Els punys a la butxaca, memòria i Morricone: de Bellocchio a "Un any o una nit" (amb Isaki Lacuesta) i un tast d'"El cuarto pasajero"

Cinema sense condicions. For more information, visit www.fema.org. Bona tarda Una setmana més estem a Ràdio d'Esvern Cinema Sense Condicions i avui ens hem introduït el que és el tema final de la pel·lícula d'aquesta setmana que es tracta d'Hipugni in Tasca de 1965 de Marco Bellocchio la seva òpera Prima i la música que esteu sentint és de Ennio Morricone presentaré com sempre a l'equip habitual encancelat els comandaments per Bial Ribas Hola, bon dia Què tal Bial? Molt bé, i vosaltres? La setmana ve? Sí, molt bé Perfecte Anastasi Rinus Bona tarda No tinc retorn, ara sí, perfecte Molt bé, molt bé, bona tarda Ignasi Juliachs Bona tarda I el que us parli, Pepper Mengol Bé, ja hem dit que la pel·lícula de la que parlarem avui com a clàssic de la setmana és Hipugni in Tasca Es va traduir a Espanya com les manos en el bolsillo però jo crec que seria més convenient dir els punys a la butxaca Després, ja anirem quan parlem d'ella veurem que hi ha precisament un moment en què al fill petit li fan posar les mans a la butxaca amb una clara al·lusió al tema Bé, la pel·lícula té guió i direcció de Marco Bellocchio Va ser estrenada a Espanya al cap de 4 anys concretament a Barcelona al Cinema Públi el dia 20 de maig de 1969 La fotografia és d'Alberto Marrama amb un blanc i negre preciós El muntatge és d'Aurelio Mangiarroti la música d'Ennio Morricone com hem dit i els intèrprets diré només la família Luke Astell que fa un paper extraordinari amb el seu rol d'Alexandro que igual li diuen Alexandro que Ale, que Sandro Paola Pitágora que és la seva germana, Julia Marino Massé que és Augusto, el germà gran Pierluigi Troglio que és Leone, el germà petit i Liliana Gerassa que és la mare bé, per tant comença el caminar de Bellocchio pel món del cinema tocant el tema de la família però tocant-lo a la manera Bellocchio i només vull fer un apunt abans de passar-li la paraula a l'Anastasi que és el que ens ha proposat aquesta pel·lícula com a clàssic i és dir que probablement i punyintasca pot figurar per pols propis dins del que és la nomenat o va ser nou cinema italià del que varen formar part també Bertolucci amb Prima de la revolució Pasolini Pasolini amb pajaracos i pajaritos Paolo i Vittorio Taviani amb los subversivos Francesco Rossi amb manos sobre la ciutat entre altres però aquests serien per dir uns que diguéssim van ser un pas següent a lo que havia sigut els clàssics del neorealisme i dit això Ignasi endavant ai perdó Anastàcia és ja és intercanviable lo de cada setmana diguem que és intercanviable lo de cada setmana no bé no es d'això de puny esclar sí que jo era una argumentació que tenia per més tard que és que per mi la traducció perfectament podia ser les mans a la butxaca les butxaques fins i tot en plural en plural no necessàvem a ser despuny però sí que és cert que el títol esdevé una mica hermètic en el sentit que l'actitud mans a la butxaca és l'actitud inacció però també és cert que moltes vegades quan algú posa les mans a la butxaca no sabem en quina posició té dintre la butxaca les mans i a vegades amaga molta crispació i el que té són els punys tancats dintre la butxaca i els punys és tensió i és una forma de no mostrar-la perquè no te la censurin clar clar clar també en aquest sentit estic d'acord amb tu que la traducció real jo crec que sí podria ser l'altra però la mental d'alguna manera que hi ha i que ens va molt bé en aquest cas a vegades hi ha males traduccions en aquest cas ens va molt bé o sigui aquesta cosa de dir sí són les mans a la butxaca però les mans aquestes que a vegades quan estem amb nervis les tanques i les amagues i és això però com que fa referència al Sandro i el Sandro té una actitud que és fruit precisament de la ràbia del ressentiment jo trobo que seria més apropiant dir els punys a la butxaca pot ser estic d'acord pot ser bé avui que tenim un programa una mica d'ària saig perquè acabarem una miqueta amb l'ària saig al programa molt d'ària saig molt d'ària saig no es perdeu el programa avui perquè avui és d'ària saig i pot haver sorpreses grosses llavors jo començo també amb una mica una petita entrada meva més d'ària saig no parlaré tant com des del punt de vista del cinèfil perquè ja no ho sóc jo no sóc un gran cinèfil ni tampoc de l'home de cinema que inevitablement ho sóc i per tant això no ho puc ni treure ni posar estan allà i ho utilitzo sinó des del punt de vista que d'alguna manera al començar a col·laborar amb aquest programa m'ha anat sortint aquest personatge que és la gràcia que té que a vegades les feines en aquest cas és una feina evidentment feta amb molt de grat que tens a vegades et permeten trobar-te i altruisme i altruisme total a vegades et permeten trobar coses de tu mateix que no sabies què hi eren llavors esclar l'haver de recuperar a vegades per proposta aliena vostra a vegades per proposta pròpia sobretot els que són de proposta pròpia i tornar-te a submergir en aquelles pel·lícules que a vegades les he vistes fa per la nostra edad ja 40 50 o 60 anys d'alguna manera et fa submergir ja no sols en la pel·lícula que la proposes per alguna cosa aquella pel·lícula o sigui la selecció mental cada cop el teu cervellet comença a funcionar quina pel·lícula en estàs si em proposaràs a partir d'aquí el mecanisme és molt emocional per mi no és mai racional sinó ostres què em va tocar molt de veritat i tal i de cop pam salta aquell títol i aquell títol no salta sol sinó que salta en el meu cas penso que el de molta gent associat al moment en què el vam veure en el cinema alguna vegada heu comentat en què el vaig veure jo sóc capaç tinc una memòria terrible per altres coses i en canvi sóc capaç de recordar els cinemes en què he vist les pel·lícules fins a un punt determinat a partir d'un punt determinat a mi també em passa et passava a mi ja no em passa ara ja em costa més ara de recordar bé tot això vol dir que per mi això és molt molt interessant com a mecanisme de recordació de sensacions esclar quan tu tens una sensació de ostres i punyintasca ostres què em va passar a mi aquesta pel·lícula a mi em va passar que hi vaig anar acompanyat d'un amic meu amb el que després ell volia fer cinema i finalment no em va fer jo vaig seguir la carrera però ell no hi va arribar que és el Víctor Saez el nòvio de la meva germana en aquell moment i era un home que era molt personatge del personatge del