Estrenes franceses, Siete Cajas, Branagh i Dogma 95

Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Aquí estem com cada setmana per parlar de cinema, cinema sense condicions, amb tots vosaltres que esperem que sempre, sempre sou... fans del cine i de tot el que això comporta. Aquí estem en Francesc i jo mateixa i en Hugo, que aquesta tarda ens acompanya. Molt bé, bona nit a tots. Un nou col·laborador, eh? Un nou col·laborador, un jove col·laborador, un entusiasta col·laborador que... Moltes gràcies. ...que li agrada el cinema i això ja ho fa sempre fàcil. Ja fa dues setmanes va dir unes paraules, eh, aquí. Ja va entrar, però avui ja de ple amb el seu ordinador aquí per... Que no sigui jo l'únic que busco coses a internet. Això, ara quan no ens en recordem d'alguna cosa, tu, ràpid, busquem cosetes. Ja serem dos buscant. A veure qui va més ràpid. Tampoc cal competir. No, no, no, en absolut. De què parlem avui, Carme? A veure, tenim estrenes, les estrenes que hagin vist entre tots plegats. Jo he vist L'Ejercici del Poder i Tom Boyd. Molt bé. Tu m'has dit que... Jo he vist Siete Cajas. Siete Cajas. Pel·lícula interessant i sorprenent. Jo que aquestes dues són interessants. Molt bé, ja tenim tres. No sé si Hugo ha vist alguna coseta últimament. Tu vols comentar-ne alguna? Jo ja aniré intervenint. En qualsevol cas, et preguntarem pels teus gustos cinematogràfics, d'acord? Farem la introducció com cal, eh, de l'Hugo. L'Hugo de Camps, aquí, de manera... Sense agobiar-lo. No, home, ell no s'agobia, jo penso que no. No, estic segura que no. I després parlarem del Kenneth Branagh, que és un director i actor de cinema i de teatre i que, per tant, té una biografia interessant i unes pel·lícules, tant com a actor com a director, que són interessants de revisar. I, finalment, en Francesc ens parlarà... Qui és aquest? No sé, em sembla que era qui. Tu mateix ens parlaràs, o justament farem una mica de xerrada sobre el dogma 95 d'aquest grup que es va crear justament el 99. Ja fa uns anyets, sí. I amb la intenció de capgirar l'òptica del cinema contraposant-lo amb el cinema comercial, absolutament comercial, el cinema d'autor i la veu d'una part d'Europa, la part nòrdica, en referència a la part nord-americana de producció. Bé, Lars von Trier i... No cal que faci, jo ja l'he introducció, ja l'has fet a tu de manera magistral. Amb el Thomas Winterberg també, no? Exacte, el que ara està en cartellera, La casa, que la tenim de pel·lícula del mes, que jo també he vist, Ah, també l'has vista? Sí, també l'he vista. En principi, si no canviem, com que tenim tant de temps per escollir una pel·lícula, fins al final de mes, que per cert només tenim un film del mes... abans que s'acabi la temporada ja. Hi ha hagut alguns canvis, ho diem als oients. Jo també, com que hem tingut molt poqueta estona de canviar impressions abans de començar el programa, t'hauria de comunicar que no confirmem encara els canvis que farem perquè hi ha un altre canvi en perspectiva. O sigui que l'únic que podem dir als oients és que el que tenim programat globalment intentarem fer-ho però potser haurem d'alterar algun dia els dies en què ho fem. Això seria una mica... el resum del que tenim. En qualsevol cas, aquests canvis es veuran sempre reflectits en un enllaç que podeu trobar en el blog del programa, si anem a sensecondicions.blogspot.com a la dreta, hi ha un llistat de temes i a temporada 2012-2013 anem allà introduint els diferents canvis i hem anat introduint també totes les pel·lícules de les que hem parlat aquesta temporada i això i els canvis respecte a la planificació original. Allà podeu estar informats. d'una manera o d'una altra. Fins i tot si una setmana diem una cosa, no us ho creieu del tot, perquè ja veieu que pot passar alguna coseta. En canvi, ja, en principi, ho veureu reflectit. En general, ens repartim les temàtiques i ens repartim als directors i això ho mantenim, però molts cops les pròpies agendes personals acaben fent-nos capgirar una mica almenys l'itinerari exacte que havíem previst. Exacte. Doncs vinga, si us sembla, comencem amb... A veure, jo si vas amb l'Ejercici del Poder. Sí, per cert, que no em sona de gaire, la veritat. He de reconèixer-ho. No, a mi tampoc em sonava de res. Si t'haig de dir la veritat, te vaig venir a veure. A veure, és una pel·lícula francesa, les dues que he vist... L'exercici del poderí tomboy són dues pel·lícules franceses. Sí, és veritat. I he de dir que el cinema francès... Ah, ja sé quina és, em sembla. Sí, ja te la comento, segur que pensaràs que et sona d'alguna cosa. Que el cinema francès està fent amb diferents vertents un esforç de creativitat important. Potser diria que inclús del cinema europeu en aquest moment... és el més fecund. Vull dir que està fent coses molt diverses, diferents, i coses a analitzar, perquè estan bé, estan bé. Són directors joves, molts d'ells, molt joves, o bastant joves, i és interessant el que estan fent. I és que, a part, jo m'he assabentat fa poc, diguéssim, parlant amb diferents persones, que també té molt a veure amb la llei del cinema que tenen allà a França. El cinema francès, igual que altres coses allà a França, està especialment ben cuidat. És a dir, tenen una llei que fa que la pròpia distribució de les pel·lícules, el fet que la gent vagi a taquilla, reverteix de manera positiva cap a les noves produccions. Llavors hi ha un fons, diguéssim, per fer que apareguin noves pel·lícules i a més a més s'incentiva, de manera important no s'incentiva, hi ha una quota, hi ha una quota, producció i distribució també de pel·lícules. Perquè clar, per molt que es produeixi, si després les distribuïdores decideixen que això no els interessa, però allà està d'alguna manera obligat per llei, per quota. Podria ser perquè realment el cinema francès... va entrar en un decliu relativament important i estava en un cert suport. I ara jo diria que ha capgirat això. I tot i que, en general, el món francès té una tendència a potenciar la nació com a producte cultural. Ens són orgullosos d'aquest tema. I, per tant, no m'estranya que això estigui especialment cuidat, per més que ho desconec. Doncs bé, dintre d'aquesta política tenim aquestes