Estrenes, exili nazi al cinema i Billy Wilder

Bona nit. Aquí estem, com tots els dimarts... cinema sense condicions per parlar de cinema tots plegats aquí estem el Jaume, el Joan, jo mateixa vindrà més tard, sí el Sergi suposem que també vindrà en principi li tocava parlar del Willy Wilder però no sé si serà així en qualsevol cas parlaríem igualment del Willy Wilder sí, perquè el Willy Wilder tothom tenim alguna cosa que dic En realitat, el programa d'avui, com sempre, té tres parts. La primera part, com sempre, parlarem de les estrenes, de les coses que hem vist, etcètera, etcètera. Una segona cosa faríem, doncs, fugint de Hitler en un tema, que seria fugint de Hitler als grans exiliats del cinema que faria jo, i finalment la tercera part la faria el Sergi, si és que arriba i si no la farem nosaltres, que és parlar d'un director que justament va viure el que abans haurem explicat, que és que va ser obligat a exiliar-se d'Alemanya i anar als Estats Units. Perquè ell és d'origen jueu. Sí, sí, vull dir, i molts dels directors tenien aquesta problemàtica, o bé tenien amics jueus, o s'havien significat amb alguna cosa antinasi, i es van veure obligats a fugir. Per tant, si voleu, comencem per les pel·lícules que hem vist, Tu mateixa deies que havies vist Glòria. Sí, he vist Glòria, que és una pel·lícula xilena. El Joan m'ha dit que l'ha vist. Sí, jo l'he vista, jo l'he vista. Em vaig parlar fa dies, però sí. És una pel·lícula xilena i el director es diu, perquè jo no el recordo i me l'he apuntat per aquesta raó, Es diu Lélio, Sebastián Lélio. I em sembla que aquesta és la primera pel·lícula d'ell que es passa a Espanya. Bueno, em sembla que és la primera pel·lícula d'ell... No, són la tercera. Sí, però Espanya és la primera, vaig llegir. La primera pel·lícula que veiem d'ell. Doncs una bona inauguració de cinema d'aquest home. Aquesta pel·lícula, Glòria, la temàtica és una dona que es diu Glòria, i que està rondant la seixantena, és una dona separada, amb fills, i que explica la seva història apropant-se a la càmera, és molt i molt bona, se li apropa molt, i sobretot és una gran descripció d'aquesta dona... Perquè ella ho fa molt bé. L'actriu es diu Paulina García, que jo tampoc la coneixia, perquè de cine xilè no conec massa cosa. Ho fa molt bé, perquè és una dona que... És una pel·lícula que necessita una entrega especial del personatge. És una pel·lícula descrita amb uns primers plans molt a prop, perquè el director vol entrar a l'ànima d'aquesta dona i ho pretén i ho aconsegueix. I és la història d'una... Per mi va ser una història... És una història molt trista, vista des de la meva òptica. He vist amb les crítiques crítiques una mica divertides i tal. No li vaig saber veure, jo. No, no té diversió. No li vaig saber veure... Per més que té alguns punts... Algun moment. Sí, per exemple, les mateixes cançons que utilitza... que utilitza les cançons del... com se diu aquest... les cançons del 70 d'Humberto Tozzi, que són cançons que van tenir molt d'èxit als anys finals del 70-80, I són aquestes cançons amb lletres... Toves. Exacte. No sap molt bé. Sí, perquè no trobava l'adjectiu. Sí, toves, i d'aquestes de sortir-se'n de la realitat, perquè són lletres... de fantasia, de fantasia bucòlica i de fantasia dels amors i dels desamors, però és aquest tipus, no arriba a tenir la potència d'un tango, ni arriba a tenir... no en té de potència, és això, exactament tova. Llavors, aquest personatge és un personatge extraordinàriament resistent, valenta, lluitadora, el meu mot de veure té un punt de buit. Té un punt de buit amb tota la seva vida i un punt de fracàs. Fracàs al matrimoni, fracàs amb els fills i no arriba a tenir... I té un final desesperançat, per això en certa mesura penso que et deixa... Perquè és un final de bucle. És un final que ella... Com comença. Exacte. Comença que està en una sala de festes per gent gran... sola, separats i gent d'aquesta tessitura que es vol divertir que s'ho vol passar bé i que això és la part vital i això és la part positiva de l'obra però en el fons són solitari i realment l'última imatge és ella ballant, passant-s'ho bé vital, que no és ella que és una resistente però sola No, no, no, jo simplement apunto, ja vaig parlant l'altre dia, fa un parem de setmanes, que l'havia vist, va, igual, és igual. Però em va semblar una pel·lícula molt ben... És a dir, es veu que el fill, el xicot aquest director, s'ha inspirat en la seva mare i la generació de la seva mare per reflectir aquesta generació. L'ha aconseguit molt, molt bé. La pel·lícula és molt sensible, molt... Molt acurada, molt tendre. Tendre no és la paraula. No, no. Tendre no n'és. No n'és. És absolutament esquerpa, la pel·lícula. Sí, sí. La pel·lícula és una pel·lícula esquerpa i, a més, que representa un fracàs. O sigui, que tota la pel·lícula és una història d'un fracàs que acaba malament. Amb tots els àmbits. Amb tots els àmbits. Com que ella dona una alternativa de... Una mica, doncs, de passar-s'ho bé, superficial, i aprofitar el moment, independentment d'en qui sigui, doncs, esclar, pot quedar... Perquè és una vital, ella, sí. Pot quedar, doncs, una mica així, doncs, estranya. Però penso que és una pel·lícula, la vam premiar. Ella té una premia d'interpretació del Festival de... Sí, sí, sí. És que està molt bé. De Berlín. I de Sant Sebastià en té... un premi de Cien i Construcció. I a Berlín, la millor actriu. Ella té la millor actriu. Jo sí que crec que és una pel·lícula interessant i és una pel·lícula a tenir en compte. Jo crec que sorprèn aquesta pel·lícula perquè és una pel·lícula sobre la solitud. I és una pel·lícula... Amb gent gran. Sí, amb gent gran. Però aquest tipus de solitud, de gent una mica... perdedora, els americans n'han fet moltes. Tot el cinema sexual en té moltíssimes... I crec, li estava comentant al Joan Avent, que fa més mal quan la proposa el cine hispano. Perquè el cine hispano, aquest tipus d'outsiders, el toca menys amb aquesta tessitura. Vull dir que el cine americà en té moltes de pel·lícules de perdedors. Sí, però tu mires a més distància. En canvi aquí et sents més present i te'n dones compte que pots ser el més realista el que explica. Jo crec, de tota manera, que hi ha una diferència clara entre la manera que ho toca el cinema americà... que et queda lluny, perquè jo crec que hi ha unes constants de tocar-ho, fins i tot d'admiració, perquè el tipus de perdedor no és ideològic com en el cas del que esteu plantejant. No, a vegades sí, depèn, no sé, a vegades sí, jo veig de tot. Però normalment, oi? No, de totes formes també és més perdedor, tipus boxejadors, tipus... cantants, que són homes, d'altra banda, i és un esquema cinematogràfic diferent d'explicar la història. Aquí és una dona