Estrenes, Fènix 11-23, Fellini i Bob Fosse

A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert. Cinema sense condicions. Bon vespre, tornem a estar aquí, a Cinema Sense Condicions, una tarda més o una nit més, disposats a explicar-vos les pel·lícules que hem vist, les que volem comentar. De fet, el programa d'avui tindrà tres parts. Una primera part parlaríem de les estrenes o pel·lícules que darrerament hem vist i que estaran cartellera. una segona part que intentaríem parlar d'algun clàssic, en aquest cas de Federico Fellini, i una tercera en què en Jaume ens introduiria el tema del Bob Foz i que podríem començar a parlar d'un autor extraordinari, tot i que només va fer cinc pel·lícules. Un senyor molt interessant i que penso que podríem parlar d'algunes d'aquestes cinc pel·lícules. Això sí que ha estat un pròleg ben fet, eh, Joan? Ah, sí? És que cada vegada ho fem millor, no? Bueno, jo parlava de tu ara només, eh? Un pròleg professional, eh? No parlava de normal. Ah, sí, no ho sé, jo no... Sí, sí, sí, bueno. Ja està, el programa està fet ja. Ara només ens hem de... De dedicar a omplir-lo. A omplir-lo una mica, molt bé, molt bé. Sí, senyor, i efectivament Jaume ha estat. Hola, què tal? Sí, avui serem tres només, perquè la Carme té problemes i no podrà venir, i llavors ja vindrà la setmana que ve, que farà el tema del teatre en el cine, i llavors, doncs, bueno, ja estarem els quatre, que aquesta temporada formem l'equip de Cinema Sense Condició. Juntament amb Andreu, que sempre que pugui hi ha un tema amb ell. Exacte, és possible que potser la setmana que ve vingui. I amb els convidats també, i amb la gent que va entrant per telèfon de tant en tant, com el Sergi Arrada i l'Albert Macià. La setmana vinent parlarem ja del següent documental del mes, per cert, un documental molt interessant. Ja us demano que aneu a buscar una miqueta d'informació sobre Víctor Kosolovski, un director rus que té una productora, i que és un home extraordinari i que fa uns documentals que, més que documentals, són petites obres tard. I la propera proposta del documental del mes és així d'interessant, com us ho explicarem la setmana vinent. També anem avançant perquè la gent s'agafi. i digui, de què anirà això? Doncs si ho busqueu, veureu que hi ha una pel·lícula que es diu Viven les Antípodes, i jo ja tinc moltes ganes d'anar a veure-la aquí a l'Ateneu, de Sant Just des Verdi. Aniré, no ho dic per dir-ho, perquè és el dia 19, a dos quarts de set de la tarda, em va perfecte. Molt bé. Així que si us animeu, algú de vosaltres o dels oients, doncs a la setmana vinent parlem amb més tranquil·litat d'això. Mirarem les azendes i procurarem anar-hi. Parlem d'aquesta pel·lícula, Joan, que m'has dit que ja l'has vista i que tinc molt d'interès a saber el fènic 11-23. Jo penso que ràpidament, perquè si no m'allargaré massa, voldria parlar de les tres pel·lícules que estrenen el divendres i que encara no estan estrenades. Estan el divendres i ja tinc l'oportunitat de veure-les. La primera és el fènic 11-23, la segona és en la casa, que és la que va guanyar la conxa d'or del festival de Sant Sebastià. I la tercera és una pel·lícula curiosa que he vist aquest matí, que es diu Amor i letres, una pel·lícula americana, d'un autor força interessant. En parlem després. Les altres no són curioses. Són diferents. Molt diferents les tres, oi? Sí, molt diferents les tres. No es poden comparar. Fènix 11-23, suposo que... Jo no ho sabia, eh? Confesso que no em vaig seguir... Jo sabia la notícia, però no... Jo no sabia ni la notícia, perquè en el seu moment està basat en un cas real, que és un nano que es diu Eric Bertrans i Martínez, que va ocórrer quan ell tenia 14 anys, el 2004... que és un nano que va esdevenir famós per ser acusat de terrorista per haver demanat l'etiquetatge en català a una cadena de supermercats. En la pel·lícula no surt, però és el dia. Al Mercadona, si no estic confós. Ah, sí, sí, sí. Jo havia llegit el Mercadona, però ara que ho dius, la notícia en el seu moment parlava del dia. El que he llegit és que és el dia. En la pel·lícula ho han dissimulat i posen un nom per no entendre conflictes que posen un altre nom. Però el que jo he llegit documentant-me sobre la pel·lícula era que era el dia. i ell tenia aquest nano va fer una pàgina web va crear una pàgina web que es deia l'exèrcit del Fènix nom que li havia inspirat perquè acaba de llegir Harry Potter i l'ordre del Fènix i vas pensar que ell podia esdevenir el cap d'aquest exèrcit del Fènix els serveis d'intel·ligència de la Guàrdia Civil de l'època van decidir que l'exèrcit del Fènix constituïa una amenaça terrorista ell va fer simplement un e-mail dirigit al dia demanant que etiquetessin tots els seus productes en català el dia va presentar aquesta informació, aquesta denúncia, diríem... A la brigada antiterrorista de Madrid. Impressionant la història. I on resulta que la brigada antiterrorista va començar a investigar i va començar a trobar que, efectivament, aquest xicot o aquesta persona o aquest exèrcit existia, es van imaginar que era realment com un exèrcit o un conjunt de persones, i una nit es van presentar a casa d'aquest nano de Lloret de Marc, que vivia a Lloret de Marc, van registrar, la pel·lícula es veu el registre com el fan, etc., i va haver d'anar, setmanes més tard, a l'Audiència Nacional de Madrid, que és la que portava el tema del terrorisme, per declarar una declaració que dura quatre hores, i el nano acaba, finalment, enfrontant-se a una pena de vuit anys de reformatori per haver demanat això del digratge en català, i després, cosa que suposo que va contribuir que el nano es posessin una mica amb ell, perquè en el moment del judici ell diu que vol parlar en català que vol fer que l'interroguin en català el que exigeix que hi hagi un intèrpret I segona, quan li presunta la nacionalitat, diu que és català, i diu, però vostè és espanyol. No, jo soc català. Llavors, amb aquesta discussió, ell diu que és català, i li diu, vostè digui que és espanyol, i l'alliberarem. I el nano es nega a dir que és espanyol, i per tant, en conseqüència... Arriba en un moment precís i perfecte, aquesta pel·lícula. Això sí, perquè clar, en el 2004, que això és el 2004, no era el mateix moment que ara. No, no, efectivament, eh? A la pel·lícula cinematogràficament, narrativament, com està? A mi m'agradaria saber, perquè hi ha moments que són a dir, ets idiaca, no? S'ha de dir, tothom ho sap, de totes maneres. Però ara que estem parlant d'aquestes eleccions, que sembla que siguin un plebiscit, més que unes eleccions... A veure, una cosa, jo penso... Aclarim-ho, aclarim-ho, això. Jo penso que hi ha una constant que ens posaria en contacte amb una cosa impensable el 2004, tot i que hi va haver un senyor que se'n va preocupar una mica més tard, i presentar aquesta pel·lícula com un fet rellevant del comportament de control sobre la societat, Vull dir, no crec que sigui el mateix, ni molt menys. Ara, que això pugui decantar a favor o en contra, sincerament, malament anem, que deia aquell, no? Però la coincidència que s'estrini ara és maca. Vull dir, no es pot negar que estigui fet a propòsit, que no? No, el que tu dius és el tema interessant. El Joel Joan, ahir la nit, jo vaig