Estrenes, clàssics i especial Morgan Freeman

Sí, es pot trobar. Sí, no, però ja faria un fotocop. És el que s'ha de fer? Baixar-ho d'internet? En el blog, com hem dit? Molt bé. Ah, que no se sent des d'aquest micro. Molt bé. Vinga, doncs seguim. Què fem? Parlem de les estrenes o de què fem? Avui he vist el cavaller sense espasa aquest migdia del Frank Capra. És una genialitat. S'aguanta molt bé, s'aguanta molt bé. Hi ha una part molt tova d'enamoraments que probablement, tal com està filmat, doncs queda com una mica nyonyo, no? Això és dels anys 30, eh? És que el Capra... Però l'he trobat genial, sobretot el que he trobat genial d'aquesta pel·lícula és de la manera que planteja el sistema capitalista, i no ho sembla, eh? Però el fan capa, tira amb darts d'aquells que... que ara parà al mig del Dús, m'ha semblat genial. No la recordo gens. No sé ni l'argument. És molt senzill, és un senyor que el tria i posarem ara que el puguem manipular, allò que diu de l'ordre d'Estrambler. D'arriba de palla. Això, home de palla, que el podrem governar i tal. I a partir de trobar, doncs, el Jim Stewart, és el protagonista, que és molt jove, tu diràs. Bueno, el que he deus vivir també és molt jove. Sí, sí, igual, igual. I bé, vull dir, és un alfans senador, perquè, ah, ja veràs, això, ui, això, anirà de conya. I llavors l'home, doncs, proposa, per una casualitat, que això em sembla una mica maco i innocent, proposa que es faci precisament un campament per nens que... que no tenen cap tipus de possibilitat social de sortir fora de la capital on viuen, que tinguin un campament on poder desenvolupar sense cap competitivitat, per dir-ho d'una manera... És que això ho explico jo perquè és la valoració que m'he fet. Vaja, que encara que siguin pobres, d'una manera o altra, el fet de tenir un campament es formaran com a homes i seran molt vàlids pel teixit social que és d'Hortamèrica. Ostres, tu, ho he trobat tan bé. I resulta que ho vol fer en un punt que hi ha un negoci brut i amagat i comencen a portar precisament tots aquests manipuladors des de la premsa fins a dalt de tot. De la manera que els tracta, és que molt bé, eh? Hi ha una sèrie de pel·lícules... Això que dèiem de la pel·lícula de Artis, que ho vas posar... Doncs aquesta també, eh? És això. Ens 15 anys són, aquesta pel·lícula? És anys 30 i pico, sí. Encara l'havien escolt jo, ja veus tu. És curiós que ell treballa amb un guionista i quan totes les pel·lícules que fa d'aquesta època són amb el mateix guionista, que és molt bo, i llavors els resultats són extraordinaris. Potser són vistes des d'ara, són massa càndides, o massa idíl·lices, o massa... O ingènues. O ingènues, més aviat ingènues. Però, en realitat, els temes que toca estan molt ben tractats. És a dir que... Perdona, quan parla d'ingenuïtat, que hi estic completament d'acord, no deixa de manifestar que la ingenuïtat no és bona, també. Vull dir, la pel·lícula acaba parlant d'aquesta constant. Ell, quan es desperta, va dir... Caram, tu, em podies haver avisat. Li diu, bé, home, que estava fent una mica el bec, jo, no? I, esclar, ella és quan... Llavors, no sé com ho fa anar, argumentalment, i llavors a ell li surt la vena més ideològica, per dir-ho. Però no digui ideològic com ho entenem aquí a Europa, sinó com crec jo que ho entenen els nord-americans, no? Diu, no, perquè aquí el que cal, el Roosevelt i tal, de la manera que parla i tal. I llavors veus que a ell li va sortint això, i quan ella el va mirant d'una manera absolutament enamorada, oi?, I, caram, tu, doncs que molt bé, que et fa evident la ingenuïtat, però que la ingenuïtat, al cap i a la fi, és el motor de tot allò que no es produeix i que de cap manera tenen els altres. Els que són uns cínics. Ens entenem, no? Clar, no, és que ingenuïtat no és sinònim de tonteria. A vegades pot anar juntes, com totes les coses pot anar juntes i separades, però ingenuïtat no és sinònim. És de bona... És de bona fer, també. Exacte. Després ahir també vaig veure una pel·lícula del Mel Gibson, que protegeix un xicot que és autista, que descobreix una clau... Una clau... Sí, l'heu vist aquesta, segur. No l'he vist. Jo ja l'he vist. És un nen petit que descobreix una cosa del Pentàgon o de la FBI o de no sé què dimonis. Ole! Ah, sí? Sí, sí. No l'he vist. Molt a l'estil del protagonista, que és el... Però és un nen, no? El Mel Gibson, no, l'altre... El que fa Apple Fiction, precisament. L'altra volta? L'altra volta. L'altra, el Bruce Willis. El Bruce Willis. Vale, vale. Una pel·lícula que, caram, tu, comença amb un atracament que ell està allà, que s'ha pogut posar dins de la banda aquella. El nen. No, ell. I estan en una situació crítica total. I de la manera que intenta que no hi hagi víctimes i, sobretot, uns delinqüents joves que han fet l'atracament aquest, no? I d'aquí passem a aquesta altra història, la casuística, que, bueno, un parell diu, saps què? Diu, per provar el sistema aquest, perquè això és una sopa de lletres, representa i tal, diu, ho posarem en un passatemps d'aquest. Clar, llavors el nano aquest, que ja sabem tots... O sigui, el que destaca la pel·lícula és les virtuts d'aquests nens... o nenes que puguin tenir... Esclar, els defectes ja els sabem, eh, Carme? Però les virtuts. I a partir d'aquí, doncs, es desenvolupa, doncs, bueno, una història de persecucions, que ja entrem en el tòpic, no? Però també... Déu-n'hi-do. Bé, és que ara és veritat que a la tele pots trobar una cartellera molt i molt bona, si la vas posar aquí. Bueno, avui hi ha una cosa curiosa, no sé si parlen d'això, eh? Perquè ha sortit fa... El dia 28, fa un any, que Antena 3 fa això de fer pel·lícules triades i tal. Ho trobo superinteressant perquè passen moltes pel·lícules, aquestes bones, que són ben triades i tal. El que m'ha sorprès és que el mateix diari feia un informe de l'Antena 3... I de la Sexta 3, o què? De la Sexta 3, vull dir, m'he equivocat, m'he equivocat, m'he equivocat. Volia dir... M'he equivocat, eh, perdoneu. Volia dir la Sexta 3. Que fa un any, el dia 28, que fan això del cine. Avui a les 10 podeu veure el pianista, que és un pagà. Sí, sí. Però fan boníssimes. I ahir a mi el que m'ha sorprès, i volia connectar amb una pel·lícula, aquest matí ens han passat al Verdi, a Any de Gràcia, que és l'última pel·lícula d'Aventura Pons. I en un moment determinat és relacionat les dues coses. Però explico per què dic això. Aquest matí, ahir, no sé quan ho vaig llegir, la mateixa Sexta 3 feia una mena d'informe de quines són totes les pel·lícules que han fet al llarg de l'any que han tingut més audiència. Llavors m'he quedat