i una dona que la càmera està constantment amb el seu primer pla, amb el seu cos, que s'acaba o que està començant, i que el vol disfrutar, i que en vol fluir d'ell, però et deixa l'ascendiment de solitud. Tens una pel·lícula, sí. Bé, jo n'he vist dues d'infantils. Tant el Justin i l'Espasa del Valort i el Cipi Sape i el Club de la Camica. Ah, què tal, el Cipi Sape? Segur que vosaltres us podeu imaginar una cosa, perquè heu llegit el còmic durant tota la vida, no? I quan veieu això, dius, això què té a veure amb el Cipi Sape? A part que sigui un Moreno i l'altre Rosent, no? Bé, la veritat és que sí. Vull dir, en tot cas, aprofitat els dos noms. La pel·lícula és una aventura que té la virtut, segons el meu criteri, d'estar plantejada des del bé i el mal, i en aquest cas sí que no hi ha cap mena de dubte que el mal són aquells que no deixen jugar en els nens, són aquells que fan ordres, que no hi ha la comprensió, en definitiva, que no hi ha un respecte pel nen, sinó que són com una mena de dictadors, o digue-li el que vulguis, però no posar-li un altre nom, no? Llavors, en aquest context, la pel·lícula s'assembla amb els gunis, s'assembla amb allò d'anar a la recerca d'un tresor que t'has de guanyar tot un seguit d'inconvenients i res a veure amb si pisar pel professor i tota la història aquella. Però... Però val la pena, malgrat estar. Si ho agafes des d'aquest punt de vista que jo et dic com a aventura, francament, atrapa. Jo vaig estar amb tres dels meus nets, I la veritat és que van quedar completament agafats. I si el bé i el mal està plantejat de la manera que jo us estic dient, doncs la veritat és que hi puc estar-hi d'acord i tot, no? Llavors, el Justin és una altra cosa. Aquesta és molt més tova en tots els sentits. perquè aquí hi ha un valor d'absolut que en definitiva és... De quin país és aquesta? Aquesta ha fet aquí també. La primera és espanyola, no? Sí, no, la primera ja ho sé. Aquesta és espanyola? Sí, sí, Manuel Sicília, Espanya, durada de 90 minuts, animació... Llavors aquí sí que estem amb animació i hi ha tot un munt de gent. Està fet aquí. Val a dir que està fet perfecte, eh? Vull dir, això... Aquí són bons. Molt bons, molt bons. El problema, en tot cas, tot el contrari de l'altre, és amb quins valors es mou la història d'aquest nen que en definitiva vol ser una persona d'honor. Diem persona perquè encara és nen. Llavors, lògicament, això lliga més amb el rei Artur que no pas a l'actualitat. És un altre tipus d'honor, en tot cas, en aquest moment... Però aquí llavors la pel·lícula es mou en aquesta constant i el vell mig de personatges que podrien ser perfectament nord-americans. Vull dir, això sí que no, molt ben trets, molt simpàtics, molt amables i fins i tot fan molta gràcia. Bé... I la història? I la història és això. El nen els va agradar més. Un nen a la recerca de... Jo penso que van quedar més ben agafats. Així està ben descrita, la història. Sí, perquè és que és molt senzilla, també. Vull dir, es tracta de fer una cursa amb tot un seguit d'inconvenients i guanyar-te l'honor. És com un joc dels de taulet. És més bé ser el mateix. Llavors, deies que... Si els nanos, quin els va agradar més? Jo crec que es van quedar més agafats amb el Sipisapé, eh? Ah, sí? Tot i que el Sipisapé no... Jo crec que sí... Perquè són nens de carn i d'ossos. Sí, perquè hi ha com un joc. Dic jo, eh? Això també juga en paper, i tant. Molt bé. I llavors, per la meva part, perquè aquesta és una part que em retoca, només no em toca, eh? Doncs tenim aquesta pel·lícula que vaig veure ahir, precisament al vespre. que porta partit al primer dia del reste de la meva vida, que jo suposo que l'has vist, aquesta pel·lícula. La veritat és que em va agradar molt. Per la tele, la tele? No, no, la tele no. És francesa. Sí, sí, a la televisió la van passar aquesta. I de qui és aquesta? Sí, sí, és del 2008, eh? Vull dir que té un temps, ja. Sí, sí, jo el vaig veure fa temps. És francesa, és una pel·lícula que fa una dissecció familiar. O sigui, tot allò que es viu com a tragèdia a nivell familiar i de la manera que canvia en el moment que desapareixes. O sigui que... Què vol dir que desapareixes? Vol dir que t'ho hauré un mandanga, no? S'ha acabat la vida. I llavors veus un seguit de reaccions per part de tots aquells familiars, amb tots els conflictes tòpics i típics del que jo diria la burguesia en general, no? Vull dir... persones que s'acomoden massa, també estem en aquesta època molt actualitzat, i no sé, la vaig trobar molt fresca, vull dir, enriquidora en tots els conceptes, i probablement sí que en persones que ja tinguin com una tendència a no estar d'acord amb aquest tipus de valors que es defensen d'una manera conservadora... que és més fàcil entrar-hi i lògicament això ja li provoca una sintonia favorable. És més que probable que això també sigui així. M'ho reconec a mi mateix, no? Però malgrat que això sigui així... Doncs, home, parlant amb la meva dona, dic, sí, sí, és que aquestes són les que m'agraden, no? Les altres no m'agraden tant. Jo he vist dues coses. Una és la Gravity, que és aquesta pel·lícula... Ah, jo aquesta la volia anar a veure i vaig arribar a... Està tenint bastant d'acceptació, bastant d'èxit. I què tal? Amb tres dimensions o sense? Bueno, val la pena veure-la, jo confesso honestament, que val la pena veure-la amb tres dimensions, perquè si hi ha alguna pel·lícula que justifica... que es vegi en tres dimensions és aquesta. És una pel·lícula de l'Alfonso Cuarón, que... Si n'hi ha alguna, ja ho dius tu, i molt bé, m'ha agradat aquesta. Sí, perquè n'hi ha moltes que no estan justificades. No estan justificades. I en canvi aquesta, et confesso que els primers 10 o 12 minuts són realment espectaculars. És a dir, una pel·lícula... molt estèticament preciosa, que té una espectacularitat d'imatges i de moviments i d'efectes que realment penso que fins a aquest nivell que tenim en aquest moment del 3D i dels efectes especials segurament no es podria aconseguir el que aconsegueix la pel·lícula. En aquest sentit és extraordinària. Alfonso Cuarón és una pel·lícula que es deia I tu mamà també, que era una bona pel·lícula, sobretot amb un final sorprenent. Aquesta va ser presentada al Festival de Venècia. I tu mamà també, eh? No, no, tu mamà també és de fa 10 o 12 anys, és una pel·lícula molt famosa en el seu moment, però dic per si la recordeu, perquè és el mateix director. Aquesta, Gravity, va ser presentada al Festival de Venècia, va ser la pel·lícula que va inaugurar el festival, I és una obra d'una gran senzillesa narrativa, gairebé no hi ha història. i d'una gran complexitat visual i d'una gran bellesa visual, que, repeteixo, s'ha de veure en 3D i és visualment espectacular, molt, molt, però que