veure la pel·lícula del Comèdia, que és on la van fer la preestrena, i el Joel Joan ens va explicar... És un dels directors. La pel·lícula està dirigida pel Joel Joan, que és el de Porca Misèria... i Plats Bruts, i després, doncs, el Cegi Lara, que és un dels directors de TV3 de la Riera, el Cor de la Ciutat, etcètera. Llavors, hi havia els dos, i el Joan Joan ens va explicar que la pel·lícula ha portat set anys de producció. Per tant, no ha sigut una cosa... I, a més a més, inclús han aconseguit minicrèdits del públic, perquè allò em va tocar, hi havia tres sales que passaven la pel·lícula, i em va tocar una de les sales que resultava que era tota la gent que havia donat diners perquè fessin la pel·lícula. I, clar, hi havia una eufòria allà i una sensació de... la gent aplaudia mitja pel·lícula, passava una cosa, la gent estava aplaudint, un festival, un autèntic festival. Això a través d'aquesta qüestió que ara se'n parla tant, que és el micromecenatge. Exactament. Que es fa a través d'una pàgina web. Jo no sé com ha anat, però és això. En anglès, tècnicament, la manera aquesta de funcionar es diu crowdfunding. que voldria dir una cosa així com... Aconseguir diners a través de... A través de molta gent que posa una quantitat de diners petit i que se li dona recompensa. I una de les recompenses era aquesta. És anar a l'estrena. Llavors jo estava assegut al costat d'una persona i jo li preguntava com és que... No, no, és que jo tenia ganes de venir a l'estrena per això, perquè jo vaig posar aquest micro diners i tal, que suposo que una cosa... Bé, els diners no són micro. El mecenatge és micro. Deu depèn de cadascú del que pugui posar, no? Sí, sí. En qualsevol cas, el que és curiós, jo m'he enterat després de veure la pel·lícula, que el nano només amb 15 anys, és a dir, l'any següent, en tenia 14 quan passa tot això, finalment el dia es retira... Una cosa que és molt interessant de la pel·lícula i em sembla molt curiosa, molt guapa... El dia va retirar la... Sí. Una cosa curiosa de la pel·lícula és que a tot el principi surt la mare, el pare, l'abocat que els porta, etcètera, i al principi és una cosa aïllada. Ells no volen que hi hagi difusió, perquè a l'escola, quan saben que la gent es comença a fotre amb ell i tal. Llavors, una cosa que és curiosa és que arriba un moment que se'n donen compte, els fan veure que si estan sols, faran el que ells es voldran. Que si això es difon públicament, llavors tindran la pressió, diríem, del públic, del general del poble, i que llavors això no serà tan fort. I efectivament arriba un moment... que això arriba al Parlament d'Espanyol. És a dir, la pel·lícula Al final de tot, quan hi ha la reconstrucció i veus, tu has vist els actors, i ara veus les persones reals que van viure això, perquè surt el nano realment, surt la mare real, el pare real, l'advocat real, i expliquen coses molt poques, però expliquen algunes coses. Surt també el moment del Parlament que es va discutir aquest tema. És a dir, llavors, clar, és arribament que això ho difonen, i el difonen hi ha una pressió que fa que això el dia s'espanti i el dia retiri aquesta demanda i quan el dia retira aquesta demanda llavors la cosa s'acaba llavors un any després el nano escriu un llibre que es diu Eric i l'exèrcit del fènix el llibre es venen 13.000 exemplars cosa que tampoc sabia jo jo tampoc ho sabia se'n fa una obra de teatre que tampoc ho sabia el 2007 i aquesta obra de teatre estarà al teatre Borràs durant dos mesos representant-se I ara, basat en la mateixa història, basat en aquesta història real, que el nano ha col·laborat, inclús en el rodatge, estaven allà a vegades, han fet la pel·lícula. La pel·lícula està dirigida pel Joel Joan, el Sergi, ara ja ho he dit, i al final, també ho he dit, apareixen tots aquests personatges que són persones reals parlant de carniosos, veient el que passa. Jo diria que a nivell cinematogràfic, és com em preguntava el Jaume, la pel·lícula no és una cosa extraordinària, és a dir, seria per entendre's una pel·lícula que es podia passar per una telemovie, és a dir, està ben feta, és molt digna... la història que expliquen és molt forta, molt potent en ella mateixa, i per tant segurament això cridarà l'atenció de la gent i farà que, com que és un cas real, que molta de la gent que estava allà al teatre coneixia, jo no coneixia, però... I els dos temes ja estan establerts, eh? El que clarament ha explicitat Jaume, que és el tema aquest del control policial i de la llibertat que tenim per poder demanar unes coses o una altra en democràcia, amb els mecanismes que pugui haver, i també, com no, la defensa de la llengua, una llengua minoritària, hem de dir-ho, i la possibilitat que les persones puguin fer això. Ja us avanço... En tot cas minoritària a Catalunya, no, eh? minoritària en el món, clar, quan es parla de... Però sí, sí, està bé també aquest matís. En qualsevol cas, des d'un punt de vista cinematogràfic, jo us hauria de dir que el que més m'ha agradat de la pel·lícula, a part del guió, està bé, vull dir, per explicar la història, és àgil, no es fa pesada, vull dir, doncs, enfronta molt bé els personatges, la interpretació està bé, però si destaca alguna cosa per mi és la interpretació de la Rosa Gàmit, que ho fa molt bé, molt bé, la que fa de mare, I realment, després hi ha una altra cosa que també em va fer gràcia, que jo tampoc sabia, és que es veu que el Cuní, ja en el 2004, va entrevistant a la mare real, i surt del tros de la mare el nano, de 14 anys, i el Cuní parlant d'aquest tema. Llavors, vol dir que era una cosa que està molt ben lligada, sense ser una... Jo trobo que el que falla més és la fotografia per mi. El muntatge està bé, però la imatge de fotografia podia ser més consistent o més guapa, Veig això un telemóvil, un telemóvil molt ben fet, molt ben portat, però que pot tenir el seu públic i la seva motivació. Deixeu-me que faci aquí una petita falca publicitària perquè hi ha tota la intenció que aquesta pel·lícula sigui el motiu del nové envoltats de cinema de Sant Vicenç dels Horts allà en els multicinis Llobregat. En el Multicines Llobregat, no. En el Multicines Llobregat, no. En el Multicines Llobregat, i de, bé, doncs, mira, de portar algunes persones perquè ens parlin de la pel·lícula i tenir-la, doncs, una setmana com a mínim. I sembla molt interessant. Molt interessant fer-ho. Per cert, Jaume, Andorra tampoc és minoritari, eh? L'idioma aquest del que estem parlant. Vull dir que ja tenim dos llocs, eh? No, no sé, en un país concretament i en una nació, no? Si voleu dir d'aquesta manera. Vinga, les altres dues pel·lícules. Les altres dues pel·lícules, una és En la casa, que és la que va guanyar a la conxa d'or del festival de de Sant Sebastià, del François Ozon, que és un senyor que és molt irregular, té coses més o menys interessants i coses més o menys fluixes. Jo m'esperava molt de la pel·lícula perquè havia guanyat un premi, etcètera, etcètera. Jo confesso, hi ha gent que li va agradar, eh? És a dir, en el passe de premsa. El tràiler té molt bona pinta, però bueno, digues la teva opinió. Té una certa originalitat en alguns aspectes, però hi ha un moment que a mi penso que... Bueno, si estigués la Carme aquí o l'hagués vist la Carme, penso que