una mica decepcionat, perquè el que ha interessat més a la gent és Harry el Sucio, Jack no sé què, tot era coses bastant banals, bastant superficials. Home, Harry el Brut... Era potser de les úniques que estava més o menys en aquesta línia. Però les altres eren enconegudes, pel títol no em semblava que d'allò, però no eren pel·lícules de qualitat, sinó que Tens la sensació que, clar, per molt públic, i a més jove, que no han vist aquestes pel·lícules, per la gent gran, potser si les ha vistes no les torna a veure, no ho sé, però el que havien detectat és que hi havia una quantitat de pel·lícules, en el fons, molt comercials i molt superficials. Jo ho emparentava, no sé, la sensació que he tingut jo a veure la llista, és a dir, que no hi havia res que destaqués fora de Harry el Sucio, per això me'n recordo. Les altres eren molt banals, ni me'n recordo els títols. Jo deia això perquè aquest matí ens han passat, deia, l'any de gràcia del Ventura Pons, que l'estrenen d'aquí 15 dies, llavors m'he adonat que és una pel·lícula d'aquest estil, una pel·lícula comercial, superficial, divertida, però no sé si algú ha vist, aquest i jugues Maripilli, us en recordeu, que era una cosa festiva, una cosa festiva, divertida, doncs només pretén això. El que passa que suposo que per aquest públic que no és massa exigent, deu ser una cosa que funciona. A mi, per exemple, no m'ha acabat de convèncer, però entenc que si no vas massa les pretensions, si vas a veure una cosa per passar l'estona... i simplement vols això riure una estoneta, aconsegueix el seu objectiu. Llavors, perquè hi ha altres pel·lícules del que podem parlar, que ja venen amb unes pretensions, i aquesta no, aquesta va d'entrada en una cosa realment senzilla i d'allò. Però bueno, avui anem parlant d'altres coses que hem vist. Què més? Jo n'he vist diverses, però no sé si ara començarà. Jo n'he vist diverses, una que estrenen el divendres d'aquesta setmana i que no les recomano, és Inferno Blanco. Simplement és per dir que no... Una pel·lícula... No sé, és que el tràiler ja es veu tan bé. Vull dir que no val la pena perquè no passa res. Qui és? Aquesta que és un accident d'avió. És un accident d'avió. Quina zona? També gelada? És una zona del nord, no sé, no me'n recordo si ho diuen. És igual, amb unes condicions atmosfèriques extremes de molt de fred, o sigui, de neu. És un home que ja viu en contacte amb... El Liam Nilsson. Ah, doncs aquest és molt bon actor, per això. No parlo de l'actor, parlo de la pel·lícula. I és que la història va d'un accident d'avió que es queda en el mig de la neu, amb unes condicions molt dolentes, i a sobre apareixen una mena de monstres, una mena de llops... que comencen a menjar-se de damunt a amunt, doncs els que van sortint, i no hi ha més història, és a dir, no passa res més que això. És a dir, jo els dius, bueno, tanta cosa per explicar-me això, no sé si val la pena. Però ja està estrenada, no, aquesta? No, no, no. L'estrena el divendres que ve. Jo diria que ja està estrenada, perquè sí. Ja està bé que en parlis, perquè... Pot ser, pot ser, eh? És una estrena de la quina pots parlar, aconsellar o desaconsellar, que ja veiem que has desaconsellat. Hi ha una altra que jo també tinc aquí que l'estrenen aquest divendres, que és Shame. Ah, però aquesta l'havíem usat bé, la crida. La deixen pels núvols. Ja està, també. Ja s'ha estrenat, també. Sí, sí, perquè està... Doncs la deixen pels núvols tothom, eh? I llavors aquesta jo confesso que no entenc massa d'on està la gràcia. És a dir... I Shem, que Shem vol dir vergonya. Vergonya en anglès, sí. Vergonya vol dir? Sí. Vergonyot, perquè representa que és un senyor que és un addicte al sexe, i llavors aquest senyor... Juga molt amb un actor que està de moda, que és el Michael Fassbender, i no sé si està de moda perquè és molt guapo o perquè és molt bon actor. Això no ho tinc clar encara. És l'actor, per això. És l'actor, és el protagonista de la pel·lícula, i la Karen Mulligan és l'altra, la seva germana. Però jo no entenc massa bé per què tota la crítica, és veritat, l'ha deixat pels núvols, la posen, que és meravellosa, i jo confesso que no entenc massa bé per què. Aquestes que li posen les quatre estrelles. Sí, sí, directament. Però jo no sé si ve d'això que algun festival l'han deixat molt bé, llavors, doncs, com que ja arriba amb aquest prestigi d'haver guanyat alguna cosa amb algun festival, doncs... Però la pel·lícula en si jo diria que no és una cosa que... Ell veien que ho feia molt bé, per això. Ell té molt de prestigi, és a dir, ell com a actor ha fet bastantes coses últimament. Jo no l'he vist i no sé si la veuré. Bueno, no ho sé... Va fer la pel·lícula del... Sí, del Freud. Ell feia de... No, no, ell sí, feia de Jung. Sí. I ha fet més coses, eh? No, vull dir que no he vist aquesta pel·lícula. És guapo aquest home? Les dones considereu que és guapo? Jo és que la de Freud no l'he vist. Jo considero que és guapo. Sí, sí. A Malaids Bastards també feia un paper important. Quin era el de Malaids Bastards? Aquest era el que té aquesta escena tan impressionant en el bar. Vull dir que ha de fingir que és un alemany a tota costa i llavors ho aconsegueix. I és alemany ell o és un... Ell és d'origen alemany segurament. No, no, ell és de la resistència. Ah, és de la resistència. Per recordar-lo, eh? Sí, sí. Bueno, és un dels... que té un paper destacat, no potser dels protagonistes, però va destacar molt en aquella pel·lícula. A partir d'aquí, doncs, li van venir la resta de papers. Bé, jo més coses. Més coses, també tinc dues coses més que seria. Tenemos que hablar de Kevin, que no sé si l'estrenen la setmana que ve o quan l'ha estrenat. que la fa la Tilda Swinson, que a tu i jo ens agrada molt perquè era la protagonista d'Essona L'Amor, eh, te'n recordes, Maria Rosa? Ah, sí, d'Essona L'Amor. Que surt també a Curioso Caso de Benjamin Button i que penso que és una molt bona actriu. El que passa és que la pel·lícula, que va d'un cas també d'un senyor que en un moment ha denominat faccions contra, doncs, en una escola, és a dir, que fa... que és un personatge estrany, jo penso que a la pel·lícula no t'acabes ni d'entrar, ni d'entendre, ni saber què et volen dir, ni saber si van per una banda o una altra, i tot queda absurdament difuminat. Els actors ho fan bé, també surt el que el John Trayle, el que sortia d'un dió salvatge, de la Polanski, un dels quatre que sortia, el més conegut, però és que és un actor de tota la vida, de secundari, també ho feia, també sortia. Però jo tampoc trobo que... I la que deixen molt bé, però jo no l'hi he vista. L'estrena aviat és My Week with Marilyn, que és una història d'un nano que va amb un rodatge de la Marilyn Monroe i s'enamora d'ella. I té una mena de mort platònic i és bo que està molt ben feta. Però jo no ho puc dir. Totes són anglones, aquestes que has dit, eh? Totes són... No, Sheyme és anglesa. Ah, és anglesa. Kevin també és anglesa. I aquesta Mayweave Merlin és americana. I l'any del Gràcia és catalana. Bueno, sí, aquesta l'has dit allà abans. Sí, sí. Molt bé. Més pel·lícules. Abans m'heu preguntat si jo trobo guapo el Michael Fassbinder. A mi això que ens vulguin imposar o que ens hagi d'entrar un actor per guapo o no guapo, no, em nego. A mi, per exemple, m'ha semblat molt guapo el protagonista de declaració de guerra. El francès. Sí, jo també el trobo guapo. 