molt espectacular. És a dir, segurament a molta gent els agrada, encara que la història sigui molt simple, perquè surten enlluernats. És a dir, la forma en què la pel·lícula planteja la naturalesa, l'espai, els estels, l'univers, etcètera, això està tan lograt que, esclar, és que et quedes una mica meravellat. I la solitud dels personatges que representa que tenen un accident... aeroespanyal, quan estan a fora, a mils i mils de quilòmetres de la Terra, fa que es vegin obligats a conviure amb aquesta natura. Són el... El Sandra Bullock i el, com es diu, el famós... George Clooney. El George Clooney té un paper més aviat petit, aquí la que es llueix és la Sandra Bullock, que a mi no m'agrada, jo confessar que a mi no m'agrada habitualment amb les coses que l'he vist, i en canvi aquí està molt solvent i fa segurament la millor interpretació de la seva vida. Jo no havia vist res amb ella que tingués mèrit, i en canvi aquesta penso que la té. És que sempre fa coses així de nena mona, però gaire res més. Sí, sí, aquí no, aquí no, una cosa d'una persona que es troba en una situació límit i que ha de sobreviure, i tota la lluita que ella té per aconseguir sobreviure. És una pel·li que es disfruta amb autèntic plaer, sobretot per aquesta estètica, tot i que, ja ho he dit, el seu argument no aconsegueix mai comparar-se amb la seva imaginació estètica, que és extraordinària. Crec que és una pel·lícula que agradarà a la gent, a més té dos actors que en el fons... Clar, que et s'enganxo. I la gent en general surt contenta quan surt a veure la pel·lícula. És a dir, potser no, potser pensant en mesurant més la que representa, el que és, etcètera, doncs potser hi trobaria més inconvenients, però estèticament és realment extraordinari. Tu ho vas veure, Lissium? No, no l'he vist encara. Perquè a mi, en canvi, no em va agradar. Ho dic perquè és de... És aquesta problemàtica també, és aquesta problemàtica. No, representa que passa en el futur i que la Terra està feta malbé i llavors hi ha una estació espacial pels privilegiats. Ja. i aquesta és la història la història de fons a mi no em va agradar perquè els efectes especials són molt espectaculars no sé en aquesta els efectes especials que tenen però en canvi no t'arriba a enganxar almenys a mi no m'arriba a enganxar perquè els dolents són dolentíssims, els bons són boníssims, i després és una lluita com Facilona. I, en canvi, els efectes especials són desmesurats. I jo vaig pensar, no sé si val la pena, produccions d'aquesta... Bueno, és el que està de moda, una mica. Sí, sí, sí, per això m'hi has fet pensar... Els americans, sobretot, són moltes pel·lícules d'aquest estil. Aquesta té la virtualitat que tot i que no hi ha història i que la història és molt pobra, etcètera, arriba a enganxar l'espectador perquè la peripècia, diríem, que estan passant els personatges, és molt clara, és a dir, és molt contundent. Llavors, tot i que potser no és creïble algunes de les coses que passen, com que estan ben explicades estèticament, t'arribes. És una pel·lícula que en el fons haig de confessar que... Jo vaig anar amb la crítica i la gent que em va sortir, com fèiem comentaris, i tothom els hi havia agradat. Trovaven que la història era pobra, però en general els hi havia agradat. L'altra pel·lícula que estrenen crec que el divendres i que es pot comentar és aquesta, Medico Alemán. que és una pel·lícula de la Lucía Puenzo. La Lucía Puenzo és la filla del Luis Puenzo, que és un senyor, un director argentí de fa molts anys, que es va fer famós, no sé si no recordeu, per la història oficial, una pel·lícula d'any 70, etcètera, que criticava amb una parella que havien adoptat durant la repressió brutal dels militars d'Argentina. S'havia quedat amb un dels nens que ells mateixos havien assassinat. Aleshores, la Sandra, la Norma Leandro, feia aquest paper que ho abordava, i llavors ella va fer famós, bàsicament, per aquesta pel·lícula. La seva filla, la Lucía Puenzo, ha col·laborat amb ella en algunes ocasions en els seus guions perquè és una que és novel·lista, i que, de fet, les tres pel·lícules que ha fet, especialment les dues últimes, estan basades en novel·les seves. Llavors, aquesta pel·lícula, és un film que explica la relació que s'estableix a la Patagònia entre una família argentina i el Josep Mengele, un dels criminals nazis que estan amagats allà, que es van amagar... Que n'hi havia una pila. I la filla de la família, que és un adolescent amb un cos molt petit, massa petit per l'edat que té, li interessa en el Mengele i comença més o menys a encarinyar-se amb la nena i sobretot amb la possibilitat de poder, ell com a metge, fer alguna cosa per aixecar-li l'alçada... per donar-li el que ella no té. Tot i que es tracta, en el fons, tal com està tractada la pel·lícula, es tracta d'un tema espeluznant, per mi es queda a mig camí entre les dades reals i la ficció més o menys previsible. surt del cinema amb una sensació de gust a poca cosa. És a dir, que t'hagués agradat que hi haguessin més... Fins i tot als americans, jo penso que una història d'aquestes, que al món és un thriller, li haguessin tret més suc d'atenció, d'emoció, de fer-te participar més en la història. Esperes que tota la pel·lícula passi alguna cosa i no acaba de passar res. Aleshores, és la tercera pel·lícula d'aquesta noia, però jo no he vist les anteriors, tot i que aquí, em sembla que quan va venir l'Andreu, em vam estar parlant que hi havia una que es deia XXY, que estava molt bé, jo no l'he vista, per tant no puc parlar, i l'última, que també està basada en una novel·la d'ella, és El ninyo Pez. Val la pena destacar que l'Àlex Vendemujil, que és aquest actor espanyol que ho fa molt bé, aquí fa el personatge de Mengele, però ho fa molt bé, no es pot criticar-li res, potser no únicament que acabes de pensar que no acaba per l'edat, perquè és molt jove, no acabes d'imaginar-te que el Mengele sigui un personatge tan jove. Però això és una qüestió molt circumstancial i molt poc rellevant. Ell ho fa bé, però, repeteixo, la història no és una història que penso que t'acabi d'enganxar, que t'acabi d'atrapar. Què més hem vist? 30 pel·lícules d'un festival de cinema que es va passar a Cornellà em sembla poc però si les comentes les 30 em sembla que no tenim prou temps jo vaig participar i tu també en el jurat d'aquest concurs de metratges de Cornellà i no es pot dir les pel·lícules que van guanyar però el dissabte passat ens va fer un fart de veure pel·lícules per intentar triar quines eren les més bones, les més guapes, les més interessants de les 11 al matí a les 8 del vespre sí senyor, sí senyor Va ser molt interessant i, bueno, doncs... Sí, sí. Penso que n'hi havia... Bueno, val la pena dir que ella ens va dir que n'havien rebut 176 o 168. 