El Padrí, 50 anys: remasterització, versions i el “miracle” de Coppola — fotografia de Gordon Willis, muntatge operístic i la cuina tècnica amb Anastasi

CINEMA SENSE CONDICIÓN Més, més. Més, més. Hola, bona tarda, amics i amigues. Amb aquests compassos de la música que va compondre Nino Rota pel Padrino de Francis Ford Coppola de 1972, engeguem avui perquè precisament el Padrino serà la pel·lícula de la setmana que hem escollit degut a que el dia 25 de febrer passat es va estrenar la versió remasteritzada per celebrar els 50 anys de l'estrena del Padrino. Però anem a començar pel principi. Bona tarda, Lluna, què tal? Bona tarda. Bé, aquí. Tot bé? Tot bé. Molt bé. Bona tarda, Ignasi. Què tal, bona tarda? Com va? Doncs ja veus. Enfeinats? Sí, avui és un dia en què l'univers s'ha posat en contra. No entrarem en detalls. No entrarem en detalls, molt bé. Bé, en tot cas és el dia de la dona, així, oficialment. S'ha de dir que voldríem que fos cada dia. Sí. El dia de la dona i el dia de l'home i el dia del nen. El dia del ser humà, no? El dia del ser humà, en definitiva. Però, bueno, en tot cas, on vagi per elles el nostre homenatge avui també. La humanitat és contradictòria. Tenim que lamentar l'absència del nostre company i amic Anastasi, que per motius particulars i personals no ha pogut assistir avui. Li enviem una forta abraçada des d'aquí. i més avançat el programa mirarem a veure si podem fer una connexió. O sigui que, Anastasi, estiguis preparat perquè potser tens una comunicació nostra per parlar... Particularment, és una llàstima que no pugui ser personalment, perquè particularment ens parlarà del tema de les... Des del punt de vista professional, del tema de la restauració, del que és restaurar digitalment una pel·lícula. Avui dia, perquè de restauracions digitals ja s'emporten uns quants anyets. Serà molt interessant, segur, segur. Molt bé. Bé, doncs, amb aquests elements i tornant una altra vegada a Francis Ford Coppola i el seu padrino que està en aquests moments amb el grup balanyà projectant-lo, la versió aquesta remesteritzada, començarem a parlar de cinema un dimarts més. Sí. Endavant. Doncs això, anem a parlar del padrino 50 aniversari. Sí. Això és una mica una moda, eh?, per això. En el sentit que en Coppola ja s'ha sumat a la mania del Ridley Scott de fer un fotiment de versions d'algunes de les seves pel·lícules. Recordem que Apocalipsis 9 ja va per la tercera, el Final Cut, que no sé si s'ha estrenat comercialment a casa nostra, em sembla que no. i, bé, en el cas del padrino, esclar, ara s'està parlant d'aquesta remesterització que s'ha fet pel seu 50 aniversari, efectivament, però, de fet, ja em sembla recordar que ja es va fer una remesterització als anys Noratda i després... Sí, el 30 aniversari se'n va fer una. I després, el 2006, se'n va fer una altra de remesterització. Sí. Amb el muntatge sonora, el 2007, també va haver una... Perquè, clar, el so era mono, i aquest famós muntador, Moon, del qual, doncs, l'Anastasi ens ha parlat tants de cops, va fer un altre editatge, diguem-ne, de la banda sonora per fer-la estèreo i aquestes coses. En fi, de tot això potser... Bueno, a veure si després en podem parlar, perquè serà molt bona l'opinió de l'Anastasi, perquè ell, tècnicament, domina el tema, i, a veure, estem davant... Jo, diré una cosa, jo vaig veure la pel·lícula i vaig gaudir molt. O sigui, per mi, em sembla... Vas percebre diferències... No, no, no, aquí està. Visuals, també de so i de música, tots aquests elements em van semblar molt recuperats i molt actualitzats, i li fan un bé a la pel·lícula que jo tinc a casa, que és una còpia del segle passat. Li fan un bé. Ara, et dic això. Així com, tal com ha quedat aquest padrí, em sembla extraordinària i que val molt la pena recomanar la visió d'aquesta remasterització, jo crec que no m'agradaria que, en el cas que fos possible, Leonardo da Vinci, per exemple, comencés cada 10 anys o així a remasteritzar la Gioconda... Sí, és que, diré una cosa, quan tenim una obra mestra, per què l'hem de toquetejar? O sigui, en principi, eh? Com a principi? Jo crec que intents comercials, i no tant per la sala de cinema, com pel fet que ara... Tu has vist el Padrino a primera part, però aquesta remasterització s'ha fet de les tres parts, eh? Sí, sí. És més, de l'última, de la tercera, fins i tot Cupola ja fa uns pocs anys, per ell, eh? O així, que això només s'ha estrenat als Estats Units, en Cupola de la tercera va fer un remuntatge. Tal com diu ell, que ell i Puzo, l'escriptor, no? Sí, sí. Volien que fos aquesta tercera part, no? Que ja no venia directament d'una novel·la d'en Puzo, sinó que, efectivament, era fruit directe del guió d'ells dos, perquè ells dos sempre s'han entès molt bé, tant per la segona part, que tampoc era novel·la, com la tercera, no? Jo, en aquest sentit, jo crec... O sigui que llavors estarem parlant d'una quarta part. Sí, bé, a veure... Si fan un muntatge nou, serà una pel·lícula diferent. No ho sé si quan... Perquè m'imagino que s'atreviran... Ja et dic, la remasterització s'ha fet de les tres pel·lícules. Sí, sí. I la col·locaran en un pack. El King no... Exacte. Aquí està el negoci. No tant ja per l'explotació comercial, que la gent potser no hi anirà massa, ni molt menys ja... No, perquè molta gent dirà, ah, bueno, ja me'n recordo, ja l'he vist. Però la cinefilia sí que comprarà el pack. El que no sé és si el pack tindrà la versió nova, el remuntatge... Sí. ...de la tercera part, o el muntatge original. No sé com anirà la cosa. Perquè, Déu-n'hi-do, l'embolic que tenim amb tot plegat. No oblidem que, a més a més, existeix la versió lineal. Una versió que en Coppola va fer per la televisió, jo sé si cap als anys 90, o potser abans, va... Sí, veurien-se els 90, forçosament. Va fer una versió televisiva que es diu El Padrino