El somni etern: Hawks vs Winner, Chandler i el misteri del xofer • Cannes 2022 • “Memoria” • Immersió en so, música i muntatge al cinema

Cinema sense condicions ¿No le sería más fácil cruzar la calle y preguntar por él? Eso ya lo he hecho. ¿Sabe algo sobre libros curiosos? Pregúnteme. ¿Tendría un Ben-Hur de 1860, tercera edición, con una errata en la página 116? ¿O un Chevalier de Yvonne de 1840? Ni yo ni nadie. Nunca lo supo. La chica de la librería de Geiger no sabía eso. Oh, entiendo. Empieza usted a interesarme vagamente. Verá, soy detective privado. Tal vez pregunte demasiado, aunque no creo que sea tanto en cierto modo. Bueno, Geiger tendrá unos 45. Es de estatura media, bastante grueso. Muy melifro, con bigote a lo Charlie Chan. Bien vestido, lleva sombrero negro. Finge un conocimiento en antigüedades que no tiene y creo que su ojo izquierdo es de cristal. Tiene usted espíritu de policía. Gracias. ¿Piensa esperar a que salga? Sí. No cerrarán hasta dentro de una hora. Y está lloviendo mucho. Tengo ahí mi coche. Oiga, esto no está mal. Sabe, casualmente, llevo una botella de whisky en el bolsillo. Preferiría mojarme aquí dentro. ¿Por qué no? Parece que vamos a estar bloqueados el resto de la tarde. Cuénteme más de ese asunto. Bueno, no hay mucho que contar. ¿Qué pasa? Me preguntaba si tiene usted que llevar... Oh, no necesariamente. Necesariamente. Son las pequeñas cosas como es. Hola. Hola. En aquest fragment... En aquest fragment... En aquest fragment... I sense la imatge. Això és perquè busqueu la pel·lícula, perquè val la pena. És un fragment que, curiosament, avui fem una confrontació entre el somni etern de Hawks i el de Weiner. I, precisament, m'agradarà d'escollir aquest fragment perquè surt la Dorothy Malone i el Humphrey Bogart en una escena en què la pel·lícula de Weiner no existeix. Bé, això és només per fer un tast. Després parlarem extensament de la pel·lícula i la relacionarem una amb l'altra. Però, abans de tot això, bona tarda a tothom. Estem a Ràdio Desverns, Cinema Sense Condicions, un dimarts més, per parlar de cinema i de tot el que ens agrada, el que hem vist i alguna cosa més. En primer lloc, presento els companys. Bona tarda. Tenim amb nosaltres els comandaments, l'Enric Riba, hola, bona tarda. Anastasi, què tal, com estem? Bé, bé, bé. Molt bé. Ignasi, què tal, com va? Què tal? Bona tarda. Molt bé. Bé, i el que us parla, va per Mengol. Tal com he dit, hem començat amb aquest fragment del guió de William Faulkner sobre el text homònim de Raymond Chandler de Big Sleep de 1946 amb la versió de Howard Hawks. Si us sembla, obrim això. Tu, Ignasi, que vas fer la proposta. Ah, molt bé. Sí, home. Bé, és la... El primer que s'ha de dir és que és la primera novel·la del detectiu Marlou i també la primera vegada que el Humphrey Bogart encarna el paper, no? I s'ha de dir que la novel·la és de l'any 39 i hi ha una segona novel·la que es diu... Bé, aquí la pel·lícula es va dir Adiós, monyeca, Farewell, my lovely, que aquesta és la que va interpretar totes dues pel·lícules, però amb ordre invers. És el Robert Mitchum. El Robert Mitchum va fer primer Adiós, monyeca, l'any 75 i després, l'any 78, va fer la segona versió, la del Michael Wiener, de El senyor eterno, de Big Sleep, que no sé per què aquí li van posar detective privado a la versió de l'any 78. Per diferenciar-la, suposo, de l'altre, per no coincidir, segurament. És un títol absolutament poc imaginat. Les xorrades que fan. Bé, la pel·lícula té tota una història perquè es veu que s'havia d'estrenar el Nadal del 44, de fet ja estava rodada, el 44 estava rodada, però com que ja s'en sumava, la Warner ja s'en sumava que venia, que la guerra s'acabava, o sigui que la guerra mundial s'acabava i es veu que tenien tot un estoc de pel·lícules bèl·liques que allò ho van endarrerir, no? De fet, volien estrenar-la al 45. Però aleshores, una de les pel·lícules de context bèl·lic que precisament sortia la Lauren Bacall, que es diu Camarada... Ara no me'n recordo exactament el títol, però bé, va de la Guerra Civil Espanyola i de, en fi, dos espies, dos bandos i tal, i aquesta pel·lícula, al ser de context bèl·lic, va ser una de les que li van donar prioritat, però resulta que va ser un fracàs aquesta pel·lícula, vull dir, no van fer ni cinc de glaix, com aquell que diu. Aleshores, clar, el Howard Cooks veu això i junta amb la gent de la Lauren Bacall, diu, escolta, com que to have and have not, o sigui, tener i no tener, havia estat una pel·lícula d'èxit, bogar-bacall, va ser una combinació absolutament magistral. Bueno, ells es van enamorar. Exacte. Bueno, calla, que... No, no, sí, aquí hi ha marro a punt de bala. Bé, la qüestió està que ells mateixos van dir, ostres, abans d'estrenar-la, fem unes quatre seqüències més amb en Bogar i Bacall per pujar, perquè com si punxem amb The Big Sleep, i això els hi diu els de la Warner, és que una de les vostres partides importants, que és la Lauren Bacall, és que se'ns ensorra, perquè dos fracassos en aquella època es veu que la cosa... Total, s'espanten i roden més. Amb això què passa? Refant, és curiós, perquè la pel·lícula l'havien projectat els soldats que estaven a Filipines durant la Guerra Mundial. Sempre veien les pel·lícules abans, sí, sí, sí. Però, bueno, van tallar com 18 minuts, van afegir les seqüències aquestes amb més Bogar i Bacall, però amb la conseqüència... Bueno, de per mig, de per mig, el Bogar té una crisi marital brutal, perquè ell estava casat, però volia salvar el matrimoni, i aleshores deixa estar la relació amb la Lauren Bacall. A finals, desapareix, desapareix, o sigui, desapareix quan encara no havien acabat el rodatge al 44, desapareix. I torna a aparèixer el Nadal, que és quan finalment poden acabar, en principi, l'any 44, en principi, acaben la pel·lícula, que després, evidentment, amb el remuntatge aquest, doncs, evidentment, la cosa s'allarga. Bé, la qüestió està que fins l'any 46 no l'estrenen. Però què ha fet el Howard Hooks, mentrestant? Ha anat retallant seqüències per posar més temps de Bogar i Bacall. Primer ja ho havia fet sobre el guió, però, a més a més, després ho fa sobre la taula de votatge. Amb la qual cosa, si la novel·la ja no s'entén... Aquest és el químà. Aquest és un dels temes. La qüestió està que la versió que es trenera l'any 46 no l'entén ni deu. Vull dir, hi