Escensor per un cadalçó: Malle, Hitchcock i el jazz de Miles Davis; websèries d’ARTE i entrevista a “Treguas” (Mario Hernández i Salva Reina)

Cinema sense condicions. Biquel build, blue, brown, damn, red, spots. This is the ferment of a black jacket. Rice can' Not even say well. эй'll eat more. I got so. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Endavant, Ignacy. Molt bé, doncs aquesta és una pel·lícula d'aquelles que quan la veus per primer cop et quedes una mica agarrativat. I és curiós, en fi, té aquesta cosa, aquest thriller, no?, de com acabarà ben bé un embolic, que té una part que s'assembla molt a Hitchcock, també. Té una connotació molt Hitchcockiana. I, de fet, en Louis Mal, el director, és, bueno, es confessa realment un admirador de Hitchcock, entre d'altres realitzadors, no? És curiós perquè, havent-la vist ara fa poc, apareix un altre factor de la pel·lícula que enllaça amb un diàlit, que és l'atzar, no? En realitat, tota la pel·lícula és una història que està concebuda, està estructurada a base de coses que passen per pur atzar, és a dir, la qual cosa genera tot un seguit de malentesos, un rere l'altre, absolutament espectacular, no? Bé, el problema d'aquesta pel·lícula, d'una manera molt ràpida, s'ha associat a que és una mica l'origen de la primera pel·lícula de la Nouvelle Vague. És veritat que en Truffaut va fer els 400 cops l'any 59, en Jacques Ribet, a París, nous appartions, nous appartions, ho dic bé? Perfecte. El 1961, i que fins i tot a Butte de Sufle, amb pel·lícula d'en Godard, amb la qual té alguna connexió amb aquesta, aquesta és prèvia, perquè clar, com bé has dit, Pep, és de l'any 58, a Butte de Sufle és una pel·lícula que consta del 60, 59-60, per tant, és posterior, no? Vull dir, però a mi, abans ho comentàvem, no? L'Huí Mal em resulta incòmode, perquè L'Huí Mal tampoc és ben bé un representant de la Nouvelle Vague. No. No està amb Ribet, no està amb Godard. És el menys Nouvelle Vague d'aquests. És que no està amb Godard, no està... Ni amb Xabrol, tampoc. Ni amb Xabrol, bé, Xabrol tampoc es pot considerar que sigui la Nouvelle Vague, ell mateix ho negava, eh? Vull dir, que no hi estava d'acord. Clar, la Nouvelle Vague implica una manera de fer cinema, i és veritat que hi ha alguns elements d'Escensor per un cadalçó que s'assemblen, bé, que són elements propis de la Nouvelle Vague, com poden ser un cert grau d'improvisació, i com pot ser una lleugeresa en la filmació que es nota des del primer moment. És a dir, s'està rodant realment amb càmeres molt àgils, i, bueno, si Godard fa aquell famós travelling a but de sufle per dins del banc, amb una cadira de rodes, i després també pel carrer roda, fa travelling amb cadira de rodes, doncs és veritat que Louis Mal roda, posa la càmera dins, agafem-nos fort, dins d'un cotxet d'anador. L'operador de càmera va empantant el cotxet per tal de captar a la Gem Muró, l'actriu principal, com va arran pels carrers fent monòlegs interiors mentals, i absolutament apassionadament enamorada d'en Tavernier. Per cert, que no té cap coincidència amb en Bertran, perquè... Era molt jove, en Bertran. Exacte, en Bertran encara no havia començat a fer cinema, per tant. Correcte, hi vaig pensar un seu i pensava, no pot ser, no, no, no existia. Sí que és veritat que els anys 60, molt a l'inici dels 60, en Tavernier està fent curs i coses d'aquest tipus, però evidentment, com a llargs, evidentment és... I hauríem de veure si la novel·la té el mateix nom que la pel·lícula, perquè llavors ja no hi hauria joc aquest. Efectivament, jo la novel·la no l'he llegida, per cert, ho he intentat a veure si ho trobava per algun lloc, està introbable. És una novel·la de Noel Calef. Noel Calef, efectivament. Que, per cert, tota la novel·la en Calef, que, per cert, la novel·la va sortir l'any 56, dos anys abans, com en Roger Nimier, que ajuda l'Ui Mal a fer el guió, tots dos, de fet, són mig periodistes, mig guionistes, tots dos han tingut a veure amb el cinema, és una cosa molt curiosa. En Roger Nimier, a més, és important esmentar-ho i fer un petit esment. Els vençuts d'Antonioni, de l'any 53, també és d'en Nimier, el guió. En Nimier ha treballat els diàlegs per fer-los encara més secs, perquè és una de les característiques dels diàlegs, no són molts, però quan ho són, pequen una mica de literaris. De fet, en Ui Mal té alguna declaració dient que en Nimier no té ni idea de fer cinema, perquè només pensa en el valor de la paraula. I, evidentment, hi ha, com totes unes reflexions de Jean Muró, que són profundament romàntiques i, potser, freguen a enteniment actual una mica el ridícul, quan, de fet, la resta de la pel·lícula té un tractament contrari, perquè és una de les contradiccions de la pel·lícula, perquè la pel·lícula és un noir, per dir-ho així, i sec, vull dir, absolutament implacable. És que perdones aquesta cosa que dius que és certa, perquè ho diu la Muró. Evidentment, el fet de dir la Muró, i veient la cara de la Muró, mentre d'aquesta veu interior la sentim, jo crec que això li dona una entitat que segurament no tindria com a literatura pura. Jo tinc aquí unes frases en francès, després en privat te les dic, de la Muró. A veure, faig exercicis de pronunci. Bé, molt ràpidament, en Nimié és un dels primers promotors d'un moviment que es va dir Usars, que, precisament perquè va fer una novel·la que es deia l'Usar Blau, aquesta gent eren tant ambigus com mal. Si mal és difícil de catalogar, perquè realment si mirem la seva filmografia hi ha moltes coses, i molt variades, i molt rares. Vull dir, Louis Mal, per mi, haig de confessar, és un realitzador que m'és incòmode, perquè no, no, no, és difícil catalogar-lo. M'és molt difícil agafar-lo, com la pròpia pel·lícula, perquè aquesta pel·lícula, què és? Representat de la Nouvelle Bac, la primera