El Novato, Julieta, 100 años de perdón, Hitchcock/Truffaut i Kiki: naturalisme francès, melodrama clàssic, atracaments i sexe pop

Cinema sense condicions. Bona tarda, bon vespre, bon capvespre. Visca cinema sense condicions. Bona tarda a tothom. Tornem a ser aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, del que ens agrada, del que hem disfrutat aquests dies veient pel·lícules. Perdona, Joan, el Poli a mi ens ha faltat dir visca, no? Visca, visca. S'han quedat així calladets. Visca cinema sense condicions. És visca. I la Lídia també allà, que ens estarà escoltant segurament. Clar, clar, clar. I la Carme i el Jaume Estran. La Carme està fora i no podrà venir avui. El Jaume no s'hi vindrà. Fora del sistema solar? Sí, sistema solar, fora. Per l'espai sideral, per l'espai sideral. Vale, vale, carai. Llavors, la setmana que ve, en principi, tornarà a estar aquí, però aquesta setmana no podia venir. Estàvem abans d'entrar en programa, abans d'entrar a l'estudi, comentant les coses que hem vist. Ell, el Pol, que està aquí present, el Pol i el Francesc, com sempre, Francesc darrere, controlant-ho tot, darrere els vidres, i nosaltres aquí, assentats davant dels micròfonos, me'n deia el Pol que aquest matí he vist una cosa que també volia veure, una pel·lícula francesa, que té molt bona referència, que es diu El Novato, i que jo, per raons personals, no he pogut anar-hi al final i m'ho he perdut, no? I em deies que t'ha agradat molt. Sí, sí, sí, a veure, començo, doncs, jo. Aviam, és El Novato, que és una òpera prima de Rudy Rosenberg. És una pel·lícula francesa. Sí que és veritat que el guió és d'aquests guions fluïts i bonics que ens té acostumats bastant al cine francès. Però, bueno, a veure, primer val a dir que va guanyar el premi de nous directors de Sebastián l'any passat, vull dir que ja és prou referència, i a part de totes les crítiques que els hi fan bones que he anat trobant per internet, és que realment és una pel·lícula que m'ha sorprès bastant perquè la temàtica que és bàsicament un nen que es muda de ciutat i com s'intenta integrar una nova classe d'una nova escola, i, bueno, hi va fent amics o no, i, o sigui, amb un plantejament tan senzill realment és desenvolupar un guió que és això, sobretot és sense pretensions, no destaca, per exemple, el que aquí estaríem molt acostumats a, no?, a vegades a dir de tema tècnica, a veure quins plats fa servir, quines il·luminacions, sinó allà és, sembla inclús que sigui allò, allò, allò, allò dogma, no?, allò, allò, allò, allò... El que surti. Sí, al que surti, però... A veure, a veure, a veure, això de lo dogma, allò que surti, ho trobo molt fort, eh? No, no, no, el que em refereixo és que sembla molt, inclús sembla en moments que sembla un documental. Una improvisació, una improvisació. Sí, i a més els nens, o sigui, els xavals aquests... Diu que els actors estan supervis. Sí, sí, sí, és que sembla que els hagin donat, tipus, mira, no sé, esteu a una festa, actueu com a autòria o com a nens, i ells és que és increïble. O sigui, realment, i a més és una pel·lícula que dura una hora i vint, no?, així, que es passa rapidíssim, i no sé, no sé, ha sigut com molt sorpresa. No, no, no, no sabia com que anava a veure una cosa així. Em semblava un plantejament, això, molt senzill, potser inclús massa, perquè fer aquest plantejament és genèric de moltes altres pel·lícules de tipus d'aquests de bullying o inclús d'integració social, però... Llavors, el que he vist és que, bueno, és òpera Prima, el guió també és del director, però ja he investigat una mica i el director ja havia fet alguns curts respecte a l'adolescència de nens i això. Llavors, jo crec que aquí ja s'ha sobrepassat ja i jo crec que s'ha consolidat bastant... Ella és jove, representa, no? És jove. Sí, crec que sí. No he buscat tant, he buscat més el que havia gravat, però... Vale, vale, vale. Però no, no, no, molt... No, no, jo estava disprovet d'anar-hi aquest matí, m'han sortit problemes últimament i no he pogut anar-hi, perquè la crítica la deixava molt bé. És a dir, era una referència d'una pel·lícula d'allà, de 7-8, d'una pel·lícula de molt nivell i molt prestigiada i que havia guanyat premis. No me'n recordo quins exactament, però sabia que estava francament bé. No, però partim d'això, eh? Que és un guió tan senzill i tan fluid i tan... Natural, no? Sí, sí, sí, és tan natural i tan... Realment les accions que passen són coses molt mundanes, molt normals. O sigui, coses que a vegades, no?, que al cinema li exigim a vegades històries com molt enrabassades, molt potents, molt thriller, molt no sé què, però aquí és el contrari. I busca la... Bé, és això, no? Com passava amb cine francès com Amélie o així, que buscaven les coses petites com intenten sorprendre. Així que, bé, per mi, sí, sí, totalment. Doncs, bé, l'estrenen aquest divendres. Aquest divendres l'estrenen. Jo també ahir vaig veure una que estrenen el divendres, que és l'última de l'Almodóvar, Julieta. Amb la presència hi havia, doncs, l'Emma Suárez, la Diana Ugarte, hi havia tota la colla, excepte ell, que no sé per quina raó no hi era. I la passaven al fenòmen, feien la prestenen al fenòmen, i, bé, com suposo que sabeu, és un drama o melodrama. Són basats en tres relats de l'Alice Munro, que, com sabeu, és Premi Nobel de Literatura. Es veu que això ja portava temps, més o menys, donant-li voltes a aquest tipus d'història. La fotografia és excel·lent, és d'un senyor molt prestigiót francès, que es diu Jean-Claude Carrier, que ha fet moltíssimes coses, moltíssimes, i totes elles de molta qualitat. I és una... Contràriament al que... No sembla una pel·lícula, Almodóvar. És a dir, és una pel·lícula una mica més freda de les habituals, potser no tan espontània, potser no tan sorprenent. És més clàssica, en aquest sentit. Tot es va com més calculat, és intens, i, de fet, és un estudi sobre la pèrdua, perquè representa que hi ha un personatge principal, que és la Julieta, interpretada curiosament quan és jove per l'Adriana Ugarte i quan és gran per l'Emma Suárez, que les dues ho fan molt bé i s'integren molt bé. Hi ha, a més a més, la participació, encara amb personatges molt més petits, molt més breus, de l'Emma Cuesta, però, sobretot, destaca la de la Rossi de Parma, que surt només una estona, però, realment, cada vegada que surt la Rossi de Parma dirigida per l'Almodóvar, es converteix en un autèntic espectacle. Llavors, això és realment molt, molt interessant. Deia que és una pel·lícula més calculada, més literària, es veu que ja ha afegit, en base en aquests contes d'Elis Munro, ha afegit ell coses, diguem, de l'Almodóvar, però ha intentat ser molt fidel el que eren els tres contes. Jo diria que, com deia, és més tècnica i més celebral, sense la frescura i sense l'espontaneitat que m'han caracteritzat, jo penso, la seva primera època. A mi em segueix agradant molt altres pel·lícules d'ell, com Todo sobre mi madre, que per mi possiblement sigui la que més m'agrada de totes les que ha fet, però és que en té moltes, no hable amb ella, les mateixes Mujeres, la Bona de Granèvius, que la va fer famosa internacionalment, o, òbviament, o, doncs, què sé jo, què he hecho yo para merecer esto, la ley del deseo, molt bé, etcètera. N'hi ha moltes. Són molt diferents, eh? Són moltes. Estàs parlant l'una a l'altra, eh? Són com moltes etapes per a les que he anat passant. Exacte. Això m'ha cridat molt l'atenció quan has dit que no sembla una pel·lícula d'Almodóvar. Sembla que val la pena intentar definir-ho, això. Sí. Clar, que