ha un moment... No, no, és que no s'entén, no s'entén. Jo no l'entenc. I a mi em costa molt entendre les coses. Jo l'he vist diverses vegades i no l'entens mai, però em fascina. Sí, és un altre tema. Sí, perquè et fa... És a dir, provoca preguntes, l'espectador provoca preguntes permanents, perquè la raó última és un secret. Però després, o sigui, després se sap que... Bé, que això és una cosa bastant perceptible. El Raymond Chandler, de fet, el que vol és confondre. És a dir, si precisament la intenció d'ell... És a dir, fins al punt que, bueno, segur que ho haurem llegit... Jo la vaig llegir, la novel·la també. Em vaig quedar una mica igual, però, bueno, sí, sí, em vaig quedar una mica igual que la pel·lícula. No, no, és que el Chandler... Sí, sí, vaig pensar, potser ho entendre la llegir. Va per aquí, va per aquí. Però el que és més, la versió del Michael Wiener del 78 intenta ser més fil per randa, perquè el Horhooks, amb tant detall i tanta reforma i tanta gaita, evidentment acaba la pel·lícula, que no és com acaba la novel·la, ni de bon tros, no? Però, bueno, total, que amb tot aquest sidral hi ha una pregunta clau que, mentre estan rodant, s'estan fent, que és, bueno, però, escolta, i el xofer de la família Sternburg, quin asso se'l mata? perquè, clar, sembla que sigui el Joe Brody, però el Joe Brody, en totes dues versions, diu que ell no, que ell l'únic que fa és robar-li les fotografies despullades de la filla de l'Estanwood, del coronel Estanwood. Sí, sí, sí. Amb la qual cosa, quin asso mata el xofer? Perquè, en totes dues versions, quan treuen el cotxe, el cotxe clau, que se'n va molt avall a l'aigua, però, quan treuen el cotxe, en totes dues versions, veuen que hi ha un cop al front del xofer, el que és l'Owen Tyler, es diu Owen Tyler. Però, clar, en una de les versions, la del Michael Wiener, que sembla que... És més fidel. Intenta ser més fidel, intenta donar explicacions, fins i tot això, perquè hi ha un moment que el Joe Brody diu, diu, no, jo vaig empaitar, ja els trets i tot això, jo vaig empaitar Owen Tyler, ell, amb una maniobra per desviar un cotxe, es fot de lloros contra una cabina telefònica, ah, perquè hi ha un altre tema, la pel·lícula no passa dels anys 40, la del Michael Wiener, sinó que passa a Londres i a dels anys 70. I a dels anys 70, sí. Però, bueno, aleshores, jo surto, intento treure, perquè ell, clar, està una mica estamornit, l'Owen Tyler, obre la porta, intenta quedar-se amb les fotografies pornogràfiques i l'estirador de Fluxa li dono, amb la mateixa caixa que té els negatius, li dono un cop a l'Owen. Per tant, en principi, evidentment, el Joe Brody no és l'assassí. El Robert Bitschup, hi ha un moment que diu, no, no, s'ha suïcidat, és a dir, com que tot el tema B, que està enamorat de la filla petita del coronel Stengwood i la filla petita està com un llum, és de poc, perquè pateix esquizofrènia i pateix de tot, aquesta noia. Sí, té un desordre sexual molt pronunciat. A més a més, exacte, a més a més això. Aleshores, esclar, és un misteri. I li escriuen al Raymond Chandler i li diuen, escolta, qui mata, qui és l'assassí del Owen i el Chandler respon, no en tinc ni idea. A mi que m'he contat. No en tinc ni idea. No en tinc ni... Bé, la veritat és que el Chandler vol fer una història tan verídica, tan crua, tan de terra, que, com a la vida, no? A la vida, quantes coses hi ha que no sabem realment els motius. Aleshores, pel Chandler, això, anys després, es veu que no sé a qui li escriu i li diu és que la vida és així, passen coses que ni la policia descobreix que nasos ha passat, no? Això és absolutament cert. Aleshores, l'interessant és la confecció de la novel·la perquè la novel·la està feta a base d'uns... Ell havia escrit uns contes curts i va agafar quatre dels contes curts i en tots es veu que hi ha un pare, filles una mica desbauixades i tal, i va fer un còctel, pim, pim, pim, va anar empalmant, com aquell que diu, un conte amb l'altre i el sony eterno és el resultat de quatre dels contes famosos, que també són molt famosos, no? Hi ha una llista, no sé si són una vintena, dels contes, doncs, del Raymond Chandler. Està bé, està bé, una bona informació, el que has donat de tot el que has dit, poques coses coneixia, ja. Sobretot el sidral del Boger que no sabia què fer, perquè primer intenta salvar el matrimoni, després, a principis d'any diu que ha pastat fang i... No, finalment... Es va semblar l'Oren Bagal i es va separar. Es va separar, sí, sí, efectivament. Però jo crec que la pel·lícula de Hox es beneficia molt i molt bé de l'extraordinària química que hi ha entre la parella. això funciona molt bé, en canvi, a la versió de Weiner, entre Mitchum i Miles no hi ha no hi ha res. És que és... Sara Miles és una actriu especialment freda per mi. Ho ha sigut sempre amb totes les pel·lícules que ha fet. Té una fredor molt britànica. Té una cosa encantadora, eh, per això. Jo crec que... Però no per aquest tipus de situació. El que passa és... Jo crec que hauria funcionat més la Joan Collins amb el paper... Segurament que està en un altre paper. Amb el paper de la Ciga. Sí, sí, sí, sí. Sí, el que passa és que curiosament la novel·la... A veure, el Michael Weiner el que vol és ser fidel com tu has dit a la novel·la. Sí, sí. I molt fidel. I de fet, jo m'atreviria a dir que malgrat que el Hox fa aquestes coses rares, d'un i do, perquè els diàlegs de la novel·la estan respectats tant en la versió del Howard Hox com en la versió del Weiner, eh? Home, jo crec que sobretot els diàlegs Faulkner els millora, eh? Bé, però Chandler és molt... És molt... Ah, sí, sí. El propi... També, també. Perquè jo he llegit aquests dies parts de la novel·la i són pràcticament pastats, eh? Sí, sí, jo també l'he llegit. Que són pràcticament pastats. És que és molt bo Chandler, a veure... Sí, sí, no, no. Ara, jo tinc un dubte pel que fa... Aquest tema que dius, Pep, és realment molt interessant. És a dir, la qüestió d'aquesta mena d'electricitat que hi ha entre el Bogart i la Lauren Bacall... Hox la veu i l'aprofita. És intencionada. Perquè el Jack Warner li diu... Sí. Quan la gent i ell diuen home, no, hem de posar més escenes... Aleshores, el Jack Warner com a productor amb guspida diu... Home, doncs, intenta... Perquè es veu que originari... La versió del 45 no ho té. Intenta que aquesta mena d'amor-odi