El fil invisible, Sin Amor i The Party; esberlant Loving Pablo i debat sobre poesia i El club dels poetes morts (amb Josep Maria Folquet)

Cinema sense condicions. El follo de la humanidad. Bona nit Bona nit, un dimarts més som aquí a Cinema Sense Condicions, a Ràdio Desvent, disposats a parlar-vos de les pel·lícules que veiem, de les pel·lícules que us recomanem, de les pel·lícules que suggerim, que no les aneu a veure perquè us avorrireu molt, de les pel·lícules que, en fi, que últimament ens sembla que val la pena parlar-ne. Avui, a més a més, amb un convidat especial, que ja és un amic i ha esdevingut una persona que ens plau moltíssim que estigui aquí, que és el poeta, traductor i professor universitari Josep Maria Folquet, que, com sabeu, i ens vam estar de parlar l'altra vegada, havia treballat també com a traductor a TV3, fent famoses sèries, en fi, ja no recordareu que m'han parlat en el seu moment. Llavors, ell, a més a més, últimament s'ha fet assaltat, diríem, a la fama, en alguna mesura, perquè fa molt poc, primer va guanyar el Premi Miquel de Palol de Poesia, Morir com un riu, la seva obra poètica, Morir com un riu, i ara, recentment, el Premi Carles Riba de Poesia, otorgat la nit a Santa Lúcia, del 2017, amb el llibre Ampli Vol de nit. Doncs bé, tenim el gust, tenim el plaer de tenir-lo aquí al costat. Bona nit, Josep Maria. Bona nit. Tenim el plaer i el gust de tenir-lo aquí al costat, i ell, com que és un poeta, doncs, por l'han de dir, bueno, i de què podem parlar? Doncs, bueno, doncs, va dir, podríem parlar de qualsevol pel·lícula que toqui el tema de la poesia. I va sortir la conversa, doncs, que el Club de les Poetes Muertos podia ser una pel·lícula perquè poguéssim comentar coses, i parlar de la poesia en general, i del que ell domina, i potser que, definitivament, resguiti alguna poesia seva de les últimes. I nosaltres, com sempre, la primera part del programa, faríem, doncs, comentaris del que hem vist, del que veiem, del que... Avui parlarem d'una pel·lícula que no recomanarem pas, que la veieu, almenys dels que l'hem vist el dilluns, ahir, en el cine, que l'estrenen, suposo, el divendres d'aquesta setmana, que és l'última pel·lícula del Fernando León de Aranoa, de l'Oving Pablo, que, protagonitzada per el Verdem i la seva dona, la Penelca Cruz, i que ens va decebre, però espectacularment. Però, bueno, ja en parlarem en el seu moment. En qualsevol cas, avui, també hi havia una cosa que vam deixar pendent la setmana passada, si us no recordeu, que és que havíem vist, jo havia vist l'Hilo Invisible, havia parlat una mica, havia introduït el tema, tu em vas dir que l'havies vist i que volies comentar... Jo sóc Carme de Bot, aquí. Sí, perdona, sí. Tens raó, tens raó. Bona nit. No he presentat la resta, perquè ja anava per feina. Tens raó, tens raó. Presento la resta de la gent. Doncs la Carme de Bot, que és la que m'estava dirigint ara per sugerir, parlar d'aquest tema. Això és el que té la imatge, que no cal dir gaire res més. I sense imatge cal dir més coses. Sense imatge has d'explicar-ho, perquè si no la gent no sap qui està parlant. A la meva dreta està en Joan Cerdà, que com sempre parlà també de les pel·lícules que hem vist, algunes hem coincidit com aquesta que estem esmentant. I més enllà, bona nit, Joan. Bona nit, Carme. I bona nit al Pep, que estava també amb aquestes pel·lícules que estem comentant i que formem avui l'equip, darrere els vidres, com sempre, el Pol, controlant-ho tot. I tenim tot a punt. I tenim tot a punt perquè puguem fer un programa que ens ho passem bé parlant d'allò que ens agrada i allò que ens dona plaer. Per tant, si voleu, si voleu, i us sembla bé, com que la setmana passada vam deixar pendent aquest tema, vam dir que la Carme Nebot vindria i ens parlaria de les seves opinions sobre això. I a més a més també en Joan Cerdà l'ha vista, posteriorment el dimecres. Ah, tu no l'havies vist. No l'havia vista la setmana passada. Doncs bueno, jo prefereixo quasi que comencem a parlar d'aquesta, però ja en què us ha semblat. A veure, diem quina pel·lícula és. És una pel·lícula, es diu... Es diu... L'Hilo Invisible. És del pont Thomas Anderson. És un... I està protagonitzada per... D'Aile Lewis, sí. Els altres dos, espera que us els dic. És que la noia ho fa extraordinàriament bé i ho tenia aquí, però... Però és igual, eh? No cal, no és igual, no? A veure, és... A mi m'ha agradat aquesta pel·lícula. És una pel·lícula estranya i és una pel·lícula que en Joan va dir que era freda. Jo no sé... Freda és un adjectiu que és difícil, no? Potser n'és, en el sentit de distant. Però és una pel·lícula extraordinàriament bonica. Això és veritat. Molt bonica. Sí, coincideixo amb això. Molt bonica. Massa bonica, fins i tot. Bueno, massa no. Vaja, és mai massa. Jo no diria massa, perquè... Massa no, massa potser no. Però és molt bonica, és molt bonica, és veritat. Molt elaborada. Molt elaborada. Molt elaborada. Sí, sí. Allà hi ha posat tot l'esperit del món per descriure què? Ara, el que ens descriu potser es pot agradar o es pot no agradar. Però, quina és aquesta pel·lícula? La pel·lícula és... El protagonista és un gran modista que fa dels anys 50, imagino. Que fa vestuari per la realesa anglesa i té un grandíssim prestigi. Llavors, quin tipus de personatge és? Bé, és un egòlatre. Un egòlatre que és ell i ell i ell multiplicat i elevat a no sé quina potència. Això, bàsicament, és això. Per tant, no és un personatge simpàtic. Els egòlatres no són mai simpàtics salvat que se'ls ha de disculpar perquè són genis. Llavors, i a més també deu passar a gassos a coses semblants. Els genis tenen aquest put d'egòlatre que els distancia del món amb el que hi viuen. I ells són una altra cosa. Llavors, un cop has admès aquest tipus de personatge que viu pels vestits, per la bellesa, per com fer la bellesa, com transmetre i com fer la perfecció, doncs és aquest tipus de personatge. Llavors, quan descriu la seva vida, que ell viu per això. Jo pensava, si pensés en l'Einstein o en el Picasso, igual era d'això també, eh? Que no hi ha qui els entengui. Bé, qui els entengui els normals. Però l'egòlatre sempre és suggerent pels de fora. Perquè quin món hi ha allà dintre? Què és capaç de fer allò? I aquesta pel·lícula sí que ho explica, això. Llavors, és la història d'aquest home molt, molt, molt ben explicada. Llavors, és una història dels tres personatges centrals. Són ell, la seva germana, que hi té tot un problema, la seva germana. i després una noia que ell entra en la seva vida, molt joveneta, perquè ell la troba preciosa i la fa, pensa