Estocolm, Gravity i Ventura Pons: cine i clàssics

Ràdio Despert. Sintonitzes Ràdio Despert per Ràdio de Sant Just. Ràdio Despert. Ràdio Despert. Ràdio Despert. Cinema sense condicions. Bona nit, ja tornem a seguir. Avui, un dimarts més, a Cinema Sense Condicions. Dimarts o dimecres? Dimarts, dimarts. Tot el dia, matí i tarda, no? S'ha creat el dubte. Jo que em anava a equivocar i anava a fer... Què estaràs pensant? Estava pensant que demà vaig al cine. Ah, amb el teu fill. No, amb el teu fill encara no. El fill no el veuré aquesta nit. D'acord, d'acord. Aviam, avui tenim la presència entranyable i que feia més a més molts dies que no podia venir, de l'Ugo. Hola, bones. Bona nit. T'havien dit alguna vegada entranyable, algú? No, no, el Joan no encara. Bueno, bueno, mira, alguna vegada havia de ser la primera. Gent jove, gent jove que puja amb fertilitat i amb força... I sempre estem pendents de les opinions d'aquesta gent jove que promet el futur, que promet que canviarà coses i que deixarà aquest món una mica millor de com l'ha trobat. Eh que sí? Bé, aviam. També saludem al Francesc. Digues, digues. Sí que t'ha posat pressió, eh? Ara li deia, no em posis pressió. Ara t'ha posat pressió, eh? Has de canviar el món i deixar-ho millor del que l'has trobat. Mira, doncs d'això podíem parlar, eh? També, també. Què canviaria l'Ugo? Bueno, la gent de la seva generació, no? Exacte. Pel que parla. Sí, sí, sí. És un tema, és un tema interessant. Bueno, de fet, a veure, després parla una pel·lícula que és curiós com pinta una mica la gent jove i... Bueno, en parlarem després, perquè si no embolicarem les coses i no serem massa clars. Darrere dels vidres, darrere amb control, controlant-ho tot, com sempre, el Francesc Aguilar i el que us parla, Joan Morros, disposat aquí a passar-nos-ho bé una hora fins que siguin les 9 del vespre. Sí, senyor. I parlant, entre d'altres coses, d'aventura a ponts, oi? Sí, exacte. Em tocava fer una altra persona però llavors he vist que no podia venir aquesta persona i ho faig jo. Per tant, m'ho he preparat molt de pressa però alguna cosa farem. Sí, ho va proposar Sergi i Sergi ara va deixar de venir per qüestions professionals. Exacte. I Jaume, que ens havia de parlar dels actors i les actrius professionals, no podrà venir i ja deixarem aquest tema per un altre dia. Exacte. Mira, no sé... Avui tenim l'Ugo. Jo, si voleu, presento una de les pel·lícules que s'estrenen el divendres d'aquesta setmana, que és Estocolm. És una pel·lícula espanyola força interessant. Ara en parlem. Estocolm. Estocolm, sí. És una pel·lícula del Rodrigo Soragoyen, que és un senyor que és llicenciat en Història, però que es va dedicar al cine des de fa molt de temps. I aquesta pel·lícula en concret, que és la seva segona pel·lícula, ha rebut a ell el premi, el millor director al Festival de Màlaga d'aquest any, del 2013, i també el premi, el millor guió nou, també del Festival de Màlaga d'aquest any. És curiós que aquest senyor el 2006 es va estrenar amb un llarg metratge que es deia Ocho Citas i que va guanyar un premi també al Festival de Peníscola, un xicot que és jove, tenia 25 anys en aquest moment, ara en deu tenir a la vora de fer-ne 30, Però després d'aquesta pel·lícula inicial es va dedicar a treballar per la televisió dirigint moltes sèries televisives diverses, concretament em ha sorprès que d'una sèrie televisiva, jo no segueixo la sèrie televisiva i per tant no puc parlar massa. Jo no gaire tampoc. Però he vist consultant que ha dirigit 221 episodis de la sèrie La recerca, no, La pecera d'Eva, jo no sé de què va això. Doncs jo tampoc. I ha fet sis episodis, que n'ha fet diversos. Ha fet sis episodis després de La vida loca, deu episodis d'Impares Premium, sí senyor, i 43 d'Impares, simplement. Sense Premium. I la majoria de les quals ha participat també com a guionista, és a dir, és un senyor que dirigeix però també que ha fet alguns guions. I en aquest moment, a més a més, està dirigint, ha dirigit 13 capítols d'una sèrie televisiva que passen per Telecinco, que es diu Fràgil, que jo tampoc conec. Però, clar, jo penso que una de les coses que es nota en aquesta pel·lícula que ara comentarem, que és Estocolm, és que darrere d'aquesta direcció hi ha un senyor que dona la sensació que té, tot i ser molt jove, té una certa experiència en dirigir actors. Si ha fet tots aquests capítols... És evident que això se li nota perquè hi ha una mena de maduresa a nivell de llenguatge audiovisual, tant a utilització de la música com dels plans, com de la càmera, que això és molt evident. I a part que la televisió, tothom que treballa dins d'aquest medi, ja diuen que dona moltes taules, perquè has de treballar molt ràpid, has de saber gravar, tens un guió, però aquell guió s'ha d'anar traspassant sobre la marxa, diguéssim, moltes vegades, perquè ha de ser un capítol que has de fer, potser has de gravar tres capítols un dia... i has de solucionar molts temes per tant, no sé si això es nota a l'hora de fer cinema jo crec que sí que es nota vaja, si fos la seva segona pel·lícula sense haver fet tot això jo crec que no tindria la maduresa que notes que té aquesta pel·lícula és una pel·lícula molt madura tècnicament, molt madura inclús a nivell de direcció d'actors, i jo ho he justificat quan he vist que aquest senyor tenia un currículum de producció cinematogràfica, encara que fos televisiva, molt gran, i sense això crec que això no s'hauria pogut produir. Tu segueixes alguna d'aquestes televisives? Tampoc. No, no. La veritat és que no, no, no. Mira, per si seguies alguna, ens podies donar alguna informació que... No són de les més conegudes, tampoc, eh? No, no, no. A mínim, a mi no. La de la pecera d'Eva em sona d'antena 3, si no m'equivoco. Pot ser, pot ser. Però no, ni idea. No, no, ni tampoc sé de què van, eh? És a dir, no... Però sé que va estar, va estar ja, o sigui... De Telecinco és. A Telecinco, sí. Però estava en prime time, o sigui que... Sí, sí, ni idea. En qualsevol cas, aquesta pel·lícula que estrenen el divendres, que es diu Estocolm, és la primera pel·lícula que ell fa en solitari perquè fins ara, quan havia dirigit alguna altra cosa, sobretot de cine, ho havia fet amb altra gent, i és una obra que jo diria que sembla petita però que no ho és. I crec que això ho justifica els premis aconseguits, com acabo d'esmentar abans, al Festival de Màlaga. Val a dir que és un film que ha tirat endavant gràcies al micromecenatge, és a dir, que aquí n'havíem parlat en algun moment de la tècnica del micromecenatge, de desenes de petits productors que han posat el seu gra de sorra perquè el projecte pogués tirar endavant. De productors, no exactament d'això, de mecenes, de persones particulars que s'interessen pel projecte. Jo suposo que hi havia algun productor, no ho tinc clar això, suposo que tenia algun productor més o menys important però que no ha posat tots els diners i aleshores hi ha hagut tota una sèrie de seguit de gent, petits col·laboradors o petits productors que han anat posant al seu gra de sorra la seva col·laboració amb petites quantitats de diners. Això és el que he intès per la informació que jo he recabat. Si seguim una mica explicant aquesta pel·lícula, que és interessant, caldria recordar que el síndrome d'Estocolmo és el nom que es dona a la reacció psicològica en la que la víctima d'un segrest acaba per desenvolupar una mena de vincle efectiu amb el seu segrestador situació que també podríem traslladar lògicament a les relacions de parella quan un dels membres acaba per fer-se depenent