reafirmaria totes les manies que té la Carme al cinema francès. Ja ho dirà, ja ho dirà. No la vista, però és que jo coincideixo. Aquesta pel·lícula, si hi ha alguns pics que nosaltres li assignem al cine francès tradicional... aquí els torna a tenir. Llavors jo penso que és pesada, és monòleg, hi ha massa diàleg i no calia segurament tant de rotllo. Faria una broma amb la pel·lícula del mes de la setmana passada, però no. No cal, no cal. I llavors penso que té raó, és a dir, en aquest cas això jo penso que és criticable. Penso que no és una pel·lícula... Clar, no sé si les més que competien amb aquesta eren pitjors que aquesta, i clar, en un festival d'aquests el que es premia és la que es presenta la millor, no? I potser aquesta era la millor de la que es presentaven. Però jo no la veig una gran pel·lícula, una pel·lícula massa interessant. L'altra pel·lícula que he vist, i també l'he vist aquest matí, l'altra es diu Amor i Letres, tot i que en anglès tenia un altre títol, que no me'n recordo ara com era, en castellà l'han traduïda per Amor i Letres. És una pel·lícula d'un director que jo tenia, em feia molta il·lusió, perquè no sé si no recordar quan vaig estar Sant Sebastià i vaig fer un programa des d'allà, vam parlar d'una pel·lícula que eren les perles, d'una classificació que fan allà... que són les perles d'altres festivals, van presentar una cosa que es deia Happy, thank you, you more please. I aquesta em va semblar una extraordinària pel·lícula, era la primera pel·lícula d'aquest nano. I és del mateix director. Del Josh Radnor. La pel·lícula en anglès, ara que ho esmentaves, es diu Liberal Arts. Exacte. Sí, sí, ho he vist a... Ho acabo de buscar a internet, per això no ho esmento. Es diu Liberal Arts en anglès, no me'n recordava com era, i l'han traduït per Amor i Letres, perquè representa que és un nano que havia estudiat en una universitat americana, i en un moment de minat, per ajudar un antic professor que ell s'estima molt, torna allà, llavors coneix amb una noia, comença a haver una relació entre ells dos, La pel·lícula, des d'un punt de vista tècnic, està molt ben feta, està molt ben realitzada, és a dir, és de fotografia perfecta. Ells, inclús, els actors ho fan bé. A mi l'únic que em falla una mica... Ell és també el guionista, és aquest nano, el Josh Rodner, que és el mateix que havia fet l'altra pel·lícula. Trobo que aquí no t'ho acabes de creure, és a dir, explica una sèrie de coses i llavors dos la sensació que és massa... Com diria? Massa... massa fonamentalista, és a dir, una mica purista, una mica, no sé, explica una setmana de coses i, en el fons, dóna la sensació que sigui o molt conservador o poc madur, perquè no acabes d'entendre clar que la història en si s'aguanti per ella mateixa. Està bé, això. O les dues coses, que és el que li ha agradat a jo, per la cara que ha posat. Jo, pel que estàs dient, interpreto que pot considerar-se potser com idealista, no? Però un idealisme passat de moda. Ho sento, home. Ja havia quedat bé. Un idealisme que no se diu a la realitat. Llavors, el senyor, per exemple, perquè entengueu una mica al que em refereixo, en un moment determinat la noia, que té 19 anys i és una... brillant també estudiant, i ell en té 35, es porten 16 anys o així, i ell es planteja com un problema el fet que hi hagi aquesta diferència d'edat i opta per fer altres coses i quan aquesta noia queda molt clar que ell s'entén amb ella i aquesta noia se l'estima i que es podien entendre perfectament, ell en lloc de continuar amb aquesta nena, que seria l'amor segurament de la seva vida, opta per altres solucions com si fos això un tabú, o fos molt negatiu, o molt dolent, que hi hagués una separació de la tenta d'una parella. Llavors, a mi m'ha semblat que això... Digues, digues. Però això és el que se'n deia abans, maduració, no? O una persona madura, que d'una manera o d'altra... No, és que em solta perquè has utilitzat el... el terme aquest conservador madur, o invadur, i paral·lelament tot allò que, si més no fins ara es valorava com a cosa positiva, si més dona als homes, en aquest cas també amb les dones, era precisament que quan es produïa un... diríem, una distància com la que acabes d'esmentar, doncs, lògicament, el que era més gran és el que li posava el to, eh?, vull dir, el to que ell de dir no toca, eh?, i jo penso que, bueno, que en tot cas és curiós, és curiós utilitzant com el que has utilitzat, caldrà veure'l, aquesta pel·lícula, no, tu? Està molt ben feta, molt ben interpretada, a mi m'agrada molt més l'altre. Des d'un punt de vista de la realització web, l'únic que penses és això, és que aquest senyor és un fonamentalista d'alguna religió, no sé de quina, i que determinades coses ho veuen com un tabú, com un pecat, llavors el senyor... actua d'una forma que, en el fons, no te l'acabes de crèvi, et sembla irracional. Ara, és una pel·lícula... Bueno, totes les dues les tenen... Però jo, de les tres que he esmentat, penso que si hagués d'anar a veure alguna, aniria a veure la catalana. Crec que és més rica i dona més possibilitats. I aquesta pel·lícula que esmentaves, l'última, està protagonitzada pel mateix director, també? Sí, sí, sí. Bueno, l'altra també. Ell és un actor conegut, eh? Sobretot als Estats Units. Fa sèries televisives i ha sortit amb una colla de pel·lícules, eh? El que passa que jo ara me'l mirava des del punt de vista de com a director. Bé, bé, bé. Sí, sí. Doncs bé, una bona introducció a les pel·lícules que podem veure a partir de divendres. Els avançaments, que gràcies a Joan i a Jaume també, que aneu tots dos mirant coses per avançar, doncs donem a tots els oients ja una perspectiva d'això del que es pot veure. Alguna coseta més d'aquest estil? Jaume... Sí, en tot cas, ara entraríem en el camp de les pel·lícules ja estrenades, o sigui, que ja s'han pogut veure... Jo també tinc una que comentaré. Sí, sí, però... Comença. Doncs vinga, va, endavant. Faria una defensa, llavors, al que seria la ciència-ficció, que es podia considerar gairebé tal com jo la definiria, tot i que segurament no entra exactament dintre d'aquestes coordinades, però de ciència-ficció de sèrie B, pràcticament, amb una pel·lícula que ja hem comentat aquí en diferents ocasions i que jo crec que continuarà donant que parlar. Sergi Herrada va ser el primer que ens va esmentar perquè va ser la pel·lícula que va tancar el Festival de Sitges. Ah, Luper. Es tracta de Luper i és una pel·lícula que vaig tenir ocasió de veure ahir mateix i em va agradar molt. Molt bé. Explico una miqueta per què. Ja havia sentit parlar diferents motius, que era una pel·lícula despropòsit, ara ja he entès per què Albert Rodríguez, el nostre amic en comú, com a mínim de Jaume i meu, tu també el coneixes una miqueta però potser no tant, Joan, doncs havia esmentat això, que és un despropòsit. És un despropòsit perquè és una pel·lícula que treballa però amb una desinvoltura molt gran. No li dona una importància especial a l'estructura i a la coherència que tinguin els viatges en si, en el temps, que Qualsevol persona que es dediqui a aquest tema, i Albert Rodríguez és una persona que s'hi dedica molt, doncs li dona molta importància que a l'argument, al guió, hi hagi una coherència interna. La versemblança