pel·lícula de la Nouvelle Bac, home, no, de la Nouvelle Bac, ben bé, no, no, de veritat, no. És un polar, tampoc és exactament un polar francès dels típics que a partir dels 60 hi haurà, és un noir agafat amb pinces, també. Vull dir, sí, sí, clar, que té coses... Bueno, és un policia, és policíaca, d'acord? És policíaca, sí. Perquè, evidentment, l'autor, el Noel Calef, és un autor que té com sis novel·les policíques, per tant, es pot considerar que és un autor que escriu el gènere policíc. La pel·lícula té una ressonància, el cartero siempre llama dos veces, clara, eh? També, evidentment, esclar, l'argument principal que és que l'amant mati el marit de la... El marit és el ric, l'amant és la gent... la dona del ric és la gent moró... I ell és empleat del marit. I ell és empleat del marit. Per tant, efectivament... El primer triangle... Té connexions... Doncs clar, després hi ha altres històries. Hi ha moltes altres històries que es van creuar, esclar. Sí. La gent moró ja portava 21 pel·lícules fetes. És curiós perquè comença a ser famosa a partir d'aquesta, de l'Escensor per un cadalçó. La gent moró, bueno, el mal la veu representant l'obra de teatre a la gata damunt del taulat de 5, del Tennessee Williams, a París i s'enamora d'ella. O sigui, en realitat és que... De fet, tenen un idili, tinc entès que, efectivament, té un idili amb la gent moró. Bé, tant és així que, evidentment, la següent pel·lícula, l'Escensor, està feta també per la gent moró. És curiós perquè la gent moró ja era una professional. 21 pel·lícules vol dir que ja té un rodatge i una experiència com a actriu bastant important. Però tothom la comença a reconèixer a partir d'ara, d'aquesta pel·lícula del 58. és força al·lucinant, això, no? Amb l'Escensor per al Cadalçó està molt per sobre, des del meu punt de vista, dels altres actors. Fomentava... Sí, sí, sí. Bueno, el marís Ronet, d'un i do, eh? Jo el trobo molt sec, no? Perquè li toca fer aquest paper. A dintre de l'Escensor va una mica de bòlit. I a part no té diàlegs. No, no, això és evident. Només és a la part final quan el Ventura el té agafat i l'està... Allà ha de parlar, allà ha d'explicar-se. Efectivament, allà s'ha de... Però si no, no parla gairebé. No ho sé, jo també he trobat amb el Pep una mica massa, potser, contingut. Però bueno, són percepcions, eh? Molt ràpidament, el director de fotografia és un gran, l'Enri D.K.E., que, entre altres coses, ha fet El silenci del mar de Melvill, que és una pel·lícula espallera. També va treballar amb Trifo, també. Sí, home, el vell Sergi de Xabrol, els 400 cops de trufó està fotografiada també per ell, a Plain Solell del René Clement, segons la Patricia Hatchman, la novel·la de la Hatchman. Sí, la primera, diguem, versió de Plain Soleil. Fins de setmana a Dunkirk, Dunkerque, del gran Enri Bernell, que és un dels grans realitzadors, que no se'l reconeix, i té una filmografia, bueno, entre altres fa el calend dels sicilians, que també fotografia els calend dels sicilians, aquestes ja en color, eh? Vull dir que... Però la fotografia d'Estençol pel Cadalçó, de veritat, que és de les que treu el cinglot. Està molt ben... Està rodada, evidentment, amb 35 mil·límetres, però realment hi ha un domini, per exemple, quan, evidentment, en Roner l'estan interrogant, realment la fotografia ja té un caire de pel·lícula noir dels anys 40 americana absolutament diferent. No, hi ha reptes, hi ha reptes, i el ascensor és un repte, rodada dintre un ascensor amb diferents nivells de llum diferent, com treballa, amb l'ensenador, sense encenador... l'espai, el propi espai. El propi espai és complexa. Perquè és una altra de les característiques de la Nouvelle Bac, que està rodada en llocs. No hi ha platós, són autèntics edificis. Són els bars del Burabar Hasman, i tot és Burabar. L'edifici de les oficines, on treballa en Roner, que és racional, racionalista, que va impactar molt en el seu moment, hem de pensar en l'any 58, l'edifici, evidentment, era un edifici insòlit dins del panorama de París, i, evidentment, el rodatge nocturn, amb llum natural, era només la llum dels aparadors, i la llum dels fanals, i del carrer, amb una pel·lícula ultra ràpida del moment, no? Podien ser pel·lícules més sensibles, diguem-ne. Podrien ser 400 assa, com amb el 800. Com amb el 800. Probablement. I la pluja, que també la fa servir molt, igual que els fenòmens, com els trons, els llams, compten dintre la pel·lícula. Molt breument, per donar pas, bueno, evidentment, la música de Mails d'Evis ja... És un factor molt novedós, perquè, en principi, ell volia encarregar la música a Germain-Telleferre, però, al final, s'ho queda... Està de Mails a París, era una tentació. És una època en què el jazz a París... Amb el seu conjunt, a més a més. Els seus quatre músics. que són els que... I, evidentment, bé, l'enxampen i... Però el curiós és que se sap... Es va gravar de la nit del 4 al 5 de desembre, la música, eh? Del 4 al 5 de desembre de 1957. Veient la pel·lícula, en una sola nit, els músics van fer improvisació. Van improvisar, sí. És a dir, una de les característiques de la novel Bac, fins a determinat punt, que la pel·lícula també té, perquè la pel·lícula té factors i elements d'absoluta improvisació, com són, evidentment, les escenes del carrer amb la gent Muró, no? És que aquesta escena, que és un travelling primer transversal i després frontal, està amb la música... Som ratllat per aquesta música... Sí, és una cosa que et quedes atrapat. Atrapat. Tot bé, deixa'm dir una cosa com a muntador. Jo detecto en algun moment que efectivament van tocar en directe i van improvisar fins i tot en directe veient la pantalla, però en canvi hi ha moments que el Louis Mal va voler segurament utilitzar algun tema gravat fora d'això o repetit inclús dels que ha utilitzat per