Cinema sense condicions del 19/11/2013 — Espagueti Western i crítiques: Buñuel, Tòquio, Allen

Panorama del programa

Cinema sense condicions obre amb música d’espagueti western i un sumari àgil: crítiques recents, un clàssic de Buñuel, l’estrena japonesa de la setmana i un monogràfic profund sobre Sergio Leone i el gènere.

Crítiques i recomanacions

L’últim rei d’Escòcia (2006)

• Impacte: pel·lícula duríssima que retrata el règim d’Idi Amin a Uganda a través del seu metge personal.
• Temes clau:
• Dictadura i violència d’estat
• Colonialisme i fronteres artificials com a arrel de conflictes
• Perversions de classe en societats sense classe mitjana estabilitzadora
• Moments destacats:
• La foto final real d’Idi Amin, que provoca més terror que la ficció
• La corba de presa de consciència del metge, de la fascinació a l’horror
• Cita que pesa:

> "Tu has vingut aquí a jugar amb els negritos... Això no és un joc, és la realitat."

Clàssic: Él (Luis Buñuel, 1953)

• Una joia que confirma el geni de Buñuel: posada en escena mil·limètrica, metàfores visuals i crítica soterrada a burgesia i Església.
• Eixos:
• Psicologia del gelós obsessiu (Arturo de Córdova)
• De l’assetjament psicològic al maltractament físic
• Metàfores brillants (el traster com a ment desordenada del protagonista)
• Resultat: cinema clàssic de ritme i forma impecables, que continua commovent i interpel·lant.

Estrena del mes: Una família de Tòquio (2013)

• Recomanació forta: obra honesta i commovedora, interpretacions sobresortints, director veterà amb llarga trajectòria.
• Context: remake d’“Tokyo Monogatari” (Yasujiro Ozu, 1953), amb actualitzacions de llenguatge i color.
• Debat obert: comparació amb l’original d’Ozu (alguns prefereixen l’original pel llenguatge cinematogràfic). Es proposa fer-ne pel·lícula del mes i comentar-la en profunditat.
• Comunitat: possible convidada Anna Martínez Medina (revista digital “Quines Tocat”) per parlar de cinema català i del film.

¿Quién mató a Bambi? (2013)

• To i gènere: comèdia negra i desacomplexada, més bèstia del que sembla pel tràiler; s’apropa a tendències de la nova comèdia americana.
• Comparatives: ecos de “Fargo” (Coen) en dinàmiques de perdedors i crítica social soterrada.
• Autor: Santi Amodeo sorprèn pel salt de registre respecte a “Cabeza de perro”, però manté coherència d’interès social.

Blue Jasmine (2013, Woody Allen)

• Retrat demolidor de la lluita de classes i de la façana de la classe alta.
• Cate Blanchett: interpretació inconmensurable, personatge tan magnètic com detestable.
• Claus: tràgicomèdia amb ecos d’“Un tramvia anomenat desig”; defensa d’una vida autèntica i emocionalment honesta.

Monogràfic: Espagueti Western

Orígens i ruptura

• El western clàssic entra en crisi a finals 50–60; Europa (Itàlia i Espanya) el reinterpreta amb un to més cínic, canalla i brut.
• Influències creuades: samurais japonesos i bandolerisme espanyol; l’heroi en entorns hostils i poder corromput.

Producció europea i estètica

• Chinecittà, Almeria i també Esplugues (Catalunya) com a pols de rodatge; aquí es parlava de “chorizo western”.
• Actors clau: Clint Eastwood, Charles Bronson, Henry Fonda, James Coburn, Franco Nero; també Fernando Rey o Paco Rabal.
• Auge i declivi: boom 60–70; influència decissiva en la revifada del western als 80 (Eastwood, Silverado...).

Música i mètode (Leone/Morricone)

• Música com a identitat del gènere: molt més que Morricone (Bruno Nicolai, Roberto Pregadio, Carlo Savina…), però Morricone esdevé la referència absoluta.
• Mètode singular: Leone demanava la música abans i rodava escoltant-la; actors i càmera es sincronitzen amb el tempo musical. Resultat: imatge-so indissolubles.
• Llegat modern: Tarantino homenatja l’espagueti western (“Django”) en estètica, música i estructura.

Sergio Leone: de l’artesà al creador

• Trilogia del dòlar (Un grapat de dòlars; La mort tenia un preu; El bo, el lleig i el dolent): joc formal que desposseeix el western de solemnitat intel·lectual.
• Salt d’autor amb “C’era una volta il West” (Hasta que llegó su hora): Henry Fonda en paper de vilà; arrencada antològica de 10’.
• Recepció als EUA: xocs amb distribuïdores; muntatges alterats (cas dolorós d’“Érase una vez en América”).
• La dona a Leone: de figura marginal a personatge complex (Claudia Cardinale com a icona de desig, mare i força dramàtica).

L’empremta de Leone a El Padrino (hipòtesi suggeridora)

• La Paramount va oferir inicialment “El Padrino” a Leone. El film de Coppola presenta ritmes i suspensions temporals que recorden el pols de Leone.
• Escenes com l’aturada a l’hospital amb Michael Corleone evoquen el tempo cerimoniós i la tensió del western leoninià.

Comunitat i agenda

• “Quines Tocat”: nova revista digital centrada en producció catalana; possible participació al programa.
• Saló del Manga: èxit rotund; proposta d’incorporar secció de cinema japonès.
• La setmana vinent: debat de “Una família de Tòquio” com a pel·lícula del mes i, si és possible, comparativa amb Ozu.