El dimoni de les armes: de Lord of War a X-Men i Capità Amèrica, amb ressenyes de 10.000 km i Still Alice

cinema sense condicions. M'ha agradat molt. Com tots els dimarts, aquí estem, cinema sense condicions, per parlar sobre cinema, que és el que ens agrada. Sí, entre altres coses. Però aquesta en particular. En aquest programa què hem de dir? Exacte, molt bé. Que ens agraden les matemàtiques? Sí, també. També ens agrada força. Podem dedicar un dia a un programa, no ho hem fet mai encara. Hi ha algunes quantes pel·lícules. Sí, no massa reïcides, en general. La de la ment meravellosa no està malament. No està malament. Tu com a matemàtica... No està malament, però... No m'agrada especialment amb aquella pel·lícula, però és a banda. Em preguntaves ara abans d'entrar a Carme Navot, que ja estàs aquí preparada per parlar de cinema, com tu dius, que és el que ens agrada. Em preguntaves que aquí la noia que ja havíem entrevistat l'altre dia, jo ho dic tot en directe. Aquella noia és Vinyet Escobar, que va parlar amb la Lla Colet, que no Collet, i que és l'encarregada del disseny vestuari d'una pel·lícula que es diu 10.000 km, que tu has vist aquesta setmana i jo vaig veure Fatimus. Et presento a tots els uients, a part de presentar-te jo, que ja ho hem fet a mi mateix Francesc Aguilar, ara vindrà el Jaume, per parlar avui del tema que tenim, que és el dimoni de les armes. És que ja li va bé al Joma, perquè és un dimoni, sempre va armat, ja li queda bé. No sé, cadascú que m'interveti com vulgui. Era una broma. Ara vindrà i parlarà, però res millor que música millor per començar, que aquesta delicadíssima música que sentíem d'Arbo Sarna, de la pel·lícula Lord of War. Una música delicadíssima per una pel·lícula duríssima. No sé si l'has vista, si vas tenir ocasió. Si l'has vista, te'n recordaràs una primera escena espectacular en la que et mostren el recorregut d'una bala des que la fabriquen a una fàbrica d'Estats Units, si no recordo malament, o d'un país anomenat civilitzat, fins que arriba l'arma d'una persona que la dispara i impacta en el cap i mata una altra persona. Veritablement impressionant. I jo diria que és aquesta la música que sentíem fa un moment dedicada a aquest punt dramàtic. Si la comentem després o després, el Jaume ens en parla. Potser em vindrà al cap, però en aquell moment no la recordava especialment. És el Nicolas Cage, com a protagonista, com a senyor de la guerra. Què és el que té un germà que... És aquest? No me'n recordo del germà. Ho dic perquè el germà acaba drogadicte. No és aquest? És un tracte amb armament amb tot el món. Fa molt temps que la vaig veure. No la tinc gaire al cap. Ara que has dit que l'esqueix, jo recordo una que era especialment punyent perquè destrossa tota la família, destrossa... Ara ens ho explicarà el Jaume i llavors la repensarem conjuntament. Era una de les pel·lícules que tenim avui per aquest tema del dimoni de les armes, el senyor de la guerra. I també tenim, no sé exactament per què, no ho acabo d'entendre, però d'algun sentit tindrà interèstela Aquesta sí que la recordo perquè fa menys que l'he vist. Però no sé, que té a veure amb el dimoni de les armes. Estava aquí ficada, l'altre dia ho va anunciar el Joan, que avui no hi serà aquí perquè està a Londres. Segons m'ha dit, va veure un musical. Billy Elliot, no? Sí, sí, Billy Elliot, és veritat. Ens la comentarà quan vingui. La fan tot l'any, aquesta. L'oïta que apareix. L'oïta que apareix per aquí. Duren anys i anys. Ja ho veuràs a la jaume. No, un musical. Un viatger, tu agafes un avió, plantes allà. i veus el musical. I tornes al cinema en aquesta condició. He deixat aquí sobre, al costat del vostre micròfon, un document d'11 pàgines, que jo crec que és el document elaborat així més ampli de la biblioteca Joan Margarit, aquí al costat de la ràdio, biblioteca de Sant Josep, dedicada al cinema negre. És tot els DVDs que tenen, m'imagino, sobre aquest tema. Realment ja m'ho havien mirat perquè també m'ho envien. Està tot barrejat, és bastant ampli. Sí, però segueix un ordre colorològic. Des dels clàssics, de l'Àngel Azul, el 1930, fins a l'última, que m'agrada molt que estigui aquest títol. També hi ha el Pulp Fiction, per exemple. Els gèneres, com a cinema negre, estan barrejats. L'última que veia és No Habra Pas Para Los Malvados, d'Enrique Urbizo, que m'agrada molt que estigui aquí el 2011. i l'anterior aquesta, Drive, del mateix any. Drive era una pel·lícula excel·lent. Sí, impacta que és un director a seguir i que li hem dedicat també un especial perquè té altres pel·lícules, com ara Valhalla's Drive i altres, i Pusher, molt interessant. No pot faltar, no pot faltar. I també hi ha la recomanació de tres llibres per aprofundir sobre el tema del cinema negre. Pesadilles verederes i falses del Noel Cinsolo el cine negro de Víctor Arribas i anatomia del crimen, guia de la novel·la de cine negros de Mariano Sánchez Soler. Està bé perquè la biblioteca envia material d'aquest que és interessant i que per a nosaltres en particular aquest, com que està sectoritzat amb aquesta temàtica, té interès. I a més a més una mica la relació amb el tema que parlem avui té amb el dimoni de les armes té una certa relació, jo diria que no poca, Voleu començar amb això? No, fem les estrenes primer. O les pel·lícules que hem vist. Després del tema i després particularitzem amb el tema que ens ha preparat el Jaume. A veure, jo he vist 10.000 km i he vist Stilalis. Estil Alice t'ha encantat? No. No les he endevinat. M'ha encantat molt més el 10.000 km, fixa't. Molt bé, me n'alegro molt. A veure, començo per sempre Alice, que és