20.000 vegades més. És una persona real. Sí, sí, però a més té una mirada molt maca. És encantador. I parlant en francès ja és una cosa. Pobre... Home, és per treure-li ferro, perquè d'un i d'un i d'un que passa, n'hi ha. Vaig d'aprendre francès. Eh, Joan? Vaig d'aprendre francès, està clar. Jo ja el parlo, si voleu. No, però sempre val la pena veure les pel·lícules en versió original. A mi m'ha agradat, eh? M'ha agradat. Força, tirant alt. Abans parlava de declaració. Ah, d'acord. L'hagués declarat? Sí. A veure, Déu-n'hi-do. Suposo que a tots ens ha sorprès la idea que no és un dramó d'aquells lacrimògens. Ostres, perquè Déu-n'hi-do si la situació donava de sí per haver pogut recrear-se amb el morbo d'aquella malaltia d'aquest nen, no? I del patiment que poden estar patint els pares, la família, sobretot els pares que són les que estan continuament. Perquè cal dir que és una pel·lícula que la directora és la mare del nen, el protagonista és el pare del nen, i que el viol han fet els dos. I que el viol han fet els dos, i és la història de la malaltia gravíssima del nen i el procés que passa. El nen, a l'edat de 3 anys, ja té un túnca... Entre 2 i 3 anys se li declara aquest humor, sí? Es veu que en realitat, en una entrevista que vaig llegir, es veu que en realitat el malaltia que van tenir ells realment era tan dolenta. Ells tenen una malaltia molt més suau, però al moment de fer el guió i fer la pel·lícula van poder carregar les tindes en aquesta direcció i van inflar la malaltia. Però ells en realitat no la van passar tan dolenta. Però Déu-n'hi-do, jo trobo que és tota una lliçó de valors... i de fortalesa per afrontar tot això. És una pel·lícula fresca, sorprenentment. Sí, sí. Sorprenentment, amb la temàtica que té, que si l'expliques dius, això no ho vaig a veure jo, perquè per on dir-me la misèria... Doncs no, no, no. És una pel·lícula fresca... d'una càmera molt àgil, molt àgil, és una càmera... T'evita, t'evita les escenes més crues d'hospital, te les evita, tu només veus el nen que està ingressat, que està en una UCI, però ja està, no veus ni una prova, ni una xeringa, ni res d'això. De fet, no és tant, el protagonista és el nen, però el protagonista són ells dos. Exacte, perquè no és el fet de la malaltia, sinó de dir, a veure... La vida ens ha donat això, ens ha portat això, a veure com ho superem. I fan el paral·lelisme amb la guerra, perquè justament acaben de declarar també la guerra amb l'Iraq, i ells s'entrenen físicament per superar tot això, perquè saben que serà una marató, que serà una carrera de fons, i que hauran d'estar forts per superar tot això, perquè no saben quant de temps poden estar així, pot durar aquesta situació. Jo l'he trobada, això, molt interessant, l'he trobada valenta perquè una mare que ha passat això després ha hagut de fer un exercici d'allunyament per poder-ho explicar sense enganxar-s'hi, el meu modo de veure ha fet un exercici d'allunyament tan potent que una mica ha deixat la pel·lícula un pèl freda. Podria tenir més força. Donar-te la problemàtica. Sense arribar als pors i arribar allò, però simplement tenir més força podia tenir-la, jo penso. Home, hi ha moments que se't posa un nus a la gola... Sí, Déu-n'hi-do també, no? Sí, sí. Sí, potser una miqueta més, no? Vos l'heu trobat una mica suau... Suau, perquè clar... Perquè es veu molt potser les escenes que ells surten de l'hospital i encara es veuen amb els amics i se'n van a aquell parc d'atracions, no? Això no està mal, això està ben vist. Això està ben vist. El meu motiu, el que no està ben vist és la línia... lleugerament plana de la història, efectivament parlant. Perquè una situació d'aquestes, que es passa per moments que realment el risc de morir la criatura és altíssim, no es pot aguantar. No es pot. Sí que hi ha aquells moments que està ben vist i està ben observat que de sobte ella diu, bueno, pues reso. I es posa a resar. Sí, que no són creients i no són... No, però això està ben vist perquè... perquè es pot donar la realitat exacte perquè allò sí que està molt ben vist està molt ben vist perquè es poden fer coses absolutament imprevistes inclús des de l'òptica personal es poden arribar a fer coses d'aquelles que si amb ella que és una arquitecta i és una noia amb el món real li haguessin dit que faria segurament no hauria dit mai que es posaria a resar i en canvi ho fa i per tant està ben observat això això jo ho trobava bé ara I la pel·lícula, que quan l'expliques a qualsevol li expliques l'argument, podria dir, ui, no, jo això no ho vaig a veure perquè trobo que és excessiu carregar unes tintes sobre una problemàtica d'aquesta mena, la veritat és que es veu bé, la pel·lícula. I és suportable, no tens aquelles... I ells ho fan bé, jo penso que els dos... Tienen algun premi d'algun festival no sé d'on. Sí, hi ha mallors festivals. I la família, tots els sectors que fan de familiars també. Sí, sí, sí. Jo sí que la recomano. La pel·lícula del mes, aquesta, no? Bueno, si voleu, encara falta acabar de concretar una miqueta a veure dos o tres candidates més que tenim. Però bé, en qualsevol cas sí que la recomanem. Sí, es pot recomanar de totes, totes, sí. Molt bé, més pel·lícules. Jo no en tinc cap més. Tot està ja funcionant. Jo les que he vist també són repescades, que diem, de la tele, que abans ho comentàvem, no? Una va ser Infiltrados. Ah, sí, jo tenia la dalt. Per mi, la millor de les Corseses, que allà. La millor de les Corseses, genial. Ja m'havia agradat molt. A banda d'aquí, els dos ho fan molt bé. És que és genial. Jo me'n recordo, la primera vegada que la vaig veure al cinema, jo és que no reconeixia qui era el Matt Damon i qui era l'altre. Que està ben criat, o sigui, s'assemblen. És que són més o menys de la mateixa edat. I a l'aire que tenen. En tipus físic és molt semblant, també. I