Lucas en aquesta pel·lícula és a dir molt l'Alessandro era un home molt nerviós era un home molt crispat és una persona amb molts problemes personals i tot això va fer que quan vam veure la pel·lícula junts jo permanentment estava pensant que aquell personatge que veia a la pantalla era realment ell encara que a mi m'agradava creure sempre que el protagonista era jo és a dir jo sempre un altre mecanisme que he tingut que penso que comparteixo amb molta gent fins a una edat determinada fins als 20 o als 25 era que jo m'identificava molt amb el protagonista sobretot si el protagonista era masculí és a dir tenia certes raons per identificar-m'hi si no no tenia cap sentit clar aquesta pel·lícula a mi amb 20 anyets la vaig veure no al cinema public en aquest cas on hi va haver un primer passe per cert Pep que va ser l'any anterior el desembre el dia dels innocents del 68 es va fer una sessió pirata i secreta en la que es va convocar la gent sense que sabessin quina pel·lícula anaven a veure una sessió golfe però això no és public això no es conta en canvi després el pel·lícula quan s'estrena efectivament s'estrena el públic però també s'estrena el cinema tenes que és allà on el vaig veure jo a mi aquesta pel·lícula esclar a part de la va generar en el seu moment el personatge la tensió acumulada en aquella casa tot aquest món de repressió que està subjacent a tota la pel·lícula la pel·lícula viu d'una repressió que comença amb la mare que ja els ha hagut tenir agafat amb els punys diguem de mala manera amb aquesta religiositat que pesa en tota la pel·lícula l'altre dia parlàvem de les icones de les fotografies imatges que apareixien a Rosemary Baby en aquí la iconografia que apareix a les parets de la casa és tremendament rica en aquest sentit és a dir ens està marcant això itàlia itàlia és un país profundament catòlic i per tant tot aquest pes és la mateixa casa situada en una ciutat absolutament sense cap interès d'Itàlia espero que no hi hagi ningú de Piacenza aquí a prop per venir-me a dir el contrari Piacenza que ningú la situaria potser ni en el mapa curiosament nosaltres teníem una amiga a Piacenza i sempre que anàvem a Itàlia 3 o 4 vegades que anàvem a la part del d'Itàlia sempre vam estar a Piacenza 80 quilòmetres de Milà jo aquí tinc un dubte perquè a mi em consta que la casa és la pròpia de la família del Belocchio però era clar Piacenza evidentment és la capital no és la capital és cap a la muntanya ja però no no Bobio això és el poble on deu haver la casa és el que anava a seguir ara jo anava a dir Piacenza és la ciutat més propera que no necessàriament com si anem a fem trampa sempre no necessàriament ningú potser no està ni a la mateixa província però la casa vull dir que no estan ni vivint a Piacenza estan en una teòrica casa que ha sigut un gran casalot importantíssim però que s'està caient a trossos està caient tot molt és a dir que a mi això és el que a mi em va tocar perquè és que nosaltres estàvem vivint l'any 69 estàvem ple franquisme i la sensació de repressió la repressió familiar que per sort a casa meva no havia viscut aquesta repressió aquests nivells ni molt menys però sí que me la vaig ser meva és una pel·lícula que a mi em va deixar més tocat que al tornar-la a recuperar tornar-la a veure no l'havia vist més des d'aleshores esclar tot això m'ha tornat llavors és una mena que agraeixo profundíssim en aquest programa que em permet fer aquestes reviure totes aquestes sensacions perquè realment és profundament enriquidor i em revela coses de mi mateix que no sabia que tenien els 20 anys i les d'ara també però els 20 anys sobretot també i en aquest cas està una altra reflexió és que a vegades de les pel·lícules diem sí home sí la pel·lícula sí la recordo perfectament i jo en aquest cas puc dir que perfectament recordava 8-9 moments d'aquesta pel·lícula però amb una perfecció meridiana podria saber que estava sonant la traviata que ella estava estirat a terra aquelles boques cobre d'epilèptic malalt tot això i el moment de l'armà quan cau de l'escala eren flashos 7-8-9 imatges la pel·lícula en general recordava de què anava i recordava però en realitat el que em va impactar a mi de la pel·lícula ha quedat gravat com fotografies indelebles que no se'n van hi ha moments màgics en certes pel·lícules que la imatge és tan poderosa que acaba transcendint fins i tot el propi argument o el propi és el cas d'aquesta pel·lícula que té unes imatges molt potents va per aquí la cosa no, tampoc em vull estendre molt perquè anem obri justets de temps però simplement això que la música la música curiosament em va semblar curiós perquè acabàvem de fer Rosemary Baby amb un tema central del Comeda i que realment era un tema si us hi fixeu molt semblant a aquest tema i allò és una pel·lícula de terror quasi i aquesta esdevé pràcticament una pel·lícula de terror Cuidado, eh que aquesta té moments d'una tensió terrible absoluta i el tema té aquest toc de veu infantil que en aquell cas era de la Mia Farrow i aquí no sabem de qui és amb una cosa de fondo com pel·lícula de terror realment o sigui que Morricone capta perfectament la intenció jo crec que de Belòquia i escolta molt ben enllaçat de lo de Rosmari sí a mi punyintasca perquè després també a lo millor acabem el programa i també tornem a parlar del Diable d'ale tens raó sí sí totalment de fet la pel·lícula que parlarem acaben cantant un tema que té el Diable probablement el Diable probablement aquesta és una altra ja evidentment era un joc amb això acabat la intro ara anem tocant el tema que volia vosaltres mateixos vinga Ignasi sí no a mi el que m'agrada m'interessa hi ha dos aspectes que m'interessin d'entrada un és evidentment el fet que aquesta pel·lícula se situa en un moment de renovació del cinema italià una mica quan són hereus també tots naturalment de la novel Bach i de fins i tot i del neorealisme tots han treballat amb els grans del neorealisme sí però precisament com ajudants de direccions sí però Belocchio per dir-ho així és la negació del neorealisme en el sentit que és una pel·lícula mental psicològica és un vers lliure Belocchio com a cineasta sí però en aquell moment Bertolucci Belocchio i fins i tot Pasolini d'alguna manera eren deutors molt més estan mirant cap a un altre cantó o sigui ja no els interessa exactament la realitat tal qual en el cas de Belocchio jo crec que quan fa Ipunyintasca el que realment li interessa és fer una pel·lícula mental una pel·lícula hermètica i de fet no és el