Cinema sense condicions del 10/10/2023 — Escensor per un cadalçó: Malle, Hitchcock i el jazz de Miles Davis; websèries d’ARTE i entrevista a “Treguas” (Mario Hernández i Salva Reina)

Visió general del programa

Programa amb tres blocs principals:

• Anàlisi profunda d’Escensor per un cadalçó (1958) de Louis Malle: influències, llenguatge fílmic, temes i recepció.
• Recomanacions de websèries curtes a ARTE.tv: noves formes i durades.
• Entrevista a Mario Hernández (director) i Salva Reina (protagonista) de “Treguas”: procés creatiu, direcció d’actors i experiència de sala.

"Cinema sense condicions."

Escensor per un cadalçó (Louis Malle, 1958)

Context i influències

• Tensió de thriller amb aire hitchcockià i un ús constant de l’atzar i els malentesos com a motor dramàtic.

• Louis Malle, *més aviat perifèric a la Nouvelle Vague***: tot i compartir trets (improvisació, rodatge en localitzacions, càmera lleugera), no s’alinea del tot amb Truffaut, Godard o Chabrol.

• Connexions i ecos: À bout de souffle (Godard), Hiroshima mon amour (Resnais, per la voice-over), i Blow-Up (Antonioni) pel recurs fotogràfic com a prova.

Temes i narrativa

• Eix clau: l’atzar i el malentès. Detalls que desencadenen el caos: la corda “delatadora”, els talls de corrent, el robatori del cotxe amb documents i pistola, i el revelat fotogràfic com a prova final.

• Triangle fatal de noir: amant i esposa vs marit poderós; fatalisme i to tràgic a la tradició del noir nord-americà.

• Subtrama juvenil (florista i xicot) com a precedent clar d’À bout de souffle i mirall generacional.

"Dormiré i em despertaré sola." — conclusió fatalista de la Jeanne Moreau que condensa el destí dels personatges.

Guió, novel·la i diàlegs

• Basada en la novel·la de Noël Calef (1956); Roger Nimier coescriu i asseca els diàlegs, de vegades amb un punt massa literari en voice-over.

• La voice-over de Jeanne Moreau aporta densitat emocional i legitima el to romàntic que, en text pur, podria semblar afectat.

Interpretacions

• Jeanne Moreau es consagra tot i arribar amb una llarga trajectòria; aquí brilla per sobre del repartiment.

• Maurice Ronet, minimalista i contingut, especialment encerclat (literalment) a l’ascensor i amb pocs diàlegs fins al tram final.

Fotografia i dispositiu

• Direcció de fotografia d’Henri Decaë: noir d’alt contrast, rodatge nocturn amb pel·lícula d’alta sensibilitat i llum natural (aparadors, fanals), ús expressiu de pluja i trons.

• Rodatge en espais reals (oficines racionalistes, bars) i càmera ultralleugera; travellings d’aire improvisat (incloent càmera en cotxet per seguir Moreau).

• Sequències dins l’ascensor: repte de llum i espai tancat resolt amb gran domini.

Música: el jazz de Miles Davis

• Banda sonora improvisada per Miles Davis i quartet, gravada en una sola nit (4–5 des. 1957) veient la pel·lícula.

• El muntatge final barreja trams en directe i reposicionats, amb alguna resolució musical en fosa que delata retocs posteriors; globalment, impacte innovador i porta d’entrada del jazz al cinema francès.

Capes socials i polítiques

• Crítica de classe: la policia canvia el tracte en saber qui és “la senyora Carala” (poder i deure).

• Rerefons històric: Indoxina, Algèria, incomoditat generacional i reacció juvenil davant les velles elits.

• Ironia amb la parella alemanya i el seu passat, i suïcidi com a fuga dramàtica de la parella jove.

• La “França inventada”: to contingut i polit, opac a l’esclat emocional, en contrast amb el neorealisme italià.

Websèries i formats curts a ARTE.tv

Tendències i descobertes

• The Architect: capítols molt curts (entorn 20’), mostra del vigor del format.

• Casa Kummer Welt (Alemanya, 2023): 6 episodis (18–24’). Tracta una família de finals del s. XIX, una jove que vol ser escriptora, to narratiu modern que recorda lleument a Irma Vep.

• La Semillita (La petita llavor): 11 episodis de 4–11’.

• Canis Familiares: 6 episodis de 9–13’, to que desperta curiositat cinèfila.

• Recien llegada: 6 episodis de 11–14’.

Per què mirar-les

• Formats breus, alta densitat d’idees: obliguen a destil·lar la narració i repartir la informació amb intel·ligència.

• Alternativa a grans plataformes i accés gratuït via ARTE en espanyol:

• www.arte.tv/es/videos

Entrevista: “Treguas” (Mario Hernández, Salva Reina)

La pel·lícula i el seu to

• Òpera prima de Mario Hernández; comèdia romàntica de cambra sobre una parella prop dels 40 (protagonistes: Salva Reina i Bruna Cusí).

• Guió destil·lat, diàleg com a motor; to naturalista que cerca que l’espectador se senti “com un boiader” dins la intimitat de la parella.

Procés creatiu i direcció d’actors

• Cinema vs teatre: concepció purament cinematogràfica malgrat l’arrel teatral (paraula i interpretació al centre); posada en escena dinàmica i ús de l’espai.

• Improvisació controlada: predomina el guió però s’incorporen gags i rèpliques sorgits al set quan funcionen (ex.: running gag del “lladre de guant blanc”).

• Coordinació d’intimitat: figura específica que coreografia i protegeix les escenes íntimes, aportant llenguatge, límits i confort per a tothom.

• Química protagonista: complicitat entre Salva Reina i Bruna Cusí construïda amb assaigs i conversa; la versemblança de la parella és clau.

El valor de veure cinema en sala

• Defensa de l’experiència col·lectiva: pantalla gran, foscor compartida, energia de la sala i atenció sense distraccions.

"És com un acte gairebé religiós... una experiència col·lectiva."

Recorregut i recepció

• Estrena a Màlaga; èxit a Eivissa amb múltiples premis.

Tancament i proper episodi

• Proper clàssic: La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962).

• Falques finals: crida a l’estalvi d’aigua (sequera) – Generalitat de Catalunya – i spot sobre la “màgia de compartir” un estudi.