Épico, li han donat a dir. No sé, em sembla que no està comercialitzada, tampoc, a l'estat espanyol, però és un muntatge lineal. És a dir, comença quan en De Niro fa de Vito Corleone de jove, de com es va obrint camí a Nova York, els anys 20, no? I tal. I, per tant, doncs, és una versió molt divertida, no? Perquè és lineal. No és com el Padrino Segona Part, que recordem que té un muntatge paral·lel, no? Entre el que és el... El Padrino Primer. ... els anys 20 i la continuació a partir de l'any 55, que ens sembla que és quan s'acaba el Padrino Primer a part, no? En aquest sentit, també existeix aquesta versió. O sigui, que realment tenim un embolic de Calample. i per parlar pròpiament de la pel·lícula, jo m'atreviria a dir que és un miracle que existeixi, sobretot la primera, perquè el Cupola diu que va estar visquent tota l'estona, tot el rodatge, amb l'ail cord de si el fèiem fora. Fins i tot hi va haver un muntador i un ajudant de direcció que va ser ell el que els va fer fora després, amb l'acord de part amunt, però van haver un parell de tècnics, ja dic, del muntador i l'ajudant de direcció que també van moure despatxos, diguem-ne, de la part amunt per fer-lo fora. Des del principi, a veure, s'havia pensat en molta gent, en molta gent diferent per dirigir, tots de prestigi, no? El Peter Jay, el Richard Brooks, que són paraules majors, l'Arthur Penn, fins i tot van recórrer al Costa Cabras i a l'Auto Preminger, però després es van, tots aquests van dir que no, que no els interessava, perquè en aquell moment la novel·la no estava acabada, només hi havia 60 pàgines quan estàvem buscant el director per dirigir. Amb 60 pàgines, un dels encarregats, un tal Peter Barth, se'n va anar cap a el Roger Evans, que era vicepresident en aquell moment de projectes, i li va dir, mira, aquesta novel·la promet. El Roger Evans va dir que endavant, cap problema, i va comprar els drets per 80.000, finalment per 80.000 dòlars quan ja era un fet que es faria pel·lícula. Però, de fet, a l'inici només li van donar 12.000 a Putzó. A Putzó, que només tenia això, 60 pàgines, el seu agent li va dir, no ho agafis, t'estan prenent el pèl, però el Putzó tenia 10.000 dòlars de deutes de joc. i aleshores va dir que sí, no? Va passar el seu agent literari i va acceptar. I aleshores, perquè no es notés gaire que li compraven els drets per 10.000, li van donar el Roger Evans li va proposar 12.500, allò que no, perquè no, i amb la promessa que quan, si el projecte passava ja a ser un fet, en el sentit que sí que és per amunt decidia portar-la a la pantalla, aleshores... Hi hauria un complement. No, un complement important, aleshores van ser 80.000 dòlars, que és una quantitat important. El propi Copola diu que si... Copola va ser l'última opció, perquè Copola tenia tres pel·lícules fetes que van ser autèntics fracassos comercials, El valle de l'arcoiris, Jueve sobre mi corazón i abans de tot ja eres un gran xico, que a mi és una pel·lícula que em diverteix molt, amb una cara en black superfresca i una pel·lícula que em va agradar molt. Aquesta de Jueve és The Rain People, no? Ja eres un gran xico? No, no, Jueve sobre mi corazón, efectivament, dic el títol en castellà, i El valle de l'arcoiris, no? Tres, amb Alfred Ester i tal, però a més, amb un cert aire clàssic, en aquesta pel·lícula també. Res, no va fer ni cinc de clash, per tant, Copola estava amb hores baixes i la seva productora, la Soutrop, que s'estava anant a fer punyetes, estava molt fotut, la veritat és que estava molt fotut, i al principi, fins i tot ell, fins i tot Copola, es va tirar enrere. Buscaven, finalment, després que aquests grans noms diguessin que no, buscaven que el director, el Roger Evans, buscava que fos algú de substrat italià, encara que fos de segona generació. li van dir al Sergio Leone, però el Sergio Leone va dir que ell ja estava fent la seva pel·lícula de càncer. Noves Amèrica. Noves Amèrica. I va dir que en Tururu Capella. Clar. I fins i tot el Peter Buch de Novik, que alguna cosa té, d'italiana, però... I ell va dir que no estava interessat en màfies, en la màfia, i que no li interessava en absolut i era això endavant. Copola diu que amb ell, ell mateix, no l'haguessin contractat cinc mesos després que tot arrenqués, no?, que s'estava ja fent el... el projecte ja estava molt tirat endavant, el Padrino va ser, es va convertir en un bestseller salvatge, és a dir, amb unes vendes del llibre absolutament descomunals. I aleshores, clar, ja Copola ja estava agafat. Però fins i tot ell mateix diu que si li arriba a proposar-se tot un cop ja era un bestseller, no l'haguessin agafat amb ell. Perquè, precisament, per als seus productes precedents, no? O sigui, si amb la producció ja tenim tot aquest cacau, després, el càsting, va ser... tot és apoteòsic. Va ser increïble. El Copola va estar a punt de fer... el van estar a punt de fer-lo fora no sé quantes vegades, l'Eleonor, que és la que va fer el llibre aquell sobre el rodatge d'Apocalipsis 9, diu, confessa que bueno, que estaven amb una angoixa sobreimpressionant perquè tenien dos fills petits i no tenien cinc de galaix. O sigui, realment és que estaven necessitats, molt necessitats. Ara, com sempre, el miracle del cinema, la màgia que té aquest setè art que tan ens agrada i tan ple i ens dona és que amb totes aquestes dificultats i moltes més que es van donar, com a sortir una obra mestra tan perfecta. Són aquelles coses absolutament miraculoses. Jo crec que Copola, malgrat tot, molt bé, no havia tingut èxit en les seves pel·lícules precedents. Però Copola ja, ell no ho sabia ni ningú ho sabia en aquell moment, però Copola ja era un gran director. Perquè el criteri que això és més de Copola que de Puzo, tot i que el guió que consti que és difícil discernir perquè és probable que Puzo també, el Mario Puzo, hagués