primer no és la primera ocasió en la seva filmografia què tracta la bogeria aquí hi ha un element que potser és a dir és un món hermètic que probablement és el que ell ha conegut perquè la veritat és que ell ha viscut de nen i d'adolescent una mena d'esquizofrènia en el sentit que clar és l'època de Mussolini i el seu pare curiosament sa mare que era mestra d'escola era una fanàtica de Mussolini és a dir a Mussolini no el toquessis i el pare portava la cabeça negra era embocat i era un cabeça negra però per conveniència en realitat el pare li relliscava el feixisme per tots quatre cantons és a dir és allò la persona obligada a ser-ho si vol viure pràcticament exercir la seva professió de manera es pot dir però bueno que ideològicament li anava molt ample tot el tema aleshores clar ell viu de petit en aquesta casa precisament en aquesta casa viu en la casa de la pel·lícula ell viu aquest ambient hermètic i clar els joves dels anys 60 evidentment a França a Polònia que també són molt deutors de fet l'Andrei Bària té Cenezas y Diamantes i altres pel·lícules d'aquestes èpoques són molt deutors també de la Nouvelle Vague a nivell d'estil i tal en Belocchio té fins i tot la debilitat bueno la debilitat una debilitat deliciosa que és allà la boat de jazz aquell moment en què es veu el protagonista l'Alessandro Sol mentre està sonant una peça de caire nostàlgica que és una cosa que als polonesos dels anys 60 els encanta aquesta situació d'estar mirant-se sense dir ni piu és molt dels anys 60 és a dir que aquí se li en va a Belocchio realment un moment molt Nouvelle Vague tot i que probablement és com tu deies Pep va una mica per lliure en el sentit que tampoc és tan d'autor com potser en Bertolucci no? per exemple Bertolucci per exemple per mi ho és molt més se li veu molt més sense però bé que en tot cas és una pel·lícula de rebel·lia amb Belocchio la primera pel·lícula que fa que a més la fa amb calés de la família per carregar-se la família és molt bo una cosa molt peculiar perquè la fa 26 anys no és el primer artista que fa això hi ha molts artistes que han fet exactament això fer patar per dintre l'estructura familiar això vol dir que evidentment ell ha conegut el que és aquest món empobrit perquè de fet és un món empobrit on resulta que el cap de família és el germà gran l'Augusto en comptes de la mare el pare ha desaparegut el pare absent cal suposar que ha mort no? bueno van molt a cementiri suposo que van posar flors al pare queda amb un sobreentès efectivament però clar la mare la mare ha plegat o sigui la mare és una presència però no és cap autoritat no està cega els fills van per lliure la Paola la Júlia Júlia Júlia es diu la pel·lícula la Paola que està meravellosa però realment ja la primera seqüència que per cert l'Anastasi a mi hi ha una cosa que m'encanta quan una pel·lícula comença que ja dóna la sensació que ha començat abans és a dir que ha començat molt abans del moment de començar perquè comença ja dins del cotxe que estan parlant d'una carta anònima de la Júlia cap a la núvia de la promessa de l'Augusto que és un intent infantil és a dir que la nòvia sóc jo tu no ets la nòvia exacte tu creus però no jo sóc la nòvia la germana hi ha com un joc d'incès i veu la promessa del seu germà gran que és l'únic que porta calés a la casa com una destructora de la intimitat familiar per això fa que ets anònims és un punt infantil totalment i això el que vol dir a ell és que això se li diu quan comença una pel·lícula una obra de teatre una novel·la que comença in media res in media res em va encantar en mig de res l'altre dia li comentava l'Anastasi això i em va encantar l'expressió és molt bona in media res o sigui al mig de res amb el llatí però al mig de res i és cert i és una manera d'arrencar que tu deies la teva de dir que és cert que és molt estimulant perquè és clar és molt estimulant la nota amb anònim a més a més amb anònim fet amb les lletres enganxades però és estimulant en tant que tu com a espectador vas més perdut que una vaca en un garatge en el sentit si parlem de cinema que a vegades et posa firmes ja com a espectador ja et posa firmes si parlem de pel·lícules que a vegades costa d'entendre aquesta té una arrencada absolutament incompensable fascinant no pots entendre-ho és cert que després et situes i poc a poc vas entendre a poc a poc et vas situant però realment et posa firmes et posa allò una mica diguem-ne a la guaita de què va això i l'alerta la mantens tota la pel·lícula és que és una pel·lícula d'atenció d'atenció t'agafa i no et deixa anar t'agafa pel coll i no et deixa anar fins al final i al final per cert hem sentit aquí la música de Morricone cal dir que aquesta música quan es diu Finale Finale és sense cap crèdit i dura dos minuts dint amb la pantalla un fosem negre impressionant perquè sembla que ho hagués fet després a Men Velocchio per dir vinga descarrega't espectador descarrega't una mica sembla una pel·lícula d'exorcismes hi ha algú que fins i tot l'ha comparat en el sentit que la bujera és a dir els atacs d'epilèpsia que potser és tant totalment per això dic que no anava malament no no no no no no no no no efectivament hi ha un dubte que tinc tots més jo penso que en la còpia que hem vist tots almenys el Pep i jo sé segur que l'hem vist és una còpia de restauració d'un 4K que ha fet el 2015 de molta qualitat molt ben feta jo crec que els crèdits solen estar al principi i al final no n'hi ha però em sorprèn molt perquè en aquell moment realment hi havia quasi sempre crèdits finals per tant o és cert el que dius tu que efectivament van voler evitar qualsevol crèdit i aquest negre jo diria que sí perquè va participar si ho has llegit va participar el Velocchio va supervisar la remasterització i l'Armani i l'Armani i el Parmani és més la remasterització del 2015 sí el Velocchio la remasterització aquesta però tu imagina't és una pel·lícula 65 i fins al 2015 incorpora una escena que havia filmat la del petó entre els dos germans perquè és evident que hi ha un incès entre Alessandro i la Júlia i aquest petó no hi era quan la pel·lícula es va estrenar sabeu que per l'època la censura la censura d'Itàlia evidenciar l'incès era una cosa escandalosa i el petó aquest que ara ens pot semblar una cosa normal perquè és evident que durant la pel·lícula et vas ensumant que aquests dos s'entenen vull dir és una cosa que està clara és curiós que s'explicita fins a aquest moment del 2015 no hi era o sigui l'havia filmat evident estava filmada però