col·locar-los en alguns altres llocs, perquè no resolen, sinó que l'han de resoldre en fosa final, no resolen bé. En canvi, si haguessin quadrat la música, segurament estaria resolt. Vol dir que en dos o tres moments la música es nota com reposicionada, però evidentment que està perfecta, també està estupenda, però no és coherent en pensar que tota la música està sincronitzada en directe. Jo tinc l'LP. Tu tens l'LP. I clar, es veu. Es veu la moto així, diguem-ne, que... Estàs capsada. Miles Davis està veient... Exacte. Miles Davis està veient la pel·lícula i mentre està veient la pel·lícula doncs ell va fent... Però estones... No, no, és que ho va demanar, ho va demanar, jo tinc que veure la pel·lícula. Però estones jo penso que o mal després va fer un muntatge, va remuntar en determinats moments i li va quedar llarga la música, curta la imatge, o bueno, hi ha moments que es resol d'una manera irregular que penso, bueno, aquí hi ha trampa, però no passa res, hi ha estat sopèndri. Segurament, evidentment, en el muntatge es retocs, tampoc és tan estrany que hi hagi. No, no, no. No, no. Bé, l'atzar i els malentesos. El capó es tanca just quan passa per davant de la gent Muró, per tant, la gent Muró es pensa que el seu amant li està fent el salt amb la florista, amb la noieta joveneta. Sí, sí, sí. La corda, aquest és el punt fluix. tothom diu que això no té sentit. No té sentit, perquè, a més a més, és clar, d'acord que quan ell torna a baixar... És la justificació perquè ell torni. Sí, exacte, però no funciona en el temps. És fluixa. Perquè és massa obvi, o sigui, tu com a espectador t'estàs dient, però què fa aquest nant cap a dins, deixant-se la corda penjada per fora, que és el que el delatarà com a assassí del marit de la gent Muró, no? És una miqueta justet, aquest sí que és una cosa. Allí faltava el toc Hitchcock per fer-ho bé, això. Exacte. Però clar, estem parlant d'una obra prima. Bé, Atzar, en tot cas, Atzar, el tall de corrent, Atzar, vull dir, ell està... Els diferents talls de corrent. Va per treure la corda, que per cert, després es veu que ha caigut sola, perquè es veu una nena, hi ha un moment a la nit que es veu que la nena que parla amb la gent Muró, que va allà a l'oficina dient però què passa amb ell, no? I amb les seves reflexions. Això encara és més estrany, que ha caigut just a l'entradeta. Exacte. I de cop i volta veus la nena que s'emporta la corda amb el Garfi, no? Vull dir, molt sorprenent tot. Però tot és atzar. És a dir, fixeu-vos que la pel·lícula juga amb elements absolutament incontrolables, vull dir, que passen i punt, no? El tall de corrent que el deixa dins de l'ascensor quan intenta tornar a pujar per treure la corda de dalt. El fet que els amà... Bé, la florista i aquell noi més perdut que una vaca en un garatge roba en el cotxe que el Florence ha deixat obert amb claus i amb tot. L'altre diu, home, doncs pam, i fugen amb el cotxe, s'inscriuen en aquell model, per dir-ho així, de turistes com a tavernier. Per tant, la policia, el primer... Evidentment, dins del cotxe hi havia un document, la gabardina, una pistola... La pistola... Clar, tot plegat l'inculpa inicialment el TVP quan els assassins han estat els joves, que és una altra cosa... Aquesta història secundària que hi ha dintre de la història principal és premonitòria, o sigui, la florista i el xorisso són els precedents claríssims de Budesufl. No, no, això deia... i la influència amb Budard és gran. No, no, o sigui, evidentment, el personatge de Belmondo i la gent sever... Són aquests dos. Són ells dos. Són ells dos també. Fins i tot amb la forma de comportar-se. Per això deia que era un precedent de Budesufla fins a cert punt. I no penses que... Està bé, està bé, aquesta mirada és bona. I no penses que també d'alguna manera és casual o no que l'any següent es fes Hiroshima mon amour amb una veu en off com a conductora de tota la història en el cas d'Hiroshima i que aquí ja hi ha una veu en off molt important que condueix la història amb un to molt similar a més a més, un to... O pot ser més casual que altra cosa. Jo crec que això... És que la veu en off bàsicament són els pensaments de la Muró i això és imputable al Roger Nimié que com el mal he dit que va declarar que l'home no té ni punyeta idea de fer cinema. És evident que la donarà s'està per sobre. Diguem-ne que una mica i que se'm perdoni l'expressió es font hòsties amb el to de la pel·lícula és massa literari. Intentaré traduir-ho, no? És que aquest final és meravellós el final d'última frase és molt bon i a veure's segueix, segueix. o sigui, jo t'he perdut en aquesta nit Julien il fallait te laisser tranquil o sigui feia falta deixar-te tranquil d'alguna manera no no no no apretar-te no apretar-te bueno en fi segueix ara evidentment seria però quan ella fa la reflexió al final que estaran 10 anys ell a la presó i ella potser 20 d'alguna manera diu la frase final que diu ella és en aquest cas en català dormiré i em despertaré sola a mi aquesta frase m'agrada molt aquesta frase final té la conclusió finalment no ha obtingut aquesta man no l'ha tingut no l'ha pogut tornar a tenir perquè la pel·lícula té tota la vida ja dormiré i em despertaré sola el tema és que la pel·lícula està a mig camí per això parlàvem amb el principi és que la pel·lícula està a mig camí de tot té factors perquè evidentment hi ha una part com d'abarisme del carrer té una part americana i aquesta frase de la gent moró entra dins de la tradició del noir americà dels anys 40 fatalista aquesta cosa fatalista tràgica que el noir que el noir americà té evidentment aquí també està de l'època de la depressió efectivament el cartero és l'ambient aquest és aquesta cosa fatalista pòpia del noir americà i això també ho té evidentment l'ús del jazz més americà que això ja diguem-ne perquè