que ell farà els vestits per ella i allò és el seu gran talismà, o una cosa dit així. Llavors, què passa? Doncs que aquí és una relació estranya, estranyíssima. perquè és una relació que al final ella usa... El Joan em va dir, és una pel·lícula feminista? Ves dir, ah, no, qui va, qui va? És que la van vendre com a feminista. Ah, sí, doncs no sé qui la va vendre. Jo no la vendria mai com a això. Per què no? És com a mí, tot el contrari. Exacte. Tot el contrari. És quasi d'una... És una submissió, però amb una argúcia intel·ligent de la noia, perquè la noia usa les armes clàssiques aternes. Feministes, feministes, sí. I llavors, què descobreix? Que ell pot anar cap a ella només si és dèbil. I llavors li crea la debilitat. Si és dèbil, ell. Ell. Però ella li provoca la debilitat. És a dir... No expliquem com ho fa, perquè llavors... No, no, no ho expliquem, perquè si no llavors sí que feia un espòiler. Però és molt fort el que fa. És molt fort el que fa. Molt fort, perquè és terrible. Però llavors l'única manera que troba d'apropiar-se del seu esprit, que està tan lluny, és fer-lo física i segurament mentalment dèbil. I llavors ella guanya. I llavors ella, ell la necessita. Clar. I aquesta és la història, aquesta. Molt ben explicada. El meu modo de veure... Estava brillantment explicada, des del punt de vista tècnic. A mi la música no m'agradava gens, o sigui, trobava que no lligava. Però fora de la música, que això és un costó de gust, l'estètica és preciosa. És a dir, cada plano està brillantment treballat. I després la interpretació d'ell. I això sí que vam dir-ho també. D'Òscar, d'Òscar. És d'Òscar. És una cosa, és el del mi pie izquierdo. No sé si recordeu aquesta pel·lícula. És una cosa que ja l'any 89-90, el mi pie izquierdo. Que ja és una cosa extraordinària. Ja té un Òscar a llavors. Aquella de bòxer. De bòxer, sí. I Lincoln, l'última que ha fet és Lincoln, eh? En el nom del pare. En el nom del pare. Lincoln també, que t'has de dir com a interpretació, també. I aquella, Pozos d'Ambició, com a... Pozos d'Ambició, que és del mateix director. A mi no, és del mateix director. A mi aquella no em va agradar. Però ell continua sent una cosa extraordinària. Bueno, perquè això que ell va treballar, ell va agafar com que ens tenia el guió i que ells tenen molt amics d'ells dos, o s'han fet molt amics després de Pozos d'Ambició, perquè li van donar un Òscar de millor interpretació. S'han treballat molt junts i ja s'ha passat sis o set o vuit mesos treballant el personatge i, per tant, era una cosa que tenia molt interioritzada. I això es nota, eh? Les mans, quan talla, és que agafa les estisores. Aquells primers planos de que agafa les estisores per tallar la roba. Ara, a mi em va semblar, jo entenc... Això és molt personal. A tu t'ha agradat o no? No, no, a mi no em va agradar. És una pel·lícula que em va desconcertar. Jo estic d'acord amb tu, amb tot el que has dit. vull dir que és una pel·lícula molt clàssica, d'una gran bellesa, però no em va arribar. No ho sé, vull dir, Pozos d'Ambició tampoc em va arribar. No, a mi Pozos d'Ambició no. Tampoc em va arribar i no ho sé, vull dir, és un problema que tinc jo. Amb aquest director? No, no amb aquest director, sinó amb diversos directors, perquè jo estic veient que les últimes pel·lícules d'uns quants directors americans que jo tenia molt estimats i molt valorats i que m'interessaven moltíssim, com ara l'Alexander Payne o el Todd Haynes o el Richard Lynn Leiter o ara aquest Paul Thomas Anderson que m'ha deixat així, vull dir, com dient, ara per què estàs fent aquesta pel·lícula? Ah, sí, això. Quan havia fet pel·lícules extraordinàries com Magnolia, com Boogie Nights, el Patx Drunk Love, el Magnolia. Tothom la pondera molt, però jo no la vaig veure. Vull dir que eren absolutament diferents del que són Pozos d'Ambició i aquesta del fil invisible. Bueno, però torna amb Puro Vicio o què? Perquè Puro Vicio és la de fa un parell d'anys, no? Puro Vicio també. Sí, bueno, està en la línia... Però torna a la macarrada de Boogie Nights, bastant, amb Puro Vicio. Sí, sí, sí. I potser no és la més brillant d'ells. No, no. Evidentment. No, no, no. Però jo ja no li... Li perdones, aquesta. Ja no li esmentada, perquè allà, bueno, estava una mica per sota del seu nivell, no? I una mica per sota de les tres pel·lícules aquestes que he dit, que a mi em van encantar. I llavors, no sé, m'ha deixat fora. El Danny Deleuys, jo puc dir que sí, que és un molt bon actor, però tampoc m'arriba. Vull dir aquesta cosa, no sé, a més trobo que hi ha una mica de propaganda, amb això de dir, no? És que aquest tio es va estar sis mesos per aprendre el paper. Jo no ho sabia, això. M'ho va dir el Joan, m'ho va explicar això. Sí, però vull dir, no sé... És un preciosista de la interpretació en general, perquè el Lincoln mateix fa un estudi del personatge i jo diria que és també un obsès de quan es posa en un personatge. Pot ser, pot ser. Jo m'ho creuria, això. Però per mi una mica massa, vull dir, no cal. Vull dir, això és com va passar amb Cisne Negro, que deien la Natalie Portman va aprendre a ballar. Vull dir, però bueno, és que quan ballava estaves reclamant que fos la substituta que ballés, vull dir, perquè aquella sí que en sabia. vull dir, és igual. Un actor es pot passar tants mesos com vulgui fent una altra cosa que no és interpretació i no hi arribarà. I aquí, en aquest cas, jo dubto que les mans d'aquelles que cusen siguin les d'ell. No ho sé. Jo diria... Bé, clar, no puc saber-ho. No ho sé, perquè el pla no que quan està... No quan cus, quan talla. Ja, quan talla. És la que dic. És molt difícil perquè puja a la càmera. Jo me'n recordo que... Bé, clar, es pot fer totes les trampes que vulguis a la càmera. És molt difícil tallar, eh? Vull dir que... Fixa-sí que tres dits m'han recordat. A ser un modista d'alta costura. Ell va fer... Ell no volia estudiar i va fer avanisteria i és un home que no... No, no, es veu que és tressut. No, no, es veu que és tressut. Que té bones mans. Sí que no descartaria, eh? Després va voler ser sabater i resulta que era sabater. Vull dir, és que, bueno, no ho sé. És un prodígi, aquest home. No ho sabem. No sé si és un prodígi. En tot cas, ho fa amb sèrio. Sí, sí, sí. Però ja et dic, vull dir, no és del tipus d'actors que a mi m'agradin. No, jo dic el contrari. Jo com a actor sí que m'agrada. A mi el que em passava, el que vaig explicar l'altre dia i no repetiré el mateix que vas dir l'altre dia, és que la història em distancia tant, és freda, que arriba un moment que no t'interessa el que passa, t'és igual. És