no es va atrevir a incloure-la en el muntatge i el fet que ho fessin el 2015 és perquè es complia el 50 aniversari clar efectivament sí ja molt resumint ja els temes que la pel·lícula tracta tots són fruit d'algú que es revela d'aquesta joventut que està alguns diuen que la pel·lícula preconitza el maig del 68 és a dir la rebel·lió la rebel·lió post-guerra mundial d'una joventut que està fins al capdamunt d'unes estructures que estan absolutament encartronades i d'una moral que peça com una llosa amb el pes afegit en els italians que surten d'una guerra que han guanyat teòricament aquestes esquerres ja no hem vestut el feixisme però se'n donen en compte que en el fons segueixen estant en un país molt difícil de viure amb una democràcia cristiana fortíssima efectivament és una mica el que ha passat també a França un desert socialment França pot ser un result de democràcia en l'època però evidentment en De Gaulle tenia alguns tics autoritaris de consideració bé resumint l'atreviment de la pel·lícula i per això jo crec que va impactar és perquè per una de les primeres ocasions a Itàlia s'està parlant de tensions sexuals i incès d'una manera no calia el petó està bé que estigui però d'una manera bastant explícita qualsevol espectador atent del moment podia deduir-ho perfectíssimament sens dubte i ja matricidi i fratricidi perquè l'Alessandro assassina és a dir està disposat el personatge a autoimmular-se perquè de fet planeja ell veu que l'únic s'ha acabat ell està frustrat perquè ell no s'ha pogut realitzar està veient que el seu germà gran és el que està lluat per tota la família en tant que és qui porta calés a casa i per tant d'alguna manera és el patriarca sense ser-ho d'una manera i diu jo t'aclariré el panorama exacte i aleshores ell mateix frustrat amb ràbia però al mateix temps diu bueno l'Augusto està intentant fer la seva vida té una promesa de fet confessa als seus germans no li diu a la mare però als germans li diu que se'n vol anar a viure a la ciutat no vol estar al camp hi ha un moment que planeja conduir ell sense l'Augusto jo els porto al cementiri i en el camí al cementiri em tiro amb el cotxe em gesso pel precipici una cosa cal afegir no ho fa però després sí que es carrega la mare i posteriorment el germà que està és com un assaig exacte però exigeis que pugi la germana la Júlia que no pujava i exigeis que pugi perquè com que se l'estima diu no no aquí hem d'acabar tots els quatre plegats el tonto la cega la germana perquè me l'estimo i jo perquè com una cabra però com que la germana està gelosa de la promesa que ara no recordo com es diu Lucía Lucía doncs també té aquesta tara diguem-ne una mica de voler doncs en fi també la vol treure una mica diguem-ne del panorama m'agrada acabar quan acabeu vosaltres m'agrada acabar amb una coseta molt corta tireu irreverència cap a l'església un to sarcàstic perquè hi ha una monja que si us vau fixar mentre estava pregant per la mare estava rient el capellà que diu la missa com aquell que grapa papers en l'oficina i evidentment un assalt a la moral catòlica el sentiment d'interreligiós està claríssim i a més a més la militància marxista també jo volia acabar per part meva només vull afegir una cosa una cita que he trobat d'un crític cinematogràfic que es diu Gils Jacob que en el seu moment va publicar una crònica del film quan es va estrenar a París i va dir Bellocchio és com els americans ell porta el cine a la sang mentre que els directors europeus el portem al cervell és una pel·lícula mental és molt curiosa és una pel·lícula mental i aplicable perfectament absolutament em deixeu llegir-vos dos minuts una poesia del del del Marco Bellocchio diu sin embargo nacimos en viejas casas por destruir y recibimos la instrucción en libros destinados a perecer una maestra nos enseñó a leer y escribir y durante años nos alimentamos en platos desportillados todas las herramientas eran imperfectas y los progresos todos limitados los zapatos se nos salían de los pies y los jerseys tenían agujeros en los codos nos llevaron hasta el 63 en clenques pero vivos y yo tenía apuntado aquí una cosa que os recordareu y me va a hacer mucha gracia y es que a la capsalera del llit de la Julia hay una fotografía de Marlon Brando en la ley del silencio la ley del silencio no es la ley del silencio o salvaje creo que es la ley del silencio pero bueno no lo sé yo vaig pensar porque porta la gorra así inclinada yo pienso que eso es de salvaje es de cinefil total eso no lo sé de salvaje haurem de fer una captura recordareu que és una pel·lícula americana dels anys 50 precisament de rebels no? sí, sí, sí no vaig intentar trobar la segona lectura del tema però hi surt moltes vegades és una cosa que no no es pot evitar veure'l allà al Marlon Brando segons sembla està connectat segons sembla segons sembla estem tenint un problema de connexió amb la nostra sorpresa ah la sorpresa està desconnectada a veure us expliquem la intenció és si ho vam parlar amb ell i estar tot preparat perquè puguem fer una connexió telefònica amb el director de cinema Isaac Ila Cuesta que fa tres dies va estrenar la seva darrera pel·lícula Un any o una noche que refereix als fets luctuosos de l'atemptat terrorista que hi va haver a París un divendres 13 de novembre del 2015 a la sala Bataclan estem intentant connectar bé ah val segons sembla hi ha un problema és una entrevista telefònica i hi ha un problema amb el contestador ah ah bé llavors escolta anem estirant és que el teu micro no funciona doncs arriba bé jo et sentim molt baixet bueno ho estàvem dient per una interna és que salta el contestador val val val val salta el contestador tancat efectivament sembla que sigui el problema que en aquests moments en tot cas quan el tingueu ens ho dieu quan anirem provant molt bé molt bé en tot cas bueno vosaltres dieu què hem de fer bé tenim material bueno tu volies parlar de d'Àlex de la iglesia fem un sal aquí en el buit eh fem un sal en el buit sí triple sal mortal triple sal mortal bé no simplement per acabar encara ja que estem aquí sí el tema dels animals és un factor curiós de la pel·lícula no l'Alessandro vol cultivar xinxilles que no sé com es diu ara mateix en català en franquesa sí però és curiós i el gat es fot el menjar de la mare i com que cega com que cega i no el veus no veu absolutament res però clar vol cultivar aquest animal no i s'entén o s'entés estic d'acord com una metàfora d'estar engaviat perquè tots són tots són animals engaviat no però és que