a l'aire que tenen, de bons nanos, segons com. que jo no els reconeixia. Ara sí, aquest últim dia, allò que dèiem, el bo que té, el revisar les pel·lícules, el rebeure, i m'he fixat en moltes més coses, no? I m'ha tornat a agradar molt, m'ha entusiat més. Jo penso que aquesta sí que quedarà com un clàssic segurament. Jo sóc pel·lícula d'Escorcese que últimament he vist més vegades, o sigui, penso que he vist tres o quatre vegades, perquè a més hi havia algunes idees dintre, a nivell de història que m'interessaven. Jack Nicholson també fa un paper dels seus, dels seus de sempre. Des del principi. Des del principi. És increïble també. I com jugar també amb tots, com jugar amb tots, amb els policies, amb els seus, amb tots. Com arriba ja l'estriba, tot Déu desbodellar, seria, no? Ah, sí, sí, sí. Oh, mare meva, amb les mans allà plenes de sang, és una cosa. I pobra també la tortura psicològica que està passant al Leonardo DiCaprio. fent de policia infiltrat allà amb aquella màfia. És, pobre nano, com estava destrossat, eh? És que ja li veus, li veus que ni dorm, només que prenen pastilles. Intenten també veure la psicòloga, la psiquiatra, aquella que tenen del cos de policia... Tots, és que estan tots genials, no? Fins i tot el policia, el Matt Damon, que és el policia, que és el... I després ja l'altre, el que fa de jefe, no? El que fa de jefe, el Som-Din. No sé com es diu. El Som-Pen. Bé, el Som-Pen és el... El Som-Pen? Hi ha dos només que saben la verdadera identitat del policia que s'ha infiltrat, no? Sí. Un d'ells és el Som-Pen, és el jefe. Ah, sí, i l'altre és un mal... L'altre és un que no sap ben bé quin paper jugues, trobo que és una carta que es guarda el director i la treu al final, noia? Per dir, bueno, pots estar aquí, faig neteja de tot i a més et quedes la mar de tranquil·la perquè dius, vale, ja tocava, no? Que aquest no pot quedar sense càstig. Perquè a més si la compares aquesta, que és de sang i fetge, en sèrio... i la de Pulp Fiction que feien ahir nit, la del Tarantino, clar, no tenen res a veure perquè no tenen res a veure en el sentit de com et situes com a espectador. El Pulp Fiction, de seguida et desvideixes... Veus que és una broma, i veus que és una broma... I de seguida et diverteixes, malgrat el que passi, i aquesta no baixes la tensió en cap moment. Aquesta és la gran diferència. I estàs mirant que triomfi la... La justícia, no? I la veritat, també, no? Quan et prens partit. Sí. A Pol Fiction pots prendre partit tres o quatre vegades durant tota la pel·lícula. Sí, i vas canviant, també. Amb el Harvey Keitel, fent de senyor Lobo, que soluciona problemes. Jo el que veig amb aquesta, que també la vaig veure potser no ben bé tot, sí, aquesta dels infiltrats, és que és una pel·lícula novatosa en quant al que tu deies. Hi ha coses molt interessants que no hem trobat amb altres films que tracten sobre el tema... i sobretot sobre les dificultats de determinades persones afrontar reptes tan enormes. És el que em va semblar més important. Potser, no recordo si la vaig veure acabar, però tota la trama del començament i tot allò del que dius tu, de la manera que li fa passar el Jack Nicholson a l'altre, l'organització que tenen, en definitiva el material que mouen, també, ja no és allò de les màfies organitzades en quant a droga, vull dir, és tot un altre concepte molt més potent que ens desfaria massivament, no?, per dir-ho d'una manera. Jo ho vaig trobar molt important i, com és lògic, com que el que sempre m'ha agradat moltíssim és el que ha fet el Francis Ford Coppola en quant a aquest tema, doncs aquesta penso que ho supera, eh?, vull dir... Ho actualitza, diem-ne. Pot ser que no sigui tan bo. De quina et refereixes la Coppola? El Padrín i allò que va fer. És diferent. Jo encara crec que no la supera, el Padrín. A veure, no en quant a la qualitat del Padrín, però sí en quant a la novetat. Això és el que jo també vull dir. Jo ho valoro molt, això. que sigui molt més actual, o sigui, que aporti persones o situacions que siguin novatoses. A mi una cosa que m'ha sorprès últimament... Cosa que no fa el Clint Eastwood, per exemple. Això sí que hi estic d'acord. A mi una cosa que m'ha sorprès últimament, i és més llat producte de lectura de novel·la negra, jo he vist molt cine de novel·la negra, per entendre-ho, molta pel·lícula negra, però no havia llegit tant novel·la negra. I ara últimament m'he dedicat a llegir novel·la negra i comparar inclús amb pel·lícules i coses d'aquestes. I una cosa que m'ha sorprès descobrir és com la consideració... Per exemple, l'altre dia vaig estar a una conferència, que han fet la Setmana Negra, suposo que Barcelona, i hi havia una conferència de tres latinoamericans escriptors de novel·la negra, i hi havia un que era colombià, que explicava unes coses que feien riure, però que al mateix temps et feien veure que el món d'allà i el món d'aquí són completament diferents. Ell explicava, per exemple, que quan està a Colòmbia, Diu, jo veig un policia, i prefereixo abans parlar amb els lladres que amb el policia. Diu, perquè el policia és absolutament corrupte. Quan vinc aquí a Barcelona, és un altre món. Diu, jo veig que no estem parlant del mateix. És a dir, la consideració que teniu vosaltres de la policia, no té res que veure amb això que tenim nosaltres. Llavors, jo, llegint la novel·la negra, la novel·la negra que estava llegint dels Estats Units l'any 30, totes aquelles pel·lícules que estan basades en novel·les famoses, Me'n dono compte que, clar, com que allà hi havia una corrupció real, brutal, entre la mateixa policia que era corrupta i tal, per això van sortir aquelles obres que són d'aquella manera. Segurament, en aquest moment, clar, jo tampoc sé si... No m'agrada quan està Infiltradors. Infiltradors de quan és? De quina època és? A l'època que està ambientada o de quan s'ha fet? Ambientada. Això és molt actual, home. És que és això el que em fa pensar que en el fons segurament, als Estats Units... I tenen mòbils, van tots amb els mòbils. Jo és això el que em fa pensar... Mòbils grans o petits? Petits, petits. Això ja et dona una idea. Petits, aquests, així que es pleguen i es despleguen. El que ell té l'últim... Sí, anys 90, fins i tot, fins i tot. Perquè, de fet, el mòbil, en aquesta pel·lícula, juga un paper importantíssim. Clar. Perquè, realment, un es descobreix a l'altre... Perquè un es queda al mòbil i llavors ell truca a l'última trucada. I l'última trucada descobreix qui és l'altre. Vull dir que sense el mòbil aquella pel·lícula no podria ni muntar-se. Exacte. Doncs, bueno, el que deia jo, el