a dir, que ells ho fan molt bé, estèticament és preciosa i l'actuació d'ells la trobo brillant, jo sí, però m'és igual. Això ja estic d'acord. El que passa és que a mi em passa que pel·lícula... Potser a les dones també us interessa més el tema de la costura i tot això, no? Jo no estic... No és això. No, no ho sé. Pregunto. Jo penso que la pel·lícula va dirigida a tot tipus de públic. El que passa és que li escamoteja una sèrie de coses, vull dir, jo em sembla que és una pel·lícula fins i tot feta contra el públic, vull dir que arriba un moment que dius, bueno, ja en tinc prou d'això. El personatge és contra el públic, el personatge és contra el públic. És un personatge que és contra. Això que també et deia, que tu penses que el Picasso era un personatge... No, no, segurament era molt difícil. Doncs no, doncs clar. És a dir, quan tu descrius aquest tipus de personatge, alguna cosa incòmode descrius. Sí, sí. Per tant, a veure, a mi em passa amb les pel·lícules i haig de dir que hi ha pel·lícules que m'agraden i que les veuria mils de vegades a l'Ubich, per exemple, jo. Ja sé que és un clàssic, però jo el podria veure mil vegades. Jo també, jo també. I tothom. Jo també. Molt bé, molt bé, molt bé. Suposo que jo també. És el d'altubí o no d'altubí. Això ens porta a dir que aquesta, amb una vegada ja en tens prou, o què? No, em porta a dir que coses diferents m'agrada valorar-les. És a dir, no, potser sí que tens això, raó. Però, però, li reconec un valor important de cine. A mi em sap greu el següent, perquè trobo que és una, situació malaltissa tant per part d'ell com per part d'ella. Sí, clar, clar. I no solament això, sinó que la guió no m'acaba d'agradar i, en canvi, reconec que és una pel·lícula molt elaborada. És a dir, que aquest senyor no l'ha improvisat, això. Això està superelaborat, supertreballat, cada pla no està cuidat, tot està, els colors, els vestits, tot està cuidadíssim. I, en canvi, com que et quedes fora, li dono valor aquest i d'interpretació, però, com que no m'enganxa, no em diu res, que no m'aporta res, al contrari, em fa distanciar-me, i dir, aquesta gent està boja, estan sonats, són malaltissos, no m'interessa, és a dir, no m'interessa, però passa això, simplement? Bé, ja l'hem descrita. D'acord, passem a l'altre. A veure, que la gent que la vagi a veure sapri tot això que hem dit. Clar, que vegi que hi ha moltes possibilitats de veure-la. A vegades, aquestes pel·lícules que són tan cuidades, diguéssim, quan decorats, color, vestuari, clar, potser és que hi ha això perquè no hi ha res més. Jo crec que sí que hi ha res més, però clar, si tu em preguntes l'estètica del Visconti quan descriu els palaus i el Gato Pardo i fa això, i aquesta estètica, l'estètica del Visconti, ja t'ho dic ara, jo puc veure Visconti mil vegades, mil vegades el Visconti, i això et dona la raó, i això ja ho matitzo, saps? és que a més, Visconti era aristòcrata. Sí. Sabia de què parlava. Sabia de què anava. Clar. Perquè n'hi ha... Però mira, Rocco no era d'aristòcrata i la va brodar. Doncs segons com tu miris. Jo sí, a més. no era la caiguda dels déus, no era... No, Rocco és una gran pel·lícula, eh? Rocco, Rocco. O la terra trema, la terra trema... No era la mort a Venècia. Sí, sí, Rocco sí. Però, esclar... No, però Rocco és una gran pel·lícula. És una gran pel·lícula. És una gran pel·lícula. És una gran pel·lícula. I la primera pel·lícula d'ell, no sé si la coneixeu o la vau veure, la terra trema, que és una cosa de pescadors sicilians, em sap que són. És extraordinària, una pel·lícula extraordinària. Bueno, perquè ell va començar en els temps del neorealisme i llavors ell va seguir el corrent aquest. Estava dintre la corrent neorealista. Era perfecta, aquella pel·lícula. Una pel·lícula també del món, diríem, de Rocco i no del món, diríem, de la història. I a més parlada no en italià, sinó en sicilià. Ah, sí. L'altra pel·lícula també que vam sugerir que comentessis perquè tu no havies vista també i crec que te volies dir alguna cosa sobre Rússia, era Sin Amor. A veure, si ja vau comentar-la, és una pel·lícula russa d'aquest director impronunciable. Sí, que té un nom molt raro. Andrei Zuhiantsev. No sé com es diu això, eh? L'Eviatán, no? És Vyagintsev. No, és de L'Eviatán. És Vyagintsev. Tu l'has vist? L'Eviatán, sí. Ni llegir-ho. El que no he vist és... Andrei Zuhiantsev. Jo l'Eviatán no l'he vista. És a dir, és l'única pel·lícula d'aquest director que he vist. Jo també, jo també. El Pol ens pot parlar de l'Eviatán després. Ah, has vist l'Eviatán. Ja en parlarem, perquè és densa. Tothom ha vist? Tots l'heu vista? Sí. No, jo no. No, no, però expliqueu, eh? Em trec els cascos. Jo em trec el barret. El barret. Digues, digues. Bé, aquesta pel·lícula, en contraposició amb l'altra, no té més remei que entrar-hi. No hi ha manera de quedar-te fora. I a sobre quedes tocat. El director t'agafa pel coll i això està claríssim. I et destrossa. Sí, sí, és veritat. És una pel·lícula duríssima. Molt dura, molt dura. De les pel·lícules més dures que més últimament. És cert. És la història d'un matríemol. És, passa a Moscú, a l'època actual, amb una parella d'una franja, d'una franja econòmica. De classe mitja, no? De classe mitja, sí. De classe mitja, que viuen bé. Els benestants. A benestant. I és la història d'una separació duríssima. Amb un nen que pateix el problema d'aquesta separació. Aquesta és la història. És duríssima. Jo surts que necessites no sé ben bé què, però alguna cosa. Una copa de collac, per exemple. No, crec que necessites tendresa. Perquè és el que en absolut hi ha en aquesta pel·lícula. No hi ha absolutament res que s'assembli a alguna cosa tendra. Tot és tan absolutament dur que no pots suportar-ho. És que em sembla que la Rússia actual de tendresa poca. Clar, jo vaig veure Rússia en dos vegades, però una era als vuitantes, i jo dic que no m'estranya aquest món que han forjat. Jo vaig conèixer a Sant Petersburg un, si jo ho podia explicar, un colombià que l'estava fent allà enginyer agrònom. I tenia la seva parella, que també era enginyer agrònom, havia acabat l'any anterior i com era tan difícil, i encara ara és difícil viure a Moscú i a Sant Petersburg, les grans, bueno, Minsk també i potser algunes grans, però sobretot a Moscú i Sant Petersburg, ella va anar a Georgia, és a dir, a baix de tot, eh? I tenien una nena i ell no la coneixia i la nena quasi tenia un any i no havia vist la criatura. Jo em sorprenia tant, deies que és impossible ella s'envia anat amb la seva família perquè ja no tenia dret a residència a Sant Petersburg, bueno, és un noi que