seria una pel·lícula d'Almodóvar. Clar, perquè jo, per exemple, és que també és una pregunta per a tu, perquè jo havia de anar i al final no vaig fer anar-hi, però ha tornat a fer aquesta, per exemple, aquest tipus de cine que potser era una mica diferent a ell que és el de La Piel Cabito, per exemple, que era una mena de proposta... Bueno, també és una cosa, suposo que sabeu, basada en una novel·la que no és d'ell, és una novel·la francesa que de molt èxit, que va tenir molt d'èxit en el seu moment a França i que ell després la va adaptar en alguna mesura. A veure, jo crec que en el fons de La Piel Cabito és com més... Hi ha més risc, s'innova més. En canvi, aquí tinc la sensació, com que sabeu que va haver amb els amantes passajeros un fracàs estrepitós des del punt de vista comercial, dona la sensació que s'hagi volgut assegurar en una cosa que li funcioni i aleshores ha anat a parar una cosa més clàssica, més tradicional, no tan innovadora, no tan arriscada i anant una mica sobresegur. Llavors, el que jo deia és que no sembla una pel·lícula d'Almodóvar, perquè jo diria que era Almodóvar justament perquè aquests canvis que sugeria el francès s'ha arriscat cada vegada, és a dir, inclús amb els amantes passajeros si vas a mirar és un risc el que corre, és a dir, s'arrisca. i en canvi aquí tinc la sensació que no s'ha arriscat, que no s'ha arriscat, és a dir, que ha anat a una cosa més segura, doncs, potser també més freda perquè està tothom, ella és més celebral, més calculada, més, no sé, no sembla en el sentit que no és un fora de plans, o doncs, és a dir, potser el que sí que té és que té el mecanisme habitual de l'Almodóvar, és a dir, el color és el mateix, la fotografia és la mateixa, la música que és el mateix, el de sempre, doncs, també és... inclús aquí diria que la música és excessiva, en algun moment a mi m'ha molestat perquè no calia tanta música, com sabeu, el músic és l'Alberto Iglesias que ha fet de les pel·lícules del Julio Medem, totes les galletres de les pel·lícules de l'Almodóvar, inclús últimament ha fet les músiques de Ridley Scott, de l'Èxodus, de Dios, és a dir, per tant, era un autor important de música, però aquí en algun moment dona la sensació que s'obre, que no calia, per tant, no sembla una pel·lícula de l'Almodóvar des del punt de vista diríem de conceptual, no de realització, des del punt de vista tècnic i d'interpretació i tot això sí que es veu molt treballat, molt cuidat, que doncs, sap dirigir molt bé les seves actrius i això en alguna mesura es nota. Ara, és una història de secrets, d'emocions enterrades, això és el que crea una mica d'intriga perquè al principi de la pel·lícula no saps què passa realment i intentes saber com és que hi ha aquell conflicte perquè no entens per què hi ha aquell conflicte i vas entrant una mica de mica en mica en la pel·lícula, és personatges distants i personatges freds que segurament és el que ha tret d'aquests contes, però val la pena dir que de mica en mica hi vas entrant, és a dir, no és que et quedis fora i diguis no, això és fred i no, sinó que hi vas entrant. El que passa és que per mi li falta aquesta espontaneïtat, aquesta riquesa, aquest risc que en altres pel·lícules havia corregut. Llavors, jo segurament tinc la sensació que ell decideix mostrar la mateixa fredor que viuen els personatges entre ells, perquè representa que és un conflicte entre una mare i una filla. La mateixa Julieta, doncs, és tota la vida de la Julieta en certa mesura, interpretarà aquestes dues actrius que es van suplint quan una jove. Potser també hi ha un problema per mi que ho dèiem a la sortida de la preestrena amb uns quants amics que estàvem també a la preestrena que dèiem que hi ha masses flashbacks. És a dir, no m'he denominat, es comença la història en el present, llavors salta el passat per explicar el que havia passat, el que és l'origen del conflicte, llavors apareix la Julieta de jove que és la Diana Ugarte i llavors constantment hi ha això, aquest joc i llavors vas entrant en el tema, vas entrant però no t'acaba d'omplir com segurament a mi m'havia emplert, què sé jo, jo recordo tot la Solimada i l'he vist 3 o 4 vegades i altres, què sé jo, què ets jo per a merecer esto és un pel·liculón per mi, amb un final i allò que suggereix molt. Aquí, bueno, està bé, és a dir, és molt femení, això sí que potser és una gràcia que tothom li atribueix a la moda i penso que és real, penso que és cert, que té una gran sensibilitat per captar la sensibilitat femenina, diríem, és a dir, l'home es posa filla i això ens ho explica molt bé amb uns ulls femenins que potser nosaltres els homes ho veiem però no ho veiem exactament de la mateixa manera i això crec que està molt ben captat. Penso que les personals estan excedentment sols, hi ha un final a més a més molt precipitat, és a dir, no acabes d'entendre per què d'aquesta volta t'arriba el final però, sens cap dubte, és molt millor que los amantes passajeros, és a dir, jo crec que sense ser una gran pel·lícula de les del món o les millors serà una pel·lícula que quedarà perquè està molt treballada, és molt conceptual, molt tenint en compte moltes coses de música, de fotografia, molt cuidada i l'interpretació també. Per tant, és una pel·lícula que quedarà si bé no sigui per mi de les millors d'ell. Sobre aquestes últimes que dèiem, la piel que evita jo crec que va ser com un resum una mica de tot el que havia fet anteriorment, totes les seves constants les va col·locar en una història força potent, força dura, però que ja... Experimental, gairebé, del respecte de la seva filmografia era bastant... No sé, era una mica... Sí, sí, això volia dir també exacte, que per una banda com un resum de tot el que havia fet dels temes, de les constants de la seva filmografia però al mateix temps innovant i anant cap endavant, potser obrint una etapa nova que és possible amb los amantes passajeros. Jo crec que los amantes passajeros va ser com una protesta seva, és la idea que m'he acabat fent perquè la vaig anar a veure i és un bodri de pel·lícula, vull dir, no la pots agafar per enlloc. Llavors, això no té sentit que ho faci l'Almodó no té cap mena de sentit jo crec que va ser com una protesta de dir, mira, doncs faig una tonteria perquè aunque no em feu ni cas jo crec que està com dolgut és una persona sensible i també capritxosa l'Almodó per alguna manera. Aviam que no hagi sigut una estratègia perquè ara Julieta diguis hòstia, ha tornat. Per exemple, per exemple, per exemple, sí, sí, algun tipus de constant d'aquesta no ho trobo fora de la mida d'un director com ell que és un director transgressor i que internacionalment és considerat dels grans directors tot i que, mira, ara el Jaume que acaba d'arribar em donarà la versió contrària segurament i volia jo esmentar-ho, però bueno, ja que el tenim aquí que encara no m'està escoltant acaba de seure però no s'ha posat a l'Oliculars ara en 3, 2, 1 ja m'escolta hola Jaume oi que sí que ens estaven parlant de l'Almodó per si vols donar la teva opinió. És un gran credo. Ja està, passem a una altra cosa. Sí, veritat. Això el promociona bé, vull dir, tens èxit per això, no? Vull dir, els titulars són avui gairebé ahir, avui, buah! Bueno, però és que a ell li envolten unes quantes coses ara mateix, aquesta setmana, no? Sí, sí, a la crisi, el tema de Panamà, els papers de Panamà. Bueno, i també l'actriu, vull dir, és un, bueno, és un tema, és que el tema Panamà, clar, aquí estem en un programa que sí, no, no, ha parlat. No, no, parleu que jo no