riure. Però estic d'acord, estic d'acord que surts i ja s'ha acabat. És a dir, la pel·lícula ja no té una continuació perquè la pel·lícula que dèiem abans dels souvenirs és una pel·lícula que no acaba, no acaba quan surten els títols, acaba quan tu ja deixes de pensar en ella i això pot passar d'aquí mig any o d'aquí un any o d'aquí... Quan sigui, sí, sí. O fins que et moris, no? Entens? Perquè hi ha alguna cosa que sempre t'ho recorda, no? Ocho Pillars Catalanes passes una hora i mitja que et fas un fart de riure amb algunes coses, amb altres no tant i allà s'acaba la pel·lícula. Jo vaig ballar a Màlaga quan vam anar al festival vam veure el Ray Borny que de fet ara ja... L'estrena no sap que és aquest divendres. Amb el Miki, amb aquest, amb el Miki és per bé. Sí, sí, sí. I realment, bueno, ens hem de saber bastant quan vam veure que no havia guanyat res. Perquè nosaltres vam venir aquí quan vam venir al programa el mateix dimarts de tornada de Màlaga i vam dir no, no, aquesta pel·li s'endú tot. O sigui, no tot, però guió mínim. Però... I potser és el tema del diàl·la, no?, que comentaves perquè és un tema que molts cops el cine social l'associem al drama, no?, o al melodrama o així. I és una pel·lícula que amb humor molt, però molt negre i amb diàlegs... És que clar, és una obra de teatre. Llavors, el que estàs veient són diàlegs, pràcticament tot. Vull dir, no veus tantes accions com diàlegs. Llavors, clar, és molt curiós com crea aquest diàleg entre precisament un protestant i un antidisturbi que al protestant li van treure a l'ull aquest antidisturbi en qüestió, no?, el protestant, el de la manifestació, intenta fer-lo canviar sense violència, però l'intenta fer canviar de no, no, no, si jo m'estava manifestant és per això que ho has d'entendre, tu estàs menjat el coco dels polítics, llavors, veure aquest diàleg, aquí sí que és una recomanació del mes o de l'any per mi, eh?, aquesta pel·lícula. Ara que fas de diàleg, jo, la pel·lícula francesa, disculpeu que centri aquest tema, la pel·lícula francesa amb el diàleg més punyent és el nom. Ah, sí, el prenom. suposo que el francès deia el prenom, que suposo que al seu moment la hauríeu parlar a força, però em va agradar molt. Aquesta que ha esmentat ell dels dos matrimonis que discuteixen els seus fills, el Polanski. La d'una... Fills d'un déu... Ah, no, un déu salvatge. Un déu salvatge. També estaríem en aquesta... Sí, també, també, també, també. És com a partir del diàleg pots acabar... Però això és el diàleg interpretat com a diàleg, eh? De que parlarem i discutirem i tal. Però el que planteja la Imma Merino és l'altre. És un diàleg que a vegades és sense paraules, no? Sí, sí. I que això, contemplat des del punt de vista, diríem, no sé, rigorós, és el que cal establir, segons ella, no? I parla de diferents qüestions. jo penso que hi ha una diferència i és el que sempre m'ha semblat reivindicar. No que una pel·lícula no parli, sinó que realment estableixi un diàleg i que tu estableixis un diàleg amb la proposta que fa aquell realitzador i que això t'enriqueix com a persona, com a conceptes i tal. Jo, en contestant això, jo diria que és veritat, és a dir, i el dia, potser tens un dia que el que vols és passar l'estona i desconnectar i obres la pel·lícula o qualsevol cosa que facin a televisió i et serveix per desconnectar i l'altra cosa és quan d'alguna mesura passa el cine i penses que et poden aportar alguna cosa, et poden fer pensar, et poden inquietar, et poden commoure, etcètera, etcètera. A mi, diria que comparant, per exemple, Barcelona Night d'hivern amb el Pregón o amb aquestes, excepte la primera, jo diria que Ocho Pellidos Vascos estava bé i Ocho Pellidos és més fluixeta, aquesta és superior. És a dir, per mi, des del punt de vista de diàlegs, d'interpretació, és bastant superior a les altres i per tant, en el fons, com que t'està tocant també temes que són punyents, per exemple, hi ha una relació lesbiana de dues dones que tenen 60 o 65 o 70 anys i els fills no ho entenen que estan allà amb un sopar, etcètera, etcètera, o aquest