167. Lo qual és una bestiesa. 167. És a dir, rebre 167 pel·lícules per un concurs de curtmetratges és realment... Amb una ciutat com Cornellà, val a dir-ho tot. Val a dir-ho tot. era realment interessant i curiós, no deixa de ser curiós. Bé, el que és cert és que ens vam fer una mesura del que s'està coent en aquests moments, perquè gairebé totes les pel·lícules estaven realitzades entre el 12 i el 13. Llavors, la veritat és que a nivell de continguts, més aviat pobre, diria jo, i a nivell de forma, molt ràgid, la cosa... tant a nivell de professional gairebé, perquè hi ha l'apartat A i l'apartat B, tant un com l'altre, doncs hi havia pel·lícules que dius, caram, que bé hem fet estar això, tu. Aquesta és una de les coses que passa últimament, que és que com que hi ha hagut escoles com l'SCAC i d'altres... Millora la formació. En els nanos, en la gent que puja, doncs clar, tots aquests nanos en moltes ocasions tenen una... una forma, diríem, molt aconseguida, és a dir, amb plans molt aconseguit, amb fotografia molt aconseguida, fins i tot amb efectes molt lograts, i en canvi, a vegades, el que acaba de fallar, no acaba de funcionar, són les històries. Llavors, en algun cas, en vam trobar alguna que estava bé, però la veritat és que potser si alguna cosa fallava, com que dius tu, estic d'acord, eren les històries. En quant a... Això en quant a les ficcions, no? Vull dir, tant la... Penseu que l'A és la professional, pràcticament. I la B és la mater. I la mater, que la mater, Déu n'hi do. Sí, sí, sí. Hi va haver algunes que estava molt bé. I la cosa estava molt bé, sí. En quant als documentals la cosa es repeteix i no hi ha millora? Vull dir, és allò del document que fa una persona aficionada, que fa un viatge... I explica tot el que dius. I cada vegada és més... Més repetitiu, en el fons. Repetitiu i tòpic, no? Vull dir, al mateix temps, doncs... com no em surt la paraula ara, exòtic, no? Vull dir, molt exòtic, tot plegat. Això ja està molt ben fet, en molts casos molt ben fet, i per tant competir amb això és difícil. A vegades hi pot haver punts que dius, home, això està bé, aquesta combinació que fas entre la dificultat i l'alegria, per dir-ho d'una manera, està bé. Però sobretot n'hi va haver una d'un viatge que fan... una part d'aquestes que hi ha en la Índia o així, allò és per apretar a córrer. En fi, vull dir que tot és una mica així. I en quant als experiments, el que tenia de bo les pel·lícules més ben fetes era que estaven molt ben fetes, però en canvi eren tòpics total, i n'hi havia alguna del que és l'experimentació que sense ser una meravella, aquella és la que per mi reixia d'una manera molt clara. Jo penso que no estic dient res de nou, suposo que això es pot aplicar a qualsevol festival, però que qui realment ho gaudeix, o sigui, es presta a fer una cosa d'aquestes i té l'oportunitat de veure si més no aquestes 30, però hi ha qui ho ha vist tot ell, jo penso que és una molt bona preparació per saber com s'està com està evolucionant el cinema al cap i a la fi. Interessant. Ja direm, ja parlem dels premis. Sí, ja parlem dels premis en el seu moment. Potser que inclús convidem el que ho munta i ho porta, que és la Dolsallol, que un dia vingui i ens acabi d'explicar com està encarat... que crec que és el dia 26. És l'ànima, eh? Sempre li ha agradat això, sempre li han entusiasmat aquest camp i llavors això ho havien deixat d'estar. Ell també ho sap. I ho havien deixat d'estar durant uns quants anys perquè van ser ells els que van iniciar aquest concurs de cormetatges de la ciutat de Cornellà i ara fa dos o tres o quatre anys que van reiniciar. Sembla que són quatre, ja sí. Sí, pot ser, pot ser. Tot plegat sis anys, perquè això no es fa cada any. No es fa via anual, sí. Cada dos anys. Bé, interessant, eh? Molt bé. Si no tenim més pel·lícules o si tenim alguna pel·lícula més? Jo només voldria destacar que el cinema, per això és molt curt, el cinema baix és un cinema de referència. Ahir vaig estar veient una pel·lícula que porta per títol Elin i Elin és una pel·lícula interessant sobre la modernitat en quant al tractament de tot el que és la salut mental. El tractament, el recolzament de la manera que es van posant en marxa uns serveis que en definitiva provoquen la integració social i laboral moltes vegades d'aquestes persones, tot i que la laboral embèl·lic queda completament fora de joc, però prou interessant. I vam fer un col·loqui també, després, em sembla, no? Sí, sí, vam fer un col·loqui. Pel meu gust, massa tòpic. Crec que no es va destacar en les virtuts del que representa, el que planteja la pel·lícula, és Noruega, ella. La pel·lícula és Noruega i, lògicament, és un dels punts del planeta on l'evolució està clara, vull dir, on els valors humans estan més equilibrats, per dir-ho d'una manera... i semblants en el que suposo que està a la ment de gairebé tots nosaltres. I llavors, doncs, penso que va quedar com amb una mica de tòpics el que va representar el fòrum que es va fer. Però bé, com que el temps és llarg i tenim molt de temps, doncs ja anirem esbrinant altres qüestions. I llavors destacar també que, en definitiva, es farà un cinema... Ai, d'aquí baix, home, de la part de... Carai, que ho tenia aquí. Aquí, ara, home, perdoneu, eh? Esperar la setena mostra de cinema sobre el món àrab, mediterrani, i el pròxim Orient. Això serà a partir del 24 d'octubre i tindrà una durada fins a final de novembre, amb unes propostes que les tinc totes aquí, eh? I on ho fan, això? El Cinema Baix. Ah, i la programació del Cinema Baix també. Paral·lel. Estava pensant que Gravity la fan. Sí, Gravity la fan. La herida, Madame Butterfly... Bueno, també fan música. El Espíritu del 45, Cipri Zappa i El Mundo... Del Club de la Canica, Teresa D. No sé qui l'ha vist, Teresa D. L'último concerto. Jo l'último concerto la recomanava. Jo la volia veure però no he tingut temps al final. La Hanna Aren és la clau d'aquesta. I l'altra és Rana Rana, que no sé què tal està. Diuen que fluixa. No l'he vist, eh? Diuen que fluixa. I Justini l'Espada del Valor. Que és aquesta que ha comentat ell. Això és el que fan al Cinema Baja aquesta setmana. Esteu informats de tot el que ve. Molt bé. Comencem pel tema que, com sabeu, porta per títol Fugint de Hitler, els grans exiliats del cinema. Em sembla interessant avançar que aquest tema se'm va sugerir, o me'l va sugerir, un reportatge sobre la pel·lícula Casablanca, el mític film americà, que va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula, en plena Segona Guerra Mundial, és a dir, l'any 1943. Ara bé, però perquè s'entengui el que vull sugerir, penso que és millor començar cronològicament uns quants anys abans, si no, no s'entendrà el que em sembla