com l'ha entraduïda, Estil Alice, que és tot aviat Alice, però bueno. Encara Alice, si vols dir en català. Exacte. A veure, el millor de la pel·lícula? Ella. Sense ella, la pel·lícula seria fluixíssima. Ho fa molt bé. Tracta, com ja heu comentat quan algú de vosaltres la va veure, sobre el procés que segueix una dona relativament jove, uns 50 anys, que pateix un procés degeneratiu d'Alzheimer d'aquests precoços, perquè normalment aquesta malaltia es presenta a edats relativament altes. Aquesta és una dona jove que va al metge i li diagnostiquen això. I llavors és el procés que segueix una dona que és una universitària, una professora universitària, brillant, molt valuosa des del punt de vista intel·lectual. I és el procés que aquesta dona segueix amb el deteriorament de la seva capacitat mental i de record. La idea està bé. Ella salva la pel·lícula. Però a mi volia tornar-m'ho a mirar, però no he tingut temps, si us haig de ser sincera. Però la pel·lícula que feia l'Hijo de la Novia, del Darín, no me'n recordo... Jo aquella pel·lícula la vaig trobar infinitament superior a aquesta. Infinitament. Primer perquè té història, i després perquè aquell deteriorament és molt més consistent i més real. El deteriorament que presenta la pel·lícula Sempre Alice, tot està molt ben fet. La Norma Leandro és la mare. Exacte, que feia un grandíssim paper allà. Però és una pel·lícula amb història. Aquesta no té història, és només presentar-nos el desenvolupament d'aquesta malaltia amb una família típica americana, típica americana família feliç. I això, a veure, pels americans deu ser més consistent que amb una visió europea, si t'has de dir la veritat. Però s'hi podia haver passat qualsevol altra cosa, en comptes d'haver tingut aquesta qüestió. I llavors és aquest format, el que preval a tota la pel·lícula. I llavors el deteriorament d'ella té un punt, almenys en les primeres frases, que no és fàcil de creure'l. Així és com el de la madre del... El hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La madre del hijo de la novia. La que són oblits, que entren dins d'uns paràmetres de certa normalitat, són molt més greus. Tot i que el patiment d'ella està molt ben descrit, el patiment de la família és una mica banal. No te l'arribes a creure. A mi que la pel·lícula, i al millor li donen l'Òscar a la... Jo faria l'aposta que sí, esclar. A la Julianne Moore, perquè ho fa molt bé i és una pel·lícula interessant i és una pel·lícula que toca un tema que interessa molta gent. Vull dir que és una pel·lícula al dia, com si ho diguéssim. Però tot i així, jo a la pel·lícula, a ella li posaria un 10 però a la pel·lícula no. En canvi sí que m'ha agradat 10.000 km, que és una pel·lícula de... A veure si la recordo... Què vols dir el director? Carlos, Mercè... No sé què més. Sí, Vázquez-Marcet o una cosa així, a veure com se diu aquest noi. Carlos Marqués-Marcet. Però que està a Estats Units i es nota moltíssim. No m'he tornat a mirar amb els premis Gaudí al final què és el que té, que en té molts de premis. La pel·lícula és d'història. L'he trobat d'un plantejament extremadament atrevit amb un plantejament modern, fresc com a plantejament, I amb una... En canvi aquí la història és creïble. Tota la història és creïble. És el sesc de l'actualitat aquest, potser. Com? El sesc de l'actualitat. O sigui, li dona una volta més a les relacions normaletes. Sí, m'entens? El sesgai, vull dir. Sí, sí. A veure, el sesgai és més... Sí, sí. Més... embolicat per dir una història. És més complexa. Aquest té un punt de frescor tot això. És la història d'una parella que a l'inici presenta una parella que podia viure amb un piset de gràcia i que té una relació que s'entén facilíssimament. Maca, agradable... Ell segurament és un professor o alguna cosa així i ella es dedica a la fotografia però no té feina. El resum és que a ella li dóna beca a Los Ángeles i se n'hi en va durant un any. Aquesta és la història i ells es comuniquen sempre per l'Skype. I llavors és una pel·lícula que passa en dues habitacions. De fet, la casa del noi a Barcelona i l'habitació de la noia a Los Ángeles. Parla Skype. Que també és un pis que hi ha gràcia també. Segurament. Que això t'ho va explicar Vinyet Escobar, que abans en parlava. Això no ho sabia jo. No, és que a més a més ho fan tan bé que t'ho creus, que allò està ja, la veritat. És molt bona de diàlegs, és molt bona de barrejar l'humor, i l'alegria de viure i la tristesa de les comunicacions molt bona mostrant la diferència com ho viu el noi i com ho viu la noia. molt bo utilitzant els elements que poden utilitzar els joves actualment, perquè es comuniquen per Skype i després quan ella li explica on està, ho fa amb el Google View. Li explica tots els carrers que té al vostat i els hi mostra, i li mostra la gent que passa, i inclús hi ha un moment al final de la pel·lícula que simultàniament hi ha una fotografia real. Aquest que jo hagi entès és el seu treball. Ella va fer un projecte de fotografia i durant una bona estona a la pel·lícula jo patia. Queda una miqueta buit si t'expliquen que va fer un projecte i no es veu que està fent. Quan comences a veure les coses que fa, són maquíssimes. Això és l'estudi fotogràfic que també fa el director que viu allà. I suposo que es dedica al tema de la fotografia i us aprofita per col·locar-lo allà. Però és més que això, perquè el moment en què hi ha tot un trajecte que fa tot un trajecte, ell, i simultàniament l'estàs veient amb el Google View i té molta gràcia allò, té molta gràcia, vull dir que té unes eines, inclús hi ha un mail que li escriu a ell quan està molt derrumbat i molt