Cinema sense condicions del 25/10/2022 — Els punys a la butxaca, memòria i Morricone: de Bellocchio a "Un any o una nit" (amb Isaki Lacuesta) i un tast d'"El cuarto pasajero"

Clàssic de la setmana: I pugni in tasca (1965)

Fitxa i context

• Direcció i guió: Marco Bellocchio (òpera prima).
• Música: Ennio Morricone.
• Fotografia: Alberto Marrama (blanc i negre).
• Estrena a Espanya: 1969 (Barcelona).
• Repartiment (nucli familiar): Lou Castel (Alessandro), Paola Pitagora (Giulia), Marino Masé (Augusto), Pierluigi Troglio (Leone), Liliana Gerace (la mare).
• Context: Inserida en el nou cinema italià (Bertolucci, Pasolini, Taviani, Rosi) amb una ruptura respecte al neorealisme.

El títol i la seva lectura simbòlica

• Traduccions: "Les manos en los bolsillos" vs "Els punys a la butxaca".
• Idea clau: mans a la butxaca pot semblar inacció; però punys amagats impliquen ràbia, tensió i repressió no mostrada (en Sandro com a motor dramàtic).

Temes i imatges clau

• Rebel·lia generacional pre-68 contra estructures familiars i moral catòlica asfixiants.
• Incest latent Alessandro–Giulia (petó filmat el 1965 i incorporat a la restauració 4K de 2015).
• Matricidi i fratricidi: el personatge deriva cap a la destrucció del nucli familiar.
• Casa-càrcer: casalot que es descompon, iconografia religiosa omnipresent, rituals de mort (cementiri, taüt, cotxe fúnebre) com a paisatge moral.
• Arrencada in media res: carta anònima de la Giulia a la promesa d’Augusto; l’espectador entra ja en conflicte.
• Final: fos a negre amb música de Morricone (“Finale”), dos minuts sense crèdits com a descàrrega catàrtica.

"Bellocchio és com els americans: porta el cinema a la sang; els europeus, al cervell" — Gilles Jacob

Música i to

• Morricone imprimeix un to de terror psicològic (veu infantil que evoca Rosemary’s Baby), alineada amb l’opressió domèstica.
• El disc de La traviata en la seqüència d’epilèpsia desincronitzada multiplica la tensió.

Context estètic i genealogies

• Negació del neorealisme: Bellocchio s’inscriu en un cinema mental i psicològic.
• Ecos Nouvelle Vague i del cinema polonès 60s: boîte de jazz, personatge en contemplació, plans "desencaixats" que generen inquietud.

Sàtira anticlerical

• Irreverència envers l’Església: monja rient al funeral, capellà burocràtic; hipocresia institucional com a teló de fons de la repressió.

Metàfores i posada en escena

• Animals i gàbies (xinxilles, gàbia buida-oberta al quadre): metàfora d’engabiament.
• Enquadrament tancat per reforçar l’enclaustrament; muntatge que provoca confusió deliberada.
• Detall cinèfil: foto de Marlon Brando a la capçalera (figura del rebel).

Entretemps: Morricone i trajectòria primerenca

• Abans del gran reconeixement: westerns i films de gènere; contrast amb la sofisticació dramàtica d’I pugni in tasca i Prima della rivoluzione.

Tast d’actualitat: Álex de la Iglesia — El cuarto pasajero

• Comèdia negra de carretera: un aturat que dissimula la seva situació, relació no dita, mals entesos i caos marca de la casa.
• Personatges: Alberto San Juan, Ernesto Alterio brillant com a tercer passatger.
• Funciona com a entreteniment de ritme alt, tot i algun gir forçat de guió.

Entrevista: Isaki Lacuesta — Un any o una nit (Bataclan)

Focus i to

• No és un film “sobre el terrorisme” sinó sobre les persones que van sobreviure i el dany posttraumàtic.
• Cartell: “noche” lleu desenfoc — memòria distorsionada.

Memòria, records inventats i lògica reprimida

• Testimonis (fins i tot policies) amb records apropiats o inventats; la ment construeix imatges contradictòries que es viuen com a reals.
• Estructura que segueix la lògica de la imatge reprimida: capes que emergeixen a mesura que cauen les barreres (especialment en Celine).

Estructura narrativa i estil

• No linealitat: superposició de capes temporals i flashos breus.
• Lacuesta parla menys d’“estil” que de temperament; adapta la forma a cada projecte.

Muntatge vs guió

• Guió que apunta intencions; la pel·lícula es re-escriu al muntatge, on es descobreix la forma final.
• Resultat: complexitat clara en la lectura, amb ritmes i talls precisos en les seqüències d’acció i en la delicada vida interior de la parella.

Final i esperança

• Voluntat propositiva: seguir vivint, estimant, anant a concerts.
• L’última seqüència recupera la cançó interrompuda — alè de felicitat i persistència.

Producció i escala

• Pressupost aprox. 6M€ (el més alt del director fins ara), al servei d’una posada en escena immersiva.

Influències

• Admiració per Werner Herzog: esperit d’aventura cinematogràfica i intensitat del real.