que vull sugerir. Crec que tampoc no és gaire conegut, o no és molt conegut, ni recordat, que després de la Primera Guerra Mundial, Berlín era la capital cultural d'Europa i que era un meravellós món d'avantguarda en el camp de l'art i de la cultura. De fet, es pot assegurar que el cinema alemany estava a punt d'engegar la seva època daurada. És en aquests anys, quan els estudis de l'UFA arriben al seu màxim esplendor, dirigits per Erich Rohmer, que era un prestigiós productor alemany, que va reunir el milloret dels artistes alemanys de la seva època. Actors, directors, músics, directors de fotografia, escenògres, perquè l'escenografia en l'expresionisme alemany tenia molta importància, etc. Que són els que van construir el que després s'anomenaria, com he acabat d'esmentar, l'expresionisme alemany. Aquesta edat d'or s'engega el 1920, que és quan comença, amb la famosíssima pel·lícula del gabinet del doctor Caligari, considerada com una obra mestra de la fantasia i del terror, que va acaparar l'atenció de tots els europeus, de tota Europa. Res del que s'havia vist fins aquell moment era comparable al que mostrava la pel·lícula. Però es van seguir tota una sèrie d'obres molt importants, amb autors també molt importants, un seria el Frederic Murnau, que va fer Nosferatu, El Lúltimo, Faust, o bé Fritz Lang, tots sabem qui és, que va fer els nivelluns en les dues parts d'haver més de dues hores cada una, Metròpolis, quan arriba el sonor, Emil L'Empire de Dusseldorf, o bé, també en el sonor, el testament del Dr. Mabus, que per ser als nazis no li van deixar estrenar a Berlín. Una mica abans, quan va arribar el sonor, Eric Pomer i els estudis de la UFA també van ser productors d'un extraordinari èxit mundial que va ser l'Àngel Blau, la pel·lícula del Josep Bonestenberg. Un èxit mundial que va catapultar a la Marlène Dietrich, a la fama, és a dir, tothom coneixia a partir d'aquest moment a la Marlène Dietrich, Però pel que explicaré més endavant, em sembla que val la pena destacar que no solament el treball de la Marlene i de l'Ermil Janin que feia de professor eren extraordinaris, sinó que la banda sonora composada per dos personatges molt famosos de posteriorment, que són el Frank Waxman i el Frede Hollander, va ser també un èxit molt popular a l'època i era una música enorme, d'una extraordinària qualitat. Altres personatges famosos, com Ernest Lubitsch o Joe May, també van treballar a la UFA i amb l'Eric Romer. Crec que a causa de la forta importància que tenia Berlín com a centre cultural i, diríem, per justificar com a centre cultural i el seu prestigi, diríem, per les seves òperes, per els seus cabarets, pel seu teatre, pels seus concerts, molts artistes joves i ambiciosos eren arrossegats a Berlín i aspiraven a convertir-se en guionistes, directors o actors de la indústria sinodòfica alemana molt lucrativa en aquell moment. És el cas, que podem parlar després, posteriorment, de l'Ernest, del Willy Wilder, que ve de Viena, ell va néixer, no va néixer a Viena exactament, però va criar a Viena i després es va traslladar, doncs, a Berlín. Per aquesta raó, a base de l'arribada del Hitler al poder, els estudis americans ja havien obert oficines pròpies a Berlín. Això és el que explica un éxode primitiu, anterior a l'arribada de Hitler al poder, d'alguns artistes alemanys cap a Hollywood. El primer i més destacat seria el de l'Elen Slubits, que estava contratat per l'UFA i ja portava 31 pel·lícula quan se'n va als Estats Units l'any 22, quan ell té 30 anys, o el cas de la Marlene Dietrich, que té 28 anys, fa l'Àngel Blau, que era la primera pel·lícula que la va donar a conèixer amb ell, la primera pel·lícula que ho interpretava, i que va ser, repeteix un èxit espectacular, i que llavors la Paramon la capta perquè vol fer competència amb la Greta Garbo, o vol que ella faci la competència amb la Greta Garbo. Aquests dies, mirant coses, he descobert coses que no sabia, que es veu que el mateix dia que estrenava en la premiere de l'Àngel Blau a Berlín, ella embarcava per als Estats Units. I es veu que no va ni anar a la presentació de l'Àngel Blau. O l'altre senyor famós, que és el Joseph Bonestenberg, que és el director que fa aquesta pel·lícula, que posteriorment ha estrejada també als Estats Units i fa totes les pel·lícules amb la Marlène Dietrich, que és la seva, diríem, la seva descoberta. Tampoc sabia, en el moment de començar a mirar coses, que el Billy Wilder, el Robert Schottmach o el Fred Sinemann que després es farien famosos a Hollywood, es van estrenar el 1929 amb una pel·lícula anomenada Gent de Diumenge. Es veu que els tres es van conèixer en un bar de Berlín i que van decidir rodar el guió d'una història del Willy Wilder, dirigit pel Robert Zilmak, amb els actors totalment amateurs, totalment desconeguts i sense cap pressupost, sense diners. Dues coses m'han atret, m'han cridat l'atenció d'aquest fet. Un, el primer, que el film ja s'avançava al neorealisme en més de 15 anys, pel que diuen els especialistes. I la segona, que l'Eric Pomer, aquest senyor que era el dirigent de l'UFA, va veure el film d'aquells desconeguts i els va contractar al cap de pocs dies. Per tant, això també ja ens indica que l'Eric Pomer és un senyor intel·ligent i bastant cegàs. Però per no allargar-ho més, arribem al 1933, que és quan Hitler pren el poder, i tota aquesta gent, com sabem tots, va haver de fugir. Es calcula que més de 800 artistes, 800 tan tècnics com professionals de la fotografia, com del so, directors, actors, etcètera, van haver de fer-ho. Eren tècnics, repeteixo, guionistes, directors, actors, etc. I l'Eric Pomer, aquest que era el que dirigia la UFA, el personatge més important d'aquests estudis, va ser acomiadat al cap de pocs dies pel Hilder, junt amb tots els jueus o amics dels jueus que hi treballaven allà. Billy Hilder, tothom ho sap, va buscar refugi a París. Potser no és tan conegut... que la policia va interrompre la representació teatral que dirigia Bertolt Brecht a Berlín i aquest es va haver obligat a abandonar el país, cosa que fa pensar ràpidament en Toby o no Toby. Almenys en a mi. Frank Watchman, que és aquest músic que he destacat, compositor de l'Àngel Blau, que és una música extraordinària, va ser acorralat una d'aquelles nits a un racó i li van donar una gran pallissa I aquella mateixa nit ell i la seva nòvia van fer les maletes i van fugir també a París. A Hollywood, cosa curiosa i que val la pena destacar, aquest personatge, Frank Watchman, composarà 144 bandes sonores i serà superfamós. Per citar simplement algunes de les músiques que ell composarà, fa la música de Rebecca, d'Alfred Hitchcock, que és candidata a la millor música original, fa la música també de Sospetja, una altra pel·lícula