de l'altre malgrat que potser l'altre mostri un cert desinterès jo ho dic, suposo que han agafat aquest títol perquè la pel·lícula va d'això és a dir, és això el que juga i el director juga amb tots aquests elements amb els seus personatges Bàsicament, la pel·lícula és molt senzilla, aparentment, és un noi que coneix noia, típic de les pel·lícules americanes, noi que desplega els seus encants per encandilar en aquesta noia, i quan t'esperes que passi una mica el que passa a totes les pel·lícules que moltes vegades hem vist, allò ens arriba la sorpresa perquè la cosa t'agafa a contrapeu i no passa res del que tu t'havies imaginat. És un film que té clarament dues parts. Una primera en què s'ha rodat a Madrid, en què els personatges... És una nit que els dos personatges estan en una discoteca, es coneixen allà, i després d'aquest ball d'aquesta discoteca surten al carrer i Madrid i els carrers de Madrid fan de testimoni amb una mena d'exercici de bons i joves... amb uns diàlegs sobretot, els diàlegs són bastant curiosos són molt joves, molt juvenils molt moderns i té una certa gràcia no crec que sigui lenta tot i que al sortir del cinema ens l'han passat aquest matí mentida, ens l'han passat ahir al matí i tot i que quan va sortir del cine vaig veure que molta gent de la crítica l'havia trobat lenta jo haig de confessar que no la vaig trobar lenta com deien alguns crítics, per mi ha estat tot el contrari, un plantejament que és veritat que em feia pensar, no sé si us en recordeu, d'allò d'Antes de l'Amanecer, del 1995, amb el magnífic film protagonitzat per Leta and Walk i la Julie Delpy, que va d'una parella que es troben, i que passaven la nit amb vela passejant pels carrers de Viena. Aquesta primera part passa el mateix, simplement que passegen pels carrers de Madrid. En aquesta primera part del film se'ns mostrarà uns personatges que no són un llibre obert, que tenen racons amagatalls que no sabem si es troben bé psicològicament o si ens diuen la veritat i si són mentiders o que ens estan explicant la veritat. Tot això, com deia, en un diàleg molt desenfadat, molt divertit, molt jove, molt juvenil, perquè el que mostra és una generació que pot tenir 23, 24 anys com a màxim, i tot això vestint aquest intent que hi ha al xicot, que intenta frirtejar, que intenta conquistar en aquesta noia que s'ha conegut. La segona part del film, de mica en mica, molt turbador, molt sorprenent, ascendint-se en un terreny més complicat on la màgia desapareix i la realitat ens colpeix, perquè és una pel·lícula colpidora en alguna mesura. El director i sobretot els dos actors, que són Laura Garrido, que jo no coneixia i es veu que ha fet moltes sèries televisives també, i algunes pel·lícules conegudes, ara en parlarem, i el Javier Pereira, que és l'altre xicot també que havia fet gent jove, actor jove que ha fet moltes pel·lícules també a Espanya, ens parla de decisions difícils, dels errors conscients i de la felicitat o infelicitat més o menys conscients. Jo no coneixia, ja ho he dit, indicat a la Laura Garrido, que es veu que s'ha fet coneguda per la pel·lícula El cuerpo, jo no he vist i per tant no puc parlar-ne, donant-li rèplica a l'Ugo Silva. O participant es veu en algunes de les millors sèries televisives espanyoles dels últims anys. Però cal reconèixer que l'actuació d'aquesta noia és molt destacada. i el mateix passa en alguna mesura amb el xicot, amb el Javier Pereira. El Javier Pereira sí que el coneixia, l'havia vist en alguna sèrie televisiva com el Salari de Clàssic, que em sembla que és on es va donar a conèixer, i després amb una pel·lícula de la Maria Ripoll que em va agradar i que ell feia el paper principal, que es deia Tu vida en 65 minutos. Sí, 65 segundos, crec. Exactament, sí senyor, tens raó tu. Sí, sí, en 65 segundos. Es veu que participa després que jo no l'hi he vist, No tengas miedo, i que on estava també molt bé, i En ocho citas, que és una pel·lícula anterior d'aquest director que estem esmentant en aquest moment. Crec que és una pel·lícula inquietant, sorpressiva i tan real que a moments espanta de debò. sobretot si es mira més enllà de l'aparença de la trama que fa que tot guanyi sentit i que et manté atrapat fins i tot quan surts de la sala, quan surts de la pòl·lícula, penso que encara segueixes pensant el que has vist. La fotografia és molt cuidada, per això parlava de la professionalitat d'aquest director, Molt bona la realització, els enquadres molt adequats a cada situació, bons moviments de càmera, el muntatge és proporcionadíssim, molt adequat a cada moment, molt bona direcció d'actors, és a dir, es nota que el xicot domina aquesta treure de cada actor el millor que tenen. L'argument, de fet, és etern, com dèiem abans, la dialètica de la veritat i la mentida. la relació a l'inici entre un home i una dona i el desig que això genera, tot i la velocitat del temps d'avui, que tot passa, contràriament, potser als plebos americanes, als anys 60, als anys 70, que tot passava en 15 dies, aquí tot passa en una nit, i a la nit i a la matinada. És una pel·lícula que no deixa indiferent, ja que res és el que sembla. No tinc clar que agradi a tothom, per això que deia dels crítics que a alguns els va semblar una mica lenta i tal, i en canvi tinc la sensació que és una pel·lícula que la gent jove el pot atreure moltíssim. Les crítiques negatives potser es poden centrar en el final, que és una mica sorprenent, i que a alguns els semblarà bo, a mi m'ho sembla, i en canvi a d'altres els pot semblar que... Però al final, al final, al final, com passa amb el cuerpo? No, aquesta segona part que has dit, que dona un gir... Sí, llavors prefereixo no explicar al final perquè penso que llavors mantaria amb la sorpresa i careixo deixar-ho en aquest moment aquí. doncs quan estaves parlant d'aquesta pel·lícula amb aquest nom Estocolm i amb més d'una característica que ara destacaré doncs m'ha vingut al cap una pel·lícula que m'havia deixat una amiga Itor Cruz company d'Infiltrats un altre programa de panorames de cinema que vaig veure aquest dissabte de fet en dues parts i me la vaig deixar en DVD i que de fet me l'havia deixat una mica abans que parléssim aquí del Sidney Lómez i jo no havia caigut que la pel·lícula del Sidney Lómez es tracta de Tarde de perros Home, una gran pel·lícula. I que jo la veritat és que no coneixia de res, no sabia ni que existia aquesta pel·lícula, protagonitzada per el Pacino i altres actors, el John Casell, el Charles Dunning, el James Broderick i el Chris Sarandon, sobretot protagonistes masculins per una part, però també hi ha tota una sèrie de dones allà tancades en el banc aquell en què entren a robar. i que té alguns punts en contacte que m'han semblat curiosos amb aquesta pel·lícula que deies. No és que tingui res a veure. Jo no la tinc fresca, reconfesso que no la tinc fresca aquesta, però me'n recordo que tu l'has vist fa poc. Sí, sí, per això comento, que quan parlaves de fer la pel·lícula aquesta que comentaves... es diu Estocolm pel síndrome, doncs aquí en aquesta pel·lícula jo hi vaig pensar en un moment determinat de la pel·lícula que existia una relació molt clara amb aquest síndrome perquè a mesura que anava passant l'acció doncs les noies que estan allà dintre del banc aquell que entren a atracar tres personatges però un surt i tant només començar perquè no es veuen corda tirar-lo endavant i es queden els altres dos, el Pacino i el John Casell de mica en mica van sentint-se més identificats i van sentint-se més identificades amb la seva causa i fins