en els viatges amb el temps és molt discutible, perquè clar, com que en principi això és una cosa impossible, en principi, tot i que la ciència no descarta del tot, en qüestions quàntiques i això, doncs hi ha molta gent que ho agafa com una possibilitat. Però aquesta pel·lícula no tracta de ser coherent en quant a les bases que es proposa. De fet, hi ha alguns moments en els que arriba a ser això, com diu ell, un despropòsit. Llavors, la pel·lícula no la pots agafar tampoc en un sentit d'una pel·lícula amb una pretensió, em recordo d'alguna forma, però aquella sí que tenia aquesta pretensió de ser molt profunda, a fills dels homes. Si recordeu aquella pel·lícula que es parlava que ja no hi havia la possibilitat de procrear nous individus de l'espècie humana, només hi havia una dona que havia donat llum a un nen i llavors allò s'havia de protegir, hi havia diferents interessos, persones que volien aprofitar això, una pel·lícula interessantíssima. doncs aquesta no té aquesta pretensió. I com que no té aquesta pretensió d'explicar-nos una història des del començament fins al final amb aquest caràcter distòpic, que és al contrari de l'utòpic, parlant-nos d'aquest futur, avisant-nos del que pot passar, dient-nos tot el que estem fent ara i que podria portar a terme una consecució negativa, no té aquesta pretensió. La pel·lícula pot passar com una pel·lícula banal, en certa manera. Però a mi em va cridar molt l'atenció diferents aspectes de manera molt puntual, però en què el guió, la narració, la càmera s'hi entreté suficientment com perquè tinguin importància. I a més a més, algunes coses que fins i tot podíem pensar que als mateixos responsables de la pel·lícula se'ls escapa. Hi ha, per exemple, un incest. a la pel·lícula, d'una manera molt curiosa, que no se li dona cap importància i que veus en un moment determinat i que després passen altres coses i sembla jo que quedi com una cua allà curiosa, peculiar, però és una relació incestuosa. claríssima i molt concreta i això sempre es destaca com una cosa en una pel·lícula escandalosa i sempre es parla. Li diuen fonamentalista, també, aquest? A mi o al que ha fet la pel·lícula? No, no, però sempre se n'ha parlat. Fins i tot es pot fer un espai especial parlant de pel·lícules en què aquest tema s'ha tractat de manera diferent. I aquí es tracta de la manera més normaleta, més natural, com desapercebuda passa fins i tot a la pel·lícula. Has de fixar i has de pensar, espera un moment... Ara resulta que això és d'aquesta manera i allò que havia passat abans resulta que té aquesta conclusió. Hi ha altres aspectes molt curiosos. Hi ha, fonamentalment, a la pel·lícula uns personatges masculins que resulta que són el mateix personatge, diferents èpoques en el temps, que són d'una negativitat impressionant. I en canvi hi ha uns personatges femenins que també passen una miqueta desapercebuts però que donen una mesura molt diferent a la que donen els homes i que sí que tenen aquesta continuïtat amb els valors de la humanitat, per dir-ho d'alguna forma, amb la cura pels nens, amb els valors fins i tot ideològics. Hi ha un moment determinat en què una noia que és amiga del protagonista doncs li diu que no vol acceptar uns diners que l'altre li ofereix perquè els diners la lliguen i ella vol continuar la seva vida modesta fins i tot lligada a la compra perquè es pot dir fins i tot que s'utilitza la seva vida com a prostitució però no es veu com una cosa negativa en cap moment en la pel·lícula i fa aquest valor, aquesta opinió de valors, de dir, doncs mira, no m'interessa aquesta oferta que em fas de donar-me aquests diners perquè jo cuidi el meu nen perquè jo vull viure lliurement la vida. És a dir, hi ha una sèrie de coses a la pel·lícula que fan pensar que sí que hi ha una persona que s'ha dedicat a col·locar allà per sota cosetes, detallets, que la fan interessant en aquest sentit. No arriba a la qualitat i a la... a la característica de parlar-nos de tantes coses com ens parlava aquella pel·lícula de Tech Sherter, que sabeu que és la meva preferida de la temporada passada, que aquella per mi sí que és una pel·lícula que reflecteix l'estat de crisi actual, de crisi de valors, crisi econòmic, de bombolles, de tota mena immobiliàries, de tot el que vulgueu imaginar-vos. Jo vull fer una proposta en el sentit següent. Tinc la sensació que no he entès moltes coses d'aquesta pel·lícula, i estic disposat a tornar-la a veure. És a dir, perquè parlant amb una altra persona que no congueixeu, que és amic i que li ha agradat molt a ell, m'ha explicat coses que m'han fet gràcia i dic, jo no he vist tot això que esteu dir, ni el que dius tu, ni el que diu aquest amic meu. Aleshores, em faria gràcia tornar-la a veure per veure realment si és que... Bé, doncs m'ho vaig perdre, no vaig entrar-hi, perquè és veritat que a mi en general, suposo que ja ho sabeu, les pel·lícules d'agència-ficció no són massa de la meva predilecció. Llavors, quan haig de fer un esforç, suposo, d'imaginar-me que allò és per semblar, no i tal, doncs em costa una mica d'entrar-hi. Suposo que jo en algun moment vaig desconnectar i moltes d'aquestes coses que tu dius, tinc la sensació que no les he vistes. Però precisament perquè... Bé, perquè tinc gent coneguda que, respecto, que diu que els ha semblat interessant, la voldria tornar a veure. No t'asseguro que encaixis, eh? Perquè és una història que, veritablement, has de seguir tota la història de viatges amb el temps i no intenta tenir aquesta coherència que se li podria demanar a una pel·lícula, doncs, com parlarem d'aquí a un momentet, de Fellini, per exemple, o de Bob Foz, no té aquesta densitat, aquesta coherència, aquest interès gairebé impossible de deixar de banda... No és això, és una pel·lícula molt correcta per mi de ciència-ficció, una miqueta com el que... Carai, com estic... En el seu moment va ser aquella pel·lícula de Sense Límits, en el qual un personatge, el Bradley Cooper, a partir d'unes pastilletes, té una capacitat enorme per lligar tots els coneixements que havia adquirit a la seva vida, i això, amb alguns detallets molt concrets també, al llarg de la pel·lícula, li dona una coherència i un sentit i una gràcia d'això, de col·lecció, d'anar posant com aspectes curiosos d'una pel·lícula que no passarà a la història del cinema, ni una ni l'altra, però que sí que pels aficionats a la ciencia ficció, per això et dic, que si no ets molt aficionat al gènere aquest, doncs jo penso que continuarà costant. Ara, el que li agradi aquest tipus de plantejament, no sé si vas veure Els fills dels homes, Perquè aquesta sí que és una pel·lícula que és recomanable al 100%. És interessant la miris com la miris. Hi ha Polanski per allà ficat d'alguna forma, hi ha tot el que vulguem veure. Jo, si t'animes a veure-la, però que no sigui sota la teva responsabilitat. No sota la teva recomanació. Exacte. No, a mi m'ha interessant molt i m'ho vaig passar molt bé i em va agradar per tot això que estic explicant, però a una persona que no li agrada especialment, per dir-ho d'alguna manera, amb un altre exemple, no és el Fahrenheit 451 del Trufó, que la novel·la és increïble, és excel·lent i la pel·lícula és una adaptació també extraordinària, tot i que no explica