Cinema sense condicions del 31/5/2022 — El somni etern: Hawks vs Winner, Chandler i el misteri del xofer • Cannes 2022 • “Memoria” • Immersió en so, música i muntatge al cinema

Tema central: El somni etern (The Big Sleep)

Hawks (1946) vs Winner (1978) i l’esperit Chandler

• Comparativa entre les dues adaptacions: Howard Hawks (1946) amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall versus Michael Winner (1978) amb Robert Mitchum i Sara Miles.

• La versió de Hawks és més lliure però cinematogràficament magnètica: aposta per la química Bogart–Bacall, el ritme, el blanc i negre i una atmosfera de film noir icònica.

• La de Winner intenta ser més fidel a Chandler, però traslladada a Londres als 70 i en color: fidelitat narrativa, però fotografia i ambient menys inspirats i química insuficient (Mitchum–Miles).

• Chandler prioritzava ambient i personatges per damunt de la trama: penombres, pluja, tristesa moral, i el retrat d’una societat on “tot es compra i tot es ven”.

“Ara tan sols puc disfrutar per delegació.” — El general Sternwood (frase destacada que condensa la melancolia del personatge)

Producció, muntatge i la famosa “il·legibilitat”

• Història d’estrena accidentada (1944–46): rodatge acabat el 44, retard d’estrena, remuntatge per potenciar la parella Bogart–Bacall i retalls que van complicar encara més la trama.

• El resultat és deliberadament “convoluted” (laberíntic): fascina i descol·loca; planteja preguntes constants i manté un misteri essencial sense resposta.

“Qui mata el xofer Owen Taylor?” — A la filmació van escriure a Chandler…

>

“No en tinc ni idea.” — Raymond Chandler

• El guió de Faulkner i els diàlegs respecten molt l’agudesa verbal de Chandler. Hawks opta per subratllar la tensió sexual (no tan present a la novel·la) i Winner pel fil narratiu.

Personatges, diàlegs i estètica

• Química Bogart–Bacall: peça clau de la versió clàssica. Miles, massa freda per al joc d’espurnes; el conjunt perd tracció.

• Moments i personatges secundaris memorables (taxista, Dorothy Malone, majordom Norris, el general Sternwood). Diàlegs com una autèntica esgrima verbal.

• Blanc i negre de Hawks com a valor estètic i atmosfèric diferencial. Londres 70s i el color de Winner no fan Chandler.

Palmarès Cannes 2022 (75è)

Premis principals

• Palma d’Or: Triangle of Sadness (Ruben Östlund).

• Gran Premi (ex aequo): Claire Denis (Stars at Noon) i Lukas Dhont (Close).

• Premi del Jurat (ex aequo): EO (Jerzy Skolimowski), peça amb ressonàncies de Au hasard Balthazar de Bresson.

• Premi especial 75è aniversari: Tori et Lokita (germans Dardenne).

• Millor direcció: Park Chan-wook (Decision to Leave).

• Millor guió: Tarik Saleh (Boy from Heaven).

• Millor actriu: Zar Amir Ebrahimi (Holy Spider).

• Millor actor: Song Kang-ho (Broker, de Hirokazu Kore-eda).

• Un Certain Regard: L’Esprit (Lise Akoka i Romane Gueret).

• Quinzena de Realitzadors: Un beau matin (Mia Hansen-Løve).

• Setmana de la Crítica: La Jauría (Andrés Ramírez Pulido).

Notable: Albert Serra es queda sense premi malgrat 7 minuts d’ovació.

Recomanació: “Memoria” (Apichatpong Weerasethakul)

Una experiència sonora i hipnòtica

• Rodada a Colòmbia (Bogotà i Pijao), amb Tilda Swinton. Cinema de sensacions i temps expandit.

• Punt de partida: un so interior que només sent la protagonista (“una bola de formigó que cau sobre metall envoltat d’aigua”). El film desplega una investigació sonora i existencial.

• Els sons, la música i els sorolls esdevenen protagonistes: rius, selva, espais; disseny sonor minuciós que condueix l’experiència.

• Deriva cap a xamanisme, memòria i pedra: idees sobre una memòria enregistrada al món natural.

• Requereix ment oberta: no és narració lineal; és una proposta exquisida, profunda i singular.

So, música i muntatge al cinema

El cinema mai ha estat “mut”

• Des dels orígens, projeccions amb piano o orquestra: l’experiència sempre ha estat sonora.

Música: necessitat, ús i criteri

• Debat sobre si la bona direcció “no necessita música”. Experiència pràctica: quasi sempre la música potencia la imatge i la narrativa.

• Exemple: “Adiós, muñeca” (1975) — tema principal de jazz d’un impacte emocional enorme que encapsula la nostàlgia trista de Marlowe.

Lleitmotivs, “temp tracks” i alquímia amb la imatge

• La música de referència durant muntatge pot ajudar a trobar el to; després el compositor n’ha de capturar l’aire, no copiar-la.

• Ús de leitmotivs reorquestrats segons escena: cohesió emocional i variació.

• Cas pràctic: un tema tipus “Iguazú” (G. Santaolalla) que, col·locat en una escena de trànsit, la transforma i li dóna impuls; repetit amb criteri al llarg del film.

Música diegètica i extradiegètica

• Definicions i transicions creatives (des d’una ràdio dins d’un cotxe a música que inunda la sala; o a la inversa) per enriquir el punt de vista i la immersió.

Muntatge i intel·ligibilitat

• L’objectiu del muntatge: fer-se entendre sense trair l’esperit de l’obra. El so (diàlegs, ambients, música) és clau per guiar l’espectador.

• Hi ha films que volen desorientar (ex.: Matrix, Tenet), però el risc és caure en la il·legibilitat.

“A mi em paguen perquè les faci, no perquè les vegi.” — Robert Mitchum (ironia sobre la distància amb algunes obres)

Anècdotes i drets

• Records de primers anys: ús temerari de grans autors musicals (fins i tot Vangelis) sense llicències en produccions primerenques; lliçons apreses sobre drets d’autor i pràctica professional.

En síntesi

• Un viatge complet: del film noir clàssic i la seva atmosfera inimitable a la fidelitat literària setentera; del palmarès de Cannes a l’hipnòtica “Memoria”; i una classe pràctica sobre com so, música i muntatge articulen l’experiència cinematogràfica.