i tot una mica excitades pel fet que estan vivint com una mena d'aventura i que pot passar qualsevol cosa. I el més curiós d'aquesta pel·lícula, que ja dic, parla de l'aventureta real, que està basada en un fet real i en un article que es va escriure al voltant d'aquest fet real, Doncs el CineLumet aprofita per fer tot un retrat d'una societat i de les seves mancances, de les seves carencies i de les seves il·lusions. És molt curiós perquè de mica en mica la gent que es va apropant allà al banc, encuriosida pel que està passant, doncs venen a ser primer gent, bé, de tota mena, que tenen curiositat pel que passa i que quan veuen la primera actuació del personatge interpretat per l'Al Pacino, doncs es posen una miqueta a favor seu perquè... el personatge s'enfronta una mica a la policia, el poder establert. Surt allà i els diu, ei, ei, ei, però què feu? Treieu les pistoles? Però si jo vinc desarmat. D'acord que he entrat a fer això, però jo no vull mal a ningú. Després, quan descobrim que està casat amb una dona, té uns fills, però que quan ell pregunta perquè vingui la seva esposa, ve en realitat un home... i es descobreix que ell és també homosexual, és una barreja de coses molt curioses, llavors també venen a veure i a recolzar-lo tota la comunitat gay d'aquella zona, llavors amb pancartes. La veritat és que la pel·lícula va agafant un to mig de comèdia i mig de drama que en cap moment fa perdre l'interès pel que està passant. La veritat és que la pel·lícula la porta en bona mesura al Pacino, amb els seus canvis d'humor i, a més a més, amb la seva capacitat per fer-te creure i, a més a més, tu creus en un moment determinat que és tot un home, després que és un, bueno, això, un homosexual, una marieta, però tot ho fa amb un equilibri i amb una capacitat de regir transformadora molt subtil, molt interessant. i ja dic, coincidències amb aquesta pel·lícula que tu deies, doncs això, que hi ha aquesta part del síndrome d'Estocolm i també tu deies que aquesta pel·lícula d'Estocolm està rodada o està ambientada o passa, transcorre en una nit, doncs aquí també és una tarda. És una tarda i tot passa, aquella tarda, nit, i tot l'argument està concentrat i la veritat és que molt ben plantejat. Una pel·lícula pràcticament, no ho sé, jo la veig com mitja experimental, vull dir, no és una pel·lícula que tingui un gran desplegament de mitjans, tot transcorre en un lloc molt limitat, tot i que després sí que surten perquè intenten agafar un avió que els aconsegueixin per marxar a un altre lloc. Bé, unes il·lusions així que es fan, que en realitat ja es veu que estan abocades al fracàs, perquè ja veus el muntatge policial que hi ha al voltant i allò és impossible de... de sortir-se'n endavant, però la veritat és que tu mateix com a espectador sents un cert síndrome d'Estocolm. Volies que estigués sinèxit. Et poses de part d'allò perquè som, en el fons, bona gent, gent que pots trobar en qualsevol moment i que tenen els seus problemes i que en realitat el que volen, i a mesura que va passar la pel·lícula que vas veient, sobretot el personatge del Pacino, és que tothom que està al seu voltant doncs estigui bé i la pressió que sent perquè la seva dona pugui tenir el millor perquè aquesta dona aquest home amb el que s'ha casat doncs també pugui tenir un canvi de sexe que és el que vol és el que li fa robar el banc per tant és un aspecte molt curiós és com una espècie de Robin Hood no? Sí, tot i que pensant només en la seva intimitat, diguéssim, la gent que està al voltant seu, no en un sentit més social, més ampli, però vaja, que acaba implicant molts sectors de la societat d'una manera molt curiosa. I vaja, la volia esmentar ja que tenia aquest punt de contacte, ja que l'he vist fa poc, i que a més a més havíem parlat fa poc del Lómez, que no sé si l'havíem esmentat, aquesta pel·lícula. No me'n recordo. Jo com que no... És que jo me'n recordo, la tinc burrosa, però no la tinc freda, és que és una pel·lícula que és dels anys 60, això. 70, 75, veig que està feta. Interessant, interessant, vull dir, que es vulgui apropar, doncs la veritat és que no quedarà... Penso que ens faria gràcies que l'Ugo ens expliqués què és el que ha vist últimament, què és aquest estiu, vull dir, doncs... Sí, sí, pressió, pressió. Aviam, jo com sabeu, cada dia... Veig pel·lícules més antigues Llavors no sé quina serà la següent Però aquesta és una pel·lícula britànica Del 1949 Que es diu El tercer hombre I m'ha agradat moltíssim La coneixem Carol Rita Sí, sí I la veritat és que m'ha encantat La música és extraordinària És el que anava a dir La música i la fotografia m'han impressionat moltíssim Amb uns plans increïbles Que li donen una dinàmica a la pel·lícula Que és superbona I la veritat és que, no sé, o sigui, els veus no es fa gens passada ni res, és molt agradable, la veritat. A més a més hi ha una cosa curiosa, suposo que sabeu que és un conte del Graham Greene, que està passat al cine, i el Graham Greene no volia que acabés com acaba, no volia que acabés malament, ell volia que acabés bé. i el director es va entastar que volia que acabés com acaba la pel·lícula. I com que hi ha aquella música tan extraordinàriament, va ser un èxit fabulós en el seu moment. És una pel·lícula dels anys 40 o 50, no recordo, 40 i pico, no? 49. 49. Aquí va arribar als 50. Ambientada amb els 47, o sigui que... Sí, sí, després de la Segona Guerra Mundial, a Viena. Sí, sí. I resulta que la pel·lícula va ser un èxit extraordinari per la música i per la interpretació de Wilson Wells, van sortir de gent superconeguts. De fet, la música es va convertir en un... Un hit del moment. Sí, claríssimament. Perquè té molta qualitat. De l'Anton Cares, la música és un senyor que va trobar el mateix director, com es diu? El director, l'Olipat, com es diu? Al Rit. Anava per Viena un dia i se'l va trobar tocant al carrer. O sigui, l'Anton Cares. I aleshores el va contractar i va decidir que ell fes, o ja tenia la música composada, no ho sé, o li va fer que composés la música. De fet, va ser un hit extraordinari als anys 50, perquè tot el món és una música que sentia a tot arreu. Ho dic perquè jo era petita llavors i me'n recordo perfectament. De fet, el meu pare mateix no se'n recordava de la pel·lícula, però diu, ostres, aquesta cançó m'encanta. Diu, l'he escoltat mil cops. Clar, clar. Sí, sí, estava encantat. Així que t'estàs tornant o t'has convertit, Hugo, en una mena de Benjamin Button. Sí, sí, sí. No, no, totalment. Vas cap enrere. Sí, sí, jo vaig cap enrere. Aviam, què serà el següent. Bueno, saps què passa? Tu te n'ho em fots el senyor Francesc, em fot la relació amb el meu fill, perquè tenim una relació curiosa de pel·lícules. Demanen foto en absolut. Simplement que endevino quan estàs a punt de parlar d'una pel·lícula que has vist a mi. Que al meu nano també li agrada... Curiosament, a la generació actual no els agraden les pel·lícules en blanc i negre, les pel·lícules amb color. El meu nano està veient pel·lícules en blanc i negre i jo crec que moltes descobreix que són fabuloses. Si t'expliqués les que li agraden, hauries que també n'hi ha moltes que són realment antigues. O els germans Marx, també. Sí, sí. Per exemple. Quina, quina? Ara ens has deixat... Quina li agrada, per exemple? Bueno, el meu fill està enamorat, l'hi ha vist unes 15 vegades, Objetivo Birmania del Howard Hunt. Aquesta és en color, eh? No, és en color negre. Ah, doncs ara la tenia jo més aviat situada en color. Objetivo Birmania és una pel·lícula de l'Errol Flynn de l'any 43 o 44. Amb l'Errol