això utilitzar a partir d'aquesta pel·lícula la importància d'aquesta pel·lícula és que va introduir el jazz en el cinema francès o sigui el cinema francès a partir d'aquí jo m'he recordat d'una pel·lícula d'una pel·lícula molt especial però que sempre l'he recordat que es titula La muerte silva un blues sí exacte se'n recordeu? sí sí sí i és el late motive tot el rato el blues sortint com a late motive d'un assassinat i llavors hi ha una cosa dintre la pel·lícula també que l'entronca tu has citat abans Antonioni doncs bé aquesta pel·lícula per mi es pot veure com premonitòria també de blow up per què? perquè descobrim l'assassinat a través del revelat de fotos sí? bé final final final de la pel·lícula ens en anem al revelador del carret al tank de revelat al tank de revelat ve en com puja la foto i allà a l'inoventura a l'inoventura li diuen a ella i miri amb qui està és un recurs sí, sí és clar a partir d'aquí veuen que ells dos són amants és un recurs repetit i per tant la policia ho té fàcil per deduir que efectivament ell ha estat l'assassí del marit és un recurs que s'ha de fer bé altres característiques importants bé evidentment jo ho tenia apuntat aquí com a factor de casualitat el de les fotografies ningú preveu que el revelat evidentment es veurà que els assassins de la parella alemanya són els joves perquè estaven intentant robar el cotxe d'ells el Mercedes-Benz 300 SL SL i l'alemany a mi em sembla el personatge de l'alemany perquè s'ho preu tota conya és la felicitat permanent però però et dic una cosa allà hi ha una ironia punyent i és la de l'alemà que tot el rato està recordant que ells van estar dominant allà sí efectivament allà hi ha com una factura que està passant tota l'estona a l'alemà perquè quan estan relacionant-se la parella jove amb el matrimoni aquest alemany hi ha per una banda el reflex que és el que li interessa a l'UIMAL en realitat a l'UIMAL hi ha l'escriptor el Noel Calef i el propi Roger Nimier tenen una característica en comú que evidentment hi ha ganes de passar comptes amb la demà Trufó no anava per aquí però també és a dir el jove intenta fer veure el que no és perquè no té referents és a dir no té ni referents ni ningú que l'hagi guiat per això és un és un pobre noi és un pobre noi és un pobre noi que vol fer veure què és davant de l'Alemany el que no és i l'Alemany efectivament com tu dius és està parlant d'un passat ja mort en el qual evidentment imperial ell ha passat per la guerra mundial i evidentment ves a saber el que en la guerra mundial va ser segurament igual un nazi però segur hi ha un rerefons de jo penso que a Luis Mal hi ha la història aquesta de mort de la gent moró però també hi ha el que també li interessa trofar amb els 400 cops el reflectiu un jovent que s'està rebel·lant contra els carques contra els iallos contra de gol contra també hem de dir que el Roger Nimier amb aquest moviment de l'Ussar Blau estaven a favor de retenir Algèria pels francesos i en canvi hi havia molts marxistes dins d'aquest moviment literari en què quedem són de dreta són d'esquerra és a dir en tot cas s'està reflectint una generació en la qual també està el Louis Mal des del cinema i el Louis Mal no venia de família pobra tot el contrari era milionari la família d'ell tenia calés sortir per les orelles però en cap és un jovent que no està còmoda hi ha una incomoditat respecte a com és la França també el personatge s'acostava en els 60 ha estat un oficial de la guerra d'Indochina efectivament és a dir que són elements la guerra mundial la guerra d'Indochina són factors que el jovent ja no accepta i els incomoda aquests carques que estan manant i que es pensen que tenen tots els drets i aquest personatge que és assassinat per el Junot no deixa de ser en el fons ha suggerit un traficant d'armes és claríssim claríssim també aquí hi ha una mala és a dir una mala praxi diguem d'una societat que està fent praxis absolutament il·legals i anòmales sí és una reacció és evident que la pel·lícula està reflectint el malestar el malestar d'una generació jove i amb aquests factors també una mica dramàtics com és el fet que els dos assassins quan es veuen els dos joves que han matat en un moment de molta atenció l'intent de suïcidi intenten suïcidar-se no volen afrontar les conseqüències i volen suïcidar-se aquest dramatisme és una història és una altra història ells prefereixen més anar-se'n junts jo ho veig així però la noia de fet és la Florence no la Florence la Florence és la gent Muró la com es diu Simone no perdona la jove la florista la florista ho tenien aquí Verónica Verónica la Verónica la Verónica és la que proposa de suïcidar-se no vol per a més ho adopta amb una postura natural absolutament és l'hora ens hem de matar fer les pastilles perquè ja estem perduts ens agafaran i no sé què ara per mi la verdadera història gran d'amor que hi ha dintre de la pel·lícula és la de la Jean Muró i la grandesa per mi està en que una vegada has vist tota la pel·lícula la història queda reflectida en aquella última imatge en què es veu una foto d'ells dos feliços l'única perquè les altres totes sempre estan en plans diferents un factor i l'altre un està en una banda l'altre està en l'altre mai els n'hem vist junts s'excepten a la foto i la frase d'ella que és una mica aquella cosa de dir és que el que parlàvem abans quan veníem aquí de coses existencials és que la vida que és un instant a vegades sí, sí és clar i l'amor què és? pot ser un instant si pensem que la Terra se la menjarà se la menjarà el Sol d'aquí 4.500 milions d'anys doncs no volia deprimir l'audiència no, la pel·lícula en quals l'audiència tampoc es pot deprimir perquè bueno tal com està 4.600 milions d'anys 4.600 milions d'anys estem parlant i tal com estan les coses avui en dia la veritat és que quasi diria que