a veure un moment és que si recordeu la pel·lícula ell està assegut en una banda després hi ha la porta i a l'esquerra de la imatge hi ha una gàbia una gàbia oberta buida és claríssim la metàfora la metàfora és evident paisatge obert a fora però la gàbia ja està allà i després la presència constant de la mort no d'un punt escatològic aquí no en el sentit doncs que només fa que sortir cementiris i el cotxe i el cotxe funerari el cotxe funerari el taüt els funerals com porten l'etapa diu si s'aparteu despediu-se els hi fa fer un petó a cada un i diu ara ja baixa l'etapa bueno una cosa realment tota aquesta ritualització el ritual el dia dels morts no se n'estalvia el dia dels morts surt a la pel·lícula en fi no ho sé són convivències que nosaltres hem tingut també els italians les hem viscut lleugerament diferents amb l'ambient rural és així i amb l'ambient rural encara perquè el mort estava a casa i venien les que resaven el rosari i les ploraneres aquest tipus de mecanismes i després també comentava l'enquadrament uns enquadraments sovint molt tancats tot i que la pel·lícula té aire en altres moments però són sovint molt tancats per suposo evidentment contribuir-hi a aquesta sensació d'enclaustrament del fec i et comentava aquell plano hi ha un plano que és absolutament al·lucinant perquè és un moment en què el Sandro li ha agafat un atac d'epilèpsia i l'enquadrament és la porta d'entrada al menjador el Sandro està sobre una cadira mig tombat perquè té aquest atac la germana Cusap s'ha anat a fora a aprendre a fer una cigarreta torna i aleshores el que es veu de la Paola és el tors com s'acosta ah evidentment per allà hi ha uns monaguillos d'aquests uns escolanets uns escolanets fantàstics jugant a baix es veuen amb picat aquests estan dins dins del menjador hi ha uns que estan abans amb picat la Paola els fa fora fugiu d'aquí és a dir contínuament aquest enfotre-se'n de l'església en tant que l'església és hipòcrita té uns nens que no saben ni estar ni on toquen aquí li va molt bé generar la confusió a partir d'aquest tipus de coses que dius tu un enquadrament mig mal fet un plano curt absolutament el Sandro està en escorç de la Paola només se li veu el tors i els monaguets se'ls veu l'esquena s'aixequen i se'n van els escolanets aquests la cosa s'afegeix encara quan hi ha la cosa es complica més l'atac progressa ell ha posat el disc de la Treviata a l'acte primer i té posada i de fet sentim dos temes a l'acte primer de la Treviata i esclar la confusió encara és més grossa perquè hi ha la música que sona de la Treviata ell intentant cantar sobre de la Treviata en desincronia total com cantem a vegades les coses que no coneixem la germana que ja està a l'habitació sabent que s'està produint a l'altre cantó un atac i no intervenint la sensació de tensió que hi ha allà és tremenda de cosa desequilibrada perdoneu m'acaba de trucar l'Isaqui de posar un missatge que a casa seva no té cobertura llavors la trucada té que ser per WhatsApp ara li he passat el dia i ho està intentant el tema era una qüestió de cobertura és a dir que si tot va bé dintre d'un moment tindrem en línia l'Isaqui perfecte mentre tant què fem parlem del quarto passajero de l'Àlex de la Iglesia que està a punt d'estrenar-se o no jo quasi acabaria de dir alguna cosa jo tinc una cosa a dir tu en tens una altra jo tinc una molt ràpida també el Morricone els que hem tingut la sort de veure el maestro i el maestro de Josepé Tornatore del Tornatore ja vam dir un dia la pel·lícula em van parlar em van parlar em van parlar de la pel·lícula ell parla d'una primera etapa de Morricone que bàsicament és de westerns i de pel·lícules de terror i efectivament és així és a dir Morricone fins que fa prima de la revolució en el 64 tot l'anterior que ha fet i el malo mondo los mangantes y la dona creó el homo el éxito gringo dos monjitas és a dir tot és un i a partir d'aquí i entre les manos en els bolsillos i l'antes de la revolució llegaron los marcianos les pistoles no discuten per un punyado de dólares de rodillas ante a ti ante ti una pistola per a Ringo és a dir que fa un cinema d'assaig totalment tothom t'ho ha passat mig tothom t'ho ha passat no i ho fa molt bé més a més perquè ho fa impecable sí efectivament bé la qüestió és que realment què passem? que tenim un problema continuem tenint es veu que algun problema avui avui el caos d'en Bellocchio se'ns ha ens ha encoberat el locutori en el sentit ens ha encoberat el programa home és que n'ha d'haver Bellocchio a la pel·lícula que hem de parlar realment també és fort perquè és una pel·lícula que si la paraula tensió i caos també formaria totalment veus a l'àlix de la iglésia amb el quarto passajero continua amb el caos també és caos a mi li agrada molt viure amb el caos a l'àlix de les seves pel·lícules és probable jo crec que des de Perdita Durango que es veu que el rodatge era com per fer una segona pel·lícula només del rodatge ja ho sé perquè la pel·lícula a més a més l'havia de fer Bigas Luna Bigas Luna va renunciar i llavors hi va entrar l'Àlex i això ho sé perquè vaig estar a punt d'entrar en aquest projecte i al final la va agafar ell però sí, sí ell és un home que li agrada a les pel·lícules no solament generar en el guió ja hi ha caos sinó que a ell després li agrada viure viure dintre del caos i el poc ordre cosa que jo no sé no sé com es pot treballar així però bueno ell li va així les pel·lícules tenen una factura impecable impecable impecable una altra cosa té molt bons guionistes sempre els ha tingut les pel·lícules són atractives a les de l'Eglésia són atractives perquè és un dinamitador i els directors que són dinamitadors a mi sempre m'han agradat vull dir és un dinamitador és gairebé un entomòleg les seves pel·lícules va sempre incloent-hi obsessions paranoies de la societat temors coses que que vivim a diari i que de vegades no les pronunciem en paraules però que evidentment les sentim i en el Quarto Passajero que precisament bueno tracta d'un home que un altre dels factors de la societat d'ara d'un home que està en atur però fa veure perquè fa sis mesos s'ha quedat en el transcurs dels darrers sis mesos s'ha quedat en atur fa veure que va de Bilbao a Madrid per la feina i sempre agafa passatgers que paguen part evidentment del trajecte de Bilbao fins a Madrid evidentment en aquests sis mesos una noia fixa va fixa amb ell sempre que baixa per els costums de feina perquè ella també té interessos a Madrid i s'acaba enamorant però no li diu no li