Cinema sense condicions del 10/5/2016 — Edat d’or del cinema francès, el diàleg al cinema i novetats: L’Hermine, Les Souvenirs, The Witch, Angry Birds, Barcelona nit d’hivern i El rei borni

Introducció i estructura del programa

• Benvinguda amb retard per la pluja i presentació del format: primera part de novetats i recomanacions, i segona part temàtica sobre el diàleg al cinema.

• Presentació del convidat: Antoni Villaró (Toni), cinèfil de Sant Just, que s’afegeix a la conversa.

Cinema francès: moment dolç i prolífic

• Els locutors destaquen una època daurada del cinema francès, amb una mitjana d’estrenes d’altíssim nivell.

• Referències i títols esmentats: El profeta, Óxido y hueso, Amour, Holy Motors, De dioses y hombres, Pequeñas mentiras sin importancia, l’obra de Luc Besson (Lucy, Léon), The Artist, Intocable, Dardenne (Dos días, una noche), films de Polanski rodats a França.

Crítica: L’Hermine (El jutge), de Christian Vincent

• Retrat discret i molt humà d’un president d’un tribunal penal de províncies, amb un enfoc diferent del gènere judicial: menys centrada en la culpabilitat i més en la trastienda i l’ètica del procés.

• Interpretació de Fabrice Luchini, premiada a Venècia, destacant la contenció, paciència i respecte del personatge.

• Sense ser una obra mestra, es recomana per la sensibilitat i la mirada nova sobre el sistema judicial.

‘Les Souvenirs’ (‘Els records’): intergeneracionalitat i petites veritats

• Antoni Villaró defensa que és un film honest, senzill i just que retrata el conflicte intergeneracional: pares absorbís per la rutina, un fill més sensible i una àvia lúcida que guia el nét.

• La química àvia-nét és el cor emocional; el pare viu una crisi per jubilació i inseguretat. La pel·lícula evita el melodrama i aposta per una reflexió tendre i sense artificis.

• Diàlegs justos i ben mesurats; una història amb capas que creix en una segona visió.

Tema del dia: el diàleg al cinema

Idees clau

• A partir d’un article d’Imma Merino (2012) sobre Yael Perlov, es reivindica el diàleg com a compromís vital, polític i cinematogràfic.

No puc abandonar una posició activa i lluitar contínuament per crear un diàleg.

• El diàleg és també una interpel·lació sense paraules: el cinema que et fa pensar i t’obliga a posicionar-te.

Exemples i contraexemples

• Es comenten casos de conflicte israelià-palestí: ‘Paradis 9’ (entrenament de suïcides) i ‘Omar’, que mostren manipulació i absència de diàleg real.

Novetats i crítiques

The Witch (La Bruja)

• Preestrena molt comentada, però recepció freda al programa: tot i la llum natural i l’ambientació, la història es percep previsible i poc innovadora dins del gènere.

• Comparacions: ‘Babadook’ aporta una mirada psicològica més singular; es recorda l’impacte formal de ‘The Blair Witch Project’ i el recurs del found footage.

Angry Birds

• Adaptació pensada clarament per a nens: funcional i entretinguda, però sense la doble lectura d’un Inside Out o Zootropolis.

• Recomanable per a sessions familiars; no busca anar més enllà del seu públic objectiu.

Cinema català i espanyol: èxits, límits i diàleg

Barcelona nit d’hivern (Dani de la Orden)

• Sorpresa positiva: guió rodó, repartiment encertat (Miki Esparbé, Alberto San Juan, Clara Segura…), ritme fresc i natural. El públic va aplaudir al Texas (3€) amb sala plena.

• Contrapunt amb El pregón (fluixa) i comparacions amb l’univers Ocho apellidos: entreteniment que fa riure, però sovint sense empremta duradora.

El rei borni (recomanació destacada)

• Vista a Màlaga, celebrada com a recomanació de l’any: humor negre, base teatral i diàlegs potents entre un antidisturbis i el manifestant a qui va ferir, discutint política i responsabilitats sense caure en la violència.

Exemples de cinema de diàleg (França i Polanski)

• Le Prénom (El nom) i Un dios salvaje (Polanski): com el diàleg tancat pot desmuntar màscares, valors i relacions.

• Recordatori: el diàleg també pot ser cinema del silenci que dialoga amb l’espectador.

Reflexions finals sobre l’experiència

• Valoració del cinema que trasbalsa i perdura: films que et fan plorar o pensar més enllà dels crèdits.

• Distinció entre l’evasió puntual i el cinema que deixa poso.

Apunts finals i proper programa

• Breu menció a La punta del iceberg (intriga laboral) com a peça interessant encara que irregular.

• Avanç: visita de Laia Colet (direcció d’art) o Carme Nabot per parlar de la dona al cinema (com a creadora i personatge) i proposta de veure ‘El Olivo’ d’Icíar Bollaín.