que es tenen a... To have and have not. És a dir, de tener i no tener estan... Tengui continuïtat. Estan crispats. Clar. És a dir, intenta que imitin... És a dir, l'escena del principi quan el Bogart diguem-ne la Vivienne, la Lauren Bacall el crida, no? Després d'haver parlat amb el Coroneu... La luce habitació, sí. Que és una... És absolutament crispada, no? Home, que... Ell arriba suat i ella li diu... Exacte. El va picant. Com han canviat. El va picant i aleshores el representa que el Marlowe és un tio llarg de nassos i sap com tallar-la. I és clar, això li increpa perquè la part de la superioritat la Lauren Bacall és creu superior però clar, veu que... Hi ha una bèstia davant que també la pot... Que també. La pot arribar a tombar. Sí, sí, sí. Doncs es veu que això en la seqüència inicial tal com estava rodada l'any 44 no hi era. Aquesta picabaralla que tampoc hi és de fet amb Mitchum i la... No, no. Com a tal picabaralla no hi és. No. Jo tendeixo a pensar que el Winner fa l'encontre més tal com és realment a la novel·la. En el sentit que jo crec que en Chandler no busca aquesta mena d'atracció animal perquè es pot dir així, no? Aquesta atracció animal que hi ha entre Bogart i... No hi és a la novel·la. Efectivament. Aleshores, el Winner no vol imitar Howard Hawks i ho fa més tal com és la novel·la. És una baratxa del cinema, també. No hi és a la novel·la perquè, malgrat que s'ha sigut novel·la eròtica i que s'ha sigut novel·la que explica aquest tipus de passions, penso que el cinema té aquesta capacitat precisament de donar cara a dos personatges i generar aquesta tensió sexual que poques vegades podria percebre en una novel·la, per exemple. En canvi, en el cinema es percep molt. És més, és l'argument, l'argument, és la base de moltes pel·lícules mantenir aquesta tensió sexual com un argument d'anar aguantant el públic fins al final. És que és una atracció animal. I aquí no es limita solament a la parella protagonista sinó que es fa extensible a dues o tres dones que tenen el seu moment important. Per exemple, la taxista. També. Si algun dia em necessita i truquen. La Joey Barlow. Això ho atribueixen al fet que, clar, com que s'estan en guerra mentre s'estan rodades l'any 44, encara estan en guerra mundial. Aquest tipus d'estil de soy tu chica i no sé què, això es veu que era molt de l'època, agafar-se a un clau ardient que diuen els castellans. La Dorothy Malone també agafa i diu a veure, vostè té una hora per esperar, què pensa fer? Diu, home, porta una ampolla de whisky i tal i se'n va perquè aquí ha sortit el text però no s'ha vist la imatge, ella se'n va cap a la porta del carrer, la tanca i abaixa la cortina. I ell li diu i les ulleres aquestes les he de portar? Es treu les ulleres, es deixen el cabell i el tio s'ha de mirar i diu bueno, anem a veure, aquí anem a començar una altra història. I el bògar que pijotet es posa perquè li diu és necessari que porti ulleres? Sí. I aleshores escalar l'altre en plana així una mica presumint, la maló diu, home, no necessàriament té noies hi ha moments molt bons, detalls molt bons. I les frases. És un clàssic per revisitar-lo sense cap problema. Malgrat saber que d'entrada passarà això, és a dir, que hauries d'anar amb una pissarra d'aquestes que utilitzen els detectius de les sèries que tant t'agraden i que posen les parets a les fotos dels personatges i connecten aquest amb aquest per saber a mi què ha passat, no? Però això a vegades passa amb les pel·lícules de John Huston a vegades també passa. També, també, també. I a més, jo soc amb això, curiosament, mira que soc muntador i organitzo històries, però quan les organitzo jo, com que soc jo que les organitzo, doncs més o menys me'n surto. Però a vegades soc molt curt amb aquestes coses, em costa molt. I aquestes, clar, evidentment, anava intentant entendre i no hi ha manera. És que la història del sony eterno és, bé, el que els anglesos diuen convoluted, no? És a dir, està expressament complicada, perquè fins que van sortint personatges, és a dir, ho fa l'aberíntic, no? I, clar, resulta que del motiu inicial que sembla que la pel·lícula va de xantatges, perquè doni-do el chal era doni-do el retrat que fa de la societat americana, tots són xantatgistes. Tot es compra i tot es ben. Tot es compra i tot es ben, eh? Als anys 40 ja està donant una imatge realment depriment, és a dir, de jobs, o sigui, d'autèntics jobs. allò que deien jobs, no? Et sembla que l'home és un joc per l'home. Sí, sí, sí, sí, sí. És una cosa tremenda perquè tothom se n'aprofita de tothom i a veure per on puc treure més calés i tota l'estona vas tirant del fil. Però, clar, sembla que sigui una qüestió de xantatge i acaba sent una raó que... De milla t'ho veig quan no has vist mai la pel·lícula ni te la imagines, no? Perquè tot és arran de la filla, no? Sí. I del disbarat que fa la filla, no? Sí. És tremendo perquè, esclar, arriba un moment que és tan laberintic, clar, tothom té coses a amagar i la veritat és que, bueno, és realment negre. Bé, i després és molt important la figura del pare, el general, que, clar, ell està ja amb la decrepitut i llavors el que vol és deixar una mica ordenada la casa, no? Sí. Sí, esclar, és el seu... També és molt important la pel·lícula la figura del majordom. Sí. Perquè dona unes quantes rèpliques molt bones, boníssimes. Sobretot en el clàssic, en l'altre no tan prova el clàssic. No, en el clàssic, sí. Perquè amb tota elegància, no?, al principi li diu el Boger quan... No sé quina observació fa el Berlou, no?, quan li diu que la Sara Miles, no?, la Vivien la vol veure, no?, i li diu... Ah, clar, quan li diu que ell té, el majordom té putestat per pagar, no? Sí, la Charlotte, que en la pel·lícula de jo és Charlotte. En la pel·lícula del Winner no sé per què li canvia perquè la novel·la Hox manté els noms originals de la novel·la. No sé per què es diu Charlotte en l'ús. Aleshores, el Boger li fa l'observació, diu, home, com vulguem dir, home, si vostè manega els calés, segur que no es jubila en blanca, no?, vull dir... I aleshores l'altre, el Norris, no?, que és el majordom, li diu pretenc pretenc vostè saber, però li diu amb una elegància, res irritat, amb una flema impressionant, diu, pretenc vostè saber els meus deures, i el Boger, però el Boger encara és més llant, li diu, no, simplement m'entretenc