sé i així me'n ha sabent. Bueno, com vulgueu. No, no, bé, simplement es volu-ho de moçar perquè està, que han destapat, doncs, gent que té ficada, calés o una societat externa, doncs, a l'estranger i han trobat que el Modóver i el seu germà tenien una companyia, doncs, al Panamà, i allò, parava d'impostos, sembla ser, però no queda clar si va ser un període de temps i ara no està clar perquè es fa els noms de la gent, però no està clar qui li afecta, qui tingui l'efecte que ho va liquidar després posteriorment a la gent de l'Espanyol i per tant no sabem en quin moment, en quina situació es troba. Ell no va venir, eh, curiosament, no va venir a la preestrena, potser estava a Madrid, no tinc ni idea, però no hi eren allà o si va fer després entrevistes amb la gent, jo no ho sé. I sé que la gent de TV3 que estava parlant em va dir que entrevistaven les noies però no l'entrevistaven amb ell, però suposo que després en parlaran, és a dir, no tinc ni idea. Això fa que agafi una mica més d'actualitat encara, 100 anys de perdón, que no sé si heu vist o se ve una miqueta de què va, però l'heu vist? Ah, mira, és que avui he parlat amb una companya de feina, jo crec que la gent, així que potser no veu molt cinema, aquesta pel·lícula li pot agradar molt, de veure-la, perquè és potent en quant a les actuacions són tremendes, és una pel·lícula feta per una gran productora de televisió espanyola, i Altossar, que també és com jo ve, és una garantia, s'ha de dir que és una garantia, que toma bé, no sé quina mena de credibilitat tenen alguns actors, i aquest és un, que tot el que fan, doncs, bueno, entres dintre, no sé, tenen aquesta capacitat. I de què va això? De què va? És un atrac, és molt senzill, però com que parlàveu d'això de Panamà, és un atrac, i en el moment que els atracadors entren en una seu, una sucursal, d'un banc de València, curiosament, està allà afincat i està allà ambientada la pel·lícula, doncs es destapa, eh?, primer la directora del banc per mirar de salvar-se una mica veient com van les coses, perquè acaba de saber que l'acomiadaran, que està en una llista de gent que l'acomiadaran, doncs destapa en un dels atracadors que hi ha uns papers allà en una caixa del banc que poden tenir una polèmica molt important, i d'aquest tipus que parlàvem ara, eh?, de conxorxes, de corrupció, i etcètera. Llavors resulta que un dels lladres ja ho sabia, és a dir, que anava la cosa per anar a buscar aquests papers. Això seria un resum una miqueta molt per sobre, però la pel·lícula té uns ingredients i està portat d'una manera i t'enganxa i a més a més té un caire social i jo diria que sobretot la gràcia que té és que sobretot destaca el tema de l'amistat. L'amistat allà és el més fort de tot, és el que importa i fins i tot, no sé si ja un matut va semblar o no, però fins i tot el respecte a les diferències, perquè dintre del grup d'atracadors hi ha quatre, sobretot són tres els protagonistes, però hi ha algun més, però hi ha un que és un, no sé com es diu, un balí balaga o una persona que en qualsevol moment et destrossa tot el que has planejat, però bueno, està allà i el respecten, forma part de la seva, li diuen el loco, de fet, i no és que actui malament, és que té un cor pur d'alguna manera, però és que fa coses que no. Bueno, doncs està, forma part de la seva quadrilla, és una pel·lícula entre Ocean's Eleven i la Felt. Està pensant en Ocean's Eleven. Una miqueta, una miqueta, tot i que Ocean's Eleven és molt més festiu tot, plegat segurament, no?, i aquest té el seu moment techo i comida, eh?, i té el seu moment, doncs, d'això també, de parlar, hi ha un moment... Bens, que en cine espanyol, facis el que facis, et faràs cine social en general, vull dir que... No? Sí, el director és argentí, de fet, i bona part dels actors que jo no conec, la veritat, no puc dir els noms, es poden buscar per internet, però són argentins, és a dir, hi ha com mig i mig. El Rubrico de la Serna, el Raúl Arevaló, el senyor... El Raúl Arevaló, faig veure aquestes dues o tres cosetes, no?, que tècnicament és molt potent, s'han gastat 6 milions d'euros, no està malament, no recuperaran la inversió, que és una cosa que em crida molt l'atenció últimament, el tema de la producció, no?, vull dir, han de fer-ho les companyies aquestes de televisió per obligació legal, estan obligades a invertir una quantitat, llavors, bueno, doncs mira, diguen, això estem obligats a invertir-ho, doncs fem això amb aquest pressupost, fan servir una quantitat que tu destacaves també l'altre dia, efectes especials, de retocs després de fotografia, fa dues setmanes que ho van comentar, però mira, ara que l'ha vist el Jaume, sí que m'agradaria tenir, ni que sigui... Potser, explica, jo penso que hi ha una diferència entre el que parlàvem del que es va descobrir ahir, que avui s'ha airejat a les a de bé, i el que planteja aquesta pel·lícula, la diferència que jo penso que la pel·lícula el que fa és gairebé perdonar allò, 100 anys de perdó ve de la pel·lícula aquella famosa, de fa molts anys, que va dir que qui en roba un ladrón tiene 100 años de perdón, amb la frase. Exacte, el títol no és casual de cap manera. Llavors, esclar, nosaltres empatitzem, com diu ell, directament ja amb els atracadors. Vull dir, això és la primera qüestió. El maltracte que fan a tots els policies és extraordinari, i a més a més, és on veiem l'autèntica divisió, i precisament, perquè el que diu el Pol té tota la raó, i precisament perquè estem en una estructura de cinema espanyol, això és l'atracament que es va fer a València ara fa uns quants anys, no sé quants, això sí que no ho sé. No, és igual. I llavors, esclar, els atracadors tenen, és el que diu ell, tenen la seva particularitat, però empatitzem amb ells, i de mica en mica ens van demostrant que, de mica en mica, però que ho endevines molt aviat, que allà van amb la meitat, o sigui, van amb la meitat d'armes el que representen o el que volen fer veure, no? Ja. Llavors, sí que és cert que és el cinema espanyol crítica social clara, i ben fet, no estic tant d'acord en que els actors són meravellosos, però n'hi ha algun que sigui, i això pesa en la pel·lícula, però hi ha un final que penso que se'l podia n'haver estalviat, no? Precisament que aclareix i acaba de reafirmar-te aquesta sintonia que ja tenim amb els propis atracadors, i que, bueno, després quan ja s'han escapat d'allà i tal, tio, allò és una festa que s'assembla al d'allò. Però sí que és cert que és un cinema interessant, i que sintonitza amb això que dius tu, però des del punt, i aquí vaig, des d'un punt de vista, el que no sabem, o sigui, el que no se'ns explica de tot això que han d'escober a Panamà, no? És precisament, i el que jo vaig escoltar amb un entès, va dir, diu, bueno, però totes les figures que destacaran és el petitó de tot plegat. Això és el sistema. O sigui, el sistema té capacitat per oferir, com diuen els mateixos panaments, diu, no, no, nosaltres ens venen, ens contracten, creem un producte i el venem, punto. Vull dir, som responsables, home, és clar que som responsables, no hi ha cap mena de dubte. I aquí és on penso que ens hem de fixar que això és una crisi estructural total, no? I la pel·lícula aquella no se'n va gaire d'això, no, no se'n va, i la fa crítica en quant a l'aparell de control de l'Estat, però no la fa crítica en tots els altres elements. I aquí hi hauria una una disfunció segons el meu criteri que ens allunya de la realitat d'algun entès que pots haver escoltat, que jo semblaria que l'he escoltat, que