Flynn, sí. Amb l'Errol Flynn. El meu fill em pregunta com és possible que l'Errol Flynn l'investi en un Òscar. No ho entenc, no? O sigui, perquè considera que a la Ralph Flynn per aquesta pel·lícula li ha d'anar un Òscar. És d'un grandíssim director, eh?, el Raül Walsh, que aquí en vam parlar, que em sembla que va ser Carme la que va fer una explicació. Pot ser, no me'n recordo, però és un dels grans directors. I una gran pel·lícula. La veritat és que et sorprèn completament, perquè al començament de tot de la pel·lícula ja ha acabat l'objectiu. Per tant, l'objectiu de tot plegat, a partir d'aquí, és tornar a casa. És a dir, ells tenen una missió, el destacament aquell d'anar a atacar una estació de ràdio i ho aconsegueixen en els cinc minuts inicials, amb una escena de guerra molt ben rodada i tot plegat. Però a partir d'aquí és la lluita per la supervivència, perquè no els agafin, perquè no els matin, i la veritat és que és brutal, brutal, de les grans pel·lícules de guerra. Em sorprèn perquè l'ha vist unes 10 o 12 vegades, o 15 vegades, va per la quina, no estic segur per quina va, eh? Carai. Però encara no has vist el 13 nombre, o sigui que el 13 nombre més tard o més... Sí, sí. L'hora de l'hora. Li recomano. Li recomano. Vale, vale. Sí, sí. Si ens estàs sentint ja ho tindran en compte. Quina més, Hugo? Què més has vist? Aviam... D'aquestes que estàs veient cap enrere amb el temps. Sí, bueno... Tens un límit, eh? Ho saps, no? Vull dir, més enllà de la final del segle XIX... No, aviam... Jo crec que... No sé si vau parlar del programa passat, però... ara fa poc va sortir una commemoració i tot perquè no sé quants anys va fer de la Guerra de los Mundos Sí, a Sitges es va fer una exposició Home, és bastant adient per aquest programa aquesta pel·lícula, no? Sí, sí, no. Va sortir i vaig dir, mira, la comentaré el dimarts. Quina has vist, això? Quina has vist? Perquè em sembla que n'hi havia vàries d'aquestes. Quina has vist, tu, la novel·la dels Montes, no ho saps? Un parell, ja. Basada en la novel·la del Wells. Sí, sí, sí. Qui la dirigeix? No ho sé, no me la recordo jo, no la tinc present, és igual. No ho sé. És igual. Va agradar? Sí. És que no la tinc present, eh? Sí. No la tinc present. Sí, sí. Sí? Sí, sí. Però la que sí que em feia més il·lusió parlar d'avui, però clar, ja... Acabaré, o sigui, es ficareu amb mi perquè hi ha el meu ordre cronològic, és una cosa. Volia parlar de la vida de Brian. Ah. O sigui, m'ha encantat, tu. Molt alegre, molt amena, o sigui, una pel·li boníssima. Bueno, és una pel·li que perdura, del Monty Python, Max Python, i és un senyor que a la gent que li agrada les coses més o menys humorístiques és d'aquelles que perduren, que la gent la veu més d'una vegada. Sí, inclús jo la ficaria al grup una mica amb què me passa a la doctora. Bueno, seria una comèdia semblant, no? Sí, sí, que aquesta és una altra que a mi sempre m'ha agradat molt i l'he vist moltíssims cops, també. Ja, no la tinc present, jo, eh? De que surt la... com es diu? Francesc, tu ho sabràs segur. Sí, l'actriu aquesta que canta, Jueva, ara no em surt a mi tan poc el nom. Sí. Vaja, ja sortirà. Ja sortirà. Mira, ho poso aquí en el buscador. Què me pasa, doctor? i li dono a l'Enter, i surt... no surt, no arriba a sortir a la primera, és del Peter Bogdanovich, el director, això sí, una comèdia, i surten com a actors el Buck Henry, el David Newman, Robert... i ja sortirà, ja veuràs quan diguem el nom tothom dirà, ai sí, clar és aquell que canta, no? Barbara Streisand mira, perfecte no, està molt bé tot el problema apareix quan hi ha una sèrie de persones que coincideixen en un hotel i tenen les mateixes o sigui, les mateixes motxilles I a partir d'allà es fan unes confusions que una agafa la que no toca i el que hi ha dintre de cadascuna. Bé, jo molt recomanable. Ara, la relació amb la vida de Brian em costa veure la... La relació és que és una comèdia, però temàticament i en quant a l'argument i tot són molt diferents, no? Perquè una és una comèdia així una mica bàrbara sobre la religió, no? Sobre la vida de Jesucrist, sobre les creences... Sí, però jo ho dic sobretot per la ironia en què es tracta tot, no? Sí, sí, però no sé, és que les... vaig dir, ostres, mira, la ficaria en aquest grup. Pot ser, pot ser. Sí, sí, o sigui, si a una tarda... Pel tipus d'humor potser és un humor irònic, llavors... Jo no l'est... La vida de Brian el tinc més present, però l'altre no la conec, no l'he vista, o no soc conscient d'haver-la vista. I La vida de Brian, clar, és una pel·lícula que la tinc molt lluny, o sigui, no me'n recordo massa bé de res, eh? És a dir, no podia parlar. Doncs és molt fàcil, vull dir, a la mateixa època, al mateix dia, de fet, que neix Jesucrist, doncs neix també Brian, llavors el Resma, quan van a donar-li els regals, confonen el Brian, fins que se n'adonen que no és, confonen el Brian amb el Jesucrist, que no és, doncs li treuen els regals, i llavors van corrent a donar-li el veritable destinatari, i a partir d'aquí, doncs, tota la pel·lícula és una confusió, tothom confon el Brian amb el Jesucrist, llavors el van perseguint, ell intenta desempallagar-se, però no hi ha manera... Perd una sandàlia en un moment determinat i tothom diu, aquesta és la sandàlia del Salvador. I llavors uns es fan seguidors de la sandàlia i altres que no, que van cap a l'altra banda. I té alguns moments la pel·lícula, veritablement, esbojarrat. Jo recordo sempre, i és que no em puc oblidar d'aquella escena, en què l'estan perseguint els romans i llavors cau d'una torre i en aquell moment passa un platell volant. Tal qual, eh? I se li emporten a donar una volta per fora de la Terra, llavors torna i cau allà sense haver-li passat res, perquè, clar, alguna característica mig divina de tenir aquest Brian, no? Si no, no el confondria. I moltes coses més. És un clàssic, la veritat, de la comèdia... Sí, jo, una escena que em va fer moltíssima gràcia és estar corrent el Brian perquè el persegueixen tots els romans i mentre està corrent mira cap enrere i just cau cau a un forat i en aquell forat hi havia un savi que portava 20 anys meditant en silenci i ostres li fa una bronca al Brian i li diu escolta porto 20 anys en silenci m'ho has fastidiat tot no havia dit cap paraula 20 anys en silenci i ara per culpa teva ara per culpa teva m'has fet parlar perquè fa un crit li cau a sobre un home i estava enfadadíssim sí, sí Aviam, tu em sembla que has vist Gravity. Sí, és veritat, ja ni me'n recordava, tant parlant de la vida de Braia. Doncs sí, sí, ja vaig comentar aquí en un programa que era una de les pel·lícules que volia veure i que m'estava acostant anar al cinema i volia veure-la amb una persona, però al final la vaig anar a veure amb una altra, però bé, bé. I bé, ja havia sentit a parlar molt, ja pràcticament sabia què passava a la pel·lícula, tampoc no és una pel·lícula que tingui un grau de sorpresa enorme, sinó que més aviat el que interessa té tot el desenvolupament, tota la relació entre els personatges, la manera com està feta. I sobretot, hi ha dues coses que em van sorprendre agradablement. Hi ha algun detallet que potser crec que va anar abusant massa la pel·lícula d'aquell lloc que el personatge està a punt d'agafar-se a una nau o al lloc determinat i llavors està a punt d'escapar-se-l'hi i l'agafa en últim extrem. Això potser ja és massa com aventureta de pel·lícula que no correspon massa. La podríem haver fet una miqueta més seriosa en aquest sentit. Però tant el que és el desenvolupament de la trama, el fet que en