endevinant-vos. Endevinar-vos, exacte. A mi la frase, si anem de frases... Bueno, és aquesta esgrima de llenguatge que és fantàstic. Si anem de frases, hi ha hagut una frase poc abans d'aquesta escena amb l'Sternwood i el Marlow, amb el general i ell, que el general diu, ara tan sols puc disfrutar per delegació, perquè hi ha un moment que ell li suggereix una mica això, disfrutar les dones, inclús hi ha una cosa de tipus sexual pel mig, diu, ara tan sols puc disfrutar per delegació, la qual cosa em sembla una frase magnífica en boca d'un personatge ja una mica provecta. Bueno, totalment provecta. Després també, a mi em sembla que a la versió clàssica, la de Hox, li... li senten molt bé el blanc i negre. Home, és que aquesta jo aniria per aquí. Aquesta és una de les crítiques que se li va fer a la pel·lícula de Wiener. I de Wiener també... No tant perquè sigui en color, però el fet de la fotografia no té gràcia. El Londres tampoc no fa per Chandler. No, no. També, però... I després hi ha alguns personatges, per exemple. És que hi ha gent que està horrorosa a la segona pel·lícula. O sigui, hi ha l'Oliver Red, aquest tio devia anar allà a cobrar. A cobrar. perquè és un nom més en una producció. Perquè no s'entera de per on passa. Wiener és un bon actor i el Guillem viscoses bones. És com un tio que se'n va ingressar a la caixa, eh? Sí, sí. No sap el que fot amb aquella pel·lícula. Bueno, és un pot i pot. I la pel·lícula... Van fer una cosa que van dir, bueno, cobrim el cantó actural, tenim el James Stewart. Ah, aquí està. Ah, el James Stewart és un nom. però per mi és un nom però en canvi m'agrada més el general de la versió antiga que el propi James Stewart. Tot i la seva entitat actural, eh? L'actor es va morir el mateix any 44. O sigui, les escenes aquestes que surt al principi... al final de la seva vida. Sí, realment està ben fotut tot el general. El promec està ben fotut. Sí, sí, sí. Bueno, és un actor que ve del cinema mut, eh? Segur, segur. Aquí el tinc apuntat a un cantó. Ell és el... Charles Waldron. Sí, Charles Waldron. Sí, sí. Que, bueno, és curiós perquè ha sortit en pel·lícules que jo aprecio com el castillo de Dragon Week del John... Joseph Mankiewicz. Sí. I, bueno, la canció de Bernadette, Mademoiselle Fifí, pel·lícules que... La ruta del tabaco, del John Ford. Ah, Tabaco Road. Sí, esclar, és un tio que té un físic interessant i, bueno, i és molt gran. I ho dic a peu. Ha pogut fer molt cine, diguem, en aquell punt. No, a mi, l'encant dels anys, esclar, això és una cosa que per mi és la que per mi m'ha marcat més. Malgrat no entendre-la gaire, malgrat algunes coses, pràcticament diria bàsicament aquesta, la comprensió de l'intringulisme bàsic, la veus en un ple, aquest blanc i negre que dieu, aquesta cosa, l'altre dia parlàvem vosaltres del Dallón o del Blue Velvet. Aconseguir aquest tipus de percebre que l'escena té alguna cosa més que la pròpia escena, que la pròpia història, l'aire que es respira, és tan diferent dels aires dels setantes, que a més és una dècada, per mi, que jo estava entre els 21 i els 30 anys en aquesta època, realment és una època que per mi no va tenir massa interès. Si no, a tu els viuen hi ha coses interessants, però sempre tenen aquest segell una miqueta... Això és molt interessant perquè... Està tocant una cosa que el Raymond Chandler diu que li dona més... El Howard Hooks, que curiosament passa a Califòrnia, però és veritat, però els andes, però plou, plou, sempre és de nit, diu que el Chandler li importava més que la trama, amb ell li importava l'ambient, o sigui, l'aspecte climàtic que és el que et anava a dir i els personatges. Que tu abans ho has apuntat quan la tristor dels personatges i tal, la pel·lícula està tota en semi-penombra i això genera una atmosfera que és això que dius, que probablement és el que buscava el Chandler. O sigui que, en aquest sentit, tant Follner com Hawks van saber captar l'esperit que hi havia al darrere de l'escriptor. I això és important. Les pel·lícules finalment són això, són la suma d'una quantitat de coses que els hi dona una vivència, et fa sentir una vivència d'un tipus o d'un altre. El propi, a mi mira que el Micho és un actor que m'agrada, que m'agrada molt. I aquí tampoc s'ajusta tant al personatge, perquè tens una imatge del personatge difícilment destruïble. És molt difícil. A més a més, l'ombra de Bogart és molt allargada. Però hi ha una cosa que m'ha fet gràcia, quan es diu que Oliver Reed semblava que passava per allà per cobrar. En realitat, gairebé que això és una mica extensible a tots el sector. A tots, a tots. Fins i tot el Micho, que de fet ja té una frase legendària, que un periodista li pregunta, senyor Micho, quan vostè rebeu les seves pel·lícules, què en pensa, no?, de les seves pel·lícules de fa anys. I el Micho se'n queda millor i diu, escolta, jove, a mi em paguen perquè les faci, no perquè les vegi. És veritat, aquesta frase. Això és una frase mítica de... Tens el micro que em sembla que no està sonant el teu micro, està sonant, sentim pels altres micros, em sembla. Sí, però no és culpa de tarda. Vaya. Ara sí, ara sí, ara sí. O potser estaves fora de micro, que també pot ser que estiguéss parlant una mica. Així què? No se m'ha sentit. No, s'ha sentit, però s'ha sentit una miqueta amb aire, amb aire. Climàtic. Climàticament una miqueta. Almenys jo l'he persegut així. Una cosa, abans, perquè ja estem a la mitja hora, abans d'entrar en la temàtica que hem proposat per parlar del so, la música, el muntatge i el producte final acabat, la pel·lícula, amb què ens il·lustraràs tu, volia fer una referència al Palmarès de Kant. Ah, sí, sí, tant. Va ser la setmana passada. Em van parlar lleugerament, dient, bueno, hi ha 24 pel·lícules que les vaig numerar i tal. Bueno, dir-vos que en primer lloc comencem per lo primer, el nostre representant espanyol i català, que és Albert Serra es va quedar sense premi, tot i que el públic, segons he pogut llegir, va estar fins a 7 minuts aplaudint-lo una vegada acabada la projecció, és a dir que amb sala la pel·lícula es veu que va agradar. També, els impuls que m'han arribat és que és una pel·lícula d'Albert Serra de les més, dintre del seu programa, de les més convencionals, avui la seva productora de les més convencionals, però es veu que tot i això per Kant encara resulta una mica