diu, eh, això és estructural, eh, del món, eh, vull dir, total, perquè hi ha el Putin, hi ha la veritat, però aquests coneguts són el que menys, el que hi porta és aquesta gran... És que justament una cosa que justifica això que estàs dient és que, no sé si sabeu que aquesta companyia Movac, Fonseca, que és la de Panamena, és la quarta, la cinquena amb ordre d'importància, és a dir, que davant d'aquesta empresa n'hi ha quatre més, molt més grans i molt més importants que es dediquen a fer la mateixa feina a nivell internacional. Per tant, vol dir, que l'únic que s'ha fet ha sigut aconseguir 11 milions de documents, 11 milions i mig de documents que parlen d'aquesta agència, només, però i les altres agències ja són molt més grans que qui allà. Es farà una pel·li d'això. Sí, i és que pot ser molt interessant, perquè el que acabes de dir és ben bé cert i el que tenim molt clar és que com que el sistema el tenim així de malament, llavors, tot el que es crea a l'entorn perquè això sigui així, doncs no és que sigui una unitat, això és on cadascú va a la seva, és la individualitat total. Això volia destacar jo de la pel·lícula. Això sí que és molt important. I està en la pel·lícula que has de donar. Això hi és, a la pel·lícula, sí, sobretot el que és l'estructura de control i que cadascú sap molt bé què carai és això, però que la combinació d'elements, suposadament cadascú té el seu punt de control, però la combinació d'elements cadascú amb la seva competència doncs crea un caos. Un caos. És a dir, allà qualsevol es pot ficar i això és una mena de teoria que a mi també se m'ha ficat al cap fa temps i és que d'alguna manera tots els sistemes són així. La papallona. Sí, per exemple, l'efecte papallona o el funcionament de gairebé tot, de les telefòniques, allò que tothom diu és que per esborrar-me, o de Facebook, que la gent diu és que per esborrar-me d'un lloc és pràcticament impossible. És a dir, sembla ser que tot acaba funcionant gairebé com un sistema... El WhatsApp també? El WhatsApp no, perquè l'esborres del mòbil, ja veus, això és un bon contraexemple, sí senyor. El WhatsApp no, el WhatsApp ho borres tu, si vols. No, però de fet igualment tot el que... Hi ha polítiques de... Si parlem d'això de Facebook, WhatsApp i tal, tot el tema que és accés gratuït, a les polítiques normalment hi ha el tema de la... de que la informació es manté... Després Google va fer una contrapolítica que al cap d'uns anys la informació, allò, la ley de l'olvido, que es diu així, que després... Que s'esborra, per dir-ho d'una manera. Sí, s'esborra perquè tu, si has fet algun acte però ja has complert pena per dir alguna cosa, no et surti per temes de feina, per exemple, que si busquen el teu nom a Google, però sí, en general... Però és complicat, eh? És difícil, és molt difícil d'esborrar. Molt difícil d'esborrar. Molt bé. Bé, doncs això sí, sí, sí, una pel·lícula interessant. Ara no arriba el Víctor Erice, tot i que segons el meu criteri intenta arribar-hi, eh? Encara que el Víctor... Veig que ho veus més coses, veig aquí Hitchcock i Trifó i veig el Regalo també. Què et sembla més interessant de comentar? No, és que el Regalo no l'he vist. Jo també l'he vist, jo també l'he vist. Però a mi m'han parlat, no i que mig-mig, eh? Ja, però no, jo trobo que no. Bueno, esclar, és que hi haurà qui no hi entra en aquestes coses. Jo l'he vist al documental també, la preestrena, fa un parell de setmanes que l'han passat i em va agradar molt, però explica't el que tu has vist. No, és el que diu el documental, en definitiva, està inspirat en el llibre del senyor Trifó, aquella famosa entrevista que va tenir el... Bueno, està enfocat des d'aquest punt de vista. Després hi ha una participació... L'express participació del David Fincher, l'Espilber, no, també segur. L'Espilber no. No, l'Espilber no. l'Espilber no. l'Espilber no. l'Espilber no. l'Espilber no. l'Espilber no. l'Espilber no. l'Espilber no. l'Espilber no. l'Espilber no. que bé. Tothom el defensa, és a dir, però hi ha molts... el Wenders... ho és... Això volia saber jo, tothom el defensa. l'Espilber no. l'Espilber no defensa. l'Espilber no defensa. defensa el Hitcher. Carai. doncs res, llavors ja no el critico més. El defensa, i diu que la seva aportació va ser decidiment important, i bueno, és a dir, hi ha una llista de... tens aquí la llista de directors que comenten... el Richard Lillater... ah, sí, el Linklater. Sí. i... moltíssim, es pot fer un resum, una mica de... de totes les opinions? si coneixeu... quina és la aportació del Hitcher? Sí, sí, jo el vaig llegir fa temps. vale. el llibre no és més que una mena de... no han agafat totes les pel·lícules, perquè suposo que s'hagués allargat massa, han agafat unes quantes de les pel·lícules més significatives, per posar també imatges membres de vèrtigo, o de... què sé jo... psicòsis, sobretot. psicòsis. i llavors el que fan és una mica primer donar a entendre que jo penso que és un tema també generacional, és a dir, penso que la gent que a l'any 60 van veure aquesta pel·lícula als cines, van viure l'espectacle que això significava en una mesura, perquè el Hitcher ho va aconseguir des d'un punt de vista publicitari que tothom molt abans d'anar al cine tingués por i que hi havia cinc cues immenses com ara hi ha en el fenòmene, quan vas a veure, doncs... jo l'altre dia em vaig quedar sorprès de veure los ocho... el... el... el... el... No, no, continuem, continuem. Els odiosos ocho del Tarantino vaig quedar sorprès de la cua. Entre l'Spilver Escocés, l'Spilver Tarantino, mira, jo... me'n vaig, me'n vaig. Te'n vas? Em va sorprendre la cua de gent que hi havia i que va ser un emocionant, perquè la mateixa manera et recordava com això passava antigament amb els anys 60, 70, 80, fins que de mica en mica doncs això per la televisió i per l'internet, etcètera, doncs això ha canviat, no? Avui dia vas al cine i hi ha pel·lícules o sales que a més hi ha dues persones, no? Clar, però per això es diu... han jugat a que el fenomen es diu fenomen experience, no? Clar, clar, clar, clar. Que és el retorn aquest de les sales 80. Sí, sí, i tornar inclús a la presentació amb les cortines que s'obren en el moment que comença la producció de pel·lícules, cosa que avui dia no fa cap cine. és una sola sala gran, enorme, tot al contrari de la tendència dels molts últims anys, no? Sí, senyora. que és a fer per motocines, no? Exacte. Perdona, ja he trobat a tots els... La llista. Si no tots, doncs força, el David Fincher, Martínez Corsés, Peter Bogdávonich, el Sreider, o sigui, el Paul Sreider, James Grein, Richard Linklater, n'hi ha algun més, però aquests són els més destacats. els més destacats. A mi, personalment, em va agradar molt el d'això, el Martínez Corsés, i llavors també el... el David també el vaig veure molt encertat i tal. Hi ha una cosa que penso que és... Richard Linklater també, eh, la veritat. Hi ha una cosa que és... o sigui, que el Francesc ens ho ha posat com a punt d'inflexió, que és que, veritablement, quan aquest cinema es passava, que estàvem completament dominats i el senyor... el senyor d'això, el Trofó, doncs es va veure com si tingués una preocupació davant del que estava passant, no?, i que no ho tenia massa clar que veritablement calia, que es feia, carregar-se al cinema nord-americà amb tots els seus realitzadors, fins i tot més punters, com el Hitchcock, que tenia un èxit a Claparador, i llavors jo recordo que això ho vaig viure amb aquesta potència, perquè és l'edat i tu també ho has d'haver