un moment determinat, bé, hi ha un gir enorme i un dels dos personatges que consideràvem, o que en una pel·lícula de Hollywood en principi haurien considerat indispensable fins al final, doncs cau de la trama i dius, bé, correcte, apareix en un moment determinat, fent una referència a una pel·lícula clàssica, diria jo, com és Solaris, perquè apareix allà com una mena de somni, llavors li dona informació a l'altre personatge que ha de fer una sèrie de coses, ha de continuar en un moment en què ja havia deixat de banda tota l'esperança. Doncs el que a mi m'ha resultat interessant, sobretot, ha estat el fet del protagonisme enorme que té la dona, que té Sandra Bullock. Vull dir, veritablement, ella és la protagonista absoluta de la pel·lícula. Sí, senyor. i ho fa molt bé, veritablement jo és la millor pel·lícula que ha vist amb ella això ho vas destacar tu el dia que vas parlar de la pel·lícula i a mi em va sorprendre molt agradablement molt variada l'actuació, passen moltíssimes coses diferents i ella sap estar sempre a l'alçada sí senyor I una altra cosa que em crida molt l'atenció, i és que potser s'ha destacat que la pel·lícula no té massa interès pel que fa a la trama d'interpretació. Jo penso que sí, que té moltes coses. I a part de tot, a part d'això, que ara en podem parlar una miqueta, si vols, Joan, tu que l'has vista, i potser Hugo també té alguna referència. Jo no l'he vist, però m'han parlat i m'han dit que està molt ben amiantada, però que té un problema i que és una mica lenta. Aviam, jo us ho pregunto, què penseu? Perquè jo és que no l'he vist. Això se li ha de preguntar a la persona que ho diu 2001, l'Odició de l'Espai és lenta. És molt lenta, però és molt bona. Clar, és que això de ser lent o no depèn molt. La veritat és que no costa gaire entrar dintre de la trama de la pel·lícula. A mi no em va resultar gens avorrida. A mi tampoc se'm va fer avorrida. I estèticament és tan poderosa, té tant de poder el que t'estan ensenyant, que realment quedes tocat. És a dir, voldries estar allà, perquè el cel, els estels, la nau... Bé, és impressionant, realment és impressionant. Hi ha un aspecte que és el que volia destacar, entre d'altres, el fet que la pel·lícula, clar, com que passa tot fora de la influència o força lluny de la influència gravitòria de la Terra, doncs estem en un lloc on les forces inercials, on les lleis de Newton clàssiques, diguéssim, es compleixen... No, no, funcionen completament. Vull dir, així com a la Terra és molt complicat, perquè hi ha tota mena de forces, de fregaments, de l'aire del Terra, allà no. I això està cuidadíssim a la pel·lícula. És una lliçó de física que és, bueno, per passar-ho a classes de batxillerat o a la universitat i anar estudiant cada escena... quina llei física estan aplicant perquè estan un bon grapat d'ella o podríem dir gairebé que totes és una lliçó de física de pe a pa, del començament fins al final hi ha una escena per exemple que em va agradar especialment que és en el moment en què ella la primera vegada que perd contacte amb la nau i amb el seu company de problemàtica llavors comença a donar voltes llavors la càmera, el director té la decisió de fixar la càmera en ella amb les voltes que va donant i a ella la veus aturada completament llavors veus a darrere que és la Terra la que va girant al voltant seu donant-te tota una lliçó d'explicar-te tota la discussió que hi ha hagut durant milers d'anys de si era la Terra la que girava si tu com a sistema que això es diu sistema de referència no inercial perquè ella en aquell moment està girant llavors no és un sistema que es mogui a velocitat constant sinó que té una una força centrípeta Llavors, si tu col·loques què és el que ens passa a nosaltres a la Terra, nosaltres estem substituents a la Terra, i si no observem una miqueta més, veiem que és el Sol el que es mou al voltant, quan en realitat sabem ara que és a l'inrevés. I allà et fa, amb un petit detallet, una explicació de tot això magistral, veient com la Terra va donant voltes al voltant d'ella, va apareixent i desapareixent. Doncs igual que això, està plena la pel·lícula de detalls d'aquest tipus, un darrere l'altre, un darrere l'altre. I en aquest sentit és un goig, a part de visual... de lliçó de física, vull dir, és com si estiguessis veient, no?, tot el que t'han explicat al batxillerat, i jo com que també ho vaig estudiar a la universitat una mica, doncs m'anava recordant de coses i anava gaudint molt en aquest sentit. I és mexicà, no?, aquest director? L'Alfonso Cuarón, sí. El que passa és que treballa a Hollywood fa... ja va temporada. Ja, vale. Però va fer alguna pel·lícula a Mèxic, per exemple, a mi m'agradava molt, no sé si l'heu vist, i tu mamà també. Sí, sí, gran pel·lícula. Va semblar una pel·lículassa, és a dir, rodada amb actors mexicans i espanyols, i és una pel·lícula, una pel·lícula realment recomanable. Sí, és d'aquests directors que ha estat capaç de traspassar les fronteres del seu país, de deixar-se emmirallar-se, no?, de deixar-se emportar pel mirall i per la fascinació de Hollywood, però mantenir la seva idiosincràcia com a director, com a filòsof, perquè quan va fer Hijos de los Hombres, per exemple, va donar una lliçó del que era fer un homenatge a tots els gèneres de la ciència-ficció i del thriller, un darrere l'altre, com si es tractés d'una sèrie B, el que estava fent, però amb una magistralitat i amb una capacitat per això, per fer referències i per estar pendent a cada moment del que passava... i aquí se n'havia parlat i és el que també vull destacar ja per acabar d'aquesta pel·lícula el meu comentari que ho estem fent entre tots però que m'has preguntat tu parella doncs la qüestió és que aquesta pel·lícula se n'havia parlat que no tenia gaire transcendència però jo crec que sí jo crec que et parla de moltíssimes coses et parla de l'amistat et parla de les decisions que has de prendre de vegades per sacrificar-te perquè una altra persona pugui continuar endavant, de la humanitat mateixa, de la finalitat que podem tenir com a persones, de la utilitat, de què podem fer amb la nostra vida, de si veritablement tenim importància per nosaltres mateixos o és més important el que fem pels altres, i parla de moltíssims temes. i té una escena final que no cal esmentar però que la veritat és una petita meravella una petita meravella és un goig veure el moment en què ella decideix fer el que fa preciosa m'ha recordat una mica Armageddon No l'he vista. Del Bruce Willis. No l'he vista. Doncs mira, podia ser. Sí, sí, és totalment el mateix gènere. Podria ser. Hi ha una referència a Gravity també. Armageddon, la veritat és que ara fa no gaire vaig saber que era la pel·lícula preferida d'un director que havies trenat fa no gaire, el Dani de la Orde, havia estrenat Barcelona nits d'estiu. Tu dius, què fa un director que la seva pel·lícula preferida és Armageddon fent Barcelona nits d'estiu? Té tota una explicació, no? Però la qüestió és que volia també comentar a Gravity que hi ha un moment, no sé si te'n recordes, Joan, que es veu ella com entra la primera vegada a la nau de salvament i fan també una referència a 2001. És molt hàbil, Alfonso Cuarón, perquè ho fa d'una manera molt subtil i, bueno, ho pots deixar passar, no? Però ella està esgotada, està pràcticament a punt de desmallar-se per la falta d'oxigen i llavors va com oscilar una miqueta, col·locant-se en posició fatal... I els cables de la nau, que estan per dalt, fan com de cordó umbilical. I fan referència a aquella escena final de 2001 en què es veu