fet malbé, tan ben escrit, tan bé que l'escriu, l'escriu, el borra, el tatge, el comença, que això només té sentit, això quan s'està escrivint un correu d'aquesta mena i quan el sentiment són tan ben reflexats, amb relativament poques paraules, que està molt ben agafat els dos personatges i la manera en què són diferents els dos personatges i com afronten aquesta separació els dos. Jo trobava en aquest esperit que és una pel·lícula relativament simple però extraordinàriament... Aparentment sí, aparentment sí. Però és que clar, si tu mires des de l'altra banda mai no ho és. Si realment tu ho captes com que no costa res allò. Això no és mai veritat, i menys en el cine. I menys quan minimitzes. Exacte. I ells ho fan molt bé. Els dos intèrpretes ho fan molt i molt bé. David Verben, Natalia Atena, fabulosos. Molt bé. Els dos. Perquè, clar, tenen uns primers plans que són punyents. I uns primers plans reals i per l'Skype. Perquè els dos tenen els seus portàtics i s'estan veient per la... per la pantalla. I això és un joc que explica tota la pel·lícula sense moure't de lloc. Em va fer pensar aquella pel·lícula, no sé si la vam comentar, que és una persona, em sembla que és anglesa, i és un noi que surt de la feina i passa tota dintre del cotxe, conduint. Que li van comentar stock, una cosa similar, una sola paraula es diu, però no me'n recordo el nom. Que dintre del cotxe es descriu tota la història i és una història... Aquella encara és més minimalista. Minimalista és absolutament, perquè és el telèfon del cotxe i ell conduint, però clar, Quina gran creació és muntar-te una història que te la creus, que té història i que els personatges, que no en surt cap en aquella història, són de carn i ossos. Aquí també són consistents els personatges i també és minimalista. Jo crec que aquesta no. Aquesta almenys té dos llocs on es desenvolupa la història que els veus. Em recorda aquella pel·lícula on hi hauria qui es podria posar en el cantó de dir que això no deixa de ser una promoció de l'Skype, com a punt negatiu. No cal promocionar-lo, ja està a totes bandes. Jo diria que no tant és la promoció com que si no és aquest, no seràs un altre. Però la realitat és que el món actual permet una relació que fa deu anys era impossible. Fa 10 anys, no, jo crec que fa 20 ben bé quan es va fer una pel·lícula per recordar, per exemple, que és una pel·lícula del Tom Hanks i ella em sembla que és la... La Mel, aquella... Com és? Ja sé quina volia... Meg Ryan. Meg Ryan, sí. Sembla que sí, oi? Ah, sí, aquella que al final acaben amb un atri. Sí, acaben trobant-se i tal, però de moment estableixen un... una relació, que en aquells moments això era com nou, ho feia poca gent. I això del Skype és relativament nou, també. Pots tenir dos o tres anys. Una mica més, però no gaire. El part negatiu... Jo penso que les coses a nivell d'opinió poden ser d'aquesta manera. I llavors tu pots tenir aquest inconvenient de dir que això no... I allavòres de cop i volta vas a veure la pel·lícula i dius, ostres, no, però sí, oi? Vull dir, una mica com les comèdies, moltes vegades que t'entren pels ulls, no? Per exemple, ja que vas vetar la Meg Ryan, doncs a mi sempre m'ha entrat bé, aquesta noia. Sempre que l'he vista en pantalla, dius, oi, doncs escolta, amb les fronteries que ha fet també, no? però, malgrat tot, la trobo atractiva i bé. Vull dir que és això. La senzillesa, com dius tu, molt bé, estic d'acord, que moltes vegades no et treu aquesta qualitat humana de totes totes. Vaja, vull dir... I es resulta. Però jo crec que aquesta pel·lícula és bona de guió, bona d'idea i atrevida de medis. Vull dir que és moltes coses. Imagina't el que ha dit abans ell quan s'ha parlat d'això del dimoni de les armes i d'una manera o altra, no sé qui, no soc jo, això és un crític, doncs posa doncs interès de l'art. No sé què tindrà a veure això. No tindrà res a veure. I llavors, esclar, la pregunta és dir, home, com hem de posar interestel·lar una pel·lícula que jo ja he vist tantes virtuts i tal, amb el dimoni de les armes? És que això és com un... eh? Vull dir, com soldats. No, jo no m'ofengo, eh? Jo ho trobo... ho trobo interestel·lar. Escolta, pa, resumim una mica... Ens hem entès o no? Jo, sí, força. No, ens acostumem a entendre força bé, aquí, sense contusions. Doncs si ens entenem no cal insistir perquè avorrim el que ja ho han entès. No, ho farem després. Després insistirem sobre aquest tema, perquè és el tema que ens ocuparà avui. Jo insistint i recordant el que dèiem de 10.000 km, doncs un resum de tot això que tu has dit és que, i contestant la pregunta que feies de quins premis heu guanyat, doncs precisament el millor guió, com a gran guió, millor director, També estic d'acord. Millor pel·lícula no catalana, perquè és de llengua no catalana, és castellà i anglès. I millor protagonista femenina i millor protagonista masculí. Els dos han guanyat. És que és tan impecable. Tota la pel·lícula queda impressionat. impressionat veient com evolucionen. Hi ha unes quantes coses d'aquesta pel·lícula que jo crec que servirien per parlar de molt el que preguntaves tu, Jaume, si és el Cesc Gai actualitzat. En Carme ja més o menys ho ha contestat, però està clar que és una pel·lícula completament implicada en el que passa ara mateix. Jo, per destacar, perquè el espectador potser li pugui agafar una miqueta d'esprevingut, si fixi, sobretot la cena inicial, perquè Carme deia que bona part de la pel·lícula passen tots dos separats, suposadament 10.000 km, però hi ha una primera cena inicial, la que estan tots dos junts, que dura potser 20 minuts, que és un pla sequència. És