el mateix, però és increïble. No és això. Però també utilitza pocs mitjans i agafa molts aspectes de gènere diferents. Fins i tot la telequinèsia utilitza d'una manera molt curiosa. Em va interessar. La recomano als aficionats al gènere fantàstic. Jaume. Bé, doncs a mi em queda el llatre de paraules. Que m'han parlat molt bé, eh? Sí. Aquesta és una pel·lícula de Brian Klugman i Liv Stimfa, en la realització, o sigui, són guió, ai, perdó, direcció i guió, i llavors hi trobem aquí el Jeremy Irons, tenia moltes ganes de tornar a veure el Jeremy Irons, la veritat és que és un actor d'aquells que ho omple tot d'una manera molt rica de matisos, molt. I llavors tenim en Bradley Cooper, que havia fet animalades fins ara, i en canvi aquí fa un paper més correcte. Animalades, però ressecant en Las Vegas és una gran comèdia, eh? Sí, sí, sí, és veritat. Però és una animalada. És veritat, no es pot negar. Dennis White seria l'altre actor que surt amb l'Olivia Vilt i tal. Bé, què és el lladre de paraules? Doncs és una volta més, crec jo, i aquí sí que hi vaig trobar matisos molt interessants, l'estil del que tu vas trobar amb el Luper aquest, sobre el que és una creació literària, en aquest cas, i l'apropiament d'aquesta creació, d'aquesta obra. I de la manera que ho tracta, o sigui, aquí no estem parlant de culpables, aquí estem parlant de com encaixes... en un món on el que sí que és cert i el presenta d'una manera molt real, molt competitiu i que, en definitiva, aquelles persones que poden escriure molt bé no vol dir que tinguin èxit perquè no són coneguts o perquè els mancarà el recolzament del mesenes de torn, que aquestes coses ja d'una manera o altra s'han acabat i, lògicament, el recolzament sempre haurà de venir d'una editorial que, de cap manera, se la jugarà, en tot cas, seguirà un procés, no?, Tot això queda molt clar en la pel·lícula, i llavors el que tenim és una història de mort, una història de mort que, a més a més, ve greujada pel fet d'haver passat a anar a la guerra. I en aquesta història de mort hi ha diferents històries explicades, que és l'experiència de cadascun d'ells. Per una part, aquell que va a la recerca d'una novel·la, perquè vol ser escriptor, no se'n surt i fa la troballa aquesta, la troba la que havia escrit aquest altre, que... que interpreta el Jeremy Irons en què va viure la Segona Guerra Mundial. I després anem a un seguit de subtrames en el film que també explica molt i molt, i aquí tota la inversa de la pel·lícula Luper, molt i molt el paper de la dona fins a l'actualitat que ja té, això sí, una igualtat, si més no, remarcable. Molt interessant, eh? I sembla ser que la manera d'estar narrada la història també és molt peculiar, oi? Amb uns loopers, també, eh? Amb uns enllaços i amb unes giravoltes que no et deixen indiferent en cap moment. A mi no m'ha deixat gens indiferent. I puc entendre que és una pel·lícula que tota persona que va al cinema o bé a distreure's o a la recerca de felinis li pot decepcionar, i molt. Perquè, esclar, no és ni una cosa ni l'altra. però és en això que tu destacaves de l'úper, és en això on crec que precisament llueix d'una manera especial. La pel·lícula en versió original es diu simplement The Words, les paraules, i en titul et sembla millor, Jaume, tu què l'has vist? Les paraules. Sí, perquè aquest no les pren, aquest senzillament, i això és el més bonic que hi ha a la pel·lícula, crec jo, que ell diu, no vaig poder aguantar la temptació de copiar tota la novel·la de pe a pa, informàticament, evidentment, no? sense canviar res. I amb aquest respecte, i precisament amb el respecte que agafa la novel·la durant tot el matratge, que no defuig de cap manera la tendresa de l'espectador, ni molt menys per l'èxit que va tenir, doncs jo penso que el que aconsegueix la pel·lícula és el respecte, en definitiva, per les situacions viscudes... i ben narrades amb aquella potència del patiment, sense exageracions, no viscut. Molt bé, molt bé. Vull dir, tot plegat. Hi ha un antecedent literari d'això que dius, d'una persona que vol fer una obra original i acaba copiant directament i totalment una altra, que és un dels experiments literaris de Jorge Luis Borges, que és un relat curt que es diu Pierre Menard, autor del Quixote. Sí, això no és nou. que és un autor que vol fer una versió actual del Keyshot i comença a fer-la i li surt exactament igual que la de Cervantes, adaptada a l'actualitat. I, clar, li pregunten també el mateix, no?, i li diu, no, no, però és que jo vaig començar a mirar l'obra i llavors em quedava exactament igual i és aplicable al que volguessis de l'actualitat. Llavors em recorda això que dius, jo recomano el Jorge Luis Borges de totes, totes. Felini, és ment ara de Felini i hem estat referint-nos a ell al llarg del programa perquè és un director recurrent. És com aquell que obre el camí, no? I ara fa no gaire, amb Carme i Joan, que vam compartir un espai, que tu no vas poder venir, Jaume, perquè tenies altres compromisos, doncs vam parlar d'un director xinès, de Sant Jimó, perquè es va estrenar fa no gaire una pel·lícula seva. Sí. I jo una mica el que vam dir allà en aquell programa de Sanjimú el diria també de Fellini. Vam esmentar que per nosaltres, amb això vam estar d'acord, amb altres coses no al llarg del programa, però amb això sí, que el Sanjimú és com un artista plàstic a l'alçada d'un Picasso o d'altres autors que es consideren que tenen una creativitat il·limitada, que tenen les seves èpoques, que es poden determinar amb diferents obres. Això pertany a l'època blava, això pertany a l'època d'un altre estil rosa o cubista o el que sigui en el cas de Sanji Mu ja vam parlar en aquell moment i en el cas de Felini passa una miqueta igual és que l'home comença fent cinema neorealista fent unes pel·lícules amb tres elements dos personatges amb blanc i negre amb una sensibilitat exquisida I a mesura que va evolucionant amb la seva filmografia, va fent coses en les quals tothom s'adona que té una capacitat també gairebé il·limitada per crear diferents tipus de situacions, per combinar narrativament les històries d'una manera... que ningú no les havia fet abans a la història del cinema. S'ha de dir, no recordo haver llegit, no he llegit gaires guions, ni m'he dedicat a estudiar-ho, però una vegada vaig ensopegar amb el guió i amb el diari de la pel·lícula de Dolce Vita i vaig estar seguint una mica com s'havia rodat tot plegat i em va servir per entendre la pel·lícula, perquè en dues visions prèvies que havia fet no havia captat de què anava i com estava feta, i a la tercera, gràcies a aquesta lectura, sí que ho vaig entendre, i allà hi havia una frase que t'explicava el que havia estat fent el seguiment, com una mena de making of, però per escrit, un diari, doncs explicava que quan veies un rodatge de Fellini t'imaginaves el general d'un exèrcit, una persona que era capaç de moure... centenars i milers de persones per aconseguir un fet determinat per aconseguir que entressin dintre de l'enquadrament de la càmera tota una sèrie de fets i que en un moment determinat fins i tot si ell tenia una idea i estava en el guió però li sorgien al voltant d'aquella idea altres coses i apareixien personatges o persones amb els que ell no comptava doncs