aquell ésser nascut de dues civilitzacions creuades. I aquí no és exactament la referència la mateixa, però sí que t'estan informat que aquella dona té un nou naixement a partir d'aquell moment i que és un representant d'alguna manera de la humanitat sencera. Trobo que està molt bé en aquest sentit també, que no és una pel·lícula intrascendental, que se li pot donar moltes voltes. M'alegro que t'hagi agradat tant. A mi m'estranyava que l'Alfonso Cuarón no ho fes. Ara, tot i que es parlava tant de les tres dimensions que eren molt importants, sí que alguna vegada els cargolets tenies ganes d'agafar-los. Jo vaig anar a agafar un cargol en un moment determinat perquè venia cap a tu... Però també s'abusa una mica d'això. Jo penso que tampoc és tan important. La podria haver vist en dues dimensions... Però estèticament jo tinc la sensació que guanya en 3D. Estèticament sí. Perquè està pensada per 3D. Estèticament, tu ho has dit, però narrativament. No, narrativament no. I filosòficament... Narrativament. Efectivament, no. La veritat és que no. Fins i tot hi ha en algun moment una mica un abús. De dir, doncs vinga, ara vaig a fer una miqueta el mateix lloc, no? De fer que les coses estiguin volant per aquí, que tu et sembli que les pots agafar. Una mica reiteratiu. És l'únic que jo li veig a la pel·lícula. Que es fa reiteratiu en les escenes d'acció que es repeteixen gairebé de la mateixa manera. A mi no m'ho va semblar en aquest sentit, eh? Reiteratiu. Em va semblar que, al contrari, que estava en un moment conjuminat. I potser el que a mi em passa, que no li vaig trobar tantes coses com tu has esmentat, que potser trobava que la història era una mica massa simple o massa senzilla. I és possible que tu tinguis raó quan dius que suggereix coses que potser amb una segona visió potser també li trobaria. A mi no em desagradaria veure-la i mira que em passen molt poques pel·lícules. A mi no li vaig trobar tantes coses com veig que tu li has trobat, tot i que reconec que la pel·lícula deixava realment molt bé. Va fent pincellades, va deixant caure cosetes i queden aquí. A mi m'ha quedat en la memòria i de tant en tant hi vaig pensant... Una pel·lícula força transparent, també, vull dir, jo crec que es veu força clar els efectes especials, vull dir, no tenen tampoc un truc així enorme. Però es veu que aquesta pel·lícula, a mi m'ha arribat, no sé per on s'hi heu llegit o ho he sentit, que aquest senyor tenia, quan no tenia pensada aquesta pel·lícula, feia molt de temps, però veu que fins que no ha arribat una situació, diríem, tecnològica que li permetia fer tots aquests efectes... S'ha esperat. S'ha esperat, no l'ha rodat. Com a batata. Llavors em sembla que realment jo tinc la sensació que és de les primeres pel·lícules que jo gaudeixo de la visió en tres dimensions. Normalment ja saps que estic una mica maniàtic, no m'acaben d'agradar les tres dimensions perquè penso que no aporten res. I en canvi en aquesta tinc la sensació que sí que aporten alguna cosa. És a dir, aporten una dimensió que habitualment no tens en el cine. Jo amb aquest aspecte estic amb tu, eh? jo directament no hi vaig a les sessions de 3D vull dir, no ho sé valorar de fet em fa mal el cap però aquesta penso que és a dir crec que sí que guanya val la pena penso que està pensada bàsicament per haver-se vist en 3 dimensions jo encara sí que soc partidari de la 3D però bé, més pel·lícules va Jo tinc una altra pel·lícula que la van estrenar crec que el divendres de la setmana passada. Quina, quina, quina? Que es diu Don John, no sé si heu sentit parlar. Sí, sí, tant que sí. Es va presentar a la Berninale fora de concurs i John, que és un jove addicte al sexe en general i al porno en particular, és la història, intenta exercir algun tipus de control sobre si mateix. Aquesta seria una mica el plantejament. John, aquest personatge principal de la pel·lícula té tendència a deshumanitzar-ho tot el seu apartament, el seu cotxe, la seva família la seva església i les dones i això no obstant fins als ligues més sofisticats no poden comparar-se per ell en el plaer que li suposa veient pornografia amb el seu ordinador. Perdona que faci una pregunta així una mica fora de context o potser impertinent fins i tot. Això que estàs ara comentant ho has escrit tu? Jo crec que sovint ho faig, oi? Això que m'estic fent ara és el que presenten els productors de la pel·lícula sobre la història de la pel·lícula, com la presenten ells i aleshores en el moment d'explicar ara vindrà el que jo penso Això és el que m'interessa saber. Però ells diuen perquè entengui una mica de què va la història donen aquesta mena de sinopsis de la pel·lícula. Però tu creus que això que acabes de llegir parla molt de la pel·lícula o no? Explica la història. Explica la història. Sí, perquè va d'un personatge que, curiosament, aquesta pel·lícula està dirigida per un actor, que és la seva primera pel·lícula i que, a més a més, fa d'actor de la pel·lícula, fa l'acto principal, ha escrit el guió i ha dirigit la pel·lícula. Joseph Gordon Levitt. Exactament, sí senyor. i és un senyor que insatisfet va d'això, va d'un senyor que prefereix la pornografia a les dones reals és a dir, ell cada cap de setmana va a una discoteca en aquesta discoteca lliga amb alguna persona que no donis cops a la taula ja està pensava que el llenguatge de gestos ja ens entendríem resulta que aquest xicot va cada cap de setmana a una discoteca coneix noies guapíssimes se les lliga per anar-se'n al llit amb elles a continuació Però el dia següent s'han oblidat absolutament i, curiosament, cada cap de setmana, si el diumenge al matí va a missa, es presenta a missa i es confessa els pecats que ha realitzat. A l'altra banda, ell prefereix la pornografia que prefereix les noies que coneix. I aleshores, per exemple, en un moment d'adminat coneix una noia que seria l'Scarly Johnson. Johansson. I aquesta és la seva dona preferida, però resulta que en un moment d'adminat ella el troba veient pornografia i per tant ell prefereix la pornografia en aquesta noia. Llavors, tota la història va que tot aquest procés, diríem, de confusió, diríem, en el fons d'ell, fins que no coneix tant talla amb la seva promesa aquesta noia que la posa en quarantena perquè li fa veure que està fent coses contradictòries i aleshores el que passa és que coneix la Julianne Moore una dona més gran que ell i aleshores amb aquesta Julianne Moore jo vull veure aquesta pel·lícula actorassos els dos Però fa una mena de revolució a partir de la coneixença del segon personatge. I no ho expliquem massa més perquè em sembla que ell fa un retrat, diríem, aquest xicot, fa un retrat del que seria el Don Joan actual, el Don Joan del món actual. D'aquí la titó de la pel·lícula, Don Joan. Seria materialista, egocèntric i vulgar. I tot aquest personatge, que es troba en totes aquestes circumstàncies, ens pinta el seu món, la seva família, la seva església, perquè ell, això sí, cada diumenge va a missa i es confessa, i totes les contradiccions que més o menys té. És una pel·lícula, jo no crec que sigui una gran pel·lícula, però és una pel·lícula més o menys ambiciosa, que trenca segurament amb els esquemes de Hollywood els esquemes que tu t'has fet, I, bueno, segurament té un final en el fons conservador, perquè no explicarem què va, però, en fi, algun es pot intuir. Però, com que és irreverent i, en alguna mesura, fa coses que no són habituals en el cine de Hollywood, sorprèn bastant. Per tant, els actors estan brillantíssims, tant la Johnson & Scarlett com, al revés, o