extraordinària. Impressionant ben rodat, ben planificat, en el que no falla ni un mil·límetre del que volen explicar. És que és molt bo d'escrivint. I d'escrivint amb moltíssim... Hi ha un moment que fa molt temps que està ella a Los Angeles i ha de tenir una relació amb algú i està assegut al llit, sol. Se sent la dutxa? i després ell s'aixeca i surt, només em sembla que agafa un preservatiu, i només veus allò. Tu ja entens, però és que és quasi una imatge, extremament ben feta, ell com fumut, perquè té un punt de... això s'està destrossant tot. O no. Jo crec que la cara que fa és que sí. I és només un plànol. No escriu, no descriu allà, no sé quant. Tu tens tot d'escriure. Però és que no, es descriu bé. El que més m'interessa a mi de la pel·lícula o el que jo he acabat interpretant, ja sabeu que jo faig les meves interpretacions de la pel·lícula, és que analitza de manera molt subtil i amb punts molt concrets que després et fan pensar, o a mínim a mi m'han fet pensar, el masclisme encara imperant a les relacions de parella. Hi ha un moment determinat al començament de la pel·lícula que quan ella li diu que m'ha sortit això o tal, ell comença a interrogar-la i ha emprenyat perquè d'allò. Llavors li diu que m'estàs demanant permís per marxar. Jo crec que aquesta frase després va sortint. Tens raó Francesc perquè està molt ben descrit la posició femenina i masculina amb tot el procés aquest. Jo no tant de... No, jo no l'hi veig aquí. No l'hi he vist amb tota la pel·lícula. Jo diria que de fons es viu diferent una cosa que l'altra. I en el món actual, la dona és capaç d'una certa valentia que fa relativament pocs anys no n'hagués sigut capaç i no deixa de sorprendre, però gaire res més que això. La Ia Colet va ser una mostra, ens ho ha explicat tot el que ha fet amb diferents pel·lícules, d'anar per tot el món i que té una família. Jo crec que els roles actuals permeten tot això amb una certa normalitat i la veritat és que les relacions humanes sempre són molt difícils. Les relacions home i dona són molt difícils. Però perviuen. I el que mostra aquesta pel·lícula és que la comunicació a banda és una pel·lícula d'amor, és una pel·lícula de trencament i no trencament. És una pel·lícula barrejada però mostra que la comunicació és sempre molt difícil. Jo crec que mostra que una relació es posa a prova d'aquesta manera. La relació, tal com està al començament, no val res perquè anem descobrint al llarg de la pel·lícula que ella s'ha deixat portar sempre pel que deia l'altre. Fins i tot estaven a punt de tenir un nen perquè ell volia. Jo crec que és el tema de la pel·lícula. Una cosa és explicar l'argument, que ja ho hem fet abastament, una altra cosa és veure el tema. o hagi volgut posar el director o no, però a les imatges hi surt tot això, llavors quan vas veient hi ha una imatge... O es pot interpretar també. Una obra d'art és això, és interpretable i l'oïen en aquest cas o l'espectador o el que ve una obra, doncs també posa de la seva part, això ja forma part de... de la realitat de l'art de fa molt de temps, no? Però això hi és a la pel·lícula, això hi és. Llavors, una escena que per mi és la preferida meva, pràcticament, és quan ells estan... Ell està animant l'altre amb ell. La tenia una relació a distància, una relació sexual, jo excitant-se una l'altra, i hi ha un moment en què ell ja s'ha pogut emmarxar i desconnectar. Per mi és el que parla més de tota la pel·lícula, perquè llavors t'està parlant també del que havien viscut abans. Perquè ell es queda reflexionant, diu, Ara he de tornar a viure la distància? Ho veia ben observat. Jo el que ho veia ben observat. Però no massa més coses que, una, que aquest tema es viu diferent a dos sempre es viu diferent. És molt difícil la simultanietat. I després que, possiblement, vivència masculina i femenina són diferents. No faria moltíssima més cosa que aquesta. En qualsevol cas, si l'hi podem treure, millor. En qualsevol cas, és una pel·lícula que dona molt per interpretar. Ens podem quedar amb això, amb la cosa més bàsica, amb la superfície. A veure, potser encara hi veuen coses diferents. Exacte. De fet, no sé si ara es tornarà... Em sembla que sí, que encara continua bastant al cinema. Tu l'has d'anar a veure al cinema, no? Al Texas. Ah, d'acord. Al Texas està recuperada. És una pel·lícula que es va estrenar maig de l'any passat. Sí, jo me la vaig perdre llavors i llavors van dir... I està en DVD. Per qui la vulgui en DVD? Jo la vaig veure en DVD, que feia molts anys. Molts de temps que no veia una pel·lícula així. Bueno, el Texas té això, que ara feien el Nino, feien totes aquestes. Està bé. Vull dir que quan te'n perds alguna, Té aquest valor. Estava allà a la gala del Gaudí i vaig estar per allà a donar una volta al Ventura Pons. Li feien una pregunta sobre un tema i ell animava la gent a anar a veure la pel·lícula de cinema Texas i deia que havia tingut molt èxit. Comença una pel·lícula demà. A rodar-la. A rodar-la, no? Sí, em sembla que sí, no estic gaire al cas per això. És el director que més pel·lícules ha rodat de l'estat català, podem dir-ho així. És un entusiasta del sector, del cinema i de tot el que comporta. Estem d'acord amb la qualitat de 10.000 quilòmetres i hi ha moltíssima interpretada d'aquesta pel·lícula, com diu el Jaume Aneu a veure-la. Molt bé, sí, sí, jo també ho heu dit. Les dues, eh? I tu? Jo crec que també és una pel·lícula que es pot anar a veure, sobretot per la salutació d'ella. I tu què havies dit? Que volies començar a parlar i hem estat la Carme i el mig xora aquí. Exacte. Què has anat a veure, Jaume? Jo, crisis. Quina crisis? Jo tinc