no n'hi ha part de primer que se veia en aquesta pel·lícula Capacera està a film l'hem vist? sí, sí a film l'hem vist a tots a film sí, sí i en versió original subtitulada molt bé subtitulada estupenda i molt bé vetlladament en aquesta línia de rebel que té Louis Mal amb Sotoboche també hi ha el tema de les classes socials la la Florence no? la Gem Muró és duta a la comissaria de policia al final d'una nit d'anar errant pels carrers intentant trobar el seu amant no? i en el moment en què saben que ella diu que és l'esposa de Carala del del del del que ja està mort però del Big Boss és curiós però la policia l'actitud de la policia canvia automàticament però a mi el que em va xocar és que dic la policia realment és que a tot arreu és igual en el moment en què sona el poderós el servei del poder llavors hi ha el servei del poder el servei del poder el servei del poder molt ben vist que us sembla hi ha una cosa que sí hi ha una cosa que sí que m'agradaria per tant remata rematem en una cosa que es veu de fet ja es veu en el cinema francès dels anys 30 i 40 evidentment el Sasha Guitry l'Abel Gans tots aquests ja ho tenen però la Nouvelle Vague comença a imposar un tarannà en els personatges de totes les seves pel·lícules que després es repetirà jo crec que fins ben bé entrants als 90 que és el que jo dic la França inventada és a dir us heu fixat que les pel·lícules franceses de totes aquestes dècades mai s'enfaden en les situacions més extremes que l'important seria perdre els papers o realment empipar-se considerablement tu veus que tothom parla continua parlant amb un to controlat amb un to seré la la Veronique anem a suïcidar-nos com si ha hagut de sufle de Godard té això té això és a dir aquesta mena de politès no aquesta mena de cosa inventada perquè França no és això no del tot evidentment és un país com tots els altres que també les seves gens perden l'Oremos i comencen a insultar i també perden els estrets en canvi les pel·lícules mai no sé si us heu fixat és un detall és la França inventada sí és la és la la fabricació en cinema si ho compares amb el neorealisme allà la gent allà va a sac efectivament però que és una França que no ha existit mai és una imatge que els cineastes han volgut donar de França arribem molt bé ho deixem aquí sí hi ha un parell de remei no arribarem i entra la guillotina no arribaré la guillotina la guillotina funciona és que si no no arribarem perquè tenim una entrevista sí tenim una entrevista amb el director Mario Hernández la seva òpera Prima Tregues i l'actor i coproductor Salva Reina que us la passarem a continuació són 21 minuts però abans l'Anastàcia ens parlarà d'un parell un parell molt ràpid un parell de senyor sí sí molt ràpid a més com a muntador sé que no tinc més temps per tant i com a persona humana també per tant vaig parlar la setmana passada d'una sèrie interessantíssima que es deia The Architect de 6 capítols de 20 minuts escassos cada episodi que era ja un tipus de sèrie molt concreta algú li diu websérie jo crec que és una sèrie amb capítols curts tan simplement això m'ha portat a investigar en aquest terreny i llavors en aquest terreny he descobert que el canal Arte amb una adreça amb un link que és www.arte.tv barra es barra videos si entrem aquí aquestes 3 www.arte.tv barra es barra videos entrem en un entorn d'arte que ens serveix sèries interessants documentals interessants i pel·lícules espanyoles és un arte dedicat una mica al públic espanyol i aquest és el que m'arribava a mi d'una manera estranya també és el telèfon ara he descobert que no que no és tan estrany pots entrar a internet entrar a aquesta adreça i veus això i veus coses com una cosa que vaig veure que es deia Casa Kummer Welt que és una websérie és a dir d'aquí se li diu una websérie a Alemanya del 20-23 d'aquest any de 6 episodis entre 18 i 24 minuts 6 episodis de 18 a 24 que ara ve és un format molt curt és una sèrie que parla de la final del segle XIX perdona com es diu que es diu? Casa Kummer Welt K-U-M-M M-E-R-E-E-L-D-T D-T Kummer Welt i és això l'història d'una família amb una noia que és d'una progresia que no correspon a finals del segle XIX i que vol ser escriptora i està en una família absolutament hermètica amb un germà dominant una situació molt complexa i evidentment resolen de manera molt fina molt moderna moderna la pel·lícula és molt moderna si contràvem amb el que estàs veient el vestuari i tot que és recarregat i és de l'època la narrativa que utilitza és absolutament moderna em va recordar una mica la Irma Vep una miqueta una miqueta té aquest to una altra també que també vaig veure que tenien i que no he vist però ho dic perquè existeix i també és un altre format ah sí la Semillita la Semillita sí l'he vista la Semillita la petita llavor són 11 episodis d'entre 4 i 11 minuts el més llarg que realment ja és una cosa d'una larda de com amb crèdits inicials més o menys 4 minuts que ja és la següent és Canis Familiares no l'he vista encara però m'intrigua molt em sona un títol molt com? Canis Familiares Canis Familiares em sona molt un títol l'àncimos una mica sí amb 6 episodis d'entre 9 i 13 que per cert ara a Sitges s'ha vist un l'àncimos es veu que és espectacular tremenda amb l'Embaston sí això he vist és molt interessant i una última però la van presentar a Venècia sí és veritat i una última que us dic també que està també en aquest mateix format d'arte recient llegada amb 6 episodis d'entre 11 i 14 minuts bé simplement perquè és investigar una línia que a nivell narratiu obliga evidentment a una següent de coses que clar en 11 minuts no pots explicar gran cosa i en 6 menys però te n'adones que sí que es poden explicar moltes coses si s'ordenen les idees si es reparteixen amb els 6 episodis de manera intel·ligent i són coses molt interessants jo penso