la William Moore estan perfectes. I ell, bé, no ho fa malament, però tampoc és que estigui... Per mi el que no acaba de funcionar és la història en si, però això és molt subjectiu i penso que hi ha algú que li pot agradar i algú que no li pot agradar. Jo el que he llegit, buscar una miqueta, quan vaig veure que s'estava en aquesta pel·lícula, em cridava força l'atenció, si només fos per aquestes dues actrius, que la veritat és que són de les més interessants i guapes fins i tot del panorama, una més joveneta i una altra més gran, però molt... interessant, no sé, molt atractiva, la Julian Moore, que per cert sortia a Hijos de los Hombres també, que abans hem esmentat, doncs és que aquest home, el Joseph Gordon-Levitt, el que ha fet és una productora pròpia, però a través d'internet també, i té un grup de gent, d'actors i d'equip tècnic que van movent projectes, vull dir que és una persona que es veu que té una capacitat d'organització brutal. i s'ha decidit a fer també de director d'aquesta pel·lícula. Ja havia fet alguna coseta més, no sé si hi ha armetratges o no, però penso que és un... A mi m'ha constat que és la seva primera pel·lícula, armetratges. Potser com a armetratges, sí. Després té altres cosetes, però potser són curts o no són coses tan destacades. jo tenia moltes ganes de fet era una de les opcions que teníem d'anar a veure aquesta pel·lícula el dissabte però bueno al final es va cular gravity per allà vull dir que no em desagradia gens veure-la i pel que has dit per poder donar potser una visió diferent o potser similar a la que dius doncs no la descarto molt bé Don John Don John per tant Alguna pel·lícula més? Curiosa Jo podia parlar de més però no sé si val la pena perquè fora d'un equidisc del Lubits que suposo que sabeu que és un gran senyor i que a vegades m'agrada mirar pel·lícules d'aquestes He vist una pel·lícula en blanc i negre del senyor Ernest Lubits que es diu El band de Lady Windermere i que és basada en una novel·la de l'Oscar Wilde amb una obra de teatre suposo que és de l'Oscar Wilde i que, bé, és encantador, és una de les primeres pel·lícules que fa Edens Lubitsch quan arriba a Hollywood, encara és de cinemut. Comèdia elegant, sofisticada. Comèdia elegant, sofisticada, que, bé, té quantitat de coses. Però penso que, com que estem malament de temps, hi hem de parlar una mica, no? No, bé. Del Ventura Pons? Vinga, doncs sí. Si vols, si vols. No parlarem de... Que tenim molta filmografia i mira que jo havia volgut veure la seva primera pel·lícula, que tu la destaques com les millors i alguna més. Sí, jo sí. I no he pogut. Així que, però bueno, unes quantes d'Aventura Pons sí que he vist, soc força seguidor. Doncs vinga. Per tant, podem anar fent. Primer que s'ha de dir és que el senyor Aventura Pons, el seu nom real és Bonaventura Pons i Sala, i que és un senyor que és director de cine, guionista i productor català. No li hem preguntat a Hugo si el coneix una mica o si ha vist pel·lícula seva? Coneixes tu? No, no en tinc ni idea. Et sona una mica? No, no. A veure si alguna de les pel·lícules de les que parlem et sona. No, no. Té Premi Nacional del Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya, té el Premi Ondas i ell va començar durant 10 anys com a director teatral. I va estrenar-se, després d'haver fet moltíssimes coses de teatre durant deu anys, va estrenar-se en el món del cine amb una pel·lícula que, com deia el Francesc, a mi sap que m'agrada molt, perquè va començar com un documental que devia durar uns 15 minuts i es veu que la cosa donava per tant que es van allargant i es va convertir en una pel·lícula d'una hora i mitja. és la pel·lícula que es titula Ocanya, retall intermitent, i l'Ocanya era un travesti d'Andalusia que circulava per la Rambla de Barcelona, que és famós, i que per cert va morir quan anava vestit com una dona perquè se li va encendiar el vestit i va morir... En fi, el Lluís Llach va ocupar posteriorment el seu apartament que estava a la plaça real, I aquestes, abans de morir, quan ell l'entrevista, quan el Ventura Pons l'entrevista i fa aquesta pel·lícula, es converteix en una cosa realment extraordinària. Fins a l'extrem, que jo no me'n recordava, va ser seleccionada oficialment per al Festival Internacional de Cinema de Cants del 1978. Aleshores, és la vida d'ell, aquest seria el llançament que ell fa com a cineasta, és la vida d'aquest personatge, molt interessant, molt allò, i que jo recomano. El retrat d'una època, suposo, també. El retrat d'una època. És que no l'he vista, tinc moltes ganes, però no. I sobretot perquè ell és homosexual, l'Ocanya, és homosexual, i jo diria que era una de les primeres pel·lícules que pintava amb una forma molt natural i molt original l'homosexualitat a Catalunya. Això és una constant, en la filmografia del Ventura Pons. Ell és homosexual, llavors suposo que és un tema que sempre li ha preocupat. Tractat d'una manera molt diferent que un Almodóvar, per exemple, o que altres. Mira, seria una cosa interessant d'anar... És curiós que ell és un xicot, el Ventura Pons, que va arribar a ser vicepresident de l'Acadèmia de Ciències Cinematògrafiques d'Espanya i que va tenir un paper destacat. i que va fer, doncs, bueno, va començar per fer, després de fer aquesta obra, per mi, extraordinària, que és Ocaña de l'Intermitent, va fer coses molt més comèdies costumbristes, com El Vicari d'Olot o Que t'hi jugues Maripili, després es va passar, després, a fer coses de diversos... Sí, si anem repassant les pel·lícules que, doncs, bueno, per exemple, tenim aquí, El Vicari d'Olot, La rossa del bar, Puta misèria, Que t'hi jugues Maripili, Aquesta nit o mai... totes són més o menys com elles així, és curiós que en la seva biografia tinc la sensació que és molt desigual, o sigui, després d'una cosa que és extraordinària, fa una cosa molt més fluixa, al principi totes aquestes no tenen producció pròpia, perquè és el moment que crea una seva productora i comença a fer pel·lícules, la primera que produeix ell és... Les Rambles, oi? Les Rambles Films. Les Rambles Films, sí senyor. Què dijugues, Mari Pira, és la primera que produeix ell com a productor, I després ja es passa a fer, que és la seva època, diríem, més coneguda i més famosa, a partir del 1995, fa una sèrie de pel·lícules que estan sempre basades en grans autors de la literatura o del teatre català. Des de, què sé jo, el Bonet i Jornet, o el Jordi Teixidor, o el Joan Oliver, o el Ferran Torrent, o el Jordi Puntí, o l'Anton Baulenes, o el Quim Munzo. Fa moltíssimes pel·lícules que estan sempre basades en obres més o menys conegudes. El perquè de tot plegat és del Quim Monzó, actrius, ens sembla que és del Benet i Jornet, carícies... Aquest programa que estem fent, abans li comentava a Hugo, durant una temporada es va dir així, el perquè de tot plegat. Vull dir que és una curiositat, que estem relacionats una mica. És un dels llibres de contes del Quim Monzó, i ell fa una pel·lícula. Jo diria que és la primera que vaig veure al Ventura Pons, al Parcí de Tot plegat. Em va sorprendre molt, l'estètica, la manera... Home, que corresponia molt, correspon molt a la idiosincràcia i a l'imaginari del Quim Monzó i de com ho escriu al seu llibre de relats. Però, veritablement, és original. Podríem dir que té un punt de contacte amb les pel·lícules d'aquest altre director, que ara no em sortirà el nom, el director de Amanece que no és Poco, per exemple... no es diu Rueda ara no en sortirà el nom però té aquest punt de surrealista que és curiós que contacta d'alguna