moltes ganes de veure-la. Bé, aquesta sí que és una pel·lícula que té argument. Està en cartellera ara. Els dijous es pot veure al cinema Girona. Està dirigida pel Manuel Mira, que és el director de fotografia de les tres vídeos de Pedro Burruezo. Està molt relacionat amb el José López Pérez. I per això el José López Pérez també va fer de presentador en l'estrena de la pel·lícula el divendres passat a les 10 de la nit i ha fet els seus comentaris en el blog de No Solo Cine. La veritat és que m'interessa molt saber una miqueta això que tu deies. Quin argument té la pel·lícula? Tinc moltes ganes de saber. Sí, aquesta és una pel·lícula que ve que no és que sigui de dues persones, com la que acabeu d'esmentar, que tenen les seves qualitats i les seves vivències en positiu i també en negatiu, sinó que aquí ens posa en una situació molt diferent de la que estem ara, que estem tots convençuts que tenim una crisi que ens està malmetent tot un seguit de valors. Com es presenta això amb un grup de gent que són molt joves i no tan joves, però normalment joves, que viuen amb diferents qualitats humanes i que acaben en una comunitat. Des d'una situació política es diu que per acabar amb la crisi l'únic que s'ha de fer és no esmentar-la. Com qualsevol dictador, s'ha acabat la crisi. A partir d'ara, el que desmenti serà serà jutjat fins i tot. Serà jutjat en negatiu. Perquè és una pel·lícula, això que se'n diu Coral, perquè són diversos personatges. És una pel·lícula Coral en què hi haurà els bons i els dolents. Els bons representa que són els que prohibiran la paraula i a partir del convenciment que s'ha acabat la crisi on generar una situació d'empatia i de convenciment que ja te'l trobarà més bé. Perquè això sigui així, s'ha de prohibir la paraula. Dic que té contingut perquè no és qualsevol cosa. Quin és el problema que vaig trobar amb aquesta pel·lícula? Que si ve la idea és molt bona, la realització no. Tot el contrari del que heu esmentat. I llavors tot el que s'explica acaba que és com una mena de pentinflada. Reiteratiu, reiteratiu. Sí, o pentumflor, te'n recordes, o pentumflor? Doncs una pentumflada, no? Vull dir que va, que tot queda com molt poc creïble i cada vegada menys i cada vegada menys. En definitiu, un senyor que té una idea que podria ser molt bona, si la capacitat realitzadora fos la del Mira que es va... No, el Mira és ell, oi? Sí, el Manuel Mira, de l'altre, el José López. Sí, estava allà, amb les actrius i tal. La veritat és que em va decepcionar molt per això. No n'hi ha prou amb una bona idea. Estic d'acord que amb un bon guió tampoc n'hi ha prou, cal realitzar-lo bé. Que és el que a vegades des del minimalisme se sap fer, vestir completament bé aquells personatges. Això no vol dir que no ens agradi la nuesa. És diferent, és vestir-lo argumentalment. Bé, doncs aquesta és la que... La veritat és que no l'he vist anunciada com a estrena. Jo no l'hauria sentida. Perquè el que fan al cinema Girona ara és no tenir una pel·lícula amb una programació regular en 3 hores al dia, sinó posar-la un dia concret. Per exemple, ara aquestes són els dijous, crec que mitja tarda, no sé si a les 7 o així, i sempre va també el director a presentar-la. I això van fer també amb les tres vides de Pedro Burruezo. Tots els dimecres, durant uns mesos, estava allà. Es fa com una mena de cinefòrum setmanal, per dir-ho així. Tothom que hi vagi pot comentar la pel·lícula amb el director, amb el responsable. La veritat és que està bé, és rica, perquè permet que el cinema faci altres coses a altres hores i a més a més qui li interessi la pel·lícula ha d'anar a aquella hora però sap què trobarà la gent per comentar-la. i que sap que podrà fer preguntes en relació a com ha funcionat tot i com ho ha fet i com se li ha acudit. És com un servei afegit, per dir-ho així, a l'espectador. I no és allò d'un cineforum puntual d'un dia d'una pel·lícula, sinó que això es va allargant amb el temps. Pots anar un dijous, pots anar un altre... Per tant, segurament no surt com a estrena oficial en un cinema. Sí, sí, deu ser això. Sí, sí, ja t'ho dic. Molt bé, llavors bé, ja us ho he dit. I penso que es complementa amb l'altre distanciant una de l'altra. Bé, doncs què? Comencem ja... N'he vist algun altre, em sembla. Ah, sí, jo volia, abans d'entrar en les armes... La veritat és que vaig trobar que tenia, o més ben dit, mentre l'estava veient ahir vespre, La meva observació és que té a veure amb això del dimoni de les armes. Perquè una de les... O sigui, la conclusió un cop... El que jo pretenc com a conclusió per parlar del dimoni de les armes, i ara que es debat amb la Constitució catalana, que si tenim exèrcit i si no, encara més, en definitiva és que les armes en si mateixa ja ho és un dimoni. Vull dir que ja és un element que el que fa és mort i injustícia en paral·lelament. I si veiem les pel·lícules aquestes que predominen els grans mafiosos o els grans espectres d'aquests que són capaços d'inventar, els còmics i tot això, la veritat és que si no tinguessin armes i com més potent, pitjor, doncs seria d'una altra manera el combat. Potser ja es passa que necessitaries una habilitat i tal, però no, aquí és com si allò que si tens la més grossa és la que guanyaràs segur. Vols dir que a les armes li hem d'agrair molta creativitat dintre del terreny artístic? Precisament agrair com dius tu, no ho sé, però... Ahir vaig veure la pel·lícula del Kaurismaki, que feia l'Ebre. Es diu, oi? Eure? No, l'Abre. L'Abre. L'Abre, que és el port. La veritat és això, el port en un punt de França és això, que viuen amb prou misèria... Jo l'havia vist. Doncs ahir la