dues pel·lícules. Mira, jo aquest t'ho comento. Jo no conec el director, jo te'l dic, Pierre Schörler, que no sé qui és. Ell diu que havia fet una pel·lícula que es deia Versalles. Ell mateix ho diu. Tinc aquí un diàleg que li fan una entrevista i he llegit que ell ha fet aquesta pel·lícula. Jo no l'he vista ni sé res d'ella. No, jo tampoc. Pregunto a tu, que en saps sempre més coses. Ara ho vaig mirant aquí. Jo no conec res. Llavors, aquesta em sembla que és la seva segona pel·lícula important. És curiós, el títol en francès es diu l'exercice de l'état, que és una mica diferent que el que diu l'exercice del poder, perquè és una mica diferent... És veritat que els francesos poden assimilar l'estat amb el poder, Però no és ben bé el mateix que el que han posat el títol Espanya. Ho dic com a curiositat. Llavors, de què va aquesta pel·lícula? Aquesta pel·lícula és sobre un ministre de transport francès que són les 24... Un dia... Té un estil documental, que és l'altra cosa que també hi ha una certa tendència, de fer un tipus de pel·lícules que les veus una mica com a documentals. interconectades amb coses de creativitat però té un punt de pretendre arribar-te a tu com a un documental i crec que això és el que fa és veritat que comença la pel·lícula amb unes imatges de somnis onírics que té connexions sexuals així estranyes que ja et dona un to una mica un to peculiar d'aquest personatge el personatge ell és un ministre de transports que l'avisen una matinada que hi ha hagut un accident important i llavors se n'en va de seguida allà tota la pel·lícula és el moviment intern entorn del grup que rodeja el ministre i els moviments que fa un polític per mantenir l'audiència a favor, per contentar els descontents a totes les bandes, per dir eslògans curts, contundents i que moltes vegades diguin poca cosa, que és la manera de fer política actual, I es veu amb tot el moviment polític intern que el que sí que reflecteix és aquesta idea de la perontorietat que les coses han de ser immediates i tot allò que ens faci perdre, el que aquí en diu poder, però que significaria... no ens faci anar endarrere en cap moment, passi el que passi. I en situacions absolutament contradictòries i moltes vegades divertides, iròniques. però aquesta és el fons de la pel·lícula. Un pas enrere et fa perdre vots, diguem així. Més que un pas enrere és com domines el joc aquest de diferents inputs i en xarxa que estàs connectat constantment entre la gent del poble, les altes esferes, les finances... Perquè el problema que hi ha és que pretenen privatitzar estacions de metro. I llavors és el joc com que un francès arriba a privatitzar Ferrocarrils, que és l'orgull profund de tota l'essence d'ef francesa. I, per tant, això està en contra del que el Francesc Mitjà i general creu. Llavors, no dic com acaba, però... Digue-ho, és igual. Acaba amb el joc típic polític que no es cremen mai si és que han de mantenir-se en el poder. I el més important és la cintura per driblar el que sigui, com sigui i el preu que sigui, mentre surin I aquest és el fons de la pel·lícula. Ara, què dic jo de la pel·lícula? Jo trobo que el que vol dir és tan explícit que a mi no em va acabar d'agradar, perquè està en funció del que vol dir. No em solen agradar les pel·lícules aquelles en què és massa evident el discurs, i els francesos amb això hi tenen una tendència, eh? És massa evident el discurs, i aquí el discurs és aquest que t'explico, i és com massa evident. Què és això el que passa amb el món polític? Sí. Que està ple d'un frenesí buit? Potser sí. No sempre m'imagino i vull creure. No sempre m'imagino i vull creure. Però la pel·lícula pretén dir això. Llavors, la pretensió de transformar aquest discurs, a mi em sembla que No m'acaba d'agradar, però això és un gust personal. Jo diria que d'aquestes fetes amb aquest estil, que podria ser el capital del Costa Gabres, i el margin call que mostrava les 24 hores de la caiguda de Lehman Brothers, que també té aspecte documental, que la feia el Jeremy Irons... i la Demi Moore i el Kevin Spacey, no sé si la recordeu. Per mi la millor és aquesta, perquè en canvi allà els personatges són tan potents que allò és creïble. I les tres, aquesta parla d'un món financer, el capital de la intromissió del món financer amb la política, i aquesta, l'Ejercicio de Peler, parla directament de la política. Les tres tenen aquesta línia de desenvolupament. Per mi la més lograda és Margin Call, però aquesta és una pel·lícula que val la pena veure, que mostra això que està en la visió col·lectiva del moment, que és que els polítics fan el que sigui d'una manera... i que la immediatesa és el fonamental en tot moment per la visió política, la qual cosa és una veritat que tots compartim i que, per tant... no fa més que fer un discurs del que ja sabem. Molt bé, i respecte a l'altra pel·lícula francesa, aquesta ja la tenim perfectament situada. Doncs aquesta m'ha agradat més. I Tom Boy, que Joan va parlar molt bé la setmana passada. Sí, i a mi m'ha agradat molt, sí. És d'una directora que jo tampoc coneixia. No, no, no, és el que tu dius, hi ha molta gent jove, oi, ara fent coseta. Bé, el director del que parlaves ara, d'aquesta pel·lícula... Ah, què heu trobat, què heu trobat? Bé, poqueta cosa, la veritat, però sí que és un director que va néixer el 1961, Vull dir que ja té, això, uns 52 anys. I el que ha fet són molts guions. I algunes pel·lícules, també, un parell o tres de pel·lícules, com tu destacaves. Aquest Versalles, no? Sí, el Scheller. No, no, aquest, l'anterior, el de la pel·lícula de... de l'exercici del poder, que deies. I ara anirem per aquesta, anirem per aquesta directora. Doncs aquesta directora es diu Selina Siamma. Sí, sí. És una noia... És que no sé tampoc, no sé res d'ella, o sigui que si la trobeu ja m'ho direu. Bé, la seguirem a partir d'ara. És una pel·lícula intimista i és una pel·lícula candorosa... i delicada i miro els adjectius perquè és una pel·lícula blanca és una pel·lícula transparent que a mi em provoca tot aquest tipus d'adjectivació I és difícil que això es trobi en el cinema, tan contaminat per tot. Sí. Tom Boy, això ho he vist aquí en el paperet que repartia, que Tom Boy