de Hitchcock, uns pocs anys després, que també és candidata a la millor banda sonora, Objetivo Birmania, també és d'ell... I dos pel·lícules que serà, quan guanyarà l'Òscar com a millor banda sonora, que serà El crepuscle de los dióces, del Willy Wilder, i Un lugar en el sol, que també és una música extraordinària, no sé si la coneixeu, premi a la millor banda sonora per una pel·lícula dramàtica. Els altres casos es podria parlar de molta gent. Jo crec que es poden esmentar ràpidament, per posar dos exemples més, del Fritz Lang, el que li passa al Fritz Lang, que suposo que ho sabeu, el Joseph Goebbels, el cri del seu despatx, i li ofereix ser el director... dala UFA. no sé què va passar a l'entrevista, perquè això ell no ho ha explicat del tot mai, però sabem que, o ho explica ell mateix també, que quan va sortir del seu despatx sense passar per casa seva, sense alçar pel banc i agafar diners, se'n va anar a l'estació de tren i va fugir. En aquell moment, no sé si sabeu també, que la seva dona era simpatitzant dels nazis, i llavors això va fer que ell decidís fotre el camp. Un altre personatge també curiós és el Henry Kölster, també alemant, era jueu aquest, que es va presentar al seu banc per retirar els diners que tenien el banc i un funcionari va dir que no podia treure res, que ell no podia treure diners d'aquell banc. Aleshores va haver una discussió entre ell i el funcionari aquest i en un moment de miat es veu que va aconseguir que el director del banc el posés en una habitació o el sortir no sé quant del banc, li entregués una part dels diners, no tots els que ell tenia al banc, perquè li va dir marxa, fuig, perquè si no això acabarà malament. L'altra cosa que pot explicar és que els Estats Units en aquest moment... Lubitsch i d'altres alemanys van organitzar ajudes a aquests recentarribats. Recollien un determinat percentatge del seu salari setmanal i tractaven de donar-los feina. Un recent immigrat com és Rodolf Maté, que era un director de fotografia famosa a Berlín, seria el director de la fotografia de Tobi o no Tobi. L'actor Félix Basset treballaria a Ninochka, era un dels tres que, recordeu, al principi de la pel·lícula que arriba la Greta Garbo acompanyada de tres que són russos i que li diuen el que han d'anar a veure i el que han d'anar a veure els tres personatges tots eren immigrants, tots eren immigrants de Berlín el Willy Wilder treballaria en el guió de Ninochka per indicació de Lubitsch i el director musical de la UFA seria el que imposaria la música de Ninochka per tant vol dir que els que van poder els hi van començar a donar feina Per acabar, dues valoracions finals i un comentari sobre Casa Blanca, perquè em sembla que hem de ficar allargat massa. És evident, crec, que l'expeccionisme alemany, amb l'ús expressiu de la llum i de les ombres, ajudaria a definir dos importants gèneres del cinema de Hollywood. Un, el cinema de terror, que en aquell moment era molt popular i se'n feien moltes pel·lícules de terror, i l'altre, les històries considerades americanes, o anomenades de cine negre, que molta gent sempre s'ha cregut que eren típicament americanes quan en realitat van ser formulades i aplicades per directors d'origen europeu. Segona, que com diuen els experts, Hitler no es va adonar que amb aquesta fugida massiva de cervells, tant d'intel·lectuals i d'artistes com també de científics, estava debilitant les possibilitats de guanyar la guerra i, sobretot, de crear un bon futur, de consolidar el futur per l'Alemanya que volia construir. Deia al principi que el documental... Home és així, eh? Sí, sí, no hi ha cap mena de dubte. Deia al principi que un documental sobre Casa Blanca em va fer sugerir o pensar en aquest tema... Aquest documental que vaig veure abans de l'estiu mostrava que Casablanca era un film antinaci començat a rodar al maig de 1942, poc temps després que els Estats Units entrés a la Segona Guerra Mundial, i que va tenir una majoria d'extres i d'actors secundaris, que era el que mostrava el documental, homes i dones que acabaven de fugir del règim nazi. Entre ells hi havia el Peter Lorre, que és l'exiliat, que s'havia fet famós a M, el vampiro de Dusseltoff, que era el personatge principal. El Port Henryet, que molta gent no sap qui és i és l'elegant marit de l'Ingrid Bergman a Casablanca, que era un actor austríac que es va negar a entrar al sindicat nazi per tenir treball amb els nazis i que l'havien posat a la llista negra i per tant va haver de fugir. Hi ha una altra cosa que tampoc s'havia allò, i analitzant ho he vist, que és que el Conrad Wade, que és el major dels nazis, el jefe dels nazis, el que s'enfronta amb el mateix Humphrey Bogart, s'havia catapultat a la fama el 1919-1920 perquè era l'actor principal que interpretava el caminet del doctor Caligari. i que tots els extras i petits personatges que surten a la pel·lícula, que apareixen a la pel·lícula, eren prestigiosos actors de Berlín, però que alguns d'ells, desgraciadament, van tenir èxit i altres mai van recuperar la fama que havien deixat a Europa. Entre aquestes desgraciades persones, cal citar... però simplement per allò que l'Eric Pomer, que era aquest senyor productor interessantíssim, intel·ligentíssim, brillant, que havia creat l'Azufa i que havia creat l'expeccionisme alemany, a Los Angeles va acabar pintant gerros de ceràmica per sobreviure. Però el documental que vaig veure desgranava qui era cada un dels actors que hi apareixien a la pel·lícula, que apareixien a la pel·lícula de Casablanca, gairebé tots exiliats, anava esmentant qui era cadascun. Paul Andor, que és el personatge que intenta escapar-se i mata al principi de la pel·lícula, no sé si us recordeu que surt corrent i hi ha un d'allò i el maten allà, era un reconegut actor alemany des de 1917. Kurt Boas, el personatge que no sé si us recorda que al principi de la pel·lícula hi ha una parella i aquest personatge els enganya, els enreda i els roba els monederos que porten, el mateix. Marcel Dalio, com que també en aquell moment Hitler havia envadit ja a França i havia arribat a París i molts actors francesos havien estat obligats a marxar, Marcel Dalio era un actor francès igualment exiliat, és el que porta del bar del Humphrey Bogart, és el que controla més o menys les taules i està depenent del Humphrey Bogart, i la seva dona, la Madeleine Léveau, o també apareix a la pel·lícula. I el Hans von Tarkowski, un altre actor del gabinet del doctor Caligari, que és l'oficial nazi que es baralla amb els francesos. I recordeu que aquí s'origina una de les escenes més emotives i més entranyables del film, que és quan els alemanys comencen a cantar o canten un himne patriòtic alemany i els altres comencen a cantar la marcellesa. Mentre