que aquí tenim una manera de sortir de les grans plataformes estan complertes o si es poden veure absolutament absolutament i el format que a partir d'aquí pots anar ativant de la pàgina i vas veient que hi ha documentals interessantíssims pel·lícules espanyoles la línia de dos ojos per exemple hi ha la línia de dos ojos que la tenen segurament la poden diguem explotar i la tenen bé això volia dir simplement això que és una tant el descobriment de cartes podem accedir-hi com d'aquest tipus de formats més curts que són interessants Bé doncs tal com apuntàvem abans hem fet una una entrevista amb el director i l'actor principal Salva Reina de la pel·lícula Treues és una òpera Prima és una pel·lícula sobre el món de la parella estem amb una parella que està voreixant els 40 els actors són Salva Reina i Bruna Cosí i bueno escolteu escolteu l'entrevista l'únic que us puc dir és que us la recomano perquè és una comèdia que està molt ben feta té una estructura teatral perquè el Mario Hernández va passar 12 anys escrivint i dirigint teatre i després ha fet 6 o 7 curmetratges diguéssim de preparació i tal per tant és una persona que domina bastant l'espai escènic i segurament s'ha sentit còmoda fent aquesta pel·lícula és una mica cinema dintre del cinema perquè l'actor principal masculí és un guionista i l'actriu que és la seva amant dins de la pel·lícula és la Bruna Cosí que és una actriu també dintre de que és l'estructura del film és a dir que quan vulguis viat ens pots posar el tall amb l'entrevista hola bona tarda amics i amigues de Ràdio Desbran cinema sense condicions avui tenim la sort de comptar amb la presència de Mario Hernández director i guionista dins de l'actriu cinema sense condicions dins de l'actriu dins de l'actriu dins de l'actriu poder en el lado de la producción ayudarle a hacer su ópera-prima caminar con él llevamos trabajando en estos cuatro años y pico hasta que ¿También habéis trabajado en cortometraje? Sí, hemos hecho algún cortometraje ¿de teatro no había mucho? No, de teatro no ¿Cómo de ello? Algún cortometraje y poder en el nivel de la producción ayudarle a levantar este proyecto ha sido muy bonito luego a nivel actoral o artístico es una historia era un reto muy bonito porque el tono que él quería afrontar y que quería abordar era un tono muy natural muy realista con una casi que el espectador la espectadora estuviera viendo por una mirilla a esta pareja el día que quedan para hacer sus cosas prohibidas y ya no solo de intimidad sino encontrarse pero el espectador es la ventana indiscreta correcto un poquito ¿no? un poquito pues ha sido también un trabajo muy enriquecedor a nivel personal y a nivel profesional porque además trabajar con Bruna pues como todo el mundo sabe es una excelente actriz y ha sido muy enriquecedor Muy bien después profundizaremos más en los formenales del trabajo actoral Mario a pesar de ser tu primer largometraje tú ya tienes una experiencia de años realizando cortometrajes y escribiendo guiones y en paralelo teatro tanto en dirección como en adaptación ¿cómo te han servido estas experiencias para afrontar el primer largo de ficción? Bueno en el sentido audiovisual del cortometraje pues evidentemente ya vas con con cierto bagaje de de haber sobre todo jugado que es una libertad que te da el cortometraje que tiene esa libertad quizá porque al ser algo más pequeño dependiendo del cortometraje en ocasiones más barato también te permite una mayor libertad creo que cuanto más crece el proyecto a veces hay más responsabilidad hay más implicados hay quizá más miedo también entonces es como una forma de haber no practicado porque me parece como feísimo decir eso porque no son prácticas eso lo hace en la escuela que ya las hice pero sí de haber profundizado tú de haber madurado profesionalmente y luego en el aspecto teatral por supuesto en una película como Tregua que son prácticamente dos personajes durante hora y media que está basada en el diálogo que la acción que mueve toda la película es la palabra es como el fundamento de una puesta en escena teatral aunque yo crea que y la considere la película puramente cinematográfica y siempre para mí fue una película y no teatro pero sí que es verdad que los engranajes en los que se sustenta son los pilares de una obra teatral el intérprete y la palabra yo te diría una cosa también la considero básicamente una película no verás ninguna ilusión mía a la película que hable de teatro porque lo detesto un poco el teatro no son dos lenguajes distintos el teatro tú tienes al público delante y esto tiene una exigencia en la película si no sale mal repetimos y volvemos a repetir hasta encontrar una cierta perfección o gusto de todos incluso te diría a nivel actoral también ya no solo a nivel luces a nivel aunque hay muchas similitudes evidentemente y el trabajo de la luz también es el trabajo de la luz en el cine pero son técnicas completamente diferenciadas y creo que esta película hay gente que nos ha dicho bueno es una película que podría ser muy teatral es una obra de teatro primero que no lo considero priorativo pero segundo creo que que no que está concebida como una película y esto siempre lo dicen también de Polanski no es que es muy teatral Polanski puede hacer lo que le salga de las pelotas porque no tiene problemas de presupuesto tú podrías argumentar yo es mi primer largometraje y he querido ceñirme a lo que sé domino y además sin jugarme el cuello si es que en el sentido por ejemplo antes del amanecer que podría ser como un referente de esta película en el sentido del género romántico de dos personajes hablando claro nunca nadie ha dicho que sea una película teatral cuando es una película de hora y media de los dos protagonistas hablando lo que pasa es que como transcurre en un tren y luego andan por Praga