significa, suposo, margot francès... marimacho o nena xaval. Sí, amb anglès, és un terme de fet anglès que s'utilitza també a França. Bé, és que els francesos tenen molts anglicismes i aquest és ben segur que l'usen ells. Sí, és la noia que té aspecte de noi i que a més a més es fa passar perquè juga a futbol i perquè té un aspecte... És una nena que té 10 anys i per tant una preadolescent És una, jo crec, una grandíssima, grandíssima interpretació i, sobretot, una grandíssima tria, perquè aquesta, la imatge d'aquesta nena és una imatge preciosa i és una imatge que dona aquest aspecte androgin sense acabar de definir, perquè és una nena que té 10 anys i, per tant, és una nena primíssima, té un aspecte fràgil i consistent alhora, que està molt ben triada. El propi espectador deu pensar al començament que és un noi o no deu tenir un bon pla? De seguida saps que és una nena. De seguida ho saps. De fet, ella és una família, són els pares i dos nenes, la petita i ella, que és la gran, la petita a 5 o 6 anys, no sé ben bé... I ella vol ser un nano, i va vestida com un nano, va contenada com un nano. I el cabell, pel que veig aquí, no? Sí, sí, sí, porta aquest cabell així. En canvi, la germaneta és quasi al revers de la medalla, perquè porta unes grandíssimes melenes, i és una nena encantadora, però és una nena que balla amb el tutú, com si diguéssim. És el revers de la medalla d'aquesta nena. Llavors es canvien de vivenda i van a parar a un lloc que està bastant aïllat perquè no es veu massa allò on estan. De fet és un estiu, es canvien un estiu i és el moment que les nenes troben el grup de canalla que estan allà, que estan de vacances perquè no hi ha escola llavors. I llavors ella fa creure el grup que està a les vegades que és un nen. I que es diu Miquel. I que... I fa això perquè necessita fer això i fa això perquè els crios en fan això. I el guió està tan ben fet perquè això no és ni morbós ni fos. No, no. És transparent la manera en què passa i... està molt ben tractat. La història, a més a més, et manté com a guió, està molt ben elaborada, perquè a tu et manté... Bé, i ara com desembolic aquest embolic, on te s'ha ficat, perquè, clar, un moment o altre haurà de desembolicar l'embolic. I està molt ben fet, i el tracta amb els pares, que són uns pares normals, que tracten... que és una família normal, i ella aconsegueix la complicitat de la menuda, perquè la menuda vol anar amb ella, i, per tant, se n'acaba enterant, i... Com a guió està extraordinàriament ben trabat, molt ben trabat. I la càmera a mi em va semblar perfecta, perquè trava molt bé l'expressió de la nena, els moments de la nena, com juga amb els altres, amb les altres nanos, amb l'altra nena, del grup que s'ha trobat, i com es dilucida, com es desfà l'embolic, és també una manera molt ben trobada de fer-ho. Per tant, és una pel·lícula que sí que recomano perquè és una opció valenta de com tractar els temes de... la preadolescència i la definició de la sexualitat que té un interès perquè està tractat amb una grandíssima claretat i transparència i això normalment no es dona es dona més pel·lícules fosques i estranyes i no, aquesta és una pel·lícula al mateix lloc on passa perquè és a l'estiu i és molt verd allò contestant i es banyen a amb un riu i l'ambient és realment lliure tot ell és lliure el qual fa que la nena lliurement escolleixi això I, per tant, està molt ben travada la història. Està molt bé, perquè estem acostumats, la gent, sobretot, que es mou molt per internet i que fa identitats de Facebook i de coses, a falsificar moltes vegades la identitat i el gènere, fins i tot. Però sempre està tot tenit una miqueta per alguna cosa que ben bé no saps... per què es fa i què vols aconseguir. I, en canvi, veure una cosa d'una forma tan natural com l'aquest tio dius, com a part de la investigació d'una persona jove que està mirant a veure amb què es troba més còmode... I la manera incutant, que també és maco, perquè ho deixo... obert i, bueno, que és com a la seva. El que sí que veig ara mirant per aquí és que és una història que aquesta nena acaba en situacions molt compromeses, no? Bueno, ella és una nena i, per tant, els nens ja acaben en situacions compromeses. Quan un nen es puja amb un arbre que potser caurà, el nen no té ni idea que potser potser caurà. Perquè la previsió no és... La previsió és adulta. La previsió és adulta. I, per tant... És alguna escena molt, no sé, mirant ràpid, no?, que una dona, que una nena s'enamora d'ell. Sí, bueno, s'enamora, a veure, són nenes de 10 i 11 anys, o sigui que entren en un joc, no és ben un joc d'encants i desencants, i de mirades, i de, sí, i de petons, de... però d'una manera fràgil com són els deu anys. Tampoc que et pensis que això és la passió de la vida. Que no, que és una història blanqueta. És una història d'aquesta mena. I sí que és això. És la gràcia de la pel·lícula. La gràcia és la llibertat que té la nena d'escollir i mantenir-se amb la tria que fa en aquest moment. que tampoc sabem després què passa i què no passa, però que això sí que és potent. I després, amb els embolics que es troba, doncs clar, es troben embolics. Però, clar, l'embolic, vist des d'un adult, l'adult dirà, jo he d'anar a l'escola, ella diu que es diu aquest nom, i després ha d'aparèixer a l'escola que es diu el nom, ella es diu Laura. O sigui que això ho pensaria l'adult, però ella és una nena, I la nena vol viure allò i ho viu com vol. I va fent sobre la marxa. I ho fa. I ho fa. Molt bé. Això ho trobo molt ben trobat. Doncs dues pel·lícules franceses, L'exercís de l'etat, no? És la primera, L'exercici del poder, i Tomboy la segona, i una pel·lícula ara per continuar, que l'esmentaré així rapidet per animar-vos a anar a veure-la. Paraguayana. Una cosa molt difícil, la veritat, de trobar. Jo no havia vist mai cap pel·lícula d'aquest país, del Paraguay, i m'agradaria introduir-la també. No, és que jo crec que potser és la primera pel·lícula que ha arribat a poder veure... cartellera de Barcelona, és molt curiós. Estàs curiós com s'ha distribuït? Sí, sí, sí, s'hauria d'investigar una miqueta, a veure, és veritat, jo també ho pensava, però la qüestió és que és una pel·lícula molt