veia de nou aquesta escena, sabent tot el que cadascú havia viscut, i en particular amb quin esperit cantava cada un tots ells, sobretot els primers plans, perquè en un moment hi ha els primers plans de la noia, aquesta francesa, que són absolutament emotius, perquè ella està completament emocionada de cantar en contra d'aquells elements que estan allà, i això t'ho transmet només la cara d'ella. Sobretot en els primers plans, repeteixo, de la dona del Marcel de Lío, que és la francesa Madeleine Lebo, em vaig adonar que aquells actors estaven vivint la seva pròpia vida, i que segurament per això aquella escena tenia tanta força. Torneu-la a veure, us ho recomano, quan pugueu, crec que no té desperdici. I cal dir, perquè ho explicava també aquest documental que vaig veure l'altre dia, que quan va acabar el rodatge, tots aquells actors i tècnics van donar l'1% del seu salari a l'European Film Fund, que era la societat d'ajuda creada per Lubits i els altres alemanys que estaven a Hollywood en aquell moment. No hi ha dubte, crec, que els actors i tècnics de Casablanca provenien del millor teatre i del millor cinema del món. La veritat és que, clar, als Estats Units va fer la gran jugada amb això, perquè va tenir... I baratos, els va sortir baratíssims. Però tots, tant els científics com els intel·lectuals, com els escriptors, tothom, perquè va ser una entrada massiva d'un nivell cultural... extraordinària que els Estats Units no tenien absolut, però de lluny. Però també es van posar malalts, els americans van començar a perseguir fantasmes per allà i molts anys després. Però això és després, és després. Sí, sí, sí. Però mentrestant aquesta gent havien fet una feina extraordinària, una feina extraordinària. Bueno, ens toca parlar del... Del Willy Wilder, podem parlar del Willy Wilder. El Willy Wilder... És un exemple, perquè ell és d'origen jueu. La seva mare va haver-hi a Auschwitz. Això no ho sabia. No ho havia llegit d'alguna banda. Pot ser, pot ser. Ell és del 1906. És del principi. Ell admirava extraordinàriament el Ludwig, em sembla. Una frase d'ell és... ja no tenim l'ull bit, però sobretot no tenim les seves pel·lícules. Clar, clar. Que ha mort el condirector, però sobretot s'han acabat les seves pel·lícules. És un punt d'administració. Una cosa que explicava ell mateix a l'any 70, perquè vaig veure que era una entrevista de l'any 70 del Billy Wilder, en aquest documental que he esmentat que em va impressionar, és que el Willy Wilder explica, que va treballar amb ell amb Ninochka, però explica la forma de treballar de fer els guions. És a dir, ell diu que una cosa que la gent no sap, perquè ell no constava mai com a guionista, Lubitsch, és que era un gran guionista. Ens reuníem tres o quatre persones en una taula i ell venia i es passàvem dues o tres hores discutint la pel·lícula. És que ells en el fons són escriptors. A la seva tomba, a la tomba del Willy Wilder, «Soc escriptor», Coma, nadie es perfecto. Bueno, és que ell comença la seva carrera. És que és escriptor, és periodista. Quan ell va a Berlín des de... Vull dir que són una gent amb un bagatge, gens banal. I clar, els seus guions, efectivament, els seus guions són... Per exemple, l'Apartamento. Anem a dir-ne un del Willy Wilder que és... Rodó. És Rodó des del principi fins al final perquè és... Està estranyament ben construïda, aquesta pel·lícula. Els personatges són de carn i osos des del principi fins al final. És càustica fins al moll de l'os. Simultàniament, és tendre, és... Amable. Un punt amable, sí. Un punt de... Igual que a primera plana, que es amantava... Ah, sí, jo a primera plana, és una pel·lícula, és el Walter Matthew i també el Jack Lemmon. I també et quedes amb el Walter Matthew i el tot del Jack Lemmon, per dir-ho d'una manera. Però clar, són un guió, un guió, a primera plana, que és... La història de... són un periodista i un director d'un diari i l'escriptor, que és el Jacques Lémont, que són una parella extraordinària. s'ha de fer una execució d'un reo que no sé ben bé què ha fet, perquè el personatge del reo és un que està encostipat. Jo no me'l recordo. Sí, perquè l'amaguen dintre d'una escriptoria i és tornuda. El descobreixen per això. Està encostipat, no hi ha dubtes. Però el guió està tan ben fet des del principi fins al final... Bueno, i com faldes i a la loco, i no em diràs si el guió no està treballadíssim. Com faldes i a la loco. Ah, com faldes i a la loco. És una posa brutal. Un guió cinematogràfic. Jo penso que aquí ens posem davant d'aquella constant de dir, és un guió cinematogràfic o és un guió de... d'enriquiment, de valors... No, no, ell explica, anava a explicar abans, que quan explica que va treballar amb el Lubitsch, que li va sorprendre la seva forma de treballar, perquè diu que es reunien en una habitació, 3 o 4, els guionistes de la pel·lícula, el Lubitsch venia, començaven a dir coses, i ell es passava l'estona comentant coses, sugerint coses i tal. I diu, quan sortíem d'allà, l'escena havia guanyat moltíssim. I diu que era brutal, i penso que és veritat, perquè t'ho he vist molt bé, els diàlegs. Feia uns diàlegs que eren extraordinaris. Totes les pel·lícules d'ells són realment extraordinaris. Perquè són diàlegs, que això és americà, que aquí jo crec que no sé si els espanyols encara ho han descobert, els francesos també els hi ha costat moltíssim, d'aquest diàleg curt, que et fa passar d'una a l'altra, que el mateix diàleg et porta a la història i no cal dir grans parrafades, La imatge, el diàleg, la imatge, el diàleg, i amb això són boníssims, i en particular el Willy Wilder amb això és boníssim, perquè inclús quan és caustic, quan s'està carregant un personatge o quan està fent malbé una institució, que és el que passa amb l'apartament, amb el seu jefe que usa l'apartament d'ell per les seves escurgues particulars... El diàleg que sempre té no són grans diàlegs ni grans parrafades. No hi és mai en el cine del Willy Will dir això. I en canvi tu segueixes la història amb una intensitat extraordinària. Perquè la creua va i ve, va endavant i endarrere. És conscient que la imatge juga molt. Per exemple, a l'apartament una cosa molt aconseguida és els objectes. Perquè ell descobreix a través de l'objecte el que està passant a casa seva. És a dir, ell es troba amb un objecte, llavors descobreix que la noia el té, llavors veu que realment és... Si és un mirallet o una pulvera o alguna cosa d'aquestes. Però llavors tot això és molt cinematogràfic. És a dir, ell és un senyor que tenia clar, suposo que per influència de Lubitsch, que amb cine el que compta és que s'han d'explicar les històries per imatges, no per llenguatge. I això també tenia molt clar... Que això a Europa li ha costat molt, eh? No, els hi