vam estar molt temps escrivint-nos i jo li vaig enviar a Roberta perquè les cartes em van arribar sempre obertes, eh? que sempre les meves suposo que també, però llavors era un món que sobreviure ja era molt complicat i llavors feia un isolament terrible. Llavors és un món, era un món en què ella s'havia anat i vivia amb sa mare, ella sola amb sa mare, o sigui, que la història aquesta de les mares que soles tiren endavant i soles i són d'una duresa i d'una potència terrible al costat d'un home que n'hi ha molt, molts alcohòlics però moltíssims i a l'època, la primera època era una cosa tremenda allò. És una societat bé, clar, té un clima dur, tot és dur allà. I després encara vol vindre l'Hielcim. Sí, però en l'Hielcim era tou, eh, justament. No, dic-ho de l'alcohòlic. Ah, com tots ells, tots ells tenen aquest problema, com molts d'ells. Llavors, és una societat que els envien cap aquí, cap allà. Home, per exemple, Riga, tots els bàltics està ple de russos que encara tenen molt de problema, que tenen la gran dificultat d'entendre's perquè els mouen d'una banda al dintre i no hi ha manera i llavors mouen famílies, les desfeien, això creava una situació que era un tipus de... Però qui els mou? L'estat? La feina? Bueno, home, si tu tens una parella que estaven casats, aquests dos, i quan té la criatura, l'altre, tant si li agrada com si no li agrada, no cal ni que busqui feina, no es pot quedar allà. No es pot quedar allà. Vull dir, això, anys i anys ha passat això, això m'ho descrivia quan se vol descrivir això. Llavors, clar, que era un tipus de societat, primer, dura, dura perquè ha de resistir-ho, a banda dels 30 graus sota zero que també els resisteixen, dura, però dura, isolada, cadascun d'ells. Per tant, quan arriba aquesta pel·lícula, jo penso, doncs mira, no m'estranya gens. gens. Perquè la duresa d'ella és... Brestial. Brestial. Però no, m'estranya gens. Jo me'n recordo a l'Hermitage, una senyora que va... Bé, és igual, és una història tonta, però els crits que em va fer una senyora, que clar, no l'entenia, però són unes dones d'una potència que no t'ho pots imaginar, que tens un terror, i jo no tinc general pel món. Són un tipus... no m'estranya. Quan vaig veure aquest tipus de personatge, el dèbil és ell, en el fons. Ell és un buf que no va enlloc i no té cap consistència, però ella és duríssima. Aquella idea d'algun moment... Per això dic, aquesta pel·lícula, el que no té mai, és tendresa. No en té, no. Mai. Que és bo que el nano necessita. Exacte. Perquè el nano sí que plora. llavors, bueno, no dic al final, però el sentiment definitiu d'aquesta pel·lícula és que com que no tenen, no diria remordiments, ni sentiment de culpa, només tenen un malestar profund. Sí. Al final, ells estan malament, però no perquè no tornarien a fer el mateix. el qual és molt dur. Que ho tornaran a fer. Bueno, sí. Sí, perquè ja es veu. Sí, sí. És que estan separats i llavors ja tenen una parella nova i ja veus que allò és que no pot anar de cap manera. S'assembla. Però vist el que jo he vist i tot i així jo he estat quan vaig fer el Baltic i llavors vam entrar a Sant Petersburg i realment havia pujat molt econòmicament i realment no tenia res a veure el que jo havia vist aquells anys. econòmicament. Però penso que això és molt difícil de... El Pol havia vist l'Evietan, em sembla. Hi ha alguna cosa, un comentari que vulguis fer sobre això? No, perquè mira, m'agradaria veure l'Oflès i després fer una comparativa perquè a més l'Evietan ja fa un temps. Doncs bé, passem a les pel·lícules que destreuen, etcètera. Tu em sembla que volies parlar de Party? Sí, de Party és una pel·lícula a recomanar absolutament que sembla ser que no agrada gaire però jo la recomano ferventment. ferventment. De quin país és? Anglesa, no? És de... Anglesa, sí, Anglesa. Aleshores és una pel·lícula en blanc i negre que només dura 71 minuts però que no ha de durar ni un minut més perquè no li sobra ni li falta res. I... Amb grans actors, i molts grans actors. Amb grans actors. Els diré tots perquè tots són fenomenals. I està cartellera, ara. Sí, sí, està cartellera. Sí. I, bueno, és la... S'han de reunir quatre parelles per celebrar que una senyora ha arribat a ministra de Sanitat del partit de l'oposició. És a dir, hi ha un govern a l'ombra al Regne Unit i aquesta senyora doncs ha fet una carrera política i ha arribat a ser ministra d'aquest govern a l'ombra. i llavors conviden a tres parelles amigues perquè vagin a celebrar aquest esdeveniment o aquest èxit. I aleshores, doncs, bé, la festa va per uns camins que no et pensaves. Llavors, no es pot explicar res de la història. Aleshores, és un guia original però està tractat com una obra de teatre. Per mi, la pel·lícula està entre Qui té por de Virginia Woolf i Un déu salvatge del Polanski. Ah, i és així tancat també això? Sí, sí, perquè té unitat d'espai, de lloc i de temps i ja et dic és com una obra de teatre però no, és un guia original de la Sally Potter que és la directora, la que havia fet Orlando, una gran directora britànica que no fa gaires pel·lícules però quan les fa... que fa bé. Orlando, jo em vaig llegir la noveleta i la vaig trobar la noveleta fluixa. No, però la pel·lícula estava... Però és que a vegades una noveleta que potser no és... La pel·lícula valia la pena. La pel·lícula sol ser bona. No és la gran novel·la de Virginia Woolf ni molt menys però sí que la pel·lícula en treia partit en qüestió aquella dels canvis de sexe i tot això no ho vull dir. Era molt... I a més una pel·lícula molt... Com dèiem abans del Fil Invisible molt... Molt cuidada. Estèticament molt bonica. Sí. Doncs llavors, vull dir, hi ha els actors, el Timothy Spoll, la Christine Scott Thomas, la Patricia Clarkson, el Bruno Gans, l'Emily Mortimer, Cherry Jones i Cillian Murphy. Vull dir, esplèndids tots. La Patricia Clarkson ha tingut un premi pel seu paper però, vull dir, jo els donaré un premi a tots i cadascú perquè són meravellosos. Vull dir, a més, bueno, que reciten molt bé i hi ha la curiositat que la Patricia Clarkson i l'Emily Mortimer són les que surten a la llibreria de la... La coixet. Ah, sí. De la coixet. Sí, clar. Però, bueno, aquí les veus actuar. Vull dir, allà passen davant de la càmera i, en canvi, aquí... Sí, mala guanyades, sí, allà. Exacte. I, doncs, aquí tenen... tenen un... allà on agafar-se. I, bueno, hi ha una selecció musical molt interessant, també, perquè el Timothy Spol, que diríem que és el protagonista, perquè ell fa una revelació que és la que... Desencadena, els diríem la cosa. Sí, que desencadena tot el que passarà a la