tot allò era capaç d'integrar-ho i en escenes de la Dolce Vita que passen en un castell per exemple doncs veiem allò d'escenes centenars d'extres que ell no tenia en principi la idea de col·locar-la, però que en el moment que els veu ho adapta perfectament a la seva intenció i això ens dona una idea una mica del que jo volia dir com a introducció de Fellini, que és una persona d'aquelles que veritablement és capaç d'establir una fita en la història de l'art. Segurament si hagués viscut centenars d'anys abans, com que no existia el cinema ni un art d'aquestes característiques, doncs potser sí que hauria estat un general general. de l'exèrcit o un noble d'aquests que organitzava campanyes atacants a un altre país o d'allò, perquè són persones amb un talent tan extraordinari que els desborda d'alguna forma. Llavors, per això tenim pel·lícules també tan desbordants i que l'espectador gairebé queda impressionat perquè no sap agafar tot el que està passant allà, com La ciutat de les dones, per exemple, o històries en les quals... Passen coses i sembla que estiguem vivint un somni i de vegades no sabem com sortir-nos de l'entrellat que aquest director és capaç de tramar. Té pel·lícules autobiogràfiques, com Vuit i mig... Vull dir, veritablement, té tot el que una persona creadora pot fer durant una vida. I és això. I jo no les he vist totes, però les que he vist, la veritat és que et deixen amb el cor glaçat. De tot això que acabes de dir, jo emprenc la base, o sigui, crec que és molt cert, vull dir... En definitiva, és la definició d'un creador, el que acabes de fer, no? Llavors, jo, on vaig veure molta potència, precisament per Inavastable, almenys per mi, en el moment que la vaig veure, va ser amb Casanova, aquella pel·lícula que va fer ell. A mi, però realment, després la penses, allò que t'hi atures, no?, I el que veus és el qüestionament d'un personatge com aquell, però també al mateix temps el per què d'un personatge com aquell i en l'època que va ser. I jo penso que això és l'autèntica obra d'art que... És per donar un matís, perquè Casanova és qui era. Doncs era el que probablement se suposa, que tots els homes... opinen que desitja qualsevol de nosaltres, no? Clar, llavors dius, potser no, però, esclar, no t'atreveixes ni a dir-ho, perquè, en definitiva, és com una mena d'ideal, no? És la persona volguda sí o sí, eh?, amb tots els conceptes. I aquest talló, aquest joc, que amb altres pel·lícules, això que deies tu, que si fundamentalistes, que, no, vull dir, esclar, hi ha altres pel·lícules que això es tracta d'una manera molt diferent, no? Aquí és on t'està molt bé. A mi una cosa que m'ha fet gràcia, perquè clar, com que sabia que ens proposàvem parlar una mica del Fellini en aquest programa, crec que fos una estoneta, avui m'estàvem buscant coses d'ell i hi ha moltes coses que m'han sorprès, perquè no tenia... Clar, jo tinc fresques o recordo molt bé les seves pel·lícules, però no m'havia mirat mai el seu procés, diríem, evolutiu com a persona, no? I m'ha sorprès, bueno, diverses coses. Una, que no me'n recordava, que va guanyar a l'Òscar, la millor pel·lícula, diríem, estrangera, per quatre pel·lícules. El 54, per l'Estrada, que és quan li arriba l'èxit internacional, el 57, per les Noches de Cabiria, el 63, per 8,5 i el 73, per la Mercor. I que guanya la Palma d'Or, el Festival de Cants, per la Dolce Vita. Però el que m'ha sorprès més que això, que això segurament era una cosa més o menys coneguda, és que és un senyor que, en el fons, com deia abans, els dos ho heu dit el mateix, és un creador. És a dir, quan acaba els estudis de secundària, que té 17 o 18 anys, comença a col·laborar com a dibuixant amb diaris i revistes. Ell és de Rimini, que és un poblet del mar Adriàtic, i... comença a proposar-se coses. També ha anomenat a Marc Cor, no? Amb la pel·lícula que li va dedicar al seu... Llavors, fa dada guionista de còmics de Flash Gordon, per tant, una cosa que tampoc sabia jo, i que l'any 39, quan té 19 anys, es trasllada a Roma, aparentment, perquè a la seva família li havia demanat que estudiés dret, i ser advocat, i ell en realitat perquè vol convertir-se en periodista, i efectivament comença a treballar per revistes satíriques italianes i escriu seqüències còmiques de dibuixos, de caricatures polítiques... De fet, el seu primer èxit serà com a dibuixant publicitari per pel·lícules. I guanya diners, fins i tot, és a dir, és bastant jove i comença a fer diners. Quan té 21 anys, col·labora ja a la ràdio i es converteix en escriptor per la ràdio. Escriu 90 guions en aquella època, fer presentacions de programes de ràdio, revistes de ràdio, una famosa sèrie radiofònica que ell col·labora, i és en aquesta època que coneix la Julieta Massina, que serà després la seva dona, la seva mussa i la seva actriu principal, la majoria de les seves pel·lícules, inicia la relació amb la Julieta Massina i s'hi casa. i una cosa també curiosa és que quan en un moment determinat que no farà pel·lícules i coses d'aquestes, tornarà a muntar una botiga de retrats i de caricatures, com ha fet ja diverses vegades, fins i tot arribin ja a diversos moments de la seva vida. Coneix el Roberto Rossellini al 45, quan té 25 anys, Ja havia començat a escriure guions abans d'això, però val la pena dir, cosa que no me'n recordava jo, que contribueix decisivament a la pel·lícula que es convertirà en emblemàtica de la postguerra italiana, que és Roma Chitaperta i és un dels guionistes d'aquesta pel·lícula. Això no ho sabia jo també. Jo tampoc ho sabia. I que en farà amb el Roberto Rossellini 3 o 4 més com a guionista, cosa que no me'n recordava. però no solament treballa amb el Rossellini, treballa també amb altres directors coneguts, treballa amb Alberto Tatuada, amb el Pietro Germi, amb Luigi Comencini i debuta, en fi, no vull tampoc allargar massa perquè si no tindrem temps de fer altres coses, però bé, debuta, primer fa amb una pel·lícula, amb una altra que es diu Luzes de Variedad, el d'any 50, quan té 30 anys, I quan en té 31, ell fa la primera pel·lícula en solidari, que és el Jeque Blanco, que no funciona massa bé, però en canvi l'any següent o dos anys més tard fa l'estrada que es converteix en un èxit internacional, una cosa que arriba a tot arreu, amb un pressupost mínim, fent-li cobrant a l'Ontony Queen perquè no tenien diners una misèria, i l'altre ningú no va acceptar. I també hem de lluitar per imposar la seva dona com la Gelsomina, que era el personatge que feia, perquè ningú dels productors volia que la seva dona fos el personatge principal. Llavors, em sembla que és tot un personatge, no voldria anar-me tampoc, que té moltíssimes... Després d'aquesta famosa pel·lícula, que és l'Estrada, que li dóna un acte internacional, fa Almas Inconciencia, El Videlone, Las Noches de Cabiria, La Dolce Vita, Vuit i Mig, Julieta de los Espíritus, El Satiricón, Roma, Fellini Roma, Amarcor, La Nave Baix... És a dir, fa una quantitat immensa de bones pel·lícules que dius que aquest senyor és un extraordinari personatge. I no podem oblidar, no hem d'oblidar, que és un director que ha influenciat a molta gent. Una referència molt curiosa, que jo tampoc sabia fins fa poc temps, és amb aquesta pel·lícula que has esmentat, David Eloni, el