que pensava jo... En canvi, el Padrino, això, ja veus. És que el Padrino no és ben bé una novel·la negra, eh? Parla de màfies, parla de policies i parla de corrupció. Però no és novel·la negra, és... jo crec que és... Bé, però a el que jo em referia, sí, en el sentit que, és a dir, el padrino pinta un món determinat d'una època determinada amb una corrupció determinada que segurament ha existit o existeix, inclús en aquest moment, potser a Itàlia, però que potser en altres zones d'Europa no existeix de la mateixa manera. Llavors, el que donava a entendre aquest escriptor és que Europa no té res a veure amb el falamant que passa a Latinoamèrica. I llavors em preguntava a mi mateix, en funció d'això de... Això tampoc, estic segura. O Itàlia i Dinamarca. Espanya i Suècia són molt properes en aquest sentit. És a dir, penso que el tipus de policia que tenen és molt semblant. A Itàlia seria una altra cosa. Jo dic que a Itàlia, no he dit a Espanya. I encara. Però la Itàlia del sud... Deu haver-hi molta corrupció. Deu haver-hi molta corrupció. Molta màfia. Però el que vull dir és que a mi el que em suggereix la infiltrados, que era la idea que em sugeria del que estàveu dient, és que segurament, encara que tenim molt idealitzat als Estats Units i tal, i que ens pensem de menys coses, quan tu arribes a Nova York, agafes un taxi i te'n dones compte que t'estafen, des de portar-te des de l'aeroport John Fitzgerald Kennedy fins al centre de Nova York, tan estafat, penses, bueno, això no és tan idíl·lic com jo em semblava que era, és a dir, això no és tan guapo o tan d'allò com jo em pensava que era als Estats Units, m'explico, és a dir, que llavors tinc la sensació que quan posen infiltrados en l'època tan a la vora, vol dir que en alguna zona, no dic que totes, Encara hi ha una certa corrupció que potser en altres zones d'Europa, fora d'Itàlia, potser no passen de la mateixa manera. Sí, no ho sé. Això agafa... No ho sé, no ho sé. No ho sé, no ho sé. La realitat sempre supera la ficció. El mixtatge seria aquest, no ho sé. El que passa que en aquest moment sí que veient que s'està destapant políticament la quantitat de corrupció que ens està envoltant Penses, bueno, potser sou uns innocents i es penseu que aquí no passa res i li estan passant moltes coses. Que no es destapa. Mira com està actuant la policia ara, no?, ahir amb la manifestació a València, amb els nanos, doncs Déu-n'hi-do. No, però això no és... No és corrupció, això és una altra història, això és una repressió i és complir ordres. No és el mateix, no és el mateix. No, ja ho sé que no, però vull dir que segons com sí que estem com els anys... Francès. 40. Anem per la segona part del programa? Doncs sí, com vulgueu. Ja tenim aquí la llista que ens ha portat Carme, que és la presentadora, la que va proposar aquest espai dedicat a aquest actor. I, bueno, tenim un munt de pel·lícules per parlar. Jo, si em permeteu, no sabia si encara era una miqueta d'hora per dir-ho, però jo penso que sí, que ja... està en marxa i vull que ho sapigueu vosaltres també i tots els oients al Facebook del programa i al Twitter també. És a dir, que qui vulgui comunicar-se a través d'aquests dos mitjans així en directe, doncs ho pot fer quan vulgui. Dir-nos què li sembla el programa, dir-nos la seva opinió i fins i tot proposar-nos la pel·lícula del mes que voldria, perquè nosaltres havíem dit que segurament faríem la declaració de guerra, però hem parlat molt d'ella. Vull dir que bé, abans que acabi el programa ho decidim I ara, quan vulgueu, podem parlar de... Tu l'havies vist, a declaració de guerra, no has intervingut. Volia saber què pensaves. No, perquè estava fent fotocòpies. De les pel·lícules de molt bé. Puc preguntar-te què pensaves? A mi m'ha semblat boníssima, boníssima. De les millors pel·lícules que he vist últimament, en quant a sentiments, en el que tu deies també, Carme, que us he estat sentint així una miqueta a la llunyania. de novatositat també en quant a la posada en escena. És una pel·lícula sense referències a altres narratives que s'haguéssim fet anteriorment. Una pel·lícula de cinc i vida. I fins i tot jo diria, seguint la línia del que parlaves tu, Rosa Maria, que és una pel·lícula que no es basa en cap moral... ni en cap teoria psicològica ni psicoanalítica particular, sinó que crea una dinàmica pròpia amb els personatges. No ens dona una idea de per què els personatges actuen com actuen, sinó que saben posar-se d'acord entre ells dos, sobretot, entre la parella protagonista. També la família té una importància molt gran, però no és una família típica. Això és una cosa molt interessant. No són la típica mare que viu tota la vida. Hi ha una possibilitat de relacions diferents. Per tant, és una pel·lícula molt fresca, plena de possibilitats d'interpretació. I moderna. I molt moderna. Vull dir que té tota una sèrie d'ingredients que la fan molt recomanable i al mateix temps jo diria, i això potser podria ser un hàndicap, per mi no ho és, però difícil també de veure. Perquè clar, el que fan, que comentaves tu, Rosa Maria, els dos pares, hi ha molta gent que no ho entendria, segurament. Sí, ho entendries, home, sí. Sí, vosaltres penseu... Qualsevol, al contrari, jo penso que els que li passen generalment als pares que estan veient la pel·lícula. És que jo, per exemple, em va passant a mi, ens ho vaig explicar l'altre dia. A mitja pel·lícula em vaig plantejar, si tu t'hagués passat una cosa d'aquestes, estaries pitjor que aquesta gent, perquè estaries immers. Jo penso que això li passa a qualsevol que sigui pare, o mare. Qualsevol que tingui una criatura i vegi una cosa d'aquelles, en el fons es sent identificar. Però vols dir que aquesta pel·lícula et dona una idea de com podrien reaccionar els pares? Perquè ells no reaccionen enfonsant-se. És el més interessant de la pel·lícula. No, però en general els pares, sobretot d'un nano molt petit... No s'enfonsen. No s'enfonsen. No poden. En general, eh? Jo no dic que hi hagi totes les possibilitats, però en general... és tan claríssim que aguanten ells o allò no aguanta, que tots els pares aguanten. Jo que he vist moltes situacions d'aquestes, t'asseguro que tots aguanten. Sí que és veritat que aguanten en diferent resistència, en diferent melodrama o en diferent... extroversió. Això és veritat. Però tots ells, d'un nen petit d'aquest... Molt petit, tots ho han entès. Perquè ets conscient que el nano necessites. És a dir, ell sol no pot sortir-se'n. Llavors, com que tu no ets conscient d'això, perquè veus tan petit allà, t'impliques? Vull dir, és que no tens... I com que és