pel·lícula. Doncs, ell està contínuament posant discos en el tocadiscos, LPs, i llavors, vull dir, la... realment, la selecció que hi ha, vull dir, comença amb jazz, després va amb salsa, després posa en música clàssica, etcètera. Vull dir, hi ha tot i tot molt bo. Vull dir, que... O sigui, que tu la recomanes. Sorprenent, eh, allò dels 70 minuts, ara que fan unes pel·lícules eternes. A dues hores, sí o tres. Sí, com el fil invisible que no s'acaba mai. Això és veritat, és veritat. Si es pot dir una cosa amb 70 minuts, per què has de fer 90? Pol, tu has vist alguna cosa que vols comentar? Bueno, la que hem compartit, la que hem compartit, la gran fatalitat de l'any, jo crec. Parlem d'aquesta. De quina parleu? L'Obing Pablo. L'Obing Pablo. L'Obing Pablo. Ah, sí, sí. Comences tu o comença... A veure, us escolto. Jo voldria dir això que has comentat tu, d'aquestes pel·lícules que no he vist, però que veuré, sens dubte. Però també, doncs, Qui té por de Virginia Woolf, o també aquella dels Amigos de Peter, que estava molt bé, Brannach, o En la más cruda del duro invierno, En la más... Sí, sí. Que és un, de fet, és un Shakespeare. Vull dir que són actors d'una categoria, d'una companyia que estan preparant un Shakespeare. I això els anglesos ho fan molt bé. Molt bé. Sí, sí. Perquè tenen... Grans actors. No, i perquè hi ha tota una tradició al darrere. Sí, sí, sí. Clar, sí, sí. Aquest és el tema. No s'improvís, això. Pol, comences tu? Bueno, com parlem de... És que, clar, jo, per exemple, no sé si algú de vosaltres ha vist Narcos. Tu és el que pots parlar més perquè és el que coneixes. Jo he vist un capítol o dos i en vaig tenir prou. Sí? Hòstia, jo trobo que li costa d'arrencar, tot i que, a veure, parlem clar. Parles de Narcos. No, no, en general, tot el que intervé a Escobar, qualsevol cosa que il·lustris d'Escobar sempre serà èpic, sempre serà aquest punt del malvat, però que també és molt paternal, que també... En aquesta pel·lícula, per exemple, Lobing Pablo, és des del punt de vista, que això és l'onovador, entre cometes, al punt de vista de la periodista, que és el cap i la fi qui va fer el llibre. Però, per exemple, la sèrie Narcos, després la sèrie Escobar, després s'han fet documentals, sempre ha sigut des del punt de vista, evidentment, o de Pablo Escobar, o inclús del seu fill, que també ha circulat i això. llavors, aquest cop és la PNC que interpreta la periodista, amb la qual és com la seva man, i una mica mà dreta en molts negocis, però, clar, des d'un punt de vista de l'univers, diguéssim, Pablo Escobar, és innecessària, és una pel·lícula totalment innecessària, perquè o vas a veure un documental, o te'n vas a veure a les sèries, però és que aquesta pel·lícula és un punt mig, que passa molt per sobre de tot, i crec que a més, hi ha escenes que les han intentat, a veure, clar, és que hi ha escenes que són interessants, però des del punt de vista històric, és a dir, va passar això, i clar, tu et quedes com, ostres, però en si, només ho recomanaria si algú es vol estalviar la sèrie, però és que la sèrie, a l'inici li costa una miqueta, potser, però jo trobo una molt bona sèrie, i a partir d'aquí, hi ha una pel·lícula, la pel·lícula per mi, són 12 talls enganxats amb clips, i els clips són una nota que et diu, Virginia, 1989, Medellín, 1989, Miami, 1993, però què aporta això? Res. I és que, no, però té que fer, com que no sap fotre un fós aquest Fernando, doncs té que posar un clip. És que el més, jo honestament pensava que seria una pel·lícula d'una certa qualitat, perquè el Fernando de la Néa, on estigui, em surt el nom, León de Ranoa. León de Ranoa havia fet Los Lunes al Sol, havia fet, bueno, moltes pel·lícules interessants. Ah, és el de Los Lunes al Sol? Sí, sí, el de Los Lunes al Sol. Oh, quina pena, doncs. I no t'acabas a parar això, i dius, però si és una americanada mal feta, és a dir, qualsevol pel·lícula americana ho fa millor que... Bueno, d'entrada, el que em va molestar més de tota la pel·lícula és per què parlen en anglès. Clar, clar. Això és el que em va molestar més. Clar. Per què? Però si fes amb accent col·lònia. Perquè li han dit, oye, Fernando, tiene que ser en anglès. Hòstia, però és molt fort. Porque pagamos nosotros, los americanos. És molt fort, això. És fortíssim, perquè, resulta que jo no sabia, no tenia tampoc informació, i veig que intenten... És que inclús entra en la facció, és el que fa la narradora, que ho fa fatal, ho fa fatal, a sobre hi ha un excés de narració per part de la narradora. És la Penelope Cruz. És la Penelope Cruz. I ho fa tan... És que ho fa molt malament. Es creu tan malament, es redacta... O sigui, perdona, pronuncia tan malament l'anglès que és que fa angúnia. Però jo crec que per a un americà, clar, li entra això com, ah, mira, ese acento latino, no? Que tenen, perquè si no, perquè m'agafes la Penelope. Perquè la Penelope, a més, és que això ho fa molt malament. Molt malament. És un paper horrorós. I ho recordo que va ser nominada als Goya. I el Barret no va guanyar res. No, no, no. No m'ho hauria faltat. Per aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. A més, vam fer la trampa, no sé si ens ho explicaven ahir al matí, alguns crítics que ens explicaven que aquesta pel·lícula no s'havia estrenat, no s'ha estrenat encara, l'estrenaran, suposo, aquest divendres. I resulta que vam fer un pas especial pels crítics de l'acadèmia perquè poguessin fer-la entrar en els Premis Goya. Per a los académicos. A los académicos. Van dir. Lo cual es una trampa perquè això no es pot fer. Perquè teòricament han d'estar, crec que són quatre setmanes potser en cines. No me'n recordo. Sé que han d'estar estrenades. I era justificar que estiguin la parelleta allà la primera. Sí, clar, perquè els enviessin i vinguessin aquí perquè podrien estar nominats i llavors vindrien. Però, a més a més, jo estic molt d'acord amb el que has dit tu, Pol, perquè dius si he de fer una pel·lícula sobre un narco, bueno, però aquest tio no s'ha mirat el Padrino, per exemple, primera, segona i tercera part, o el que només es mira la primera, doncs ja no faria aquest horror de pel·lícula, no? És que el guiós dolent. És que el guiós dolent. És que el guiós dolent. És que la pel·lícula no la salveu per cap banda. No, no, no. Diu, la pel·lícula està basada en el llibre de la Virginia Vallejo, que és la Penélope Cruz a la pel·lícula. La periodista. La periodista, que es diu Amando a Pablo, Odiando a Escobar. Bueno, a veure, el pájaro Pablo Escobar, no, o sigui, no es pot dividir Amo a Pablo, Odio a Escobar. No, no, és que, a veure, allò