viscut, Joan. llavors, esclar, què és el que passa? Que tots els que vam tenir la temptació de creure en això, i en definitiva ens vam apuntar com bons aficionats al cinema, al cinema d'autor, automàticament ens va quedar com una mica embuïrat tot això, no?, i encara que hàgim llegit coses i ens hem quedat amb el classicisme o no i totes aquestes coses, la veritat és que una pel·lícula com aquesta t'aclareix una cosa que per mi és molt important, que en definitiva és la gramàtica cinematogràfica, o sigui, com es fan les pel·lícules, quin és el veritable creador, al marge que la pel·lícula pugui ser un engany com Psicosis, que ho és, i al marge que, per exemple, amb el vertigen, doncs, d'entre els morts, hi hagi un component que se'ns escapava de les mans, com d'allò. No, aquí, el que realment ja és un cinema poètic, eh?, que ens fa anar més enllà de la pròpia història, no és lector i lectriu, és de la manera que aquest senyor va saber captar, a partir dels tempos, doncs, una història de mort, al cap i a la fi, que és absolutament poètica, i això és el que destaca la pel·lícula, bàsicament és això. Clar, llavors dius, ei, no es tracta de fer una lluança, com diu el francès, del senyor Hitchcock, sinó que es tracta de destacar virtuts clares, inqüestionables, del que aquest senyor era capaç de fer. Una altra cosa és que el seu cinema fos vàlid, fos acceptable i que ens hi agenallem davant d'ell. Però és curiós que el documental, justament els que estàs dient de directors que donen, no?, un seu pare a això, siguin directors encara que en el seu moment haguessin fet cine potser més independent, però que no deixa de ser el cine americà, que precisament els de la novel·la que és del cinema que van agafar Hitchcock com a referent de dir, ell, aquest tio està fent alguna cosa diferent, em fa rar-ho, no?, que Trufó agafés... Però Trufó, jo penso que... No sé si m'explico, que els referents que tenen els de Calle de Cinema com a crítics que rebentaven tot el cinema comercial d'Estats Units, el cinema buit, no? Sí, però s'oblidaven de la gramàtica, per dir-ho d'una manera, de la forma, de la poesia i potser de la... No, jo trobo curiós que un documental que estigui basat en gent com ells, basat, per dir que sí, com a periodistes, no?, en el món periodístic... Era periodista. clar, clar, clar, del que llegeu cinema, que a l'hora d'adaptar el documental al cine que agafis directors que potser... Jo penso que he de partir de la base que difícil... No, jo dic que evidentment són històrics i són gent que tenen molt a dir, però... No, jo crec que el que passa és el següent, que en el seu moment quan el Trufó fa l'entrevista amb el Hitchcock és evident que aquesta consideració als Estats Units no la té el Hitchcock, en canvi sí que la té una mica a Europa i com que els francesos amb això valoren doncs les realitzacions que ha fet el Hitchcock doncs ho intenten analitzar, estudiar, etcètera i finalment defensar-ho. No perquè ells hagin de copiar literalment el que fa el Hitchcock perquè de fet no copien es diu que a més la Piel que emà no, la Piel no sé com es diu una de les pel·lícules que després de l'entrevista fa el Trufó a França segueix una mica les idees del llibre però després el Trufó també no fa això fa una altra cosa i jo de fet trobo que no... Per exemple a mi una pel·lícula del Trufó que trobo segurament les millors el que més m'agrada és la primera els 400 cops i jo crec que els 400 cops i qualsevol pel·lícula de Hitchcock no tenen res a veure són dos mons completament diferents però el que sí és veritat és que el Hitchcock és un senyor que treballa molt més del que sembla és a dir la gent té la sensació la gent té la sensació en aquella època que sobretot als Estats Units que el Hitchcock era un senyor que improvisava que feia i que no treballava i que no era un senyor que tenia el seu estil llavors el que demostra en certa mesura el Trifó amb aquest llibre i els demés que també ho comentaran en el documental és que era un senyor molt meticulós que té una línia molt clara de treball altra cosa és que t'agradi més o menys o que coincideixis amb ell no, que estiguis d'acord o no amb ell o que estiguis d'acord o no amb ell això també cal tenir-ho però que aquell és un senyor rigorós que té una línia i que veus que aquesta línia la té des al principi del cinema munt fins a l'actualitat això em penso que amb el documental queda molt clar no, no, no jo el que em referia és més en qüestió de la tria de testimonis com per donar opinió l'altra cosa és que potser es devien oferir sí, sí però una altra cosa també és que potser hauria sigut interessant a Godard per exemple el Godard segurament que hagués dit que no que no o que no estaria d'acord és que el Godard no està el Godard no està per mi no està primera que no va participar i segona que jo entre el Trifó i el Godard em quedo amb el Trifó és a dir jo el Godard m'agrada molt la primera pel·lícula però això no és el que diu ell tot el contrari diu ell no, no és que estan en línies diferents jo penso que clar, clar i amb això segur que tens tota la raó mira, hi ha una cosa hi ha un petit paràgraf aquí que diu hi ha certes omissions en la filmografia del senyor del senyor Hitchcock no? diu però el valiosíssim material recopilat proporciona una mirada a vegades devastadora sobre els fantasmes els somnis i les realitats que n'hi haven en aquell irrepetible creador d'imatges i sentiments i llavors diu així com l'aparentne recerca de Trifó de la figura del pare protector això també crec que és evident en la pel·lícula i llavors els altres els realitzadors que van opinant doncs jo penso que són els que estan a favor d'ell que per això el devia triar el realitzador com aquest Jones i van dir no anem a destrossar aquí no estic convençut que això és així no puc imaginar-me de cap manera què és el que hagués dit el Jean-Luc Godard si l'hagués acceptat o probablement el receptor o s'hagués ofert per fer-ho probablement donat que ell amb el que està dient actualment que el cinema ja ha desaparegut i tal segur que no xucaria l'exercici és molt interessant intentar imaginar què pensarien directors que no han opinat en aquesta pel·lícula jo no sé Woody Allen el Modovar directors que no però per exemple el Modovar jo he llegit en algun moment que el deixava bé el Woody Allen no ho sé sincerament el Woody Allen no ho sé però hi ha una altra cosa que també s'ha de tenir molt en contra i és que en algun moment ho destaca en alguna mesura el llibre i sobretot més el llibre que segurament el film és la idea que el Hitchcock era també un senyor que li anava a dibuixar li anava a pintar sí el feia els seus propis storyboards els fa ell mateix i és un senyor molt meticulós és a dir quan fa un disseny d'una pel·lícula tot està pensat i a més a més hi ha un moment determinat amb una productora no sé quina és no me'n recordo que li canvien volen muntar-ho ells de la seva manera amb una pel·lícula que ell ja ha rodat i en lloc de fer el muntatge ell la fa la productora i la pel·lícula no funciona agafa el mateix material doncs el Hitchcock i la pel·lícula funciona meravellosament bé és una altra cosa també que val la pena explicar que ha passat més d'una vegada en la història del cine jo recordo i és una pel·lícula que recomano i que tu em vas dir que també t'havia agradat molt era Ser una vez en Amèrica és una extraordinària pel·lícula això és bueno inconmensurable inconmensurable però no sé si saps que la primera versió que va sortir perquè la pel·lícula dura 3 o 4 hores i la