una cosa teva, molt teva... I el preu que sigui, perquè ells també paguen un preu per tot això. Sí, és veritat. El que sí que és veritat que estàvem vist des de la pel·lícula és això que us comentava abans. que les reaccions són inclús per ells sorprenents, perquè les maneres d'aguantar no són fàcils. Que en aquest aspecte és una mica plana, la pel·lícula. Sí, és veritat. Una mica plana, perquè és molt més que això. Podia fer treure el dos coses. Perquè no es veuen ni com s'enfonsen, ni com... A mi una cosa que també em va fer pensar és el tema que al final separen els pares, no recordeu? Al final ho entremig, eh? Bueno, es van separant... Entremig, no me'n recordo ara. Explica la veu en off. Però és una cosa que em va fer pensar en una cosa que jo no conec, però que sí que m'ha arribat, que és que generalment quan... quan uns pares perden un fill o tenen una casa, quasi sempre al final del procés acaba amb una separació. No sempre, però en molts casos. La majoria de les vegades. Hi ha un 80% de casos en què... O acaben fent-se companyia un amb l'altre, seria diferent? No ho sé, és que jo la meva experiència del que m'ha arribat... Això és veritat. El que m'ha arribat és que molts s'acostumen, acaben separant perquè sempre com que s'hi culpabilitzin l'altre d'alguna cosa que no sap ben bé què és. No ho sé, potser jo he fet també una mica la reflexió, sí que l'he feta també, no?, arran d'aquesta pel·lícula, i penses, i per què, no?, perquè potser, clar, al principi, si només som per ella, doncs, bueno, funciones l'un per l'altre. Ara, en el moment que hi ha criatures, sembla que ja funciones per les criatures, no?, clar, si això desapareix... Potser ja es perd una miqueta el sentit. Aquesta no és la raó. La raó, en general, jo penso que està... I l'evolució que es fa, també. Sí, però hi ha un punt de cooperabilitat profunda allà dintre que segurament emergeix de la manera menys adequada possible. Però tampoc ho sé. Sí, o de pena o de dolor, no? Sí, a mi el sentit de culpabilitat crec que és una cosa que sí que pot ser molt vàlida per molta gent, però la meva impressió és que moltes vegades més que culpabilitat és dir quina opinió tenen els altres de mi. Això és molt preocupant per molta gent. Que s'ho pregunti. Sí, perquè esclar, quan et trobes en una situació com aquesta i arrel precisament del que heu presentat que encara no l'hi visio, eh? Del que heu presentat, que és com un pèl freda. O sigui, que d'una manera o altra l'entorn espera una reacció de tu mateix, no? I automàticament això pot arribar a generar un sentiment de culpabilitat en aquella persona perquè no sent o no acompleix aquelles expectatives. Jo la raó no la sé. Jo tampoc la sé, però jo tampoc la sé i jo crec que justament és un tipus de situació que la... La visió externa importa molt poc. Molt poc, perquè tu estàs preocupat pel nano, tant l'un com l'altre. Sí que dóna de ser la pel·lícula, veieu? Sí, sí que dóna. És una pel·lícula interessant. Anem al Morgan Freeman. A veure, així és veritat. Tothom coneix el Morgan Freeman perquè l'avisen moltíssimes pel·lícules i moltes d'elles valen molt la pena. És un home que va néixer el 37, per tant... Sí. Ja té niets. Està en la flor de la vida. Sí. Jo me'n recordo d'haver pensat en ell i de fer, perquè havia vist aquesta, no és la millor d'ell, ni molt menys, i realment és una pel·lícula fluixa, inclús. Ara o Nunca. Ah, sí, jo l'he vist. És una pel·lícula que no és una gran pel·lícula i és una pel·lícula amb el Jack Nicholson. El tema és bo. Exacte. Són dos malalts que es troben en un hospital... El Jack Nicholson és un milionari que vol anar... Que és el propietari de l'hospital. I vol anar allà perquè... Bueno, fa de Jack Nicholson, això per suposar. Però... I llavors els dos tenen càncer i els dos estan en situació terminal. I ell, l'altre, és el Morgan Freeman, que és un negre i que, per tant, ja es veu de classe baixa. Baixa i que es barallaran entre ells. I que es barallaran entre ells. Però llavors... Jo recordo d'haver pensat, fixa't, en aquesta pel·lícula, que el millonari és el Jack Nicholson, que és un petant de molt de cuidado. L'elegant, l'elegant amb tota la pel·lícula és el Morgan Freeman. Té una elegància, ho dic això perquè té una elegància natural que transpua tots els seus personatges. I si us mireu els personatges que ha fet, inclús quan fa de dolent, eh? Inclús quan fa de dolent, té un tipus de dignitat especial. En quina pel·lícula fa de dolent, per exemple? Que ara no em ve cap el cap. Bé, només s'ha de mirar la llista aquesta, oi? Jo totes les que recordo ara mateix... No, no, em fa alguna de dolent. Alguna, alguna segurament. No me'n recordo un poc. Jo diria que quasi totes que li he vist. Les importants... Jo recordo un d'ells que fa de mató que ha de matar algú, eh? Eh? Ja no recordo quina era, perquè no la tenia apuntada. Però això no, sincerament, em converteix en dolent, pot ser un sicari allò amb bons sentiments. És un sicari, és un sicari, sí, sí. Bé, però vull dir que no és el paper habitual d'ell. De fet, a cadena perpètua, que l'he vist fa molt poc fa, d'un assassí, està convicta. Sí, però aquí sí que no, aquí sí que està a l'altra banda. Però està de bo, va de bo. El que veig és que no, això sí que no me'n recordava, és que està amb l'amistat d'Estien Soderberg. Ai, Spielberg, perdó. Spielberg, ell ha fet coses amb l'Spielberg. Curiosament, és un actor que ha fet pel·lícules amb moltíssims directors molt diferents entre si, perquè, per suposat que ha fet moltes i d'importance amb el Clint Eastwood, però ha fet amb el David Fincher. Ha fet Seven amb el David Fincher, no sé si la recordeu, del Kevin Spacey, que fa un paperàs al Kevin Spacey en aquesta pel·lícula també. Jo l'he vist fa molt poc, he vist aquestes dues, la de Cadena Perpétua, la de Seven i... Les dues... Jo la que ve de perpetua trobo una pel·lículassa. Jo les detesto, a les dues, una mica, però ja ho sé. Sé bé que li ha passat el temps. Sí? Jo la veig veure en el seu moment, quan la van estrenar. Jo això sí que ho vaig pensar també. Segurament en el seu moment devia ser molt. Però bueno, clar. Jo imagino que el Fincher són de les primeres que comença ell a tenir importància, perquè després el que ha fet després és considerable... i Saban, jo ara, clar, fa molts anys que no l'he vista, vull dir que no l'escola tingui al cap. Jo diria que el David Fincher a Zodiac, llavors sí que va aconseguir agafar una història similar que la de CB, però arrodonint-la al màxim. Sí, perquè aquesta és una mica caricatura, perquè el Kevin Espeji, que és el assassí en