mateix Martin Scorsese. Doncs es va influenciar, no es va influenciar, va fer, de fet, una còpia, podríem dir, ara parlàvem abans de còpia, allà a Nova York, al Bronx, que és Males Calles. Males Calles és Iviteloni, és a dir, són els tres amics que estan allà amb els carrers, en el cas de... de Fellini, de Roma, d'un poble, però que volen sortir d'allà, no saben com fer-ho, i Males Callides és el mateix. Scorsese va dir, jo vull anar per aquest camí. Scorsese, de fet, estava molt influenciat pel cinema europeu, pel Robert Bresson, per Fellini, amb aquesta pel·lícula, i va començar la seva carrera cinematogràfica per aquí. I tampoc podem oblidar que Woody Allen va vessar-se també, igual que va agafar moltes idees d'Alman Berman... I el Bob Foz, que en parlem després, la primera pel·lícula del Bob Foz... Volia arribar jo. És del Fellini. És que Star's Memory, una de les pel·lícules de Woody Allen, està vessada en el Fellini 8,5. I Old Jazz també. També agafa la mateixa estructura, agafa la mateixa idea d'un director d'escena... Exactament com Fellini ho explica Otto Emezzo, Woody Allen ho fa amb Star Desmemory i Bob Foz, que és un director del qual, a partir d'aquest enllaç, d'aquest plantejament, podem començar a parlar amb ell. I que l'altre dia parlant amb el Jaume, precisament d'aquest espai que faríem avui, doncs a mi em semblava molt interessant el fet de comparar els dos directors, perquè no en va, Bob Foz ho va voler fer, pel fet d'agafar aquest personatge, aquest director, aquesta història... completament existencialista, barrejant el que és el musical amb el que és la depressió, amb el que és tota la inquietud per l'àlit vital, per la vida, per la mort, l'obsessió fins i tot, per la pròpia mort. I a mi la veritat és que em fa la impressió que un director com Bob Fossi, però ara Jaume dirà i farà una miqueta més la introducció, és comparable amb un Fellini, cinematogràficament parlant. El que passa és que un es va dedicar a una altra qüestió, a fer coreografia, a moltíssimes pel·lícules i teatre, i llavors va fer només 3-4 pel·lícules que han quedat a la història, 5 pel·lícules concretament, jo conec 3 d'elles, les altres ara en parlarem, I bé, la veritat és que trobo comparable en quant a la capacitat creativa i a la capacitat d'aprofundiment. Però vaja, Jaume, no sé com ho veus tu i quin és el teu plantejament per iniciar-nos amb Bob Fossi. Ja m'has complicat la vida. Jo m'he colat una mica, sí. Ja m'has complicat la vida, sí. A partir de zero. Les cinc pel·lícules que heu esmentat, doncs ja penso que ja les diem. Nits a la ciutat, que seria aquesta que tu deies de... que té, doncs, una semblança molt clara. Les Noches de Cavidia. Això. Nits a la ciutat és una pel·lícula interpretada per Céline McLean, John McMartin i Ricardo Montalbán. Té uns quants anys, això, 69. I llavors venen altres pel·lícules, com, per exemple, el 1974, el Lenny, el 1972, abans que aquesta cabaret, per a mi la millor que té, les coses clares, i després també va venir l'alt atjast, i l'última de totes va ser l'estar 80 aquesta. Molt bé, doncs a veure, comencem per davant, vull dir, la nit a la ciutat ja queda clar, i anem a veure aquesta relació que tu dius que pot tenir amb el senyor Fellini. Jo, sincerament, crec que el senyor Bobfoss és una persona que, en tot cas, es queda bastant més en la superfície de tot allò que tracta, que no pas el felini. O sigui, a vegades el que podem arribar a confondre és la profunditat que s'aconsegueix a nivell de plasmació amb la profunditat que cal assolir o que es pot assolir a nivell de contingut, no?, Jo el que entenc és que al senyor Fellini gairebé no li cal el contingut per aconseguir precisament un aprofundiment extraordinari. I, en canvi, Bob Foz, per mi, el que necessita, en tot cas, és més contingut. I això ho vaig trobar amb la pel·lícula Cabaret i per això deia que m'agrada molt més que no pas d'altres, perquè, per exemple, Star 80... És molt fluixa. Gairebé és com allò de Soul Girls o o tal, aprofundir sobre el món de l'espectacle i del... Bé, en fi, de l'espectacle per l'espectacle, en definitiva, sense aprofundiment, no? Llavors, el que sí que em va sobtar, i molt, i és una pel·lícula que recordo, són l'Eni i el Tatjàs. Aquestes m'interessen molt. I el per què és perquè la primera és el Leni, que ens posa en contacte amb un personatge singular, el que seria avui aquest periodisme agressiu que diuen, no? Però en aquest cas no és un periodisme, però que sí, que podem trobar mostres... Seria el gran guaiomi de l'època. Sí, des de l'Evole a tal. Bé, jo penso que hi ha una similitud. En definitiva, és posar a la cara de molta gent coses que ja les sap la gent. El que passa és que, bé, vull dir, a vegades passen... Així com ja l'has de ser i no cal pensar-hi més. I llavors aquest periodisme el que fa és destacar-ho i t'ho fa evident i pot ser francament agradable, no? Jo penso que el Leni és una persona que d'una altra manera, no periodística, però cansat això que feien d'altres, no? Hi ha hagut trautors o el mateix... Eugenio, no sé, que bé, que es posen allà davant. Però critica la societat del seu temps, critica el govern i la forma de vida americana. Sí, però fa evident, en definitiva, fa evident la culpabilització col·lectiva, no? Vull dir, no pas destaca el pecat. Jo diria que està més a la vora de l'Evole o del Gran Guanyamai perquè, en el fons, l'Eugenio fa un acudit. jo dic que l'Evole però també n'hi ha d'altres aquell que no fa gaire que es va morir és que no em surt el que estava acostat del Jordi el Jordi Evole aquest xicot també que tampoc em surt el nom va estava de tants anys aquí al teatre a les Rambles a les Rambles també ara tampoc em surt el meu Bé, però era molt semblant, no? Persones que surten en un públic i ells és l'espectacle. I l'espectacle és senzillament dir allò que et fa molta gràcia, que ja saps, i que tu me'n passes. I a més a més dir-ho d'aquella manera tan fresca que en definitiva t'ho fa evident, no? El que també és Cracòvia i Polònia, però exagerant des d'una altra manera. Llavors, l'ENI per mi és molt bon en aquest sentit, perquè, caram, tu, eh? Uau, quina destapada. I el tatjàs, jo crec que aquí es posa transcendent, vull dir, aquí ja és una persona que diu, escolta, la creació és una cosa que et pot arribar a destruir, no? Sí? Per mi és la millor d'ell, eh? Per mi, més que Cabaret. Per mi, per això es va a gustos, eh? Que aquí es va dir, comienza l'espectacular. Sí, sí, però bé, no sé què vol dir. Jo tinc entès, perquè tampoc ho sabia, que Sweet Charity, que és el títol d'aquesta del 69, la primera pel·lícula d'ell, que va ser un fracàs, que estava inspirada en les Noches de Caviria, com es deia en castellà, aquesta? La primera? La primera es diu Nits a la Ciutat. Aquesta, Nits a la Ciutat, Va ser un fracàs i hi ha gent que diu que arrel d'aquest fracàs comercial va ser el responsable de l'aportació que va fer Bob Fox al cinema, que va ser una nova concepció de la música a través del muntatge i de l'ús de la càmera. Llavors, la següent pel·lícula, que és un èxit despecular, que és Cabaret, ell aplica tot això i es converteix en un èxit. A mi, Leni, veig que és una pel·lícula molt diferent, perquè no és un musical, aprofita en tot cas la