Cinema sense condicions del 5/11/2013 — Estocolm, Gravity i Ventura Pons: cine i clàssics

Panorama de l’episodi

Programa de tertúlia cinèfila amb crítiques, comparatives i un perfil extens de Ventura Pons. Es combinen estrenes, referències a clàssics i reflexions sobre tècnica, narrativa i temes socials.

Estrella de la setmana: Estocolm (Rodrigo Sorogoyen)

• Retrat d’una generació: diàlegs vius i juvenils en una primera meitat nocturna pels carrers de Madrid, seguida d’una segona part més fosca i colpidora que desmunta la màgia inicial.
• Ofici de direcció: tot i ser la segona pel·lícula del director, destaca maduresa tècnica (ús de música, enquadraments, càmera) i direcció d’actors.
• Producció: tirada endavant amb micromecenatge.
• Temàtica: síndrome d’Estocolm com a metàfora de relacions de dependència i veritat/mentida en el festeig.
• Interpretacions: Laura Garrido i Javier Pereira, amb mencions a trajectòries televisives i cinema previ.
• Valoració: inquietant i sorprenent; a alguns crítics els sembla lenta, però al programa se’n defensa el ritme.

Clàssics que dialoguen amb l’actualitat

Tarde de perros (Sidney Lumet)

• Robatori a un banc amb simpaties creixents cap als atracadors (Al Pacino, John Cazale) i un retratat social de l’època.
• Síndrome d’Estocolm in situ: hostatges que es van identificant amb els lladres.
• Tono tragicòmic que manté tensió i humanitat.

El tercer hombre (Carol Reed, 1949)

• Fascinació per la música d’Anton Karas i la fotografia expressionista a la Viena de postguerra.
• Apunts de guió (Graham Greene) i final mantingut per decisió del director, malgrat les preferències de l’autor.

Objetivo Birmania (Raoul Walsh)

• Gir de plantejament: missió complerta als primers minuts i, després, odissea de supervivència. Errol Flynn, en estat de gràcia.

La vida de Brian (Monty Python)

• Sàtira irreverent i perenne sobre religió i fanatisme, amb humor absurd i escenes memorables (la sandàlia, el savi en silenci, el platet volant).

Gravity (Alfonso Cuarón)

• Protagonisme absolut de Sandra Bullock i ritme sostingut sense que la lentitud sigui un problema.
• Rigor físic i posada en escena: ús exemplar de lleis de Newton, inèrcies i sistemes de referència.

- Escenes que funcionen com a lliçons de física integrades a la narrativa.

• Referències elegants: ecos de Solaris i 2001 (escena fetal i “renaixement”).
• 3D: impacte estètic notable, amb algun abús puntual de recursos.

"És una lliçó de física de pe a pa." "No és intranscendent: parla d’amistat, sacrifici i renaixement."

Don Jon (Joseph Gordon‑Levitt)

• Drama contemporani sobre addicció al porno i la deshumanització del desig.
• Triangle interpretatiu potent: Scarlett Johansson i Julianne Moore eleveven el material.
• Retrat del Don Joan actual: materialista, egocèntric i contradictori (confessió catòlica setmanal inclosa).
• Valoració: irregular però valenta; final percebut com a conservador per alguns, però trenca inèrcies de Hollywood.

Apunts de cinema clàssic mut

• Ernst Lubitsch: Lady Windermere’s Fan (adaptació d’Oscar Wilde). Comèdia elegant i sofisticada en cinema mut.

Focus d’autor: Ventura Pons

• Trajectòria plural: del documental Ocaña, retrat intermitent (Cannes 1978) al costumisme popular, i després adaptacions d’autors catalans (Monzó, Benet i Jornet, Baulenas, etc.).
• Títols destacats:

- El perquè de tot plegat; Actrius; Carícies; Amic/Amat; Anita no perd el tren; Food of Love (Menja d’amor); El gran Gato; Barcelona (un mapa); Forasters.

• Debat al programa:

- Visió 1: millor període 1995–2003, després irregularitat a la baixa (Mor, idiota; Animals ferits; Mil cretins; Any de Gràcia). - Visió 2: evolució temàtica, no tant de qualitat; explora comèdia bàrbara, esperpent i retrats socials.

• Rases d’estil:

- Direcció d’actors (background teatral), - Mirada sobre Barcelona i valenta en narratives.