costa molt més, perquè acostumen a ser molt més literaris i doncs carreguen molt més el llenguatge, carreguen molt més les frases, carreguen molt més els diàlegs, cosa que els americans no fan. Els americans s'hi poden dir amb una imatge, el que, doncs, mateix que es diria amb una expressió, diríem, verbal, doncs ho eliminen, l'expressió verbal, i deixen la imatge. I això és una altra... Sí, no, no, segueix. Això és una riquesa, doncs. És una forma de funcionar. Llavors, el Willy Whedon, en aquest sentit, si analises les pel·lícules, en té quantitat de pel·lícules. Les diem unes quantes, si voleu, perquè, bueno, aquesta primera, de les primeres que jo recordi, que és el capúsculo de les dioses, que és de l'any 50. Sí. Després, el Gran Carnaval, que és del 51. Amb el Quiridugles. Sí, amb el Quiridugles i... Sí, sí. Però que no va tenir, curiosament, no sé per què, l'èxit, ell ho explica. Després, la Temptació en Vive Arriba és del 55, que aquesta és la Marilyn. La Temptació en Vive Arriba és del 55... Després, Testigo de Cargo, per sisplau. Aquesta és una grandíssima pel·lícula. Una obra de l'Agata Christie. Sí, de l'Agata Christie, el d'Iron Power i la Marlene Dietrich. Fa una cosa extraordinària. Perfecte. Els anys 59, com fa el de Jaloloco, que no té pèrdua. L'1, 2, 3 de quan és? L'1, 2, 3... Espera a veure si la veig. És l'1, 2, 3 dels 61. Vale, vale, vale. Sí, sí. Està claríssim. Els 60 és a l'apartamento... i després, clar, primera plana és del 74, és del final. Ell mor el 2002. A mi, de l'apartament, m'agradaria ressaltar tres cosetes molt senzilles. Una d'elles és la construcció d'Alfred Manmurkari, la construcció del personatge convençut que allò que fa és el que cal fer i és el millor que hi ha, que té la seva dona, que té tal, però que, a més a més, doncs ha de tenir una amant. que a més a més el seu subordinat ha de deixar l'apartament, i en definitiva peti qui peti, perquè ell és això, ell està construït amb un teixit social que respecta això, o si més no ho tolera d'una manera total i absoluta. Però fixa't una cosa, només un incís, tot i tant que és un estereotip tan utilitzat i tan fet, ho fa molt bé, perquè de fet és un mag, en el sentit d'aquest altres, És trobable, aquest personatge. I tu creus, i te'l creus. Te'l creus. Perquè aquests hi ha molts personatges que surten a 50.000 pel·lícules. Si el fas massa estàndard, massa estàndard, te'l carregues. I ell, tot i ser estàndard, no te'l pots carregar perquè és de debò. Vull precisament destacar una pel·lícula que vam veure, el Joan i jo, en aquest festival de cinema, sense descobrir-la, que el joc que presenta aquella pel·lícula precisament és els dubtes que tenen els dos protagonistes... abans d'establir una relació sexual. Jo penso que ara la pel·lícula de l'apartament ni pensar-hi en això, eh? Ni pensar-hi. És una altra època. Ah, és una altra època. Vol dir que hem millorat i aquesta... No, deu ser el context diferent. No, penso que... Jo crec que intervé l'època. Per exemple, jo l'altre dia anava pel carrer i veia com la gent jove s'obraçava, es feia petons i es despedia, cosa que potser la meva generació no fèiem. És a dir, la meva generació... La gent tractava les noies, o els nois estaven les noies, d'una manera... No les tocava. No les tocava. En canvi, avui dia, jo vaig veure... L'altre dia vaig estar amb una cosa de nano joves, amb el meu nano, i era espectacular, perquè, bueno, quasi es feien petons allà davant de tothom i no eren parella, o sigui que... I unes abraçades i unes... I que això, penses, bueno, això ha canviat, és a dir, aquí hi ha una cosa que ha canviat. I penso que la lectura que tu fas, que penso que era una pel·lícula interessant aquesta... és veritat el concurs, potser de les més aconseguides, que es dèieu, té el tèrmin, com es deia? Home, no. No me'n recordo. Que és un concurs que no estàs desvallat. Parlem del Willy Wilder, que és millor. Jo crec que això està influenciat pel canvi d'època. És a dir, de la mateixa manera que les dones en els anys 40 i 50... i amb Sabrina, ho hem comentat moltes vegades en una pel·lícula de Willy Wheeler, el paper de la dona no seria igual al d'ara, perquè el temps ha canviat. No sé que sigui reina. Sabrina, de fet, ha perdut justament. Sabrina, si la tornes a veure... Ha perdut per això. Ha perdut perquè... No t'acabes de creure aquella noia... Parla d'un món que... Ha desaparegut. Sí. Sabrina, justament. Així és com l'apartamento. El podries veure mils vegades i sempre es manté. Però inclús Irmela Dulce, per exemple, es manté molt més... Tampoc la tinc present, eh? És la de la... Shirley MacLine de color amb el Jack Lemmon, no? Sí, que és un policia que després... No la tinc present. Ho dic perquè també és bastant... És la història d'una prostituta i el seu... Sí, el seu... Xulo. Xulo. I les històries que envolten l'entorn, que podria estar també passada, en el sentit que... Però és més comèdia, allò. Clar, com que és comèdia, allò s'aguanta. En canvi, Sabrina, que la vol fer de debò... Jo crec que del Willy Wilde és de les que més perd. Això que, en canvi, és l'Umpri Boger, el Willy Holden, William Holden, no? I ella és la Drake Hepburn, que ho fa bé. Però tot i així és la pel·lícula perd. La pel·lícula perd amb el temps. Una pel·lícula també que està molt bé és així com Traidores en el infierno, Traicción en el infierno, alguna cosa així, que és de la primera època. que tenia en anglès el nom de Starlake, no sé què, o alguna cosa així, que va de... és de la primera època d'ell, eh? És a dir, jo crec... No sé si... Teidón el infierno, sí. Aquesta és una gran pel·lícula, eh? Jo aquesta sí, mira, del 1953. Exacte, doncs aquesta que es diu Starlake 17, en anglès. Jo no la tinc present. I és una pel·lícula molt bé, en blanc i negre, molt interessant. És una pel·lícula recomanable també, en té moltes, el Willy Wilder. És a dir, recordem que va començar com a guionista, i que després de fer uns quants guions va acabar saltant la direcció. Quan portava tres o quatre pel·lícules ja de guió a Hollywood, la van deixar dirigir. I que quan trobeu a qualsevol moment que es projecta una pel·lícula de Willy Walder, sempre valdrà la pena. Sí, segur, eh? Us recomanem. Sí, ho deixem aquí, això. Podem parlar que la setmana que ve ens tocarà parlar de... Ens tocarà parlar la setmana que ve, que serà el dia 15 del 10. del Festival de Sitges de 2012 i el director John Carpenter i del director John Carpenter aquest és tot un fenomen també vindrà l'Andreu i llavors l'Andreu ens parlarà del John Carpenter d'acord doncs la setmana que ve bona nit a tothom amb aquesta música tan agradable i recomanable com la pel·lícula també amb la qual ens despedim ens acomiadem bona nit . . . . Fins demà! Fins demà!