vaig veure. És clar, aquí també hi ha armes. Encara que sigui poca cosa, però la veritat és que hi ha armes. Per què? Perquè hi ha una persecució sistemàtica a tot el que representa el trasllat de persones que en el seu punt de naixement i de pàtria els va bé mirant d'escapar-se i van venint. cap als punts que en teoria trobaran un equilibri més correcte. I aquestes armes són les que serveixen precisament com a superioritat perquè tot això no, a part de les valles tan altes. Jo penso que és una pel·lícula amb una referència extraordinària a la injustícia que això representa, i de la manera que aquells que no tenen arbres, que en definitiva és l'aparell que ens ha de garantir l'estabilitat en el qual vivim, Aquestes persones, d'una manera absolutament natural, es transformen en provocadors de la trampa o del recolzament a persones que tenen aquesta gran dificultat. L'aparell va en contra i tot el que és la gent va a favor. Però sempre hi haurà un policia, com és el cas de la pel·lícula Laura, que sí que ajudarà a aquell, concretament, a aquell nen. Hi ha un nen, no? Sí, que ha estat, però té un nen de 16 o 18 anys, més o menys. Doncs aquell que l'ajudarà a anar cap a Anglaterra i que pugui experimentar, exacte, fugir d'aquesta... Perquè arriben amb un tanc d'aquests, amb un tanc... que trasllades. No, no és patera. És un vaixell però va anar a dins un contenidor. Un contenidor, és que no em sortia. Genial. Quina cosa més meravellosa. Us asseguro que ahir em vaig tornar a posar completament. A quina tele la feia? A la 2. Avui hi ha la Rita i el Treu. La de dibuixos. Ah, Chico y Rita. Avui, que quedi clar, dimarts, que ja sé que aquest programa surt un altre dia. Els dissabtes, de dues a tres. I anem cap a això que se'n diu El dimoni de les armes. Aquest és un article d'un comentarista crític de cinema que escriu amb el Caimán, que és una revista que jo actualment compro. És el que substitueix allò que a França se'n diu Cahiers du Cinéma, que es va aprendre el nom i es va fer una versió castellana aquí a tota Espanya. I llavors van dir que no, que era aprofitar-se del nom per vendre més bé i que li havien de posar un altre nom i el van canviar i van posar a canviar. Caiman. I per què Caiman? No ho sé. Ja ho esbrinaré. Caiman tampoc no. Suposo que per posar-hi una paraula que tingui... Però es podria suposar que... que anirà agafant, anirà menjant-se tot el que sigui dolent, i ell com a bo, perquè ells realment el que fan aquests crítics és una tasca bola, a nivell aprofundeixen molt, fins i tot que el mateix dirigido, que encara existeix, a mi més aviat el dirigido em pesa una mica, i a canvi això ho segueixo bé, i sobretot aquests treballs així, oi, que d'allò, que m'ha semblat que podíem agafar com a referència. El dimoni de les armes. Comença així. El crític de cinema nord-americà, Guy Glois, afirmava que en l'estrena de la pel·lícula, El amanecer del planeta de los imios, és una pel·lícula no conservadora. Si la pròpia saga del planeta dels simis feu sempre cap dalt per interpretacions polítiques i ecològiques, sobretot ecològiques, aquesta última, que ho posa a dues faccions d'humans i de simis, defensors i contraris a l'utilització de les armes per imposar en els altres el teu propi criteri, El discurs es dirigeix sense marge d'error a aquests sectors que consideren que una de les bases de la democràcia és el dret a portar armes per part dels ciutadans i que la mateixa democràcia és incompatible amb el monopoli de la violència per part de l'Estat. Ves per on? Ja comencem amb aquest doble... Sí, l'altre dia em parlava en un conferenciant que va venir a l'escola parlant sobre la justícia i pau, sobre la violència i d'allò, i deia que una miqueta això, que hi ha gent que considera que la pau és el que hi ha entre conflictes bèl·lics, el temps que passa entre guerres. Això és la pau, és una definició possible d'alguns polítics o d'algunes persones. Vull dir que entraré una miqueta en aquesta... Sí, però això va una mica més enllà, perquè per això hi has muntat l'aure. Perquè, en definitiva, l'aure és que esclar que veiem, vista les proves, pas per part de ningú més que els controladors. O sigui, en definitiva, tot l'aparell estatal muntat per protegir el sistema, la Constitució i tot. I el territori. Bé, aquí tenim una versió, jo crec que molt nord-americana, de dir que no només pot tenir armes aquell que defensa l'estat incuestionablement, també tenim dret individualment a tenir armes, precisament per defensar-nos Per què no dir-ho d'una manera clara? En moltes pel·lícules ho veiem, de les injustícies que poden fer la policia, com per exemple participar de la depravació del país a partir de la perversió de la pròpia tasca que li pertoca. Jo en aquest esperit diria que és que l'òptica en aquest tema, pel que fa a les armes, l'òptica nord-americana i l'òptica europea són diferents. L'òptica nord-americana ha valuat també per la seva forma de creació. i la forma de viure i la forma en què s'ha compactat com a societat. Ha estat violentada en maneres molt diverses i fins que ha aconseguit la unitat, com que és un país molt extens i la terra s'ha hagut de guanyar a palma a palma i amb sang i un conflicte violent, jo crec que l'utilització d'alarma per un americà està vista d'una manera completament diferent a l'utilització d'alarma d'un privat, d'una persona privada. Ja no em fico amb el tema dels serveis de defensa del propi país, però si no d'un d'un privat, d'una persona normal i corrent de la societat, jo diria que a Europa això és una mentalitat que no tenim. No tenim aquesta idea. Jo penso que la idea seria