diu i és curiós perquè la noia també està enamorat d'ell però tampoc li diu sí aquesta situació que a vegades passen evidentment apareixen dos personatges més el quart passatger però fins i tot m'atreviria a dir que el tercer que està interpretat per l'Ernest Alterio que ho fa m'agrada molt l'Ernest Alterio és un altre fantasma que a més a més va per la vida amb una faixendaria impressionant és a dir en una cua de la botiga d'una autopista hi ha una cua llarga de gent esperant per pagar ell diu a veure perdó perdó perdó perdó i arriba i és el primer a intentar pagar i clar com a espectadors ens quedem una mica estopefactes perquè els altres no tenen nassos de dir-li que no és a dir que la cua una cosa que forma part d'aquestes inversemblances de vegades en els guions són divertides però ell està en atur el personatge l'Alberto San Juan que és qui fa de conductor l'altre és Alberto San Juan sí ell està en l'atur i s'ho amaga aquestes pors a haver d'evidenciar determinades situacions la precarietat amb què estem vivint en aquests dies amb molts de nosaltres és a dir tot són detallets després hi ha un altre que també és un altre fantasma que sembla una cosa comença per dir l'Alberto San Juan l'agafa com a quart passatger d'aquí el títol perquè es pensa que és un informàtic grassonet perquè veu la foto i diu aquest no em serà un competidor perquè en aquest viatge de la pel·lícula es proposa evidentment declarar-se a la noia que no ho ha no s'atreveix però resulta que qui apareix és el que se'n diu literalment un tio bo sí, sí, sí l'home bo l'home bo i clar aleshores comencen a haver mals entesos i la noia sembla que acaba preferint el doi aquest que acaba d'arribar perdó l'actualització perquè sembla que ja hem aconseguit bé sembla que efectivament tenim la connexió doncs bé simplement que tinguem en compte que la pel·lícula s'estrena ja i que a tots aquells que són molt d'Àlex de la Iglesia evidentment no els decebrà tot i que insisteixo el guió té alguns moments forçats que no fan la pel·lícula del top per semblant però com a comèdia negra és típica d'ell m'atreveixo a dir que funciona és distreta té un bon ritme una bona estructura Hola bona tarda Isaki Hola bona tarda Hola què tal molt bé mira agrair-te hem tingut uns problemes tècnics per entrar però per fi tenim aquí i anem ja directes a parlar de un any o una noche que sàpiguen els nostres oients que tenim la gentilesa de l'Isaki per estar amb nosaltres avui a Ràdio d'Esvern Cinema Sense Condicions i per tant el primer és agrair-te la teva presència aquí a l'estudi encara que sigui de forma virtual molt bé ja he dit que es tracta de parlar bàsicament perquè es va estrenar el divendres passat i està arreu a tots en moltíssimes sales de cinema i és una pel·lícula que recomanem ja ja en vam parlar la setmana passada breument nosaltres tot l'equip del programa la recomanem i volíem començar parlant amb tu i jo tenia dues preguntes una de molt curta i petita que és una curiositat en el cartell oficial de la pel·lícula un any o una està molt ben enfocat però en canvi noche està lleugerament desenfocat això ja ja va així perquè perquè ho heu volgut així doncs no he parlat mai amb el dissenyador però entenc que la seva idea devia ser després de la pel·lícula és entendre que la nit que és la la pel·lícula eterna era una nit distorsionada diguem ja sí perquè són coms records que van apareixent de forma distorsionada i una mica alterada i devia ser aquesta idea al dissenyador vale després ja ella dic això era una curiositat entrant en el que és la pel·lícula jo volia dir que per mi és un intent reixit d'obrir el que podríem dir la caixa negra sentimental d'uns personatges que van mirar una situació límit i la van viure sortosament sobrevisquent-la no? és aquesta realment la intenció a l'hora d'abordar a vosaltres l'atemptat a la sala Bataclan? Sí em diu que em va impactar va ser conèixer la Mont i la Maria perquè és la pel·lícula que es basa en la història real d'aquesta parella que van entrar a Bataclan i ella em va acabar escrivint un llibre sobre viure i m'ho plantejava com un retrans dels dos el més impactant per mi com viure l'atemptat de l'atemptament diferent potser uns se'ls comparteixen el que recorden molt bé a veure et dic estem a l'estudi Anastasi Rinos sí hola hola Isaki igual coneixes no no ens coneixem personalment és un muntador important amb molta història al nostre cinema que hem compartit productor també amb el Paco Pop i un company de crítica l'Ignasi Júriac sí ells et faran també alguna pregunta hola bona tarda parla l'Ignasi d'aquest moment sí per començar un cop vista la pel·lícula hi ha un aspecte que em resulta molt curiós perquè clar efectivament està basat sobre les experiències d'en Ramon González no pel que fa doncs aquesta tràgica massacre i evidentment el llibre ell mateix va dir en el seu moment que l'escrivia una mica per descarregar tot el trauma i tota la pressió que li va significar i que l'anulava que li va significar viure aquesta experiència però en veure la pel·lícula un aspecte que ens ha colpit molt de l'estil és el fet que sembla que hi hagi com dos mons paral·lels és a dir ens ha semblat que la pel·lícula tenia una certa condició postmoderna en el sentit que per un cantó sembla una cosa és a dir la relació d'uns personatges i a partir d'un detall per no entrar en detalls de l'argument que aleshores faríem de spoilers i no és el cas i en un determinat moment hi ha un gir brusc i descobrim que aquella realitat inicial dels dos personatges inicials de la pel·lícula no és tal cosa sinó que passa a ser una altra i per mi hi ha el concepte de l'ami imaginé de l'amic imaginari en fi més que res voldríem clar com a espectadors això ens ha generat una sensació d'ambigüitat que aquesta és la primera pregunta suposo que ha estat volguda o en realitat ha estat furit d'altres motius d'altres raons perquè és la percepció que hem rebut com a espectadors Sí, home és difícil que en una pel·lícula que treballes anys tinc coses et sentim malament Isaac fem una cosa intenta bellugar-te una mica de la posició que estàs aviam si pots tenir un punt de més cobertura perquè et sentim tan tallat que no t'hem entès abans també però anàvem més o menys entenent però ara ja no se t'entenia aviam prova una miqueta aviam si fora guanyem guanyem una mica ah sí ara Isaac perfecte endavant endavant com vulguis has escoltat bé la pregunta de l'Ignasi Isaac que t'hem perdut ara ara no et sentim gens espera que ara