interessant, molt valuosa per molts petits elements que t'he introduït i a mi m'agradaria recomanar-la amb una cosa que de tant en tant en fem al programa, no massa, que és introduir una miqueta de música. Posarem uns instants de la música que defineix molt bé de què va la pel·lícula i després comentem una miqueta. Bona nit. Bona nit. Aquesta és la música amb la que acaba la pel·lícula, és d'un grup que es diu Revolver, escrit així de manera simètrica. Les quatre vides del gato. Curiosa, sí, sí, i a més a més està dient, bueno, m'estàs dient que estic en el final del mundo. Jo que soc d'aquí, que visc aquí, a veure, ja estan fent una reivindicació que el fet de venir d'on venen, de Paraguay, i de parlar una llengua molt peculiar entre el castellà i el guaraní, que a més a més ha d'estar subtitulat, perquè si no... Perquè passa allà. Passa allà, passa en un mercat de la ciutat d'Assumpción, i el rodatge és extraordinari, és inesperat que una pel·lícula en tants pocs mitjans sigui capaç de moure la càmera a través dels passadissos, a través dels... I quina és la temàtica? La temàtica és d'aquests McGuffins, que en realitat aquí no ho és, que a part al començament sembla que sí que ho sigui, que és el fet de l'encàrrec que fan a un noi dels que es guanyen la vida portant una carretilla i carregant el que la gent li demana, que porti d'una banda a l'altra, el que compren al mercat, doncs hi ha una sèrie de gent allà que es guanya la vida amb això. I aquest noi que vol comprar-se... A tots els països pobres. Sí, sí, de fet és això. Aquí també... I llavors aquest noi, el protagonista, que des del primer moment veus que té una certa obsessió o unes ganes molt grans de tenir alguna cosa a veure amb l'audiovisual, amb la gravació, amb la televisió, amb un mòbil que comencen a arribar ja mòbils que graven allà en el país... doncs vol comprar-se un mòbil com sigui. I clar, no ho pot fer de cap manera perquè un de segona mà li cobren 600.000 per anís, que serien uns 100 dòlars, i allò per aconseguir-ho... Bé, doncs en un moment determinat li encarreguen que agafi set caixes i les vagi passejant per allà pel mercat fins que li diguin què ha de fer amb allò. I li tallen un bitllet de 100 dòlars, precisament per la meitat, per dir-li que quan facis l'encàrrec del tot ja tindrà l'altre. Bé, doncs a partir d'això i a partir de tots els elements que hi ha al voltant d'aquest mercat, de les persones que apareixen, d'una trama que s'acaba... Perquè ell és un jove, és un nano. És un jove, és un nen jovenet, no sé, d'uns 15, 16 anys, no té més... amb això, que li veus amb ganes de viure, de fer coses, però està limitat pel lloc on viu i per les condicions amb les que es troba. Una pel·lícula que va passant per molts registres diferents, que és un thriller, que és una pel·lícula també amb un caire mínim de pel·lícula romàntica, pel·lícula de supervivència, també costumista. És moltes coses a la vegada, no et deixa avorrir-te en cap moment, et manté l'interès. I per això mateix la fa molt recomanable. És a dir, és tot això que dic i una miqueta més. El títol quin era? Siete Cajas. I el director? Que tampoc devem saber aquí. No, no, si voleu ho busco i us ho dic, però no és... No, no, no sé ni el nom que té. He buscat aquesta música, que és un ballenato, eh? Sí, és divertida, eh? Aquesta ballenato amb B baixa. Sí, i que ja dic, que dona molta... Sí, perquè és vital també la música. Sí, sí, i al llarg de la pel·lícula hi ha peces... Juan Carlos Maneglia. Això mateix. I una altra persona, Juan Carlos Maneglia i Tana Schomburg. Sí, Schomburg, això. Veus, ara ja competim aquí, en el bon sentit de la paraula. Buscant les dades, molt bé, molt bé. Però ell té més bona vista i jo veia així, Schomburg, no sé què. Schomburg. Doncs són dos directors, un noi i una noia, i que reparteixen això, la direcció... i que, a més a més, és una pel·lícula del 2011, imagina't el que dèiem, si li ha costat arribar aquí dos anys. Això és complicadíssim, m'imagino. I que, no sé, a mi em fa venir curiositat per la filmografia d'aquest país. Ara l'he buscat una miqueta i no hi ha cap pel·lícula que reconeixem, vull dir, cap ni una. Així com fins i tot la uruguayana sí que té ja algunes pel·lícules que han arribat aquí, Whisky, per exemple, i d'altres. Doncs aquesta és allò que es diu de vegades una bucanada d'aire fresc, que val molt la pena anar a veure-la. Passa... Passarà molt desapercebuda perquè està allà en unes quantes sales de cinema, però si aneu és que sortireu gens decebuts, sortireu contents, és a dir, carai, quina cosa més peculiar, més curiosa, més interessant, més emotiva i també, bueno, més sorprenent, van passant moltes coses i... i ha sorprès moltíssim com van desenvolupar-se. A mi em recorda molt el que he comentat aquí des de fa ja uns mesos, aquest cinema de la Índia que estic veient des de fa un temps independent, que no pertany a la indústria global de Bollywood, i que està fet amb molt poc pressupost però amb molta imaginació, amb uns guions així vertiginosos, i aquesta pel·lícula m'ha recordat això. els personatges molt vius, amb moltes ganes de fer coses, de tirar endavant. I el guió està bé, perquè normalment el que fallen és guions. Sí, hi ha algun actor que no és especialment creïble, perquè està agafat d'aquí i d'allà, això és l'única cosa que alguna vegada sí que et deixa una miqueta fora de la pel·lícula, però en general no, en general tots molt bé, i el guió és que és això que et dic, és que combina tants elements que, vaja, estàs tota l'estona pendent i els diàlegs, La manera de relacionar-se entre els personatges, que és molt important i que tu sempre ho destaques, està fet també d'una manera molt fresca, molt senzilla, però molt eficient també. No hi ha grans frases, no hi ha grans discursos, però sí que hi ha una manera molt fàcil d'anar fent. També m'agradaria destacar que la productora i els directors són els mateixos. doncs això vol dir que ho han fet tot a mà amb pedals és una producció petitona i això sorprèn encara més com han aconseguit es diu Maneglia i Xembori Realitzadores això mateix, realitzadors i productors és valuós perquè arribar al món una altra cosa és fer-ho intern