que... El tràfic d'armes, el que es referia per totes les formes és el que tu estaves dient quan deies al Senyor de la guerra, l'altra pel·lícula que estàveu comentant. Això és una altra cosa, perquè això és l'utilització de l'economia del gran diner, per fer diner en situacions de conflicte, que fas diner armant uns als altres, a tribus, per exemple a l'Àfrica, això és un exemple claríssim d'aquest tema. Però no és el mateix a Europa, jo diria, és més, a Europa, malgrat tot el que puguem dir, Europa ha sigut capaç, no sé com acabarem i què farem i tal, però després de la segona guerra mundial i la unificació europea, Europa va ser capaç de dir-se com a tal, s'ha acabat, no ens tornem a matar per conflictes territorials i d'economia, cosa que no ha fet cap altra zona del món. Vull dir que un mèrit sí que tenim com a Europa. A mi una cosa que sempre em sobta quan diu no sé com acabarà és que no s'acabarà això. Però per ara no tenim conflicte bèl·lic. En tot cas, a no ser que hi hagi un propòsit explícit d'eliminar-ho. amb criteri com van pretendre els nazis amb els jueus. La decisió és la decisió. No ens tornem a matar en té nosaltres. Això no ho ha fet cap altre territori del món. Compreng. De tota manera, jo penso que el senyor Jaume Pena el que pretén és posar-me sobre la taula no hi ha tant el que representa de negoci, sinó el que genera de convivència, la dificultat de convivència a partir de roles diferenciats que en definitiva ens poden arribar a confrontar ideològicament, però que veritablement, com dius tu, a nivell europeu no hi ha més problema que la discussió, que és el que ha de ser. Vull dir, fem el que realment estem d'acord, per majoria, doncs què és el que hem de fer, i tant de bo, per exemple, hi haurà qui dirà que domini aquells que diuen que la individualitat de l'arma no, i que evidentment això faria, fins i tot crec que podria arribar a fer que l'aparell pugui controlar l'aparell d'estat, doncs en definitiva, caldria que utilitzés l'arma, tampoc no, per dir-ho d'una manera. És un punt d'inflexió. No és per casualitat que el missatge anti militarista repareix en els capítols de dues franquícies d'èxit. Per exemple, X-Men, Dies del futur, i la pel·lícula... Aquesta és una pel·lícula de Bram Singer, oi? Sí. I després, El Capità Amèrica, el soldat de l'hivern, una pel·lícula d'Antoni i John Russo, que són els seus realitzadors. Diu, dues pel·lícules que a la vegada utilitzen els viatges en el temps també un tema recorrent al Hollywood del 2014 a fil del demà d'Interest Alarm. O sigui, aquí surt Interest Alarm. Ja hem arribat. Tu us feies sortir Interest Alarm perquè en aquest article... No, no. Després sí que faig una conclusió. Llavors, interestar a l'art és un viatge en el temps. La violència no és una cosa que ja domini allà. És un punt de reflexió. No és una violència que tingui a veure directament amb el dimoni de les armes. Ja hem arribat a un punt, no es veu tota la part... Interstellar seria com un Blay Runner, però així com a Blay Runner sí que es veu tot l'enfrontament i tota la dificultat per conviure entre uns i d'altres, en aquell cas homes i dones i màquines, i per respectar fins i tot la idiosincràcia de les màquines, que ja tenen una humanitat que és tan gran com la dels humans, a interès telar tot això no ho reflecteix perquè el que interessa és la supervivència de l'espècie humana però qualsevol cosa s'enteposa tota la resta. Els petits enfrontaments queden relativitzats. Això és el que es ment aquí. Encara hi ha una altra cosa que diu. La pel·lícula X-Men ens situa al 1973 per mostrar una dècada que va tenir l'assassinat de Kennedy i les negociacions per la retirada del Vientam amb el govern de Nixon. O sigui que va ser una època molt contundent a nivell d'utilització d'armament, a més a més, guerriu, militar i tal. Capità Amèrica és contundent contra la Patriot Art, la llei nord-americana del 2001, per controlar el terrorisme que sacrifica la llibertat individual amb benefici de la seguretat estatal i el benefici de les corporacions militars. Això es fa com ara, per exemple, a França. amb aquest atac que es va produir amb aquesta revista, també s'han aprovat un seguit de normatives a la recerca. En definitiva, qui són els culpables són aquells que tenen ja... O sigui que han demostrat que són capaços, aquests ja els van agafar, però a més a més hem de perseguir a tots aquells que puguin arribar a tenir aquesta pretensió de fer exactament el mateix. Diu valorar una pel·lícula... És més complex això. Molt, molt. És que esclar, home, també es tracta d'això, de fer complex tot el que diem, no? Valorar una pel·lícula antimilitarista quan el protagonista és un supersoldat no encaixa. Però aquest capità amèrica ja no lluita contra els nazis, sinó més bé contra els seus hereus. Sí? I això ja és cosa meva. Diu que la meva impressió sintonitza amb la certesa que el poder que domina més que governa no és vàlida per aquesta il·lusió que tots tenim, que tots som iguals. Aquesta il·lusió la teniu. Jo almenys sempre l'he tingut molt clara. El que passa és que esclar, si n'hi ha molts que no s'ho creuen, que tots som iguals, tots tens un problema. Però el que penso que hem de saber fer és que tots arribem al punt de dir... Clar, tots som iguals però tots tenim interessos diferents. I llavors això ho fa més complex. Però si l'interès que hem d'haver és que tots siguem iguals, doncs jo penso que llavors... Si els interessos són diferents... Però quins interessos ha de tenir, no sé qui, que jo no tingui per arribar a una igualtat. Tants com vulguis. Hauríem de definir, hauríem de començar a