fet una evolució sobre el seu propi material. Però aquesta manera d'enfocar la pel·lícula des de la perspectiva d'un insider, és a dir, és la visió d'una família de la màfia des de dins, no des de fora, sinó des de dins mateix. Per tant, clar, el que aconsegueix és fer-nos creure que Vito Corleone és un sap. Hi ha un efecte pels personatges. Home, ho sotsap, però. Sí, sí, sí, sí, perquè a més a més diu, un moment, la droga no, eh? Sí, la droga no. Sí, jo, la prostitució, armes, tot això, el joc, tot això val. Ell, la violència d'ell, la de Vito, no es veu pràcticament, sempre és la violència de les altres famílies que se'l volen carregar, particularment aquest nou que està intentant vendre droga i que el Marlon Brando doncs diu que no, però tu fixa't que gairebé que quan es mora en la pel·lícula tenim la sensació que s'ha mort un gegant, no? Sí. És a dir, quan és gent malfactora, tinc una petita relació de coses que no es veuen en la pel·lícula i que són sorprenents. Per exemple, no es veu cap víctima civil morta, cap víctima civil, una altra cosa són els gansders, no? Però cap víctima civil morta a causa del crim. O sigui, no hi ha danys col·laterals. No hi ha, no hi ha dones totalment en la trampa de la prostitució, no? No fos cas. Precisament són coses que en Corleone diu que la societat això ho pot encaixar, però la droga ja no ho encaixa. Recorda't? Cap vida enfonsada pel joc, no? Escolta, no? On també la màfia tenia interès. Crec que amb les tres hores que dura no surt ni una imatge d'un casino. No, no, clar que no. Cap víctima per rubertori ni per estafa, per protecció, allò que et venen i et dius o pagues la protecció o se t'ha acabat el negoci. Cap víctima de frau, riant de riant. I això sí, es veu un policia corrupte, no? Sterling Hayden. Sterling Hayden, que aquest visiblement col·labora amb les famílies mafioses i no precisament a favor de Corleone, no? No, de les altres. Més a més de les altres, no? Però, és a dir, que tot està cuidat, en la pel·lícula tot està cuidat perquè sembli un sant varó, no? I la família... I clar, la gran sorpresa és que la pel·lícula es diu el padrino, però el padrino, què? el padrino, Michael Corleone o Vito Corleone? Perquè, evidentment... Jo crec que hem d'interpretar que en aquest cas és Don Vito. Jo crec que és Michael, el centre de la pel·lícula... Però el centre de la pel·lícula és Michael. És Michael Corleone. La prova està que tot el que vindrà després vindrà i tindrà el centre amb Michael. Totalment. Perquè és un personatge que al principi de la pel·lícula, fins i tot la pròpia família el protegeix, no vol que estigui amb... Sí, sí, sí. El mateix Vito diu, no, esto... Vito vol que Michael vingui a la boda i estigui allà i no es fa la foto fins que no arribi Michael. Però procura que el mantinguin sempre a part. Efectivament. O sigui, el personatge del James Cahn que s'encarregui de cuidar-lo que no tingui problemes. Exacte. Ara, el punt d'inflexió, evidentment, és quan fareixen a Vito Corleone, no? I aleshores Michael agafa el compromís. I aleshores fa el salt i fa una transformació que, evidentment, per la resta de la pel·lícula i més en la segona part, és una transformació espectacular, no? Sí. Perquè realment és un home expeditiu i que no es pensa en les coses dos cops. El que veig aquí és que dius la novel·la l'ha fet Mario Puzo, però jo hi veig una importància i una imprenta molt forta de Francis Ford Coppola aquí. Perquè només l'arrencada de la pel·lícula a mi em costa creure que un escriptor pugui fer aquella arrencada. Aquella arrencada és d'un home que domina el llenguatge cinematogràfic. És a dir, comencem el pla en negre i estem a l'habitació on s'estan donant els favors que és típic quan el padrino casa un fill o una filla que hi hagi una sèrie de visites que passin i aquell dia se'ls dona el favor d'atendre la demanda i els problemes que tenen, no? Llavors, veiem com la càmera es va acostant lentament fins a un primer pla mentre el personatge que està suplicant està d'esquena i el Marlon Brando l'està mirant l'està tenent és que això és una cosa que jo crec que llegint el llibre difícilment te la pots imaginar i aquí s'allun aquí i a partir d'aquí tota la pel·lícula per mi el talent de Coppola que és el que tu dius les tres pel·lícules que va fer són pel·lícules a la millor d'aprenentatge i tal però ell no hi ha dubte que ja tenia un sostrat molt gran com a cineasta i jo crec que descobreix un recurs cinematogràfic o si més no és la primera vegada que em sembla recordar l'aplica en les tres anteriors noies és a dir comença desenvolupa un sentit operístic del cinema en el sentit que això amb la tercera és molt més accentuat exacte és a dir comença i acaba primer amb dues cerimònies perquè comença amb la boda de la filla del Vito i acaba amb el bateig del fill del Michael Corleone però quan acaba mentre s'està batejant el fill del Michael Corleone s'està Michael Corleone s'està carregant els caps de totes les famílies perquè sap que o és ell o són els altres i per tant no està disposat a perdre-lo hi ha un muntatge i aquí una altra vegada m'agradaria que aquesta és l'Anastàcia aquí hi ha un muntatge entre el bateig i la matança que és és a dir el bateig però és que és un curs de cine tota la pel·lícula però a més és el contrast radical el bateig és una cosa agradable la matança és violència de la més brutal de la més sanguina l'amor i la vida estem celebrant i aleshores com tu dius a la tercera a la tercera ho torna a repetir de manera encara més espectacular però de per mig hi ha Coton Club que també té que també té el número final del claquer amb també unes escenes violentes amb la qual cosa és gairebé una marca de marca Copola vull dir que a més amb uns resultats sobretot amb el Padrino 3 amb uns resultats espectaculars és a dir et quedes