creo que es la primera pues ya como es en exterior ya no es teatral esta como transcurre en interior una parte de la película sí que lo es yo creo que no porque además tú que has mencionado la ventana indiscreta y hablamos mucho y salvo yo hablábamos de esto de que el espectador se sienta como un boayer esa sensación boayerística no se tendría en un escenario porque hay una distancia sin embargo aquí estás como metido escondido viendo algo que no deberías ver y eso en teatral no sentirías es el espectador y los actores y en el teatro es el espectador el calvo de delante la señora bueno seguimos con Salva genial bueno antes de preguntarte debo decirte que para mí es la mejor interpretación de las que he visto tanto tuya como de Bruna estoy de acuerdo hay en esta película una relación sentimental no exenta de sexo ¿cómo se prepara esta ¿cómo se preparan estas escenas? hay por decirlo así un entrenamiento un entrenamiento que abarca una especie de coreografía amorosa o coreografía del contacto ¿te refieres a la escena de intimidad? sí pues mira en este caso creo que asumió una figura de hace unos años atrás aquí en el vamos ya existía en otro sitio entiendo pero aquí es prácticamente novedosa no sé cuánto años puede llevar pero creo que poco un poquito que es coordinador o coordinadora de intimidad esta persona se encarga de bueno igual que hay un especialista en peleas o un especialista en movimiento pues bueno se encarga un poco de hablar con el director de hablar con nosotros y de llegar a un entendimiento de cómo vamos a hacer esto de enriquecer también porque a lo mejor la idea que tenía Mario no estoy diciendo que él no sea un experto en intimidad pero la otra persona está preparada está preparada para ello y entonces pues le propuso algunas cosas que él a lo mejor vio bien dice mira ¿qué te parece esta coreografía? ¿qué te parece si a este acercamiento lo hacemos de otra manera? ¿qué te parece si esta parte la hacemos un poco más distante y que luego se vayan acercando de esta manera? y estuvo la verdad que fue muy enriquecedor y además te plantea su trabajo hace que todos los que están implicados en ese momento que al final no es ese momento que bueno que es un poco íntimo sí íntimo que puede caer en que te pueda corte o timidez o algo así te hago la pregunta porque también el espectador si me pongo en plan espectador pienso puede haber gente que está acostumbrado a ver seriales y ver programas o sea películas de televisión y tal y decir bueno claro aquí es que hay un elemento diferencial es que estos dos se han enamorado porque está clarísimo y claro no es eso estamos en cine y en cine hay técnicas de interpretación por eso quería que lo fijaras correcto y lo que es la agrografía hace también como te decía intenta que se genere un espacio donde todo el mundo esté cómodo y donde se pueda desarrollar esta parte del trabajo actoral sin que haya un hándicard y luego también pues está el trabajo con el propio director con Bruna con la compañera en este caso o cualquier otro compañero o compañera con este caso con Bruna de cuál es su relación cómo se entienden cómo se tocan cómo se miran cómo se besan en qué momento están cómo quiere él qué quiere transmitir en ese momento y bueno entre todo se construye esa relación perfecto Mario he visto la película tres veces dos a través de un enlace que me envió Íñigo Cintas y la semana pasada en la sala de aquí de Barcelona de la calle Béjar como siempre decimos en nuestro programa el cine hay que verlo en sala grande treguas naturalmente no es una excepción los movimientos de cámara la ocupación del espacio en continuo cambio de salva y bruna el sonido la fotografía el montaje todo se goza totalmente ¿cómo ves tú el cine? ¿cómo lo veis en general los dos de cara al futuro en este aspecto en la asistencia a salas? yo creo que hay que trabajar porque la asistencia a salas no decaiga porque no sé cuál es la varita mágica ojalá lo supieran no estaría aquí estaríamos haciendo otra entrevista en mi ático en Nueva York porque tendría la varita mágica del éxito pero evidentemente creo que hay que trabajar en esa línea porque las películas creo que están hechas para para verla o sea el cine es un espacio pensador como tú bien estabas diciendo para disfrutar una película en todo su esplendor en casa al final sí por mucho doble surrón que tenga por mucha pantalla de 500 pulgadas que tenga al final hay mil distraciones al final hay mil entonces y ya no solo eso sino la experiencia de compartir una historia con el resto de las personas existentes una comedia reír reír a la vez sentir lo que estás sintiendo por ejemplo en este momento ese momento guayer ese momento incómodo que puedes estar viviendo lo estás viviendo con más gente a la vez y eso genera una energía que no se produce en casa no estoy totalmente de acuerdo yo creo que son los dos grandes aspectos uno es como no técnico pero sí que la espectacularidad de una pantalla grande de una sala de cine a oscuras no es la misma que si tú estás a oscuras en tu casa y tienes una tele gigante la cual no tengo pero no es lo mismo no te metes igual en la película no vives esa experiencia yo creo al completo y luego sobre todo esa parte de comunión que es lo que es es como un acto casi religioso una experiencia colectiva como muy bien dices algo que se comparte con los demás y que es algo inherente también al ser humano desde que empiezan a pintar en las cavernas es algo para compartir y sin esa sensación de compartir yo creo que cuando más bonito es ver hundirse al Titanic que es cuando lo ves en una sala de cine con 200 personas y todos y ese momento en que se le encoge el corazón y todo el mundo hablo de esa película porque en Almanza fue muy impactante no, no ponían más Almanza Titanic estuvo un bucle de años era