senyor rei mac que busca el seu amor de... doncs, clar, t'està parlant del mateix que t'està parlant en el llibre francès, una mica, però el que passa és que ho està fent amb un estil més còmic, més divertit, més mediterrani, si vols, però que et pot fer pensar, és a dir, és una pel·lícula menys superficial que les altres que esmentàvem, totes són cine, és a dir, no és que estiguem que una... simplement que a lo millor tu amb unes... depèn també del que vagis a buscar, si tu el tens el dia que dèiem, que no vols més passar l'estona, doncs t'és igual en una cosa o en una altra, però si tu el que busques una mica és alguna cosa que t'aporti, que et faci pensar, que et faci commoure, que... bueno, a mi quan surto del cine i hi ha una pel·lícula que m'ha fet plorar, és quan surto més feliç del cine? Sí, sí, sí. Perquè vol dir que m'ha tocat, és a dir que... i si una pel·lícula, encara que dius coses molt d'allò, no m'arriba, no em toca, doncs bueno, no surto tan content. Abans haguessin ni trostres, quin home plora, eh? No, no, no, no, jo no, jo em sento... jo em sento molt satisfet de ser un ploraner de cine, però molt, perquè vol dir que les pel·lícules que m'arriben a fer plorar, doncs em toquen i em fan pensar i els veig obligats moltes vegades a reveure-les més d'una vegada, és a dir, quan hi ha una persona, una pel·lícula que m'ha arribat i m'ha... bueno, segur que la veig dues o tres vegades. En canvi, jo quan he plorat dic, hosti, quines bestieses, per què ploro jo? Si això no té cap sentit. És curiós, eh? Però està molt bé, a casa meva... Això no ho contemplem. A casa meva, les meves filles i meves dones miren a veure quan... Plora primer. No, no, ara ja li toca. Amb aquesta escena ja plorarà i fan juguesques. Jo crec que, per exemple, l'èxit comercial d'aquestes que dèiem dels cognoms catalans és perquè la gent hi va també per poder parlar d'alguna cosa el bitllons al matí a l'oficina. Pot ser, pot ser, pot ser. Si tu vas i dius a l'oficina que he anat a veure les souvenirs, la gent dirà bueno, mira, aquest va d'esnop, va d'aquí, de... El que cal és no ser un esnop perquè llavors estableixes un diàlac. Exacte. En canvi, si vas dient això la gent no dirà doncs mira, aquest d'aquí adonant-se a lliçons de cultura francesa. Això és el que no s'ha de fer mai. Però si no has vist Ocho Pellos català acaba sent una cosa estranya que està... Amb això estem d'acord. Amb això estem d'acord. Amb això s'ha de saber comentar. Jo crec que els guionistes i els directors també juguen amb aquesta. Segur, segur. També juguen amb la condició humana de ser una persona que vol formar part d'una conversa el dilluns davant de la màquina de cafè. I si has vist com jo La punta de l'Iceber que s'ets no o que... Quedes entre mig, no? Una cosa que no sé... No sé quina és. La punta de l'Iceber Maribel Verdu. Sí, aquesta història amb uns suïcidis amb una empresa. Sí, la vaig anar a veure dissabte perquè em sembla que estava a punt d'acabar-se i em cridava l'atenció. no és una pel·lícula rodona. Està basada també en una obra de teatre i és molt interessant per molts motius. Per la part laboral i per... Sí, s'ha tirat el temps a sobre. Però, bueno, ho volia comentar. Molt bé, molt bé. Jo pensava que... En fi, que havíem parlat abans. Tenim un problema la setmana que ve que és que en principi pot ser que vingui la Laia Colet que sabeu que acaben d'estrenar una pel·lícula de l'Iceber Goyarin que és l'Olivo que l'ha fet ella és de direcció d'art segurament però no sabem si vindrà ella o vindrà la Carme Nabot i llavors la Carme Nabot ens parlaria de la dona al cinema com a creadora i com a personatge. Que vinguin totes dues. O igual venen totes dues. Anem a veure l'Olivo, doncs. Anem a veure l'Olivo. En principi anem a veure l'Olivo que és de l'Iceber Goyarin i que en parlaríem la setmana que... Jo diria que sí que parla de diàlegs de cinema, eh? L'Olivo. Podria ser. Podria ser. Vinga, som-hi. Bona nit. Moltes gràcies a Toni. Toni, per venir. Fins la propera. Fins la propera. A reveure. Adéu. Ràdio d'Espel 98.1 Ràdio d'Espel 98.1