no hi ha per on agafar-ho ni per Pablo ni per Escobar. És així. O sigui, tu pots agafar i dir, és que tinc un personatge que és polièdric i té una vessant. No, no, tio, escolta, es passa tota la pel·lícula fotent molles. Tot el rato està tirant molles per tot arreu, a sobre dels carros, a sobre les taules. Després hi ha un fenomen extraordinari. Começa la pel·lícula i té una panxa cervecera bestial. Semblava que estàvem estat, perquè porta la camisa oberta a sobre. I al cap d'un quart d'hora de pel·lícula no té panxa. Això és molt curioso, jo també ho vaig pensar. No sé, és un fallo de ràcord, però aquesta gent no sap ni el que és un ràcord. Anar a tot gimnàs, home. Ostres, però és molt... I una de les coses, jo sí que, Carme, tu que deies això, jo sí que salvo el Bardem sí que ho borda. O sigui, jo crec que també és un personatge, no dic fàcil, el del Pablo Escobar, però és un personatge que està en un imaginari. Ho fa bé fins a mitja pel·lícula, al final el Bardem no s'entera on està. Estàs d'acord o no? L'últim quart d'hora? A veure, què és el tio, home? A mi reconec que és potser el que més em va agradar. Bé, a mi el que més em va agradar va ser el personatge, que és una tia, que era xilena, em sembla, que és el personatge de la dona. Doncs mira, precisament, jo que he vist Narcos, sempre el plantegen com que el Pablo Escobar, a part de l'amigo de los pobres, perquè és el que expliquen en la pel·lícula, que construïa tot, però a part d'això... Tots aquests tenen el síndrome de Robin Hood. Sí, sí. Bueno, però per la gent, que ja es diu molt, no? No és per ells mateixos, perquè si no es quedaria allà. Però precisament sempre s'ha dit que era una persona molt familiar. I en aquesta pel·lícula t'ho plantegen, de fet, sense fer espòilers, però ella, la periodista, diu, ui, no, és que ell per sobre de tot és la família. Doncs no ho mostres. És que la pel·lícula, o sigui, et diria gairebé que la coprotagonista de la sèrie i de l'altra sèrie i tot sempre és la dona, però perquè té un pes molt important. i en aquesta pel·lícula està allà. És que la pel·lícula no té guiós. De tot ser moments. Està a la sombra. Bàsicament, és increïolens i ja està. Llavors la pregunta és com és que un actor que ja té un cert un cert recorregut, una certa trajectòria, de la Penélope Cruz no en parlo perquè no... Em sembla una actriu secundària, de passo que ha tan bòlic. Sí, estic d'acord. Ell no, ell és un gran actor. Però com és que accepta guions? Ui, no, només accepta. És que no sé si ho veu veure, els crèdits, no només accepta. Guions o no guions. Sembla que és el productor. És el productor. És el productor. És el productor. I a qui no li agrada. Aquí, per mi, el que s'ha anat, perquè, clar, ells s'admirallen amb alguna cosa, llavors ha dit, home, Humphrey Bogart i la Lauren Bacall, bueno, doncs, verdem Penélope Cruz. I llavors, anem a fer, o sigui, com que... Sí, però... una puta sierra o... Ai, com que ja està fet aquella, com es diu? L'último refugio. L'último refugio. Gràcies. Doncs aquí anem a fer una pel·lícula sobre Pablo Escobar, vella i jo. És que a diferència... A més a més, si alguna... No, no, és que si alguna dona s'aguanta allí, és la dona, precisament perquè, com que no es pot desganxar d'ella en tota la pel·lícula perquè té aquesta cosa llatina de la família, de family, no? Amb tot això... Almenys aquella dona té un discurs coherent. Coherent, coherent. Però la Penélope... Amb tot això, ens estem passant del temps i no ens anem en compte que tenim un convidat aquí. No, és igual, és igual. No, no, però... I el que volia dir, perdoneu, que el Verdem té un físic molt característic i aquest físic el condiciona molt, cosa que no passava amb el Bogart, que tenia una cara més o menys normal. Bueno, no pensis. Bueno, tenia un... Era una mica... Era més el posat que la... Tot, sí, però tampoc era... Jo no sé... El investigador privat funcionava. Funcionava, però és que el Verdem només pot fer pel·lícules com ara No és País para Viejos o... Sí. Perquè té un físic molt, molt, molt... O jamón, jamón, que estava molt bé. La que estava molt bé a jamón, jamón és la primera pel·lícula. És l'única pel·lícula que val la pena d'ella. L'única pel·lícula que... Però aquí, aquí, curiosament, tu la veus i et dones compte que el que surt és a posar-se vestidets. Ja, ja. Quan no... el seu paper no ha de ser aquest en aquesta pel·lícula. Jo deia, insistia, que potser sí que tot això l'hem vist... N'hem parlat massa. Sí. Sí, sí, sí. Queda clar que no el recomanem. Joan Maria, quan tu vulguis, volia preguntar per què et va interessar en el seu moment, en certa mesura, el Club de los Poetas Muertos. Perquè yo encara estoy vivo. Molt bé, molt bé. Molt bé. De moment... No estàs en el club, eh? No, no, no. Ni ganes. No tinc gaire... No tinc pas pressa, per ser-hi, no? Però... No, perquè em va semblar que era un tema que podia... És una pel·lícula que quan l'he pogut veure, que l'hem fet a la televisió... Més una vegada, sí. O bé, o bé, doncs, m'ha passat per alt, o m'ha fet mandra, o... Entens? I ara m'adono que és una pel·lícula que m'agradaria veure. Molt bé. Saps? Vull dir que aquest... aquest tractament de l'escola privada, o les escoles privades, però... Però, doncs, el tutor que... Intenta motivar-lo, o sigui, intenta... Que intenta, doncs, aportar, doncs, unes... Unes certes dosis de racionalitat i de... I d'afecte i d'interès per la cultura, doncs, amb una colla de nois més o menys tarambanes, doncs... Bé, jo que he estat a l'ensenyament i sé... Com és de difícil, doncs, fer que, doncs, quan entres a una aula em sentis allà, saps que et miren com si fossis un... Extragalàctic. Un extraterrestre, sí, vull dir que... I els veus amb una cara com de resignació i dir, bueno, ara en aquest pesat l'haurem d'aguantar un parell d'hores i a veure què ens explica, no? Vull dir, interessar-los, és a dir... És molt complicat, molt difícil. Clar, i això, doncs, m'agradarà veure, doncs, la feina que fa, doncs, en aquesta pel·lícula del Robin Williams i com s'edueix i com es guanya aquests nois, no? Molt bé. Però hauria d'haver vingut aquí amb els veus fets i no... No els he fet. No els he explicat. Jo t'he dit abans, Josep Maria, que et diria una anècdota de quan vaig veure la pel·lícula, ara ja fa molts anys, no la vaig veure d'estrena perquè era en el cinema Maldà i llavors no era d'estrena, suposo que era en un programa doble, però, vull dir, a mi la pel·lícula no és que m'interessés gaire, però bé, vull dir, és evident que tot el que has dit, doncs, aquesta feina del mestre per engrescar els alumnes i tal, doncs, està molt bé. Aleshores, doncs, quan es va acabar la pel·lícula, davant nostre, perquè jo anava amb la meva dona, doncs, hi havia una parella, també, i la senyora estava plorant i es veu que era, bueno, que la senyora li havia arribat molt la pel·lícula i llavors el seu marit era el poeta Josep Maria Ljompar de Mallorca, vull dir, que era un poeta i activista per la llengua, una persona molt estimada perquè, vull dir, va fer moltes antologies de poesia glaico-portuguesa i tot, i per mi era un poeta que volia molt la pena, no? I després vaig llegir que l'esposa d'en Josep Maria Ljompar era mestre i vaig entendre la reacció d'aquella senyora que ja era molt gran, també, en aquella època, no? Sí, perquè el Josep Maria Ljompar ja fa anys que és mort. Ja fa anys que és el club, sí. Pobret, sí, sí. Jo puc explicar també que vaig portar una vegada els alumnes a veure aquesta pel·lícula. Nosaltres fèiem... La pel·lícula, per cert, és de 1989. 