difícil. Segur. Bé, llavors, la Palma d'Or se l'han portat a Triangle of Sadness de Ruben Oslund de Suècia, que és un tio que ja es va emportar a un altre Palma d'Or fa un parell d'anys i que diguéssim que fa pel·lícules una mica gamberres sobre el moment actual i la societat, no? I suposo que aquesta està en aquesta línia també. Sí, és el director de The Square. Sí, exactament. El gran premi exècuo se l'han emportat Claire Denis per estar Adnon de França i Lucas Don per Clos de Bèlgica. El premi del jurat exècuo també a EO de Gershies Kolimoski 84 anys. Un de de l'època gloriosa del cinema polac. I tant, i tant. Es veu que feia 8 anys que no feia cinema. I torna amb una pel·lícula que es diu EO que es veu que té referència i inspiració directa amb o alçard Baltasar de Bresson. és també EO és un ruc i es veu que aquest fa moltes més coses i es posa més en política i en societat que l'altre. És una pel·lícula que pot resultar molt interessant. Home, segur. El 75è aniversari perquè aquest any era el 75è aniversari han fet un premi especial i li han donat a Tori a Loquita de Jean-Pierre i Luc Dardin. Els germans Dardin que tan agraden a Cans. Belges que tan agraden a Cans. Després, perquè hi hagués per tots, millor direcció se l'han portat per Chan-wok de Corea del Sud per Decision Toulif. El millor guió, Tariq Salih de Suècia per Boy from Heaven. Millor actriu per Zaramir Ebrahimi aquí ja repartim una mica per tots els països. For the Spider de Ali Abasi França-Iran. Sobretot Iran. I millor actor, Son Kang-ho de Corea del Sud per Broker de Irozhaku Coreeda que també és un que sol pillar a Can. Un certain regard que és una de les seccions de Can se l'han portat l'Espir de Lise Akoka i Roman Gret de França perquè França ha de tindre tres premis pel que em sembla. I la quinzena de realitzadors l'ha donat a un bon matent de Mira Hansenloff també amb bandera francesa. Sí, amb bandera francesa en aquest cas tot i que és una realitzadora danesa. Amb llengua espanyola o castellana la setmana de la crítica ha donat el premi a la canilla d'Andrés Ramírez Pulido de Colòmbia. O sigui, aquest ha sigut el palmarès d'aquest any. I, bueno, estem ahi 33 i no sembla... No sé, 27 minuts no sé si els omplirem però bueno, intentarem. Espero també les vostres... Jo he portat unes argumentacions aquí. o parlar també d'una pel·lícula que m'ha agradat molt. Digues, digues. No és una pel·lícula de cine corrent, és una pel·lícula de cine que t'exigeix però que m'ha semblat fascinant. Es tracta de Memòria. Memòria és una pel·lícula que la van passar però no la vaig poder veure perquè tenia incompatibilitat d'horaris. al Barcelona. Al Dox. Ah, al Dox. Al Dox. Sí. I és de A Pichapon Uerasetakul que és un director tailandès. És un director que té una trajectòria de deu pel·lícules ja. Sí. És la primera que fa fora de Tailàndia. L'ha fet a Colòmbia. Està rodada a Bogotà i a Pichal. I la pel·lícula està produïda per una diguéssim activista del cinema que està en el camp de la producció però també de guionista i no sé si també ha fet em sembla que ha fet algun documental que és la es diu Diana Bustamante i ella va cridar al director i li va dir escolta estàs invitat aquí a Colòmbia aquí passem una sèrie de pel·lícules teves 3 o 4 i ens ha dit que vinguessis i va anar i va aprofitar els 3 mesos que li permetia l'estança i va començar a veure algunes similituds entre la vida a Tailàndia que és estressant políticament farcida de problemes i tot i la vida dels colombians i no solament això també va veure unes certes coincidències amb la forma de reaccionar una mica amb ganes de viure i de tirar endavant i tal malgrat dels colombians igual que fan allà els tailandesos bé això va fer que comencés a prendre notes i li va sortir aquest guió aquest guió es passa bàsicament a l'inici de la pel·lícula és la pel·lícula es diu memòria i a l'inici és una dona jèssica interpretada per til de swinton que s'ha implicat moltíssim fins al punt de ser productora també aquesta noia aquesta dona jèssica es diu importació exportació d'orquides comença la pel·lícula que ella es desperta a partir d'un fort soroll que s'origina en el seu cervell i que ella descriu així una bola enorme de concret que cau en un fons de metall i que està rodejada d'aigua de mar aquest és l'inici de la pel·lícula i llavors ella mira de trobar una explicació amb aquest so que durant la pel·lícula 136 minuts es repeteix en diferents moments de les situacions que es van produint el so no la visualització de la bola el so solament el so el so que només el sent ella els que estan amb ella no el senten i bueno a partir d'aquí té relació amb un enginyer electrònic que es dedica a música tecno és una escena brillantíssima que deu durar uns 10 minuts en què ell va provant ella li va donant inputs i ell està allà amb tot un sistema de producció de so i va provant fins que troba el so o sigui el so adequat que ella diu és aquest i llavors el registri i li dona un altre dia a registrar després se'n va i clar amb la seva germana també hi ha un problema que la tenen que ingressar perquè resulta que està pel carrer té un veu un gos atropellat i la gent que no en fa cas i ella es llança cap al gos l'agafa el porta amb un veterinari perquè quan està al veterinari ell en veu la seva gent té altres coses deixa el gos se'n va i llavors quan arriba el vespre se sent ferida per això i diu bueno entre en crisis i la tenim que hospitalitzar llavors hi ha una altra situació en què la Tilda Swinton com a protagonista va a visitar una psiquiatra i aquesta psiquiatra bueno hi ha una escena fantàstica en la que surt fins i tot recorre d'una manera molt divertida a Dalí cuidado la película és molt sorprenent i després hi ha també uns personatges en què fan o sigui entrem una mica en el xamanisme per explicar el que no té explicació i llavors hi ha un personatge molt interessant que diu que hi ha una sèrie de memòria de les persones que en una part de la Amazònia hi ha uns indies que creuen que aquesta memòria queda registrada en una pedra diu i ella i tu has consegut d'alguna pedra diu sí aquesta pedra és la pedra de la memòria d'una situació que li expliqui i tal bé o sigui amb això vull donar un tast del que veureu si aneu però jo la recomano per anar-hi sobretot amb la mena oberta en què no veurem una pel·lícula convencional que