absolutament calamat allà hi ha tot tot el tema del Vaticà que és algo sí sí no però jo dic aquest sentit operístic de combinar violència amb una altra acció que és un contrast i després del principi sí que m'agradaria destacar el criteri fotogràfic que tu ho deus haver vist de manera espectacular el gran contrast que hi ha entre l'exterior de la boda el jardí que és una fotografia gairebé cremada cremada és una fotografia cremada amb l'interior absolutament plena de foscos que això és una cosa pròpia del director de fotografia el Gordon Willis que bueno escolta ha fet dels grans perquè a banda de fer les pel·lícules d'en Coppola hi ha Cliud Con el agua al cuello el Harper gran pel·lícula hauríem de comentar-la aquesta col·lícula perquè és fabulosa sí és per recuperar-la Annie Hall moltes del Woody Allen Manhattan amb l'aguai negra Annie Hall la rosa purple el Cairo li diuen el fotògraf de les tenebres perquè li agrada molt fer aquesta cosa carabatjo és dir carabatjo de clars oscurs molt violents molt agressius però fixa't que una altra vegada l'interior és carabatjo sí efectivament efectivament el contrast entre la boda els contrasts són radicals entre vermells per exemple l'escena del cavall el vermell aquell és intens ah sí sí el cap del cavall el famós cap del cavall que això també va ser motiu de discussió brutal perquè estaran dient però hem de posar un cap de cavall autèntic a tothom li semblava la por munt tothom estava escandalitzat i en canvi el cupola el cupola malgrat tot estava sempre a punt de ser acomiadat però va acabar fent el que a ell li donava la gana perquè els actors són els de cupola tot i que el Roger Evans i Déu i sa mare estaven tots dient que volien altres altres alternatives el Brando no el volien ni veure perquè Brando a part que ja estava una mica acabat en aquell moment era un home amb fama de complicat i d'estrafalari i li agafaven unes reaccions absurdes de totes a mesura que avançava la pel·lícula Brando la va començar per lo vist per lo que he llegit d'una manera però a mesura que va avançar ella es va adonar que estava fent una pel·lícula que seria important i era molt intel·ligent Brando i fins i tot la seva mort que hi ha dos moments més de pel·lícula cremada podríem dir respecte als interiors sobris i més aviat foscos que són la mort de Brando que està entremig de Tom Aqueles que és una cosa que la va dirigir ell ell jugant amb el seu net i després ja quan el Michael s'entén que anava cap a Sicília per estar durant un temps fora de l'alcance de les bales de les faccions contràries sí, sí, esclar a Sicília hi ha una explosió de llum aquells exteriors són extraordinaris que ja no són cremats per això però són d'una intensitat és a dir el sol realment impacta per tant clar al Gordon Willis li diuen el fotògraf de les tenebres però bueno en el fons també quan toca fer llum aquí s'havia contrastat molt sí, sí a mi m'agrada parlar de l'interior de la seqüència inicial quan estàs rebent tota la gent que padrí venja la violació de la meva filla i l'altre home ara vens i tot què faràs per mi en tens poc respecte que hauries pogut tenir la meva amistad tot això amb aquest to de llum carabatxo de clars oscurs tan bèsties és és una seqüència que realment impressiona perquè el primer que la pel·lícula recorda que comença amb un zoom back és a dir un zoom que va obrint el personatge que està intentant parlar amb el padrí i és tot negre és tenebrós realment i efectivament i la música que ens va introduint i evidentment hi ha diversos moments tenebrosos perquè evidentment al carrer quan Michael està esperant els matons que volen matar el seu pare el carrer també és un carrer fosc i negre no es veu gairebé res sí que és veritat que li agrada jugar això però realment és que el resultat i tu i l'assassinat que fa ell del capità del Sterling Hayden a l'intèrpret i l'altre mafiós a dins del restaurant també és extraordinària allí hi ha un muntatge ràpid que accelera l'acció al mateix muntatge que és una cosa divina extraordinària no, no, no és que el punx de Copola és molt potent jo mira el padrino ha fet córrer en aquests 50 anys rius de tinta o sigui s'han escrit llibres s'ha escrit llibres sobre Copola però jo diria una cosa hi ha molta gent que diu hi ha 5 escenes bàsiques i tal jo per mi hi ha una escena bàsica del padrino i saps quina és? una escena que dura 175 minuts per mi és una obra rodona és que no puc extreure un tros d'allà sí, però hauríem de fer una reflexió perquè fixa't perquè és que no hi ha un moment dolent al padrino sí és a dir és una pel·lícula popular popular pel gran públic no hi ha grans intel·lectualitats tot el contrari és una narració bastant plana bastant senzilla en el sentit que tot la típica història de venjances serà entre entre mafiosos però és una història de venjances i malgrat tot com dius absorbeix d'una manera absoluta quan és una pel·lícula m'atreviria a dir amb molts aspectes convencionals complicada no, no, però a la vegada però convencional i clàstica té unes lectures complicades però aquest és és el gran efecte o sigui això només està al alcance dels millors de la història està parlant amb pintura per exemple amb Belcap Rembrandt per exemple em ve al cap Miquel Àngelo Rembrandt és 10 baixat de la terra directament o sigui aquells t'estan fent unes obres que igual les gaudeix el que podríem considerar el gran públic que l'especialista per què? perquè és que hi ha una quantitat de contingut és que és la vida allò és la vida exacte ara ho has dit estic completament d'acord amb tu jo crec que l'èxit d'una narració molt ben feta molt ben narrada molt popular està en que la força del relat és la força d'una família i de les fidelitats i traïcions i això això té el propi Cupola ho diu és universal això sí és un culebrot clar sí sota el botx la pel·lícula