sèrie, que em sembla recordar... Perdoneu, que a més a més, abans que parlàveu i ho volia dir abans, i ara no sé si toca molt, però és que m'ha cridat molt l'atenció i abans no... No he sabut com posar-ho, però el personatge del Kevin Spacey es diu John Doe. Es diu Jonathan Doe com el personatge de Frank Capra. I no sé com agafar-ho d'això, de cap manera. Si algú li troba una explicació... No, perquè jo, com que ja dic que la tinc molt fresca, em va sorprendre molt, no? Que li han agafat i li han posat aquest nom per fer una miqueta com d'ironia o de reflexió, però no sé de quina mina. Jo crec que és un dels despropòsits de la pel·lícula, però bueno, és igual, deixem-ho aquí. Jo tenia unes quantes de sovallades. Hi ha moltes, hi ha moltes. Jo tenia, si em perdon, del 92 del Quinismund, Cadena Perpètua, que és aquesta que tu estàs dit. Jo crec que aquesta va que el va llançar amb ell. O sigui, Cadena Perpètua és la que el va llançar. Jo, encara que tu no l'hi tingui, jo és de les que puc tornar a veure tranquil·lament i m'hi enganxo segur si la trobo a la tele, que l'estan fent. és segur que m'hi enganxi, i me la sé, eh? O sigui, que un sap tot el que passa allà, i tot i així, tant el Tim Robbins com el Morgan Freeman broden... Al final d'aquesta pel·lícula, el cant de l'amistat que hi ha, al final d'aquesta pel·lícula, t'arriba... Una pel·lícula que et deixa bé. T'arriba sempre, és a dir, no té... És un clàssic. Sí. Bueno, Seven, també l'havia seleccionada, Bajo Sospecha, que era de la Jane Hackman, però no la recordava massa, perquè és... Jo aquesta no la recordo. Estava assenyalada com important d'ell. Les nominacions d'ell són... Les nominacions d'ell són el reportero de la Calle 42, que és del 87, Paseando Miss Daisy, del 87, també, Cadena Perpètua, que és aquesta, que és el 94, i Invictus, del 2009. I té l'Òscar per actor de reparto del Million Dollar Baby, que és del 2005, del Clint Eastwood. Llavors, jo les que... si us sembla, les comentem, perquè tots les haureu vistes i cada u dirà la seva versió. Paciando a Miss Daisy, Miller de la Baby, Aura Nunca, que és aquesta que us he comentat, del Nicholson... Que molta gent no l'ha vista, és una pel·lícula que és curiós perquè és molt maca, com a tema, i no sé per què molta gent ha passat desapercebuda. I Invictus. A veure... El cim perdón del Clint Eastwood és del 92, és una pel·lícula de l'oeste, de tipus de John Ford posada a través de la versió del Clint Eastwood. I la història és, no sé si la recordeu, el Clinisme és un home acabat, que viu, que té dos nanes o nanos, no sé què té, i li demanen, ell havia sigut un... Pistoler. Un pistoler, un pistoler, un sicari. I li demanen que vagi a matar algú. I llavors, com que ho necessita, hi va amb el Morgan Freeman. I l'altre personatge és el Morgan Freeman. El que hauria de ser de víctima. No, no, segur que en el seu moment sí serà. Sí, sí. Bueno, és una de les primeres de direcció del clinisme. El meu mot d'entendre va demostrar que era capaç de dirigir. Quan tothom pensava que només era un actor de... dels espaguetis western va demostrar el meu mod de veure de fer un tipus de pel·lícula de western però amb una certa personalitat i sí que ho té això Val a dir que el senyor Clirisbot abans de Cimperdona havia dirigit moltes. Sí, però que sonin, que sonin, aquestes sonen molt, eh? Unes no sonen perquè eren prou fluixes, però les altres perquè eren prou bones. Sense perdó coincideix en popularitzar una vegada més el western, que estava endavallada però baixada sense aturador. I allà, buah, tothom va dir, caram, tu, eh? Això... I Silverado, també seria l'altre, que la va dirigir, curiosament, al d'això, al Lawrence Kasdan. Són les dues puntes que treuen el cap, eh?, d'aquests anys 90, que precisament es fan aquestes dues pel·lícules. El que passa és que es considera, també, que és un... el post-western, és a dir, és el western, les acabades del western... I un altre, un western com... humanitzat, és a dir, el western que es fixa en el personatge humà més polièdric, perquè el western és només els bons i els dolents i aquests guanyen i els altres perden i jo diria que aquesta té com a especificitat que el Clint Eastwood, per exemple, no és ni un bo com bo ni un dolent té aquesta dualitat colorea, té més color. O bé que un és bo o dolent segons el que ha decidit i segons el que decideix. I segons les circumstàncies. Bé, això és veritat. Però els westerns mai et donen aquesta visió. Normalment ja estan situats i el xerif bo és una cosa i l'altre, una altra. Aquest dia vaig veure una de dos germans, un western també, i hi havia aquesta dualitat, eh? Estaven tots dos com a atracadors i tal. Recordo ara ben bé qui la protagonitzava. Ell era el Murphy... Ah, sí, el James Stewart era, precisament, eh? I tenia aquest joc, eh, també. I el senyor John Ford, també, i va tocar força. Bé, bé, seguim, seguim. Bueno, jo, a mi, tinc especial... Vocació. No, no, tendresa, tendresa pel Passeando a Miss Daisy. Driving Miss Daisy. Jo la vaig trobar una pel·lícula tendra. Són pel·lícules clàssiques que el francès dirà que des del punt de vista... No, no, no, a mi aquesta des de les que... Jo crec que la versió del Morgan Freeman que jo em crec més i que a mi m'entra més és aquesta. És aquesta. El personatge sense gaires doblecs, sense gaires dificultats... Amb aquella dignitat i amb aquella... I amb aquesta sensibilitat que té per tratar els personatges. Sí, sí. Hi ha una pel·lícula que jo sí que crec que ha vist molt poca gent, i jo, Bernal Glorí, d'haver-la vist, del Morgan Freeman, que és aquesta que es diu... En anglès és 10 productes o menys. Aquí se li va dir Diez Razones. Dame Diez Razones. Dame Diez Razones. Una pel·lícula amb la Paz Vega, curiosíssima, i on ell desplega una miqueta igual que amb Miss Daisy. No la vaig veure jo aquesta. Tota la seva sensibilitat, perquè s'identifica, però d'una manera també molt tendra, amb una noia molt jove, molt guapa, com és la Paz Vega, que treballa en una caixa d'un supermercat. a la caixa, on no passa pràcticament ningú, perquè és la caixa on han de passar tots els que tenen menys de 10 productes. Això sembla que funciona. Les caixes ràpides. Sí, les caixes ràpides. Llavors, ningú no arriba allà perquè fan el joc d'anar a una altra caixa perquè llavors els surt més bé i ella es queda allà sola. I ell, doncs, bueno, van tenint una relació molt maca, ella és molt més gran i recorda una miqueta amics d'ell. Aquestes, per mi, són les pel·lícules que el Morgan Freeman borda i són indiscutibles. Sí, sí. Sí, perquè és un actoràs en aquesta, en la de