89. Té 29 anys, o sigui, que té, ha passat quasi 30 anys, eh? Per tant, jo la volia veure també perquè, bueno, diuen que potser venia ell i que tenim ganes de parlar d'aquesta pel·lícula indirectament, encara que fos, de la poesia i que això, aquesta pel·lícula es plastava, doncs, a ser tema, doncs, recorrent per poder-ne comentar coses, la volia tornar a veure, però, honestament, no he pogut tornar a veure. Jo tenia la mania, l'acostum, que una vegada a l'any amb els alumnes com aquesta perquè era més de partutoria o fèiem alguna pel·lícula que era, doncs, per exemple, més dedicada a un tema que a mi m'interessés. I recordo que vam veure aquesta pel·lícula als Verdi que feien unes matinals pels alumnes ja especialment preparades i que els alumnes van quedar impressionats. Llavors vaig pensar que era una pel·lícula, en el fons, que estava més aviat pensada pels adolescents. O sigui, suposo que recordeu la història, la història és els conflictes que té tots els alumnes que viuen en un internat i que tenen un internat d'elit. Un internat d'elit d'anglès dels anys. No, anglès no, és americà allò. És americà? És americà. Bueno, però és americà copiat de l'estil anglès. Llavors, i bueno, el conflicte és com ell té molta, vull dir, primer els hi vol ensenyar el significat de la poesia i després hi ha un moment que s'insisteix molt en allò de, com es deia, Carpe Diem. El Carpe Diem. El disfruta de l'instant. El disfruta de l'instant. Llavors, els alumnes jo penso que això lliga molt amb l'adolescència en certa mesura i tota la pel·lícula estava destinada. Llavors, recordo que en el col·loqui que posteriorment fèiem a la classe, quan havia vist una d'aquestes pel·lícules, va ser molt ric, és a dir, els alumnes realment els havia tocat, o sigui, els havia arribat i havien entès moltes de les coses que sugeria a la pel·lícula. Entre elles, la importància de lluitar, aconseguir els teus somnis i el significat de la poesia. Penso que això era només... I el significat de la creativitat. I de la creativitat, també. Sí, però, a veure, jo... Ara... No, vull dir que... A veure, com t'ho explicaria? Estats Units, que és un país bastant especial en molts aspectes, a les universitats es fan classes de poesia, és a dir, cosa que dius, bueno, a veure, que m'ho expliquin, això. Hi ha un poeta, bueno, un poeta que va morir l'any 77, del qual jo ara he traduït uns llibres, que potser sortiran l'any que ve, que es deia Robert Lowell. Aquest senyor que pertanyia a la tradició, diguéssim, a la tradició, diguéssim, cultural de Nova Anglaterra, que tenia, doncs, antecedents dels pares, dels pares pelegrins i dels puritans i d'aquesta història, que van alguns arribar, doncs, amb el Mayflower a les costes de Nord-Amèrica, del que avui és Nord-Amèrica. Bueno, doncs, aquest senyor, per guanyar-se, doncs, per guanyar uns dinerets, com que tenia, doncs, un cert prestigi, una certa anomenada, feia classes de poesia amb una universitat. Esclar, dius, els deuen sobrar els calés, segur, perquè és difícil imaginar que aquí Barcelona o la Universitat Espanyola, parlant així, internes generals, doncs, es puguin obrir aules per fer classes de poesia, és a dir, la poesia no interessa a ningú, és un gènere, feliçment, minoritari, però que té uns lectors fidels, que sempre som els pateixos, més o menys, no? Jo la poesia, no ho sé, la poesia, jo recordo quan estudiava amb el pare Blequa, el José Manuel Blequa, aquí a la Universitat Central, ens llegia, és clar, era una època, els anys 70, això, que tots érem revolucionaris i havíem de cremar-ho tot i la llibertat per damunt de qualsevol cosa i i el sexe i l'alcohol i els poetes maleïts i tota la pesca, no? Res, res, però, bueno, era allò que els franceses en diuen l'air d'età, no? L'aire del temps, no? I, bueno, i allà, doncs, a les classes del senyor Blequa, recordo que no se sentia volar una mosca, però no perquè ell imposés silenci, és clar, imagina't, a la universitat, no? i llavors ell ens llegia sonets de Quevedo, perquè ell feia literatura espanyola i, per exemple, recordo aquell famós sonet Cerrar podrà la postrera sombra que me llevare el blanco, Cerrar podrà mis ojos la postrera sombra que me llevare el blanco dia, bueno, que és un poema bellíssim, bueno, Quevedo era un ximple i un animal, però, i a més, un anticatalà furiós, militant, militant, militant, però esclar, escrivia com els àngels, com volia, i aquest sonet, que és molt bonic, que acaba dient Polvo Serán mas Polvo Enamorado, hòstia, et quedaves? i quan ell acabava de llegir el sonet només deia Que bonito, Que bonito, bueno, doncs una classe de poesia hauria de ser això, no? I en aquests moments, doncs no ho sé, aquí a la Universitat Catalana o Espanyola, vull dir, doncs no, la cosa no està, les coses no van per aquest camí, vull dir que la poesia és un gènere que potser no s'ensenya prou a les escoles o no s'ensenya prou bé o no s'ensenyen els poetes realment bons perquè s'ensenyen poetes, diguéssim, de segona fila, jo ho sento molt, però s'ensenya Martí Pol, s'ensenya Margarit, que són poetes per mi, amb totes les gràcies. Margarit és de Sant Just, eh? Ja ho sé, ja ho sé, i que em perdoni si em sent, però jo el trobo un poeta menor que no té, no té una entitat o un pes específic independentment dels llibres publicats, eh? Això no té res a veure. Però s'haurien de fer una tria a secundària, sobretot, d'autors, diguéssim, de més entitat. Quins autors podríem recomanar com que tinguessin entitat? Més entitat? Per mi, Riba, o Foix, o Vinyoli, eh? Perquè, primer, Riba t'obliga a pensar. Perquè Riba té una complexitat conceptual de