potser és un altre problema tècnic diferent vaja ara que t'ha va si està parlant no el sentim no ens arriba ah no parla vale vale vale l'hem perdut l'hem perdut l'hem perdut una pena una mala idea haver-lo fet sortir d'allà però és que no l'enteníem o sigui al final l'última sentit tan codificada que no tenia sentit i que la pel·lícula estava en un punt la pregunta molt interessant per entendre precisament perquè si no si no l'entenem explicant bé perquè com a espectadors evidentment en fi jo vaig veure la pel·lícula amb l'Anastasi tots tots immediatament vam coincidir en aquest en aquest estat de perplexitat que ens va deixar que genera a partir d'un punt el fet que valga que la pel·lícula tracta es basa en una novel·la de perquè l'autor diu que és novel·la tot i que ell està refletint d'alguna manera la seva vivència doncs i el que la vivència significa a nivell de tensionar la relació de la parella no? de com gairebé hi ha el perill que es trenqui la parella com a conseqüència la parella durant set mesos està trencada del buit efectivament no? de totes formes jo no vaig tindre aquesta percepció que apuntes tres vegades que apuntes amb vosaltres dos ni molt més ara ara ara perfecte hem aprovat endavant has escoltat bé la pregunta? sí intentava explicar-vos que quan parlàvem amb tots els testimonis que van ser a viure de Bataclan tots tenien una cosa en comú que és que érem conscients de tenir moltíssims records inventats alguns dels casos més extrems érem per exemple el dels policies que van entrar a la sala això m'ho explicava el Cristóz Molmi el cap de l'operatiu que van entrar per assassinar els terroristes i poder permetre accedir als sanitaris i poder treure segrestats m'ho explicava que molts companys seus molts policies a dia d'avui encara s'han traumatitzat pel que van viure dintre de la sala i eren persones que no hi havien entrat mai que s'han quedat que s'han apropiat records dels seus companys o un dels meus amics que va entrar a Bataclan que va sortir de Bataclan m'ho explicava com quan sortia va veure el cadàver del seu amic i hores després va descobrir que el seu amic estava viu i ni tan sols no estava ferit llavors aquesta mena de nebulosa entre el record real és que intentem distingir entre records reals i els acostons figurats quan dintre del nostre cap no hi ha cap diferència especialment en casos com aquest d'estrès posttraumàtic i a partir d'aquí la pel·lícula a mi una cosa que m'agradava quan ja l'havia vist 200 cops i ja n'estava falta el que més m'agradava era com la pel·lícula pot tenir lògiques diferents i que responen a aquest estat de trauma i en realitat hi ha una sèrie de records contradictoris d'imatges contradictòries per mi la pel·lícula té la lògica de la imatge reprimida perquè són personatges són persones que han vist coses que preferien no he vist intenten amagar-les i al final aquests records van emergint trencant les cuirasses de la seva repressió això està claríssim per tant t'interessava afegir una certa component alusinògina per dir-ho així cap a més en la relació dels personatges principals de la pel·lícula per mi la pel·lícula és un retrat no és una pel·lícula sobre Bataclan ni sobre terrorisme ni sobre grans temes és una pel·lícula sobre aquestes persones i llavors intentava retratar-les de forma molt subjektivitzada intentant posar-los al seu cap i al seu cos en cada moment i aquestes imatges contradictòries comencen a aparèixer cap a la meitat de la pel·lícula en el moment en què a la Celine se li comencen a plancar les seves barreres la seva negació i a partir d'aquí comencen a emergir aquestes imatges contradictòries a cada espectador ja que no veuen cap de la contradictòria ja que veuen tot com purament lògic i hi ha espectadors que, bueno em sembla interessant com un centre en una lògica uns en un altre però els sembla que la lògica dels altres espectadors és el que m'ha de sentir i això m'interessa molt Sí, saps què passa Isaac que com que la pel·lícula té aquesta narració que per mi és magnífica de complexitat de complexitat de guió en quant a que constantment estem trasladant-nos ja no amb flashbacks és que no es pot utilitzar ni de parar la flashback és una permanent diguem superposició de capes temporals amb flashos instantanis de coses que simplement és un record que emergeix i esclar això entra bé en aquest sentit és cert que entrebé aquestes imatges aparentment contradictories que seguirem sense definir de moment per no entrar amb espòilers però que efectivament també m'entren en aquest terreny de la cosa que és tan fogàs que dius bueno potser és un vist i no vist i en aquest sentit sí que d'alguna manera té a veure amb aquest món no un íric que no és la paraula sinó amb aquest món de l'al·lucinògen de l'al·lucinògen i després hi ha una característica en la pel·lícula m'ha semblat veure una característica jo no sé si Isaac estaràs d'acord el teu cinema dona la impressió que voluntàriament vol generar al llarg de les teves pel·lícules i evidentment en aquesta també una certa sensació de voragin és a dir s'està anant cap endavant cap enrere la qüestió lineal no sembla interessar-te sembla que vulguis posar molts elements que es van combinant alhora fent una arquitectura de la pel·lícula realment complexa perquè la sensació és de complexitat no sé si estaràs d'acord pot ser sí depèn de la pel·lícula hi ha encamés hi ha encamés jo crec tinc la impressió que més que un estil tinc un temperament i que l'estil va canviant en funció de la pel·lícula intentant adaptar-se però en canvi la forma d'estil final són més limitats del que voldríem ser ja m'agradaria canviar també el desenfrenament això és veritat perquè per exemple entre dos aigües no hi ha cap no hi ha cap recurs d'aquest tipus o ben pocs ni encara a mi el que et volia preguntar perquè em sembla que és un dels temes neuràlgics de la pel·lícula és la relació de parella aquí per mi trobo un treball de guió extraordinari perquè hi ha dos o tres moments que són cimers a la pel·lícula que estan sobretot diguem ja de passada que el treball actoral és extraordinari no? realment jo crec que és la teva pel·lícula en què es tracta més una història de mort diguem és una pel·lícula de mort sí crec que en primer termes és la pel·lícula de mort i després és una pel·lícula sobre la memòria i l'estrès postraumàtic també és una parella que queda trencada i intenten lluitar contra aquesta trencadura intentant sobreviure i intenten refer-se i això en realitat és el que més