Passeando a Més Deixi. Ella és una senyora gran que comença la pel·lícula, que té una topada amb el cotxe i no pot conduir. Llavors el fill li contracta un xòfer, que és el Morgan Freeman. Llavors ella no el vol de cap manera, perquè ella vol l'autonomia i vol fer el que vulgui. I li posa una paciència al Morgan Freeman. Sí, sí. Molt bé, una sabidoria molt gran. I aquell aire... de no passar res, i tot i així sí que toca el tema del racisme, perquè ell és jueva i ell és negre, i per tant, per raons diferents, però els dos són diferents. Són minoria, minoria ètnica. Hi ha un moment que els uneixen perquè el tipus de personalitat finalment s'arriben a entendre, però està ben vista aquesta posició d'ells dos. Jo passeant a més d'ells va ser una pel·lícula que vaig trobar encantadora. I no hauríem d'oblidar que Morgan Freeman ha fet de Déu. Ah, sí. Poca broma. Hi ha pocs actors que... Sigo como Dios. En dues pel·lícules. Una aquí es va dir como Dios i l'altra sigo como Dios, que en realitat totes dues es deien amb el nom del personatge. Tots dos traduïts seria el tot poderós, una era Ivan... I un altre era el Jim Carrey, i l'altre era aquest actor, que ara no recordo el nom, aquest actor còmic molt bo, i ell en totes dues feia la Déu. I la veritat és que tu creies? Vull dir, aquest senyor vestit de blanc, negre, però amb barba blanca, amb aquest posat, doncs està fent miracles aquí i està posant a l'altre amb un compromís, dient-li que construeixi un arca i tot plegat. Jo em vaig divertir molt amb la segona, molt, molt, molt. Me la van recomanar. I és una cinta d'aquestes per totes les edats, amb una mena de paràbola bíblica per aquí, que, bueno, pots entrar en la història o no, però la Maria com està feta i el joc amb els animals i tot plegat, és molt divertida, eh? Si no l'heu vista. I el Morgan Freeman està molt bé. Jo no l'he vista. L'altre del... Bueno, sí, específica del Morgan Freeman és Million Dollar Baby, que és la pel·lícula... Ell és l'ajudant del Trillis Boat. Sí, l'entrenador. I de fet és... De fet és... La pel·lícula està vista com des d'ell. Això passa moltes vegades. De fet, la pel·lícula Cadena Perpètua també és des d'ell. De vegades és la veu en off. És el narrador de tota la pel·lícula. Perquè té aquest aire de... Incluso la versió espanyola, penso que al senyor Caldopla li dóna un to molt agradable. En anglès també. Però en castellà també. En castellà també vam triar una persona que li dóna el to molt bé, molt bé. Sí, el Million Dollar Baby és ell, que és un entrenador que és mit sec o una cosa així, no me'n recordo. Havia estat butxejador i va tenir la falla al final. Sí, i ell fa aquest tipus de personatge entranyable que està dintre de la història, que entra al Knisbull, que acaba entrenant a la noia, que ell no vol entrenar-la de cap manera, i té aquella reviuderia típica del personatge... I el Morgan Freeman és el personatge d'entremig que va llimant la situació. Les dificultats, sí. Jo aquesta, a mi sí que em va agradar, hi ha gent que ha dit més o menys, però a mi és una pel·lícula que em va agradar. De la Clint Eastwood, de fet, que després també fa Invictus amb ell, fa de Nelson Mandela, no sé si l'heu vista... Jo no, jo no, jo no. A veure, a mi... Està vista molt, molt des de l'aspecte americà que ponderaria, perquè és des de l'aspecte de l'esport, perquè és... De fet, el Mandela, que va estar 30 i escaig d'anys a la presó, surt, és president de Sud-àfrica i, a més a més, lluita contra l'apartheid i lluita per una situació d'entesa sense que torni a haver-hi sang. I llavors aquesta és la funció del Mandela amb una autoritat moral que li dona haver estat 30 i escaig d'anys tancat. I ho fa molt bé. La veritat és que la pel·lícula té una visió molt americana, això és veritat, però la interpretació del Morgan Freeman front de Nelson Mandela jo vaig trobar-la també molt bona. Jo, resumint una mica, diria que el Morgan Freeman és com la versió una mica amable del cinema comercial dels Estats Units. Però bon actor, eh? Sí, bon actor, amb presència, amb empaque, no?, que es podria dir... i sobretot, doncs, fent... Sí, són sobretot personatges honestos, no? Personatges que... Que juguen net. Que juguen net. Sí, que et donen... I sense ser un... A veure, no de protecció, sinó de persones amb les que pots confiar. Sense ser un guapo, com és el Densel Washington, per exemple, que és més guapo ell, que és més atractiu, és més protagonista. El Morgan Freeman no n'és... I, en canvi... Té més qualitat humana. Exacte. Sí, i jo penso que també té molt de actiu amb això. I, en canvi, l'altre és un personatge més guapo, però que no té la mateixa qualitat humana que té la mateixa qualitat humana. Exacte. I, al final, ja tec lindes cap a aquesta... Val de dir que si el cinema hagués seguit com al principi, allà a Nord-Amèrica, doncs aquests actors no haurien pogut actuar mai. Perquè les pel·lícules... Els nenes es pintaven de blanc. Això anava a dir-ho jo també. Sense el Sidney Potier, que va ser el que va començar-ho una miqueta. El Sr. Paté també era del tipus guapo. I que més ha actuat el Morgan Freeman en pel·lícules com a Batman. Com a Batman. Ens hem deixat de parlar dels noies. Jo penso que podíem dir una cosa, però no hi ha temps, deixem-ho per la propera dia. O un minutet ràpid, que la setmana venida tenim els Oscars. Home, jo vaig disfrutar moltíssim amb el Santiago Segura, us hi va veure. Ho va fer molt bé. Quan va fer la seva intervenció, va ser brutal, va ser genial, molt divertida, i a més, molt subtil. Va deixar a tothom en el seu lloc, eh? Sí, sí, va estar genial. I va tenir raó, va guanyar el Coronado, va guanyar... Va estar molt bé, va estar francament bé, és a dir... I tota la festival, tota la presentació, penso que va estar molt superior als Gaudí d'aquí, eh? Si ho va haver els Gaudí i els d'allà... La presentadora era la... Eva Atxe, molt bé, molt bé, també. Té gràcia. Els Gaudí una miqueta més crítics, més indignats, i aquests més... Bueno, però com a espectacle, com a guió i tot allò, estaven molt més... Centralistes, molt més... No, no, no, jo penso que... Bueno, és a dir, potser a l'Eva la podria haver destacat una mica més, però li van donar ja tres Òscars, tres golles... Però, bueno, és a dir, no... La setmana vinent, un altre actor. Actriu, concretament. Natali Portman. Presentat per Rosa Maria Alcalá. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a seguir aquest programa i des d'allà amb el Facebook i amb el Twitter i anem seguint-nos a tot arreu, on vulgueu. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit. Bona nit.