manera un surrealisme català per dir-ho així amb un surrealisme espanyol i no tenen una diferència tan gran és una cosa que quan vaig veure la pel·lícula o potser no sé si quan la vaig veure però ara reflexionant una miqueta sobre això doncs em va cridar l'atenció el fet de parlar amb una pedra per exemple o de donar-li protagonisme i que la pedra doncs semblava que agafés vida d'entrada a la película, ya de... No, ara no me recordo com es diu al director, però ara buscaré de seguida. Amanece que no és poc, sí o mà. No us ve al... Yo diría que és Alrueda, no? No és Alrueda? Qui és Alrueda? És que no sé qui és Alrueda. el que havia fet el productor de... El Cuerda. Tu volies dir Cuerda. Sí, sí, el Cuerda, el José Luis Cuerda. Doncs té un punt de contacte amb aquesta pel·lícula i aquesta manera de rodar amb la manera d'explicar històries i sí que veritablement jo diria que és com tu dius, comença a partir d'aquesta pel·lícula del 95, una època, trobo molt encertada l'anàlisi que fa, Jo crec que, mira, jo inclús he estat mirant per sobre i diria que del 95 al 2003 fa el millor de la seva carrera. Perquè després el que fa a continuació, des del meu punt de vista, la cosa va cada vegada a pitjor. I les pel·lícules que diria que són les millors comencen per quedar tot plegat, actrius, carícies, amic amat, morir o no, Anita que no perd el tren, que jo no l'he vista i tu sé que l'has vista. Sí, sí. Què tal? I és molt bona pel·lícula, molt interessant. També una pel·lícula... entre costumista i intimista, entre dos personatges que són el protagonista del cuerpo. I ella és la... no és la... Ella, és ella, sí. Com es diu? Estem així avui. Hi ha programes en què ja passa això, la Sardà. La Sardà. La Sardà i el Coronado, que la veritat és que ella com a taquillera d'un cinema, d'aquests que van desapareixent, i ell com a usuari que es va enamorant d'ella, la veritat és que una pel·lícula molt delicada, també un retrat d'una època sobre una novel·la, precisament, com tu deies abans, del Lluís Anton Baulena, i que es deixa veure molt bé i que no s'agradaria fins i tot tornar-la a veure per repassar-la. Jo no l'he vist, aquesta, per això t'ho comentava. En canvi, la que fa a continuació... A mi em va agradar molt. Menja d'amor. No sé si és una pel·lícula rodada en anglès. Com es deia en anglès? Food Love. Sí, la tinc molt llunyana, però crec que sí que l'he vist. Jo em va agradar molt. És una pel·lícula d'aquelles que la tornaria a veure perquè estava basada en una novel·la d'un famós escriptor britànic, l'Evit, em sembla que es deia. i després l'adapta més o menys al cine i penso que funciona molt bé. I diuen, jo no he vist tampoc, El gran gato, que diuen que està molt bé, perquè va sobre la mena de revisió de les cançons del gato Pérez, i és una famosa... Aquesta període per mi és el millor, totes aquestes serien destacables. Després la cosa baixa moltíssim i jo només destacaria, perquè em va agradar també molt, la del 2007, perquè després ja a Moridiot em sembla que és dolentíssima, animals ferits és horrible, la vida més mal encara no sé si és pitjor, i en canvi la que fa el 2007, a continuació que es diu Persona on Mapa, em va semblar també una extraordinària pel·lícula, una extraordinària pel·lícula. Jo, Joan, permet-me que discrevi perquè, si no, sense condicions no és programa, si no discrepem tu i jo una mica. Jo diria, i ho estic observant ara, ho reconec, vull dir que no és una cosa que m'hagi dedicat a analitzar, que més que irregularitat, el que té el Ventura Pons al llarg del temps de la seva filmografia, que té unes 17 pel·lícules o 18 pel·lícules... Doncs són unes intercalacions o una evolució temàtica. Vull dir, ha anat agafant diferents interessos temàtics i els ha anat treballant a fons. Llavors, a una persona li pot interessar més un tema o un altre. Jo ho veig així. perquè no crec que sigui, per exemple, una pel·lícula com Mor idiota, doncs està dintre d'un tipus de comèdia bàrbara, un tipus de comèdia suposadament intrascendent, però que té una potència també en quant al retrat d'una època, d'una generació, amb una pèrdua de valors molt gran, que pots considerar que és la pel·lícula que perd valor, o no, o que és un retrat d'aquesta època. Llavors, podríem dir que la primera època que comentàvem abans d'Ocaña, fins al perquè de tot plegat amb Rosita Plis, que va ser, com tu dius, la seva primera producció com a productor de les Rambles Produccions, doncs seria aquesta vessant més costumista, com tu deies. I passant per tots els vessants del costumisme, sempre destacant la part més bèstia, més salvatge dels personatges de la societat, de vegades els més humorístics, però sempre amb un component de salvatxisme, sobretot de puta misèria, per exemple, és una cosa bàrbara, i que l'aproparia al que seria el teatre de l'Esperpent, d'alguna manera, en algun moment. A partir d'aquí, com tu deies, té la part d'adaptacions de clàssics del teatre i de la novel·la o del conte català, fins a Amicamat, podríem dir, o potser una miqueta més endavant. I després es dedica a fer aquesta comèdia amb actors fins i tot de l'última fornada de còmics catalans, com el Paco, el Santi Millán, que apareix a Moridiota, per exemple, que és com una exploració d'un altre tipus, fins i tot en algun moment d'entrant en ridícul de l'exhibicionisme que conté una certa època i la relació entre la televisió. I després, cap al final, s'ha dedicat, per exemple, a Forasters, a retratar una part més del teatre català, que seria el cul de sac. Tu l'has vist? Sí, sí, sí. Molt interessant. Em va agradar una miqueta més, potser, que l'obra de teatre, que també l'havia vist en el Nacional de Catalunya. perquè com a mínim dona una mica de llum a la història. El que passa és que després de Foraster, a la deriva, que a mi em sembla que està a la deriva la pel·lícula, Mil cretins, que també és un desastre, Any de Gràcia, que va donar cosa de gràcia amb la Sardà també, que és un desastre, I ara està per estrenar dues coses, una és Ignasi M, que deu ser el Millet, suposo, que diuen que és un desastre, i una cosa per la televisió, que es diu un berenar a Ginebra, que jo sàpiga que no l'he estrenat encara, és una telemóvil. I fora d'això, doncs, bueno, jo crec que, en el fons, ciutat fora de Foraster, que no ho sé, i el mapa, Barcelona un mapa, que em sembla extraordinària, Tot l'altre, a mi, s'acaba el 2003. En qualsevol cas, insisteixo, penso que és un dels directors potents del cinema català, malgrat que tingui... Bueno, no hi ha ningú més que li faci ombra, és a dir, siguem sincers, és a dir... Té una marca personal, de fàbrica... I a més, una altra cosa que sé que val la pena dir és que dues coses característiques típiques d'ell. Una, que dirigeix molt bé els actors, perquè és un home de teatre i que sap dirigir els actors, i segona, que mostra molt bé Barcelona en les seves pel·lícules. i és valent a l'hora de proposar narratives diferents Ventura Pons, ja l'hem deixat mínimament retratat la setmana que ve ens toca ens toca la fi de la vida reflectida en el cinema que em toca fer-ho a mi i l'Igmar Berman que ho farà el Jaume A veure, Ingmar Berman, la Ingrid Berman, no, Ingmar, el director. El director, Ingmar Berman, que ho fa el Jaume. Doncs vinga. I a mi em tocaria la fi de la vida de la feina des del cinema. Fantàstic. Hugo aquí, Hugo de Camps, John Morros, Francesc Aguilar, avui amb tots vosaltres. No marxeu tots dos, que farem la foto. CinemaSenseCondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa. A reveure. Bona nit. Bona nit.