primera vegada que va sortir al cine va sortir amb una hora i mitja i va ser un fracàs comercial estrapidós el com es diu el director Sergio Sergio Leone Sergio Leone va agafar una depressió degut a que després de la seva obra després d'haver escrit el guió he passat 10 anys preparant la pel·lícula i no sé quantes coses més que li foten una pel·lícula d'una hora i mitja amb una altra hora diferent del que ell havia fet i la cosa és un fracàs estrapidós li agafa una depressió i quan la pel·lícula ja ha fracassat de darrere demana la possibilitat de poder ell fer el remuntatge que ell volia fer fa el remuntatge que ell volia fer en dos parts perquè vam fer inicialment en dos parts i la pel·lícula és un èxit internacional és un èxit brutal per tant jo crec que això s'ha de tenir en compte és a dir una altra cosa que jo us recomano si no coneixeu totes les pel·lícules del Hitchcock jo us recomano sobretot Encadenados hi ha una pel·lícula hi ha una pel·lícula per mi que és una obra mestra del cinema amb un guió perquè és que no treballa amb guions seus sinó amb guions d'altres no em surt el guionista que és un famosíssim guionista nord-americà no em surt el nom és igual però jo us recomano que veieu quan pugueu Encadenados és una extraordinària pel·lícula amb el Gary Grant i la Ingrid Bergman i la Ingrid Bergman i la Ingrid Bergman extraordinària és una pel·lícula realment que la pots tornar a veure i quedes meravellat cada vegada que la veus jo estic fent un esforç perquè ja els que em coneixeu sabeu que Hitchcock no és de la meva predilecció tot i que té algunes obres que considero magnes entre la història de l'art cinematogràfic directament estic fent un esforç molt gran per intentar imaginar com tota aquesta gent de directors que ho és mental que opiren de la seva filmografia han pogut parlar també quan la seva filmografia en principi jo penso que no té res a veure amb la de Hitchcock vull dir el Martin Scorsese el David Fincher el David Fincher no és tan lluny si tu penses en Seven i penses en altres pel·lícules està lluny però no tant no tant no ho sé no acabo de veure això que intentes fer ara sí que és una mica complicat vull dir això sí que val a dir-ho mira diu de quina manera aconsegueix el senyor Hitchcock doncs posar i no no llegiré gaire diu posem un exemple la pel·lícula fingeix recórrer a la pel·lícula aquesta a l'estructura del documental convencional i per això convoca uns quants testimonis que donen l'opinió sobre allò que es vol donar per bo en definitiva el realitzador això és la pregunta que tu feies allò que es vol donar per bo Hitchcock no només era un mag del suspens sinó un pensador que s'expressava en imatges i això hi podem estar d'acord jo crec que la pel·lícula aquesta ho demostra no la participació d'ells però esdevé molt acurada i editada perquè no es quedi en ella mateixa perquè s'estableixi connexions amb qüestions bàsiques del cinema contemporani que també li pertany d'aquesta manera Hitchcock va dialogar amb tots de fets com la veracimilitud el tractament de l'espai i el temps el rol de l'actor la relació entre narració i experimentació o entre drama i poesia és molt complex tot això això per agafar a un espectador o sigui perquè un espectador arribi a un punt d'abastar tot això ha de ser els realitzadors acceptem per exemple i crec que és una bona manera de tirar endavant que aquests realitzadors han destacat molt i molt lloy perquè ja estaven d'acord res més els que eren crítics probablement ni el realitzador ni els mateixos crítics han volgut entrar en aquesta qüestió però que això és l'essència del cinema al cap i a la fi jo crec que està claríssim que no t'agradi el senyor Hitchcock tampoc m'agrada a mi segurament és segurament tampoc m'agrada a mi segurament és odiós perquè al final és comparar jo estic ara m'ha vingut al cap quan parlàveu és comparar-lo amb un altre director que domina la càmera que domina el muntatge que és però estan les antípodes del tipus de cinema que tothom el respecta com a director que ha creat grans éxits i és l'està l'hi cubri clar llavors comparar un amb l'altre jo trobo que són dos mons diferents són dos mons diferents sí però d'un sí que pots dir que és un creador i un pensador amb imatges que és l'està l'hi cubri i l'altre no sé exactament què és és que a mi no m'acaba d'encaixar però bueno el que passa no sé si és una qüestió de gustos o no és que no estic tan segur hi ha una diferència i és que mentre el cubri segurament té un aspecte més ampli d'interessos vull dir que toca temes bastant diferents en canvi sí que és cert que en el fons el Hitchcock és una persona que s'ha especialitzat en una cosa concreta ell és un gran especialista és a dir domina molt bé aquest tema que és el que li pregunten en el fons en el llibre del Trifó i en el documental també queda clar com ho aconsegueix com ho fas què és el que fas i l'altre li explica què és el que fa perquè és la seva especialitat ara el que passa és que dintre d'aquesta especialitat com deia molt bé hi ha molts moments que mostren no surt per exemple encadenados que per mi és una obra mestra i és de l'any 45 es diu Notorious Notorious i el guionista era Ben Hecht que ho volia recordar sí senyor Ben Hecht és el famós guionista nord-americà de la pel·lícula que a més a més té referències indirectes amb la guerra que acabava de fer la pel·lícula és de l'any 46 si no recordo malament és el que és del 46? sí i resulta que s'acabava d'acabar la Sembra Guerra Mundial quan el tema de l'urani el tema de la bomba atòmica estava present i el Hitchcock utilitza el famós McGuffin que sempre té el Hitchcock que hi ha com a... sí però en realitat en la pel·lícula hi és això no és que sigui un recurs sinó que apareix l'urani ja ho veureu si la veieu la pel·lícula us la recomano penso que és una gran pel·lícula ara el que fa el documental és agafar vèrtigo per exemple i la famosa escena en què que és de diríem emotiva o sentimental o que de descobriment del de l'espencer de l'espencer de l'actor James Stewart James Stewart i la Kim Novak quan ell descobreix o la vol descobrir en alguna mesura allò té una qualitat des d'un punt de vista molt bo llavors ell el que fa el documental és mostrar les imatges i explicar per què allò té moltíssima qualitat doncs escolta em sembla que en algun moment hauríem de parlar del tema haurem de parlar a veure si trobo aquí el que volia posar perquè ja bueno tothom ha sentit la veritat és una pel·lícula que ha despertat molta expectació quina la que anem a parlar ara que és la que vam posar de deures i estic fent una miqueta de temps perquè ara ja puc sentir una miqueta no ho sento encara surti malament aquí la tenim molt bé per fer-nos una idea Recomanació de Pol quan la va veure de prescena que va dir així que que tens la paraula i jo tenia una ment més o menys virgen encara amb Paco León perquè com ja sabeu jo vaig intentar començar la primera de les Carmines i la vaig treure i he fet els 10 a veure si les he vist les dues molt interessant jo no només he vist aquesta he vist les dues i a veure val a dir que la primera bueno entenc que és la primera i tot el que vulgueu però a mi em va quedar molt molt és una carta de presentació és molt curteta sí però és un capítol pilot d'una sèrie és que m'imagino com bueno el següent serà millor perquè hi haurà més però clar és una pel·li però per ser cinema no trobes que és com una manera diferent jo saps què passa que quan s'utilitzen formats és que jo soc molt també de formats i tal però quan