evidentment que no té gens ni mica estructura de culebrot però el propi Cupola ho diu diu estic dubtant perquè es veu tan perfecta com la veiem i Cupola dubtava dubtava de tot o sigui a banda que tenia la por que el anaven a fer fora no tenia clares moltíssimes coses i ja havien començat hi havia escenes que no estaven ni escrites el que jo no estava acabat el van haver de buscar el Robert Town que és un guionista bueno tot dels grans no el van haver d'anar a buscar per unes quantes seqüències que no sabien entre el Puig i ell amb les presses i suposo que l'atabalament del que portaven no tenien ni temps ni possibilitat de desenvolupar-la adequadament que és la del jardí quan el el de Vito el Vito Corleone li diu si algú ve a a proposar-te una cita no tinguis cap dubte que ell t'està traient és un del clan dels de dins però efectivament és un traïdor s'ha canviat s'ha canviat pensa que els Corleone ja són cap a estan de cap a caiguda i per tant ell està buscant mantenir-se tot aquest tema de les fidelitats tot aquest tema del Michael Corleone del Pacino la la la la la la la la la la la la la fidelitat absoluta cap als membres de la família jo crec que aquí és on està l'imant de la pel·lícula d'alguna manera sí perquè a veure això també és una cosa que és universal és a dir fins i tot en un col·lectiu tancat d'una ciutat d'un poble això es dona o sigui hi ha hi ha una lluita d'interessos i hi ha també un un microordre establert que s'ha de complir i si no es compleix passen coses efectivament sí sí sí naturalment no acabarà tot d'aquesta manera però però sí que per la gent el que dèiem de la comprensió popular clar que sí si tu estàs veient aquella boda i estàs veient moltes bodes de familiars i d'amics i tal tu no a la boda al principi amb escala petita però no vas pensar en la gran festa del gato pardo de Visconti evidentment a veure la festa del gato pardo de Visconti és sublim jo diria que són paraules la categoria paraules majors allò ja és la cosa excelsa pujada al cup però hi ha alguna cosa d'allò amb la festa de la cupola evidentment ho tenia en compte perquè hi ha alguna cosa jo crec que hi ha alguna cosa al gato pardo perquè és allò anar analitzant la gent els grupets com interactuen aquesta cosa d'escorniflar dins d'una família és el que bueno és el que va en la línia del cul a brot sense ser-ho però jo crec que per aquí va que la gent s'enganxa els entesos ho saben però potser molta gent que ens escolta no ho sabrà aquesta pel·lícula va provocar un cabreig monumental de Frank Sinatra perquè l'actor que surt allà que se'n va a demanar protecció perquè el deixin entrar de primer actor en una pel·lícula aquest personatge en realitat està basat en Frank Sinatra i hi havia una mica de cabreig aquí i allò que es diu passar comptes per part de Coppola o per part del productor perquè es veu que el Johnny Fontana exacte el Johnny Fontana bé jo el que i es va sentir el el Frank Sinatra es va sentir es va sentir interpellat doncs no tenia per què perquè el és curiós perquè la ficció de la novel·la és això bueno tot això ve per la protecció que se suposa que la màfia li va fer en molts casos corresposta a Frank Sinatra sí però a veure t'explico el el cantant el Martino és el que fa el paper de Johnny Fontana recordem que Johnny Fontana se'n va el dia de la boda a demanar al Vito Corleone que i de qui ve el del cavall ell vol sí clar efectivament ell vol estar en una determinada pel·lícula i el director no el vol ni veure perquè per culpa d'ell un actriu que l'havien educat ell la va seduir i la va fer malbé i per tant no el podia ni veure però es li demana al Padrino el Robert Duval que fa com de de correu extraordinari bueno tots els actors i actrius estan extraordinaris se'n va a parlar amb el director que per cert el director té una pinta tu no vas pensar amb Elia Caza i clavat clavat en cap moment es diu ni ni m'ho fets que són allò parecidos razonables razonables me n'alegro o sigui que ho hagis pensat i tant i tant és que elia Caza clavat i el pàjaro aquest s'assembla a Frank Sinatra aquest tio i lèxic que té quan arriba a la festa les dones demanant-li quan és un tio que està de cap a caiguda però bueno clar allà el que recordes és el passat i aquest tio tenia un passat exitós de cantant de masses però bé el propi Albertino que fa el paper d'aquest actor cantant que vol entrar a la pel·lícula resulta que ell havia demanat a Albert Ruddy que era un altre executiu de la Paramount d'entrar-hi de fer aquest paper ell volia fer aquest paper però resulta que en Coppola volia un altre un altre cantant que es deia Big Damone aleshores l'Albertino se va a parlar amb el seu padrino autèntic de la vida real que es deia Russell Bufalino i el Russell Bufalino diuen que ho va fer de manera més diplomàtica perquè es va dedicar a escampar tot d'articles per als diaris dient que en Coppola no s'havia enterat que el paper de Johnny Fontane l'havia de fer l'Albertino va ser tal va ser tal l'esclat d'articles i tal que l'opció d'en Coppola és a dir en Big Damone permeteu-me l'expressió es va collonir i li va deixar li va deixar la via perquè esclar el tal Russell Bufalino diguem-ne que érem la màfia és a dir que de vegades la vida real i la ficció es corresponen jo no sé si seria un bon moment per posar-nos en contacte amb el nostre amic Anastasi absolutament en fi valuosíssim col·laborador Anastasi si ens sents estem viatjant cap a tu perquè realment seria interessant doncs entrar-hi en matèria pel que fa doncs això a lo que és la remasterització digital clar perquè bueno per fer la la còpia remasteritzada del 2006 es veu que es van trobar que el negatiu original això és el que diuen tot i que el nostre amic Anastasi ho posa en dubte però oficialment van trobar el negatiu gastadíssim i van haver de fer un seguit de