arriba a Espanya les distribuïdores i tot això és un món difícil Doncs a veure si això obre camí, que ja ha passat amb altres filmografies. Diu, debió ser lanzada en juni del 2011, i ens està arribant ara. Sí, sí, sí. S'hauria de dir, jo crec que seria interessant mirar quins canals, quins camins ha seguit per arribar. El que a mi m'agrada especialment és que la pel·lícula l'has de veure per força en versió original subtitulada. perquè és una barreja entre castellà i guaraní, la llengua. En tens una part, és una miqueta com escoltar gallec, que no se'n fa de ningú si em sent. Estàs escoltant el galego i sembla que l'entenguis tot i de cop comencen a dir paraules i ja no saps de què estan parlant, una mica, si no coneixes el galego. I aquí passa igual, fan una barreja molt curiosa i a més a més és la seva manera de parlar, vull dir que no és que estigui impostat ni res, ja ho veus clarament que és així com parlen allà. fresca, dinàmica, estimulant i, per tant, molt recomanable. Hem vist coses que estan bé, no? Sí, molt interessants. Jo estava mirant ara... Estava mirant ara la programació que m'envia del cine de Sant Feliu, el cine Baix, I anàvem a mirar-se la feien, però no. Però, en canvi, haig de dir que fan la caza, que l'aconsellem, no? Sí, sí, sí, absolutament, absolutament. I que té molt a veure amb el que parlarem al final del programa. Ayer no termina nunca, fan la caza bàrbara, que també em sembla que en Joan i el Jaume la van comentar. Jo no l'he vista, però he sentit gent que li ha agradat força i gent que... Bueno, hi ha de tot. Sí, però he sentit gent que li ha agradat, perquè... És una pel·lícula sobre l'Alemanya de l'Est, a l'època que estava al mur encara, m'imagino. Sembla que no vulguem parlar de pel·lícules de Hollywood, està bé, però no ho fem a propósit, és que està sortint així. Tot i així, aquí te fan la gran boda, que és la, suposo... Sí, ui, llavors, clar. Aquesta és la del De Niro, no? Sí. I la de Anne Keaton, que no l'he vista jo, no sé, però bueno, deu ser, ja sap. combina molt això, el cine baix, la pel·lícula comercial, així, amb pressupost, i que crida molt l'atenció al públic, i Iron Man, imagina. Segona, no? La tercera, ja. Va ràpid, això. Cada any i mig o dos ja va sortint una, no sé si... Anava a mirar si feien aquesta... que tu acabaves de parlar potser la recuperaran més tard aquestes pel·lícules petites està bé molt bé doncs amb aquest apunt amb aquesta recomanació també de la consulta de la programació del Cinebaix que és el que tenim aquí més a prop diguéssim de l'emissora doncs si et sembla Carme passem al director de la setmana que hem anat fent hem hagut de fer un petit canvi però bueno ens ve molt de gust la veritat i tu especialment que el vas escollir i que em faràs la introducció jo tinc especial predilecció per aquest tipus de personatges que són rics en vertents diferents llavors aquest és un home de teatre és un home de cine és un home de direcció és un home de guió clar, a mi aquest tipus i és un gran actor, i també és actor clar, aquest tipus de personatges que la complexitat és rica En general em sedueixen aquesta riquesa. no hi ha molts personatges que tinguin aquesta capacitat però que no hi ha molts, jo diria que no que tinguin aquesta capacitat o són un gran actor i fan una pel·lícula potser ara es dona més que quan acaben el clinisbut es posa jo què sé tindríem un clinisbut efectivament per exemple però en general això no però és que ell és així des del principi el Kenneth Branagh Kenneth Branagh és un gran actor de teatre d'entrada és Sir Kenneth Branagh. A mi això m'encanta dels anglesos, perquè m'encanta que els anglesos tenen aquest hàbit que a mi em sembla valuós, tenen altres que m'agraden menys, però aquest en particular m'agrada. Per què? Doncs perquè són extraordinàriament considerats amb aquella gent que consideren valuosa d'entre... amb coses absolutament diferents, perquè ja entenc que el Newton els sigui el seu déu, perquè... ha dit com és el món que vivim i això només ho ha dit quasi ell al principi però que després són capaços de premiar i d'honorar aquella gent que són realment valuosos i això en un país com Espanya que en canvi el que pinta sempre és l'enveja aquesta que ens mata a tots perquè no fos que aquell em passés per davant per alguna cosa i això ens destrueix d'una manera doncs jo penso que els anglesos aquest punt és un deu Home, jo crec que... Bueno, i ell és un circ, Kenneth Branagh. Sí, sí, sí, efectivament. Doncs, és a dir, va néixer a Belfast, jo no ho sabia. A Irlanda del Nord. A Irlanda del Nord. És curiós, és curiós, això també m'ha sorprès. Sí, és a Belfast, a Irlanda del Nord, als 60, és protestant i, per tant, als anys 60 allò devia ser, no d'un no, duríssim, I, per tant, se'n va anar a Anglaterra quan ell tenia 9 anys. Ell és el tercer de diversos germans. Per tant, vivia en família. Els irlandès tenen una real potentíssima i, per tant, vivia en família a l'irlandès, però es va fer amb l'anglès. Van anar a viure amb un... amb una ciutat que... Jo he estat en aquesta ciutat, una ciutat molt agradable perquè està... Ara no la recordo, a veure si la puc trobar. Reading. Reading, sí. A prop de Londres. Està entre Londres i Oxford. I és una ciutat molt agradable. Aquest tipus de ciutats que després del monstru de Londres, ells tenen ciutat de 150.000 habitants, que tenen una certa complexitat, està plena de multinacionals perquè estan allà, té una universitat important i és una ciutat universitària. Aquest tipus de ciutats angleses són ciutats vivibles, així com Londres és un monstru, Oxford i aquest tipus de ciutats són ciutats agradables. La família va venint aquí i ell va estudiar a la universitat i va tendir a estudiar sobre teatre. primer teatre i cinema. Ell era, d'altra banda, un bon jugador de rugby i de futbol. Els irlandesos tenen aquesta vertent potent, o sigui que no cal que ens sorprenguem perquè això ho té, i ell en particular. Va ingressar la Royal Academy of Dramatic Art a aquesta ciutat i va fer aquest tipus d'estudis ell ja va atendir de seguida a fer teatre i es va especialitzar jo crec que amb gran èxit en el teatre de Shakespeare jo crec altra gent ha fet