s'utilitza un format com el fals documental hi ha una mena de normatives perquè acabi sent verosímil una mica llavors se la salta i a mi si se la salta jo no hi entro però a part era el tema que a mi ja ho vaig dir l'altre dia però segueixo dient em costa entendre'ls en cert punt en cert punt la Carmina el que diuen vols dir i la segona en canvi la segona sí que a mesura que anava passant la pel·lícula m'ha anat sorprenent una mica Carmina i a mena una mica més negra sí Carmina i a mena era més suelta jo crec que és un cop el personatge està presentat t'han presentat al seu món i a més el conflicte es presenta des del primer pla per dir alguna cosa i està bé és una resolució molt una pel·lícula que es manté gairebé tot que passa dins d'una casa i segueix bé les normes del documental aquí ja no hi ha entrevistes no hi ha res aquí en aquest sentit inclús posa deliris hi ha rotlles així del que ella s'imagina però com a pel·lícula no sé potser a mi em va entrar malament la primera però la segona la vaig trobar llavors clar què passa has fet un camí curiós has vist primer la tercera llavors has anat a investigar ara entenent més la tercera la de Kiki la que s'ha estrenat que la veig més evidentment com una maduresa però una maduresa ja dic directament de tot de tots els aspectes és que o sigui en quant a foto en quant a interpretació en quant a històries paral·leles com les uneix narrativament narrativament l'art la direcció d'art els colors la música és que clar cada història és un món paral·lel llavors és molt curiós que venint de les dos Carmines de cop hagi fet això és com si hagués fet uns curs així de qualsevol manera i cada cop fa una pel·lícula de gran magnitud també per exemple el tema que ell surti justament en la història que es basa en el tema de la bisexualitat que ell mateix es va mostrar a la gent així doncs és curiós és un pupurri de moltes coses però sí que és veritat que és el que vaig comentar l'altre dia que és temes que potser a Espanya són temes així el tema de descripcions sexuals sobretot si són filies coses així hi ha una línia molt fina entre el grotesc obscè i allò el amor espanyol i el chavacano a el café té que jo crec que és una està allà està bé no no és un cinema lliure sorprent sorprent per la llibertat sense prejudicis i a mi m'ha sorprès és a dir m'ha sorprès a veure jo no diré que sigui una obra mestra però sí que entenc que és un senyor que l'hem de seguir perquè està cridat a fer coses importants és a dir hi ha les obres mestres i les obres fresques sí, aquesta és una obra fresca aquesta és una obra fresca sí senyor una obra fresca trencadora simpàtica amb unes excel·lents interpretacions és un gran director i la prova els actors veritablement la Candela la Candela tots estan bé no hi ha cap que falli és a dir tots estan inclús et diria jo sí que la Belén com es diu Belén la que fa de diríem que s'enrotlla amb ells a nivell del trio la Belén que sortia a un xopellidors catalanes a un xopellidors està desaprofitada ho fa fatal i aquí un canvi es llueix és a dir que o sigui però és que les d'un xopellidors clar, també dèiem això Alberto el xopellidors catalanes Alberto no està igual d'aprofitat que per exemple Barcelona i d'hivern però és molt interessant aquesta comparació amb els xopellidors vascos i catalanes perquè aquest és un producte concretament diferent totalment diferent i seria molt interessant aconseguir explicar per què que jo tampoc ho tinc clar i sé prou com diu sempre el Jaume com per poder dir-ho però no té res a veure segurament perquè els xopellidors vascos catalanes etcètera El Pregón també i altres pel·lícules que puguem haver parlat últimament estan dintre d'un cinema amb uns paràmetres molt concrets que volen seguir aquesta tradició mig carrinclona i aquesta en canvi vol fer una cosa diferent s'atreveix temàticament ja és diferent llavors narrativament per suposat doncs ja diu per què no si ja vaig a plantejar-me un tema tan diferent segurament sí que estaria més a prop dels interessos d'un Berlanga no del Berlanga clàssic sinó del Berlanga que estava interessat pels temes eròtics i que va fer tantes coses com aquella de la Nina de la Muñeca que no me'n recordo com es diu Tamanyo Natural Tamanyo Natural molt bé sí senyor i com altres pel·lícules que va fer bueno la Vaquilla mateixa és una pel·lícula que està plena d'erotisme dintre del que és la Guerra Civil però aquí s'ha fet des d'un punt de vista com que vam fer aquell programa d'erotisme també el tema de Ninfomania i Love i totes aquestes pel·lícules però aquí es tracta tot d'un punt de vista pop aquest cine pop que és com molt us vam comentar aquella joven i al·locada que era una pel·lícula que tracta de la joventut i com tractes la joventut si no és per exemple amb visió amb molts colors amb molta frescura de no sé què llavors aquesta pel·lícula és això jo crec que molts capítols estan encesos són visualment i en qüestió de guió que jo em pensava que perquè es tracta de treure de les tenebres uns temes que estan a les tenebres vull dir que encara amb el segle amb el que estem i amb tot el que hem viscut i amb tot el que hem parlat encara no ens atrevim a parlar curiosament jo fa molt poc vaig llegir un llibre d'una amiga una coneguda però gairebé amiga podríem dir així no sé com dir-ho que es diu Patrici Muñiz és un llibre que es diu Lisi i el títol que té així com a subtítol més llarg és la estudiante que vendió sus bragas i acabó convertida en una obra d'arte que em va fer pensar la història i tot que surt de la pel·lícula amb la piel que habito i a la pel·lícula surt i està molt ben tractat fins i tot el tema està molt ben documentada també la pel·lícula vull dir el tema que allà en el llibre doncs parla concretament de gent que ve en la seva roba interior i de la manera com funciona això i que en un moment determinat doncs pot ser una entrega en mano que es diu i llavors això doncs té un preu una miqueta més car pel fet que té el risc amb qui et trobaràs doncs allà jo quan estan en un moment determinat dient bueno doncs quan ha arribat a pagar algú per les calcetes d'aquesta noia ara sí que dirà una barbaritat però diu uns 150 euros i bueno ja està bé vull dir que està fins i tot això ben pensat tot i hi ha hagut allà una gent que ha estat treballant i currant i a mi personalment m'agrada molt la part així l'Arts Bon Trier per dir-ho així que sempre en la qual va ensenyant-te a la pantalla diferents cartellers dient mira això es diu així i vol dir tal cosa i és com molt educativa la introducció que jo quan estava veient dic hòstia clar és allò és un homenatge és una còpia no sé però la intro no sé si us recordeu que és allò de com ensenya sense posar les persones al llit però les cobreix amb històries d'aquestes d'una ampolla obrint-se de cava i sortint tot el doncs això és la introducció que us animo a veure si voleu és una sèrie que es diu Masters of Sex que és una que és una història que els anys de los años de post-Freud que als Estats Units hi havia els senyors Masters en Johnson que van fer un estudi sexual sobre no tant els impulsos mentals sinó físics de l'orgasme i tot doncs era una d'aquests investigacions clar molt fora de lloc en els Estats Units dels anys 40-50 llavors és una intro de la sèrie que és exactament el mateix és que era clar era una còpia però dius però com a mi si s'inspira en coses així clar era com quan ho vaig veure vaig dir hòstia doncs aquí espera't a veure què ens proposa es veu que jo l'he llegit perquè no he vist suposo que sabeu que