establir clarament què vol dir la igualtat i què és el que... Tornem una mica a una de les referències de la civilització europea, que és la manifestació de la revolució francesa, igualtat, fraternitat i justícia al cap i a la fi. Jo penso que estem en un moment que ja ens posa en contacte amb moltes d'aquelles coses que podríem considerar impossibles al final de la Segona Guerra Mundial. i que penso, i a partir d'una valoració molt elemental que s'està fent, que estem patint una tercera guerra mundial sense armes, sense fer petar res ni ensorrar res. Precisament catalogant la crisi com a diferència d'enfrontament, per dir-ho d'una manera, i utilitzant el que tu dius. Si això és cert, això ho diuen pensadors i et fan rumiar i penso que això ho pot fer qualsevol, ja entrem en aquesta dinàmica que tu deies que en definitiva nosaltres sí que no ens abranquem fàcilment a canvi dels americans, Potser perquè són com una mena de policies del món, que és un altre d'aquells convenciments que tantes vegades pots arribar a escoltar, allà on hi ha un conflicte, cap allà van. Els russos, altra vegada també, durant la guerra freda, una mica entre ells dos va breure allà baix, però sí que sempre va ser cap dalt tot un seguit d'històries que tenien a veure amb aquesta dificultat, amb aquesta guerra freda, per dir-ho d'una manera. Hi ha diferents guerres, jo crec, però el que està clar, i això ho permeteu que ho faci amb tota la meva vocació, és que encara que tingui i en aquests moments hàgim detectat un seguit de defectes, el que va ser la transició d'una dictadura a la democràcia va ser molt encertat. i el que es pot produir en aquests moments de formar part d'un estat que genera els seus inconvenients, passar una independència d'aquesta nacionalitat dins d'aquest estat, també pot ser un exemple molt maco de no violència i no utilització de res. Això és el que jo vull dir amb aquesta definició. Que l'interès espanyol és un altre i que pot utilitzar jo què sé, això ja... Jo, si no us importa, encara he trobat aquesta del Senyor de la Guerra que tu has comentat abans, perquè clar, jo pensava que una òptica d'aquest tema és com s'està utilitzant la venda d'armes, que les ve en Europa, o sigui que no es fem aquí els càndids tots, s'utilitzen a tots els conflictes armats que hi ha fora d'Europa, d'altra banda, a l'Àfrica, o en aquest moment pot ser a Síria i al Líban i tota aquesta zona. Però aquest del Senyor de la Guerra, Love Lord of War, que era, jo ara ja l'he recordada, sí que és el Nicolas Paqueix, i sí que era un traficant d'armes russes, que llavors ven simultàniament els dos sectors. Era una pel·lícula que el Nicolas Queix, que aquí ho feia molt i molt bé, i sí que és aquesta pel·lícula que comentava que l'enriqueix extraordinàriament aquest negoci, el que es dedica, que és un negoci underground, és un negoci entre fora de la societat i que destrossa tota la seva família. Jo això us recordo de la pel·lícula. Estava molt bé, aquesta pel·lícula. I sí que és aquesta que ell té un germà, que el porta i que ell se'n cuida perquè ell és el germà gran i que realment també familiarment se li desfà. I és una pel·lícula que simultàniament que vius ell es dedica a un món que... com seria el paral·lel de la droga, això seria el paral·lel de com es pot destrossar mons, zones en conflicte de la que treus diners de totes les bandes i simultàniament destrosses la teva pròpia vida. I aquesta pel·lícula estava bé, jo pensava que l'havíeu posada per comentar què significa en aquest moment el tràfic d'armes, perquè al final això és tràfic d'armes. Tot Europa està implicat en això. Tu deies que les coses són complexes. A mi m'ha semblat que era més interessant aquesta complexitat. Evidentment, jo segur que si no és per un article com aquest, jo soc incapaç de treure una cosa així. En tot cas, les obvietats o senzilleses que poden haver sortit a partir de llegir-ho i de posar-hi algun comentari, Per exemple, una pel·lícula de guerra. Aquesta ja no la recordava. No, no, no, la del senyor de la guerra, vol dir. Ah, sí, el senyor de la guerra. Ah, sí, sí. Ahir vaig veure, em sembla, ahir o abans d'ahir, una pel·lícula de Tom Berenguer com a protagonista, que són uns militars que els hi proposen, que havien estat al Vientam, havien estat molt ben formats, per què? Perquè van formar soldats molt bé per reixir com a estat. Com a conflicte. Com a gran nació, no? I llavors, esclar, s'acaba la guerra i arriben allà i diuen, ara què farem? Són com un grup i llavors els proposen una cosa de tràfic de drogues i no s'hi posen. I van parar en una escola i allà hi ha allò que se'n diu tota l'aparença amb els seus mestres però que allà dins s'està remenant una cosa que... que s'ensuma i llavors es comença a fer una acció i les armes allà van... No les recordo. I com es diu, aquesta pel·lícula? No me'n recordo. És molt, molt pedal. Americana. Sí, sí. El Berenguer, hi ha un altre... bueno, hi ha un tràfic de drogues allà. Això ho barreja amb les dificultats dels alumnes, dels barris marginals, que això era bastant interessant. En definitiva, una pel·lícula bastant interessant, també com aquesta que dius tu, per detectar. Però això ja està fet. Com sempre, deixant punts suspensius perquè els ulls, a partir dels temes que s'han plantejat, pensin en altres pel·lícules que nosaltres ni tan sols hem anomenat. Acabem el programa a cinemensacondicions.blogspot.com per tornar-ho a sentir. La setmana vinent, Carme presenta culpables i innocents i la pel·lícula protagonista, falso culpable, el senyor Hitchcock. No està malament. A reveure. Bona nit, fins la setmana vinent.