teatre de Shakespeare però ell en aquest aspecte és un molt molt bon plasmador al cinema del teatre de Shakespeare Sembla ser que, com a curiositat, que es va quedar prendat del paper que va fer, que va veure als 15 anys, el Derek Jacobi, fent de Hamlet. Llavors això li va decidir tirar cap a aquesta banda, tirar cap al teatre i al cinema de Shakespeare. És curiós. Llavors, ell ha fet... va començar... fent produccions que dirigia ell, que va començar per Notche de Reis, Nit de Reis, i molt soroll per a no res, i també el Hamlet, que fins al teatre, fins al punt que tothom, els anglesos, el van batejar com el nou Lawrence Olivier, que de fet, en alguna mida, és un seguidor del gran, un sir també, Lawrence Olivier, anglès. El Hamlet, que és una... Ella ha fet una pel·lícula que dura quatre hores, la seva producció. Jo no l'he vista, la de quatre hores. Em sembla que en Joan que l'hi he sentit comentar alguna vegada. Jo sí que l'he vista. És de les poques coses que he vist seva. És espectacular, eh? Però és que hi ha la d'hora i mitja, la de produccions... Home, clar, deu estar concentrat allà tot. Jo la trobo fantàstica. Sí, però que una pel·lícula de 4 hores no et cansi en cap moment. Però cal 4 hores pel que explica? No, no, és que és l'obra de teatre, literal de l'Omblet. Sí, sí, és agafar el text de Shakespeare i representar-ho amb una interpretació molt curiosa. Fa unes coreografies, però no coreografies de ball, que també n'hi ha, sinó simplement la manera com els personatges es mouen, com es relacionen entre si... Jo crec que és un apropament original i diferent del que s'havia fet sempre d'aquesta obra. De Hamlet, clar, hi ha el 48, hi ha la del Lorenz Oliver. El 90, la del Franco Seffirelli. El Franco Seffirelli, que va fer diverses coses també de Shakespeare... El Romeo i Julieta, no sé si... El Romeo i Julieta del 68... És una de les versions de referència del Romeo i Julieta, del Sefirelli i tant. És preciosa, el Romeo i Julieta del Sefirelli. Però ell també va fer un Hamlet, eh? Va fer un Hamlet que la feia el Mel Gibson i la Glenn Close. Imagina't. Imagina't. Vull dir que el Sefirelli, com a... és un home italià, és un home de Florència, té molt de valor perquè va saber plasmar, sobretot el Romeo e Julieta, jo la trobo una cosa excepcional, la del Cefirelli. I després, bueno, la que hi ha del Hamlet és la del Kenneth Branagh. Per mi, la millor de totes elles és la del Kenneth Branagh. Va molt per sobre de tot el més. Ell va fer... La primera que ell va interpretar va ser... Va ser... Em sembla que va ser l'Enrique V, jo crec que sí. La primera com a actor, vols dir? Sí, i director. Ell va fer l'Enrique V el 89. I amb aquesta ja va ser nominat per l'Òscar com a direcció i com a guió i com a actor. Sí, perquè com a actor havia fet allò de mirant enrere amb Mira, havia fet un paper a l'obra, com a pel·lícules que tenen a veure amb el teatre també, que és el que ell, diguéssim, sempre s'ha especialitzat. I sembla ser que sortia amb un paper a Carlos de Foc. Això s'hauria d'investigar. Sí, sí, sí. El seu primer paper, apareix, deu ser un paper molt curtet, doncs sembla ser que és aquest, d'aquesta pel·lícula. També surt el Harry Potter, eh? Sí, sí, és un dels professors, és veritat, a la primera part. Sí, que ell ha fet coses particulars, sí, sí. El Harry Potter i la càmera secreta ha fet ell. La primera, no? Sí, sí, sí. Com a actor va fer Otelo, també, que no és dirigida per ell, Vull dir que després ha fet allò del Frankenstein, ell, com a actor. Ha fet coses curioses. com a actor i com a director també el Frankenstein em sembla que és dirigit per ell també era una versió no totes les del Frankenstein la del Frankenstein de Marie Shelley em sembla que sí però la primera del Frankenstein també? no, no, que ell té una versió de Frankenstein diguéssim no, les primeres són dels anys 30 de l'Universal no, no, però de les que interpreta ell em sembla que una està dirigida i l'altra no ho sé segur són del 94 sí, sí Després, l'any 93, fa molt soroll per a no res, que aquesta és una pel·lícula encantadora. Perquè, a més, és el xèspir amable i ell la sap plasmar extraordinàriament bé i, a més, fa un... Em fa una creació, perquè el personatge central és un home de color, és un negre, que això és un atreviment i això està rodat a la Toscana, que té un color preciós d'aquells sèpies i aquells dourat. És una pel·lícula que la fa amb la Emma Thompson, que en aquella època era la seva dona, i és una pel·lícula que és una comèdia d'enredo que el Xespi en té com tots l'època, com els nostres López de Vega aquest tipus de comèdies d'ambulics però aquesta té molta gràcia perquè jo crec que està molt reixida Per tant, jo diria que l'Enric V i el Hamlet I després, en versió amable d'un tipus de comèdia xaspiriana, com pot ser Molson, ell amb això és un grandíssim creador. Ara que parlem d'adaptacions de Shakespeare, hi ha una que és bastant bona, que també clava molt el guió del Polanski, de Macbeth. A Macbeth, sí, sí, no la recordo. Aquesta no l'he vista. Jo no l'he vista, jo no l'he vista. Perquè, a més, el Kennebrana no té Macbeth, que jo sembla. No, em sembla que no. I amb el Guioma, el Polanski va... Plasma molt bé el que és la idea que vol resmetre Shakespeare. Doncs mira, ens l'apuntem per... Sí, sí, sí. Perquè Macbeth és de les dures de Shakespeare, de les dures, dures. Sí, sí, sí. No ens hem d'oblidar... Jo anava a dir una que jo li tinc especial. Ja m'imagino quina és. La Güella. Ah, la Güella. No, pensava... La huella, perquè la primera huella que es va fer és... El Mankiewicz. Exacte, el Mankiewicz, que la fan el Lawrence Olivier i el Michael Caine. Michael Caine deu ser cert, també, no? Segurament, segur. No ho sé, podríeu mirar-ho. El programa d'avui tots en cert. Exacte. Fixa't tu quina... Coincidència. El... el Lawrence Olivier fa el paper del marit, és una obra de teatre, és una obra de teatre passada al cinema, i el Lawrence Olivier fa el marit que la seva dona se'n vol anar amb el perruquer, un noi jove, que en la primera versió, amb el Lawrence Olivier, és el Michael Ken. I amb la versió del Kenneth Branagh, El Michael Caine és el marit i el Jude Love és el... Michael