virgueries per tal d'intentar utilitzar-lo hola hola què tal bona nit hola què tal com estàs bé bé bé bé bé tot bé contents de tindre't amb antena perdona què tal dic contents de tindre't amb antena jo també de ser-hi encara que sigui doncs això a través d'un mecanisme tan rudimentari com és un telèfon però bueno però pels nostres oients també és una presència perfecte jo ja estava escoltant amb molt d'interès fins en aquest moment home fabulós escolta ja teniu un oïdor sí un oïdor ja el teniu i crec que en teniu molts més però de moment un molt bé seguret escolta evidentment la teva experiència professional és un puntàs vaja vull dir per tal de parlar del tema de les remasteritzacions no? sí les restauracions o les remasteritzacions com li diem ara en aquests moments parlem de màsters que són l'original d'una pel·lícula i li diem màsters bueno seria una remasterització tornar una mica a l'origen sí sí voleu que us explico una miqueta la meva experiència d'això i l'opinió i l'opinió que tens tu del producte acabat sí sobretot però sobretot dels criteris que es poden seguir no? per tal de remasteritzar un negatiu sí el producte acabat quan em padrina un concret us haig de confessar que jo aquesta restauració no l'he vist no l'he vista encara o sigui l'haig de veure i per tant puc aportar poc és a dir jo us he estat escoltant amb molta atenció i tant els vostres comentaris de la pel·lícula en si com a tal m'han semblat francament interessats i us he seguit molt i m'ha fet recordar jo la pel·lícula l'he vista més de dos i més de tres vegades algun dels episodis per tant la tinc bastant present però hauria de veure ara com ha quedat aquest resultat del que és la remasterització sí és interessant segur segur això no us puc comentar respecte a això sí que us puc comentar què és exactament això perquè tinguem una mica tots una idea de què significa com sempre és molta més feina de la que la gent es pot arribar a imaginar si el que hi ha darrere d'un procés tècnic de remasterització i més d'un monstre cinematogràfic com és com és del pes del padrino evidentment és una feina de tram s'està parlant de 4.000 hores sí 4.000 hores i d'una neteja dels negatius fotograma fotograma sí bueno això és segur això és segur el que passa és que les 4.000 hores que poden ser moltes a poques jo he llegit moltes coses sobre la remasterització per poder parlar en propietat de la remasterització d'aquesta pel·lícula en concret parlar en general de remasterització ens ho puc fer jo per el meu coneixement del tema per experiència personal i perquè a mi és un tema que m'ha interessat especialment en cinema molt a part del muntatge que és la meva feina aquesta feina m'interessa molt però en aquest cas concret es diuen coses que són algunes poden ser una mica imprecises llegides per un lector que no coneix res del tema li pot semblar especialment espectacular de determinades coses però en realitat a mi hi ha coses que fins i tot es diuen versions diferents del mateix tema jo crec que l'important que tinguem clar és que una remasterització d'un material com és un material recent com és el president estem parlant de 50 anys no és el mateix que una restauració d'un material del cinema munt és a dir són dues maneres de tocar el material diferents el cinema munt el que s'ha d'intentar bàsicament és que es presenta la imatge suposo clar i els materials cinematogràfics diguem-ne recents en tenim per recents doncs això 50, 25, 40 anys això la finalitat és la mateixa també perquè és evident que en parlàvem no fa gaire que els materials són són fungibles és a dir el material cinematogràfic de per si per bé que estigui conservat en llocs on es conserven els espais que les quimoteques tenen amb armaris de temperatures determinades i amb humitat controlada tot el que vulguem hi ha un deteriorament i l'emulsió de la pel·lícula el que realment està imprès en el material fotogràfic allò es va deteriorant hi ha petits fongs petits bitxets que es van menjant tot allò al marge de materials cinc d'uns moderns estem parlant també s'està discutint en aquest moment com sabeu que també sobre el suport digital no està tan clar que el suport digital sigui un suport que tingui una vida eterna sinó que també s'està plantejant la pèrdua que s'està observant en falta de perspectiva però el fet que s'està observant que encara també el material digital perd també per tant tot el que sigui garantir a cada X temps que realment aquest material es renovarà ja és molt perquè estem intentant preservar un valor cultural en el cas d'aquesta pel·lícula ja es va fer una restauració el 2007 després alguns diuen 2006 ja que és 2007 es fa de l'estauració sí 2006-2007 jo he llegit les de les diversions 2006-2007 no jo en aquell moment vaig veure en un dels espacis que vaig fer de la pel·lícula que vaig fer de la prudència després de la restauració d'aquest any i es va fer de so i es va fer d'imatge de so se'n va encarregar el Walter Murch que és un muntador de so que després ha sigut un gran muntador també d'imatge un dels millors muntadors americans i un gran teòric i té un llibre magnífic que es diu en el momento del parpadeo que és un llibre estupendo de muntatge és un gran senyor i el tema del so i té una gran passió pel so per tant va fer una versió 5.1 és a dir que era el més modern que es podia fer perquè originalment la pel·lícula era una pel·lícula monaural és una pel·lícula que tot sortia del centre de la pantalla i punt bé ells va fer una versió oberta 5.1 com a què estem acostumats ara a veure les pel·lícules 5.1 7.1 o com hem vist ara la pel·lícula que l'han vista la versió aquesta que és el nou sistema amb Atmos el sistema Atmos en què ja el so ja no està esquerra, dreta i a darrere i a davant sinó que a més a més es desplaça en l'espai de la sala és a dir determinats sons