segueixi una narració lineal no no aquí és una pel·lícula de sensacions però amb la mostra que he dit ja es veu que hi ha tela i està realitzada amb una exquisites absoluta és un director molt exquisit és un director molt profund hi ha vist potser tres o quatre coses d'ell i realment m'ha interessat sempre molt o amb la meva memòria farà que oblidi va produir-lo fins i tot en un moment determinat el Lluís Mignarro Lluís Mignarro li va produir una de les seves pàrtules una cosa com s'ha deia lògicament incapaç de recordar-la papa no sé què sí sí algú amb la paraula no ho vaig suportar deu minuts de pel·lícula costa costa costa però no ho vaig suportar ara potser sí que em veuríem acord de parlar una mica del sòs aquesta pot ser interessant no opinava que no l'he vista però la del papa no sé què papa uong i no sé què papa uong malboixer a mi em va interessar a mi em va interessar em va costar a l'inici insuportable aquesta pel·lícula en memòria hi ha una cosa destacable i és que els sons com que precisament ara ens introduirem en aquest tema et donarà temps? sí és ironia els sons la música i els sorolls són protagonistes no són importants són protagonistes són més protagonistes que els actors això és molt interessant perquè per exemple tenim rius a la selva i podem estar 10 minuts sentint de fons els rius una meravella i bueno altres coses no vull fer més spoilers s'ha de veure molt bé molt bé i bueno ja si et sembla entrem en matèria sí bueno no sé si hem parlat de JFK del documental que vam parlar quan al festival que em va interessar molt i que segueixo esperant veure'l algun dia perquè és una de les coses que em va quedar com una pel·lícula a veure com un documental a veure realment bueno només he indicat que està també Tom Gunn Maverick per als que volen recordar coses de fa 30 i no sé quants anys i Espejo Espejo que sí que hem parlat d'ella també però indicar doncs que també que és interessant que també està d'estrena ja està molt bé la música la música en el cinema i sobretot més que la música en el cinema després em pregunteu coses i així jo també faciliteu una mica l'anar arrencant però l'arrencada sí que m'agradaria fer-la jo perquè la música i el cinema ara donem per suposat que és una cosa que coexisteix d'una manera absoluta però és que resulta que ha sigut sempre així jo me'n recordo que el porter moix el Miquel deia que mai el cinema ha sigut mut alguna vegada ja ho he dit aquí això mai el cinema ha sigut mut des del principi el cinema ha anat acompanyat d'un piano o d'un orquestre o de gent tocava unes mandolines és a dir el concepte i normalment lògicament era música el que sonava no no eren efectes sí que en el cinema asiàtic hi ha el costum que el cinema mut es doblava diguem en directe llavors hi havia com una mena de diàlegs inventats o els intertítols es deien en comptes de veure's de llegir-se però bueno en principi tot i que hi ha en seqüències per exemple de trets o de d'acció diguem que el propi piano també fa intentava imitar el tret o el cop o el que fos el mimetisme diguem per tant per tant mut mut mut del tot no ho era mecànica no ho era perquè encara no s'havia incorporat la banda sonora diguem en la pel·lícula i per tant la pel·lícula era muda com a tal però el resultat d'espectacle era sonor llavors clar aquí bueno podem sempre parlar del tema de la necessitat o no que la música estigui en el cinema jo tinc alguns enemics propers diguem d'aquest tema és a dir jo tinc gent que són molt enemics de la música en el cinema i diuen que els bons directors de veritat no necessiten de la música com un recurs jo els escolto però jo en la meva experiència personal com a muntador amb els diferents directors que he tingut mai he trobat ningú amb aquesta radicalitat que m'hagi dit mira saps què no vull música en aquesta pel·lícula i és més segur que ho han dit al principi n'hem acabat tenint poc o molta en algun moment hem acabat posant jo crec que sí que sempre hi ha algo per exemple Bresson seria dels que faria servir poca música però però també n'hi ha però també n'hi ha Berman igual sencerà més juny parlant de Adiós munyeca la la diguem-ne primera pel·lícula del Robert Mitchum si alguna sempre s'ha dit que és millor que evidentment detective privado no? la del Michael sí la partitura del David Cher està en consonància amb el que és l'esperit nostàlgic i trist del propi Marlowe és un home honest acompanya però hi ha una el que és el main title o sigui els títols d'obertura i de tancada és del millor en jazz que he sentit mai en ma vida vull dir és un tema extraordinari una cosa que et posa els pèls de punta aquest és el tema és que la música que aconsegueix junt amb una imatge evidentment perquè hi ha l'imatge el cinema és imatge junt amb aquella imatge genera un tipus de sensació que sense no es produiria és a dir se'n produiria una altra però segurament molt més dèbil la millora la millora el tema que ha de la licitesa l'olícit o no lícit evidentment que és lícit posar música no només és lícit sinó que algunes arts no haguessin evolucionat l'òpera potser no existiria perquè és lícit juntar tantes coses a un sol espectacle és a dir és una mica una discussió tonta com pot ser també la discussió que aquesta l'hem tingut tots per això de quin percentatge té d'importància la música dintre què és més important si la música el so que l'imatge jo sempre he cregut que tot va junt és a dir que per mi quan jo estic elaborant quan estic muntant en aquest cas ja com a creador com a muntador i jo en principi tot valora tot valora sóc incapaç de fer una capa primer construir la imatge i després posar-hi una música més tard o un so que soni no o sigui jo tinc potser és més lent el sistema abans parlàvem de l'antitud o no jo sóc jo lavoro la banda sonora a mida que vaig avançant amb la pel·lícula és a dir aquesta m'ajuda fins i tot a muntar jo això t'ho volia preguntar normalment o sigui tu parla de la teva experiència que és el que ens interessa o el que ens interessa aquí tens llibertat per agafar i seleccionar quin so o quina música amb quina escena o prèviament hi ha un intent amb el director per dir ell mira jo voldria això tu què opines normalment en la música hem d'entendre que hi ha diversos tipus de música l'altre dia vam definir una miqueta que era per un cantó l'escore music que és la música que