Caine repeteix, però intercanviant el paper, diguéssim. Exacte, l'altre paper. Mira, molt curiós, perquè sí que és cert, efectivament, però el nom veritable de Michael Caine, que jo no sabia tampoc que era un nom artístic, és Sir Maurice Joseph Miquelwhite. Fixa't. Així és com es diu el senyor Michael Caine. Agafem-nos. És curiós, eh? I és cert, també, era inevitable. Ja entra dintre dels cànons previsibles del que és... L'aristocràcia, com a mínim, de l'aristocràcia artística. És l'aristocràcia perquè és un reconeixement d'una feina. És un altre tipus, jo el trobo valuós, socialment valuós, això. No és pas algú molt arcaic, que dius, ostres, és pas premiant coses de tota manera d'àmbits i tot. Una feina ben feta. Això és valuós. Jo aquesta a la huella, les dues, perquè la del Mankiewicz és boníssima, però del Kenneth Branagh la broden, ells dos. I els amics de Peter. Els amics de Peter jo l'he tornat a veure. Com que em vaig dir, em tornarem. Elvis Hamlet i Los Amigos de Peter. Doncs s'aguanta aquesta pel·lícula, s'aguanta. És una pel·lícula de l'any... 80 a poc, oi? Deu ser. Sí, sí. No la recordo. Del 92? 92? Sí. Doncs s'aguanta, malgrat que sigui una època d'un tipus de joventut, que és la que retrata la pel·lícula diversa, esbojarrada, amb unes llibertats noves, que es vivia tot en un tipus de món diferent de l'actual, i són les primeres pel·lícules que es van fer tractant el tema del SIDA. perquè el Peter, la seva problemàtica va lligada amb això, i en canvi és una pel·lícula fresca, és una pel·lícula que es veu bé perquè els personatges són uns amics que ell els convida a un castell que té a Anglaterra i els convida de diverses parts d'Anglaterra amb diferent situació social i personal i els convida un cap de setmana. i cadascun d'ells ha tingut un recorreu ells eren un grup que feien el boig de fet, cantaven quan eren joves o estudiants i després, clar, la vida els ha separat ell els reuneix i encara trobo que com que els personatges estan tan ben definits la pel·lícula s'aguanta bé malgrat els anys que això és veritat, l'altre dia que ho deia el Jaume que hi ha pel·lícules que s'aguanten més i que s'aguanten menys perquè els context i les problemàtiques canvien però si està prou ben fet si els personatges estan prou ben definits encara que el context el veiem diferent la pel·lícula som capaços de veure-la amb gust i amb interès i els amics de Peter jo crec que encara és una d'aquestes perquè en canvi vaig veure un altre que ell era actor que és promeses incomplides que ell era actor fa de capellana allà i troba una pel·lícula que es desfada de temàtica, de moment i d'història. Doncs és curiós parlant de Peter's Friend, dels amics de Peter, que els protagonistes, a part del Kenneth Branagh i l'Emma Thompson també, són el Hugh Laurie, que és ja arxiconnegut pel paper del Doctor House, i Stephen Fry, que és un gran director britànic també. I no ens hem d'oblidar, Carme i Hugo i tots els oients, que fa no gaire el senyor Kenneth Branagh va dirigir Tor. Tor, Tor. Què et sembla? Que agafés, de fet, aquest paper de cop i... És curiós de còmics. Jo, com que no soc fan dels còmics, mira, no l'havia... No l'he vista, aquesta pel·li. I no l'he vista i, per tant, no em puc per la mà. Ara, em sorprèn. Jo l'he començat a veure, no l'he acabat, però és molt curiós. Com és això? Sí, que canviï, que canviï una miqueta la regista. És el que m'agrada d'aquest tipus de personatge. Aquesta complexitat i aquesta valentia d'agafar coses absolutament diverses. Això... amb el món creatiu, té un grandíssim valor. Hem dit que és guionista, que és director, però és productor, també, de moltes de les pel·lícules que fa. Vull dir que, veritablement, i a més a més, amb això que has dit abans, que era un bon jugador de rugby, això converteix en un home d'aquells complets, que compleixen el cànon d'allò del baró de couberté, com a home complet per les Olimpiades, com a ideal olímpic. És curiós, això. És un personatge que, sí, li tinc simpatia, sobretot, Per aquesta versatilitat amb tocar temes ben tocats amb aspectes molt diferents. La pel·lícula de Thor, que ja he dit que l'he començat a veure, em crida l'atenció, sobretot per... Torrius que l'hagis començat i no l'hagis acabat. De vegades passa el temps que tens per fer una cosa, de vegades és complet i de vegades no. Sí, sí, doncs estic més o menys a la meitat. I és curiós, sobretot, el que fa el guió d'anar contraposant un món de fantasia, de còmic, totalment, i un món molt més costumista, molt més ficat en el que és l'Amèrica profunda, diguéssim, no? Que quan, bueno, arriba el martell de tor allà on és que en pati fa un forat com si fos un meteorit... i muntan de seguida un concurs per veure qui el treu d'allà, qui el pot moure, amb les seves parrillades, amb les seves alxitxetes allà, fan la competició. La veritat és que és una pel·lícula estimulant, bé, no et deixa indiferent en cap moment, i té tots els seus ingredients, també ser experiments per allà, de la relació entre el pare, els fills, de com el fill gran que ha de ser l'hereu passa per sobre del pare i això provoca un d'altabaix i l'ha de bandejar, l'ha d'enviar a un altre lloc, que és la Terra. concretament, i per això passen moltes aventures aquí. Fan barbacoes i tota l'hora. Això, fins que ell arribi, jo estic ara en el moment que qui l'hagi vist ja sabrà per on vaig, que ell va precisament a buscar el seu martell. I a més a més, tot està fet amb... amb referència a la mitologia escandinava, està clar. Hi ha un dels personatges que precisament és un dels actors, i ens permet connectar amb l'últim tema d'avui, que ara us diré el nom, si puc trobar-ho, perquè és molt conegut aquest actor, surt a la pel·lícula Thor i és un actor danès que està dintre del moviment dogma, ha fet algunes cosetes. Ostres, ja enllassem. Enllaçem amb això. Enllaçem amb el dogme. Dogme 95. Però què ell diu? Aquest personatge, el personatge d'aquest actor, que ara ja dic, ja buscaré el seu nom, doncs diu, bueno, però és que aquest home, que no sabem d'on ha sortit, està parlant de tot el que jo conec des de petit, del que a mi m'han explicat. del martell del Déu Tor, d'Odin, el pare, i aquest està