els sentim com si volessin davant nostre hi ha una tridimensionalitat més enllà i això s'ha aconseguit en aquesta versió final igual que s'ha aconseguit dir si no, una voluntat envolvent diguem-ne envolvent realment estigues en l'ull de l'huracà de tot exacte que et sentis al mig de tota aquella situació això amb això i amb l'imatge és molt interessant perquè el tema de l'imatge sempre és el mateix és a dir el que es tracta sempre és d'intentar trobar primer la mare del tema és a dir on està el millor suport que es pot trobar en aquell moment per tornar a fer una bona còpia de la pel·lícula normalment és el negatiu original el negatiu original de la pel·lícula negatiu la pel·lícula aquesta era de 35 o de 70 35 35 35 35 el negatiu 35 és el que havien de localitzar aquest negatiu 35 es dona moltes explicacions però sembla ser que se'l va trobar amb unes condicions que no eren les millors no estava com molt estrany el van trobar com desgastat és a dir com si haguéssim fet moltes còpies exacte diuen això i aquesta és la versió que diuen que expliquen però jo em costa creure-me però no tenim molt temps una cosa que era simplement per una raó i és que els americans sí que és una veritat per la indústria el tema del cinema cosa que en el nostre país això seria més creïble això que diuen del negatiu al nostre país sí perquè en el negatiu se'n tirava el màxim rendiment possible de còpies si s'havien de tirar 30 còpies es tiraven totes el mateix negatiu amb la qual cada vegada que el negatiu es posava en una màquina i es tirava una còpia hi havia primer un perill que es trenqués que es rellés de 50.000 deterioraments que podia tenir i a vegades els tenia realment els americans que tenien més poder econòmic el que feien normalment era duplicar triplicar quadruplicar aquest negatiu amb una qualitat sempre intentant que fos pràcticament la mateixa qualitat de l'original i a partir d'aquestes còpies començaven a tirar els milers de còpies que es tiren de qualsevol pel·lícula quan es feia una projecció cinematogràfica a Estats Units no era raro que es tiréssim 2.000 i 3.000 còpies per tot el país sí, per distribució impossible que en sol negatiu no hauria sigut preparat en qualsevol cas van tomar negatiu deteriorament pel que sigui i a partir d'aquí fa, què passa? que l'última restauració era 2007 han passat 14-15 anys 14 quan s'hi comencen a posar i és clar la tecnologia bàsicament hi ha hagut un sol bàsicament un sol molt important i és que ara hem après a digitalitzar la imatge a tenir-la en un suport digital i a poder per tant treballar també digitalment i per tant això és determinant per tant en l'àmbit de la fotografia com en l'àmbit del sol poder arribar molt més lluny fins i tot del que s'hagués pogut arribar en el seu moment quan la pel·lícula es va estrenar és a dir què hem d'aconseguir quan fem una una restauració d'una pel·lícula el cop o la diu jo volia que la gent que no ha vist mai la pel·lícula en el cinema que és molta la gent que l'ha vista a la televisió que l'ha vista amb un super amb un ordinador que no han vist l'original tinguessin novament l'impressió de lo que era veure la pel·lícula al cinema i dos que fos el més similar a la tipus de sensacions que podien tenir en aquell moment però avui en dia això ho diu el director però ell sap perfectament que quan ell ha fet la restauració s'ha obligat també a si mateix a optimitzar amb les eines que avui tenim allò que en el seu dia vam fer i tant ell com el Gordon Willis evidentment segur i en el cas del sol la gent que va fer el sol segur que s'han sentit gratificats quan han pogut utilitzar les eines d'avui en dia aconseguir alguna cosa millor fins i tot del que es va fer en el seu dia sense desvirtuar el valor original de la veritat original evidentment això és un terreny sempre complex estic d'acord amb això perquè la textura de la pel·lícula tota o sigui no per moment sinó tota és com si hagués estat feta abans d'ell tu abans d'ell clar aquesta sensació que ell volia transmetre perquè estava bé la pel·lícula perquè s'acabés d'estrenar això permet la digitalització és complex ara no està creant fons en el tema però permet coses com que aquesta pel·lícula com veieu abans té un rang dinàmic que et diu a nivell visual molt ampli en zones molt moments molt cremats i con zones absolutament molt fosques i molt pràcticament treballant el tema de l'ombra i de la negró i és clar el digital permet aconseguir que aquest negre tingui uns valors és a dir que dintre del negre hi hagi molt negre una gama de valors sí, sí, sí que dintre del bus d'emulsió fotogràfica sí que es podia aconseguir perquè realment amb el digital no anem molt més lluny encara quant a qualitat final que ja ho aconseguiu 35 el que sí que ho fem és amb les eines digitals sí que podem arribar molt més ràpidament i molt més lluny a obtenir resultats que per mètodes tradicionals diguem no digitals eren molt més complex haig de dir haig de dir que Gordon Willis malauradament va morir el 2014 ell sí que va estar en la remasterització del 2006 de la primera de la segona ja no però lamentablement ara en aquesta ell ja no té res a veure perquè ell va morir va morir ell devia participar en alguna remasterització possiblement també d'alguna pel·lícula crec de Woody Allen que també es va remasteritzar algunes de les primeres i ell en ell també devia tenir experiències en aquest sentit i és un tema que és qui tinc un especial i de totes les coses totes les pel·lícules que hem fet en aquest país estan d'alguna manera miserables a nivell cinematogràfic que ho va fer-ho molt sobretot ara potser més menys però als anys 60, 70, 80 eren anys de molta misèria cinematogràfica realment seria preciós seria magnífic que es poguessin recuperar de qualitat amb la qualitat original a través d'aquests procediments que ho