es compon per la pel·lícula i es compon quan hi ha arriba el moment de posar la música definitiva i després hi ha la source music com explica el seu nom és la música que surt d'una font source és font que surt d'una font real l'altre dia parlàvem de dogma que dèiem s'autoritzaven a utilitzar la música que sortia d'una ràdio d'allò si hi havia una festa doncs sí però en canvi no posaven música score music o el que es diu música diegètica música diegètica exact una és la diegètica l'altre és la estrategètica bé en el cas que dius la llibertat depèn molt sempre esclar de la personalitat de la persona que tens al costat que és el director jo prefereixo directors que ho tinguin molt clar jo prefereixo director que té molt clar les coses que no pas el director no tu mateix tu què faries jo encantat però jo crec que el director per això es diu director que és per marcar un camí i a partir d'aquí les coses pugen de nivell perquè si no hi ha un camí per un cantó i tu vas sempre a la teva acabaràs fent la teva pel·lícula però no la del director potser clar i descobriràs tard que la del director potser n'era una altra i això és molt dur perquè esclar això passa això passa que quan tens construït un primer muntatge el director veu la pel·lícula i diu hosti no és ben bé això perquè no m'ho deies abans què volies amb música passa igual com treballem quan volem durant el muntatge sentir aquelles músiques que creiem que afavoriran la pel·lícula treballem a base de música de referència és a dir tenim una intuïció que en aquella escena li aniria una música incomprable evidentment moltes vegades la majoria dos vegades incomprable i que dius hosti per què no provéssim aquí aquella cosa de talking heads que no sé què o per què quantsevol cosa soltosament també hi ha música lliure de drets lliure de drets el dret d'autor que són els clàssics de sempre però no són lliures de drets de l'edició discogràfica és a dir no pagaràs a l'autor però pagaràs als que han fet el disc és a dir també té un cost però això seria una cosa secundària el cost que pugui tenir l'important és que per tu et serveixi que tens la intuïció de dir escolta vaig a posar un tema del Sant Olalla que és un músic magicà músic sinfònic magicà que ha fet molt cinema i el Sant Olalla per exemple és un tema que estic utilitzant ara per la pel·lícula que estic muntant és un l'efecto iguazú es diu perdona l'efecto és la pel·lícula iguazú es diu el tema iguazú bé i aquest tema clar el vaig tenir l'intuïció aquest tema aniria molt bé en aquesta pel·lícula vaig a provar-lo i el provo amb una escena que en principi era una escena bastant normal de pas no passava gran cosa vaig instal·lar el tema allà junt amb els efectes i els diàlegs que hi havia i allò va començar a caminar d'una manera absolutament extrasensorial dius què està passant aquí es produeixen miracles la música produeix amb la imatge produeix miracles perquè sents la música sola i té uns valors aquesta té uns valors gràcies té uns valors camina molt és una música que té aquesta cosa que camina molt és una roda que no para i d'entrada va accentuant ara sentireu l'instrument que va accentuant tiring tiring això fa que tot camini fa que tot camini i l'he provat de col·locar està col·locada la pel·lícula és una exageració ara està col·locada potser set vegades però bé les pel·lícules ja treballen amb leitmotivs a vegades és a dir les pel·lícules ja treballen amb temes que es repeteixen d'entant en tant i tal i a més sempre hi ha el recurs que aquest mateix tema que aquí l'estàs sentint amb aquesta instrumentació en l'altre moment que surti la sentis amb una altra instrumentació diferent més adequada a l'escena aquella és a dir que hi ha un fenomen màgic amb la música que és indefinible que és aquesta aquesta cosa de crear un estat d'ànim auditiu que s'assuma a l'estat d'ànim que t'està creant i ha de parcir la imatge i això la resultant no és dos més dos la resultant és infinitament més més interessant emocionalment més intens a nivell emocional llavors esclar aquí està el joc és a dir fins a quin punt tu la llibertat la tens jo em penso sempre el maler buscada aquesta llibertat i he anat avançant sempre amb tot potser el sistema de treball hi ha muntadors que jo veig que no jo veig que treballen primer treballen la imatge i quan ja tenen la imatge molt muntada i molt treballada i tal llavors ve un músic pren les mesures es fan els blocos va d'aquí a aquí aquí bastaria bé que entrés una música en aquí que desaparegués més o menys per aquí i amb aquest músic se li ensenya una música de referència i us voldria alguna cosa com això bueno se li dona una quan no tens res muntat de referència perquè esclar no l'estàs sentint perquè no l'esposada en el cas que la posi sí però si no l'esposada que hi ha alguns que treballen així li han donat referències de tipus genèriques és a dir tipus de música o inclús de cinema com que es juga en el cinema d'aquest tipus o aquest director o mira't aquesta pel·lícula igual que amb un fotògraf un director de fotografia se li donen referències fotogràfiques en el músic li donen referències diguem musicals i bé i a partir d'aquí ell treballa jo crec l'únic risc que hi ha quan treballes en música de referència és que normalment el músic acostuma a tenir una mena de es sent com forçat una mica per tu ho entenc hòstia m'ho estàs posant una mica difícil per personalitat sí m'ho estàs posant les coses una mica difícils jo sempre dic no has d'imitar aquesta música això que hem sentit ara jo no pretenc que el músic ho hagi de fer que encara no sabem qui serà però hi haurà on que ho farà faci exactament això que faci un cover d'això sinó simplement que agafi l'aire no li enviaré la música li enviaré l'escena muntada amb aquesta música o les diferents escenes muntades amb aquesta música i que vegi com té un resultant que és determinant d'algun tipus està marcada per un tipus de segell i el que ha d'intentar reproduir és aquest resultat no tant reproduir la música que l'ha produït és una miqueta aquest correcte jo no sóc jo no sóc músic jo no hi entenc jo no hi entenc jo he sentit molta música i ara estic tinc com a companyia una música amb mi per tant estic més proper encara al món de la música del que estava abans però m'ha interessat sempre molt el tema musical i per tant he sigut incapaç de renunciar