boig. Simplement diu, això no pot ser, això no existeix, és mitologia, són legenda. I aquest lloc està molt bé també perquè li dona un puntet de credibilitat, el fet d'haver aquest personatge que acompanya... Ai, aquesta trio, ara no me'n recordaré del nom. Bueno, estic espès pels noms. Ara farem una recerca... La de Tor, estàs dir? Sí, sí, la noia, que n'hem parlat aquí, hem fet un especial, que és la... la que va a la recerca una miqueta del sentit de la història, perquè li interessa molt tot el que és paranormal i, clar, llavors es troba ja amb un fet impressionant, no? De cop, doncs, en una tempesta cau allà un home i, veritablement, es veu que arriba del cel i, clar, ja està, diem, bueno, però què passa aquí, no? I està superimpressionada pel fet. Ara us diré el nom dels dos. L'actriu. Doncs bé, com dèiem, anem parlant de Thor, anem parlant... Mira, el nom d'aquest actor és el Steven Skarsgård, que ha participat, ara també ho esmentarem, en alguna de les pel·lícules del Dogma, i l'actriu és la Natalie Portman. Ah, la Natalie Portman, sí, sí. Imagina't tu el cap que tinc perquè no em vinguis el cap a aquesta dona. És veritat, és veritat, jo jo recordava que la feia... Doncs bé, el dogma 95, Hugo, a mi em crida l'atenció preguntar-te, perquè em vas dir, escolta, de què parlareu avui? Que faré una investigació. Jo no sé si a tu aquest moviment, que nosaltres ja n'hem parlat moltes vegades aquí, des que pràcticament va aparèixer, que no estàvem tots els que estem ara, però és un moviment que sempre a mi particularment m'ha interessat molt. No sé si has buscat una mica i et són alguna referència, tens alguna referència... com a persona molt jove d'aquest moviment, parlaves abans del director de Wittenberg, no? Sí, el Wittenberg, el Lars von Trier... Home, el que sí que he trobat és que és, si no m'equivoco, que suposa una mica el que és el cinema comercial. Intentant, doncs, gravar tot en el mateix lloc, no sé... De fet, quan es defineixen el grup, quan el creen, ho creen signant un decàleg. De fet, el que fan és tenir un vot de castedat. És un moviment exacte del catàleg que consisteix en el que tu deies. En lloc de no posar el director els crèdits i aquestes coses. Que després incompleixen. No, no, sí, sí, a primera de canvi. tothom sap qui és si és pel·lícula dogma la caja ha estat premiada amb el nom del director però la caja no és pel·lícula dogma aclarim-ho, és a dir, si una pel·lícula és dogma el nom del director no apareix i a més a més al començament de tot de la pel·lícula la seva estrena comercial apareix el diploma, el títol que diu dogma número tal ara jo diria que hi ha unes 50 pel·lícules dogma en total, més o menys no s'han fet moltes, potser alguna més potser ara estaré dient 50 i potser ja 100 Però bé, no hi ha hagut una producció espectacular a partir de les primeres que es van fer, que tothom sap que són d'aquests directors que esmentaven, de Vintenberg, que és la dogma número 1, celebració, que la comentàvem quan parlàvem d'aquesta pel·lícula. Sí, sí, ho va comentar l'altre dia el Joan. De la caza. La segona dogma, el que té el número 2 dintre del dogma i no apareix el nom del director, tot i que sabem que és seva, és Els idiotes del 1998. La primera és del 1998. Fixeu-vos que des que van fer el decàleg, el 95, o des que van establir, van passar 3 anys fins que van començar a fer alguna pel·lícula. I la tercera, que és del tercer director també fundador d'aquest moviment, que és el Soren Crack, Jacobson, doncs és Mifune, una pel·lícula que té nom d'actor japonès, curiosament, i que és una història veritablement peculiar. No l'he vista. I una de la que jo us he parlat alguna vegada i que té molt a veure també amb Shakespeare, és la número 4, que és del director Christian Lebring i es diu The King Is Alive. I The King Is Alive fa referència al King Lear, el rei Lear de Shakespeare. perquè hi ha unes persones que es perden en el desert i llavors per sobreviure en aquella situació desesperada, perquè veritablement no saben si algú els rescatarà o no, en comptes de desesperar-se ni de res, decideixen, perquè són gent de teatre, assajar i representar el rei Lear. El que sí que vaig trobar és que era un cinema molt... molt fet per cadascun, que no posava música a part, amb poc muntatge, per això que hem dit, que no posava el nom del director, grava en 35 miliòmetres, sempre... Em va deixar bastant sorprès, la veritat, perquè... És un cinema diferent. Per problemes narracionals no m'agafa. Ja tinc aquí el de Cala, que es diu... Els rodatges s'han de fer amb localitzacions reals, no es poden fer amb decorats. El so no pot ser barrejat, ha de ser el so natural. Es rodarà amb cara, mare, en mà. La pel·lícula ha de ser en color. No es pot fer... Són com uns manaments, eh? S'ha de llegir així. Els camps temporals i geogràfics... I si no els compleixes, no ets del normal. Exacte. Després, el muntatge, no es pot canviar el muntatge. S'ha de fer una línia. no s'accepten pel·lícules de gènere i el format de la pel·lícula que no accepten pel·lícules de gènere que no pot ser un western ni un thriller i llavors què han de ser? pel·lícules costumistes sense un format determinat cadascú com tu dius explicant a la seva manera se'ns escapa el temps ja està, ha marxat deixeu-me dir que de totes formes el trobo un decàleg arrogant Sí, és que, a veure, estava fet per... Perquè estava fet per no poder-lo fer. No, estava fet per vendre un cinema que d'una altra manera no sortia comercialment. I llavors ells ho van fer amb molta habilitat. I acabaven dient, a més, juro com a director que m'estendré de tot gust personal, jo no soc un artista, etc. Bueno, una cosa molt curiosa. Que quan són artistes això és negar-se a si mateixos. Bueno, ells ho van fer per això, per cridar l'atenció del públic. És falsa. I ho van aconseguir, van cridar l'atenció de tothom. Com que no estem segurs, si la setmana vinent farem una cosa o una altra, llavors què? No diem res? O anuncem una miqueta malalties mentals pel Jaume i David Lind per part del Joan. En principi serà això. Doncs vinga, cinemassencecondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Gràcies, Hugo. Ens veiem. Adéu. Fins demà!