admiro d'en Ramon i les seves reals com malgrat tot han aconseguit que la mort perduri i ho han renunciat al rock and roll i a concerts i a tot el que més ens agrada a la vida que per cert pel que em vas comentar l'altre dia ells estan vivint ara junts a París no? sí es viuen a París molt bé continuen allà Isaac jo com a muntador de tota la vida i són normalment els últims anys que em dedico a fer documentals però realment una pregunta que em faig en aquest cas i sé segurament per on anirà la teva resposta però m'agradaria sentir-la és quina part hi ha de guionització amb l'estructura realment de la pel·lícula i quina part són aportacions que neixen ja sé que n'hi haurien algunes segur però en general la pel·lícula està ja molt estructurada guió o realment la retrabelleu molt a l'hora de muntar? Diguéssim que el guió apuntava les intencions de fer aquests jocs temporals seguint aquesta lògica de la imatge reprimida però hi havia un punt en què sabíem que l'escriptura en paper tenia uns límits que no descobriríem fins que arribéssim a la sala de muntatge on al final com saps perfectament acabes d'escriure les pel·lícules sempre per més escrites que estiguin en aquest cas sí que s'adien que hi hauria una feina de l'escriptura i de descobrir la pel·lícula gran sí, sí, sí no, doncs jo admiro en aquest cas com a muntó i que et diria que admiro més en aquest cas tot allò que endevino que ja és de guió el muntatge és obvi hi ha moments de muntatge excel·lents ben situats amb lectura perfecta temps de lectura necessari i a vegades molt just però expressament és a dir els moments diguem més d'acció de la pel·lícula que ja saps tu que l'acció és quan es valora el muntatge erròniament els moments d'acció estan impecables és a dir el muntatge és impecable però a mi admiro molt l'estructura jo que el guió sempre m'ha costat molt el tema de guionitzar admiro quan veig un guió que té aquesta solidesa que després et permet jugar però d'entrada la solidesa hi ha de ser una qüestió el pressupost d'aquesta pel·lícula tinc entès que ha estat d'uns 6 milions d'euros és la pel·lícula amb més pressupost que has dirigit no? sí tampoc era gaire difícil segurament té més pressupost que totes les meves pel·lícules que les nou prèvies ja ja una cosa jo em feia gràcia perquè a la productora quan els veus preguntar pressupost em veiem aviam com acaba seran 5 o 6 milions 5 o 6 amb la diferència jo en faig dues clar una cosa Isaki veient la pel·lícula en el meu cas ja saps que l'he vist 3 vegades crec crec que hi ha una cosa que se m'ha confirmat no sé si tu m'ho pots verificar que és el següent jo penso que s'allunya prudentment d'una corrent de cert cinema actual sormès a un cert nihilisme de la societat i aquí jo diria que sobretot amb el teu final dones un final esperançador un final obert cap a entendre una cosa que és que per dura que sigui el viscut les situacions i tal hi ha una cosa per l'individu que ha de ser cap dalt i és tirar sempre endavant i mirar endavant aquest era l'objectiu tu quan anàvem escrivint guió i quan anava explicant la pel·lícula al principi sempre deia que volia que fos molt propositiva i que ara t'indiqués això que us deia de seguir vivint seguint estimant seguint anant a concerts seguir cuidant i no sé si ha quedat tan positiva com jo voldria o sigui que l'escena final apareix un concert i les cançons que s'han quedat interrompudes per les bales sonen completament i hi ha un cert aire de felicitat fins i tot sí de fruit de fruit de la vida sí sí perdona que t'hem tallat una mica és aquí intentava que fos així no sé si ha quedat del tot jo penso que sí sí ha quedat ha quedat això ha quedat segur sí sí i després una pregunta molt atrevida però veient que la teva filmografia es pot dir que és heteròclita en el sentit que has tractat molts registres en documental en pel·lícules de ficció en personatges ben peculiars no com el François Augères en fi la pregunta és molt atrevida perquè no té per què ser així però pot ser tenint en compte que a més evidentment tens algun rodatge com el de los condenados no? vull dir el Perú amb una certa en fi necessària voluntat d'afrontar un cert grau d'aventura no? Werner Erfog pot ser un referent per tu perquè també fa ficció també fa sobretot documentals darrerament sempre preocupant-se per qüestions de tipus sociològic antropològic en fi pot ser un referent? a mi és un cineasta que m'entusiasma sí sí m'agrada m'agrada moltíssim i a mi i a mi sí sí és increïble i té aquest esperit d'aventura que dius llavors bueno sempre està bé fixar-nos amb els grans mestres aquest esperit d'aventura també el tens tu eh clar clar clar clar has anat transitant diversos continents tens eh amb les teves pel·lícules per això ho preguntava ara no fa gaire ho pensava que segurament quan presentes si algú portés a Fiscaraldo avui en dia a una plataforma o a alguna televisió et dirien hòstia però no et cal això del vaixell a la muntanya dirien que negativament no fa falta clar clar clar és cert és que acabaria encarregant i no és important que t'ho veiem amb el semblant no? sí perquè la intensitat de fer-ho de veritat com ell ho va fer el cost de producció que va significar és clar era altíssim i avui el que anem és intentar però la intensitat que té és brutal és el que transmet passar el vaixell d'una costa a l'altra això d'una cosa és aquí sense comparacions amb ningú sí que m'agrada molt anar canviant i suposo que he tingut la sort que cap pel·lícula meva ha triomfat tant com perquè volguin que faci el mateix llavors puc anar canviant això tens una virtut és molt bo escolta jo precisament el que volia dir és que després de 20 anys perquè és el que separa Kraven versus Kraven d'aquesta després de 20 anys jo crec que tu has anat tocant diversos temes sempre desal·lego amb algunes coses com ha apuntat abans a l'Ignasi reconeixibles amb totes però crec que amb aquesta has fet un salt cap a si diguéssim si tu tenies un univers determinat cap a un univers més ampli que no no veig clar cap a on pot anar però que auguro que tirarà molt endavant és així? t'esperem espero esperem esperem escolta una cosa ara ara ens caurà la terrible guillotina perquè són les 20.59 agrair-te moltíssim que hagis estat amb nosaltres i a veure si ho podem repetir un altre dia moltes gràcies a vosaltres i disculpeu la mala cobertura no preocupis una abraçada un plaer un plaer i bé si ens coneixem un dia per ser on aquestes interferències eren tan caòtiques com la tele molt bé vinga