recordo ara parlaves de Colòmbia una directora colombiara amb la que havia muntat molts documentals d'ella i jo l'hi havia muntat que sempre posava música sempre sempre i a més a més en un moment que ella va voler separar-se d'aquesta línia més convencional i fer un cinema més potser postmodern diríem i de cop em diu en esta película no quiero música de ningún tipo extra diagética todo lo que haya que sea diagético ya verás que hay unas calles una gente que hace música y yo no quiero nada extra diagético pero nada nada nada absolutamente nada pero me les vaig enginiar d'alguna manera per convertir el que sonava en els carrers d'alguna manera a ratos evidentment sonava en el lloc on es produïa però a estones jo no havia de seguir el dogma a estones aquella mateixa música solapava sobre altres escenes és a dir que d'alguna manera vaig aconseguir driblar-la una miqueta i aconseguir en aquesta qüestió de la música diagètica també passa que comença diagètica i de cop i volta el tema passa a ser no diagètic perquè aleshores ja agafa una qualitat que no és diagètica i que acompanya l'altra escena o la mateixa escena o altres el típic personatge que va amb cotxe la ràdio hi ha un tema musical i aquest tema musical quan estem dintre del cotxe està amb una acústica determinada que correspon al cotxe i quan sortim a fora i el seguim i ens n'anem amb el dit xos dron cap amunt la música s'obre a més a més l'estèreo s'obre en els set canals i comences a escriure el mateix però amb una qualitat superior diguem-ne no de ràdio a sentir-ho centrat a sentir-ho a tota la sala sí aquest pas d'un cantó a l'altre s'ha produït i al revés també és a dir d'alguna manera que la música que comença semblant que és una música extradiegètica de cop descobreixes que no ho és perquè es fica dintre d'una ràdio o es fica dintre d'un també això també ho hem vist la gent ho entén aquests còdics és que avui en dia ja la gent ha vist tant cinema que no hem d'explicar res tot està clar jo penso simplement que és això és anar sempre seguint allò que jo almenys la meva carència jo vull que l'espectador ara davant de pel·lícules com les que comentàvem abans que jo no havia entès hem fet mig broma però és veritat costa molt d'entendre aquella pel·lícula una de les preocupacions meves és que les pel·lícules s'entenguin és a dir que les pel·lícules que jo he muntat encara que el director sigui espès jo la pel·lícula intentaré convertir-la en el més intel·ligible possible sense trair l'esperit almenys que no formi part si forma part del cor de la pel·lícula és que aquesta pel·lícula ha de ser hermètica i no hem d'entendre res i jo ho respectaré i mai me n'hi trobat cap d'aquest tipus però bueno més aviat i si això ens ajuda el so allò que deia ara fa un moment el Pep és que és tan important el so del riu com ho puguin ser les veus humanes que hi puguin haver o la música per suposar però hi ha pel·lícules que sí que volen no ser entendibles hi ha una altra manera de dir que per exemple Matrix Matrix té voluntat d'embolicar-te el cap bastant fins a arribar a fer-te sentir petit davant d'aquella immensa ara què dius d'això l'altre dia vam veure a casa que l'ha fet per un canal Tènet i és un paradigma d'això Tènet és com jo agafaria la definició que fa Josep Pla de Salvador Espriu Josep Pla de Salvador Espriu deia és un escriptor que tendeix a la il·legibilitat i efectivament és que a Tènet no hi ha res a entendre és d'una evidència claparadora no hi ha res a entendre perquè és una vaginada com argument és una vaginada jo recordo un moment de Tènet que hi ha com dos mons paral·lels separats per un vidre que hi ha individus que caminen cap a una mena de porta i altres que també caminen cap a una mena que vaig pensar Déu meu senyor jo no entenc res d'aquestes no cal entendre res perquè és que arriba un moment que és tan absurd és tan absurd que és que fa rigura i són molts minuts molts molts molt massa normalment aquestes pel·lícules són massa minuts i quan al final els dos actors principals diuen ens hem trobat amb un punt mig jo vinc del futur i tu vens del passat i l'ara deixem acabar molt ràpid amb anècdotes anècdotes que hi ha a la tele fa molts anys anècdotes no, aviam sí, que potser alguna vegada ho he dit però molt de passada en els primers anys sempre hi ha l'agosadia de la innocència del començament quan comences amb un ofici i en aquest cas he tingut la sort de començar amb gent que també estaven començant com era el Francesc Vallmunt o era el Vigas Luna o era el Salgot gent que era molt joves i que realment començaven la seva carrera finalment i alguns d'ells no venien ni del cinema cap dels tres que he dit venia del cinema la gosaria els portava a que aquest desig de dir jo posaria en aquí el que sigui acabaven posant-ho i acabaven posant-ho i acabaven quedant-se és a dir que tant en el cas del Vigas com en el cas del Salgot hi ha utilització de músics que evidentment haguessin hagut de cobrar els seus drets i espero que ara els drets d'autor no estiguin escoltant els de les gares però realment no els van cobrar mai perquè hi havia en el cas del Vigas ja l'he comentat alguna vegada el Rebel el Rebel encara hagués cobrat encara hagués cobrat perquè encara no havien passat els 75 anys de rigor entre la mort i també ve la Bartó amb Canitxe del Vigas ve la Bartó i ja potser sí que hi hagués d'allò ja potser sí que havien passat però en el cas del Rebel no i sobretot la més gran la més flagrant és no sé si l'he comentat algun dia a Mater Amatíssima del Pep Salgot una pel·lícula magnífica jo crec de les bones pel·lícules d'aquell moment i a les que jo tinc molt gust d'haver-les muntat Mater Amatíssima vam utilitzar Evangelis o sigui vam posar Evangelis Evangelis Déu-n'hi-do es diu Ignatius quina cosa dia com jo Ignatius Ignatius sí senyor i va ser el Salgot que em va dir escolta Evangelis escolta hem acabat veig que està sonant la sintonia del programa aquest bueno doncs amb aquesta sintonia i com sempre reclamant més temps continuarem la setmana que ve el proper Dimats amb una pel·lícula de la setmana amb un clàssic i amb pel·lícules que estiguin en cartellera i veurem si tenim sorpresa i tenim un convidat o si ens inventem alguna cosa interessant alguna pel·lícula ens inventarem segurament bona tarda i tingueu una bona setmana adeu-siau que la senti o o o