increíble bueno, seguimos va para ti Mario Treguas no se queda en la anécdota tiene mucho fondo el guión está destilado hasta dejar lo esencial pienso que reflejáis la naturaleza humana desde una perspectiva generacional acumulando humor y humanismo siendo un film hedonista que en todo momento apuesta por la vida y la convivencia a través del placer y la amistad en la corriente más sana y entrañable del cine clásico de Wilder Hawks Capra incluso una parte del cine de Houston ¿están estos directores entre tus referentes para el futuro para el presente o de siempre? que buena pregunta que maravilla que si antes decíamos que una experiencia religiosa del cine mencionaban los apóstoles es una cosa increíble John Huston para mí es el hombre que pudo reinar en realidad cualquiera de sus películas de esos perdedores trágicos pero al final tan celebradores de la vida como también lo son los de Hawks en western o en comedias o en drama o Billy Wilder yo creo que son referentes de cine y también un poco de afrontar la vida en esas películas como la fiera de mi niña por ejemplo que es tan loca y tan sin sentido que dice bueno pues ojalá la vida fuera así el apartamento el apartamento que es la mejor película de la historia que voy a decir yo muy bien Salva ¿Cómo ha sido el trabajo con Bruna Cousy? Lo que refleja de forma sostenida todo el metraje es amistad complicidad ¿fue realmente así? Sí la verdad es que mira es curioso porque nuestro trabajo no requiere que nos conozcamos ni que seamos ¿Era la primera vez que trabajabas? La primera vez que trabajamos la primera vez que nos veíamos no nos conocíamos personalmente ni laboralmente entonces era un reto muy bonito crear esa intimidad que existiera que se viera que estuvimos trabajando con Mario ya no solo tus propios personajes sino también esa complicidad como tú bien dices ¿no? para que el espectador y la espectadora se creyera esta pareja creo que era una de las claves fundamentales porque si no de todo lo que hablan no se sostendría si no te crees a la pareja ¿no? a esa relación muy bien ¿tú? ¿te han creado algún problema o todo lo contrario? porque hay una cosa que quería comentaros a los dos en este punto y es que una de las piezas que me parece muy buena es el guión se nota que eres guionista has trabajado guiones por la depuración esta que comentaba que he detectado pero después una vez esto se plasma o sea yo por ejemplo hay una cosa de tu interpretación que me gusta mucho y es la reiteración que esto los clásicos lo hacían cuando un gag funcionaba se repetía y sabes que pasa que el espectador lo está esperando que se repita y él te suelta no yo en realidad soy un ladrón de guante banco pero hoy estoy de jornada de descanso y después cuando está con la otra chica el mismo pues sí señor es que lo estás esperando suéltale suéltale lo del ladrón de blanco y la otra flipando claro este tipo de de cosas yo la entiendo que es de buena comedia entonces en cosas como estas la participación de Bruna y él es importante o tú tú tienes un guión ya muy rígido marcado no bueno concretamente esto me voy a apuntar el tanto porque sí esto está en el guión pero en realidad lo hemos hablado mucho que creo que lo bonito de la película cuando se menciona la naturalidad de Salva de Bruna de esta cosa que es tan de verdad yo creo que los dos sois muy espontáneos o sea que estoy convencido que hay cosas que son de cosecha creo que lo que se ha conseguido es que parezca que todo es improvisado que todo es de verdad que todo surge en el momento que lo que teníamos que conseguir que fuera de verdad pero como dice el propio Salva no lo digo yo pero bueno creo que es verdad hay mucho más de guión en la película que improvisado de lo que finalmente parece pero evidentemente ellos aportaban mucho porque una vez que están en materia y tienen esos personajes también pillados y es que son los dos unos grandes intérpretes hay momentos que era nosotros el equipo nos convertíamos en los primeros espectadores de la película y nos quedábamos realmente disfrutando de la película por primera vez y había cosas que surgían que eran muy bonitas e incluso hubo algunos gags que pueden que no estén escritos que luego volvíamos sobre ellos porque habían funcionado en ese momento nos habían hecho reír al equipo y entonces dicen vamos bien por aquí la película tengo que decir que para mi gusto se estrenó donde se tenía que estrenar que es en Málaga porque además aunque no se diga me parece pero no escurre en Málaga lo que está allí y bueno creo que tuvo una acogida pero no lo creo lo leí pero después lo que me pareció brutal fue en Ibiza el sexto que allí os llevasteis la parte del león de los premios todo mejor película mejor documental pero claro claro si estoy en la última pero bueno bien y entonces es la décima y va para los dos y no es una pregunta es una reflexión mía desde una radio de una ciudad de la periferia de Barcelona Sánchez de Svén y en nombre propio de mis compañeros Anastas y Rinos Ignacio Suliad Quiero agradeceros vuestra colaboración y facilitaros y felicitaros por treguas una película que nos sumerge en un cierto equilibrio Hola bé us deixem aquí l'entrevista per dir-vos que la setmana que ve a proposta de l'Anastasi la película clàssica serà La soledad del corredor de fondo de Tony Richardson de 1962 així doncs ens veiem la propera setmana bona tarda i bona setmana a tothom Adéu-siau El canvi climàtic asseca els rius posa en risc l'abastament d'aigua i la producció d'aliments treballem per fer front a la sequera i garantir l'aigua però cal l'esforç de tothom Cada gota compte La pluja no la controles l'aixeta sí Generalitat de Catalunya Quan pensem en màgia ens imaginem endevinant què hi ha dins d'un barret però hi ha una màgia que no té truc és la màgia de compartir un estudi