pensament, eh? Important. Foix, perquè té un llenguatge, Foix és un món molt personal, el seu, però que té un llenguatge d'una potència extraordinària, no? I Vinyoli és un poeta que segueix la línia dels, diguéssim, dels lídics alemanys i és també un hereu d'arriba en molts aspectes, no? Però, esclar, i si en comptes d'això, doncs, et planten el manuscrit del segon origen, que això no és poesia, ja ho sabem, però és una novel·la lamentable, però no et fan llegir, et fan llegir, vaja, et fan llegir Martí Pols i coses així, doncs, bueno, amb tots els respectes, però no anem bé. Ja, ja. No anem bé. Saps què vull dir? Sí. Però no és un problema exclusiu. No, no, no, i quan dic això, quan dic Riba, Foix, Vinyoli, també dic Ausi Esmarc, que és un poeta extraordinari, extraordinari, que té un català, bueno, un català valencià, vull dir, però és igual això, però s'entén perfectament bé, que és d'una d'una d'una claredat i d'una profunditat extraordinària. Els grans comencen, jo diria, amb Ausi Esmarc, eh? Ja, mai tant. Però tu no penses que és que no ha estat que n'és, eh? El problema de la poesia com el problema de la lectura en general. Sí, home, clar, sí, sí. Que sí, que la teva òptica és és una òptica específica, però és que és el llegir. Sí, sí, però és que el llegir és exactament el mateix. Si la gent llegeix poc i llegeix malament i llegeix el que no hauria de llegir, perquè, és a dir, el temps que inverteixen o l'esforç que dediquen a llegir bestsellers d'estar per casa, doncs podrien llegir, no sé, Guerra i Pau, tu. Però hi ha un problema en això, és que tinc la sensació de que els nanos ja fins tradicionalment el que fa l'ensenyament és imposar, no imposar, obligar, en certa part, per exemple, el meu nano té 17 anys i està llegint ara la del, la del, ah, la de Valenciana, la famosa del... Tirant l'o blanc? Tirant l'o blanc. Ah, Tirant l'o blanc. Està llegint Tirant l'o blanc. Això és... I llavors, resulta que tinc la sensació que els obliguen a llegir això i es crea en la imatge... És a dir, no tinc clar en algun moment si s'ha de prescindir d'aquests bestsellers perquè una cosa és que tu... També hem d'acostumar a la gent... De quins bestsellers vols dir? Qualsevol bestseller que tinguis a la port. Llegir bestsellers està bé? Llegir està bé. Llegir, en realitat. Exacte. Tu ho has dit molt bé. No, però el problema és a més. Sí, sí, d'acord. Però penso que el problema que hi ha moltes vegades és que com passava a la nostra època se'ns imposava Cervantes i se'ns imposava allò i era un desastre perquè a tu amb 15 o 16 anys el Cervantes no t'agrada i llavors doncs és normal. En canvi, si haguessis llegit una cosa més apropiada per la teva edat potser t'hagessis agafat l'acostum, l'hàbit de llegir i llavors entraries posteriorment en coses de més nivell. Però hem llegit Dostoyevski i Tolstoi i vam sobreviure en tres. Jo no recordo... Vull dir que no recordo que... Però veus el Dostoyevski s'aguanta bé. Jo penso que Crimi i Pau, per exemple, doncs, que la pots llegir tothom. Clar, però això és el que et dic és que... Però és que el que vull dir és que no tinc clar per exemple que el Cervantes o no tinc clar que moltes de les coses... No sé, jo Tirant-lo-blanc no tinc clar que sigui per aquesta edat. Quina edat té el teu fill? 17. És molt jove encara. No, jo crec que no és per ell. Clar, i tu... És que a més el Tirant té un problema diguéssim de... Té alguns valencianismes lèxics, té algunes expressions que potser amb un lector o amb un noi d'aquí doncs li sobten més o menys, no? Però aquest no seria el problema. És que és una novel·la realment gruixuda que és molt divertida però l'has de llegir amb una èptica diguéssim més madura. Clar. Jo diria que és una edat encara tendra per llegir el Tirant. No, jo que per exemple... Diria, eh? Jo aquests dies he estat revisant del... Estic del... Com has dit? Del cantant... Del Raimon. Del Raimon que va fer l'últim concert d'acomiadament ara fa poc per la música i estava sentint l'últim concert ara l'estava sentint i realment hi ha algunes cançons d'adaptacions de poemes clàssics Sí, aquell el veu una tornada que és espectacular a mi em va tornar a tocar com m'havia tocat quan sentia en la seva època és a dir jo penso que això està superaconseguit i te'n dones compte que moltes d'aquestes poesies tenen una vigència brutal o sigui que estan... Canvia el llenguatge perquè costa més una mica entendre'l però si tens al costat algú que t'expliqui una mica el que significa t'arriba però del món dels osos És que la llengua és la mateixa alguns modismes particulars de la zona però vull dir la llengua és la mateixa és clar i realment com tu deies el problema és que llegeixin Clar Però sota Ja Maria la tria de poesia en l'àmbit cultural ve dirigida o sigui hi ha algú que digui això és el que toca llegir aquest és el poeta aquest... No ho sé no ho sé suposo que els els a la direcció a la direcció general d'ensenyament deuen establir deuen proposar uns autors i aleshores cada professor deu fer la seva la seva tria personal perquè potser hi haurà un professor que dirà no no és que el mecanoscrit del Samovigen és una novel·la que ja està que ja està molt vista perquè s'ha llegit durant molts anys potser que canviem però aleshores per exemple podrien llegir el Jaume Cabré per exemple que és un novel·lista molt digne molt bo per mi jo confesso o les veus del Pamà són dues novel·leses bastant impressionants amb tot això ens hem menjat el temps com sempre ens agradaria que tornessis a venir i seguir parlant de totes aquestes coses perquè ja veus i la setmana que ve tindrem un músic un músic que es diu Albert Jové Albert Bové perdó Albert Bové explica en tot cas una mica si vols sí és un músic de jazz un pianista que està entre dues generacions diguéssim d'aquí del jazz català i que ha fet un disc a dos pianos junt amb el Marco Mesquida que és la nova revelació del piano de jazz a casa nostra i hi ha un tema ells es fan dir Duonosferatu i llavors està influït per la pel·lícula i hi ha un tema que es diu Nosferatu que el sentirem en el programa i que ells parlaran sobre com es va fer el disc en directe i com és aquest tema i les influències del cine que puguin tenir la setmana que ve us emplacem a veure aquest programa i a escoltar aquests autors bona nit a tothom bona nit bona nit bona nit oh capitán mi capitán siéntese señor Anderson ves que no me oye siéntese siéntese se lo advierto por última vez Anderson ahora escoltes Radio Despert sintonitzes Radio Despert la ràdio de Sant Just 98.1 Radio Despert 98.1 98.1 Radio Despert Radio Despert