està basat en una pel·lícula australiana que es deia The Little Death i és un remei d'aquesta pel·lícula però es veu que ha millorat absolutament el guió és a dir el comentari que jo llegia no sé si ahir era ahir o abans d'ahir un petit comentari abans que era The Little Death que és la sèrie La Petita Mort que és com li diuen als franceses de l'orgasme per anar una mica relacionant tot doncs aquest film que és australià que és un remei que això d'allà diuen que el ritme està molt més aconseguit que s'han aprofundit els personatges que s'han lligat les situacions i jo m'ho crec és a dir de la forma que espontàniament aviam farà riure perquè és una comèdia farà riure més o menys i tal hi ha gent que ha rigut moltíssim i gent que no ha rigut tant però que la pel·lícula en alguna mesura funciona i tanca molt bé per exemple a mi una escena que la trobo extraordinària és el final quan l'Alexandra Jiménez que està perfecta és la que ensenya en els muts sordomuts i que es troba i té els teixits de la seda al final aquell que és la festa em sembla brutal des d'un punt de vista cinematogràfic és a dir allò és extraordinari està molt ben lograt per això deia insisteixo que és un senyor que si té guions més o menys i els adapta ell perquè aquesta és una adaptació del guió d'ell pot fer coses molt molt interessants i el detallet no m'he terminat agafar l'audífon a l'aparellet i tancar el so i dir que bé a mi m'agradaria fer-ho sóc d'aquelles persones que va a un centre comercial o va a un carrer tot ple de gent i dius però aquest soroll no puc a mi és una pel·lícula que s'ha tractat molt de cada departament és molt interessant i el tema del so és molt interessant perquè aquest és el més evident perquè és una persona que és sorromuda però que jugues molt amb el tema del so però hi ha altres històries que fa jocs d'aquests de diegètics extradiegètics o sigui la música de cop és música de pel·lícula i de cop no és un reproductor de cop estan a la festa són jocs que jo crec que li donen potser aquest ritme que deies tu de continuïtat això tot entre històries perquè en realitat quantes històries hi ha cinc cinc històries que que inclús hi ha certes històries que tenen històries dins o sigui el de el de la dona el de que té la dona que és quan s'adorm ell quan està treballant al quiròfan i això també hi ha històries paral·leles que és el que deies de les calces és la mare que explica la història de la noia que com exactament dins inclús dins hi ha subhistòries i clar crea unes arrels que et permet donar molt de ritme però clar l'has de saber mantenir i jo crec que això ho aconsegueix molt bé sí sí estic d'acord és a dir penso que a mi potser no em va fer riure com veia que el públic del meu entorn reia és a dir confesso que clar això també depèn de la teva en fi com reacciones de banda a determinades situacions filosofia de la vida sí potser sí però la gent reia moltíssim i s'ho va passar molt bé i jo no m'ho vaig passar gens malament m'ho vaig passar bé però sobre vaig trobar-hi molts valors és a dir sobretot l'interpretació les històries sexualment ha de veure plorar el seu marit i tal bueno no sé n'hi ha moltíssimes coses jo ploro pensant la interpretació de la Candela Penya perdó a mi em direu el que voleu que tots està molt bé però el que fa que està donant aquesta pel·lícula és que et quedes bocabadat cada gest que fa cada moviment d'allò cada petita cosa dius és que és perfecte és el que ha de definir el personatge a cada moment jo volia comentar només que en comparació amb el programa que vam parlar d'erotisme també una mica protagonitzat per Lídia i per Pol doncs si us fixeu tot el que normalment surt a les pel·lícules és la part més malsana del sexe i costa molt malsana malsana és a dir la part que diguéssim que fa que el sexe sigui considerat com una cosa oculta com una cosa lletja estranya lletja bueno això malaltissa canvia aquesta pel·lícula doncs fa tot el contrari el que passa és que l'altre dia quan vam fer el programa que nosaltres els referents referents les pel·lícules per encetar el programa així com era ninfomènia o sigui que era com una pel·lícula que ja buscava la incomoditat en el sexe i potser inclús Love com a trencadora de mostrar sexe real explícit sense CGI sense efectes especials partint d'això ja ho vam dir més que que sigui un tabú que sí que és veritat que el sexe és un tabú en el cine però més que això jo crec que també és aquesta mateixa fina línia que tornem a dir de què és el grotesque encara que ensenys pot ser molt agradable molt fi o inclús el no ensenyar també pot ser molt xavacano però pots trobar el punt mig i jo crec que això ho fa molt la realització la narrativa l'actuació però però sí sí igualment segueix sent un tabú i jo crec que igualment a Kiki clar Kiki sabent que és un tema és una pel·lícula sobre sexe no es mostra com a tal es mostra que són fílies que a més molts cops les fílies més que res és com una és sí però són fílies que com hi ha una varietat tan gran que s'explica a mi com a mínim em fa la impressió jo no me'n reconec indirectament en cap de les fílies en principi però crec que el que et ve a dir és que tothom pot tenir alguna coseta d'aquestes i que això no hauria de ser considerat una cosa que haguéssim d'ocultar que ens hagués de fer vergonya al contrari vull dir que hem de reconèixer-ho com a part de la nostra personalitat i hem de saber explicar-ho a l'altre és el que defensa la pel·lícula perquè ho sàpiga i ja està vull dir donar-li una carta de naturalitat no de naturalesa que ja la té sinó de naturalitat a tots aquests comportaments una mica tot al contrari que li passa a l'Arsontria jo ho reconec vull dir que l'infomènia però és buscat l'altra cosa és que et repugni alguna escena per exemple eròtica sexual com vulguis dir-li d'alguna pel·lícula però perquè està maltractada potser tot i que no sigui la intenció i aquí el que deia ell jo penso que és molt important perquè aconsegueix llançar-te un missatge que és respecte als desitjos que pugui tenir cadascú que no tenen per què necessàriament ser els teus i aleshores aquesta filosofia que et mostra a més a més que té un final feliç en alguna mesura és a dir tots els casos acaben bé perquè és una comèdia i el que vol és demostrar que independentment que hi hagi un desencert en un moment de minat i això no és un espòiler ja es veu des del començament que acabarà bé la pel·lícula té aquest caire jo he llegit crítiques molt molt destructives en quant a un tema una de les històries que realça i inclús incita magnifica magnifica diguéssim el que és la violació o sigui el tema que la dona està dormida sense el seu compte això he llegit articles que es creixen aquesta pel·lícula com que hauria estat prohibit tractada aquesta història no és la meva opinió dic que és el que he llegit em sembla que estem acabant estem acabant i la setmana que ve en Francesc ens parlarà de la barba de l'Eleni veieu algunes pel·lícules d'aquesta dona Magic the Girl és una per exemple i vaig veure seguides dues més El Niño també apareix dintre del Niño és la policia amb en Luis Tossard i l'altra que va fer és Estela Cadente les tres les va fer en el mateix any i jo les vaig veure sense saber que era ella totes seguides va ser com dir aquesta dona què passa com una relació molt màgica per dir-ho així entre ella i jo què vols dir que no ha fet res més sí si ha fet més coses però aquestes són les tres que jo destaco avui vinga som-hi adeu adeu M de música un programa realitzat i presentat per Maria Quintana