ha fet el Coppola molt material interessant de la cinematografia catalana també l'espanyol en general i això es fa però s'està fent d'una manera molt mesurada perquè són processos cars i per tant les firmoteques i aquest tipus d'institucions que han de cuidar això costa molt que s'hi posin i han començat molt per prioritzar les velles pel·lícules les pel·lícules mudes i puntualment s'han posat en algun procés de restauració d'obres més recent però és un tema que aquí interessa molt molt interessant haurem de concloure que la remasterització salvarà el cinema perquè clar si els negatius estan condemnats a la llarga a desaparèixer aquí s'obre un nitxo de treball important brutal molt important i molt interessant perquè és molt interessant perquè quan parteix sempre la dificultat genera solucions enginyoses quan tens els diners que tenen els norteamericans en cinema òbviament les solucions han de ser enginyoses però hi ha una part que la fa el diner quan no tens aquest diner es viuen situacions molt maques i molt divertides perquè has de buscar-te la vida perquè a vegades no hi ha ni el negatiu i a vegades no hi ha ni el negatiu ni el seu original i has de començar a partir de còpies per aconseguir fer un remaster que com a mínim sigui decent i això és molt complicat també això és més complicat que el que han fet en aquest cas el copol i tota la companyia però això és fruit de la precarietat amb el que hem anat treballant en aquests anys una cosa no sé com que ja se'ns està tirant el temps a sobre bueno queden 5 minuts no sé si tu tens fresc perquè l'has vist diverses vegades i de fet això no ha canviat amb la nova versió remasteritzada voldria que ens parlessis una mica de la teua opinió sobre el muntatge que hi ha amb aquesta pel·lícula perquè a mi em sembla que és ja ho he dit abans un curs de cinema tota ella és magnífica còpola evidentment té una formació totalment diguem acadèmica cinematogràfica es forma amb la millor gent diguem i en la millor escola i en el millor lloc també és cert que té diria que malgrat que és per dir-ho així de la nova ona de realitzadors que es produeix als anys 70 té un toc clàssic una manera de narrar que té un cert clàssicisme molt molt sí hem parlat d'altres directors hi ha alguna cosa de Wells claríssim sí jo crec que té un gran respecte amb els clàssics i fa el que fa tothom que és recordar-los quan està fent les feines és a dir no fer un matge que és una cosa que no m'agrada ni copiar que tampoc és veritat sinó tenir-los presents a les seves oracions digue-sí abans d'alguna manera quan estàs fent el moment del rodatge o després en el muntatge òbviament estàs recordant aquests minuts i per tant ells els té molt presents i amb el muntatge el que fa el muntatge realment no és en aquesta pel·lícula recordo parlàveu fa un moment del bateig combinat amb la matança sí també recordo a Cotton Club per exemple efectivament també l'esmentava hi ha el moment del claquer i el mateix el mateix en els carrers i el claquer simultàniament tenia aquella cosa cacofònica dels peus a terra del claquer encara són més coincidents diguem van martellant enfatitzant més fins i tot en Cotton Club com a la tercera del padrino aquest sentit operístic que té també no? totalment d'acord jo el que voldria dir el que voldria dir és que Coppola també ha tingut sempre molt percent ara mateix esmentava que la seqüència de la boda d'alguna manera a mi m'ha recordat el gato pardo la gran seqüència final de la festa del gato pardo jo tinc la sensació que ell admirava el cinema europeu particularment alguns italians com és clar el cas de Visconti segur però de la nova ona francesa també era gran admirador sí totalment d'acord era és jo crec que Visconti el tenia molt en compte segurament jo a mi em costa molt fer treure extreure diguem d'una pel·lícula purament el muntatge perquè jo considero també que muntatge també ho és tot és a dir la pel·lícula en els moments més d'acció evidentment és quan es detecten és el fet que existeix un muntatge però el muntatge també hi és en la invisibilitat del muntatge en el moment que no el veiem també hi ha muntatge cert el ritme que porta la pel·lícula el ritme intern que té tot això també és muntatge per tant és cert que normalment s'acostumen inclús a oscaritzar les pel·lícules que tenen més visible el muntatge és clar com que es veu se detecta diu això està ben fet sembla com si quan no hi ha acció i quan no hi ha aquest tipus de moments brillants de muntatge que no n'hi hagués i n'hi ha sempre i n'hi ha sempre n'hi ha sempre ara parlant de Visconti com un referent que podia tindre Coppola al fer-la em ve al cap també que fa poc m'he revisitat pel meu compte Novecento i Novecento és molt deutora de la saga del Padrino oh no Novecento però clarament sí sí inclús aquesta cosa operística que veia ara l'Ignat sí a Novecento també hi és efectivament l'arrencada serbiana i el tractament el tractament de les famílies Novecento l'hauríem de comentar eh també és una pel·lícula de comentar molt bé però sento haver col·laborat tant així molt curta no escolta jo crec que ha sigut una il·luminació pels nostres oients perquè si bé primer hem tractat una mica la pel·lícula com a crítics tu has donat uns apunts tècnics que normalment no es poden sentir perquè evidentment perquè no estan a l'abast de tothom s'ha de conèixer s'ha de conèixer el cinema per dintre per poder-ho fer se'ns ha quedat totalment en el tinter els premis Gaudí sí en gaudirem el proper dimarts ho prometem en gaudirem o en patirem o en patirem hi ha algunes coses a dir sincerament no tot és bo en aquest món jo crec que no tot i que hi ha coses importants interessants hi ha claroscurs també sempre Carvatge Carvatge exacte molt bé moltes gràcies ens veiem fins dimarts adéu bonedit molt bona nit a tothom fins dimarts adéu