biografia d'un personatge molt conegut, suposo, als Estats Units, de la contracultura nord-americana, que treballa en nice clubs i que critica, com deies tu, el govern, la societat del temps i que fa una mica aquest paper que fèiem d'aquests personatges que hem esmentat. I que era un pioner de la seva època. És el Lenny Bruce, que es pot considerar, molta gent el considera el primer monologuista. Ara que està tan de moda, doncs sí que feia una cosa que no havia fet mai ningú, que era això que deia Mare. I que el Dustin Hohman ho fa perfecte. És increïble. Com el Pepe Rubianes, que era el nom que volíem recordar tant de temps amb el Club Capitol. Sí, senyor. Però l'Holta Jazz, que penso que és la culminació, perquè és veritat que l'última, coincideixo amb el Jaume, és molt fluixeta, o més fluixeta, Old Jazz per mi és una obra mestra, és una cosa extraordinària. És un senyor que, a més a més, no ho sabia, suposo que va tenir un infart i va fer Old Jazz després d'haver tingut l'infart i a tota la juga de la pel·lícula en què ella es morirà d'un infart. I efectivament es va morir d'un infart uns quants anys després. va ser com una premonició del que li passaria amb ell. Jo la trobo una reflexió sobre la mort, sobre la vida, sobre el que fa un creador, les situacions que troba, que jo crec que l'he vist 7 o 8 vegades. És a dir, és una pel·lícula que m'arriba, que m'omple per moltes facetes, però sobretot perquè, en aquest cas, coincideixo amb tu, que potser les altres no són tan profundes, però aquesta és una pel·lícula profunda. I la música és extraordinària. És una fita del cinema musical. Una cosa que no s'havia tractat mai. I la coreografia, la forma que està feta... els actors mateixos, la Jessica L'Ange que fa d'Àngel al principi de la pel·lícula, que està joveníssima. Jo penso que és el moment, perdó, però d'aclarir una cosa, el Tatjast és de fora cap a dins i a canvi el cabaret és de dins cap a fora. En definitiva, allò. I disculpeu, Leni és les dues coses a la vegada. Per això és la meva preferida. És molt graciós, perquè són tres persones i cadascú té la seva preferida. Clar, perquè cadascú us ho mira a la seva perspectiva. Clar, vull dir, Cabaret és la pel·lícula que ens posa en contacte com aquella famosa pel·lícula ahir, que no me'n recordaré, que plantejava que el nazisme va néixer una vintena o trenta anys abans del seu esclat, precisament amb un càlcul explícit d'un seguit d'intel·lectuals precisament per combatre el comunisme. Bé, vull dir això, el jove Torles. Llavors, la pel·lícula Cabaret ens explica quan es produeix aquest esclat i de la manera que ens sorprèn a tots. Aristocràcia inclosa. Bé? que això és el que més em va copsar. De la manera que treballa tots aquests elements i com això comporta tot un seguit de relacions alterades entre ells i tal, Em va semblar d'una gènere... I com fa d'això una pel·lícula comercial? Perquè les altres dues no ho són. Ni Lenin ni Old The Jazz són pel·lícules, diguéssim, per tots els públics. Són difícils de penetrar. I tot això que tu deies ara de l'anàlisi d'una societat és que jo defenso, com a la millor, l'obra mestra seva, que segurament les tres ho són, però defenso Lenin com fins i tot superior, ja que hem agafat aquesta disjuntiva entre els tres, Precisament perquè fa aquesta comparació entre l'individu, a l'ENI està claríssim. El que hem parlat també durant aquest programa, a partir de Fènix, per exemple, de Fènix 11-23, amb una edat molt diferent, amb un plantejament molt diferent, però a Fènix, tu ens has explicat, Joan, que hi ha un noi, en aquest cas molt jovenet, que es posa davant de l'autoritat. Aquí és l'ENI, és l'ENI brusc que defensa la seva individualitat, la seva característica no ja tan periodística, com tu ho esmentaves i com miraves de fer la comparació, Jaume, sinó personal, com a creador, no com a pintor, no com a artista cinematogràfic, sinó com a utilitzador de paraules, de manera provocativa, perquè tothom estigui pendent del que ell diu i per tirar, això ens ho deia molt Xesco quan estava aquí en el programa, que a ell li agrada que l'insultin, que el provoquin, Doncs Lenny va ser el gran provocador de l'escena nord-americana de la seva època i, clar, se li van tirar a sobre tots els poders fàctics perquè no podien tolerar que una persona digués tot el que pensava de la manera més lliure possible i que hi hagués molta gent que el seguia, que reia les seves bromes o que es quedava glaçat per les seves bromes de vegades perquè feia un gramassa. Llavors el van empresonar no sé quantes vegades. Literalment el van portar pel camí més difícil de la vida. I a l'Eni amb una interpretació que jo crec que mai no ha fet una cosa com aquesta de Dustin Hoffman. El Dustin Hoffman no és un actor que el tingui dels meus predilectes, en canvi aquí és que sembla mentida com es fica amb aquest personatge... i com, i de nou insisteixo, amb la característica, amb la capacitat d'un Bob Fossi com a director per dirigir un actor que en altres ocasions està sobreactuat i que fa un gramàs amb el personatge i que jo no me'l crec de cap manera, i aquí en canvi és que t'oblides de l'actor, t'oblides del Dustin Hoffman i estàs veient allà una persona que baixa els infants una miqueta com la Dolce Vita, perquè allà la Dolce Vita, si us recordeu de Fellini, és la baixada als inferns d'un periodista, Marcelo Nostrojani, d'una manera molt diferent, amb diferents qüestions de Roma, amb diferents paisatges, diferents personatges, però aquí és la baixada als inferns d'un personatge, del Lenny Bruce, i de tota una societat que no ha estat capaç de digerir tota una sèrie d'esdeveniments, tota una sèrie de maneres de funcionar, i la pel·lícula es reflecteix perfectament i de manera magistral. És una grandiosa pel·lícula. Jo penso que... Jo com quedaria amb les tres aquestes, que són les més bones d'ell, que són Cabaret, Lenny, que és la que es coincidim, i Old Judge. Però també destaca allà que parlaves de Dustin Hoffman, que hi ha molts moments que ho fa molt bé. És a dir, jo no sé si recordeu Cowboy de Medianoche. Sí, sí, sí. Que penso que allà només ell omple la... Vull dir, ho fa perfecte. És a dir, és un actor que... Si està ben dirigit, dona moltes possibilitats, eh? No me'l carregaria. Hem arribat a l'hora, em sembla. Sí, estem ja a punt d'acabar aquest programa. Ens falta un minutet o menys. Podem anticipar el que farem la setmana que ve. Setmana vinent tindrem a Carme Nebot aquí de nou. I de què ens parlarà, Joan? Del teatre... Perdó, del cine dintre del teatre o del teatre dintre del cine. No recordo ara com anava. Jo us proposo, amb això que estem fent de parlar, de fer tres parts del programa, us proposo parlar la setmana vinent durant uns minutets d'un tema que hem parlat avui i informar-nos tres oients, informar-nos nosaltres també, a través d'un projecte amb el que jo mateix estic involucrat, de crowdfunding, de micromecenatge. Què us sembla? Donar aquesta informació i fins i tot també parlar amb una altra persona conegut de... de tots plegats en la segona part del programa. Així donem un canvi a parlar de directors clàssics. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i tots els altres de la temporada. Fins la setmana vinent. Bona nit, adeu.